Joaquim Nadal i Farreras

LLIBERTAT SENSE POR

El Punt, edició comarques gironines

En el full de ruta, el manual de campanya de Convergència i Unió, apareix escrita amb lletres de motlle una consigna clara: fer servir els socialistes per fer por i així erosionar-los. L’estratègia de la por no és nova. Només és nova la insistència, la contumàcia amb la qual els dirigents de CiU s’apliquen a desvetllar, sense massa èxit, sentiments de por. No cal ni dir que el fracàs de l’operació té una directa relació amb el gruix escassíssim dels arguments. No per això, però, s’ha de deixar passar sense anàlisi aquesta estratègia que es formula en uns termes excloents i exclusivistes que diuen molt poc a favor del sentit de país i de la col•lectivitat que s’hauria d’esperar d’aquells que ara ja fa més de vint-i-tres anys que ens governen.

El primer argument es concreta en una idea: contraposar els d’aquí i els de fora, els independents i els dependents. En paraules de Josep-Antoni Duran i Lleida, en Pasqual Maragall no és un candidat d’aquí simplement perquè els socialistes catalans col·laborem de forma clara i directa amb el socialisme democràtic espanyol. Però la determinació de qui és d’aquí i qui no ho és no està en mans del Sr. Duran sinó dels milions de persones, homes i dones, que hi viuen i han decidit viure-hi. No es tracta d’aixecar cap fantasma. Es tracta només de deixar clar que l’administració de la catalanitat no admet exclusions tan barroeres. No només això sinó que l’argument obvia que CiU porta a l’esquena, per a pecat seu, dues investidures de José M. Aznar, set pressupostos del PP i una llarga i estable col•laboració amb el PP al Parlament de Catalunya, escrita i signada i amb un compromís tan sòlid i tan català com no emprendre cap reforma de l’Estatut en la legislatura que s’acaba. Que ningú no dubti que segons quins fossin els resultats del 16 de novembre la col•laboració entre el PP i CiU, ara temporalment suspesa, reprendria amb més força i amb més dependència. En darrer terme desacreditar la col•laboració entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols és rebutjar la imprescindible col•laboració que aquests darrers donaran a la tramitació a les Corts Generals del nou Estatut de Catalunya.

La segona idea intenta erigir CiU en l’única força capaç de donar tranquil•litat als empresaris en relació a les exigències territorials i ambientals. No votéssiu pas els socialistes que ho frenaran tot i bloquejaran el creixement tot impedint la prosperitat. Argument curiós en boca d’aquells que han fet de la discrecionalitat en l’exigència als empresaris de les determinacions mediambientals un instrument d’irritació i provocació permanent a uns i d’adulació i entrega d’uns altres. En boca d’una administració que entorpeix més que no estimula, que burocratitza en comptes de modernitzar, que entrebanca i no empeny. Esgrimir l’argument de la sotenibilitat com l’espantall per fer por amb els socialistes és d’un contingut demagògic molt evident i intenta buscar complicitats en algun sector després d’haver-hi interferit i intervingut discrecionalment durant dècades. Però tothom sap prou bé fins a quin punt els socialistes som capaços de conduir les coses amb sensibilitat i rigor de manera que, sense perjudici per a les qualitats ambientals i territorials de l’entorn i del paisatge, l’activitat econòmica adequadament impulsada i modernitzada adquireixi la solidesa i la consistència que ha de permetre continuar creixent. CiU ha acostumat els sectors econòmics a la dutxa escocesa: l’exigència i la condescendència. Ara t’apreto i ara afluixo, i m’ho has d’agrair. Quan tothom espera coherència, claredat, regles del joc iguals per a tothom i instruments d’ estímul i promoció per a desenvolupar-se.

I un tercer exemple encara en relació a l’estratègia de la por. Josep-Antoni Duran i Lleida ha volgut fer por en relació amb el món de l’educació, advertint que amb els socialistes l’escola cristiana hauria de patir molt.

