Joaquim Nadal i Farreras

ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

Diari de Girona

Fa escassament un any podíem veure primer a Montserrat, (del 23 de juny al 26 de setembre), i després a Girona, (del 28 d’octubre de 2010 al 30 de gener de 2011), l’exposició: “Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia”.

I, ara, amb pocs dies tenim noves notícies d’actualitat d’aquest poeta i pintor gironí. Concretament parlem de l’edició del llibre Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra.  (Barcelona, Ed. Empúries) amb un colofó que diu: “Aquesta edició, primera, de Les paraules alades, de Narcís Comadira, ha quedat enllestida a Barcelona el 29 d’octubre de 2011, diada de Sant Narcís”. També  del seu article “Josep M de Sagarra, poeta”, publicat al número 623 de Serra d’Or. I, finalment, de la representació al Teatre Municipal de Girona de l’espectacle “Estimat Comadira” dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé.

Jordi Falgàs, en el catàleg de l’exposició, ens guia pel Comadira pintor de formes clares i colors vius, per l’evolució d’un artista complet que explora en la pintura un univers culte i elaborat, sense allunyar-se de les formes i les expressions de la vida i el paisatge; de la més estricta quotidianitat; de la matèria que ens envolta i ens conforma, del foc que anima la vida.

En les paraules alades del llibre hi trobem un conjunt de textos sobre la poesia i el món de la poesia, el llenguatge i la traducció i alguns poetes de Dante a Verdaguer i Carner, i una aproximació a l’any litúrgic, tal com l’havia viscut i après a la seva Girona natal i al Seminari d’aquesta ciutat, entès com una obra d’art total.

A l’article sobre Sagarra hi trobem una clara i potent reivindicació del Sagarra poeta, tot afirmant-ne els valors i explorant les limitacions, i proclamant que és l’hora de situar-lo en el seu just paper lluny de les fílies i, sobretot, fòbies que va desvetllar en la seva peripècia vital. Hi trobem afirmacions lapidàries i una conclusió de síntesi inequívoca: “Sagarra tenia, fins i tot en excés, tot allò que a Riba li faltava: facilitat lingüística, exuberància verbal, domini dels registres col·loquials. I, és clar, a Sagarra li faltava profunditat intel·lectual, sentit de la mesura i autocrítica. Entre l’eixutesa de Riba i la sumptuositat de Sagarra, només Carner presenta l’equilibri perfecte”.

A “Estimat Comadira”, Albertí i Ollé ens proposen una tria de textos del poeta, una galeria fotogràfica de l’autor, una seqüència de la seva obra pictòrica, presències de fons dels textos llegits, acompanyats també de les músiques que el poeta s’estima o tenen per a ell una força evocadora.

És evident que Girona hi té una presència molt gran, però el muntatge desfila per tot l’univers de Comadira, la seva pròpia poètica i la dels altres, la lírica més lleugera i la formalització més trascendent. I una indiscutible càrrega autobiogràfica que, en un procés retrospectiu, m’atreviria a assenyalar. Des del poema “La ciutat perduda”, recitat per Montserrat Carulla i encara no publicat pendent d’incorporar-se al nou poemari que, com molts abans, veurà la llum el dia 22 de gener de 2012, el dia que Comadira farà setanta anys. Aquí Comadira reprèn extensament molts dels textos dedicats abans a la seva “Ciutat d’infantesa” i als escenaris viscuts de la seva vida adolescent. Passant per “Llast”, que dóna nom al llibre de poemes publicat el 22 de gener de 2007 i que arrencant dels versos: “Jo sóc un que va néixer / l’hivern de 1942, / al cor d’una ciutat plena de voltes”, porta a la irreparable i dolorosa pèrdua de la il·lusió: “Després, ja tot va ser convencional, / llar i pàtria. Mai més no va tornar / la il·lusió perduda. Ja tots sempre / fantasmes vagarosos per la vida, / emasculats de Déu, aferrats al secret.”

