Joaquim Nadal i Farreras

JOSEP MASSOT I MUNTANER

El Punt Avui

A finals de juny vam coincidir a Santander amb el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Li vaig preguntar com estava el pare Massot després que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La resposta no podia ser més aclaridora. El pare Massot troba que el premi arriba en un moment oportú i delicat, i que pot servir per afirmar i assegurar la reivindicació imprescindible de la llengua catalana.

Vet aquí, doncs, el sentit d’un premi, d’un reconeixement fet a un monjo savi i erudit, fidel al seu país, a la seva terra mallorquina, als temes que va viure des de jove, a Montserrat, a l’Església i a la seva vocació inacabable d’impulsor de projectes culturals i editorials. I justament per subratllar la importància de tota una trajectòria, els amics, els deixebles, la comunitat de monjos li han dedicat un homenatge senzill i eficaç en forma de llibre. Joan Martí i Castell i Josep Moran n’han tingut cura, el pare abat Josep M. Soler ha escrit un prefaci i August Bover i Font el pròleg a Bibliografia de Josep Massot i Muntaner (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).

El colofó no pot ser més explícit: “Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el 27 d’abril de 2012, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2012. En commemoració del 70è aniversari de Josep Massot i Muntaner i dels 40 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any en què ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”.

No es pot demanar més precisió sintètica, si bé la biografia del pare Massot donaria per anar-hi afegint elements singulars de la seva trajectòria docent, acadèmica, cultural i editorial. No ens pot passar per alt la seva estreta vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana, amb l’Institut d’ Estudis Catalans, amb la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb la Universitat de Barcelona, ni tampoc podem obviar la seva tasca com a director de Serra d’Or, Randa i altres projectes de difusió cultural i d’alta recerca i erudició.

En el seu prefaci, el pare abat ens remet a l’Eclesiastès per recordar que ens diu “tingues present que fer molts llibres és mai no acabar” i que aquest inventari no és un terme sinó l’obertura a nous treballs, en els quals li desitja que pugui continuar “escrivint amb paraules verídiques”. August Bover transporta el pare Massot al pati de Lletres en els primers setanta, quan els estudis universitaris es renovaven des de baix mentre s’anaven liquidant els elements residuals del franquisme, i com en les seves classes els va anar introduint a una temàtica que el pare Massot ha conreat tota una vida.

Aquest opuscle farcit de literatura i erudició ens fa de guia per una obra prolífica i extensa en el camp editorial i sota el mestratge successiu d’Antoni Comas, Joaquim Molas i Max Cahner, aquest darrer en el camp editorial. Justament per això, el pare Massot es prodiga abans a Curial que a les mateixes publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix amb mà ferma i que ha convertit per ‘vergonya nacional’ de les institucions en una mena d’equivalent de les ‘Presses Universitaires de France’ o de les edicions de l’École Pratique d’hautes études de París, i sense cap mena de dubte en la continuadora de la primera col·lecció dels ‘Estudis i Documents’ de 62, que Cahner seguiria a Curial fins que les estretors econòmiques el feren defallir.

La densitat de l’obra no ens permet fer-ne un repàs exhaustiu. Però sí que podem apuntar que com a editor, en el sentit anglosaxó del terme, ha editat obres de Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Alexandre de Laborde, Antoni Rubió i Lluch, i més.

Montserrat ha estat objecte d’una atenció preferent, primer com a impulsor de reedicions de les obres del pare Anselm M. Albareda dedicades a l’abat Oliba o a la mateixa Història de Montserrat. La tasca de l’abat Marcet, els 500 anys d’edicions montserratines, la Guerra Civil a Montserrat, o els creadors del Montserrat modern formen part d’un repertori amplíssim. Finalment, en la seva darrera edició la Història de Montserrat, del pare Albareda (Barcelona, PAM, 2010)  revisada, ampliada i anotada és ja més Massot que Albareda.

Partidari de les eines del treball intel·lectual i de la dimensió internacional dels estudis de llengua i literatura catalanes, el pare Massot ens ha donat un balanç acurat de trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes, ens ha ofert un ampli Repertori de catalanòfils (Barcelona, PAM, 1983-1988) i, molt especialment, ens ha il·lustrat amb la impressionant sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que va començar el 1996 i que ha arribat, el 2011, a la desena sèrie. No cal dir que els seus treballs sobre Antoni M. Sbert i Joan Estelrich són guia imprescindible per la Història contemporània de Catalunya.