Que ningú no pateixi. Els socialistes ens proposem posar coneixement, sensibilitat, diàleg, passió i diners en el món de l’educació per treure’l de l’estat de xoc permanent en què sembla instal·lat. Donarem instruments a l’escola pública per tal que reforci el seu paper i la seva oferta. Més recursos materials, edificis nous sense barracots, recursos per a manteniment amb atenció especial a les escoles rurals i comarcals. Flexibilitat i autonomia als centres. Autoritat i mitjans als equips de direcció. Carrera professional per al professorat. Col·laboració amb els ajuntaments per a la planificació i matriculació .Places d’escola bressol sense falses promeses. Més temps de docència amb més professorat. Ràtios raonables enfront de la saturació actual. Una Llei Catalana d’ Educació que pugui aprofundir en les competències, l’organització i els continguts. I un acord amb l’escola concertada per tal d’assumir de forma conjunta els reptes i els requeriments de la societat, afrontar-ne els problemes amb equitat, complir amb els objectius i principis fixats en la llei i garantir eventualment el principi de la gratuïtat amb la revisió dels concerts i la seva actualització quan calgui. Que ningú no tingui por. Aquest és un argument antic, vell, dels que fa dècades que manen i es resisteixen al canvi. Totes les opcions polítiques són legítimes i el poble haurà de decidir. Però els socialistes volem deixar clar que som partidaris de la llibertat sense por i no som partidaris de la por sense llibertat. Nosaltres ens pensàvem que l’argument de la por era una exclusiva dels enemics de la llibertat, i ara sembla que no.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , , | Comentaris tancats a LLIBERTAT SENSE POR

L’IMPERI DE JOSÉ M. AZNAR

El Punt

Ja hem passat mig estiu. Avui comença un agost especial i ja no falta gaire per aquell episodi pintoresc i curiós on José Maria Aznar dóna el tret de sortida del nou curs polític amb una partida de dòmino a Quintanilla d’Onésimo. És cada any un acte allunyat de qualsevol localisme i que fuig dels particularismes petits i centrífugs que sempre empetiteixen els projectes polítics dels grans homes. Cridat a més alts destins en aquest acte ple d’universalisme Aznar projectarà el seu missatge de redempció de tota la humanitat amb un cos de doctrina elaborat i sofisticat que arrenca del mateix simbolisme profund de la partida de dòmino.

 Aquesta va ser una de les aportacions notables del discurs aznarista del curs recentment acabat. Si podem ensenyar els nostres fills l´Amazones, o el Hudson o el Mississipi o potser el Tigris i l’Èufrates perquè els hem d’entretenir amb el Pisuerga o el Tormes o sense anar tant lluny a què aspirem aquells que pensem que és bo començar pel Ter i l´Onyar, el Besòs i el Llobregat, seguir amb les Nogueres i culminar en l’Ebre i els petits grans rius de la península? No calen gaire comentaris a aquesta manera d’entendre el món i l’educació. Ja s’entén. No ens podem tancar, ens hem d’obrir al món perquè el món ens està esperant amb els braços oberts i confia en la nostra aportació redemptora.

 La segona aportació hauria de consistir a presentar-nos al món amb una sòlida formació religiosa. No pas una sòlida cultura religiosa, de totes les religions monoteistes o no. Es tracta de poder entendre la veritat des de l’escola, tornar als temps on l’Estat i la institució eclesiàstica es confonien i col·laboraven en les pompes civils i les celebracions eclesiàstiques. És, com es pot veure, una aportació que ben garbellada hauríem de situar per indignació de tots els catòlics en el terreny de les pràctiques preconciliars.

 Com que per fer la nostra contribució universal amb aquest bagatge no n’hi ha prou haurem d’haver reforçat el sentit unitari, compacte, homogeni de la identitat espanyola i ho haurem hagut d’ensenyar als nostres nens i nenes de totes les escoles per tal que no es desviïn del correcte camí i perquè no s’entretinguin més del compte en l’aprenentatge de les matemàtiques o dels idiomes, que són temes en els quals pel que sembla a hores d’ara ja anem molt sobrats.

