ÉS OBSOLET JOSEP PLA?

El Punt Avui

Aquests darrers dies he llegit als diaris la notícia que alguna biblioteca posa a disposició dels seus lectors els llibres obsolets. És una nova versió de l’intercanvi de llibres usats que s’ha estès a diversos llocs de Catalunya i arreu, i que fins i tot s’ha institucionalitzat en poblacions com Mataró. Abans que llençar llibres vells i poc o gens usats, a les biblioteques es decideix conceptuar-los com a obsolets i  retirar-los dels fons i dels catàlegs de les biblioteques i es regalen, es venen o, simplement, es llencen.

Mantinc sobre aquesta qüestió una actitud crítica i he sostingut amb amics i amigues del món bibliotecari algunes polèmiques. Mitòman perdut, viciós dels llibres, enganxat al paper m’he erigit en el defensor dels llibres mentre que els responsables de les biblioteques, mancats d’espai i amb un concepte diferent i innovador de la biblioteca, s’han mostrat més i més partidaris de la depuració dels seus fons bibliogràfics.

Comparteixo la idea que les biblioteques del segle XXI han de ser, cada cop més, espais oberts, centres d’activitat cívica i cultural, espais multimèdia en els quals l’ús de les noves tecnologies acosti l’activitat cultural a tothom i la democratitzi fins a extrems insospitats fins avui.

Però potser portat per un cert sentimentalisme nostàlgic, jo m’he mantingut fidel a una idea reverencial cap al llibre imprès. No desmenteixo aquell concepte que m’agrada, però sí que reclamo que sigui compartit amb una visió històrica, amb un criteri de fons bibliogràfic que no liquidi, en una decisió absurda, determinades col·leccions i que asseguri que el solatge del temps deixarà clarament ben establerts quins són els clàssics del segle XX i del segle XXI que, per molt que no siguin consultats, és imperatiu conservar-los a les biblioteques i tenir-los a disposició.

El criteri ha de ser, esclar, restrictiu i hi ha productes conjunturals i edicions tan massives que no passa res si els llibres passen d’una mà a una altra, perquè en circulen tants exemplars que no s’acabaran mai.

Però també ha de quedar clar que cada biblioteca és un món; un món situat en un entorn determinat i que els elements de context han de ser un criteri també determinant per tal de definir els fons que es conserven. Vull dir, per exemple, que en les biblioteques públiques als municipis o fins i tot a les biblioteques dels centres docents, més enllà de les obres generalistes i de referència està bé que hi hagi totes les aportacions que facin referència a l’entorn més immediat, a la memòria històrica, a la memòria col·lectiva, a la tradició, als usos i costums del lloc. Si no es fes així, totes les biblioteques s’assemblarien i hi mancaria l’ànima concreta que en donaria una perspectiva singular, arrelada, vinculada a l’entorn, amb capacitat d’identificar-se i d’identificar-nos.

Tot aquest discurs pot semblar sorprenent i potser inútil si no fos que jo mateix he pogut comprar, amb el segell de biblioteques públiques, exemplars de les obres completes de Josep Pla, de la poesia completa de Josep Carner, de les obres de Josep M. de Sagarra, de Màrius Torres, de Joan Maragall o de Verdaguer i Foix. He pogut comprar exemplar de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, o he vist com es descartava per obsoleta la Història de Catalunya de Ferran Soldevila.

I arribat a aquest punt em costa més de creure el model i m’enrabio amb mi mateix i amb un sistema que pot arribar a sentenciar per obsolet algun llibre que  em sembla essencial, no només en l’àmbit local sinó per la seva significació a la cultura de Catalunya. Perquè jo no m’imagino les biblioteques de Lleida sentenciant Màrius Torres o les de Girona sentenciant Narcís Comadira o Francesc Eiximenis. I encara menys m’imagino un poble de la Costa Brava decidint que perquè en els darrers anys ningú no ha demanat determinat llibre de l’Obra Completa de Josep Pla es pot declarar obsolet i regalar-lo o posar-lo a la venda o enviar-lo al reciclatge.

