Joaquim Nadal i Farreras

ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

El Periódico

Ladeaba ligeramente su cuerpo alargado, en un intento de adaptar su estatura a la de su interlocutor. Sus facciones enjutas resaltaban reforzadas por una nariz prominente. Con la mano derecha recorría su cara en un gesto imperceptible de concentración. Luego extendía sus brazos, de extensa gesticulación y con los dedos señalaba objetivos en el horizonte que defendía con vehemencia.

Tenía un físico fuerte y frágil a la vez, de una fragilidad quebradiza debida en buena medida a una combinación de estatura y delgadez. Algo desgarbado en el vestir, las chaquetas parecían sobresalir por los hombros más allá de los límites de su contextura. Sobrio en las formas y exuberante en la expresión, su discurso transmitía ilusión compartida por un conjunto de valores acuñados en la lucha sindical, laboral y vecinal, que puso a disposición de un proyecto de transformación de Sabadell y al servicio del municipalismo surgido de las urnas en las postrimerías de la transición, hará pronto treinta años.

Los municipios han vivido tres décadas de transformación portentosa de la mano de diversas generaciones de responsables municipales que condujeron la transformación más radical y más revolucionariamente pacífica de nuestra historia contemporánea.

Este es el contexto en el que Antoni Farrés desplegó su actividad política en su ciudad, en la Federació de Municipis, donde trabamos una sólida amistad, y en el Parlament de Catalunya.

En todos estos terrenos y en grados diversos, Farrés puso a prueba su indomable capacidad de ilusión y un escepticismo irónico labrado en algunas de las frustraciones que la realidad prodigaba. Su biografía personal y política es paradigma de los esfuerzos titánicos aplicados a la transformación de la vida ciudadana y a la definición de una agenda política cargada de elementos de cambio y modernización. En la agenda política de Farrés, como en la de tantos otros, coinciden y coexisten logros inconmensurables y algunos tropiezos. Los logros saltan a la vista y se miden por la percepción física y social del cambio propiciado en Sabadell, construyendo una nueva ciudad capaz de salir de la crisis, de buscar nuevos horizontes, de combinar pasado, presente y futuro, de respetar y valorar la tradición fabril, empresarial y obrera, de recoger la herencia bancaria y financiera de una sociedad industrial relevante, de buscar nuevos retos y horizontes en nuevos sectores productivos y de conocimiento.

Pero más que los logros prefiero referirme a todas aquellas cuestiones que quedaron en el camino, que siguen en la lista de los pendientes y que forman parte inseparable del conjunto de ilusiones que movilizaron las mejores energías del mundo municipal.

Farrés y muchos con él aspiraron a la reforma y simplificación del mapa administrativo evitando la superposición innecesaria de administraciones, quisieron reformar las bases fiscales y hacendísticas de las finanzas municipales para evitar su dependencia de ingresos variables y coyunturales, como se está demostrando dramáticamente ahora. Se propusieron otorgar a las policías municipales reformadas funciones de policía judicial, plantearon la discusión sobre el gasto supletorio y el gasto inducido, en un intento fallido por ahora de clarificar los ámbitos competenciales de las distintas administraciones. Porfiaron por definir sobre nuevas bases un urbanismo que compatibilizara el crecimiento, la creación de riqueza y la sostenibilidad. Ambicionaron un marco municipal de respeto a la autonomía local, de reconocimiento del valor democrático y democratizante de los poderes locales, de respeto y lealtad institucional, de colaboración pluripartidista. Pelearon por la transparencia y la honestidad, por el reconocimiento de los derechos de los electos locales en un intento de reconocer la exclusividad de la dedicación a las alcaldías y la incompatibilidad  con otras actividades. Buscaban la ejemplaridad cívica y la austeridad personal.

No digo que no ocurra ahora. Digo simplemente que en la absorbente dedicación de unos años de cambio trascendental nos quedó poco tiempo para la conversación relajada y las confesiones íntimas. Alguna vez, sin embargo, nos dijimos que nos convenía hablar más de emociones y sentimientos que de proyectos. Así se labran las amistades, en la solidaridad compartida.

Cuando dejó la alcaldía de Sabadell tomó distancia, incrementó su sentido crítico, agudizó sus inquietantes reflexiones y nos puso ante la evidencia de las agendas pendientes, de las cuestiones sin resolver. Amablemente, simpáticamente, cariñosamente se convirtió en la voz de la conciencia dispuesto a explorar nuevos filones de temas nuevos y a reclamar la necesaria profundización de los valores democráticos.