 És amb aquest bagatge intel·lectual que es pot amb tota tranquil·litat pensar en la vocació universal d’Espanya i el gran paper que està cridada a jugar tant a Amèrica Llatina com a les regions en conflicte al Pròxim Orient.

 Si féssim seguir la lògica del discurs del Sr. Aznar podríem dir que en la seva recent descoberta vocació atlantista i hispanista hi ha al darrera un vell somni imperial, la recomposició d’aquell moment gloriós i que va durar poc en que un rei va tenir feina a mantenir el seu conglomerat imperial amb autèntic respecte “federal” per les parts del conjunt i el seu fill que va intentar canviar de tàctica i d’ideari i ho va voler controlar tot des de l’Escorial ho va engegar tot a rodar fent la ruïna de l’Imperi i de les terres principals que alimentaven amb els seus impostos aquest somni imperial.

 Només des d’aquest context ideològic una mica esperpèntic es pot entendre que Aznar emprengui la croada contra els particularismes i contra totes les petites coses tot incloent els suposat designis de Pasqual Maragall en relació als territoris que havien format part de l’antiga Corona d´Aragó.

 Aixecar fantasmes a partir de les propostes de Pasqual Maragall denota una actitud intransigent i obcecada que impedeix veure en aquesta proposta el sentit de la modernitat i la profunditat de la proposta. Aznar fabrica una idea i la combat, crea un perill i s’hi oposa, atorga càrrega política a la idea d’una euroregió i ho considera un atemptat a la unitat que ell propugna. És així de senzill. Si a Catalunya no hi ha enemic s’ha de fabricar i si a l’enemic fabricat se li poden  atribuir vel·leïtats independentistes i separatistes millor, i si és un enemic que des d’una determinada òptica ideològica convé ridiculitzar encara millor.

 Només que inventant fantasmes qui fa el ridícul és el mateix José  Maria Aznar. En relació amb el seu somni imperial seria convenient que llegís alguns llibres d’història, i en relació a les desqualificacions que li mereix la proposta de Pasqual Maragall convindria que abans de parlar se la llegís. Maragall diu que al voltant de la vall de l’Ebre i de l’arc mediterrani s’hi articulen uns territoris que podrien compartir una vocació comuna en l’àmbit europeu amb estratègies compartides per reforçar el seu paper i evitar el desgast i l’escanyament de la manca d’infraestructures adequades. I Maragall diu que en relació amb aquest tema és quasi tant més important que el concepte (d’Espanya), el mapa. És clar, perquè el mapa que té al cap el senyor Aznar conté una ideologia i amb el mapa la voldria fer realitat encara que sigui fent entrar el clau per la cabota.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

1 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a L’IMPERI DE JOSÉ M. AZNAR

L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS

El Punt

Després del debat de política general (l’anomenat “Debate sobre el estado de la nación”) la parella Artur Mas – Josep A. Duran Lleida van dedicar-se amb contumàcia a desacreditar Pasqual Maragall argumentant que José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que no votaria un nou Estatut per a Catalunya.

 Vaig voler escoltar diverses vegades el tall de veu del debat per trobar el punt en què s’agafaven Mas i Duran. I vaig arribar a la conclusió que un i altre havien acordat distorsionar la realitat, construir una falsedat i amb una falsedat mentir convenientment a la ciutadania amb l’argument que la dependència de Pasqual Maragall del PSOE faria inviable qualsevol procés d’aprofundiment de l’autogovern.

 Resulta que amb una total claredat José L. Rodríguez Zapatero s’havia limitat a dir que el PSOE no avalaria l’Estatut proposat per Artur Mas, aliat del Partit Popular a Catalunya i a Espanya. Afirmo aquesta aliança perquè l’han reiterada aquests darrers dies els màxims dirigents del PPC i perquè malgrat que CiU la nega, ningú no es pot escapar del fet que CiU ha votat totes les investidures i tots els pressupostos de José Mª Aznar. Fins i tot ara mateix, en plena escenificació del distanciament CiU ha posat a disposició del PP els seus vots per fer president del Senat el Sr. Juan José Lucas.

