PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

El Punt Avui

L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.

Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està  més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.

Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.

En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.

Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.

Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?

Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.

L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.

Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.

[*Aquest és el títol original proposat per l’autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d’espai per “Declarem la independència?”]

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html

ELS FILS DEL PATRIOTISME

Avui / El Punt

Aquesta concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l’orgull i l’autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l’interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l’edifici del futur no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint estem lluny del que passa a la societat nordamericana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí a l’escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l’estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d’una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l’emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d’Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la Secretaria General de l’Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l’antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club  i determinar un principi de no interferència en relació amb les seccions i amb l’administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l’estricte nivell esportiu. I que tractant-se d’emocions col·lectives en realitat estem parlant d’un sentiment de pertinença,de país, una expressió d’un cert patriotisme que es desferma a través d’aquest sentiment. Aquesta realitat s’ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d’aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d’Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d’altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d’això. Però també és possible que no s’hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d’organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l’Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d’haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys, d’aquest episodi i després de les declaracions del conseller d’Agricultura entenc més a un i altre. No es tracta d’excloure, no es tracta d’aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s’han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d’aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d’Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Beziers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos Bordeus i Borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d’haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l’Estat espanyol primer hi ha d’haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d’autogovern.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/427690.html

“LI DEMANO QUE RECLAMI AL PORTAVEU DEL GOVERN QUE DEFENSI L’ACCIÓ DEL GOVERN I DEIXI LA DISCREPÀNCIA PER A LA SEU PARLAMENTÀRIA”

Intervenció en el Ple del Parlament.  Pregunta al president de la Generalitat sobre la dignitat de les institucions d’autogovern i la revisió de les declaracions del portaveu del Govern

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialistes.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, si m’ho permet, no li faré cap pregunta avui, a diferència del senyor Puigcercós, l’excepcionalitat del que va passar ahir em porta a compartir amb vostè unes reflexions i a no formular cap pregunta concreta. I en tot cas, si s’hagués d’avaluar, i jo crec que s’ha d’avaluar, el dispositiu d’ahir, ho farem en seu parlamentària en un altre àmbit, no ara aquí en el torn de preguntes.

La reflexió que vull compartir amb vostè, més enllà de les declaracions que van fer uns i altres ahir sobre com s’havia de reaccionar i actuar davant dels fets, és sobre el valor i la dignitat de les institucions d’autogovern; sobre la gravetat dels fets en el sentit que la llibertat, la continuïtat i la dignitat d’aquestes institucions d’autogovern va quedar ahir compromesa; que tots plegats hem de treballar per refer aquesta dignitat, la seva continuïtat i la llibertat i el dret d’exercir en llibertat el que representa el Parlament de Catalunya i el conjunt de les institucions d’autogovern, el mateix president, el Govern i el Parlament de Catalunya, i que és a aquest Parlament a qui li correspon la representació del poble de Catalunya, que l’ha d’assumir amb plenitud i amb resposta a totes les sensibilitats i a totes les preocupacions que té el poble de Catalunya.

I en aquest sentit, simplement, senyor president, jo insisteixo en aquesta idea, la dignitat de les institucions ahir va estar en risc, un risc molt evident, no havia passat mai en trenta-un anys.

Jo crec que per sort no va passar de trencar la normalitat democràtica i de l’exercici de la sessió parlamentària, vam salvar-ho, va començar el Ple a temps, ens en congratulem tots plegats, i crec que val la pena de treballar en aquesta direcció plegats per assegurar les garanties de l’estat de dret.

I ara li formulo una petició, que pot semblar que queda lluny d’aquestes qüestions. Li demano, senyor president, que a la llum del que acabo de dir, justament, revisi l’actuació del portaveu del Govern, analitzi les seves rodes de premsa, i molt concretament, per sobre de tot, la darrera, i en benefici d’aquesta dignitat de què jo li parlava li reclami que defensi l’acció del Govern i deixi la discrepància per a la seu parlamentària.

La presidenta

Té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo, com vostè em demana, doncs, revisaré tot el que calgui revisar, eh? Només li demano que, de tota manera, vostè també revisi quan feia de portaveu del Govern com feia vostè les rodes de premsa, i aleshores ho revisem tot, ho posem tot en el mateix calaix, ho agitem com si fos una coctelera, i a veure què en surt, de tot això; i a veure què en surt.