Un llibre parla del mar, dels vents, dels pescadors, del contraban, de les travesses cap al mar de Cotlliure i Port-Vendres, dels pèsols, dels horts, d’allò que hem vist o hem menjat. Del paisatge suau i abrupte del nostre entorn, dels personatges singulars, de la política local. Un goig per als sentits, per a la memòria, per gaudir del llenguatge i veure com la literatura desencadena sensacions, sentiments, emocions. Llegir un passatge sobre les sardines grasses a la brasa i notar que la boca se t’aigualeix una mica. Aquest llibre reposa a les prestatgeries de la biblioteca  d’un poble de la Costa Brava. Durant un temps no hi ha ningú que li’n faci cap cas. Parla d’ells, dels seus avis i dels seus pares, parla del poble on passen l’estiu, parla d’un temps diferent que ja no tornarà. Algú creu que per empolsegat que estigui aquest és un llibre que es pot declarar obsolet?

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/486289-es-obsolet-josep-pla.html

ELS PALOL. PERE, MIQUEL, PERE, MIQUEL

Diari de Girona

Fa uns dies, l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va signar amb Maria de Palol Salellas i amb Miquel de Palol Muntanyola l’acord per a la cessió a l’Arxiu municipal de Girona de tota la documentació i la biblioteca del pare i avi respectiu, Miquel de Palol Felip (Girona, 1885-1965).

Em va semblar una notícia important i significativa, carregada de sentit cívic. Hi vaig veure també un acte a favor de la recuperació de la memòria històrica, massa comprimida recentment a uns episodis concrets, quan hauria d’estar generosament oberta a tots els àmbits de la trajectòria dels pobles i de les persones. Els manuscrits d’algunes obres, la correspondència conservada, textos poètics i llibres de referència de Miquel de Palol passaran a incrementar el fons variat i ric de l’Arxiu Històric de la Ciutat, des d’on es desplega una àmplia activitat cultural en el terreny de la recerca, la divulgació i la conservació de documents de tota mena.

Estic segur que la Maria, en el moment de signar, va tenir un pensament per a la seva germana Carmina, sobretot, amb qui, des del pis del carrer  Pare Claret, durant dècades havien preservat i conservat la memòria del seu pare. En Miquel devia tenir un pensament per al seu pare Pere de Palol Salellas (Girona,1922 – Barcelona,2005), per al seu avi de qui es cedia la documentació en aquell acte, i per al seu besavi, Pere de Palol i Poch (Girona, 1860-1935).

Ens trobem davant d’una família que, generació rere generació, ha deixat la seva petjada intel·lectual vinculada sempre al món de la literatura i de l’arqueologia. Aquest és el sentit profund de la seqüència de noms que encadena el títol d’aquest article, on he volgut posar de manifest les línies de continuïtat en els noms i en l’obra d’una família profundament gironina i de projecció universal en alguns camps, que ens ha deixat en herència el testimoni de la curiositat i la preocupació de temes d’un relleu molt singular.

Alguns d’aquests noms ressonen en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, i de les places, però avui crec que és just un breu esment d’aquest encadenament de noms i de la seva aportació.

El primer Pere de Palol va deixar constància de la seva vena creativa i poètica en molts dels volums de la Revista de Gerona i en molts dels volums del Certamen de la asociación literaria. Exponent gironí, amb molts d’altres, de l’esperit que animava la Renaixença va posar a contribució tota la seva activitat a la recuperació d’un to cultural d’acord amb l’època. Però el nostre primer Pere va sembrar també una altra llavor, que la família seguiria, quan va fer les primeres excavacions de la cova de les Goges de Sant Julià de Ramis.

