EL PASSEIG ARQUEOLÒGIC

Revista El Roure, núm. 40

A principis del segle XX hi havia a Girona petits grups culturals que vibraven amb les pedres de la ciutat, miraven als moviments intel·lectuals que es definien a Barcelona i iniciaven el seu propi combat per la transformació de la ciutat. Els estudiants gironins descobrien, a Barcelona, un món totalment nou i si bé molts ja no tornaven els que ho feien, en un intent de seguir lligats a la terra que els havia vist néixer, connectaven amb els moviments culturals locals, amb les revistes que es creaven, amb l’activitat lligada als Jocs Florals. Seguien de prop les passes del modernisme i després del noucentisme, i estaven atents als moviments del catalanisme polític que es proposava un programa de regeneració i de construcció nacional.

Alguns decidirien portar aquestes idees al terreny de la gestió municipal i fou amb aquest esperit que en les eleccions parcials municipals de 1915, 1917, 1920 i 1922 es va anar decantant el consistori gironí cap a la presència de regidors republicans i regionalistes, que arribaven amb un esperit renovador. Concretament en les de 8 de febrer de 1920 coincidí l’aliança de les forces de la Lliga Regionalista i dels republicans federals, i Rafael Masó i Valentí i Joaquim de Camps i Arboix foren elegits per la mateixa candidatura pel districte tercer. Rafael Masó fou regidor de 1920 fins a 1923, quan la Dictadura va suspendre els ajuntaments, i va recuperar el lloc de regidor al febrer de 1930 fins a les eleccions del 12 d’abril de 1931. Fou en aquesta etapa municipal que Masó va desenvolupar una gran tasca en el terreny de l’urbanisme i de la rehabilitació del Barri Vell, va promoure una revisió de les ordenances d’alineacions i rasants, i va assolir la seva aprovació al febrer de 1922. Es trencava amb un criteri homogeneïtzador i desvirtuador i s’adoptava el criteri  modern de respecte de la trama urbana i de conservació dels valors històrics i arqueològics que acompanyaven aquesta trama. Amb aquest criteri promogué el 1930 (28 de novembre) la proposta d’estudi d’un passeig arqueològic, que fes el recorregut del perímetre de la muralla carolíngia de la ciutat, des de la plaça de les Sarracines fins el portal de Sant Cristòfol i la Torre Gironella. L’acompanyaven i l’empenyeren en aquesta idea, entre d’altres, Carles Rahola i Josep de C. Serra i Ràfols. Aquest darrer, que va treballar a Girona fent l’estudi de les muralles romanes de la ciutat, l’any 1930 formulà una proposta concreta en l’article “A Girona”, a la revista La Nau de 2 de desembre de 1930, en el qual proposava “la neteja del camí que ressegueix les muralles que duen a la Torre Gironella, com a futur passeig Arqueològic”. En realitat, Serra Ràfols escriu a Rahola una carta el 4 de desembre de 1930, on li diu: “Li envio l’article promès a La Nau sobre Girona. Ara, vostè amb molta més perfecció, pot insistir des de La Publicitat i, si aconseguim alguna cosa, haurem contribuït a fer una obra interessant i que, dintre de la seva enorme senzillesa, serà una cosa bellíssima”.

No és gens estrany, doncs, que la idea que ja havia promogut el 1930 i que bullia al cap de Masó, des de feia temps, esdevingués més que una idea quan després de les eleccions de gener de 1934 obtingueren la majoria a l’Ajuntament els regionalistes amics seus. Serra i Ràfols contesta una carta de Masó i li diu que “el que em dieu del Passeig Arqueològic, ja sabeu, ho trobo admirable, i per la nostra part estem a la disposició de l’Ajuntament en tot el que puguem: informes, propaganda, etc” (6 d’abril de 1934). Masó insisteix i Serra i Ràfols li diu el 22 de juny de 1934: “He llegit el vostre document sobre el Passeig Arqueològic de Girona, que trobo molt bé en totes les seves parts, i que us retorno interclús” (document de 1931). L’Ajuntament li encarregà un avantprojecte, que proposà el 1935 i que va donar peu a unes primeres obres elementals suspeses arran de l’esclat de la Guerra Civil.

