EL RETORN DEL TAPÍS

Diari de Girona

La nit de divendres a dissabte (30-31 d’abril) es descarregava d’un camió, a la plaça de Sant Feliu, el Tapís de la Creació. Acabava d’arribar del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. El van pujar fins a les sales capitulars i entre dissabte i diumenge va quedar ja del tot instal·lat en la seva completa esplendor restaurada. Des de dimecres sant que va ser presentat oficialment per les autoritats, el Bisbe i el degà del capítol es pot veure ja, i es pot dir, que en plena Setmana Santa aquesta peça del patrimoni de la Catedral i de la ciutat ha tornat al lloc on ha estat durant prop de mil anys.

Cada vegada que el Tapís, o alguna altra obra d’art del patrimoni de la ciutat, viatja fora es genera, en graus diversos, una certa inquietud i desconfiança. Ara mateix, tothom sabia que estava en bones mans, que hi havia uns recursos generosos de la Fundació “la Caixa” per a la seva restauració i que el Govern de la Generalitat vetllava pel Tapís i en garantia el retorn. Però sempre queda una ombra que, naturalment, s’ha dissipat del tot.

La inquietud d’aquest darrer viatge no té punt de comparació amb la inquietud i fins a un cert punt alarma que es va generar quan el Tapís de la Creació i altres obres d’art de la ciutat i la diòcesi van viatjar, l’any 1937, per a l’exposició d’art català al Jeu de Paume de París. Les peces es van carregar a Girona el 13 de febrer de 1937, es van exposar a París els mesos de març, abril i maig de 1937, més tard es van exposar al castell de Maisons Laffitte (estius-1937 fins a la fi de la guerra) i acabarien retornant per tren a Girona després de passar la nit del 15 de setembre de 1939 al’estació de Port-Bou. Joaquim M. Puigvert ha relatat els detalls més rellevants d’aquestes circumstàncies i de totes les operacions de salvaguarda del patrimoni artístic a la ciutat de Girona durant la Guerra Civil (al volum Segona República i Guerra Civil a Girona,1931-1939, Girona, Conferències a l’Arxiu Municipal, 2006) .

Clara Estrada i Campmany ha tractat, amb caràcter més general, el marc d’aquestes actuacions i el paper que hi desplegaren Jordi Rubió i Balaguer en matèria de biblioteques, Agustí Duran i Sanpere en matèria d’arxius, i Jeroni Martorell en matèria de monuments i patrimoni (El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion, 2007 i  Contra ‘Els hombres de la horda’. La depuració franquista dels caps del patrimoni artístic i científic de la Generalitat republicana, Barcelona, Ploion, 2008).

El cas de 1937 va ser controvertit i va deixar petjada a la ciutat. Gràcies a l’amabilitat de l’Aurora Martini els seus col·laboradors he pogut consultar el volum de les actes de la Comissió de Monuments de1918 a1938 que per al període 12 de setembre de1936 a12 de març de 1938, i com a Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, va desenvolupar la seva tasca sota la presidència del delegat de Museus Miquel Santaló i amb la participació dels senyors Pau Planes, Eduard Fiol, Emili Blanc, Joan Subias, Pere Vallmajor, Carles Palol, Joan Turon, Pujol, i Francesc Riuró.

La primera notícia apareix en la sessió del 15 de gener de 1937, quan Santaló dóna compte de la notícia anunciada, el dia abans a Barcelona per Josep Gudiol, sobre la necessitat de desplaçar un conjunt d’obres d’art per a l’exposició d’art medieval català a París. S’adverteix del perill que comporta i s’acorda demanar les màximes garanties. El tema reprèn en la sessió extraordinària del dia 16 de gener de 1937, que presideix el conseller de cultura de la Generalitat Antoni M. Sbert. Santaló i tots els membres de la Comissió exigeixen garanties, que Sbert dóna, de moment, de forma verbal després d’informar dels contactes i de les garanties obtingudes del Govern francès. El moment culminant, que transcrivim és la sessió extraordinària del dia 13 de febrer de 1937.