Mallorca, des dels orígens, és un fil de seda que Massot descabdella de forma incessant i es concentra en els temes de la guerra civil, del primer franquisme, de la repressió lingüística, de l’Església mallorquina, dels escriptors i la guerra civil, dels mallorquins i la llengua autòctona, dels bombardeigs, de l’actitud del bisbe Miralles, fins a constituir un nucli de llibres imprescindibles per al coneixement aprofundit de la Mallorca contemporània.

Massot s’ha compromès també amb el rescat del cançoner popular i ha publicat l’Inventari de l’obra del cançoner popular de Catalunya i la successió de les Memòries de missions de recerca .

Finalment, una atenció concreta i delicada mereixen personalitats de l’Església catalana com Vidal i Barraquer o de la comunitat monàstica com el pare Jordi M. Pinell o el pare Maur M. Boix, que el precedí en la direcció de Serra d’Or.

No acabaríem en el repàs d’aquesta vida al servei de la llengua, del país, de Montserrat, de l’Església catalana. Un premi i un reconeixement merescuts i segurament uns mèrits i uns crèdits insuficientment divulgats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

14 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a JOSEP MASSOT I MUNTANER

CATALUNYA I L’EIX MEDITERRANI

Nexe, Debats valencians núm. 8

Com a mínim des que Alexandre de Laborde, viatger infatigable va dibuixar els grans treballs d’enginyeria per salvar el coll de Balaguer, l’evidència física de la necessària continuïtat d’un sistema de comunicacions eficient entre Catalunya i el País Valencià s’ha manifestat reiteradament. No només això; l’observació de la geografia i de l’evolució social i urbana de la façana mediterrània de la península converteix en una obvietat, una evidència clamorosa, una exigència radical la continuïtat de les comunicacions entre tots els territoris banyats per la mediterrània, des d’Andalusia fins a França. Catalunya és, en aquest sentit, una baula de la cadena que lliga tots aquests territoris amb un punt comú: la necessària continuïtat i comunicació amb el centre i el nord d’Europa.

L’observació dels mapes dels eixos prioritaris del transport que ha aprovat en el passat la Unió Europea trenca tota la lògica de l’observació directa i ens situa davant d’una façana mediterrània completament en blanc, i amb una diagonal que creua la península del nord-est al sud-oest passant per Madrid i consumant una radialitat esbiaixada i excloent, que deixaria fora dels circuits milions de persones, de productes i activitats i de connexions marítimes de llarg recorregut i de connexió amb les dues riberes del nostre mar.

Ha arribat, doncs, el moment de salvar la contradicció entre els mapes de la realitat física, demogràfica, econòmica i els mapes del transport. Perquè sembla evident i clar que si, d’una banda, és en aquesta façana on es concentra un elevat percentatge de l’activitat econòmica, si és en aquesta façana on es concentra un elevat percentatge de la població, sembla també del tot evident que els mapes de les infraestructures del futur hi dibuixin una continuïtat marcada amb l’accent de la nova activitat que ja s’insinua.

Tot això és així des de l’observació estricta de la realitat física continental. Si hi afegim l’observació de la nova realitat marítima, del transport marítim i de les seves rutes i circuits, trobarem un factor addicional que se sumaria al conjunt dels arguments esgrimits fins ara. Efectivament: l’ampliació de Suez, la seva major capacitat, ha tornat a la Mediterrània la seva condició de drecera, de camí més curt i ràpid sense haver de circumval·lar el continent africà. Aquesta nova realitat atorga al sistema dels ports de la façana mediterrània un nou paper de major rellevància històrica que el que havien tingut en el passat. Ara, Barcelona, Tarragona, València, Cartagena o Algesires estan cridats a una nova missió estratègica en el terreny de la logística, que estableix una clara complementarietat amb l’activitat que es desplega damunt del mateix territori.

Ara, doncs, queda clar que en el conjunt de la façana mediterrània s’hi concentra un volum d’activitat econòmica i un volum de tràfic de mercaderies que converteixen la reclamació del Corredor del Mediterrani en una aposta estratègica compartida amb unanimitat per tots els territoris. En aquesta matèria no hi ha ni divisions, ni competència, ni interessos parcials. Hi ha la unanimitat que neix de la realitat.