Però el reconeixement a la paternitat de Rafel Masó devia ser tan evident que, quan els serveis tècnics municipals prepararen, el novembre de 1954, un nou “Anteproyecto de Paseo Arqueológico” es remeteren als antecedents de l’any 1935: “Dicha aspiración… dio lugar en el pasado, a la formación de un croquis o anteproyecto concebido por el ilustre Arquitecto gerundense D. Rafael Masó Valentí, llegándose después y a base de dicho anteproyecto a iniciar unas obras de explanación en el sector anexo a las murallas, junto a la puerta y baluarte de San Cristóbal y a los Claustros de la Catedral, obras que se realizaron bajo los auspicios del Excmo. Ayuntamiento de Gerona a últimos de 1935 paralizándose algún tiempo después”. El nou avantprojecte, de novembre de 1954, fou sotmès l’any 1955 al tràmit de consulta institucional i s’hi constatava que “en el anteproyecto se ha recogido, en líneas generales, por estimarse muy acertado, el trazado diseñado por el Arquitecto D. Rafael Masó para la primera etapa del mismo…”. Aquest avantprojecte, que anava acompanyat de dibuixos i gràfics, respectava el traçat de Masó però acabaria introduint criteris de major intervenció arquitectònica i de transformació paisatgística i monumental amb un gust i orientació molt poc de Masó.

La part realitzada del passeig Arqueològic fins els primers anys seixanta va estar tocada per criteris forans, com totes les intervencions que impulsava la Dirección General de Bellas Artes que, com en el cas de la famosa llotja de Sant Domènec, pervertien els espais i les formes i volums del Barri Vell de la ciutat amb la introducció de formes impròpies. Lluny d’un recorregut, d’un itinerari, d’un passeig esmaltat d’art i d’arqueologia es va promoure una actuació massa potent, en què les intervencions noves eclipsaven i diluïen els valors que es pretenia de ressaltar.

Per això, a partir de les eleccions municipals de 1979, es va retornar als principis i propostes de paternitat “masoniana” i als criteris de simplicitat elemental que els havia caracteritzat; austeritat de la intervenció, predomini del tractament vegetal i paisatgístic per reforçar el valor dels monuments i del perímetres murat de la ciutat. Fou amb aquesta idea que es va assolir, l’any 1981, el desmuntatge de la llotja de Sant Domènec i la reconstrucció de l’espai en la seva nuesa total per permetre visualitzar admirativament, des del caire de la porta Rufina, l’encadenat de volums gòtics que el gran convent proposava. I també fou la idea que va moure el Pla especial del Barri Vell aprovat i vigent des de 1983. Sota la pauta d’aquest Pla es va continuar el passeig Arqueològic amb intervencions successives a les muralles, entre 1983 i 2003, amb projectes sobre la mateixa ronda de la muralla i el convent de la Mercè que la tenia incrustada, amb els projectes dels arquitectes Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santi Vives, i també el passeig de fora Muralla, definit pels arquitectes Jeroni Moner i Josep Zazurca, que s’executà entre els anys 1990 i 1995. Desistint, això sí, de la previsió, que rondava des de 1955, d’una via per a vehicles que havia de connectar els espais exteriors de Sant Pere de Galligants, en els jardins del Doctor Figueras, seguint tot el perímetres de la muralla fins a la plaça del general Marvà, en l’arrencada del carrer del Carme. El criteri municipal fou de no permetre aquesta continuïtat viària que podia tenir alguna utilitat però que comportava excessius riscos d’atracció de fluxos de trànsit que no eren desitjables.

Avui, des del cos de guàrdia del portal de França fins al jardí de la Infància, el somni il·lustrat dels joves revoltats dels anys vint i els projectes, assenyats i ambiciosos alhora, de persones com  Rafael Masó i Carles Rahola són finalment una feliç i completa realitat que, gràcies a la vegetació esponerosa i a l’adequada intervenció a partir dels primers vuitanta, va arraconar el barroquisme de les primeres intervencions dels anys cinquanta i seixanta. Aquest recorregut és ara, encara, com una gran novetat, el nervi d’una visió esglaonada de la ciutat antiga des de la muralla fins a l’areny de l’Onyar, que és la primera visió panoràmica i la millor introducció a la geografia i a la sociologia i història del recinte de la fundació romana de Gerunda i els seus desenvolupaments medievals.