“Es reuneixen en el local social, a les dotze del migdia, els membres de la Comissió anotats al marge, presidits pel Comissari delegat de museus Sr. M. Santaló.

Aquesta reunió ha estat motivada pel trasllat de les peces del nostre Museu medieval les quals hauran de figurar en l’exposició d’art medieval català que tindrà lloc en el Jeu de Paume de París durant el pròxim mes de març. Alguns dels membres assistents han presenciat l’embalatge i expedició de les peces que es detallen a continuació, les quals són trameses a Olot per mitjà d’un camió i personal de la Junta de Museus de Barcelona. Les peces són Tapís romànic del segle XI; retaule major d’argent repujat (s.XIV); Creu processonal d’argent repujat amb esmalts, s.XIV; Creu processonal d’argent repujat, s.XIV; Codex Homilies de Beda, miniat, s.XI; id miniat, ’Martirologi de Poblet’, s.XIV; escultura de Carlemany, s.XIV.

L’expedició d’aquestes peces ha tingut lloc moments abans  d’efectuar-se la reunió. El Comissari Delegat de Museus després de llegida la comunicació de la Generalitat que amb caràcter de rebut ha sigut entregada en fer-se l’expedició, demana que consti en la present acta, amb l’acord de tots els membres de la Comissió, que en accedir aquesta al trasllat de les peces esmentades ho fa, mantenint les condicions establertes en la reunió extraordinària del dia 16 de gener a la qual va assistir el Conseller de Cultura de la Generalitat Sr Sbert, signant del document esmentat i en la qual es varen demanar al mateix les garanties necessàries per part de la Generalitat i també del Govern francès, per al retorn íntegre a la nostra ciutat de les peces esmentades. Com sigui que el Conseller va donar verbalment les garanties demanades i el document tramès per la Generalitat en el moment del trasllat no esmenta ni tan sols aquestes i no ofereix els detalls necessaris per a tenir la seguretat del retorn íntegre de les peces a la nostra ciutat, cal obtenir de la Generalitat altre rebut en substitució de l’esmentat en el qual es puntualitzi tot el que fa referència a les garanties donades verbalment pel conseller de Cultura” (als folis 150 v i 151 r, del llibre d’actes esmentat). Pere Vallmajó afegiria a la documentació un escrit seu del 25 de febrer, advertint dels riscos del trasllat posterior, i amb un embalatge més fràgil, del baldaquí, que per altra banda tenia els elements de fusta corcats.

Més endavant, a la sessió del dia 17 d’abril de 1937, Miquel Santaló explica el seu viatge a París i la visita a l’exposició del Jeu de Paume tot advertint que torna amb una notícia menys agradable que la seva visita ja que se l’ha informat que “sembla que després de la dita exposició es projecte fer-ne altre a Londres, lo qual pot ésser un perjudici molt gran per les peces”. Es proposa adreçar-se al conseller de Cultura reclamant el retorn de les peces a Girona al més aviat possible. A la sessió del 26 de maig del 37 es dóna compte de l’escrit de la Generalitat informant del trasllat dels objectes de l’exposició “a un castell proper a la mateixa ciutat el qual figura en el circuit de l’exposició internacional”. La comissió fa constar la seva contrarietat. En la sessió del 27 d’agost del 37 s’acorda novament reclamar el retorn de les peces “per exigir-ho així l’interès de la ciutat”. Finalment, en la sessió del 24 de setembre de 1937 s’acorda enviar una delegació a Barcelona per insistir en el retorn de les peces, i en la del 14 de desembre de 1937, Emili Blanch proposa, sense èxit, fer una campanya informativa a la premsa per tal de fer més evident la reclamació del retorn de les peces.

Puigvert esmenta com també anirien a visitar l’exposició (citant el treball de Mn. Jesús Prat) el bisbe Josep Cartañà, mossèn Llambert Font i mossèn Carles Bolós per assegurar-se que, a tenor de la propaganda antirepublicana, no s’estaven malvenent les peces.