Hoy quizás sus cenizas se esparcen por los acantilados del cabo de Begur o en la intimidad oculta de algunas de sus calas. Aquí quiso, Antoni Farrés, sentar los pies, otear el horizonte, henchir sus maltrechos pulmones, respirar profundamente y jugar con sus nietos; rehacer el diálogo consigo mismo, forjar nuevos sueños, empaparse del azul del mar, extender sus manos a lo largo de su cuerpo, sentir muy cerca a los suyos y construir un nuevo horizonte para el futuro.

El ejemplo de vida y de vitalidad de Antoni Farrés nos interpela y nos pone a todos ante la evidencia que hay un sueño posible.

Hay una estela en el azul del mar de Begur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 30-32

27 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , | Comentaris tancats a ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

TEDDY KOLLEK

Diari de Girona

El dia 2 de gener va morir a Jerusalem Teddy Kollek (27 de maig de 1911 – 2 de gener de 2007). Nascut a Hongria, format a Viena, es va traslladar a Palestina l’any 1935, va ser cofundador d’un kibbutz prop del llac de Galilea, va col·laborar en el procés de constitució del nou estat hebreu i, per damunt de tot, va ser alcalde de Jerusalem des de 1965 fins a 1993, durant vint-i-vuit anys.

La configuració de la ciutat contemporània és, en molt bona mesura, obra seva tant en el terreny del model urbà, com en el de la projecció cultural i la difusió universal de la imatge i del missatge de la ciutat. No sé com es devia sentir quan l’any 1993 va perdre les eleccions davant del candidat del likud, Ehud Olmert, que s’acabaria convertint en l’actual primer ministre d’Israel després de l’atzarosa evolució política en l’etapa d’Ariel Sharon. Però puc imaginar-me el seu desencís momentani davant del resultat i la immediata reacció d’un home compromès amb el treball i la passió primer per la construcció de l’estat d’Israel i després i amb molta intensitat per atorgar a la capital un paper rellevant, no només en el terreny del pluralisme i del lideratge espiritual, sinó també en el terreny de la modernitat de la vida urbana. Des de 1967 va viure la seva ciutat sota una sola administració i va assumir la pluralitat i la contradicció d’una capitalitat evident en el terreny espiritual que no era assumida ni acceptada en el terreny diplomàtic. Es va fer apreciar, en graus diversos, és clar, per les diferents comunitats, i va promoure el benestar i la qualitat de vida tan com l’impuls a iniciatives de caire cultural que, com el Museu de la Torre de David, estaven cridats a definir equipaments de primer rang al servei d’un projecte de ciutat. És clar que mai no va resoldre el dilema entre l’aspiració de mantenir la ciutat unificada i les tensions per l’aspiració, tant d’israelians com de palestins de fer-ne la seva capital. Des de la seva profunda, radical,implicació amb l’estat d’Israel no va dubtar mai a avalar els principis de la reconciliació, la solidaritat i la pau. Va viure, segurament, la contradicció de ser considerat proàrab, massa condescendent amb els àrabs, per part d’alguns sectors jueus, mentre que entre els sectors més radicals de l’islamisme devia ser conceptuat purament i simplement com a sionista sense matisos.

Havia visitat Girona en viatge privat. Cridat en part per les coses que s’explicaven dels inicis de la recuperació del Call i motivat, com ell em va explicar, pel fet mateix que totes dues ciutats compartien el títol de ciutat mare d’Israel. Girona i Jerusalem comparteixen, sobretot com vaig tractar d’explicar en la publicació Jerusalem-Girona-Jerusalem (Girona, Ajuntament – Patronat del Call, 2000), un personatge rellevant en la història de totes dues ciutats, Nahmànides, i un substrat cultural i urbà. En la trama de les respectives ciutats antigues hi podem trobar similituds evidents, com és propi de l’enrevessada arquitectura de les ciutats de matriu romana i de transformació medieval posterior, des d’una molt semblant tradició mediterrània.

Ens vam veure tres vegades. L’abril de 1989, l’octubre de 1991 i l’abril de 1993. En totes tres ocasions em va obsequiar amb un llibre dedicat sobre Jerusalem, i sempre em va mostrar simpatia i afecte, tant per la nostra ciutat com per la feina d’alcalde i el procés de recuperació del Call.