 Des del PSC hem replicat que volem un Estatut de tots i per a tots, i que el PSOE a Madrid votarà l’Estatut que sorgeixi de l’acord de les forces polítiques catalanes en el Parlament de Catalunya, un cop sigui presentat a les Corts Generals.

 Ara resulta, però, que José Mª Aznar ataca frontalment José Luis Rodríguez Zapatero amb l’argument que l’Estatut que propugna Pasqual Maragall és un perill i és inacceptable. Aznar, en plena eufòria hispanista i atlantista, s’ha permès fins i tot ridiculitzar la Corona d’Aragó amb la mateixa frivolitat que ha utilitzat per carregar-se els localismes. La situació esdevé si més no curiosa. Dos socis sòlids es distancien per interessos electorals. En aquest procés de distanciament els uneix cada cop més la seva animadversió política i personal a Pasqual Maragall fins al punt que uns i altres, i amb arguments contraposats, el fan el blanc dels seus atacs. Fins ara, doncs, units en una coalició d’interessos i a partir d’ara units contra Pasqual Maragall.

 Amb una particularitat molt interessant. Els arguments contraris es neutralitzen entre si i per una afirmació excloent fan bo Maragall, atorguen carta de naturalesa i credibilitat a la proposta de reformar l’Estatut que volem impulsar els Socialistes de Catalunya, i avalen que els intents de descrèdit des d’arguments tan oposats s’engrunin i enfonsin en el descrèdit que pretenen sembrar.

 En definitiva. Si Mas ataca Maragall perquè diu que Zapatero no vol l’Estatut, i Aznar ataca Zapatero perquè diu que Maragall amb l’Estatut es passa, no serà que la proposta de Pasqual Maragall fa més por, té més pes, i té més credibilitat que les altres?

 M’avorreix aquest joc superficial i primari, m’irrita la falsedat, i la tergiversació, m’indigna que estem perdent el temps i entenc el cansament d’aquells que creuen que per aquest camí no anem enlloc. Estic convençut que hem de superar aquesta etapa fonamentada en el joc dels disbarats, de les desqualificacions, dels insults, del tot s’hi val si el fi s’ho mereix.

 Els Socialistes potser ens podem equivocar, i ho hem de reconèixer. Però els Socialistes som la garantia per a sortir d’aquest cul de sac impresentable que perverteix la democràcia i desacredita la política.

Ha arribat l’hora d’una regeneració profunda, d’un canvi intens per tal d’enfocar les coses amb seguretat, confiança, transparència i ambició. I Pasqual Maragall és la garantia d’un canvi que ell assegura íntegrament, més que ningú altre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS

L’AUTÈNTIC PERILL

El Punt, edició comarques gironines

La guerra d’Iraq tindrà moltes seqüel·les. Sobretot, és clar, al mateix Iraq, també a la regió i a un nou ordre polític i econòmic que s’intueix.

Les conseqüències d’àmbit més general es situen en l’ordre internacional, el paper devaluat de les Nacions Unides, el paper preponderant dels Estats Units i la fractura de la Unió Europea i les dificultats afegides per a la seva ampliació i desenvolupament institucional.

La literatura sobre els interessos en joc, la iniciativa de la reconstrucció, el control polític i la intervenció de les potències aliades o dels organismes internacionals no ha fet altra cosa que començar.

Tenim servits tots els ingredients d’una postguerra dramàtica, de contradiccions afegides i sobrevingudes, de lluites tribals, de pobles oprimits, de nacionalismes emergents, de fonamentalismes desfermats. I un desequilibri evident a l’àrea mediterrània en la relació entre el món àrab i Europa. No cal dir que ara serà també l’hora de comprovar les intencions reals dels uns i dels altres en relació al conflicte entre Israel i Palestina i al compromís d’impulsar un procés de pau que garanteixi la creació d’un nou estat palestí.