SANTA EUGÈNIA DE TER

Diari de Girona

Fa pocs dies vaig llegir al Diari de Girona que els veïns de Santa Eugènia es manifestaven contra el tancament de l’esplai Sant Jordi, centre per a la gent gran de llarga tradició al barri i vinculat a l’antiga Caixa de Catalunya. Situat a la carretera de Santa Eugènia, entre el carrer Agudes i la frontissa, aquest local ha acollit diàriament desenes de ciutadans i ciutadanes que s’hi han aplegat per llegir el diari, jugar a cartes, fer cursos, compartir una amable tertúlia, desenvolupar activitats formatives; homes i dones s’ hi han trobat a ballar o a compartir moments agradables o les lentes hores de la tarda. En els darrers trenta anys hi he anat sovint. He participat en actes d’homenatge i reconeixement, hi he anat diverses vegades en campanya electoral, he repartit diplomes, he visitat veïns i coneguts. Sembla que tanca un equipament que ha fet un llarg servei a la ciutat. I crec, sincerament, que per molt difícils que siguin les circumstàncies actuals del sistema financer català i espanyol, per complexa que sigui la situació de l’actual Catalunya Caixa, les activitats i centres de l’obra social no haurien de ser negociables. Formen part dels equipaments de la ciutat, són patrimoni col·lectiu i compartit, i res ni ningú no hauria de poder tancar un servei comunitari que pertany a la vida cívica des de fa tant de temps. No ho hauria de fer la caixa i no ho hauria de permetre l’Ajuntament. Ha costat massa dotar la ciutat d’una xarxa de serveis i equipaments com perquè ara resulti que la crisi s’emporti per davant els avenços socials més notables dels darrers trenta-cinc anys. Amb un munt de records, amb cares que se’m fan presents, amb moments tristos i alegres al cap sé que no és admissible que ara tanqui el casal Sant Jordi.

Ha tancat també, no lluny d’aquest esplai, l’antiga biblioteca Salvador Allende que, en el seu moment, va venir a inaugurar Isabel Allende. En un antic edifici prop del carrer Montseny, en un interior d’illa enrevessat, un vell local tenia els veïns en peu de guerra per les molèsties que provocava i amb la reivindicació d’un equipament públic. L’Ajuntament va adquirir el local el va transformar en centre social i finalment hi va habilitar la nova biblioteca amb lletres grosses i atractives pintades a la façana per iniciativa del malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer. La vella ignomínia d’un urbanisme miserable havia esdevingut un nucli viu de vida local, d’activitat cívica, de desenvolupament comunitari. El barri vibrava d’activisme compromès. Estàvem convençuts que la cultura era una eina imprescindible i que la regeneració urbana començava amb la dotació sòlida de la ciutat i els barris amb equipaments destinats a respondre a una demanda real que mai no havia estat abans atesa. Després de molts anys de servei, ara, la biblioteca s’ha traslladat als baixos de l’antiga fàbrica Marfà. El vell local del carrer Montseny ha perdut un dels seus motors. Traslladada la biblioteca es planteja el dubte del destí de l’antic local. És evident que la dotació del barri en fa un punt neuràlgic, però també és evident que la concentració d’equipaments és avui molt notable. Ha de ser centre social, local per a joves, centre de múltiples activitats? O pot simplement ser objecte d’enderroc per esponjar l’espai, generar un nou buit urbà i dotar millor d’espais lliures aquell sector de densa població de Santa Eugènia a tocar del Veïnat? Tinc dubtes. Però traslladada, no perduda la biblioteca, estic convençut que després de molts i molts anys de veure uns baixos poc afortunats, una construcció atípica, un racó de carrers interiors, potser l’aparició d’una nova plaça pública pot ser un motiu que il·lumini la zona, que la faci més humana i amable i que doni als pisos de l’entorn una nova visió urbana i de l’espai que mai fins ara no s’havien pogut imaginar. No tinc els elements per a tenir una opinió tancada. Sóc ara massa lluny de la vibració diària del barri per fer-me una idea del tot clara de la solució. Però em sembla que no s’han de descartar les hipòtesi possibles i que potser poden ser objecte d’una àmplia consulta ciutadana.