Aquesta unanimitat topa, encara, amb algunes reticències i algunes resistències, i amb una realitat física que no acompanya el procés necessari cap a la bona direcció.

Hi ha, és clar, un obstacle general de caràcter juridicoeconòmic en relació amb el reconeixement, per part de la Unió Europea, del caràcter estratègic i prioritari del corredor. Però l’estatus no ho és tot. Podríem, inclús, admetre que aquesta dificultat ja porta camí de salvar-se i que Europa és a punt de saldar un vell deute amb la costa mediterrània de la Península ibèrica. Però un cop superat aquest obstacle un cop es materialitzi l’acord que s’anuncia caldrà abordar la realitat.

I la realitat ens indica que els retards i els dèficits acumulats són enormes, que el punt de partida és deficient i que els esforços s’han de concentrar en una inversió de caràcter prioritari. Així, fins i tot en el cas, avui inexistent, que el corredor tingués una estructura eficient en el seu recorregut trobaríem un coll d’ampolla que gairebé podríem situar en el mateix coll de Balaguer del nostre viatger il·lustrat Alexandre de Laborde. La més gran discontinuïtat del corredor, el principal coll d’ampolla, se situa en les comunicacions entre el País Valencià i Catalunya, i més concretament, entre Castelló i el Camp de Tarragona. Aquest dèficit històric llasta el corredor i és peremptori resoldre’l.

Fins ara hem parlat amb termes genèrics i potser fins i tot una mica abstractes del corredor; enduts pel record del passat hem parlat en termes de pas i de la continuïtat dels passos. Però convé concretar de què parlem. I és evident que parlem de la continuïtat entre Andalusia, Múrcia, València i Catalunya d’un sistema complex d’infraestructures basat en la intermodalitat i que atorgui a la logística el paper mode que li correspon, com la manera més eficient i més intel·ligent de moure les mercaderies en el món contemporani.

Així, doncs, parlem de forma global i del mar cap a terra, de les autopistes del mar i del front portuari de la façana marítima peninsular; parlem d’un conjunt de plataformes logístiques lligades a aquests front portuari  i a l’activitat econòmica associada; parlem també d’una continuïtat viària eficient que asseguri el transport per carretera. I parlem, sobretot, de forma singular, de manera prioritària, amb caràcter rellevant i preferent d’una plataforma ferroviària que garanteixi la continuïtat en ample internacional del sistema ferroviari des de l’estret de Gibraltar fins als països nòrdics.

És, doncs, clar que, ara, en termes realistes i concrets, el projecte ferroviari és el projecte estel·lar i és de totes, totes, el més deficient i el més incomplet. És el que d’una manera més manifesta ha de tancar la xarxa i trencar la radialitat contumaç que segles de plantejaments centralistes han blindat al servei d’una estructura del poder i contra els interessos econòmics.

Estem parlant d’una plataforma ferroviària en ample internacional amb un sistema de doble via, prioritari per a mercaderies, que asseguri la sortida i l’arribada dels productes específics o transportats des de les nostres terres als mercats centreeuropeus o la seva corresponent distribució interna. Es tracta, en definitiva, d’atorgar fiabilitat i continuïtat al transport de mercaderies per ferrocarril. Es tracta de garantir que l’electrificació, la infraestructura i el conjunt dels elements que conformen un mode de transport estiguin disposició de trencar el fatalisme implícit dels que ho fiarien tot, sempre i inexorablement, al transport per carretera.

Cal dir també que existeix en el corredor una complementarietat estricta entre el transport de persones, que fins ara no hem esmentat, però que forma part dels objectius del Corredor i del trencament de la lògica radial, i el transport de mercaderies, i en tots dos casos amb la doble opció de la carretera i el ferrocarril. És força impensable que el ferrocarril substitueixi del tot el transport per carretera.

Però és encara més impensable i àdhuc podríem dir que és insensat pensar que només amb la carretera podem articular un futur fiable i creïble. El recorregut del transport de mercaderies per ferrocarril és enorme i els marges per créixer indiquen un camí claríssim.

