Joaquim Nadal i Farreras

DESPRÉS DEL FOC

Diari de Girona 

El bosc. Llaurar camps, tallar pins

Ja no queda pràcticament a Catalunya cap massís que no hagi cremat poc o molt. A les terres de Girona fa uns mesos la serra de Cadiretes, fa unes dècades les Gavarres entre Sant Daniel i els Àngels. I  en el conjunt de Catalunya successivament han cremat el Bages i el Solsonès, Montserrat, el Montseny, i ara en pocs dies Sant Llorenç del Munt i Maçanet de la Selva. Poc o molt tots els racons de la nostra geografia han rebut les urpades mortíferes del foc.

Aquest any el balanç no és exclusivament forestal. Les vides humanes i les cases s’hi ha afegit en una proporció sense precedents. El foc ja no ha sigut només un foc forestal, rural, sinó que s’ha acostat a boscos urbanitzats, masses forestals convertides en refugi de ciutadans delerosos d’un pam de terra i d’unes hores de tranquil·litat. Espais urbanitzats en una fal·lera especulativa indiscriminada que ha fet pujar a les barbes dels boscos de mitja Catalunya la geografia de les primeres residències, de les segones residències o de les mitges residències.

Vull dir d’entrada que en les tasques d’extinció la sintonia i la generositat de la ciutadania han sigut totals i que el treball i l’esforç de bombers, de policies i de voluntaris ha estat exemplar. Un treball dur i difícil entomat amb professionalitat, dedicació i generositat fins a l’extenuació.

Però ara ja no és qüestió d’entretenir-nos en les tasques d’extinció, els mètodes utilitzats o els mitjans materials disponibles. És un tema rellevant, és clar, i és un tema que després d’uns anys de vacil·lacions, endarreriments i desinversió ha recuperat el ritme de la modernització i s’ha començat a atrapar el temps perdut.

Una altra qüestió que es planteja aquests dies fa referència a les causes i els orígens del foc i més concretament al grau d’intencionalitat d’alguns. Hi ha molta negligència, hi ha algunes imprudències i hi ha també sens dubte alguns casos de mala intenció criminal. En aquest cas s’ha d’anar fins a les últimes conseqüències, s’ha d’anar a fons, i les tasques d’investigació policial haurien d’arribar a  identificar i inculpar els responsables. Perquè si les autoritats poden donar amb una gran precisió el número de focs intencionats i el percentatge del total, com està passant aquests dies, com és que és molt menor el nombre de piròmans realment identificats i inculpats?

Però hem de parlar també de la prevenció en sentit estricte, els recursos que s’hi esmercen, i sobretot hem de parlar de política forestal. De política forestal en sentit general i ara de política forestal referida a les tasques de neteja i de repoblació de les superfícies cremades. I en aquest aspecte concret si ara s’anuncia una planta de tractament per a biomassa i el conseller de medi ambient l’anuncia per d’aquí a dos anys, què ens pot dir que ha estat fent fins ara en  relació a la fusta cremada en tots els focs anteriors que sumen moltíssimes tones?

Pel que fa a la prevenció estricta hi ha una qüestió fonamental: l’obertura de pistes forestals i la construcció de tallafocs. Aquí s’ha de dir que els recursos són limitadíssims i que ja molt abans dels focs de l’agost es va evidenciar una política restrictiva del departament de medi ambient que a tot Catalunya ha tornat a les Agrupacions de Defensa Forestal les factures de les subvencions per a l’obertura de camins forestals amb l’argument de la manca de recursos o de resolució del concurs. La vida de les ADF no pot penjar sempre del fil de la precarietat pressupostària i la política de manteniment i obertura de les pistes no es pot deixar a la migrada discrecionalitat de la subvenció. Podem afirmar ara això amb tranquil·litat perquè ho vam denunciar a primers de juliol i ara només podem dir que tant a les terres de Lleida com a les terres de Girona hi ha hagut algunes clamoroses confirmacions, Aquest és un camí a no descuidar i una via de prevenció que hauria de rebre partides pressupostàries generoses per assegurar l’accessibilitat d’una massa forestal a Catalunya que no para de créixer al mateix temps que no para de ser més i més mal cuidada per falta de rendibilitat forestal directa.

