Joaquim Nadal i Farreras

LES CASES DE L’ONYAR

Diari de Girona

S’han destapat les primeres façanes i la lona en tapa unes altres fent avançar una imprescindible actuació de manteniment, sanejament i bon govern.

La polèmica que ara acompanya la nova intervenció a les cases de l’Onyar és nova i diferent de la que es va suscitar ara ja fa un quart de segle quan es va fer la primera intervenció. Per tractar d’aquesta qüestió no em puc estar de situar les coses en el context històric que correspon, perquè fent-ho així potser serà més fàcil d’entendre que ara estem davant d’una operació de manteniment, de rehabilitació parcial, d’estricta conservació. Contràriament a algunes veus que s’alcen contra la contribució parcial dels veïns, la meva opinió és que les aportacions que fan les administracions són encara potser excessives. Vull dir que ara i valorant adequadament el sentit i l’abast de l’operació que es va fer en els anys 1984-1986, potser només hagués calgut el requeriment municipal i l’execució subsidiària per part de l’Ajuntament, a càrrec dels propietaris, en tots els casos en què no hi hauria hagut una cura adequada i un manteniment necessari de les pròpies façanes. Defenso aquesta postura per un sentit estricte d’equitat en relació amb la resta dels veïns de la ciutat, que són sovint requerits per part de l’Ajuntament quan les façanes de les seves propietats no presenten un estat adequat de conservació.

Hi ha, doncs, primer una qüestió d’equitat general ciutadana. Hi ha també una qüestió, encara més evident, de desigual equitat entre les dues ribes del riu. Mentre a la riba dreta de l’Onyar s’hi hauran fet dues operacions de millora i manteniment amb una aportació de les administracions que deu ratllar pel conjunt més del 80%, si comptem les dues actuacions, als veïns de la riba esquerra de l’Onyar els ha tocat anar fent, per compte seu, sense subvenció, el conjunt de les seves façanes. Si el resultat a la riba esquerra ha estat positiu i, avui, molt evident sense aportacions de les administracions, què fa diferent els veïns del carrer de Santa Clara o de la plaça de Sant Agustí dels veïns de l’altre costat?

Finalment anem a l’arrel de la qüestió. Oblidem massa de pressa que l’origen de la primera operació cal situar-lo en el Pla especial del barri Vell de Girona que contenia la proposta de rehabilitar les cases de l’Onyar. Des de 1983, doncs, sabíem que hi havia una actuació possible que l’Ajuntament havia aprovat i la Generalitat també. L’actuació ha originat més d’una polèmica petita entre el President Jordi Pujol i jo mateix quan era alcalde de Girona. Pujol  es queixava sovint que el mèrit de l’operació se l’enduia sempre l’Ajuntament, quan qui havia pagat era la Generalitat. Ho he deixat sempre molt clar i ara ho repetiré: la Generalitat hi va posar els diners, tots i a fons perdut, però l’Ajuntament hi havia posat la proposta, la idea dels arquitectes Fuses i Viader i dels artistes Faixó i Ansesa, i el treball social de convenciment de tots els propietaris i llogaters de deixar-se fer una intervenció de gran envergadura.

No ho sabria dir de millor manera de com ho vaig dir l’any 2003 amb motiu del llibre dels Vint anys del Pla especial del barri Vell: “El temps havia convertit aquestes cases en un paisatge pintoresc,una amalgama bigarrada de cossos afegits, teulats d’uralita, coberts de fusta, safareigs, comunes, estenedors, galeries, persianes, en una varietat de materials i de colors força sorprenent i trista. Les façanes i el riu més aviat brutejaven, regalimaven desguassos diversos. La intervenció era atrevida i es pensava en profunditat. No era qüestió només d’una operació superficial. La diagnosi de la situació de cada casa acreditava moltes mancances i dèficits. L’operació implicava derivacions higièniques, sanitàries, estructurals, estètiques, de confort, socials, psicològiques”.

La imatge de postal, l’atractiu turístic, la marca de la ciutat sempre havia estat el paisatge de les façanes fluvials. Abans de l’operació dels anys vuitanta per un cert “pintoresquisme” bigarrat fruit de l’acumulació de volums i d’andròmines, després de l’operació per l’èxit del que es veia i també del que no es veia. Es van canviar bigues, es van instal·lar dutxes on calia. No era cosmètica. I va pagar íntegrament la Generalitat.