Cal, això sí, atorgar fiabilitat al sistema, fer les inversions que corresponen, modernitzar la xarxa i la infraestructura, millorar el material mòbil, afavorir la competència i garantir que els mecanismes de comercialització i gestió logística en aquest terreny siguin competitius i competeixin de forma adequada amb els altres modes de transport. Mentre això no succeeixi serà del tot impossible tancar l’equació i fer la prova del nou, i seguirem navegant a les palpentes amb un sistema incomplet que hipoteca el futur dels nostres territoris.

En això la contundència que van expressar, a la ciutat de València fa uns mesos, els directius de companyies de fabricació d’automòbils com Seat, Nissan o Ford és molt clarificadora: o podem treure i moure els nostres productes per ferrocarril o ens n’haurem d’anar. No crec que calguin més arguments per donar la lliçó per apresa.

És obligació de les administracions respondre a aquest repte i posar en funcionament tota la maquinària que ha d’assegurar l’electrificació allà on manca, l’ample europeu en tot el recorregut i la duplicació de vies allà on encara és inexistent.

El guió està escrit i el camí que s’ha de recórrer també. Ara només cal que la sorprenent, però lògica, unanimitat que suscita aquest projecte trobi el seu digne colofó en el terreny de les realitzacions materials. Si no el futur ens jutjarà i la façana mediterrània de la península serà més balneari que fàbrica. Amb la dolça decadència que sempre han tingut els grans balnearis de la vella Europa.

28 febrer 2011 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a CATALUNYA I L’EIX MEDITERRANI

CONTRA ELS NACIONALISMES?

Avui / El Punt

Podria escriure que m’han sorprès les reaccions que a Catalunya i a alguns sectors de la intel·lectualitat catalana han provocat les paraules que, en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa va dedicar als nacionalismes. Si ho fes seria retòrica pura perquè no m’han sorprès gens. Fa temps que sé que tenim la pell molt fina, que ens mirem totes les coses des d’una òptica molt nostra i que sempre ens sembla que el món sencer està contra nosaltres i la raó que tenim.

En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per a nosaltres té el nacionalisme espanyol que és de dretes, intransigent i anticatalà. Estem tan sensibles que fins i tot arribem a pensar que el nacionalisme espanyol ha contaminat les esquerres i ha acabat definitivament amb el vell miratge de la possible superació des de les esquerres de les dificultats d’entesa entre Catalunya i Espanya.

Sóc d’una manera que les opinions de Vargas Llosa sobre els nacionalismes no m’han fet ni fred ni calor. M’han deixat força indiferent, tant, que si he de jutjar per algunes de les reaccions que han produït és més que probable que alguns em considerin un mal patriota. Però resulta que jo no busco enemics sinó que busco amics. I en el discurs de la recepció del premi Nobel hi vaig trobar un filó riquíssim per a Catalunya i per a Barcelona. Les referències als anys setanta, a l’efervescència política i cultural de la transició, al reconeixement a Barcelona de la capitalitat cultural de Catalunya, d’Espanya i en bona mesura d’Amèrica Llatina, em van recordar que sovint tenim un capital oblidat. Que tenim moments històrics que hem amortitzat a una velocitat de vertigen i que hem decidit foragitar del nostre imaginari col·lectiu com si es tractés de fets remots, però que formen part, en canvi, de la nostra memòria col·lectiva més recent. Apunto un cop més a la idea, segurament malaltissa, que fa que ens complaguem més en l’adversitat que en les circumstàncies favorables. Que magnifiquem el que ens va en contra i minimitzem o negligim el que ens va a favor. I, en canvi, com a poble, com a país, per a la nostra psicologia col·lectiva, per a l’estat d’ànim del país, per a l’orgull i l’autoestima dels catalans seria altament benèfic ponderar adequadament aquells fets que ens atorguen singularitat i relleu, que ens posen a l’aparador i que ens atorguen valor de titulars de portada com a referents mundials de moltes coses de les que sovint insensatament abjurem.

Jo mateix en diversos moments de la meva vida m’he declarat nacionalista. He fet un sil·logisme elemental. Estic convençut que Catalunya és una nació, estimo i defenso Catalunya, i això fa que el meu catalanisme s’expressi en defensa dels valors i dels continguts i de les aspiracions nacionals de Catalunya. Sóc, en aquest sentit, nacionalista, és clar.