Com hem explicat, aquell llarg viatge es va acabar el setembre de 1939.

El viatge que ha acabat ara, el març-abril de 2012, ha sigut molt més pacífic, hi ha intervingut 75 anys més tard un altre Govern de la Generalitat i, actualment el Tapís mostra la plenitud dels seus colors i s’ha desprès dels cosits i afegits apedaçats, s’ha destensat i respira millor, i en els seus replecs mostra alguna sorpresa que reservarem per als estudiosos que hi han treballat i que haurien fet molt feliç Pere de Palol.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

EL VITRALL I LA TRANSICIÓ

Diari de Girona

Em complau molt quan estic vagarós, i això no passa gaire sovint, asseure’m a la terrassa de l’Arc. Sol ser a mitja tarda, quan el sol bat de ple i canvia el color de les pedres de la Catedral que adquireixen un to lluminós i clar. Dedico un pensament sempre a en Lluís Bonaventura, alço la vista a la solemnitat de la façana i l’escalinata i m’entretinc en els dibuixos del paviment de còdols. Deixo caure també la mirada a la Pia Almoina i burjo una mica en els records d’infantesa, mentre desfilen, en els  les noies de les Escolàpies o del Cor de Maria. Sovint passa en Pablo, el campaner de la Catedral o un dels seus fills, en Gustavo. Aquests darrers dies comentem els avenços del vitrall del darrer finestral de la façana nord, que ara s’ha obert. Des de casa he vist com desapareixia la bastida i la lona blava que tapava l’obra i, ara, des de fora, ja es pot admirar en la seva novíssima plenitud la traceria i el vitrall obert per fora. És per això que pregunto pel vitrall de colors, el vitrall per dins, que acabarà de completar una operació de recuperació de la Catedral. Em diuen que va avançant la instal·lació i que és qüestió de pocs dies que es completi el mosaic de colors que Sean Scully ha dissenyat per matisar la llum exterior i transmetre la geometria dels colors. En Pablo i en Gustavo em conviden a pujar-hi i no trobo mai el moment de fer el trapasser, tant com m’agrada.

Els darrers treballs del vitrall coincideixen amb aquestes tres setmanes de pròrroga forçosa que s’ha produït, tot esperant la confirmació dels resultats de les eleccions municipals, a la ciutat. Unes setmanes que allarguen una transició coneguda i reconeguda, i que posposen fins al mes de juliol l’elecció d’alcalde. Mentrestant, la ciutat no s’atura i els esdeveniments es van succeint. Tant a nivell intern de l’Ajuntament com en relació amb la pròpia vida ciutadana. Amb un coneixement progressiu de com serà l’estructura del nou Govern municipal, la seva distribució de responsabilitats, el cartipàs, en definitiva. És indiscutible que el dibuix que es perfila permet ja d’albirar algunes orientacions i prioritats, que caldrà jutjar quan entrin en ple funcionament i se’n coneguin els primers resultats. I també és molt clar que malgrat la suspensió de tots els procediments, les maquinàries de les organitzacions polítiques van concretant possibles pactes i la novetat singular d’un possible pacte entre CiU i el PP al Consell Comarcal del Gironès, que dóna, em sembla, modestament, un dibuix esbiaixat de la realitat electoral de la comarca.

I en la dinàmica ciutadana, avui mateix, amb els actes del desè aniversari de la revista TopGirona, o la setmana vinent amb els actes del Fòrum Impulsa, que promou la innovació entre els joves i situa la ciutat en el centre de gravetat de recerques i iniciatives d’abast mundial.

És fins i tot probable que l’acabament de les obres del vitrall caiguin en aquest interval de tres setmanes de pròrroga que han obligat l’Anna Pagans i tots els regidors i regidores en funcions a allargar uns quants dies més la seva activitat municipal, quan ja s’havien fet a la idea que era imminent l’acabament d’una etapa de les seves vides i en començava una de nova que haurà d’esperar una miqueta.