Ara, es tracta només de complir la mínima normativa del manteniment urbà. És una  mera qüestió de compliment de les ordenances municipals. I, així i tot, es planteja que els veïns es facin càrrec d’un terç del cost dels treballs que els serveis tècnics municipals han identificat com a imprescindibles. De veritat pensem que és hora de tornar-ho a pagar tot i de no plantejar la corresponsabilització solidària entre veïns i administració?

Amb franquesa, crec que pels temps que corren el que ara s’està fent i com s’està fent, amb realisme, és el que pertoca per tocar de peus a terra i saber quins són els límits dels recursos públics i de la bona Administració. Amb la sensibilitat necessària i imprescindible per saber reconèixer l’esforç que es demana als veïns en temps de crisi i de dificultats. Però les dificultats d’avui són majors que les de fa vint-i-cinc anys?

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/06/04/cases-lonyar/410487.html

4 Juny 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LES CASES DE L’ONYAR

GIRONA I LA UNIVERSITAT. EL VALOR D’UNA IMATGE

Diari de Girona

Plana sempre entre nosaltres un dubte existencial. Ens demanem tot sovint si la Universitat està prou implicada en la societat i en el nostre cas també en la ciutat. I la Universitat té dubtes raonables sobre la confiança i la credibilitat que suscita en la societat i també en la ciutat. El doble dilema no tindrà segurament mai una resposta concloent i del tot satisfactòria. Estaria bé si els dubtes fossin estimulants i animessin a tots a aguditzar l’enginy i la creativitat per tal de fer més evident, i més visible, la implicació entre Universitat i societat.

Passa, però, que d’una manera imperceptible, tàcita, sense premeditació, com una obvietat, la implicació, la interrelació s’ha anat fent. No podia ser d’una altra manera. Quina incidència representa en la vida d’una ciutat i en la societat corresponent passar en menys de quaranta anys de tenir un sol institut d’ensenyament secundari a tenir una Universitat amb 12.000 estudiants i més de sis-cents professors? La pregunta porta implícita moltes de les respostes. Però potser algun dia no serà sobrer fer un estudi que quantifiqui aquest impacte i l’analitzi. Potser fins i tot el podria fer la mateixa Universitat. No hi fa res que molts gironins segueixin vivint com si la Universitat no existís. Existeix i directament o indirectament repercuteix en les vides de tots nosaltres. Quina relació es pot establir, per exemple, entre la inversió feta en els darrers vint anys en equipaments universitaris i la vida de la ciutat? Quins nous equipaments de caràcter cultural, residencial o esportiu s’han de posar en relació a l’existència de la Universitat? Quin impacte ha tingut la Universitat de Girona en el procés i en el ritme de rehabilitació del barri vell? Quina incidència es pot establir de l’existència de la Universitat en l’oferta i el funcionament dels bars, dels restaurants, de les llibreries, dels cinemes, dels establiments lúdics de la ciutat? Quin és l’efecte de la Universitat sobre el mercat de pisos de lloguer a Girona? I així podríem anar desgranant la relació directa, positiva i benèfica de l’existència de la Universitat. Clarament perceptible i potser insuficientment percebuda.

També ens podríem preguntar, és clar, si la percepció del fenomen és suficient i té correlació quantitativa amb la dimensió mateixa de la Universitat. I és segur que en molts camps la resposta no seria del tot positiva perquè el model de mobilitat de la societat actual i de la joventut en particular facilita un model mixt entre les pernoctacions i la itinerància. Però tot això són intuïcions i certeses que es desprenen de l’observació de la realitat i que una aproximació científica i amb metolodologia acurada hauria de contrastar.

Tampoc no acabem de saber si la Universitat aporta als sectors productius el capital humà que requereixen i si ho fa en una proporció suficient i adequada. Aquesta és una qüestió d’aproximació més complexa, però necessària. Igual com el grau de recerca que la Universitat produeix en relació i amb col·laboració dels diferents sectors de l’activitat econòmica. Això naturalment sense desmerèixer ni la recerca pura, ni la recerca en camps humanístics i teòrics on la relació Universitat-societat és més difícil de calibrar. Tot i que tant en el terreny de la recerca filològica com en la històrica l’impacte de la Universitat de Girona sobre el seu entorn és avui ja molt més que indiscutible.

