Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN

Diari de Girona

El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.

Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.

La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.

La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.

L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.

La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa,  és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.

La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.

Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.

Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.

I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.

Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.

Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.

 

11 Mai 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN

LA CASA MASÓ

Diari de Girona

Demà obrirà les seves portes la ‘Casa-Museu Rafael Masó’ al carrer de les Ballesteries de Girona. Culmina així un propòsit madurat pacientment per Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta. Amb paciència i molta generositat van prendre la decisió de cedir la propietat de la casa i de tots els elements mobles a l’Ajuntament i constituir, així, els fonaments de la Fundació. Aquesta decisió fou concretada el 2006 amb la signatura de l’acord corresponent amb l’alcaldessa Anna Pagans. Molts anys abans, quan el matrimoni Aragó-Huerta va anar a viure a la casa Masó van prendre una altra decisió que ara es demostraria transcendent: guardar-ho tot. Tot vol dir tot. Llibres, mobles, rajoles, estris de cuina, elements del cosidor, aixovar, tovalles, cobrellits, tot.

És justament aquest esperit de conservació el que ha permès desenvolupar un programa per “Evocar, descobrir i difondre” des de l’arquitectura, per manllevar un títol de Jordi Falgàs, director de la Fundació en el número que la revista La Punxa del Col·legi d’Aparelladors de Girona va dedicar a la Casa-Museu Rafael Masó (núm. 53, 2012).

És ben evident, però, que sense el programa que entre 1911 i 1919 va definir Rafael Masó i Valentí (1880-1935) per agrupar quatre cases del carrer de les Ballesteries i convertir-les unificades en el casal dels Masó, avui el nou programa no seria possible. Vull dir que en la minuciosa preparació i planificació arquitectònica i domèstica que va fer Rafael Masó hi ha una visió de conjunt, integral, que relliga l’arquitectura i la vida i trasllada a totes les esferes més íntimes un fil espiritual i estètic que impregna d’ideologia tots els racons de la casa elevada a categoria de llar al servei d’una vida familiar organitzada i litúrgicament desenvolupada. Una casa preparada i organitzada per viure-hi, per treballar-hi, per resar-hi, per menjar-hi, per cuinar-hi, per celebrar-hi trobades familiars, per esdevenir el nucli aglutinador d’una família de la burgesia local, influent i coneguda, i dedicada a múltiples activitats. Rafael Masó dibuixa aquest programa i escampa per tota la casa un polsim de noucentisme amarat que atorga al conjunt un fil conductor indestructible.

Rafael Masó i Pagès (1851-1915) i Paula Valentí (1851-1926) tindrien onze fills, un d’ells l’arquitecte. El germà gran, Santiago, seria el màxim impulsor de la reforma unificadora de la casa que planificaria el germà Rafael i en la qual seguirien vivint la major part dels germans Masó.

El fil de la vida el podem seguir, ara, amb detall no només gràcies a la casa mateixa sinó, sobretot, al rescat històric de la família que ha fet acuradament Rosa M. Gil, i al relat viscut que n’ha fet Narcís-Jordi Aragó. Aquest darrer amb dues contribucions capitals, una a la ja esmentada revista del Col·legi d’Aparelladors i l’altra, més directament memorialística, al llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista, (Barcelona, Triangle Postals, 2012), amb fotografies esplèndides de Jordi Puig i textos com els ja esmentats de Rosa M. Gil i el de N.J. Aragó i també de Jordi Falgàs, amb l’encapçalament d’una salutació de l’alcalde de la ciutat Carles Puigdemont. Aquí trobem també testimoni directe de la impremta Masó, situada molts anys als baixos de la casa i dedicada per voluntat de Rafael Masó i Pagès a l’edició del Diario de Gerona des de 1889. La combinació de les dues publicacions, més tècnica la de La Punxa i més literària i històrica la del llibre ens permet un recorregut visual i literari per la casa, per la vida, per l’arquitectura, pels projectes i els materials, pel Pla director redactat per Joan Tarrús i Jordi Bosch, el projecte de rehabilitació, els seus detalls més tècnics explicats per Jordi Ministral i un article sobre la façana de l’Onyar de la casa Masó. En aquest treball, els arquitectes Tarrús i Bosch argumenten la intervenció, la potència del blanc, el blau mariner de la fusteria, els ocres de les persianes i de les rajoles, la terrissa negra de Quart per a la pèrgola, com la fidelitat extrema a la idea que movia Rafael Masó i que per aquesta banda del riu pretenia un raig de llum mediterrània sobre les boires grises del riu i l’atapeïment bigarrat de la resta de les façanes i els volums que s’hi incrustaven.