Resulta, però, que tots som de memòria molt fràgil i perdem sovint de vista fets dramàtics de la història contemporània d’Europa que no volem ni contemplar a l’hora d’analitzar la nostra pròpia peripècia col·lectiva. Perdem de vista que algunes de les barbaritats del feixisme es van cometre en nom del nacionalisme i que les bestialitats més grans del nostre món contemporani s’han produït per exemple als Balcans en la confrontació entre nacionalismes i en l’actitud expansionista, intransigent, xenòfoba i, fins i tot, imperialista d’alguns nacionalismes.

Europa ja es va veure abocada en el passat a haver de distingir entre nacionalismes bons i dolents, democràtics i intransigents, solidaris i excloents. La contraposició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català no és, potser, el millor camí cap a la superació de les velles contradiccions i l’assoliment de les màximes cotes d’autogovern per Catalunya. Afirmar la nació no hauria de voler dir esgrimir el nacionalisme com a primera línia de defensa de la nació.

En parlo ara perquè vull recordar que aquest no és un debat nou i que superat en diversos moments històrics reapareix de forma recurrent. No fa gaire, l’any 2007, el discurs del professor Eduard Feliu, en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona em refrescava la memòria d’un episodi concretat en l’amistat entre Rafael Campalans i Albert Einstein en l’apartat “incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps”. Es refereix a la visita que Einstein féu a Barcelona l’any 1923 quan “Einstein es va fer particularment amic del socialista Rafael Campalans, amb qui va visitar Terrassa i Poblet.(…). El bescanvi d’idees entre ells fou molt intens. Hi ha fins i tot qui afirma que Einstein dimití de la Comissió per a la cooperació intel·lectual de la Lliga de les Nacions, l’any 1923, a causa de la influència de la ‘qüestió catalana’, que Rafael Campalans li va saber explicar tan bé”. I segueix Eduard Feliu, “Quan Campalans…li va declarar que ell era al mateix temps socialista i nacionalista, Einstein restà perplex, perquè en els seus esquemes polítics europeus eren ideologies oposades. Però havent-li explicat el sentit que hom donava a aquests mots aquí, el savi féu: ’Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme-nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest’”. I això és el que explica literalment el mateix Campalans en el seu article “Nacionalisme i nacionalisme. Un confusionisme perillós”, publicat a La Tralla l’1 d’agost de 1923. (Vegeu Albert Balcells: Rafael Campalans. Socialisme català, 1985, pàg.309-312).

És molt probable que Vargas Llosa confongui les coses en els seus al·legats, però vist que el tema ve de lluny i que mai no ens hem aclarit del tot jo em quedo amb l’argument d’Isidre Molas: “Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat moure’m com un català nacional. L’esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d’aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades” (El meu temps de presó, 1962-1963. Trencadís de records. Ed 62, pàg.202).

Contra els nacionalismes? No! A favor de Catalunya.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/348954-contra-els-nacionalismes.html

24 Desembre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a CONTRA ELS NACIONALISMES?

DINAMITAR TREINTA Y DOS AÑOS

El País (edició nacional) 

 Después de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Catalunya, España y Catalunya están peor.

Se ha desplazado el eje del debate político de forma incuestionable; ha crecido la desconfianza de muchos sectores de la sociedad catalana hacia España; ha saltado por los aires el espíritu del pacto constitucional; se han radicalizado las posiciones anticatalanas en sectores de la sociedad y de la política españolas; el pacto estatutario ha dejado de ser una referencia para muchos en Catalunya.

La gran manifestación del 10 de julio apunta a un hartazgo generalizado de la política de desgaste a la que se ha sometido la sociedad y la gobernación de Catalunya y encamina sectores hacia  la secesión.

El gran culpable de esta situación es el Partido Popular, aunque no debemos olvidar los demás recursos contra el Estatuto que siguen vivos y aparcados. Sin ese recurso ahora no habría sentencia y sin sentencia España y Catalunya estarían mejor, respirarían mejor.

Con naturalidad,   sin ninguna ruptura irreparable como han puesto de manifiesto los cuatro larguísimos años de agonía constitucional a la que ya casi nadie daba crédito después que, de forma sucesiva, el Tribunal Constitucional viese mermados sus efectivos por recusación, fallecimiento o mandatos vencidos.

