Joaquim Nadal i Farreras

EL RETORN DEL TAPÍS

Diari de Girona

La nit de divendres a dissabte (30-31 d’abril) es descarregava d’un camió, a la plaça de Sant Feliu, el Tapís de la Creació. Acabava d’arribar del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. El van pujar fins a les sales capitulars i entre dissabte i diumenge va quedar ja del tot instal·lat en la seva completa esplendor restaurada. Des de dimecres sant que va ser presentat oficialment per les autoritats, el Bisbe i el degà del capítol es pot veure ja, i es pot dir, que en plena Setmana Santa aquesta peça del patrimoni de la Catedral i de la ciutat ha tornat al lloc on ha estat durant prop de mil anys.

Cada vegada que el Tapís, o alguna altra obra d’art del patrimoni de la ciutat, viatja fora es genera, en graus diversos, una certa inquietud i desconfiança. Ara mateix, tothom sabia que estava en bones mans, que hi havia uns recursos generosos de la Fundació “la Caixa” per a la seva restauració i que el Govern de la Generalitat vetllava pel Tapís i en garantia el retorn. Però sempre queda una ombra que, naturalment, s’ha dissipat del tot.

La inquietud d’aquest darrer viatge no té punt de comparació amb la inquietud i fins a un cert punt alarma que es va generar quan el Tapís de la Creació i altres obres d’art de la ciutat i la diòcesi van viatjar, l’any 1937, per a l’exposició d’art català al Jeu de Paume de París. Les peces es van carregar a Girona el 13 de febrer de 1937, es van exposar a París els mesos de març, abril i maig de 1937, més tard es van exposar al castell de Maisons Laffitte (estius-1937 fins a la fi de la guerra) i acabarien retornant per tren a Girona després de passar la nit del 15 de setembre de 1939 al’estació de Port-Bou. Joaquim M. Puigvert ha relatat els detalls més rellevants d’aquestes circumstàncies i de totes les operacions de salvaguarda del patrimoni artístic a la ciutat de Girona durant la Guerra Civil (al volum Segona República i Guerra Civil a Girona,1931-1939, Girona, Conferències a l’Arxiu Municipal, 2006) .

Clara Estrada i Campmany ha tractat, amb caràcter més general, el marc d’aquestes actuacions i el paper que hi desplegaren Jordi Rubió i Balaguer en matèria de biblioteques, Agustí Duran i Sanpere en matèria d’arxius, i Jeroni Martorell en matèria de monuments i patrimoni (El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion, 2007 i  Contra ‘Els hombres de la horda’. La depuració franquista dels caps del patrimoni artístic i científic de la Generalitat republicana, Barcelona, Ploion, 2008).

El cas de 1937 va ser controvertit i va deixar petjada a la ciutat. Gràcies a l’amabilitat de l’Aurora Martini els seus col·laboradors he pogut consultar el volum de les actes de la Comissió de Monuments de1918 a1938 que per al període 12 de setembre de1936 a12 de març de 1938, i com a Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, va desenvolupar la seva tasca sota la presidència del delegat de Museus Miquel Santaló i amb la participació dels senyors Pau Planes, Eduard Fiol, Emili Blanc, Joan Subias, Pere Vallmajor, Carles Palol, Joan Turon, Pujol, i Francesc Riuró.

La primera notícia apareix en la sessió del 15 de gener de 1937, quan Santaló dóna compte de la notícia anunciada, el dia abans a Barcelona per Josep Gudiol, sobre la necessitat de desplaçar un conjunt d’obres d’art per a l’exposició d’art medieval català a París. S’adverteix del perill que comporta i s’acorda demanar les màximes garanties. El tema reprèn en la sessió extraordinària del dia 16 de gener de 1937, que presideix el conseller de cultura de la Generalitat Antoni M. Sbert. Santaló i tots els membres de la Comissió exigeixen garanties, que Sbert dóna, de moment, de forma verbal després d’informar dels contactes i de les garanties obtingudes del Govern francès. El moment culminant, que transcrivim és la sessió extraordinària del dia 13 de febrer de 1937.

“Es reuneixen en el local social, a les dotze del migdia, els membres de la Comissió anotats al marge, presidits pel Comissari delegat de museus Sr. M. Santaló.