Però vaja, escolti’m, deixem-ho estar, perquè em sembla que tampoc vostè volia transformar aquest tema en el tema del dia, em dóna la impressió. Jo m’agafo al 95 per cent de la primera part de la seva intervenció per dir-li que estic plenament d’acord amb el que vostè ha dit, però no només estic plenament d’acord amb això sinó que aprofito la seva pregunta com a cap de l’oposició per agrair l’actitud de tots els grups parlamentaris, i de tots vostès. Perquè la primera manera d’actuar amb dignitat és que els parlamentaris es comportin d’una manera absolutament digna, i amb un sentit institucional ple. I això, feliçment, feliçment, ahir a Catalunya va passar sense excepcions. I que hi hagi un tancament de files d’aquest Parlament, amb alçada de mires, amb generositat, sabent que ahir no era el dia per introduir doncs petites discussions o grans discussions; aquesta altura de mires també reforça la nostra democràcia. I no només reforça la nostra democràcia, sinó que a més a més enforteix el país, el seu esperit i la seva ànima, i dóna un bon exemple, i dóna un bon missatge també de cara a la ciutadania. I això no és mèrit d’un govern, ni d’un president, ni d’una presidenta; això és mèrit de tots vostès, i de les persones que treballen en el Parlament, i de les forces de seguretat, més enllà del dispositiu policial –el conseller d’Interior està a la seva disposició per analitzar-lo–, i dels mitjans de comunicació, que d’una forma o d’una altra tots plegats vàrem defensar un sistema que, tornem-ho a dir, és un sistema perfectible, segur, però és el nostre, ha costat molt de guanyar-lo i l’hem de defensar amb ungles i dents i per tots els mitjans que democràticament siguem capaços de fer.

En aquest Parlament tenim moltes discrepàncies. Avui han quedat ben clares i ben evidents en alguns casos, no? Però són discrepàncies civilitzades, que es fan per l’ús de la paraula, que es fan per la vida del diàleg; a vegades de l’acord, a vegades del desacord. El que no és admissible, i això ho vàrem saber defensar tots amb dignitat, és que el suposat diàleg es faci a través d’estomacar la gent i per part de gent que es comporten com autèntics cafres.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

“LA REBAIXA DEL 5% DEL BITLLET FORMA PART DEL DÈFICIT D’EXPLOTACIÓ DE RENFE QUE ASSUMEIX L’ESTAT”

Entrevista a “El matí” de Catalunya Ràdio

No ens costarà ni un duro? [Referència a la rebaixa del 5% en els bitllets de Renfe dels serveis de rodalies i regionals]

És que no ens ha de costar ni un duro.

Homs diu que no ahir.

Perquè probablement, fent un símil gastronòmic de final de dinar, això del cafè, agafat desprevingut amb la pregunta de la roda de premsa posterior al Govern, va dir el que era més fàcil de dir. Si algú pren una mesura universal i em diu que l’he d’aplicar jo, i no és competència meva, primer no pot fer-ho, i el que no pot fer és carregar-m’ho a mi. Dit així té raó. Després hauria d’analitzar quines són les conseqüències. Si l’acord de traspàs es va fer bé, com ho vam fer, fa que el dèficit d’explotació de RENFE pel que fa a la rebaixa del 5% del bitllet forma part de dèficit d’explotació que assumeix l’Estat. Vol dir que no li costa diners ni té perquè costar-li a la Generalitat de Catalunya. Ens hem d’acostumar a no fabricar més conflictes dels que tenim i no hem d’inventar-ne de nous.

Ens mirem les xifres de ben a prop, perquè l’Estat deia el 24 de novembre que complíem el dèficit, quan vostès estaven al Govern, i ara som la Comunitat Autònoma que més dèficit tenim. Què ha passat?

Catalunya no és la que més, sinó que és la quarta. N’hi ha 3 que es desvien més que nosaltres, crec, si no m’equivoco perquè ho dic de memòria que són Balears, Múrcia i Castella – La Manxa.

La que més ha canviat respecte al 24 de novembre on teòricament complíem.