Tot això ve a tomb d’una sola fotografia. No sóc gens mitòman però una fotografia de Jorge Semprún i Antoni Tàpies al claustre de Sant Domènec publicada a “Culturas” de La Vanguardia m’ha dut a aquestes disgressions una mica inconnexes. Simplement perquè la qualitat dels lòbuls de pedra dels arcs del claustre, o la riquesa vegetal petrificada en pedra de Girona dels capitells com a teló de fons dels dos personatges somrients cara a cara m’ha emocionat. Perquè la Universitat de Girona proporciona un entorn de qualitat, un sòlid ambient de cultura secular, sedimentada i païda, com a marc de referència per a la vida i el debat intel·lectual. El testimoni silenciós de les pedres seria pura arqueologia si no fos l’excitant vitalitat de Tàpies i Semprún, convidats a trobar-se a Girona per parlar de tot. I per situar-nos en el món com una referència, on les ressonàncies gòtiques són només la música d’una lletra que s’ha d’escriure cada dia.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

11 Setembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA I LA UNIVERSITAT. EL VALOR D’UNA IMATGE

L’ARC MES ESTRET I LES VOLTES MÉS JUNTES

Diari de Girona 

Girona és des de fa segles una ciutat de porxos. Hi ha voltes per tot arreu. En qualsevol enderroc al barri vell apareixen vestigis d’altres voltes i d’altres temps. Preexistències ocultes, testimonis muts d’una evolució urbana, del moviment i el creixement de la ciutat. Porxos antics incorporats a les vivendes quan les cases van avançar cap als carrers. Però el testimoni visible d’aquesta tradició, que segurament té arrels culturals en la mateixa fundació de la ciutat, és riquíssim i variat i acumula un inventari de singularitats i formes adaptades a la topografia, a la propietat o a l’urbanisme. La profunda empremta medieval dels porxos més emblemàtics no ha aturat, però, la tradició. 

Aquí i allà amb més encert i gràcia, o menys, la nova arquitectura incorpora les velles estructures del passat com un recurs per donar aixopluc, facilitar la comunicació dels vianants o simplement trobar compensació pública als aprofitaments que la mateixa ciutat genera. La plaça de la Independència, ara que es va completant i perfilant, n’és potser l’exemple més reeixit. Però també els trobem fa cinquanta anys a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís i ara, molt més recentment, al nou edifici i plaça que ha sorgit dels terrenys que a l’avinguda Sant Narcís i al carrer Empúries ocupava fins fa pocs anys la fàbrica Comexi.

Aquesta incursió només és per subratllar el caràcter ininterromput d’una tradició. Després, la noblesa dels materials, la qualitat de la construcció, l’encert del disseny asseguren o no aquell to noble, intens, profund, secular, vital dels porxos medievals, en els seus continuadors moderns. És evident però que els espais que es creen a cobert de les voltes tenen una calidesa especial, que pot derivar en el risc o la degradació si la manca de cura o d’encert en fa uns espais residuals, foscos i de mal vigilar. Però a Girona tenim exemples de tota mena i podem aportar els casos de regeneracions emblemàtiques de porxos decrèpits i tronats que avui són motiu de plena satisfacció.

Tornem ara als nostres porxos de sempre. Als que van impressionar vivament Josep Pla. Als porxos de la plaça del Vi i als de la Rambla. Les obres de la plaça del Vi tenen l’encert d’emmarcar adequadament les proporcions divines de la plaça que Pla va ponderar amb èmfasi. La nova vorera, el nou paviment, la llamborda i la pedra, l’encaix de tot en el gran sòcol corregut de basalt, l’entrega suau davant de la casa de la ciutat, tot ajuda a subratllar els porxos i les proporcions, els edificis i les formes, fent-nos oblidar el galimaties anàrquic de fa pocs mesos. Pla hi veia una síntesi total de la vida i la cultura de les nostres terres, l’obra culminant. Com veia en les de la Rambla, la diversitat de formes i dimensions, la força dels carreus, la suavitat de les corbes, el sentit íntim de clos protegit, de concavitat, d’interioritat intestinal de la ciutat.