Però és evident que el que ens toca de més a prop, la interpel·lació més directa es produeix a Espanya mateix. Quines conseqüències tindrà per a Espanya la implicació directa de l’Estat per voluntat del Govern en el front de la guerra? Quina evolució farà l’amplíssim moviment social de rebuig a la guerra, a favor de la pau i contra la decisió del govern del Partit Popular d’arrenglerar-se i arrenglerar-nos al costat dels partidaris de l’acció bèl·lica?

Tots aquests interrogants tenen respostes complexes i requeririen d’un tractament detallat que ara no podem abordar. Queda formulat l’enunciat.

Però vull referir-me a una altra mena de conseqüències. Al clima de convivència, a la salut de la democràcia, al concepte d’Espanya, a la idea de la discrepància del govern espanyol.

José M. Aznar s’ha referit de forma reiterada als perills que segons ell es desprenen de la situació. Per Aznar els socialistes són un perill. Ha ressucitat fins i tot el fantasma de l’amenaça comunista. En un llenguatge amenaçador i apocalíptic ha desenterrat la destral de guerra i ha portat les coses més lluny encara. Els socialistes són un perill per a Espanya. No content amb aquesta afirmació hi ha afegit que el que està en autèntic perill és la unitat d’Espanya i ha encomanat al Sr. Mayor Oreja que vetlli per aquest principi inalterable. Pel mig apareix Pasqual Maragall com al perill màxim, en el llenguatge polític del Partit Popular. Per aquest camí ja tornem a ser al “problema d’Espanya” i a l’amenaça de l’”España rota”. La veritat, però, és que Aznar parla d’un perill inexistent, que Espanya no està en perill i que el futur ha de permetre nous camins per a la definició, afirmació i proclamació del caràcter plural d’Espanya. Avui ja no fa por i és generalment acceptat el principi de l’Espanya plurinacional. La majoria de les formacions polítiques catalanes hem convingut i coincidit que Catalunya és una nació. I plegats estem en disposició de preparar un debat per saber quin és el paper de Catalunya, nació sense estat, de cara al futur i en la seva relació amb Espanya, amb Europa i amb el món.

Aquest és un dels aspectes, no l’únic, del debat a l’entorn del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El PP no n’ha volgut saber res i ha inscrit aquest debat en la seva definició dels perills que ens amenacen. Com amb la guerra no hi fa res que el 90% de la població estigui a favor d’unes idees. Som tots l’amenaça que ve i formem part d’una ofensiva nacionalista!

Aquest llenguatge unitari, excloent, maniqueu, centralista, impulsor d’un pensament únic, és el llenguatge actual del Partit Popular. Penses com ells o estàs contra Espanya, penses com ells o estàs a favor de Sadam Hussein, penses com ells o ets un perill. Aquest to amenaçador, aquest fals esperit constitucionalista, aquest afany per criminalitzar les idees, ve de lluny i va trobar una expressió molt genuïna en la campanya de les eleccions al País Basc d’on arrenca.

Per greu que sembli això no justifica cap, cap agressió al Partit Popular. Són inadmissibles els intents de silenciar els seus dirigents. No és bo per a la democràcia prescindir dels arguments i agafar-se a la intolerància. Fins al punt que la violència contra el PP justifica en part el seu discurs de victimització. Però res no treu que amb aquesta línia argumental, l’autèntic perill és el PP. Ells alimenten la secessió, ells posen en perill l’estabilitat, ells són els responsables de la fractura. Avui per avui el PP és un partit que alimenta el separatisme, és el principal agent disgregador. Tenen por dels separatismes, però són els separadors. En un fals protagonisme cinematogràfic Aznar sembla voler escenificar “Solo ante el peligro”. Però se la fotrà!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a L’AUTÈNTIC PERILL

OFENSIVA O OFENSA?