Amparados en la Constitución, que no votaron, los sectores más conservadores de la sociedad española han hecho añicos un pacto que les molestaba. Han roto el pacto del 78 que no pudieron romper entonces, orquestando ahora un ataque en toda la regla. Aún a riesgo de cargarse 32 años de vida constitucional fructífera y la voluntad explícita del Parlamento y del pueblo de Catalunya, en un atentado de lesa patria.

En el siglo pasado uno de los problemas de la política española fue el llamado “problema catalán”. Los esfuerzos de la Transición se orientaron a resolver éste y otros muchos problemas derivados de las heridas abiertas y por la Guerra Civil y la Dictadura. Así se halló un pacto político que definía un horizonte de geometría variable y de descentralización creciente en un proceso sin precedentes en la historia de España.

Los resultados son más que evidentes y sería paradójico que la bondad del pacto estallara definitivamente por los aires víctima de su propio éxito. Las aspiraciones de más autogobierno por parte de Catalunya han sido observadas con mucho recelo y desprestigiadas, a menudo, como un afán de privilegios y desigualdades donde sólo había la voluntad radical de expresar con claridad meridiana la propia identidad. Una identidad nacional que nadie sabría negar en el terreno intelectual y académico, y que al parecer causa pavor en el contexto de una interpretación constitucional restrictiva.

En el momento del pacto de 1978, la sociedad española y los sectores más directamente implicados en las luchas democráticas respetaban profundamente a Catalunya. Quizás temían y respetaban. Rechazo la idea del temor. Me aferro al profundo respeto que las fuerzas democráticas y progresistas, que las izquierdas, que la intelectualidad, expresaba en aquellos años hacia la sociedad catalana. Con ánimo constructivo se selló un gran acuerdo que culminaba todas las audacias compartidas por Catalunya y España en el proceso de la Transición.

Transcurridos 32 años, con dos Estatutos vigentes sucesivamente (1979 y 2006), la situación ha cambiado radicalmente. Ya no se nos teme ni se nos respeta. No sólo no se nos respeta sino que con cierta sistemática se nos falta al respeto. Se niegan los hechos básicos de la identidad catalana, se combate la idea de una España plural y se intenta desmentir el carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico de la sociedad española. Es más, las resistencias, los obstáculos, las cortapisas a los procesos acordados en el pacto estatutario de 2006 evidencian un abismo entre la voluntad política expresada por las Cortes Generales y los Gobiernos y la predisposición real de las burocracias estatales.

El Estatuto mutilado por el Tribunal Constitucional ha sido erosionado en su aplicación práctica. Tanto que cuando se han alcanzado resultados tangibles, el beneficio del éxito estaba ya totalmente amortizado por la carga del desgaste acumulado. La aplicación a contrapelo del Estatuto puede haber tenido en muchas ocasiones efectos igualmente letales para su vigencia y reconocimiento.

Y, sin embargo, los resultados están ahí, pueden llegar más y nadie podría discutir que nunca antes en la historia de Catalunya se había dispuesto de cotas equivalentes de autogobierno.

Para algunos explorar esta vía es perder el tiempo. Muchos han decidido que el Estatuto estaba muerto. Sectores de la sociedad catalana se orientan  hacia el independentismo. Y CiU apunta a una orientación soberanista con sordina, liquida el Estatuto como vía operativa y se apunta a dos abstracciones directas: el derecho a decidir y el concierto económico. Abstracciones porqué siendo muy concretas, su aplicación práctica deviene una mera abstracción si no se perfila una ruta precisa hacia objetivos concretos.

En este contexto, el PSC busca en solitario recomponer los pactos constitucional y estatutario. Lo hace desde la afirmación clara de no ser un partido independentista. No sólo eso, sino que percibimos en la lógica del independentismo alguno de los riesgos que caracterizaron en el pasado nuestra peripecia colectiva y la marcaron con el signo del fracaso. Es legítimo que algunos piensen que ha llegado la hora de la verdad y que en la Europa del siglo XXI caben nuevas fórmulas más allá de un federalismo que algunos practican, muchos predican y probablemente pocos quieren. El PSC insiste en abrirse camino desde la centralidad política en esta vía federalizante que refuerza el pacto constitucional y estatutario.