En aquell moment els plans d’estalvi que havia formulat el conseller Castells ens permetien preveure un comportament que probablement ens permetia complir i la baixa dels ingressos, la caiguda dels ingressos dóna un resultat que el president Montilla li explica fil per randa al president Mas el dia del traspàs de poders. Això vol dir que l’evolució de l’economia i el comportament dels ingressos és diferent de les previsions inicials.

Si les previsions no es compleixen és que són pèssimes.

No, no. No es pot dir així. I aquest no seria l’argument. L’economia a vegades fa giragonces que no controles. Recordo perfectament com el Govern de Catalunya es va anticipar anys amb mesures anticrisi respecte a altres governs que no ens queden gaire lluny.

Aquest dèficit que entraria dintre de RENFE l’assumís l’Estat i no la Generalitat, ens el pagaria quan?

No ens ho ha de pagar a nosaltres.

A qui?

A la pròpia companyia que haurà aplicar els descomptes. Si qui fa el descompte, l’Estat haurà d’assumir major dèficit generat per aquest descompte del 5%. Hi ha una complicació: la liquidació del paquet dels conjunts dels bitllets integrats que espendeix l’ATM, i que són una part important, i que haurien de formar part d’un mecanisme de liquidació que en l’aportació de RENFE al sistema hi aportés la merda d’ingressos que això significaria.

De moment els hauria de posar la Generalitat?

La Generalitat no haurà de posar ni un duro.

No tindríem aquests diners de més.

Aquests no són ingressos de la Generalitat. El sistema té els ingressos que té. RENFE ingressa i gasta i al final liquida al propietari de la companyia. Li diu: assumeixo les obligacions que he contret amb la Generalitat.

Ens perdrem. La Generalitat té el servei de Rodalies, però els trens els subcontrata a RENFE.

I RENFE cobra i paga. I al final liquida a l’amo de la companyia que és l’Estat.

El preu del bitllet va íntegrament per RENFE o per la Generalitat?

Íntegrament per RENFE. Perquè el preu del bitllet no paga la totalitat del cost del servei. En l’acord de traspàs, l’Estat es fa càrrec del diferencial, del dèficit d’explotació del sistema de rodalies. Així està escrit, hi ha una quantitat estipulada per l’any que es va produir el traspàs que s’actualitza any rere any.

Com valora el fet que Vueling marxi d’Alguaire?

No és un problema especial. Alguaire és un aeroport que ha arrencat molt bé, més bé que un aeroport de les seves mateixes característiques, en el primer any de funcionament. Ningú parla d’Osca, de Guadalajara, del futur aeroport de Castelló. Pel cost que ha tingut, menys que un intercanviador de Barcelona, és un gran equipament per la ciutat de Lleida i per les comarques de Lleida. Tindrà continuïtat. La substitució  de Vueling per Air Nostrum em sembla raonable i fins i tot eficient.

Puig abans de ser conseller va qüestionar Alguaire. Serà rendible?

Li va caure un ruixat de tal magnitud que va haver de córrer Artur Mas, en aquell moment candidat, a rectificar sobre el terreny i a fer rectificar el senyor Puig. Per què? Perquè CiU de Lleida és un dels principals valedors, juntament amb l’alcalde de Lleida i el president de la Cambra de Comerç i del president de la Diputació.

No li parlo de política. Parlo de números. Serà rendible?

Serà rendible, sí.

Quan?

Depèn de l’evolució que faci per exemple el mercat de vols relacionat amb la temporada d’esquí. Durant 25 anys com a mínim, i ningú mai no va alçar la veu, hi havia  250 treballadors a l’aeroport de Girona Costa Brava mano sobre mano, tot l’hivern, perquè pràcticament no hi havia vols. Aeroport sota mínims que generava pèrdues descomunals a AENA. De cop apareix una companyia que fa créixer la demanda i fa que l’aeroport arribi a 5 milions de passatgers. Passa a ser un aeroport rendible que comença a guanyar cuartos, bastants. Passa a ser un aeroport que dóna diners al sistema d’AENA. Ara tothom es lamenta que pogués tornar-ne a perdre si aquesta companyia se’n va. L’aeroport de Lleida hi és i és un actiu i serà rendible 5-10 anys.