“Llast” no apareix a “Estimat Comadira”, però és el pont amb “La ciutat perduda”, que Comadira tracta amb més delicadesa que la il·lusió mateixa, i ens acosta a la “Confessió” que fa a Art de la fuga, poemari de 2002, i que esdevé un autèntic “Confiteor” del poeta en la recitació eficaç que vam escoltar al Teatre el dia de difunts d’enguany. Un acte de sinceritat i reconeixement que, ni que fos una mica impostat, perdria la força de la recerca permanent de la perfecció en el llenguatge, de la persecució de la paraula justa, del verb que correspon, del substantiu ple de substància, de l’adjectiu precís fugint del ‘foc d’encenalls’ superficial; una confessió d’abandonament en l’exigència i el rigor, d’un repenjar-se injustificable que acaba amb la imperfecció de la lletra i la paraula. Un exercici d’humilitat i una reclamació de ser acollit al paradís dels escriptors, un cop superades les mancances i limitacions que confessa: “Tu, Verb totpoderós, tu sola claredat, / tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge, / acull-me un dia al paradís dels escriptors, / on sobren les paraules, / on la felicitat / és la precisió del teu silenci.”

Esperarem amb delit els nous poemes de gener de l’any que ve, que ens posaran en contacte, un cop més, amb aquest poeta i pintor gironí que s’ha fet un forat a la poesia contemporània de Catalunya, amb ple reconeixement de crítics, companys, lectors i espectadors.

Aquests dies, justament quan es presentava “Estimat Comadira” dins de Temporada Alta, el gran agent i agitador cultural Salvador Sunyer proclamava al Celler de can Roca, en la presentació d’una versió de la llebre a la royal dedicada al poeta que en aquell acte posava la genialitat junta de Miquel Àngel i de Leonardo da Vinci, de Narcís Comadira i Joan Roca.

Hiperbòlic i tot, és indiscutible que des de “La ciutat perduda” hem decidit afirmar els valors universals.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/11/actualitat-comadira/528531.html

Anuncis

11 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

JOSEP DALMAU CARLES

Diari de Girona

El passat 17 de setembre es van celebrar, al Grup Escolar “Joan Bruguera”, els actes del centenari d’aquesta escola. S’havia col·locat la primera pedra el 4 de novembre de 1908 i la gran festa ciutadana d’inauguració es va celebrar el dia 17 de setembre de 1911. La ciutat, per una vegada, havia aconseguit fer valdre els seus immensos sacrificis de guerra i, amb motiu del centenari de la Guerra del Francès, l’Ajuntament va obtenir la cessió de terrenys a l’espai de l’antic baluard de la Santa Creu de les muralles de la ciutat i una subvenció de més del cinquanta per cent del seu cost. Martí Sureda Vila, arquitecte municipal de nissaga d’arquitectes municipals, va redactar el projecte i en tres anys fou construït un edifici amb voluntat d’ordenar un primer xamfrà del nou eixample de la ciutat, marcat per la Gran Via, per explicar-ho en els termes que ho féu, a la taula rodona del centenari, l’arquitecte Josep Maria Birulés, exalumne, i gairebé veí de l’escola.

És sabut que el mèrit d’aquest edifici, com expliquen Salomó Marquès i Joan Puigbert (75 anys del grup escolar de Girona,1911-1986. Aproximació a la història de l’escola pública ‘Joan Bruguera’, Girona, 1986), rau no només en el seu aspecte material i totes les novetats que contenia, sinó, sobretot, en l’ambient pedagògic i la proposta educativa que s’hi faria. Efectivament, el nou ‘Grup’ que acabaria sent també durant molts anys l’escola annexa de la Normal de Girona, mentre va ser a la Gran Via abans del seu trasllat al nou edifici d’Emili Grahit, va agrupar totes les escoles unitàries de la ciutat entre les quals les de Silvestre Santaló i la de Josep Dalmau Carles. Aquest fet va comportar l’intent reeixit de substituir el caràcter unitari per l’esquema d’una escola graduada, on els alumnes canviaven de mestre i no tenien sempre el mateix en funció dels cursos i de les matèries. Aquesta revolució pedagògica, formulada com a superació del marc legal establert, va produir un foc creuat en el magisteri i la societat gironines i la innovació no es féu pas sense polèmica. Fins al punt que, sobretot en els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, es van obrir expedients i s’intentà neutralitzar la innovació que malgrat tot va rebre un ampli suport ciutadà.