¿Existe todavía en la izquierda española voluntad federal? ¿Estamos perdiendo el tiempo los que creemos que todavía hoy la vía abierta y flexible ensayada en 1978 y pendiente de actualizar es el camino más efectivo y práctico para orientar el futuro? ¿Con qué convicción defenderán el Estatuto los que lo votaron y lo hicieron posible? ¿Son posibles posiciones equivalentes en el Parlamento catalán y en las Cortes generales?

Las dudas e interrogantes que se plantea la sociedad catalana de cara a los próximos comicios son de una entidad sobresaliente. Hoy y desde el debate monográfico sobre la Sentencia, que se produjo en julio en el Parlamento de Catalunya, las posiciones de los partidos se han  hecho evidentes. Todos han creído erigirse en intérpretes de nuevas voluntades mayoritarias expresadas en la calle. La mayoría han expuesto los fines que persiguen aunque muy pocos se atreven a definir los medios con que plantean alcanzarlos.

Casi nadie piensa en las tensiones a las que se somete desde todos los frentes al conjunto de la sociedad catalana. Casi nadie en España se plantea los riesgos que se asumen y la carga de profundidad para la convivencia de los pueblos de España que ha supuesto la Sentencia.

Los que aún creemos que existe un itinerario compartido buscamos razones para convencernos que no nos hemos equivocado, necesitamos certezas tangibles que acerquen el imaginario colectivo catalán a un plausible horizonte federal. Porqué Catalunya está cansada de pedir y esperar “generosidad federal” y ha dejado claro ya que los términos del pacto son políticos y no admiten conceptos subjetivos como la generosidad y sí sólo los términos de la “lealtad” al pacto.

Los tiempos sociales y los tiempos políticos pueden haber perdido el compás como apuntaba recientemente Manuel Castells. De consumarse el divorcio, el conflicto está servido. De ahí que muchos estén ya construyendo sus discursos al margen de España, dibujando un horizonte utópico que, aunque a menudo vacío de argumentos, suscita entusiasmos.

De vez en cuando contemplo, con cierta ternura, la magnífica fotografía que Adolfo Suárez Illana hizo de su padre y del Rey. Ambos compartieron un gesto de coraje político sin precedentes. Ambos consumaron en la transición un primer reconocimiento preconstitucional de la singularidad institucional y política de Catalunya, y restablecieron la Generalitat con el retorno del president en el exilio, Josep Tarradellas. ¿Existe hoy coraje político para mantener el tono y el sentido de aquella decisión histórica y sin precedentes?

Estamos ante una nueva encrucijada, en un momento sensible y delicado de nuestra vida política. Es en estas circunstancias cuando se calibran los liderazgos auténticos que vencen la adversidad y construyen futuro.

Para los que dudan conviene recordar que el propio president José Montilla ha dejado meridianamente claro que en su elección antepone Catalunya a cualquier otra adscripción.

Per veure la versió digital del diari cliqueu aquí

17 Agost 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , , , | Comentaris tancats a DINAMITAR TREINTA Y DOS AÑOS

“EN LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE HI HAVIA UNITAT I PLURALITAT”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”

Com traduirà Madrid la manifestació de dissabte contra l’Estatut?

 Ara hi ha molta feina, Catalunya endins i Catalunya enfora. Caldrà consensuar moltes coses aquí, al  Parlament, on hi ha un debat aquesta mateixa setmana i on el president demanarà de comparèixer per analitzar la situació. Caldrà veure també en quin context és el debat de política general a les Corts Generals i con es posicionen el conjunt dels partits catalans. És un tema de Govern, de partits, de diverses sensibilitats i, per tant, caldrà anar ajustant les posicions per anar avançant i fer, com a mínim, que recuperi allò que el Tribunal Constitucional ha retallat.

L’ordre dels esdeveniments no ajuda gaire a la unitat, com a mínim deixa escletxes per a qui es desmarcar ho pugui fer, perquè el ple del Parlament no es preveu que sigui abans de divendres, el debat sobre l’estat de la Nació serà a partir de dimecres… De manera que o hi ha una postura acordada entre els partits polítics catalans, o  a Madrid tothom anirà a la seva, no?