El seu fill, Miquel de Palol, ens és ja molt més conegut. La seva vida va quedar molt marcada per la Guerra Civil i va viure un exili interior després de veure saquejada casa seva i dispersada part de la seva documentació. No faré ara el repàs de la seva biografia intel·lectual vinculada, com tants d’altres, al modernisme o al noucentisme, i arrelada en l’esperit rebel i iconoclasta dels joves gironins de primers de segle que, des de L’Enderroc volien deixar constància de l’esperit que els animava. Vull només recordar que, a poc a poc, la ciutat ha fet un procés lent de recuperació i reivindicació del seu nom. Amb una plaça i amb un premi de poesia dins de la convocatòria dels Bertrana (des de 1978). I amb la reedició o l’edició d’algunes de les seves obres. Encetada amb la publicació del primer i únic volum de les seves memòries, Girona i jo (1972 i 1991). Però crec que el camí que assenyala la recuperació de Palol el marca l’aleshores jove investigador anglès, Alan Yates, que va fer l’any 1976 una reedició a edicions 62 de Camí de llum. Més endavant vindria el treball de recopilació i edició de Pere Rovira, amb la seva magnífica i molt exhaurida edició de Miquel de Palol. Obra poètica, 1897-1963, publicat per Columna l’any 1985. Finalment, Pep Vila i la Fundació Valvi ens han fet el regal de l’edició del drama històric que havia romàs inèdit, Jueus (2005). Les aportacions de Serra d’Or, el 1969, i de Presència, el 1977, completen el panorama, i són en molt bona mesura responsables de la recuperació de Palol.

He repetit diverses vegades com la meva àvia, Maria Teresa Forns, m’havia explicat en directe el que en la cronologia de l’obra poètica s’explica com “el poema produeix una gran commoció”, referint-se a la lectura del poema “Salve”, Premi Englantina dels Jocs Florals de 1922. Els crits i cants de Catalunya i llibertat s’hi agermanaven en una vibració col·lectiva, que va fer escruixir el Teatre Municipal. També he dit, i ara potser serà possible, que estaria bé que es reproduís la magnífica escultura que li féu de cos sencer Ricard Guinó i que la família conserva en un guix.

El seu fill, Pere de Palol Salellas, traspassat l’any 2005, requeriria un article apart. Sé, però, que estaria feliç de veure els documents del seu pare a l’Arxiu de la ciutat, igual com se sentia feliç i orgullós dels èxits literaris del seu fill, Miquel, nascut i instal·lat a Barcelona, però amb arrels inconfusibles i mai renunciades a Girona i l’Empordà.

Però diguem només que Pere de Palol, arqueòleg i historiador de l’antiguitat de prestigi internacional, va dedicar els seus esforços principals als mons romà, paleocristià i visigòtic, va excavar entre moltes altres Agullana i Clúnia i ens va deixar una guia esplèndida de la Gerona monumental i un llibre imprescindible i suggerent sobre El Tapís de la creació de la Catedral de Girona.

Com veieu, tota una nissaga dedicada de ple al coneixement de la nostra terra, de la nostra ciutat, de la nostra llengua, de la nostra cultura.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 190-192)

SINAGOGUES

Diari de Girona

Amb discreció i eficàcia, a poc a poc, pas a pas, el Centre Bonastruc ça Porta i l’Institut d’Estudis Nahmànides van col·locant noves peces d’un edifici que ja disposa, ara, d’uns bons fonaments i que amb el temps ha anat agafant cos i consistència. Un repàs de les activitats en el terreny de les exposicions, de les conferències, dels cursos, de l’adquisició d’objectes per al Museu, o de l’ampliació dels fons de la Biblioteca acredita de forma sobrada que el Centre irradia cultura, atrau visitants i ha esdevingut un punt de referència en el món dels estudis de Judaica.

S’ha triat un camí menys lúdic que en el passat remot, però més segur en el terreny acadèmic i de més valor afegit a l’hora de captar nous visitants i d’oferir nous horitzons a la ciutat. Potser a risc d’un punt d’indiferència i escepticisme per algun sector dels ciutadans de Girona, però amb el gran atractiu de concentrar les mirades de molta gent i de ser seguit amb interès arreu del món.