Finalment també he visitat la Marfà que ja ha obert i funciona a mig gas. Tinc ben viu el record de l’adquisició de l’edifici i de les diverses vegades que hi havia anat a admirar les immenses sales de màquines plenes de columnes, la magnífica arquitectura industrial del conjunt i la coincidència en el mateix edifici de les turbines i els elements hidràulics que alimentava i movia la sèquia Monar, el vell rec Monar medieval, fil essencial de la industrialització de Salt, Santa Eugènia i Girona i dels molins de la ciutat i una certa regulació del cabal de l’Onyar. L’equipament és magnífic; un auditori exterior, les instal·lacions àmplies i lluminoses de la biblioteca, el bar, els espais comuns, els despatxos i les dues plantes d’aules, sales de reunions, i espais per a assaigs de grups musicals. L’eix cívic Marfà-Can Ninetes esdevé, així, el motor bàsic de dinamització social i cultural de Santa Eugènia. Un equipament potent que ha d’anar agafant ritme i força i que ha d’esdevenir el nucli dur de l’activisme cívic que abans es desenvolupava en el local de prop del carrer Montseny. I encara romanen intactes les possibilitats immenses dels espais annexos, on els antics tallers, la sèquia i les turbines poden ser la base d’un museu industrial que substitueixi o complementi les sales d’arqueologia industrial del Museu d’Història de la ciutat.

No vull tancar aquest article sense explicar que, tot treballant en una conferència sobre el govern de la ciutat, he trobat els antecedents de l’annexió de Santa Eugènia a Girona. I crec que s’ha de fer justícia recordant i atribuint a ERC durant la II República la iniciativa de promoure un expedient d’annexió, que en aquell moment no acabaria de prosperar, però que hauria de servir de base per a futures annexions plantejades ja en un altre context. Efectivament tal com consta en el Llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament, en la sessió del 4 d’ abril de 1934 es va veure, es va votar i es va aprovar, una iniciativa de la minoria republicana per a constituir una comissió especial per a l’eixamplament del terme. “S’acordà per unanimitat la designació dels senyors Gispert, Cervera, Camps i Tarrés per a constituir sota la presidència del senyor alcalde la Comissió especial d’estudi per agregació de terrenys de termes municipals veïns”. Posteriorment, ja l’any 1937, la publicació Tres mesos de govern municipal. Setembre de 1937, promoguda per ERC, donava compte que “Girona té un terme municipal reduïdíssim, gairebé totalment edificat, i amb totes les anormalitats que pot presentar un terme municipal”, recordava que els cementiris de la ciutat eren tots fora ciutat i es plantejava les annexions de terrenys de Pla de Ter (Santa Eugènia), Vall de Galligants (Sant Daniel), Palau Sacosta i Campdorà. “Totes aquestes raons aconsellaren a la comissió de govern que passant per alt els interessos particulars i els de partit, proposés al Ple Municipal la iniciativa de l’expedient d’agregació”. L’acord s’adoptà per unanimitat en el ple del 27 d’agost de 1937. A l’Arxiu municipal es guarden els documents dels treballs de l’esmentada comissió.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

TRENTA ANYS DE REHABILITACIÓ URBANA (1978-2008)

Pròleg al llibre 30 anys de rehabilitació urgana (1978-2008), 3 vols.  Barcelona, DPTOP, 2010)

Després de les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, la transició va quedar profundament i positivament marcada pel restabliment de la Generalitat, abans mateix de l’aprovació de la Constitució de 1978. L’acord entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, propiciat per la intermediació per ambdues bandes de personatges il·lustres que van saber fer-se càrrec de la transcendència històrica del moment, va significar una excepció notable. Efectivament, la restauració de la Generalitat, abans d’integrar-la constitucionalment en el marc de l’Estat de les autonomies, significava un pont directe amb la legitimitat republicana i amb la continuïtat que, malgrat totes les dificultats, s’havia garantit de la institució a l’exili.