Vinculo el vitrall i la transició perquè m’ha semblat significatiu que fins i tot en els casos on hi ha, com ara, solució de continuïtat, la continuïtat institucional és un valor intrínsec, sòlid, que s’ha de preservar i que atorga a la institució municipal el pes cívic i ciutadà que correspon a una Administració de molts segles i de representativitat progressiva del conjunt de la ciutadania.

La dinàmica inexorable del temps és imparable i ens fa evident que som transitoris sempre, com aquesta transició, i que les ciutats i les societats perduren en la memòria col·lectiva transmesa de generació en generació o en el testimoni mut dels murs seculars cisellats per les mans expertes de picapedrers anònims que no han passat a la història, però que hi han deixat petjada perdurable.

Entendre la Catedral mateixa com un permanent work in progress (una obra de la Seu, forçant la interpretació retrospectiva) i la ciutat i la societat també, ens dóna la dimensió exacta del sentit històric dels moments i la seva constant evolució.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/06/17/vitrall-trancisio/495292.html

PERE ROGER

Diari de Girona

És de màxima actualitat el llibre de Francesca Vila i Alsina El bisbe de Girona Pere Roger (segle X-1051). Mil·lenari de l’inici del seu episcopat (1010-2010), publicat a Girona per l’Institut d’Estudis Gironins fa uns mesos (2010), com a número 20 de la seva col·lecció de monografies, i presentat fa molt poques setmanes. 

Ho és com a mínim per dos motius. El primer, per la seva condició de germà petit de la comtessa Ermessenda de Carcassona, personatge de primer nivell del segle XI gironí i català i actualitat recent per la minisèrie de televisió que se li ha dedicat. Però molt especialment perquè diumenge passat (3 d’abril) es va fer a la Catedral l’acte de consagració, per quarta vegada, de l’ara romànica d’alabastre que el bisbe Pere va fer construir amb el conjunt dels treballs de construcció de la catedral romànica.

Aquesta peça singular consagrada, per primera vegada el 21 de setembre de 1038, porta a la vora de la mesa, al costat extern del cordó de perles que l’emmarca, la inscripció tradicional “Petrus, episcopus”. Ara, des de diumenge i en un costat del nou suport, s’hi poden llegir diverses inscripcions i singularment aquesta: “Aquesta ara màxima de la catedral de Girona va ser erigida en aquest lloc i dedicada solemnement el 21 de setembre del 1038, per l’arquebisbe Guifré de Narbona, i més tard per l’arquebisbe Sanç de Tarragona, el 12 de març de 1347, i encara acabada la guerra civil i un cop restaurat el culte, el 30 de novembre de 1939 pel bisbe Josep Cartañà i Inglès”,  i dessota s’hi afegeix: “Avui, 3 d’abril de 2011, el reverendíssim pare Francesc Pardo i Artigas, bisbe de Girona, ha dedicat aquest altar, posant novament en ús l’ara romànica erigida pel bisbe Pere Roger, el 21 de setembre de 1038”. (del llibret Ritual de dedicació de l’altar, Catedral de Girona, 3 d’abril de 2011).

Des d’ara i després de prop de disset anys de provisionalitat, interinitat, itinerància i successives restauracions, en compliment de les disposicions litúrgiques del concili Vaticà II disposem ja amb plenitud de tot el mobiliari del presbiteri de la Catedral que molta gent ja no recordarà. Podem admirar la gran cadira episcopal, el retaule de plata, el baldaquí i l’ara romànica que acumula prop de mil anys de servei litúrgic a la Catedral. He de dir que malgrat que per a algú ens trobem davant d’una decisió controvertida, és tan superior el guany que representa finalment aquesta plena restitució que fa empetitir tots els dubtes sobre l’oportunitat de la reforma. Tot sabent, d’altra banda, que el nou presbiteri s’ha construït sobre una estructura desmuntable i perfectament reversible que no altera cap dels elements estructurals i històrics de la Catedral.