El calendari no és bo, perquè s’encavalca un debat amb l’altre però de la intel·ligència dels partits en dependrà la possibilitat de trobar punts en comú. O bé abans de presentar les mocions i les resolucions, o bé sobre la marxa després consensuant transaccionals. Però jo crec que més enllà d’aquests dos debats que tenim al davant moltíssima feina i tenim una altra cosa: és evidentíssim que en la manifestació de dissabte tot un poble va sortir al carrer dient que ja havia prou de retallades, de manca de respecte. És evident que hi havia un sector important que reclamava anar molt més enllà, és evident que hi havia altra molta gent que pensava en termes d’intentar refer ponts, com jo mateix vaig dir, cosa que no tothom comparteix… I, per tant, estem en disposició d’entendre que en la manifestació hi havia unitat i pluralitat, i les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran un termòmetre de quina societat tenim i de quina societat volem.

Hi estan parlant amb els partits polítics catalans per tenir aquest front comú a Madrid? De fet totes les mirades estan posades en el PSC per saber si farà front comú amb els partits polítics catalans o es cas de desacord votarien al costat del PSOE?

 

Aquest matí els partits faran reunions cadascú en el seu àmbit però jo no puc avançar allò que encara no sé. De tota manera aquesta tesi de que totes les mirades es concentren en el PSC, que veig que sobretot és l’editorial d’un grup molt gironí ( diari Avui/El Punt)… Bé és una manera d’entendre les coses, n’hi d’altres, no? Perquè aquí tothom ha anar dient coses diferents, i ara la qüestió és com es tradueix aquesta manifestació, com n’assumeixen les conseqüències els partits polítics aquí a Espanya, i com fem una proposta possible, realista, gradual i jo crec que ha de servir per a que tothom es senti còmode i reflectit. És a dir, aniríem malament si ara, potser portats per una certa efervescència, volguéssim portar les coses tant enllà que acabéssim fracturant allò que ha estat durant tants i tants anys, el valor principal de la política catalana, és a dir, Catalunya un sol poble.

Tothom  està molt pendent d’aquesta unitat política a casa nostra, diu que el diàleg comença avui mateix… Però com està el diàleg amb la resta amb la resta de l’estat? Què diu el PSOE a Madrid? Què diu el PP? Perquè sembla que volen tancar la carpeta de l’afer Estatut quan la ciutadania està dient tot el contrari.

 

No es pot tancar res perquè seria tancar un tema en fals, sobretot perquè com  a dit el president de la Generalitat amb moltíssima claredat des del primer dia que es va conèixer la sentència, cal refer el pacte estatutari i cal refer el pacte constitucional. I si no estem tirant per la borda tota la feina d’aquests trenta anys de transició. Ara, jo li he de dir que crec que el PSOE serà capaç d’assumir la seva responsabilitat i de respondre al repte de trobar una sortida al carreró la sentència del TC. En canvi crec que és el PP el que ens ha portat aquí, és el principal  responsable d’aquesta situació. Jo quan sento Mariano Rajoy dient tot el que diu, i recordo que van ser ells els que van presentar el recurs, se’m posen els pèls de punta. Perquè és clar,no estaríem aquí si no hagués hagut recurs, perquè sense recurs no hi  ha sentència.

 Després de la manifestació de dissabte i de la consecució del Mundial ahir per part de la selecció espanyola, queda més clar o encara és més confús com és Espanya i com és Catalunya?

 

Jo crec que queda bastant clar i Catalunya és avui un país, com  ha sigut sempre al llarg de la seva història, que ha acollit moltíssima gent, venint de llocs molt diversos, que s’han integrat pacíficament, que s’han guanyat la vida,  que han viscut, han treballar, que han deixat les noves generacions i que molts d’ells han assumit amb perfecta normalitat la llengua i el caràcter nacional d’aquest país. Han  sortit al carrer, ara i fa 30 anys, reclamant la dignitat d’aquest poble. És evident que a Catalunya no hi ha una única sensibilitat, sinó que és evident que ahir no vibrava especialment amb el resultat de la selecció, i moltíssima altra que potser era a la manifestació de dissabte i que ahir estava contenta i satisfeta amb la selecció espanyola. O fem un país per tots, o si només fem un país per uns quants, potser estarem fent dos països en un de sol.

Després de la manifestació de rebuig de la Sentència del Tribunal Constitucional contral l’Estatut

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

12 Juliol 2010 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “EN LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE HI HAVIA UNITAT I PLURALITAT”