Aquesta reunió ha estat motivada pel trasllat de les peces del nostre Museu medieval les quals hauran de figurar en l’exposició d’art medieval català que tindrà lloc en el Jeu de Paume de París durant el pròxim mes de març. Alguns dels membres assistents han presenciat l’embalatge i expedició de les peces que es detallen a continuació, les quals són trameses a Olot per mitjà d’un camió i personal de la Junta de Museus de Barcelona. Les peces són Tapís romànic del segle XI; retaule major d’argent repujat (s.XIV); Creu processonal d’argent repujat amb esmalts, s.XIV; Creu processonal d’argent repujat, s.XIV; Codex Homilies de Beda, miniat, s.XI; id miniat, ’Martirologi de Poblet’, s.XIV; escultura de Carlemany, s.XIV.

L’expedició d’aquestes peces ha tingut lloc moments abans  d’efectuar-se la reunió. El Comissari Delegat de Museus després de llegida la comunicació de la Generalitat que amb caràcter de rebut ha sigut entregada en fer-se l’expedició, demana que consti en la present acta, amb l’acord de tots els membres de la Comissió, que en accedir aquesta al trasllat de les peces esmentades ho fa, mantenint les condicions establertes en la reunió extraordinària del dia 16 de gener a la qual va assistir el Conseller de Cultura de la Generalitat Sr Sbert, signant del document esmentat i en la qual es varen demanar al mateix les garanties necessàries per part de la Generalitat i també del Govern francès, per al retorn íntegre a la nostra ciutat de les peces esmentades. Com sigui que el Conseller va donar verbalment les garanties demanades i el document tramès per la Generalitat en el moment del trasllat no esmenta ni tan sols aquestes i no ofereix els detalls necessaris per a tenir la seguretat del retorn íntegre de les peces a la nostra ciutat, cal obtenir de la Generalitat altre rebut en substitució de l’esmentat en el qual es puntualitzi tot el que fa referència a les garanties donades verbalment pel conseller de Cultura” (als folis 150 v i 151 r, del llibre d’actes esmentat). Pere Vallmajó afegiria a la documentació un escrit seu del 25 de febrer, advertint dels riscos del trasllat posterior, i amb un embalatge més fràgil, del baldaquí, que per altra banda tenia els elements de fusta corcats.

Més endavant, a la sessió del dia 17 d’abril de 1937, Miquel Santaló explica el seu viatge a París i la visita a l’exposició del Jeu de Paume tot advertint que torna amb una notícia menys agradable que la seva visita ja que se l’ha informat que “sembla que després de la dita exposició es projecte fer-ne altre a Londres, lo qual pot ésser un perjudici molt gran per les peces”. Es proposa adreçar-se al conseller de Cultura reclamant el retorn de les peces a Girona al més aviat possible. A la sessió del 26 de maig del 37 es dóna compte de l’escrit de la Generalitat informant del trasllat dels objectes de l’exposició “a un castell proper a la mateixa ciutat el qual figura en el circuit de l’exposició internacional”. La comissió fa constar la seva contrarietat. En la sessió del 27 d’agost del 37 s’acorda novament reclamar el retorn de les peces “per exigir-ho així l’interès de la ciutat”. Finalment, en la sessió del 24 de setembre de 1937 s’acorda enviar una delegació a Barcelona per insistir en el retorn de les peces, i en la del 14 de desembre de 1937, Emili Blanch proposa, sense èxit, fer una campanya informativa a la premsa per tal de fer més evident la reclamació del retorn de les peces.

Puigvert esmenta com també anirien a visitar l’exposició (citant el treball de Mn. Jesús Prat) el bisbe Josep Cartañà, mossèn Llambert Font i mossèn Carles Bolós per assegurar-se que, a tenor de la propaganda antirepublicana, no s’estaven malvenent les peces.

Com hem explicat, aquell llarg viatge es va acabar el setembre de 1939.

El viatge que ha acabat ara, el març-abril de 2012, ha sigut molt més pacífic, hi ha intervingut 75 anys més tard un altre Govern de la Generalitat i, actualment el Tapís mostra la plenitud dels seus colors i s’ha desprès dels cosits i afegits apedaçats, s’ha destensat i respira millor, i en els seus replecs mostra alguna sorpresa que reservarem per als estudiosos que hi han treballat i que haurien fet molt feliç Pere de Palol.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

13 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL RETORN DEL TAPÍS

DOMÈNEC FITA

Diari de Girona

A tocar d’aquell ‘Pati de l’Hospici’, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l’exposició “Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011”, un compendi de la faceta de vitraller d’aquest artista nascut a Girona el 10 d’agost de 1927. Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d’una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, ‘l’urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall’. I no vaig poder resistir la temptació d’anar diumenge passat a l’oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l’avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l’Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m’havia seduït no sortia al catàleg, o almenys no el vaig saber trobar en un primer cop d’ull, i volia veure en directe si s’havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l‘interior de l’establiment aquest vitrall urbà d’unes dimensions considerables.

Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l’evidència d’un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l’art que l’ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.

Per conèixer bé l’obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l’exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d’encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l’obra cultural de “la Caixa”. Hi trobem unes ‘Reflexions sobre Domènec Fita’ d’Alexandre Cirici, i el text ‘Domènec Fita’ de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l’exposició Fita. 50 anys d’art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l’any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d’Arcadi Pla i un estudi d’introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.

Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista que durant la seva tasca pren tota mena d’apunts i escriu reflexions al fil de l’obra, de la vida i de l’actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d’inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l’any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus  Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l’any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d’Eva Vàzquez.

La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s’expressa amb molta força en la seva ‘Columna de la història de Girona’ instal·lada a Pedret l’any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l’any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l’homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d’aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l’any 2004, s’hi concentra una amplíssima referència al treball de l’artista a la ciutat, amb la ciutat, per la ciutat i sobre la ciutat.

En realitat des que l’any 2000 es va crear la Fundació Fita va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d’una obra enorme de la qual no tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l’artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l’esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.

No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l’abast de la trajectòria de Domènec Fita.

L’any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l’artista, (Caixa d’Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L’any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989  (Diputació, 1990), Fita, periple d’un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d’Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).

Segueix després l’amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992  i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002).  Fita. Obra 2002  (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica,(2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l’exposició que m’ha servit de pretext per aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d’afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d’art Fita, editat l’ any 2006.

Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d’obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.

I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d’aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l’any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.

Des dels treballs juvenils, des d’aquell ‘Pati de l’Hospici’ de 1947, passant per l’accident de Betlem de l’any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l’art amb amor i passió.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/03/domenec-fita/545233.html

3 febrer 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a DOMÈNEC FITA

CADAQUÉS DE PICASSO

Presentació del catàleg de l’exposició “Cadaqués de Picasso. Centenari de l’estada de Pablo Picasso a Cadaqués 1910-2010”. Cadaqués, Ajuntament, 2010

Com és sabut la relació de Picasso amb Catalunya fou fructífera i intensa. Barcelona, Gósol, Horta de Sant Joan, Cadaqués… El Museu Picasso de Barcelona és una referència bàsica per a fixar el testimoni i la memòria d’aquesta relació. La pròpia voluntat de l’artista va permetre que aquesta relació fos tangible en aquest museu, que aglutina els màxims esforços per explicar la trajectòria de l’artista i vincular-la al context històric i social que va viure a Catalunya.

És el que ara fem amb Cadaqués. Per veure si som capaços de copsar què és el que l’any 1910  va sacsejar l’esperit de Picasso i en quin context es van desplegar els dies de la seva estada en aquest punt descarnat de la costa catalana, racó recòndit, vila marinera, girada més als vents mariners que omplen les veles que a la torturada carretera per sortir cap a Roses o al Port de la Selva en un intent feixuc per anar a Figueres.

Com era Cadaqués fa cent anys? I què en conserva ara? És evident que la gent és diferent i que les generacions no s’aturen, com és evident també que el món ha fet canvis vertiginosos. Però quina realitat profunda ha romàs i quina part s’ha perdut?

La nostàlgia pura no ens és permesa perquè sabem com eren les condicions de vida, i les dificultats, d’una vila marinera a principis del segle XX, per molt que també en coneixem totes les oportunitats que es podien trobar mar enllà. Però la visió de les imatges, del mar, de la muntanya, del paisatge, de la vegetació elemental, de la societat ens posa davant la pista d’un temps, d’uns costums, d’una vida, d’un llenguatge!

Picasso potser, vital com era, va coincidir amb els amics que trobaven refugi en aquest lloc apartat, amarats de mar, de vent, de sol, de llum. De llevants gloriosos i de ponents apagats. I una arquitectura encimbellada, blanca de calç, de formes amuntegades, esglaonant volums.

Qui sap si el destil·lat més pur del paisatge de Cadaqués el 1910, les muntanyes nues, la costa retallada amable i hostil, alhora, és una visió cúbica, i potser ja cubista, de la seva arquitectura essencial.

Té tot el sentit ara tornar-hi, refer el segle, tornar enrere i pensar el temps curt i el temps llarg per ponderar uns dies de l’estiu de 1910, l’ambient, els amics i els quadres, i mirar-ho amb ulls de 2010.

Civilitzats i cultes tenim potser més oportunitat de construir el futur que esperem i ens cal.