Convé, doncs ,fer justícia al bisbe Pere Roger que ens llegà un treball incessant per dotar millor i construir sobre bases sòlides la nova Catedral, i erigir nous centres de culte i monestirs en una època de febre constructiva i colonitzadora.

Amb tots els documents que publica Francesca Vila, i amb la cronologia que ha reconstruït, podem acreditar l’obra i el perfil biogràfic de Pere Roger.

Pere Roger era el fill petit dels comtes de Carcassona Roger i Adelaida, nasqué a les darreries del segle X i va viure fins el 1051. Va heretar dels seus pares una part important dels béns eclesiàstics del comtat de Carcassona i hi dedicà molta atenció al llarg de la seva vida, com així a la vida de l’Església a Catalunya i al seu comtat. Probablement des de l’any 1002 ja era canonge de la Catedral al servei del bisbe Odó. Quan aquest va morir, després de tornar de l’expedició catalana a Còrdova que havia comandat el comte Ramon Borrell el 1010, els comtes de Barcelona van proposar el nomenament de Pere Roger per succeir-lo, i ja com a bisbe de Girona assisteix l’any 1010 (18 de novembre) a la consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell. Durant el seu pontificat participaria en moltes consagracions com aquesta dins i fora de la seva  diòcesi. Així, a Fontanet (comtat de Peralada), monestir de Sant Cugat, Sant Llàtzer de Llemotges, Sant Silvestre de Vilamalla, Sant Martí del Canigó, monestir de Cuixà, Sant Martí de Les, Sant Miquel de Fluvià, Sant Martí de Queixàs i Santa Maria d’Arles. Però per damunt de tot convé destacar, perquè foren la seva obra més directa i personal, la consagració l’any 1019 de la canònica de la Catedral de Girona i el 21 de setembre de 1038 la consagració mateixa de la nova Catedral. En un cas i altre, la presència de bisbes i dels comtes va atorgar una singular solemnitat a aquests actes. En el cas de la Catedral hi va ajudar que unes setmanes abans s’havia consagrat també la Catedral de Vic. Amb Pere Roger hi havia l’arquebisbe de Narbona i els bisbes de Vic, Urgell, Coserans ,Barcelona, Elna, Carcassona i Magalona.

Sota el gran impuls del seu amic el bisbe Oliba de Vic, Pere Roger va participar activament en el moviment de la pau i treva de Déu assistint a diversos concilis Vic (1029), Narbona (1031-2), Vic (1033), Narbona (1043) des d’on es van traçar les directrius per frenar els atemptats contra els drets dels béns eclesiàstics i les corresponents invasions materials i de jurisdiccions.

També va dedicar esforços des de la cort comtal de Barcelona a dictar justícia i resoldre plets que entrebancaven el poder dels comtes i la voluntat que tenien de dotar i reforçar l’església com una branca activa del poder comtal. És amb els comtes i, especialment, amb la comtessa Ermessenda que participa directament en el nomenament d’abats, com en el cas dels monestirs d’Amer i Sant Feliu de Guíxols.

El bisbe Pere va acudir dos cops a Roma (1013 i 1031), la primera vegada a recollir una butlla per a la diòcesi d’Urgell i la segona vegada per una butlla de la seva pròpia diòcesi.

Francesca Vila conclou: “El bisbe Pere Roger devia ser de temperament obert i caràcter emprenedor. És el que deduïm després d’haver seguit la seva petjada pels comtats catalans a través de la documentació de l’època. Amb carros, cavalls i bestiar de tir i de càrrega, travessaria tot sovint els Pirineus per assistir a concilis i celebracions que tindrien lloc a Occitània i fins i tot arribà a Roma en dues ocasions on seria rebut pel Sant Pare”.