GISA. Se n’ha pogut assabentar? Què pot estar passant?

Hi ha un secret de sumari que a mi m’obliga igual que tothom. Sé que el jutge i el fiscal estan actuant. Hi ha hagut alguns detinguts que han sortit en llibertat. Sé que es formulen acusacions del tipus podria haver-hi algú que hagués acceptat o ofert algun tipus de suborn, en l’òrbita d’aquest treballador, o alguna empresa que s’hagués posat d’acord per alterar el resultat dels concursos. GISA és una empresa que té un comportament exemplar, té filtres múltiples, no hi ha cap òrgan unipersonal que decideixi res, tots són òrgans col·legiats i qui finalment adjudica les obres és el Consell d’Administració. La Mesa de contractació la formen diverses persones. Els mecanismes de puntuació són bàsics. Hem anat modificant els plecs de clàusules per evitar comportament d’empreses que es poguessin posar d’acord. En algun cas quan hem percebut que algunes empreses haurien fet baixes similars per alterar, nosaltres  hem autoritzat l’adjudicació a les baixes temeràries. De manera que aquells que haurien volgut expulsar del mercat els més temeraris haurien quedat amb un pam de nas perquè ho hauríem adjudicat al temerari. Cauteles de l’Administració n’hi ha moltes, i si hi ha hagut algun comportament anòmal, il·legal o fraudulent, serà el jutge qui ho haurà de decidir. Fenomen que es podrà castigar i perseguir i preservar el bon nom d’una companyia,  GISA, que ha donat grans serveis a aquest país. GISA era una gran empresa al servei de l’obra pública de Catalunya quan jo vaig entrar de conseller i ho segueix sent quan he sortit.

Si voleu escoltar-la sencera cliqueu aquí.

CATALUNYA: CATALANISMO Y FEDERALISMO

Intervenció en la Convenció municipal i autonòmica del PSOE. Saragossa , 29 de gener de 2011

 Unas primeras consideraciones con carácter inicial.

 1. Esta Convención se convoca en el contexto de las elecciones municipales y autonómicas del 22 de mayo. Como es obvio, algunas comunidades autónomas ya han realizado estas elecciones en fechas recientes, de acuerdo con sus Estatutos respectivos. Así lo quiso la Constitución de 1978 y así debe ser. 

No cabe la menor duda que la óptica de quienes preparan la cita electoral y la de los que ya la han superado es distinta. En el caso de los socialistas catalanes con más motivo, si cabe, por el resultado electoral negativo y el significativo retroceso de nuestras posiciones.

2. En Catalunya, por tanto, ahora se sitúa en el primer plano y en la perspectiva del 22 de mayo el escenario municipal. En este contexto, Barcelona es para el Partido de los Socialistas de Catalunya la madre de todas las batallas, aunque el esfuerzo por situar listas y propuestas progresistas deberá ser enorme en una circunstancia en la que todavía no hemos coseguido erradicar del todo viejas y conocidas prácticas clientelares que ahora resurgen. Para el PSC conseguir una potente presencia municipal y continuar liderando el municipalismo catalán en toda la geografía de Catalunya es ahora un objetivo prioritario 

3. Por encima de todo y como debate imprescindible nos planteamos la necesidad de hallar respuestas a múltiples interrogantes 

¿Con qué propuestas concurren las izquierdas a la cita electoral?

¿Cómo concliamos reformas necesarias y estado del bienestar?

¿Cómo otorgamos a las reformas un contenido ideológico que evite la asimilación con las propuestas de la derecha o con las inercias de los poderes económicos y finacieros? Y,

4. Conviene no perder de vista que los intentos de involución conservadora pueden convertirse en una trampa mortal para las izquierdas. Especialmente si convertimos los miedos que alimenta la derecha en pasos atrás de nuestros postulados ideológicos y de nuestras propuestas políticas 

Así pues, desde el punto de vista de los Socialistas de Catalunya hay un punto de partida de mínimos innegociable: ni un paso atrás en el modelo autonómico.

Reconozcamos el éxito, la eficacia,la función descentralizadora y de revulsivo para todos los territorios. Es posible que con algunos desajustes, pero por encima de todo con solvencia, con coherencia y con ambición legítima de todos los territorios. En estricta correspondencia con los acuerdos, los consensos y las renuncias del pacto constitucional que dio una salida airosa a la transición.