Convé, doncs, que considerem el mateix pont, la manca de solució de continuïtat entre les polítiques que en matèria de patrimoni cultural s’havien dibuixat pels grups dirigents del catalanisme des dels primers anys del segle XX i que tindrien una concreció institucional i pràctica en l’acció de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, i les que emprendrien els successius Governs de la Generalitat, des de 1977 fins ara mateix.

El desplegament efectiu de les competències contingudes en l’Estatut de 1979 primer, i en el de 2006 després, han definit una tasca que s’ha orientat no solament a la salvaguarda del patrimoni artístic i cultural, mobiliari, sinó també a la preservació i rehabilitació del patrimoni monumental i la seva expressió en els edificis. No només això, sinó que lluny només d’un concepte monumentalista s’ha defugit sempre la singularitat del monument i s’ha anat a buscar una intervenció integral que considerés, no únicament les variables monumentals estrictes sinó també els espais i els entorns urbans. La intervenció en el patrimoni públic, eclesiàstic o no, s’ha acompanyat sempre de la intervenció en l’espai públic. La visió de conjunt ha dominat sovint a la perspectiva individualitzada i per aquest camí han adquirit notorietat singular espais i paisatges que fins aquell moment havien passat completament desapercebuts.

La política de la intervenció integral i de la rehabilitació ha orientat les accions polítiques de tots els Governs de la Generalitat i ha deixat una petjada profunda. L’acompanyament eficaç i convençut del món local  ha trobat en aquestes polítiques un camí per tal de donar forma a les expectatives de regeneració de molts dels centres històrics que corrien el risc de la degradació i de la marginalització. A l’empara d’aquestes polítiques s’han desplegat no pas pocs dels plans especials i dels plans de millora urbana dels barris vells de Catalunya en un esforç sense precedents per posar en valor, per tornar a l’actualitat, els vestigis d’un passat gloriós a l’espera d’una nova funcionalitat.

L’encert de les polítiques que comentem des dels orígens pioners impulsats, molt especialment, per Joan Ràfols i Lluís Gelpí no ha trobat correspondència ni en la capacitat de divulgar aquestes polítiques ni en la voluntat de conservar la documentació que les ha fet possibles. Efectivament, totes les publicacions que s’havien fet amb anterioritat a aquesta havien tingut més una voluntat publicitària que una vocació pedagògica. Fins al punt que és impensable trobar-hi ni un estat de la qüestió, la feina feta i la feina pendent, ni un inventari i catàleg de les actuacions i dels projectes arquitectònics, urbanístics i patrimonials que les sustentaven.

En el primer aspecte convé recordar que malgrat els esforços realitzats la dimensió de la problemàtica heretada manté, encara avui, grans llacunes i considerables mancances al costat de realitzacions molt brillants. La feina que encara queda per fer és immensa, si bé ara tenim l’avantatge de disposar d’un full de ruta ben traçat, que ens ha de permetre assolir noves fites. L’absis de l’església de Pedret a l’Alt Empordà, envoltat d’estris agrícoles o l’entorn asfixiant de la basílica de Santa Maria de Talló, a la Cerdanya, poden ser una mostra del recorregut encara pendent, que esdevé enorme si ens referim a conjunts i barris sencers. Tot i que ara la Llei de barris (2004) ha permès donar un nou impuls i no només des de l’òptica estrictament monumental a la rehabilitació dels centres històrics atenent també a la component demogràfica i social que no es pot menystenir.

Encara més clamorós és el desordre que presidia la documentació. Costa d’entendre i costa de creure la distància que separava unes polítiques encertades, lligades a una clara sensibilitat pel patrimoni, i el menyspreu olímpic per la documentació que s’amuntegava amb un desordre total en diferents dipòsits sense cap tipus de cura.

No és amb afany historicista, sinó amb una vocació d’extrema coherència que hem volgut que existeixi un inventari-catàleg acurat de tota la tasca realitzada en aquests trenta anys i que comenci a existir una política definida de transferència de la documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Només així serà possible en el futur avaluar amb justesa l’impacte de l’autogovern en determinades polítiques i el grau d’assoliment dels vells ideals noucentistes i republicans en les tres dècades més fructíferes de l’autogovern contemporani de Catalunya.