A la Rambla, en el número 32, hi ha l’arc més estret que suporta i dóna façana a les dues voltes més juntes que amb prou feines deixen marge per a la porta d’entrada a una escala. Ara, en aquesta escala, en el primer pis, hi ha una perruqueria, potser darrere els mateixos vidres on va néixer i va viure en Joaquim Botet i Sisó, il·lustre erudit, ciutadà i catalanista.

L’estretor de l’arc donava aixopluc durant uns anys a les bosses d’escombraries, els cartrons o el material de la terrassa d’algun bar de l’acera de la façana de l’Onyar. Una nit tot el material guardat en aquest arc, entre les dues voltes, es va cremar. Un incendi intencionat va ferir per sempre les nobles pedres, que només han recuperat en part el color originari després d’una neteja agressiva que les ha deixat sense la patina brillant dels segles. 

Però l’incendi va cremar també, va trencar i va fer caure la immensa llosa del balcó. Va quedar una llosa escapçada, un forat en el buit, una barana penjada sense anclatge, un arc orfe de l’amable superfície que el coronava en la façana de l’edifici. És un forat que clama al cel, que reclama una substitució immediata, que deixa la Rambla en un estat de provisionalitat incompleta. No he sabut mai del tot si el forat segueix aquí esperant que alguna assegurança pagui la restitució o si, l’un per l’altre, el propietari espera que posi la llosa l’Ajuntament i aquest espera just el contrari. Me’n sento encara en part responsable i cada vegada que veig el forat i la barana flotant penso com n’estaria de bé si entre tots poguéssim trobar una solució. Només per tornar a l’arc més petit de la Rambla el noble coronament de pedra que li correspon.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

1 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ARC MES ESTRET I LES VOLTES MÉS JUNTES

L’EDIFICI FÒRUM: UNA PROPOSTA

Diari de Girona 

Fa unes quantes dècades que hi ha a Girona un edifici encaixat entre el Casino i la Travessia Auriga. És l’edifici Fòrum que ha servit per  a moltes coses (jutjats, recaptació executiva, facultats universitàries…) però que no ha acabat de fer fortuna i és més aviat una baluerna misteriosa i d’aire fantasmal. Les escales mecàniques són un monument mut  a un somni impossible i els porxos de la Travessia han esdevingut reducte de pintades, refugi de la intempèrie, o mingitori arraconat.

Tret de la planta d’aparcament, que presta un bon servei, res no hi ha acabat mai de funcionar del tot. Ningú no hi ha sabut trobar una destinació que posés en funcionament tot el complex i el convertís en una eina de revitalització de tot un sector del barri vell. Les entitats d’estalvi que se’l van haver de quedar per executar les hipoteques no en van saber o no en van voler treure major profit i van esperar l’oportunitat per a vendre’l.

És sabut que finalment el va adquirir la Diputació Provincial amb l’afany de concentrar-hi el munt d’activitats diverses que desenvolupa la Corporació, especialment en el camp de la Cultura i amb la voluntat d’alliberar així la Casa de Cultura per a facilitar l’operació de la nova Biblioteca. Però ara tothom sap que la Diputació hi ha renunciat i a decidit vendre’l per considerar que no s’adiu amb els objectius i les necessitats i prioritats d’aquest organisme. Crec recordar que el preu que se’n va pagar, en l’època del president Suñer, van ser menys de tres-cents milions de pessetes.

Des que es va construir podem dir que el mal ja és fet. Massa forçat de planta i alçat, el volum que en va resultar va esdevenir una paròdia de les teories de salvaguarda de la trama que els urbanistes predicaven amb bon criteri a l’època. És veritat, ningú no podrà dir que l’edifici no respecti la trama urbana, tant al carrer Auriga com sobretot a la Travessia Auriga, l’únic carrer de Girona en tot el Barri Vell que encara conserva un cert aire napolità de roba estesa i olors de cuina i humitat a l’ambient.