La Biblioteca, per exemple, s’ha d’anar convertint en font de noves donacions i incorporacions, i els especialistes en judaica s’hi han de familiaritzar prou fins a assolir un nivell de confiança suficient per anar-hi aportant els seus fons i concentrant-hi el més alt nombre de referències bibliogràfiques possible.
“Girona Judaica” és la col·lecció de llibres que ha encetat el Patronat Call de Girona i que ja ha publicat tres títols des de 2004. Efectivament, aquest any finalment es va començar la col·lecció amb la publicació del llibre d’Elka Klein, Documents hebraics de la Catalunya medieval, 1117-1316, (Girona, 2004), que uns anys abans havia guanyat el premi-beca Mossé ben Nahman. L’any següent, Joan Ferrer i Assumpta Martínez hi van publicar Les nits jueves. Llegendes de la tradició d’Israel, (Girona, 2005), amb il·lustracions i amb text bilingüe català-hebreu. Agraïm aquest llibre, que fa una incursió a un món singular i atractiu, poc conegut, mentre esperem encara el Diccionari català-hebreu hebreu-català, que ens té anunciat des de fa anys el professor Joan Ferrer. Finalment, fa molt poques setmanes s’ha publicat el llibre de Jaume Riera i Sans, Els poders públics i les sinagogues, segles XIII-XV. (Girona, 2006).

Aquest llibre de Jaume Riera i la recentíssima obertura de l’antiga sinagoga de Besalú, acabada de restaurar, m’han portat avui a aquest tema. Sobretot per l’actualitat d’una qüestió que sempre ha estat tractada molt tangencialment i que més aviat els historiadors passaven per alt per no haver de parlar d’una qüestió, de la qual pràcticament no en quedaven restes materials i, per tant, era molt difícil de parlar de quelcom que no en queden uns vestigis visibles.

Però, justament el mèrit del llibre de Jaume Riera és trencar la superficialitat de l’herència rebuda i abordar des del gruix documental existent i tot publicant 438 documents en annex intentar una visió de conjunt de l’encaix de les sinagogues en el sistema de relacions i de poder de la societat medieval a la Corona d’Aragó. Riera aborda la naturalesa de les sinagogues en el terreny jurídic i com una conseqüència de la condició dels jueus conceptuats pels reis com un patrimoni seu, dependent i subordinat, sotmès, com a possessió, defensat davant de les pretensions i interferències dels altres poders, ja fossin els bisbes o els jurats de les ciutats. Sense cap concessió de caràcter subjectiu o espiritual, i només amb la fredor i el càlcul de qui s’ocupa de protegir i reproduir el seu patrimoni. Establerta aquesta condició jurídica i les tipologies de sinagogues, tot el llibre discorre per l’etern estira i afluixa entre els poders i la realitat de les comunitats jueves que aspiraven a ampliar, millorar i estendre les seves sinagogues, sinó a construir-ne de noves. Estira i afluixa, no exempt de duresa i d’hostilitat, que podríem definir com un constant nedar contra corrent en relació amb la prohibició eclesiàstica de deixar-ne construir de noves, a l’aspiració de la jerarquia ecleasiàstica de trobar més aviat escletxes o pretextos per a fer-ne tancar, i a l’aspiració de restringir l’existència de sinagogues a una per aljama sense permetre la proliferació de llocs de pregària i de reunió, per a homes i dones, i públics i privats que en un moment donat es va produir. El recorregut transversal per tota la documentació, totes les sinagogues conegudes i tota la geografia de la Corona d’Aragó ens dibuixa un panorama molt concloent sobre el paper, l’evolució i les circumstàncies de les sinagogues, explicat a partir de la relació de rebuig o de protecció que els diferents poders exerciren.

Aquest llibre i tota la col·lecció té encara un altre valor afegit. “Girona Judaica” acull llibres que s’obren amb generositat al món i a la interpretació del llegat i la peripècia dels jueus. És un llibre i una col·lecció que naturalment parla de Girona, però que estén la mirada Girona enfora i que en comptes de contribuir a què ens mirem al melic ens relativitza i ens posa en contacte amb una realitat més àmplia, més complexa i més atractiva.