Fet i fet celebrem avui, per demà, un esdeveniment ciutadà. Una notícia positiva i emblemàtica. Un enriquiment del patrimoni col·lectiu i de l’oferta cultural i turística. La casa Masó serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea a la nostra ciutat. És evident que la casa Masó s’ha beneficiat d’un conjunt de circumstàncies que han permès tirar endavant la Fundació i el projecte coincidint amb una crisi brutal. Però justament és davant de la crisi que els models d’excel·lència, les propostes intel·ligents i delicades, el rescat de la memòria i el patrimoni esdevé un actiu bàsic del redreç, de la represa, del ressorgiment.

La casa Masó serà com el descobriment íntim que faran els que ens visitin quan en el seu vagareig per la ciutat es topin, de cop, amb una oferta singular, molt rellevant, i al nivell de les que hem pogut trobar en moltes ciutats europees més dedicades que nosaltres a la preservació del fil de la memòria com a fil indestructible de la cohesió.

Un darrer apunt. Tota la rellevància social i ciutadana dels Masó. Santiago, Rafael, Joan o Narcís, la seva dimensió cívico-política, la dels Aragó, Estanislau Aragó, sobretot, i ara Narcís-Jordi Aragó, la de les germanes Masó quan mantingueren la casa viva mentre els homes havien marxat per imperatiu de la guerra, dibuixa un escenari oblidat i mai rescatat del tot. La història dels exilis interiors no només en l’ànima republicana de la ciutat, sinó també, sense cap mena de dubte, en l’exili dels vencedors vençuts que hagueren de deixar de banda tots els seus compromisos anteriors i dedicar-se exclusivament al camp de les seves activitats privades. Només així podrem entendre que en algun dels somnis de la Girona republicana hi coincidissin uns i altres, tot i que finalment no van poder prosperar i s’ensorraren dramàticament durant dècades per a tots.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

27 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA CASA MASÓ

PAISATGES I PARAULES

El Punt Avui

Acabo de rebre  Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostela-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l’autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d’articles posteriors a l’etapa que l’autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostela en els períodes de1983 a 1986 i de1987 a 1998. Abans  d’acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l’activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d’arquitecte. És, doncs, des d’aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d’aquesta publicació.

En Xerardo Estévez s’hi combinen la capacitat de reflexió i d’anàlisi amb el pragmatisme de l’acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l’activitat municipal que el va portar de l’activisme militant a una certa fatiga, pel fet d’haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d’ambició universal i l’esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d’immersió urbana i d’immersió humana.

Format com a arquitecte a Catalunya, a l’escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s’ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l’entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l’hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals  sovint s’apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d’urbanisme i de planificació territorial. A l’article “Dolça Catalunya” fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l’economia. Quan és així és a risc d’una alta capacitat d’autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l’anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.

Xerardo Estévez, d’àmplia cultura musical i artística estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l’olfacte polític i de l’ull de l’arquitecte, de l’urbanista i, fins i tot, de l’antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostela. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l’espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l’organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d’articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d’espais en un context urbà d’una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d’aquestes places es pot pensar la ciutat que s’obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l’empara de la capitalitat guanyada i exercida.

A Santiago dialoguen el “maestro Mateo” i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l’arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral.

Hi ha des d’aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d’una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques.

I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l’habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l’explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d’un model expansiu i especulatiu, del problema d’un parc d’habitatges saturat d’oferta i desajustat a la demanda, d’una distància abismal entre l’oferta de pisos de compra i la inexistència d’un mercat de lloguer.

Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d’un havà per Any Nou, fuig del tancament de l’any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se’n vagi i proclama la necessitat d’aire fresc.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

7 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a PAISATGES I PARAULES

JULI ESTEBAN I NOGUERA

Diari de Girona

Aquest migdia serà investit doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya l’arquitecte i urbanista Juli Esteban i Noguera (Girona, 16-II-1944). Arquitecte des de 1968, Esteban va néixer i viure a Girona en un ambient familiar amb moltes vinculacions amb l’urbanisme i l’habitatge. Casat amb Rosalia Claret, filla de Josep Claret  (1908-1988), arquitecte reconegut de la ciutat. Fill de Julio Esteban Ascensión (Palma de Mallorca, 1913 – Girona, 1977) que havia sigut vicesecretari provincial d’ordenación económica (1944-1951), diputat provincial responsable d’obres i infraestructures (1958-1967) i, molt singularment, delegat de l’Instituto Nacional de la Vivienda (1956-1958) i del Ministerio de la Vivienda (1958-1977); i d’Assumpció Noguera Sabater.

Així, doncs, tant per l’ambient viscut a casa seva com pels contactes amb la família de qui seria la seva muller, Juli Esteban va viure a Girona un ambient molt singular impregnat d’arquitectura per tots costats. Les ressonàncies d’aquests anys, marcats per l’ambient d’una ciutat petita i tancada, ens són conegudes per molts testimonis literaris i per algunes aportacions historiogràfiques que assenyalen la profunda càrrega administrativa i funcionarial de la ciutat. Les biografies del pare i del sogre de Juli Esteban, que podem resseguir amb els treballs i les aportacions de Josep Clara i de Gemma Domènech, Rosa M. Gil i Narcís Selles poden fer la síntesi del que representaven les classes dirigents de la ciutat amb vincles tant amb la vella tradició republicana i l’efervescència cultural de la ciutat en els anys trenta com amb les autoritats del nou ordre i les noves orientacions de les polítiques urbanístiques i d’habitatge. De fet, rastrejant aquesta època podem detectar fins i tot documentació i normativa que tracta d’ordenar el territori i protegir el paisatge, amb criteris que tenen clares referències teòriques avançades, tot i que la pràctica i la realitat les desmentiria sovint en sentit molt negatiu.

Des dels primers anys setanta trobem ja Juli Esteban orientat al treball i la reflexió sobre l’ordenació del territori, amb dedicació a la docència, la reflexió teòrica sobre la planificació i l’ordenació del territori i l’arquitectura. Vinculat des de 1971 a la Universitat Politècnica de Catalunya ha participat des que va acabar la carrera en cursos i màsters de la seva Escola i també de la Universitat Pompeu Fabra. La seva tasca planificadora arrenca, l’any 1969, amb treballs sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Pla General Metropolità, que ja no deixaria mai més. Hi ha treballat des de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Els seus llibres Elements d’ordenació urbana (1980) i L’ordenació urbanística, conceptes, eines i pràctiques (2001) han sigut reeditats freqüentment i han tingut àmplia divulgació en ambients internacionals. Des de la revista Papers, que va ajudar a crear, ha intervingut de forma reiterada en l’actualització del coneixement i en els debats sobre la planificació territorial. En la pràctica de l’arquitectura ha col·laborat amb l’equip TAU que integrava conjuntament amb Antonio Font i Jon Montero, amb els quals va redactar el Pla General de Mollet del Vallès pel qual van obtenir el Premi Nacional d’Urbanisme.

La culminació de tota la seva carrera ha sigut l’etapa de director del Programa de planejament territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (2004-2010), des d’on ha tingut cura de definir la metodologia, promoure, impulsar i concloure els set plans territorial parcials de les regions de Catalunya i, molt singularment, el Pla territorial Metropolità de Barcelona que, com a tema, haurà estat una constant en tota la seva vida acadèmica i professional.

Precisament aquest darrer ha sigut objecte d’una edició i estudi per part de Antonio Acierno i Angelino Mazza en el llibre Governare la metropoli. Il piano Territoriale Metropolitano di Barcellona  (Quaderni di Tria. Edizioni Scientifiche Italiane, 2011), en el qual Juli Esteban col·labora amb una “Nota metodològica” que emmarca els treballs que en van permetre la seva redacció, tramitació i aprovació. Aquest Pla és la clau de volta dels “Criteris de planejament territorial” que, impulsats per Oriol Nel·lo i dirigits i coordinats per Juli Esteban, es van redactar l’any 2004 i han donat peu a completar en un període de set anys els plans territorials anunciats i compromesos per la Llei d’ordenació territorial de 1983 i que havien quedat sempre pendents.