El Punt, edició comarques gironines

El Partit Popular i el seu president han decidit organitzar una ofensiva en tota regla en tots els fronts. Han decidit no deixar res per verd. Han decidit forçar la màquina en clau electoral. És una ofensiva polièdrica: té moltes cares i té molts colors, però va en una única direcció. Respon a un determinat concepte d’Espanya i de l’Estat, i afecta tant els símbols com les institucions i, sobretot, les relacions interinstitucionals. No em cal ara referir-me als episodis més simbòlics com el de la bandera que plantejats d’entrada erròniament han tingut poca fortuna. En refereixo sobretot a un clima, un ambient, una atmosfera que planteja accions i comissions en perjudici del model d’Estat autonòmic i que allunyen Espanya d’una visió composta i complexa, l’Espanya mosaic, l’Espanya plural, el caràcter innegable i indiscutible de la pluralitat nacional, cultural i lingüística. Hi ha involució autonòmica, per molt que Josep Piqué amb cara amable intenti negar-ho. Les coses són així perquè els fets van en aquesta direcció. De fet podem parlar sense por d’exagerar d’involució autonòmica i d’involució democràtica en el sentit que un concepte restrictiu i restringit de la seguretat i de les llibertats comporta inevitablement un desgast, una devaluació de la qualitat democràtica.

Aquest és el marc en el qual es produeix un deteriorament creixent de la qualitat i de l’eficàcia de la gestió en el terreny de les inversions, de les infraestructures, de les prioritats. Però sobretot aquest és el marc en el qual es produeix una visió instrumental, partidista i patrimonial de les institucions. Des d’una acció personal i un interès sectorial es poden canviar càrrecs públics de tota mena. La facultat de nomenar ministres no entra en aquesta dimensió. Hi entra, en canvi, la capacitat i la voluntat de disposar de càrrecs electes (diputats, senadors, diputats autonòmics, presidents autonòmics, presidents de cambres legislatives) per a modelar el mapa polític i de partit a la mesura d’una determinada ambició i de determinats objectius. No és estranys doncs que si aquesta és la visió interna, de partit, dels càrrecs institucionals, traspuï aquesta visió a les relacions interinstitucionals quan es tracta d’institucions presidides i conduïdes des de d’altres majories. És en aquesta clau que es pot entendre millor l’ofensiva o el menyspreu cap a institucions autonòmiques o més concretament cap al món local.

És la vella tàctica que ja he comentat alguna altra vegada. Es tracta de sacsejar l’ambient , atiar el conflicte, provocar la bronca, justificar una determinada acció política i treure’n profit.

És el que ha passat amb la iniciativa de treure recursos dels ajuntaments, desapoderar-los de determinades competències, atribuir-los una suposada responsabilitat fiscal i sostreure la iniciativa pública del marc i la regulació de les ordenances locals. Es tracta de poder tirar pel dret, disminuir els recursos i les capacitats dels poders locals, poder anunciar que es rebaixen els impostos i prescindir de qualsevol consideració sobre els serveis i les prestacions de les administracions locals. El moment culminant d’aquesta ofensiva s’ha d’anar a buscar en l’intent de desacreditar els ajuntaments catalans i d’esquerres per una suposada sobrecàrrega fiscal. Curiosament segons com es reguli la compensació als ajuntaments per la supressió de l’IAE pot passar que en ús de la responsabilitat fiscal que es voldria atribuir als ajuntaments es propiciés de veritat l’efecte que ara Aznar denuncia sense fonament.

A Catalunya, però, les afirmacions d’Aznar han tingut un efecte colateral. Josep-Antoni Duran Lleida, política professional atent a les oportunitats, s’hi ha apuntat de seguida i amb molt poc rigor s’ha decidit a aprofitar l’ofensiva ofensa d’Aznar per ofendre els ajuntaments i la intel·ligència dels catalans. És clar que immediatament Xavier Trias, que vol ser alcalde de Barcelona, l’ha pogut desmentir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a OFENSIVA O OFENSA?