Teddy Kollek en la seva vocació d’afirmar la capitalitat i el pes de Jerusalem va començar a convocar l’any 1980 la Conferència de Jerusalem d’alcaldes. Es continua celebrant cada any pels volts de la primavera i està ja en la seva 26a convocatòria (2006). M’hi va convidar l’any 1989 i hi vam anar amb en Francesc Francisco.

D’aquí molt pocs dies, CCG edicions donarà a conèixer el meu llibre Quaderns de viatge, que m’acaba d’editar. Hi transcric íntegrament el meu dietari dels dies que, entre el 9 i el 15 d’abril de 1989, hi vaig ésser convidat per l’amabilitat de Teddy Kollek. Hi explico totes les deferències que ens va mostrar. L’interès per ensenyar a tota la delegació d’alcaldes d’arreu del món el carrer Ramban (del rabí Mossé ben Nahman, el nostre Nahmànides), un carrer principalíssim de Jerusalem i dedicat al nostre conciutadà. L’interès renovat el dia de la nostra visita al Museu d’Israel per ensenyar-nos el segell de Nahmànides, que feia poc temps que s’havia trobat i del que ens en va prometre una reproducció que vam rebre puntualment al cap de poc temps i que hem utilitzat en diverses ocasions com a símbol, i emblema del Patronat Municipal del Call i de l’Institut d’Estudis Nahmànides.

No repetiré ara aquí totes les emocions d’aquell viatge, recollides en el llibre esmentat. Vull només deixar constància que Teddy Kollek, que acaba de morir als 95 anys, va ser un amic de Girona i un fidel servidor de la seva ciutat. El vaig admirar en vida i vull retre homenatge ara al seu testimoni de vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 44-46)

19 gener 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a TEDDY KOLLEK

DANIEL TERRADELLAS

Diari de Girona

No puc deixar de parlar del canvi a l’alcaldia de Les Preses. El passat dia 15 de setembre es va celebrar el Ple Municipal en el qual en Daniel va dimitir i va ser elegida nova alcaldessa l’Esther Pagès. Les Preses ha canviat d’alcalde després de prop de vint anys d’alcaldia d’en Daniel Terradellas. M’interessa principalment aquest fet per deixar constància que en pocs casos es podrà dir de forma tan evident que hi ha un abans i un després d’aquests anys d’alcaldia per al municipi de Les Preses. Ho acrediten les successives majories que els ciutadans li han atorgat. Però ho acrediten sobretot els ciutadans i ciutadanes de Les Preses que aprecien valoren i estimen el seu ja ara exalcalde. La transformació del municipi en un punt crucial de la geografia de la Garrotxa als ulls dels forasters es fa una evidència física molt estimulant que ens permet constatar la relació estretíssima que es pot establir entre la política, la ideologia, els models, les idees i els programes dels grups i les persones i l’impacte en la realitat econòmica, social, cultural, material de la vida d’un poble.

El repte no era fàcil i el municipi situat a les portes d’Olot podia haver quedat totalment eclipsat per la proximitat de la capital d’una banda i per la bellesa intensa de tota la vall d’en Bas de l’altra. Però en Daniel tenia i té les Preses al cap, i tenia i té les idees clares i el coneixement dels ressorts per moure l’administració i per generar estímuls entre els veïns i veïnes fins a crear un legítim orgull i satisfacció de pertànyer a una comunitat. Els festivals de cada tardor són, en aquest sentit, una expressió vivíssima d’aquesta vibració col·lectiva on tot un poble es posa en moviment al servei d’una idea que mou moltes energies i projecta les Preses al món. Naturalment, un poble no s’inventa i està fet de les aportacions de moltes generacions, però en canvi, el futur d’un poble es pot dibuixar, definir, pensar, somniar i construir. En aquest sentit en Daniel Terradellas ha estat un constructor de futur, un generador d’il·lusions.

I ho ha fet des de tots els àmbits de l’activitat municipal. Des dels amplis horitzons i les vistes sublims que ens proporciona l’àrea recreativa de Xenacs, en ple parc natural de la zona volcànica, fins els camins més acotats i íntims, humits de verds i grisos del parc de pedra tosca, les Preses ha fet del seu patrimoni natural una referència,unida per la primerenca via verda que recorre amb un carril-bici, com després passaria en molts altres llocs, l’antiga traça del tren d’Olot. El centre d’empreses i el polígon industrial alimenten l’economia i doten de personalitat específica l’activitat productiva del municipi que es complementa amb l’atracció induïda d’un centre comercial que en Daniel va saber estirar cap al seu poble. Mentre el conjunt dels equipaments culturals cívics i esportius (sala de lectura, centre cultural, esplai, casa de colònies, zona esportiva i piscines, impuls de l’escola-bressol) asseguren la qualitat de vida i les prestacions que tots esperem de l’estat del benestar. Avui les Preses té el poble endreçat, els carrers ordenats, els espais públics dignificats, els equipaments a ple rendiment. Crec que és la suma de tot que fa d’en Daniel Terradellas,un alcalde singular que ha afermat les posicions d’esquerres del municipi durant molt de temps, en solitari, a la Garrotxa i, ara, en els darrers temps tan ben acompanyat per en Lluís Sacrest des d’Olot.