Un dels artífexs, i en part víctima, d’aquesta innovació va ser el senyor Josep Dalmau Carles (Sant Cebrià dels Alls, 20 d’abril de 1857 – Girona,18 de novembre de 1928). Primer taper i després mestre va exercir aquesta seva vocació, relativament tardana, amb una plenitud fructífera des que després d’alguns destins va guanyar la plaça de l’escola unitària de Girona l’any 1886. Des d’aquest moment i vencent la migradesa material del moment i les males condicions de les escoles, a les Àligues, va anar ampliant el seu camp primer al carrer de la Neu, després al carrer dels Ciutadans i, finalment, a la plaça de l’Oli fins que l’agrupació de totes les escoles, el 1911, el va portar al “Grup Escolar”. Aquí exercí amb plenitud el seu magisteri i a la ciutat de Girona la seva ingent tasca editorial que, des de l’editorial Dalmau, Carles (més endavant Dalmau, Carles, Pla) va portar els seus llibres a totes les escoles del món hispànic. Lluís M. Mestras a L’aportació gironina al desenvolupament de la pedagogia catalana, (Girona, Diputació, 1981), explica que “Era un pràctic de l’educació, més que un teòric. La puntualitat en les classes, l’ordre i el rigor en l’exposició de les assignatures juntament a una rígida disciplina, eren els puntals del seu sistema pedagògic”.

Però, ara, al fil d’aquest centenari el que més m’interessa és posar de manifest l’ampli moviment d’adhesió ciutadana a l’homenatge que se li va fer amb motiu de la seva jubilació, i que va portar a la col·locació, al Grup, d’aquesta inscripció “Gerona al eminente maestro D. José Dalmau y Carles por su labor desde1886 a1927. XV mayo MCMXXVII”.

Formaven la Comissió organitzadora Celestina Vigneaux, Narcís Bartina, Modest Palahí, Joaquim i Francesc Tordera, Miquel Santaló, Lluís Moreno, Antoni Puyol, Manuel Sarasa, Jaume Sendra, Narcís Carbó i Esteve Colominas. Una gran festa acadèmica i popular amb música, dissertacions, cants i un àpat van cloure el gran reconeixement ciutadà que va quedar sintetitzat en una publicació: Homenaje. José Dalmau y Carles (Gerona, XV de mayo de MCMXXVII), que contenia ‘El cant dels infants al mestre’ de Miquel de Palol, una detallada i ben argumentada biografia, una carta oberta del seu amic Artur Vinardell Roig i breus notes de Salvador Albert (‘El Mestre’), Carles Rahola (‘Record d’infantesa’), Laureà Dalmau Pla, Silvestre Santaló i Albert de Quintana i León (‘Record al mestre’), L. Moreno Torres (‘Remember’), Enric Albert, José Tauler, Pere Sacrest (‘Visió retrospectiva’), el reglament de la beca “Dalmau Carles” i la relació nominal de les institucions i persones que havien iniciat la donació per a la constitució del capital d’aquesta beca.

Aquesta relació consta de 33 entitats (Ajuntaments, ateneus, casinos, llotges, entitats, clubs, associacions…) i més de tres-centes trenta adhesions de caire personal. És aquesta unanimitat ciutadana la que trenca les dinàmiques mesquines dels enfrontaments corporatius, les denúncies i les enveges, i situa el magisteri gironí per damunt d’aquestes coses i Josep Dalmau Carles en ple reconeixement.

De fet, durant tot el primer terç del segle (Joan Puigbert: La Normal de Girona i el magisteri públic, 1914-1936, Girona, Universitat, 1996), bullia entre la renovació i la inèrcia, però és molt evident que l’esperit innovador i els nous mètodes al costat de les escoles d’estiu superadores de les “Conferencias pedagógicas”, les colònies, i les activitats de formació van conduir a prestigiar l’escola pública i el magisteri. L’any 1923, amb motiu de l’assemblea que va fer a la ciutat la Federació de Mestres de Catalunya, el mes de juliol, la casa editorial Dalmau, Carles, Pla, SA, va fer l’ofrena als mestres assistents del petit opuscle de Joaquim Pla Girona, Breus notes sobre la història, monuments i bells indrets de la ciutat (Girona, Dalmau, Carles, Pla, SA,1923). En aquest context ens recorda, a part del llibret que hem esmentat, el número monogràfic d’homenatge a Josep Dalmau i Carles  d’El Magisterio Gerundense, del 21 de febrer de 1929 amb motiu del seu traspàs.