M’hauria de remuntar als dies 6, 7 i 8 de juny de 1975 per trobar els meus primers contactes amb Juli Esteban i segurament ell no ho recorda. Va ser a Banyoles a la trobada d’estudi “La ciutat de demà”, que va organitzar el Secretariat de Justícia i Pau a Girona. Josep M. Carreras i Juli Esteban hi van presentar la ponència  “La ciutat: reflex físic de la societat”, en la qual ja apareixien moltes de les preocupacions i orientacions de Juli Esteban, compromès sempre amb un model de planificació i urbanisme progressistes, transparents i democràtics. Ara sona fins i tot una mica estrany, però al juny de 1975 era una exigència de radicalitat imprescindible per trencar les inèrcies i les dinàmiques que s’havien apoderat de la gestió del territori durant el franquisme.

Ara que ja no en queda pràcticament res vull recordar també com amb l’equip TAU, Juli Esteban va intervenir en el projecte del Parc Central de Girona, acabat el juliol de 1990. Una intervenció elemental i delicada que feia la síntesi de dues Girones separades des de sempre pel tren i unides amb aquell parc per la vegetació i els espais amables entre el barri de Sant Narcís de Girona i l’eixample de la ciutat. Esperem que quan concloguin els treballs de la línia d’alta velocitat es pugui recuperar l’esperit i l’empremta d’aquell parc central.

Avui que se li fa un reconeixement acadèmic de primer nivell he volgut estirar el fil gironí de Juli Esteban per reivindicar els seus orígens i per fer un reconeixement explícit i entusiasta de la seva obra i de la seva trajectòria.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/25/juli-esteban-noguera/531761.html

25 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JULI ESTEBAN I NOGUERA

RAFAEL MONEO I LA CÀTEDRA

Diari de Girona 

Aquest vespre es presenta a la Fontana d’Or el llibre de Jaume Curbet: Un món insegur. La seguretat en la societat del risc. És la culminació d’un curs que s’ha desenvolupat aquesta setmana en el marc dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora.

A la mateixa Fontana d’Or es pot veure des del 13 de novembre i fins el 30 de gener l’exposició “Vint anys de pensament contemporani. La càtedra Ferrater Mora (1989-2009)”. I també aquí el dimarts 18 i el dimecres 19 s’ha desenvolupat un curs impartit per Rafael Moneo amb més de dos-cents cinquanta inscrits sobre “El comienzo de un proyecto: Una reflexión acerca de cómo procede un arquitecto al enfrentarse a una nueva obra valiéndose para ello del examen de diversos trabajos”.

Avui seré a la presentació del llibre d’en Jaume, per amistat personal, però sobretot perquè al llarg de la seva trajectòria el seu treball i la seva reflexió al voltant dels temes de la seguretat han tingut un rigor extrem i han respost sempre a anàlisi afinadíssimes de les complexitats que expliquen els fenòmens d’inseguretat i tots els seus condicionaments. El coneixement que traspua en Jaume i que ja va transmetre a l’entrevista que li va fer fa pocs dies el DdG denota un nivell de maduració de les reflexions que aporta ciència al servei de les polítiques de seguretat.