En Daniel té a vegades un aires adust, banya baix, li costa somriure. Té de fet un caràcter forjat en la duresa del treball. La imatge d’en Daniel és una barreja de treballador del metall, de pagès de la Garrotxa, de petit empresari, i una combinació estranya de Jordi Tarrés i Fernando Alonso. Es deixa dur per la passió de l’esport i de la política, té l’obsessió del treball en el territori i amb el territori, es tossut i tenaç i no hi ha cap despatx que l’aturi quan s’ha posat una idea al cap. Sap perseguir els pressupostos, sap resseguir les inèrcies de l’administració, sap fer els contactes que calen. S’entendreix dissimuladament amb la seva família i gaudeix de reüll amb la seva filla Coralí que el farà avi i amb el seu fill Pau, molt més jove i que ha donat a en Daniel i a la Conxita una segona joventut. En Daniel, a vegades, s’endureix per fora i s’entendreix per dins, i li costa deixar anar els seus sentiments, que li afloren en aquestes petites coses de la vida quotidiana, la fidelitat al partit, la tenacitat política, la passió per les Preses i el neguit raonable per anar més lluny i fer avançar el seu poble i el seu país com ell voldria.

Estic segur que, ara, des del Centre d’empreses es mira amb recança el despatx de l’alcaldia i es mira amb confiança el treball de l’Esther. Com sé que va prenent la mesura del canvi que ha emprès i que li permet gaudir d’una major distància de les responsabilitats directes a l’hora que pensa quines altres n’haurà d’agafar, perquè el que és segur és que no se sap estar quiet. Mentre, però, té més temps per posar gas a fons i salvant les distàncies assaborir els seus paisatges parant a temps per asseure’s una estona, mirar enrere, fer un cop d’ull a les Preses i sentir-se molt feliç.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 111-113)

29 Setembre 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a DANIEL TERRADELLAS

EMILIO GRAHIT I PAPELL. Memorias de un ex-alcalde gerundense

Títol: Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Institut d’Estudis Gironins

Lloc i any: Girona, 2003

10 gener 2003 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EMILIO GRAHIT I PAPELL. Memorias de un ex-alcalde gerundense

UNA NOVA VIDA I UNA VIDA NOVA

Discurs de comiat com a alcalde de Girona. Ple de l’Ajuntament de Girona.

La intensitat de l’emoció d’avui només és comparable a la d’aquell ja molt llunyà 3 d’abril de 1979. Aquell dia van canviar moltes coses. La nit electoral, alguns potser encara ho recordareu, vam celebrar la primera victòria de la candidatura del PSC, neta, però ajustada. L’entrada al Saló de Descans del Teatre Municipal dels companys del PSUC va fer pujar la intensitat de les emocions. La fotografia d’en Francesc Pararols i un jove Quim Nadal amb el puny enlaire que va fer trontollar injustificadament la societat gironina, segellava l’inici d’una etapa nova per a la nostra ciutat. Vull subratllar ací l’elegància, la prudència, la discreció i el compromís d’en Francesc Pararols. Hem mantingut una sòlida i fidel amistat i ell una permanent disposició al servei de la col·lectivitat des de tots els angles, ara amb el col·lectiu entusiasta que impulsa la revista El Roure. Quina lliçó per a les sofisticacions que ara es porten a la política, veure en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher, vells lluitadors del POUM i ara militants del PSC i en Francesc Pararols del PSUC de tota la vida, amb tants d’altres, asseguts al Consell de Redacció d’aquesta revista del Consell Municipal de la Gent Gran. El compromís net i la saviesa dels grans és potser la millor mostra d’una manera de fer política que sense ser claudicant, sense concessions, és oberta, dialogant, flexible, concertada, constructiva i es fonamenta en valors sòlids. Aquests referents i la majoria de les polítiques desmenteixen i dissipen tots els dubtes llençats des de falsos esquerranismes sobre la inequívoca trajectòria d’aquests vint-i-tres anys. De tots els regidors elegits aquell dia, i proclamats el 19 d’abril, només s’asseu en aquest Ple en Joan Paredes. Portava una llarga experiència municipal i parlamentària, i va ser el nostre número dos. Ell, ara regidor de CiU, marca la frontera a vegades imprecisa entre govern i oposició. Des de sempre les relacions entre govern i oposició han estat marcades per la cordialitat, una inequívoca amistat, un alt to institucional. Això sense caure mai, tampoc no s’hauria entès, en l’atonia pura del mal anomenat “oasi català”. Però vull recordar i reconèixer que en Joan Paredes, a partir d’avui el regidor més antic de la democràcia, va saber assumir el paper que el PSC li reclamava amb lleialtat i discreció, i amb renúncia segurament de moltes expectatives. Ara que s’arrenglera a l’oposició, he de dir públicament, perquè no ho he fet mai en el passat, que li agraeixo aquella lleialtat, tant com li respecto el seu llarg parèntesi i el seu retorn.