Homenatjar els mestres és sembrar la llavor dels somnis i del futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/07/josep-dalmau-carles/520581.html

7 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a JOSEP DALMAU CARLES

JUST, TRENTA ANYS

El Punt,  edició comarques gironines

Avui fa just trenta anys de la mort d’en Just M. Casero. Ressonen un cop més les paraules atinades, justes, potents de Modest Prats en el funeral a l’església dels Salessians. Trenta anys com trenta cops secs i durs a la panxa i al cervell. La primera evidència de la mort just a tocar, viscuda cada dia amb dolor, amb tristesa, amb la serenitat que ell, per damunt de tot i de tothom, infonia.

Reprenc ara, com faig sovint aquell Quiosc en edició d’urgència (Diputació-El Punt, 1981), reeditat el 2001 per CCG. M’acosto també a l’imprescindible itinerari vital compartit i desgranat per l’amic de Just, Jaume Guillamet: Memòria de Just. Just Manuel Casero Madrid (Abrantes, Portugal, 1946 – Girona, 1981) editat a Barcelona per 62 l’any 1999. I finalment ressegueixo la intensitat dels seus poemes d’Una eterna claredat (Antologia de poemes, 1960-1970).

És una vida, és un llegat, és un instant mirant enrere, són trenta anys treballats i viscuts intensament de canvis, transformacions i modernització. D’avenços i d’ensopegades. Trenta anys orfes de l’instint rebel i constructiu d’en Just, un ciutadà del món, regidor de Girona que va apostar sempre per una Girona nova.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 173)

31 gener 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a JUST, TRENTA ANYS

PREMIS FAD 1958-2008

Salutació al llibre Premis FAD 1958-2008. 50 anys d’arquitectura i interiorisme a la Península ibèrica. Barcelona, Arquinfad, 2010

Vaig arribar a estudiar a Barcelona l’any 1966. Tenia divuit anys i en feia pocs de l’inici dels premis FAD. Però puc dir ara, amb prop de cinquanta anys de distància, que, en la realitat d’aquell jove estudiant que jo era, els premis FAD eren una de les referències que em cridaven l’atenció en el panorama de la nova ciutat que m’acollia i on arribava cada diumenge al vespre amb el tren que sortia de l’estació de Girona a les deu. Transitàvem del pati de lletres a l’Oro del Rhin a la mateixa Gran Via, de la Biblioteca de Catalunya al Seminari d’Història, del Jamboree a la bodega Bohemia…

L’efervescència estudiantil, la liquidació del sindicalisme oficial, l’impuls del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, eren una oportunitat per obrir el ventall dels interessos de forma transversal. Sovint ens acostàvem a d’altres disciplines quan descobríem els lideratges d’alguns delegats de facultat o d’escola. És el cas de l’arquitectura. Naturalment en el meu cas, estudiant de lletres, tenia altres prioritats i el FAD era més una referència ciutadana que estudiantil, més secundària que principal. Però ja aleshores em va quedar al cap el paper innovador del FAD, la recerca de la modernitat, de la integració crítica de l’arquitectura a la ciutat, de la necessitat d’un debat sobre la formalització de l’arquitectura i l’urbanisme. La casualitat va fer que en el darrer any de carrera, i de forma ocasional, em traslladés a viure al carrer Sant Elies en una casa de l’arquitecte Moragas, just a la cantonada amb Brusi, on vindria a tenir el seu local el FAD.

Dic tot això que pot semblar una evocació massa personal i passada per deixar constància que no em va caldre arribar a alcalde (1979) i a conseller (2003) per descobrir els valors del FAD. M’ho creia i hi creia de molt abans. Em semblava imprescindible i pensava que vist el panorama general del creixement de les ciutats i l’evolució de l’arquitectura, la recerca de l’excel·lència i de la innovació eren fonamentals per a sacsejar un panorama que en molts aspectes era desolador.

Un cop a la conselleria vaig acabar de prendre consciència que el coneixement en temes d’arquitectura i urbanisme era un dels valors que Barcelona i Catalunya podíem exportar. Vaig saber que calia donar un impuls institucional des de fora al FAD. Vaig voler ajudar sense intervenir. Subvencionar sense condicions. Deixar fer, sabent que hi ha coses que s’han de deixar als que hi entenen i en saben.