També ens podem preguntar legítimament quants boscos cremats en anys anteriors no han sigut ni netejats, ni tallats, ni replantats. I és veritat que en alguns casos no cal i que la capacitat de regeneració del bosc és molt alta. Però hi ha també casos de boscos a la Catalunya central que avui mostren la seva mateixa entranya esquelètica de després dels focs. Només cal recórrer la geografia de Catalunya per adonar-nos que aquelles tasques que ara algun conseller considera urgents i prioritàries a pocs dies dels focs d’enguany és encara una assignatura molt pendent pels focs d’anys passats.

Per altra banda abans de replantar caldrà que ens preguntem si es replanta tot, si es deixen feixes i camps sense plantar, només a punt de ser llaurats, i també haurem de discutir de què plantem les zones cremades. I és evident que siguin llamineres les espècies de creixement ràpid caldrà pensar-ho molt bé i potser apostar per unes replantacions més meditades i lentes però de major seguretat en tots els aspectes.

I en relació a les decisions sobre la replantació hi ha al darrere totes les qüestions relacionades amb la política forestal i que ja no es poden vincular a la rendibilitat de les explotacions, sinó que s’han de relacionar preferentment amb la sostenibilitat i l’equilibri del territori i del paisatge.

En aquest aspecte i només per començar s’hauria d’impulsar la recuperació de camps i feixes d’antigues explotacions agràries per tal que la ininterrompuda onada de verdor quedi esmaltada de camps oberts, de pastures, d’antigues vinyes i oliverars que creïn interrupcions a una continuïtat excessiva i perillosa de la massa forestal. Es tracta de tornar a humanitzar el paisatge i d’impedir l’acció creixent i descontrolada de la natura. Es tracta també costi el que costi de netejar el sotabosc i de buscar-li una utilitat que antigament estava ben definida i que ara ha deixat d’explotar-se per manca de rendibilitat directa. Haurem de tornar a les feixines i n’haurem de fer alguna cosa.

I, finalment, no s’han de plantar pins. O se n’han de plantar molts menys i triar molt bé on i com. Ara es planten sols i s’estenen de forma imparable i augmenten la combustibilitat dels nostres boscos. Hem d’aturar el  creixement de la superfície de pinedes. En molts casos haurem de tallar pins i arrancar-ne les rabasses ara que ja quasi no valen per fusta. Haurem de reduir la superfície de bosc i haurem d’esmaltar el paisatge d’un mosaic menys uniforme.

Pot semblar un contrasentit però és la primera pedra, un pas, una etapa mínima d’una política forestal coherent. Torna a ser l’hora de les alzines i els suros, o dels roures allà on la climatologia i la humitat ho permetin.

No sembla que les evidències que fins avui tenim indiquin que el govern va en aquesta direcció. El govern de la Generalitat ha millorat l’extinció i ha millorat la presència, en alguns casos fins a la saturació sobrera, però està encara a les beceroles de la prevenció. Passats els focs haurem de començar. Però més enllà de la disponibilitat informativa d’aquests dies no sembla que l’actual govern de la Generalitat estigui preparat i disposat a abordar en aquest terreny una política coherent i valenta.

Els rius. La neteja de les lleres

Després dels focs arriben les pluges i amb les pluges el risc d’aiguats. Tothom ho diu. Ho diu una experiència secular i la constatació que en els territoris arrasats pels focs el risc d’erosió en cas de pluges és molt alt. Aquesta és una qüestió que caldrà atendre  i trobar-hi una solució urgent per evitar  que la combinació diabòlica entre foc i pluja acceleri el procés de desertització que anuncien algunes previsions en relació amb el canvi climàtic.

Però més enllà de la relació entre foc i pluja, la previsió de pluges i de pluges torrencials vinculades a les tempestes obliga a recordar algunes tasques  elementals de manteniment de rius i rieres secs una bona part de l’any i dipòsit d’una acumulació creixent de sediments i vegetació.