Pere Roger inicià el seu pontificat, presumiblement, amb l’arribada a Girona de l’arqueta d’Hixem II i en el moment àlgid de l’arribada de l’or musulmà als comtats catalans. Les transaccions dineràries que es realitzaren sovint entre el bisbe Pere i la seva germana Ermessenda, i les donacions en unces d’or que aquesta féu sovint marquen segurament una edat d’or de l’Església gironina en paral·lel al gran moment constructor i repoblador de comtes, bisbes i abats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 88-91)

ERMESSENDA

Avui / El Punt

Aquests darrers dies TV3 ha anat insistint en la publicitat i anunci d’una minisèrie en dos capítols que s’emetrà a primers de la setmana que ve dedicada a la figura de la comtessa Ermessenda. No l’he vist i no puc jutjar-ne el contingut, però sí que en puc ponderar l’oportunitat. De fet estem rondant el mil·lenari de moltes de les coses que varen succeir a Catalunya en el temps llarg que la comtessa exercí, de maneres diverses i en circumstàncies canviants, el govern dels comtats centrals de Barcelona, Girona i Ausona-Manresa.

Convé recordar, per emmarcar les circumstàncies de l’època, que els inicis del segle XI eren temps encara indecisos, moments de predomini de castells i esglésies i monestirs, de comtes i bisbes, de lluites internes i de combats exteriors, de terres de frontera i de colonització de territoris.

És en aquest context que Ermessenda va dominar l’escena política catalana durant tres generacions i va exercir el seu poder, compartit successivament amb el seu marit el comte Ramon Borrell (993-1018), el seu fill el comte Berenguer Ramon I (1018-1035), i el seu nét el comte Ramon Berenguer I, des del 1035 fins que l’1 de març de 1058 moria, al seu castell de Besora, a una edat avançada i potser havent superat els vuitanta anys.

En diversos moments de la seva vida, la comtessa Ermessenda havia fet demostració de la seva gran riquesa. Així, el 1015, per 100 unces d’or, compra al seu germà, el bisbe Pere Roger de Girona, l’alou de Sant Daniel, on entre el 1015 i el 1018 Ermessenda impulsaria la fundació d’aquest monestir, ara gairebé mil·lenari; uns anys més tard fa un llegat de 300 unces d’or amb motiu de la consagració de la catedral de Girona (21 de setembre de 1038), per tal de dotar l’altar d’una taula d’or. I la culminació d’aquesta fortuna s’expressa en el seu  testament, on dota pràcticament totes les esglésies i monestirs dels comtats i més enllà. És un reflex del que explica Santiago Sobrequés del temps del comte Berenguer Ramon, quan “l’or musulmà, guanyat pel seu pare o per Ermessenda, potser també per ell mateix… corria en abundor, untava els engranatges econòmics del país…”.

En altres moments va usar el seu poder, les seves relacions familiars i la seva visió per exercir una influència constant, manifestada en una gran fermesa en la defensa dels seus drets i de la integritat dels seus territoris. Ja sigui consolidant amb els comtes, ajudats pels nobles i per les esglésies, la frontera, protegint els territoris de la pirateria notablement a la costa, o combatent els factors dissidents de la noblesa, ja sigui, en el cas de l’alou d’Ullastret pretès i usurpat pel comte Hug d’Empúries o en les lluites constants amb Mir Geribert. Però, sobretot, la influència la va exercir en les relacions amb l’Església i contribuint de forma decisiva, primer el 1010, a fer que el seu germà Pere fos promogut a la mitra de Girona (Francesca Vila: El bisbe de Girona Pere Roger, Girona, 2010) i uns anys més tard, el 1017, el seu amic Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà, a la mitra de Vic. Diu Abadal, “Fou aquest bisbe Pere qui lligà l’amistat d’Ermessenda i Oliba? La companyonia que al llarg de llur vida mostren els dos bisbes ho fa sospitar. Pere fou per a Girona un gran bisbe, i com la seva germana, també fou ell una personalitat sobresortint” (pàg.127). Les festes de consagració de les dues catedrals, Vic i Girona, el 1038, amb poc més de vint dies de diferència serien segurament la culminació de moltes de les aspiracions de la comtessa compartides amb el seu germà i el seu amic, ambdós bisbes.