Un llibre publicat a Girona, un espai rehabilitat a Besalú ens posen les sinagogues altre cop en un primer pla, i és oportú que ho facin amb el distanciament dels segles i la proximitat de la Setmana Santa. Per copsar així la tensió creativa entre les interpretacions i els sentiments, els tòpics que perduren i les idees que es revisen. Revisitar els calls, repensar les sinagogues, aproximar-nos de forma diferent a la Història. Vet aquí la contribució exemplar de “Girona Judaica”.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ROBERT BRIAN TATE

Diari de Girona 

A la Universitat de Girona la setmana passada, del 8 a l’11 de juliol es va celebrar el IV Col·loqui Internacional sobre problemes i mètodes de la literatura catalana antiga.

Enguany el tema triat ha estat Història i Llegenda al Renaixement.

La directora del col·loqui ha estat la professora Mariàngela Vilallonga i l’organització a cura de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes.

Les sessions s’han desenvolupat en la novíssima i antiga  alhora sala de graus de la facultat de Lletres amb un sostre, a la volta de creueria, tot ell de pedra volcànica. Les claus de volta, els nervis de la volta, els finestrals, l’elegància gòtica de l’espai atorgaven al col·loqui un marc d’una qualitat incomparable.

Si el marc directe és magnífic, el pòrtic de l’aula és tot el claustre sencer amb el punt just de verd que trenca i els xiprers exactes per a donar a la seqüència dels capitells i els arcs trilobulats quasi com els arcs del trifori de la catedral però a l’engròs, un contrapunt de verticalitat vegetal.

No em puc estar de dir que sent la Universitat de Girona una universitat tan nova té a la facultat de lletres la solera, el pòsit d’una universitat centenària més a prop de Salamanca o Santiago que de les universitats noves de campus suburbials. Només que a Girona la Universitat històricament va tenir un paper més aviat secundari i que la facultat ha hagut de manllevar l’ambient de l’esperit de l’antic convent de dominics on ressonen els sermons de Vicent Ferrer o Nicolau Eimeric.

Donava gust de sentir parlar de Carles V i la difusió de l’erasmisme, i les reaccions contràries, en aquest context ambiental tant propici.

Aquest és l’ambient en el qual dimecres, 10 de juliol, a les onze es va produir la signatura de la donació de la biblioteca de Robert Brian Tate. Una nova donació que s’afegeix a les de Ferrater Mora, Vicens Vives, Modest Prats, etc.

Tate, irlandès de més de vuitanta anys és el prototip d’una generació d’hispanistes britànics que arriben al món de la recerca i la docència just després de la Segona Guerra Mundial.  Tocats moralment i en la seva consciència democràtica per la Guerra Civil espanyola i per la lluita contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial, s’acosten a Espanya per refer ponts intel·lectuals i per desenvolupar la seva pròpia carrera.

És així com Tate arriba a Catalunya, es submergeix a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i arriba l’any 1949 als arxius gironins que explorarà acompanyat de l’amistat de Santiago Sobrequés i Lluís Batlle i Prats.

Ací Tate aprèn un català depuradíssim, precís i eficaç que encara conserva vivíssim malgrat les seves queixes d’oxidació. Impregnat de l’ambient d’una ciutat contradictòria, la “bruta Venècia” recorda, i corprès per la catedral, ressegueix la pista del gironí internacionalment més influent de tots els temps: Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, humanista i diplomàtic, fidel servidor de la dinastia i eficaç ambaixador a terres d’Itàlia. Margarit passava més temps del seu pontificat a Itàlia que a Girona. Hagué de ser enterrat a Roma, a Santa Maria del Poppolo. Tate li ha dedicat diverses monografies i una biografia definitiva publicada a Barcelona per l’editorial Curial l’any 1976.