A la vall de la Muga entre Albanyà i Llers el riu ha vist com els arbres de ribera creixen i creixen amb una ufana esplèndida alimentats per la humitat de les millors terres a les lleres dels rius. Verns, pollancres i freixes s’han anat fent amb una frondositat excepcional. Però ocupen la llera del tot. No és difícil de preveure que aquests arbres de creixement ràpid i arrelament superficial tenen una estabilitat precària i poden caure amb facilitat en el cas d’una forta avinguda del riu. L’alcalde de Sant Llorenç de la Muga que té uns quants ponts en el seu terme pateix per aquesta circumstància i no para d’insistir l’Agència Catalana de l’Aigua per tal que tallin aquesta vegetació que ha envaït el curs natural de les aigües i que es pot convertir en una trampa mortífera si s’encalla els troncs i branques de fulla generosa en els pilars i els ulls dels ponts fent un efecte de presa.

Però hi ha una actitud temerosa. Ningú no s’atreveix a tallar arbres encara que s’hagin originar en uns sediments recents i hagin format un tap en un riu. La cura que s’ha de tenir amb la vegetació de ribera en les vores dels rius esdevé incúria si s’ignora aquesta proliferació a les lleres. La capacitat hidràulica dels rius no pot trobar impediments, frens, obstacles que impedeixin i interrompin el curs natural de l’aigua. S’han de netejar les lleres i s’ha de fer bé. I si no que ho diguin a hores d’ara a molts municipis del Maresme que ja han patit la primera sotragada de l’aigua després de la primera tempesta. S’han de tallar els arbres i potser s’han de treure les arrels. I ningú s’ha de prendre una neteja de la llera d’un riu com una invitació a incentivar una extracció d’àrids que pot ser molt temptadora però que en la majoria dels casos no té cap justificació. Tallar sí, esbotzar no. Costa més, però és més eficaç. No es tracta de fer entrar màquines als rius i que s’ho emportin tot per davant. Es tracta de netejar bé i tornar a un estat anterior a una època de sequeres i estiatges molt llargs les lleres dels nostres rius.

He citat la Muga i he parlat de les rieres del Maresme a tall d’exemple. Però acostem el nostre objectiu i fixem-nos en el detall en el Ter i l’Onyar. És sabut que el pont vell de la Creueta fa sempre que `plou un efecte de presa i que la vegetació a la llera aigües amunt requereix d’una neteja conscient per evitar l’efecte afegit de tap  que ja sabem que pot portar conseqüències molt negatives. I sembla també molt evident que si els sediments i una figuera s’apilonen a la desembocadura del Galligants  a l’Onyar s’han de treure amb urgència abans no passi el que ja ha passat sovint, que el Galligants baixi fort. A l’Onyar mateix des de la plaça de Catalunya fins el Ter els sediments s’apilonen de forma reiterada aquí i allà aprofitant la suau sinuositat del riu, com passa just a sota el passeig de la Copa justa a tocar la plaça de la Independència. Ja sé que en Ponç Feliu i en Jordi Sargatal han fet més de les balques que dels ànecs el símbol de la regeneració ambiental de l’Onyar. I unes balques aquí i allà per a refugi i niuada dels ànecs no han de fer cap nosa si es manté viu l’esperit vigilant i la voluntat de mantenir net i dragat en el seu conjunt el rius Onyar que al pas per Girona necessita tota la secció i més segons quina sigui la pluviometrria.

Però on el perill  creix cada dia i s’ha advertit diverses vegades l’ACA és al Ter en l’aiguabarreig de l’Onyar i el Ter. Aquí la llengua de terra que divideix el Ter, l’illa del Ter s’aprimava i s’acabava just en el punt de trobada amb l’Onyar. Les aigües de l’Onyar en un dia ple trobaven via lliure en un Ter regulat pels embassaments. Ara, però, l’illa del Ter s’ha fet i un petit continent aigües amunt i entre l’Onyar el pont de França i el pont de la Barca la vegetació i els sediments li han fet la ratlla al Ter i divideixen en dues la seva antiga llera. Ara, les copes dels arbres es toquen amb la mà des del pont de França i a la Barca quasi també. D’acord que com més vegetació, més sensació de riquesa, de frescor, de fertilitat, d’humitat. Però convé no perdre de vista que si bé ara portem dècades que ens fan ser confiats l’experiència històrica no para de recordar-nos que els quatre rius de Girona, del Ter, l’Onyar, el Galligants i el Güell, són traïdors.