El resultat de posar junta tota la tasca feta és impressionant. El repàs de les fitxes és altament alliçonador i el repàs de la geografia i la cartografia de les actuacions evidencia la dimensió acumulada d’una feina que fa trenta anys no podíem ni imaginar. Ja hem dit que encara som lluny de la plenitud i l’excel·lència que ens complauria i ens caldria, però es pot ben bé assegurar que traspassat el cap de les dificultats es dibuixa ja a l’horitzó la fita desitjable.

El fil conductor d’aquest llibre és l’inventari de les fonts, que es complementa amb el testimoni directe d’algunes, més de vint, intervencions singulars que aspiren a ser exemplificadores de les orientacions d’aquestes polítiques.

Tot plegat, un esforç enorme per ordenar les coses i les idees i assegurar, d’aquesta manera, que la noció de la nació es nodreix de fets concrets i d’un pòsit secular que, finalment, és valorat, tractat i promogut des de l’expressió més genuïna del fet nacional que és el Govern de Catalunya.

També aquí ens afanyem a definir que les nacions no neixen, sinó que es fan. Construcció humana i social, la nació necessita valorar l’evolució de la seva pròpia identitat i els ingredients que, amb els segles, l’han anada conformant. Només per aquest camí, la construcció del futur impedirà la deconstrucció del passat i garantirà nous horitzons a les noves generacions, amb les arrels ben posades.

LLEI DE BARRIS A TERRASSA

Pròleg a La Llei de barris a Terrassa. Una experiència per a la reflexió. Terrassa, Ajuntament de Terrassa, 2009

A finals de 2009 estem preparant la setena convocatòria de la Llei de barris d’ençà de la seva aprovació el 2004. A la sisena vam introduir-hi la novetat del contracte de barri per a aquells barris que ja haguessin culminat el seu primer quadrienni amb l’assoliment de tots els objectius plantejats, i un nou apartat dedicat a municipis de menys de 10.000 habitants i l’incentiu d’una aportació de la Generalitat del 75% del pressupost.

S’han superat els 110 barris i s’ha assolit una inversió conjunta del Govern de la Generalitat i dels governs locals de més de mil dos-cents milions d’euros.

Com és ben evident, els diners no ho són tot. Però el fons creat per la Llei és la base que permet articular un conjunt d’iniciatives de polítiques urbanes adreçades a abordar d’una manera integral la problemàtica dels barris de Catalunya. Amb una idea central: es tracta d’un esforç compartit, d’un acord entre els diferents nivells de govern per tal d’escometre, de forma conjunta, una acció coordinada i compartida.

Cal dir, però, que la voluntat de compartir les aportacions econòmiques no ho resolen tot i esdevenen només la condició necessària, però no condició suficient, per respondre de forma adequada al repte. Vet aquí, doncs, que només una visió de conjunt, integral, en xarxa, permet d’entrellucar la filosofia essencial d’una Llei que aspira a moure molts ressorts tangibles i intangibles d’una forma simultània.

És evident que ens adonem millor de les coses tangibles i que, en aquest sentit, la inclinació natural de les coses i també la de les necessitats ens porta cap a un decantament a favor de les intervencions en l’espai públic: accions sobre la trama urbana, sobre el teixit de les infraestructures físiques de la ciutat i del barri. Carrers i places i els seus corresponents serveis esdevenen, així, els primers i principals destinataris dels fons. És com si l’esforç per la regeneració de l’espai públic penséssim que pot tenir un efecte mimètic en totes les esferes de la vida del barri, tant en el terreny de l’espai privat individual com en el terreny de les activitats econòmiques de caràcter individual o col·lectiu però privat. L’esforç d’agençament, d’adequació, de jerarquització, d’especialització, de regeneració té, doncs, una força indiscutible. Però també és molt evident que amb la modificació o, fins i tot, l’esponjament de l’espai físic, el més inert, no es desvetlla l’ànima col·lectiva, la dimensió comunitària de la població. Hi ha una ànima del Pla de barris que es concentra en els programes socioeconòmics, els que s’adrecen més específicament a l’assoliment de la cohesió social, de la convivència, de les percepcions comunitàries de seguretats compartides. I, és en aquest camp, que hi juga un paper determinant la població, les persones, homes i dones destinataris del Pla, actors principals i directes i cridats a un procés actiu de participació i involucració que ha de resultar el millor instrument de control democràtic efectiu del conjunt de les propostes animades des del món municipal, però participades des del teixit associatiu.