31 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a CADAQUÉS DE PICASSO

METRO I ART

Pròleg a Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l’estació de Provença d’FGC. Col·lecció “Art Urbà” núm 1.  Barcelona, DPTOP, 2010

 La visió que els veïns de Trinitat Nova i de Roquetes tenen i tindran quotidianament de les seves estacions de metro és una imatge fixa canviant amb el temps, amb l’edat i la procedència de les persones. Arribaran noves generacions que hauran nascut amb el metro i, a poc a poc, substituiran les generacions que van conèixer i van fer els seus barris sense metro i sense tantes altres coses. La percepció sens dubte no serà la mateixa. Per a uns el metro serà una dada del paisatge permanentment incorporada a la retina des del seu mateix origen. Per als altres, darrere l’arribada del metro hi haurà la història d’un combat i d’un compromís cívic i col·lectiu.

 Les intervencions artístiques d’Antonio Ortega i d’Enric Maurí a Trinitat Nova, i la de Salvador Juanpere a Roquetes il·lustren prou bé aquesta síntesi generacional. Per a uns les intervencions seran el resultat del mateix procés constructiu. Per als altres seran el resultat d’un procés de participació i, fins i tot, potser se sentiran identificats amb l’evolució i amb la gènesi mateixa de les intervencions. Aquests se sentiran més directament protagonistes que els altres. Però aquests darrers seran a tots els efectes hereus dels primers.

 Així és com es construeix la memòria, la identitat i la consciència d’un barri. Solidaritat i convivència construïda des del compromís col·lectiu per al benestar compartit i per la millora constant dels serveis públics reclamats, exigits i plenament assolits amb la democràcia municipal. Aquestes estacions, com moltes altres, són l’expressió genuïna d’un esclat de llibertat.

És l’esclat dolorós i significatiu, simbòlic, de la gran taca, de l’esquitxada de l’Antonio Ortega. Dolorós en la gestació i entranyable i tendre en els elements figuratius que conformen l’imaginari col·lectiu que aquest llibret ens descobreix en la seva individuació. És també l’esclat primaveral de les roselles de l’Enric Maurí, que esmalten la cronologia d’un canvi, d’un procés, d’una transformació, de la construcció d’una societat nova. A Roquetes, en canvi, Salvador Juanpere poua en la mateixa memòria i baixa a les profunditats de l’estació amb un esclat acolorit de plaques que revelen el conjunt semàntic dels valors i dels moments, de les etapes viscudes, de la memòria construïda i compartida.

 Per altra banda, a l’estació de Provença, Jordi Benito ens guia amb llum i color pels itineraris de la llengua i el secret de les paraules.

 Aquest llibret vol ser un acompanyament, una introducció, una guia de lectura, una presentació del treball de quatre artistes i del treball compartit amb els veïns.

 El Govern de Catalunya se sent mot complagut de posar a l’abast de molta gent aquests elements d’interpretació de les estacions i les seves intervencions artístiques, perquè permeten portar a casa fragments, retalls, d’aquesta memòria treballada entre tots, solidàriament en l’exercici diari, democràtic, radical, de la llibertat construïda, de les llibertats conquerides.

31 gener 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a METRO I ART

LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

Diari de Girona

A finals de la setmana passada vam conèixer una notícia que es convertia en un gran esdeveniment ciutadà. Es tracta de l’anunci que el gran quadre de Ramon Martí Alsina, “El Gran dia de Gerona”, serà restaurat i en el termini d’un any podrà ser vist instal•lat de forma adequada a la capella de l’antic Hospital de Santa Caterina, un cop convertit tot el complex en la nova seu de la Delegació de la Generalitat a Girona.

Amb aquest motiu s’han prodigat articles que han ponderat el sentit històric, el context i l’oportunitat d’una decisió com l’esmentada. De cop, entre tots hem atorgat valor a un fet simbòlic que es concreta en la recuperació d’un quadre de grans dimensions, del qual se’n tenia constància però que feia prop de setanta anys que romania enrotllat i malmès en els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Lluïsa Faxedas i Genís Barnosell han posat l’èmfasi en aquesta valoració que comentava. Fins ara tothom es refiava només de la referència clara, però escadussera, de Francesc Fontbona. Vull recordar ara que ja al núm. 163 de la Revista de Girona,de 1994, Narcís-Jordi Aragó, sempre molt atent a totes les qüestions relatives a la ciutat, ponderava en un text gairebé editorial, “El somni gironí de Martí Alsina”, la trajectòria de l’artista, el seu pes a l’art català del XIX, la seva influència i mestratge en els paisatgistes de la segona meitat del segle, l’ambició de la seva carrera professional i l’esforç important per deixar fet un quadre de cuny romàntic i amb tots els ingredients de dramatisme i heroisme que la resistència de la ciutat mereixia.