Però ara es presenta una nova oportunitat i després d’aquest llarg viatge potser es pot demanar a l’edifici Fòrum una aportació generosa, alguna renúncia, en benefici de la qualitat urbana i de la qualitat humana d’aquest tram del barri vell. Si el mercat fins ara no ho ha arreglat, si a corre-cuita i a darrera hora no apareix un inversor disposat a instal·lar un hotel de qualitat, i dimensió abarcable, o algun grup disposat a reconvertir la totalitat de l’edifici en un aparcament a l’estil del de l’antic hotel Italians destinat a la venda i per a cobrir la demanda real dels nous residents del barri vell, potser ha arribat l’hora de fer foc nou i tornar a començar.

Proposo formalment l’enderroc de l’edifici, propiciar un nou esponjament, obrir un nou espai, donar horitzó, claror, escalfor, sol, als veïns de la Travessia Auriga. Generar una nova dimensió visual, menys comprimida, menys vertical, en aquest punt. No es tracta de renunciar del tot a l’actual edificabilitat. Es tracta de reduir-la sensiblement i canviar l’objecte, l’ús, de l’edifici. Potser amb una planta baixa i una o dues plantes d’aparcament l’operació seria fins i tot raonable i rendible. És clar que tot passa per un projecte arquitectònic que sàpiga abordar la problemàtica generada i amb un ús modern, agosarat, dels materials i les formes i una integració amable en l’espai que disposés un nou volum atractiu que faciliti una nova relació visual entre la ciutadania i aquest espai ara hostil i poc amable. Guanyar uns metres de cel i de sol no és poca cosa i a hores d’ara això no té preu. És amb operacions d’aquesta mena que el Pla especial, aquí i allà, ha anat portant confiança, esperança, il·lusió o confort en els racons més sòrdids que podríem recordar.

Si la Diputació no hi estigués disposada o veiés amb recança aquesta possibilitat potser no és difícil arribar a un acord entre la Diputació i l’Ajuntament, i arribar a  una transferència de propietat d’una Administració a l’altra amb un cost reduït i deduïble de les aportacions que anualment fa la Diputació a l’Ajuntament.

Sóc conscient que hi ha tantes altres perspectives i opinions com possibilitats ofereix aquest edifici. Però posats a reciclar un equipament potser és millor una proposta radical i transformadora que una simple readaptació a usos diversos. No trobo, però, essencial per al debat la qüestió dels usos. Em sembla més central el debat sobre les possibilitats d’entrar a fons a remodelar un espai urbà d’una dimensió raonable i avui massa carregat de problemes. Hi ha massa racons, espais opacs, punts foscos, o jardins tancats. Segur que hi ha una altra i millor manera de treure profit d’un espai que ara té l’avantatge que després de moltes anades i vingudes és en la seva part més essencial de propietat pública.

Un concurs sobre paràmetres nous potser aportaria alguna agradable sorpresa i entre tots ens trauríem una nosa. Tal com estan ara les coses i el mercat, ja no estem per noses, estem per continuar aplicant ambició, imaginació i atreviment a una gestió del barri vell que no ha de parar de moure’s per no morir d’èxit.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

16 febrer 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’EDIFICI FÒRUM: UNA PROPOSTA

ELS DOS BANCS D’ESPANYA

Diari de Girona

Ara fa un mes i mig va saltar la notícia. L’euro fa tancar una trentena llarga d’oficines del Banc d’Espanya.

Suposem que la iniciativa va endavant i que efectivament en qüestió d’un parell d’anys tanqui l’edifici circular, de rajol vist i de factura romana que hi ha a la Gran Via, en la cantonada amb el carrer Vint de Juny. És del tot evident que el menys recomanable serà mantenir un edifici tancat. Una ciutat no es pot permetre el mal efecte, la sensació de deixadesa i abandonament que fan els edificis tancats. Hem insistit sempre amb aquesta idea. Una ciutat necessita omplir-se de vida, d’activitat, de moviment, d’intercanvi. Fer ciutat és justament això: crear circuits per a la solidaritat col·lectiva, per la convivència, pel ple desenvolupament de totes les potencialitats. Les ciutats amb edificis tancats són ciutats mortes i Girona ha lluitat durant dècades per ser una ciutat plena de vida fins al punt que el programa de rehabilitació del barri vell iniciat l’any 1982 es plantejava en termes de devolució: tornar la vida al barri vell.