Ramon d’Abadal a L’Abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època, (Aymà 1948, 3ª ed. Aedos, 1962) ens recorda que Ermessenda “era una dona d’un tremp i una envergadura considerables, i, pel que jo puc judicar, d’altes qualitats morals” (pàg.125), i tot seguit en reivindica el paper i la figura, i assegura “que encara espera una biografia, que bé es mereix…”. I el que era evident el 1948 ho segueix essent ara que arriba abans una sèrie de televisió que la biografia que ens manca. Per abundar en el criteri de d’Abadal, uns anys més tard Santiago Sobrequés a Els grans comtes de Barcelona (Ed. Vicens Vives, 1961), afirmaria que “la muller de Ramon Borrell fou una dona de remarcable beutat; però a part aquesta circumstància, els autors contemporanis i posteriors i els fets que d’ella coneixem coincideixen a atribuir-li positives qualitats morals i de governant…” (pàg.38).

Quan morí el 1058, el seu cos fou traslladat a Girona i enterrat en un sepulcre a la galilea de la catedral romànica. Més tard, el rei Pere el Cerimoniós, potser conscient del pes i de la importància de la comtessa va encarregar un nou sepulcre a Guillem Morei, i el 1385 va ser traslladada a la capçalera de la nova catedral gòtica en un simbolisme de continuïtat d’un valor extraordinari.

George Steiner  a Errata. Una vida a examen (Proa, 1999), endut per la bellesa serena del rostre jacent de la comtessa va deixar testimoni d’homenatge perenne a la figura brillant d’Ermessenda de Carcasona, “…per sobre de tot, la Seu,…que acull el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims poc conegut, però absolut, de l’art gòtic, de tots els arts purs i simples. Tallada en alabastre la cara és la d’una dorment d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però somriure potser és una paraula equivocada. És de dintre de la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morei n’és la prova” (pàg.185).

Amb un somriure incipient, Ermessenda contempla ara, reticent d’acomiadar-se, sempre present, la seva reivindicació contemporània.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 85-87)

EL PRESBITERI

Diari de Girona

Sembla que finalment arriben bones notícies pel presbiteri de la Catedral. Després de més de quaranta anys d’interinitat, de dubtes, de projectes frustrats, d’idees excessives, de propostes polèmiques, ara potser hem arribat a un punt raonable i satisfactori. Tot apunta que finalment  es podrà completar la remodelació del presbiteri i acabar d’adequar l’altar major de la Catedral als requeriments litúrgics del concili Vaticà II, sense comprometre’s cap aspecte essencial del conjunt monumental.

Segons les notícies que circulen i segons les informacions de la darrera sessió de la Comissió del Patrimoni de la Generalitat, sembla que podrà tirar endavant el “Projecte d’ampliació i remodelació de la Catedral de Girona” del qual en són autors Josep Pla i de Solà Morales i la Montserrat Nogués Teixidor, arquitectes. Així ho avala també la memòria que eleva al capítol i al bisbe Monsenyor Francesc Pardo, el canonge Mn. Genís Baltrons, que va rebre l’encàrrec del Sr. Bisbe.

Després dels diversos intents anteriors amb risc per a la reixa ara queda clar que el projecte que es planteja respecta la integritat dels elements monumentals i del mobiliari litúrgic, i aborda la reforma amb un criteri de reversibilitat absoluta. No hi ha obra. Només hi ha una gran tarima de fusta suportada per una estructura metàl·lica oculta que determina el caràcter practicable de la tarima per tal de fer accessibles i visibles, quan calgui, les sepultures que quedaran tapades per l’allargament del presbiteri. Un allargament que estira el presbiteri fins les dues primeres columnes de l’inici de la girola, en el punt de contacte entre les treus naus i la nau única. En aquest espai avançat s’hi situarien, a banda i banda, les cadires reservades als canonges, l’ambó per a les lectures i tots els elements necessaris per a la litúrgia.