Em sembla que en aquest cas val molt més prevenir que haver de córrer tots. I ara que ha caigut el primer ruixat d’agost després dels focs mortals, d’una sequera ferotge, d’unes calors tòrrides i d’una insistència enganxosa és un bon moment per pensar serenament en els nostres rius. Amb un gran respecte però sense demagògies per un costat ni fonamentalismes per un altre.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

20 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DESPRÉS DEL FOC

LA MORT D’UN SERVIDOR DE LA CIUTAT

Punt Diari i Los Sitios. En ocasió de la mort d’Antoni Esteve, bomber. 

Benvolguts conciutadans:

La tasca municipal té sovint hores d’especial tristesa, al costat i en contrast amb molts bons moments. Mai com amb motiu de la mort d’un servidor de la ciutat he sentit la tristor i l’abatiment. Si molt al principi del nostre mandat fou un motiu de dol la mort accidentada d’un ciutadà a l’autovia de Sarrià, després, amb molta més intensitat, hem sentit el dolor en dues ocasions. La primera, la nit de Nadal de 1979, quan un guàrdia municipal perdia la vida en acte de servei. Ara, la brutal notícia de la mort d’un bomber. Una altra vida segada en ple acte de servei a la comunitat, justament en el moment en què tots plegats vivim uns dies de repòs després de tot un any de treball intens. No cal dir quin és el profundíssim pesar de la Corporació Municipal Gironina per la mort d’un bomber; dolor que s’afegeix a la tristor i desesperança de tota la família, a la qual des d’aquestes ratlles volem manifestar la nostra solidaritat. He volgut, però, adreçar-me públicament a tots els ciutadans per tal que s’adonin que al darrere del funcionament normal d’una ciutat hi ha la feina abnegada i silenciosa d’un conjunt de treballadors, que vetllen pel  bon funcionament de la nostra ciutat i treballen per garantir la seguretat ciutadana. Sovint tots plegats ignorem o oblidem aquesta munió de gent que, amb un altíssim grau de professionalitat, treballen tothora per assegurar que no s’esdevingui cap situació que trenqui la bona marxa, de dia i de nit, de la vida dels noranta mil gironins, i que vetllen pels nostres béns i en són uns servidors fidelíssims.

Convé que sempre veiem en aquests homes uns autèntics servidors de la comunitat i uns professionals abnegadíssims que treballen per la col·lectivitat. Convé que coneguem la seva existència i el seu treball; convé que cada ciutadà s’erigeixi en un eficaç col·laborador d’aquests servidors de la ciutat, i convé que en algun petit racó de la nostra vida tinguem sempre el reconeixement, l’admiració i l’agraïment vers uns homes que com ara arrisquen la seva vida per tots nosaltres.

En aquesta hora d’autèntic dolor municipal he volgut fer partícip a tota la ciutat d’una hora trista de la nostra vida, amb el desig que el darrer homenatge al sergent de bombers Antoni Esteve esdevingui una mostra de solidaritat de tots els gironins vers aquests homes que treballen per la nostra seguretat, i en la confiança que a través del millor coneixement de la seva abnegació rebran cada dia més la nostra total col·laboració i adhesió.

Alhora que en nom de tots els gironins vull expressar la nostra solidaritat als familiars de l’Antoni Esteve, he volgut aprofitar aquesta avinentesa per fer un reconeixement públic de la seva tasca i una crida a tots els ciutadans per tal que contribueixin a aquest homenatge pòstum i col·laborin més plenament cada dia amb tots els servidors abnegats i silenciosos de la nostra ciutat.

Si voleu veure els articles publicats cliqueu aquí o aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 85-86) 

18 Agost 1981 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt, Los Sitios | , , , , | Comentaris tancats a LA MORT D’UN SERVIDOR DE LA CIUTAT