No cal dir que les característiques arquitectòniques i constructives del Banc d’Espanya en fan un edifici de molt bon reutilitzar. La qualitat dels materials, l’originalitat de les solucions, la lluminositat de la gran sala, la monumentalitat pura dels espais, el contrast dels marbres polits amb el rajol, són elements d’un conjunt que adquireix una fortalesa especial, una contundència cúbica, flotant, en la caixa cuirassada. La rampa exterior, quasi el fossar d’una fortalesa, els circuits interns i externs, les terrasses, esdevenen miradors excepcionals sobre la ciutat i els finestrals estableixen un diàleg amb la plaça de la Constitució (Clotet i Elies Torres, Paricio i Martínez la Peña, picant-se l’ullet), o amb la seqüència gòtica dels finestrals de l’antic convent de Sant Domènec. Lluís Clotet, Òscar Tusquets i Ignacio Paricio, van situar el Colisseu de Roma com a referència arquitectònica. I van recrear des de l’originalitat contemporània les solucions més antigues de la civilització romana.

No és estrany doncs que s’atorgués al Banc d’Espanya el premi FAD. Però durant deu anys llargs ha sigut una incrustació estranya a Girona, una fortalesa quasi inaccessible.

Ara amb l’anunci del tancament ha arribat l’hora de la col·lectivització, de la socialització del patrimoni. El privilegi que hem tingut uns quants de passejar tranquil·lament la mirada per la immensitat del buit circular ha arribat l’hora de fer-lo compartir per tothom. Ja no hi ha motius, no n’hi haurà, per tant d’hermetisme. Es podrà obrir. Obrir de bat a bat. Fer ràpidament una jornada de portes obertes. Col·lectivitzar el plaer de l’obra d’art i assegurar la permanència d’aquesta col·lectivització.

Ha de ser com un homenatge pòstum a Laureà Figuerola que reposa al cementiri de Girona. El Banc d’Espanya no pot ser un panteó, ha de ser una festa. Un ús públic, ciutadà, municipal, és imprescindible. L’opció d’un Centre d’art contemporani sembla plausible i recomanable.

No podem deixar, però, de referir-nos a l’antic Banc d’Espanya de la plaça Marquès de Camps i el carrer Álvarez de Castro. Sorprèn que el Govern espanyol no li hagi trobat un destí. Com poden els governants predicar la dinamització de l’economia si mantenen tancada a pany i clau per a domini de coloms i ratpenats una de les millors cruïlles de Girona?

Potser pot tenir sentit anar concentrant totes les oficines de l’administració perifèrica de l’Estat. Tindria tot el sentit del món millorar les dependències d’estrangeria i evitar les cues de la Gran Via. Però també és veritat que l’Estat té més patrimoni i que si Hisenda o la Seguretat Social es volen moure no hauria de costar de trobar altres alternatives per a aquestes dependències de l’administració perifèrica.

Ho dic perquè potser en l’antic Banc d’Espanya hi ha la base de la solució per al destí del nou Banc d’Espanya. L’edifici nou podria ser una contribució directa de l’Estat al futur Centre d’Art Contemporani. Però si l’Estat anés curt de recursos també es podria negociar amb l’Ajuntament la requalificació de l’antic Banc d’Espanya per a usos comercials. La ciutat podria rebre a canvi l’edifici nou i l’Estat es podria vendre l’edifici vell.

D’aquesta manera la ciutat hi guanyaria doblement; rebria un equipament públic d’una qualitat excepcional i veuria com es torna a la vida i a l’activitat una cruïlla decisiva. I així el patrimoni de l’Estat no se’n ressentiria especialment.

Les generacions futures podrien gaudir així d’un magnífic Centre d’Art Contemporani i no gaire lluny d’allà d’un hotel i un restaurant de luxe, o d’un centre comercial en un edifici rehabilitat, o qualsevol altre destí que se li vulgui donar i esdevingui un servei a la col·lectivitat.

21 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS DOS BANCS D’ESPANYA