Per aquest camí vaig voler que el Govern certifiqués, amb un conveni, aquestes idees que havíem de compartir. Un conveni transversal, de diversos departaments, com la transversalitat dels meus anys d’estudiant que  em va fer descobrir l’arquitectura.

Era la millor manera de col·laborar en el funcionament lliure del FAD i era una bona manera de reconèixer les dècades d’activitat pionera en un camp que ha aportat a la nostra cultura nacional alguns dels símbols de més entitat.

Aquest llibre és un compendi de cinquanta anys de labor marcant pautes, ensenyant camins, assenyalant tendències, apuntant prioritats. Des del Govern de Catalunya vull deixar escrit que em sembla un testimoni històric de primera magnitud i un inventari que destil·la la filosofia que ens cal per treure el cap, sortir al món i no caure mai ni en la pedanteria ni en l’autocomplaença. I menys en el lament victimista que ens tancaria definitivament en el clos petit i desesperant de la mesquinesa.

30 Setembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a PREMIS FAD 1958-2008

INCASÒL 30 ANYS. L’ENFORTIMENT DEL TERRITORI I EL PAÍS

Presentació del llibre Incasòl 30 anys. L’enfortiment del territori i el país. Barcelona, Incasòl, 2010

Trenta anys que marquen tota una època. Trenta anys de polítiques de sòl, trenta anys d’activitat en les polítiques d’industralització, d’habitatge, de paisatge i de rehabilitació patrimonial.

Aquest llibre recull la trajectòria i l’evolució d’un dels instruments més potents del Govern de Catalunya per tal de disposar d’un banc de sòl, de posicions estratègiques, d’iniciatives singulars, de polítiques de foment de l’habitatge protegit, d’urbanisme de compactació i reducció del consum immoderat de sòl.

La posició de l’Institut s’ha mogut sempre entre la necessitat de respondre a les demandes objectives de caràcter territorial i a la necessitat de generar nodes de concentració de les grans inversions i de potenciació d’un model de concentració de les activitats productives. Així, ha calgut respondre a la demanda generada poble a poble per un canvi de model productiu, per una creixent mecanització i pel desplaçament, cap a sectors d’activitat econòmica dels petits tallers artesans que, fins fa quatre dècades, animaven la vida interna dels nuclis urbans de Catalunya. I, simultàniament, ha calgut respondre a reptes de més envergadura, ja sigui per la demanda efectiva de nous sector productius i d’inversió, ja sigui per a actuar amb una lògica territorial que ha hagut d’ajudar a definir grans nuclis d’activitat productiva. Aquest ha estat el paper dels centres direccionals, de les grans activitats logístiques i les actuacions singulars originades en una demanda específica.

No cal dir també que l’Institut ha actuat com a agent del Govern per respondre a una política de grans equipaments que es feia del tot imprescindible per respondre a les demandes de l’estat del benestar i a les demandes d’un model descentralitzat d’equipaments i serveis en tots els àmbits de competència del Govern de la Generalitat.

Trenta anys ens permeten una aproximació de balanç. Un coneixement de com seria Catalunya si no hagués existit l’Incasòl i una aproximació als problemes que ha resolt i als atzucacs que s’han desbloquejat, des de l’Ebre al Pirineu, des de Lleida a Girona, des de l’Àrea Metropolitana a la Catalunya Central.

Ara, potser amb aquests trenta anys de perspectiva i en el context de la gran crisi econòmica que estem vivint, ha arribat l’hora de trobar nous camins i d’incorporar sense límit tots els avantatges de les noves tecnologies per garantir sectors ben dotats i competitius a disposició d’un nou teixit empresarial que ha de néixer per situar l’economia en un nou paradigma i en sectors nous d’activitat lluny ja dels sector més clàssics de la primera industrialització de Catalunya.

L’inventari del patrimoni acumulat fins ara, la recopilació de dades sobre les actuacions potents i les actuacions latents i la perspectiva més immediata ens han de portar a reforçar el paper de l’Institut en les polítiques d’industrialització i de captació d’inversions del Govern de Catalunya.

No es pot entendre una acció eficaç en aquests camps si no es dóna la coincidència de gestió en tots aquests camps nascuda d’una tranversalitat governamental que és encara a mig camí.

Vet aquí els grans reptes del futur més immediat.

7 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a INCASÒL 30 ANYS. L’ENFORTIMENT DEL TERRITORI I EL PAÍS