Fins aquí una visió de conjunt que avalua la Llei i el seu Fons, i posa negre sobre blanc la política que anima aquesta proposta. És, fil per randa, el guió i la interpretació argumentada d’aquest llibret que fa balanç de l’actuació al districte 2 de Terrassa.

Els agents principals posen al descobert el seu propi itinerari, el recorregut compartit entre administracions i veïns i veïnes per tal d’actuar de forma integral en un barri d’un perfil molt definit i, des d’ara, amb l’accent especial d’haver rebut un nou impuls amb la Llei de barris.

Convé, però, que tots recordem el caràcter dinàmic de les ciutats i de les societats, el caràcter canviant dels problemes, l’accent divers de les circumstàncies, convé que recordem les inèrcies i les resistències, i convé que un cop feta l’experiència, abandonem l’acomodació confortable i fem de la dignitat dels barris un treball constant i infatigable. Únic camí per fer fructificar els recursos i les energies esmerçades fins ara i que mai no seran suficients si no es produeix un canvi de les actituds i de les mentalitats fins a substituir l’estricta lluita per la supervivència, per la socialització del barri i de la ciutat com a millor expressió de la cohesió.

BARRIS DE SANTA CATERINA I SANT PERE

Presentació  Projecte d’intervenció integral dels barris de Santa Caterina i Sant Pere 2004-2009. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2009

Fa poques setmanes, el Govern ha publicat l’anunci la sisena convocatòria d’ajuts dela Llei de barris. Anem cap a més de cent barris de tot Catalunya, l’objectiu que s’havia fixat el Govern per a aquesta legislatura, i encarem una inversió que pujarà, amb aquesta convocatòria, als 1.200 milions d’euros. Una aportació que hem compartit al 50%la Generalitati els Ajuntaments. Un esforç col·lectiu considerable, compartit entre administracions i veïns, impulsat pel món local i el teixit associatiu, per tal de donar una resposta integrada i integral a les problemàtiques complexes i vives dels barris.

El temps transcorregut des de la primera convocatòria ens acredita l’encert de la previsió legislativa i la claredat dels objectius, que naixia d’una experiència local acumulada i compartida amb d’altres experiències internacionals.

La Llei naixia d’una obvietat: la intensitat de les problemàtiques, la complexitat de les solucions, l’escassetat dels recursos. Sumar esforços i recursos per objectius ben definits esdevenia un camí clar i evident.

Calia, encara, afinar més en la definició d’un programa que apuntava a la transversalitat de les actuacions, al seu efecte multiplicador i incentivador, a la interrelació entre l’espai públic i la psicologia col·lectiva, a la relació causal entre les transformacions físiques i la moral col·lectiva, l’autoestima i la cohesió social. He dit, sovint, que el Pla de barris no es pot mesurar només amb mesures físiques. Hi ha una component moral i social de difícil avaluació, però que és la que més dóna el to dels resultats assolits i de la seva continuïtat.

Als barris de Santa Caterina i Sant Pere de la ciutat de Barcelona, com arreu, hem trobat una problemàtica específica, una singularitat local, una dimensió concreta de la problemàtica del barri. A problemes concrets, solucions concretes. I en el context de la gran ciutat i de la macropolítica, la contrapart de la micropolítica a l’escala del carrer, la plaça, o el “microespai” con diu el mateix programa dels dos barris barcelonins.

Aquest és l’encert dela Llei de barris. Tocar de peus a terra, treballar solucions concretes i transversals, actuar amb una visió de conjunt a l’escala local, aportar política local als problemes locals. Fer política de carrer, prendre la temperatura del barri, intervenir-hi des de la proximitat. Amb sensibilitat, eficàcia i sentiments. Fer política en el barri amb el cor i amb el cap. Atendre el cos i l’ànima de la vida del barri. Buscar les pautes de continuïtat dels resultats assolits, treballar per la durabilitat dels èxits.

De moment no es pot demanar més. Tot i saber que mai no n’hi ha prou.