He vist també l’exposició sobre els vint anys de la càtedra; les fotografies, la cronologia, el procés fundacional, els professors convidats, les eminències que en vint anys han desfilat per Girona, la simplicitat del muntatge i l’eficàcia de les explicacions; la sobrietat del blanc i negre i la capacitat didàctica dels textos. El llibret que fa de catàleg és un bon complement de l’exposició i una guia pràctica per tal de conèixer el que ha representat i ha aportat la càtedra a la ciutat i a la Universitat de Girona. La rectora Anna M. Geli subratlla el pes de la Universitat i el professor Josep M. Terricabras, màxim impulsor del projecte, ens porta pel camí de la gestació i les complicitats que va teixir per portar a Girona la càtedra, la biblioteca de Josep Ferrater Mora i els vint anys d’activitats desplegades amb una gran eficàcia i una resposta entusiasta de la ciutat i del món professional i universitari. Un entusiasme que no ha escapat de les modes i que ha suscitat desbordaments espectaculars com el que va despertar la presència de Noam Chomsky l’any 1992. Però si en d’altres casos no s’ha arribat als centenars de seguidors de Chomsky es parlava fins i tot de més de mil, podem ben bé assegurar que la totalitat dels convidats al llarg de vint anys han despertat des de la seva notorietat manifesta un interès indiscutible. La multiplicitat de disciplines i la rellevància dels convidats han situat any rere any Girona en el mapa. Recordo encara molt intensament l’emoció per la presència de Lluís Santaló, gironí de Buenos Aires i associat a un nom de profundes empremtes gironines i d’un exili incert; la intensitat intel·lectual del curs del pare Miquel Batllori i la seva profunda saviesa que traspuava en totes les converses, molt més enllà dels cursos, amb un punt de fina ironia i diplomàcia vaticana, passada pel sedàs de l’escola jesuítica i la indiscutible empremta d’un senyor de Barcelona; la vibració per la presència de col·legues del món de la història que he admirat sempre, com Eric Hobsbawm o Josep Fontana; l’interès especial per David Harvey desvetllat pels companys geògrafs i per la coneixença amb Pasqual Maragall. O simplement les ressonàncies mundials de noms com Alain Touraine, Leonard Boff, Edgar Morin, Joseph Stiglitz, Theo Angelopulos, o el mateix Ferrater a l’inici de tot el procés.

Dimecres a la tarda vaig poder assistir a una part del curs de Rafael Moneo. Vaig viure un col·loqui vivíssim, conduït magistralment per Moneo amb un micro a la mà i passejant pel passadís de la sala d’actes de la Fontana o seient, quan les seves pròpies respostes s’allargaven, al costat del públic o de qui havia formulat la pregunta. Temes clau sobre l’arquitectura, els materials, l’obra, els referents històrics, culturals i espacials d’una obra arquitectònica, l’ofici mateix, els condicionants, els concursos, la relació turbulenta a vegades entre enginyers i arquitectes. Tot desfilava per davant dels ulls intensos i l’expressió meditada i justa d’aquest arquitecte navarrès de setanta-tres anys que ha combinat una obra importantíssima i singular amb la docència acadèmica a Harvard seguint l’estela de Sert i mantenint el to d’una presència hispànica als Estats Units de rellevància mundial en el terreny de l’ensenyament de l’arquitectura i l’urbanisme.

M’hi vaig acostar per saludar-lo i per recordar, plegats, una primera trobada en els primers vuitanta al Fornells Park per tal de substituir un vell projecte pel nou Banc d’Espanya per un projecte nou més innovador i agosarat. Moneo, que assessorava el Banc va ser l’encarregat de convèncer-me que valia la pena assumir el canvi, fer un estudi de detall, adaptar el Pla general i fer possible la construcció del nou edifici del Banc d’Espanya que, a partir d’aquell dia, s’encarregaria als arquitectes Lluís Clotet i Oscar Tusquets i que acabarien materialitzant Clotet i Ignacio Paricio. Aquella trobada afortunada va portar a Girona un signe de novetat important i un premi FAD que ha afegit valor i identitat a una cruïlla molt singular de la Gran Via de Girona.

Més enllà del valor concret del curs de Moneo vull subratllar el gruix, la densitat, el valor afegit que ha aportat a la ciutat de Girona i a la Universitat l’elenc de professors de la càtedra Ferrater Mora, un projecte d’excel·lència que projecta la ciutat al món i ens situa en el mapa dels circuits internacionals del coneixement i del pensament contemporani. A l’hora de calibrar el present i el futur de la ciutat, en el moment de ponderar els canvis, d’assenyalar els actius, els punts forts, convé subratllar el pes de la càtedra i tota la seva significació. I si mai algú es deixa endur pel pendent del neguit pessimista, d’un derrotisme iconoclasta mal entès, que recordi el pes i el sentit d’aquests vint anys i l’aportació singular de la Universitat de Girona tot honorant el llegat de Josep Ferrater Mora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 62-64)

21 gener 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a RAFAEL MONEO I LA CÀTEDRA