Potser l’envergadura del quadre i la cura d’humilitat del seu exili de dècades en els magatzems del MNAC ha estat la purga necessària per a saldar un deute històric de la ciutat amb la Guerra del Francès i poder entomar el tema de nou sense complexos ni hipoteques amb motiu del bicentenari en una revisió saludable i gens dramàtica ni mítica d’aquells esdeveniments. La regeneració per la cultura del tema situa el quadre en el context concret de l’evolució de la pintura catalana de l’època i reivindica una manera de fer que busca la recuperació del nostre patrimoni.

Si mirem enrere, la política de recuperar dels magatzems o dels dipòsits dels museus obres d’art que a Barcelona romanien oblidades i que a Girona podien lluir de primera, es va concretar d’una manera brillant amb la instal•lació al Museu d’Història de la Ciutat del mosaic de Bell-lloc o de can Pau Birol que amb prou feines havia sortit mai dels magatzems del Museu Arqueològic i que en va sortir per a ser exposat a Girona l’any 1991, després a Sevilla amb motiu de l’Expo l’any 1992 i ja va tornar directament a Girona (novembre 1992) per ser exhibit de forma preferent i gairebé com a emblema del nou Museu després d’un acord subscrit entre l’Ajuntament i el president de la Diputació Manuel Royes.

Uns anys més tard, l’any 2000, un acord entre l’ Ajuntament i la Generalitat subscrit amb el director general de patrimoni, Marc Mayer, va permetre el trasllat de la col•lecció de làpides hebraiques del Museu de Sant Pere de Galligants, exhibides al claustre, a les noves sales del Museu d’Història dels Jueus, al carrer de la Força. He de dir que aquest cas no és comparable ni al quadre de Martí Alsina ni al mosaic de Bell-lloc, perquè a Sant Pere, l’Aurora Martin ja s’havia ocupat de tenir cura de les làpides i d’editar opuscles amb l’inventari i la transcripció del contingut d’aquestes làpides. Però sí que en el context de la força del romànic benedictí, les làpides passaven en part desapercebudes i en la nova instal•lació del Museu dels Jueus lluïen amb una total singularitat.

Finalment no em puc estar de recordar que després de la gran experiència de l’any 1985 amb l’exposició “Girona dins la formació de l’Europa medieval, 785-1213”, que es va concebre per a commemorar els 1.250 anys de vocació europea de Girona, es va iniciar al Museu d’Història de la Ciutat una sèrie espectacular d’exposicions.

Efectivament, un cop es va anunciar que les sales del MNAC tancaven per a procedir a la gran reforma que havia projectat Gae Aulenti com a preparació dels esdeveniments olímpics, l’Ajuntament de Girona es va llençar a demanar el trasllat provisional de les obres d’art del Museu a Girona amb la voluntat d’omplir temporalment el Museu d’Història de la Ciutat. Sabíem que calia posar imaginació en la gestació d’un museu sense col•leccions. Fruit d’aquell impuls va ser un acord subscrit entre Pasqual Maragall i jo mateix, en el qual segellàvem el que en algun moment, amb gran gosadia, en vam dir “l’eix Barcelona-Girona, carrer major de la cultura de Catalunya”.

D’aquí en va néixer, l’any 1987, la impressionant L’època dels genis, Renaixement i barroc, més tard, el 1988, L’època de les Catedrals .Romànic i gòtic, per culminar el 1991 amb L’època dels artistes. Modernisme i noucentisme.

Acudir als catàlegs d’aquelles exposicions avui i repassar el conjunt d’obres d’art de primer nivell que de la mà de Joan Sureda i de Pere Freixas van viatjar de Barcelona a Girona és molt i molt impressionant.

Però, tornant al fil de Martí Alsina, només vull recordar, ara, que amb coordinació i cooperació institucional es pot fer una política cultural que optimitzi els fons i les propostes, i que en alguns casos es concreti en desenterrar del magatzem i de l’ostracisme peces singulars de la nostra cultura. En aquest cas al servei de la cultura de Catalunya a Girona. Fent gran a Girona allò que era desconegut i arraconat a Barcelona.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/09/25/cultura–magatzems/359376.html

25 Setembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA CULTURA I ELS MAGATZEMS