Des de la seva llarga trajectòria a la Universitat de Nottingham, Tate no ha deixat mai de refer una i altra vegada el seu primer viatge iniciàtic, un recorregut per la perifèria peninsular (Santiago, Lisboa i Sevilla…) i l’etern retorn a Girona, el racó del seu cor.

A l’acte de dimecres, emotiu i lúcid, Tate no es va pas estar de vindicar la història i l’estricta contemporaneïtat de tota la història. Tot és història contemporània! s’exclamà amb passió després de llegir els vers de T.S. Eliot:

“Present i passat
Tal vegada són presents en futur
i el futur contingut en el passat.
Si tot temps és eternament present
Tot temps és irredimible”.

Dit amb ganes de viure, de gaudir, de lluitar i sota l’atenta mirada del bisbe Margarit, que en la imatge de l’antipendi (frontal d’altar) del tresor de la catedral ha esdevingut el reclam del col·loqui i el segell etern de l’ex-libris de la biblioteca Tate que ara engrandeix els fons de la nostra facultat.

Amic, gràcies. Girona vetllarà pels teus llibres i si pot pels teus somnis.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 185-187)

EL BORN: DISQUISICIONES Y PROPUESTAS

El País

Ha corrido mucha tinta y se ha levantado mucha polvareda desde que hace unos meses se descubrieron las estructuras urbanas de una parte del barrio de Ribera cobijadas y protegidas por el antiguo mercado del Born.

Los primeros argumentos esgrimidos contra la conservación de los restos arqueológicos se centraron en desacreditar la entidad misma de los hallazgos. Se llegó a afirmar que no tenía ningún valor y que por cuatro pedruscos sin importancia no valía la pena replantearse nada. Otros avanzaron argumentos menos primarios; incluso más retorcidos. Desde posiciones críticas con el nacionalismo se expresaba el temor de la potenciación de un santuario del nacionalismo; una cripta o casi unas catacumbas del tradicional victimismo catalán.

Felizmente este tipo de argumentos han sido ya abandonados y nadie los esgrime. Sus defensores se habrán dado cuenta del doble error de planteamiento: la importancia del hallazgo es indiscutible y el riesgo de manipulación e instrumentalización política es mínimo.

El yacimiento tiene un valor objetivo inmenso precisamente por su contenido cuantitativo y cualitativo anterior a 1714. La fecha del 11 de septiembre de 1714 en su contenido bélico y político es una fecha marcada por la derrota y la muerte. El resultado final de la guerra y las necesidades estratégicas y militares de la monarquía borbónica segaron de golpe, cortaron de cuajo, un espacio urbano lleno de vida. El derribo parcial del barrio de Ribera fue un episodio muy relevante del inicio de la represión y la nueva situación política. Pero para el sentido del hallazgo y del yacimiento arqueológico correspondiente es sólo un episodio final, el detonante, la causa que paradójicamente ha hecho posible su hallazgo y posterior conservación testimonial.

Pero su relevancia no se sitúa en el terreno de la derrota y la muerte sino precisamente en el retazo de vida que con él podemos reconstruir. La estructura urbana, las casas con sus hornos, las calles, el sistema de pavimentación, el alcantarillado, el papel del rec comtal como nervio básico de la actividad económica y urbana de la Barcelona medieval y de los siglos XVI y XVII, la vida y los nombres de los ocupantes de las estancias descubiertas, todo desfila con profusión de datos que se desprenden con gran precisión de los catastros y padrones municipales. Del rec comtal a las primeras dunas y la arena de la playa de Barcelona desfila ante nuestros ojos con naturalidad grandiosa un auténtico friso de la vida y las costumbres de la Barcelona bajomedieval. No hace falta pues mirar hacia 1714 más que como detonante y causa. Pero el efecto admite una lección bien distinta. Podemos echar la vista atrás y reconstruir los hilos de la convivencia y de la vida urbana. Basta con atender el detalle de la planta de las excavaciones para percibir con justeza la envergadura de la pervivencia. Los museólogos se encargarán de dotar de contenido y dinamismo la auténtica dimensión del hallazgo y sabrán engarzar adecuadamente el valor intrínseco de los restos, la dimensión histórica de la causa de su destrucción, las circunstancias de su conservación pompeyana y el valor de la estructura que les da cobijo y aseguró su protección. Cualquier instalación no podrá obviar el destino y la vida del mercado durante larguísimas décadas decisivas de la vida de Barcelona. Con todos estos ingredientes se pueden hacer maravillas.