El fet més transcendent esdevé la recuperació final de l’ara de l’altar major i el baldaquí. Recordem, ara, la quantitat de vegades que hem insistit en aquesta mateixa tribuna i en molts altres llocs, com ho ha fet molta altra gent, en la necessitat de completar la recuperació de tots els elements decoratius i litúrgics del presbiteri. Durant un temps, les explicacions se centraven en el procés de restauració del retaule i del baldaquí. Però un cop feta la nova instal·lació del retaule clamava al cel, mai tan ben dit! Que l’ara i el baldaquí estiguessin guardats i sostrets a la seva utilització i, sobretot, a la contemplació dels fidels i dels turistes.

És cert que l’avançament del presbiteri planteja la necessària dissociació entre el retaule i la cadira de Carlemany que romandran en el seu emplaçament actual i l’ara i el baldaquí, que se situaran damunt de la tarima ja comentada. Aquest és l’únic però a una proposta que malgrat separar elements que en el passat tenien una unitat indiscutible la van perdre ja fa molt de temps en l’oblit dels magatzems. I, en canvi, es planteja l’avantatge enorme de no haver de tocar res del presbiteri actual i de la reixa que romandran intactes. En canvi, s’hauran de treure les dues trones enormes des de les quals en el passat s’havien fet prèdiques moralitzants de retòrica molt abrandada. Si ja no hi ha quaranta hores potser ja no calen trones.

En canvi, l’element essencial del canvi que es proposa és que finalment les coses tornen al seu lloc amb simplicitat i sense cap pretensió ni cap automatisme de vidre blindat.

Veurem finalment el baldaquí impulsat per l’ardiaca de Besalú, Arnau de Soler, i conclòs prop de l’any 1326, aixoplugar el nou altar i vincular-lo a una iconografia mariana. L’ara del bisbe Pere Roger, consagrada amb la Catedral romànica l’any 1038, el 21 de desembre, es retrobarà, així, en el punt de síntesi, el cap de pont entre el romànic i el gòtic que representen el baldaquí i el retaule. L’ara lluirà de nou, sortirà de les caixes i els embalatges i brillarà l’alabastre i les incisions referides a Petrus Episcopus, memòria perenne del bisbe que va treure la Catedral de la prostració en què la va trobar amb l’ajut de la seva germana la comtessa Ermessenda i el seu cunyat, el comte de Barcelona, i gràcies també a la venda que féu a la seva germana de les  seves possessions a Sant Daniel, que van donar lloc al monestir benedictí que coneixem i que fou consagrat uns anys abans que la nova Catedral.

Podrem admirar de nou les arcuacions i els motius vegetals d’aquest gran bloc, com n’hi ha diversos a les esglésies catalanes i de la narbonesa, que és la pedra sobre la qual es fonamenta la continuïtat històrica i monumental del primer monument de la ciutat.

El presbiteri i l’altar major seran menys bizantins, menys bigarrats, sense les arquetes ni els altres elements decoratius incorporats i ara guardats al Tresor. Tot quedarà més espaiat, però sens dubte s’haurà salvat la contradicció i el perill de conflicte entre la integritat monumental i les exigències litúrgiques.

Friso ja per tornar a veure el baldaquí i l’ara. I penso en tots els gironins que per edat encara no els han pogut veure mai. La vida és així, efímera, curta. Per als humans es compta per dècades i només per a les institucions serveix el còmput dels segles. Fa dècades que ningú no pot veure ni l’ara ni el baldaquí i esperem ara que en poc temps culmini, finalment, aquesta restitució deguda i esperada i que no torni a escolar-se mai més el temps d’una generació per gaudir i admirar els elements mobles de la nostra Catedral.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/10/23/presbiteri/365157.html