Quiero dejar claro que este primer punto es meramente preventivo y claramente insuficiente para los planteamientos del PSC. Recuerdo que en relación al modelo siguen pendientes la efectiva transformación del Senado en cámara territorial y la reforma de la Constitución, cuando corresponda, para adaptarla y atender a la realidad de las circunstancias actuales.

En tercer lugar conviene dejar meridianamente claro que no existe ninguna contradicción entre desarrollo económico y desarrollo autonómico. Dicho de otro modo, la profundización del modelo autonómico es una de las vías más importantes para propiciar un nuevo impulso de la economía productiva y para la creación de riqueza y la imperiosamente imprescindible creación de empleo.

Es fundaqmental ponderar el peso del déficit relativo de cada una de las administraciones a la luz del paquete competencial asumido y a la luz de la diferente sensibilidad a la coyuntura de los impuestos propios y cedidos. Se trata de evitar que se culpabilice el modelo autonómico de la dimensión del déficit del Estado cuya parte más importante le corresponde directamente.

En la actual circunstancia de profunda crisis económica es esencial calibrar la eficiencia en la utilización de los recursos públicos de todas las administraciones antes de emitir una opinión que pueda poner en tela de juicio el papel de las comunidades autónomas. No sólo eso sino que ahora más que nunca y por un claro sentido de la oportunidad deben priorizarse las inversiones allí donde tienen un efecto más inmediato sobre el tejido productivo, la actividad económica en general y más específicamente las exportaciones como estímulo básico para impulsar la actividad económica y la creación de riqueza.

En cuarto lugar; quiero recordar que en Catalunya la sentencia del TC contra su Estatuto de Autonomía, en respuesta al recurso del Partido Popular, ha abierto una brecha en la sociedad. No sólo eso sino que ha producido un deslizamiento de los espacios políticos y una explosión fragmentada y fragmentaria de los sectores soberanistas.

La escena política catalana ahora con siete partidos políticos con representación parlamentaria no admite la bipolarización, ni los esquemas del bipartidismo. Cualquier intento en esta dirección será de consecuencias letales para la convivencia y la cohesión social. El papel de los Socialistas catalanes está ahora en una encrucijada. Nuestro objetivo es ampliar la base social de nuestro proyecto, recuperar centralidad en la escena política catalana sin renuncia de ningún tipo ni en la exigencia social ni en la exigencia nacional.

Las propuestas, el lenguaje, el discurso deben recuperar el atractivo y la capacidad de generar un nuevo entusiasmo colectivo en una sociedad que ha cambiado mucho, en parte gracias a nuestras propias políticas. ¿Tendremos la miopía de no dar respuesta a los miles y miles de ciudadanos que habitualmente han dado su voto y su confianza a nuestro proyecto integrador y modernizador del que ahora muchos desconfían? Ésta es la clave hoy de nuestra circunstancia política.

En términos económicos hace falta mantener la singularidad de una propuesta progresista, de izquierdas, estimulante, creativa, lejos de las inercias y de la fosilización burocràtica.

En términos autonómicos, la recuperación de la integridad de la propuesta estatutaria refrendada es el mínimo indispensable para atender a la diversidad, a la diferencia, a la singularidad, a la identidad nacional de Catalunya.

La credibilidad de la apuesta federal del Socialismo español es la condición necesaria, el eco adecuado a las propuestas de los Socialistas catalanes para disipar las dudas sobre los riesgos de involuciones que alimenta la derecha centralista. Y es la base de la amalgama que atiende a la diferencia sin reticencias ni reparos.

Sobre esta base es posible un modelo que responda a los principios de equidad, proporcionalidad y lealtad sin menoscabo de las aspiraciones comunes, ni de la ambición nacional de Catalunya.

Los Socialistas catalanes, muy atentos a esta Convención en la perspectiva del 22 de mayo, recordamos nuestra propia circunstancia, y nuestro proyecto político, en un contexto de más largo recorrido donde prevalezcan los valores de la pluralidad y la diferencia por encima de las pretensiones de homogeneización esterilizante

.