Hoy ya nadie duda que los restos arqueológicos cuyo sentido histórico hemos intentado esbozar deben conservarse en su total integridad.

¿Cómo puede plantearse pues el debate en la actualidad?

Todo conduce a dilucidar si debe compatibilizarse o no el hallazgo con la Biblioteca Provincial que se había empezado a construir y cuyos cimientos pusieron al descubierto los restos. Con casi trescientos años de distancia un santuario de la cultura ha puesto al descubierto lo que la guerra había asolado.

Una imagen puede servir para aclarar el conflicto. La compatibilidad de los restos arqueológicos, la biblioteca y la estructura metálica del Born, parece como un bocadillo: un yacimiento, un monumento y una biblioteca emparedados, bajo presión.

El yacimiento y el monumento se realzan y se refuerzan. Los tres ingredientes se neutralizan entre sí, se incomodan y anulan los valores de los tres.

Es un error incrustar, con calzador, la biblioteca entre dos soportes rígidos de gran valor.

Así las cosas quedan dos problemas por resolver. El primero es la instalación y la actividad que se organice para dar vida y para que tome cuerpo este mutuo reforzamiento entre el yacimiento y el monumento ochocentista. Pero hoy hay en Barcelona y en el mundo técnicos y expertos muy acreditados que pueden resolver con éxito la cuestión.

Sólo queda la biblioteca, su ubicación, su proyecto, y el ritmo de su construcción. Comprendo la preocupación de las instituciones: es una preocupación moral e intelectual en lo que concierne a los arquitectos autores del proyecto del Born. Es indudable que merecen una segunda oportunidad pero ésta no debe llegarles por el empecinamiento en salvar la compatibilidad a cualquier precio. Otra cuestión es el emplazamiento y el ritmo de la ejecución.

No me cabe la menor duda que la biblioteca debe seguir ubicándose en el barrio de Ribera. Los vecinos no merecen y no deben aceptar la pérdida de un equipamiento que venía a compensarles de otros desequilibrios o sinsabores. Pero en los edificios de la estación de Francia, en la estación de cercanías y en las dependencias que ocupa la Universidad Pompeu Fabra, hay metros suficientes para asegurar que la Biblioteca Provincial no se mueva mucho de su anterior localización, como metros hay en algún otro equipamiento municipal cercano.

A pesar de la claridad de todo cuanto venimos planteando comprendo que el Ayuntamiento y la Generalitat tengan serias dudas sobre esta solución. Abordar un nuevo emplazamiento, con un nuevo proyecto, cuando quien tramita y adjudica es la administración central, parece un riesgo muy alto y puede encender todas las señales de alarma. El riesgo es el retraso, la paralización de un proyecto esperado desde hace décadas. Es el razonable temor a volver a empezar cuando ya se atisbaba el final. Pero del mismo modo que en el caso del Liceo se vencieron todas las inercias no hay motivo alguno para que no se haga aquí. La urgencia tiene siempre en la maraña administrativa atajos que se pueden tomar.

No es una decisión fácil pero en la actual encrucijada, de la dirección que tomen las decisiones depende la grandeza del acierto y la posibilidad de conseguir en un solo acto tres objetivos indispensables: Preservar y musealizar las ruinas, proteger y mostrar el Born, garantizar vida al proyecto y asegurar la biblioteca en el propio barrio de Ribera con ambición adecuada a las necesidades de una biblioteca del siglo XXI.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Born/disquisiciones/propuestas/elpepuespcat/20020717elpcat_6/Tes