No puc oblidar tampoc que passats tres dies del Ple del 19 d’abril de 1979 quan vaig ser elegit alcalde per primera vegada, aquest Ple constituït excepcionalment en el Saló de Descans del Teatre Municipal solemnitzava el seu compromís amb Catalunya i el catalanisme polític, prenia decisions en l’àmbit de la normalització lingüística i reclamava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquella sessió més que cap altra, repassada ara, ens dóna la dimensió històrica del temps transcorregut, tan curt i tan llarg alhora. No faré una llarga excursió per aquest recorregut. Ha estat una etapa apassionant, intensíssima, que marca els anys centrals de la meva vida i que mai no podré oblidar. Però avui no puc i no he de fer un balanç. Tot és i ha de ser més directe, més elemental, més càlid, més pròxim. Confessar públicament els sentiments i les emocions és saludable. Avui he d’expressar els meus sentiments d’agraïment a tots els ciutadans i totes les ciutadanes que m’han atorgat l’honor i el privilegi de representar-los durant tants anys, i a tots els que sou ací i que m’heu volgut acompanyar en aquest comiat, que no serà fàcil però que és lliure i volgut. M’ha semblat que ho havia de fer i que ara era el moment de fer-ho. M’ha semblat que seria bo per a la ciutat, per a mi i per al projecte polític en què participo. I que els compromisos contrets l’any 1999 es podien donar en molt bona mesura per satisfets; i els que no, estan ben garantits.

No faré ara, doncs, com he dit, ni un balanç, ni una justificació. Permeteu-me que evoqui només, el passat, el present, i el futur, amb tres  noms que ho expliquen quasi tot: la mort, la vida, l’amor.

La mort

La mort recent, després d’una malaltia llarga, d’en Joan Sánchez,  el sotsinspector de la nostra Policia Municipal, i el seu funeral, van desencadenar tots els ressorts de la memòria i evocar la mort, sobtada, natural o per accident, de molts servidors públics que he conegut.

No us espanteu, no faré una sessió de necrologia. De fet la mort no m’interessa gaire sinó és en funció de la vida que sega, les presències robades, les energies perdudes. Però mai abans com en aquests anys d’alcalde no havia sentit tan a prop el dolor intens i la solidaritat, el valor de les vides que es perden com a símbol i exigència per a una valoració més radical i contundent de totes les vides que ens envolten. Parlo, doncs, de la mort en funció de la vida. I ho faig pel primer impacte, encara molt jove, de la mort en acte de servei una nit de Nadal d’un policia municipal l’any 1980 o 1981.

I desfilen per la meva memòria en Joan Mon, l’Ismael Cabello, en Pere Agustí, l’Avelino Álvarez, en Pitu Casademont o en Francesc Grau.

Penso en els gironins, més o menys anònims, i aportaria ací en Juli Lara com a exemple. Ell com a símbol sense distinció de totes i tots els altres.

He de dir que l’Alcaldia m’ha fet la mort més pròxima i ha “curtit” el meu caràcter. Ho dic a títol institucional però imagineu-vos tot el sentit que agafa aquesta afirmació si hi afegeixo els sentiments de caràcter personal i familiar que hem hagut de viure en algun moment tristíssim.

Però el record  dels morts no esborra l’empremta dels vius. De tots aquells que amb la seva professionalitat i eficàcia han situat l’administració pública de Girona a un altíssim nivell, començant pels millors secretaris, els millors interventors, el millor oficial major, els millors vicesecretaris i viceinterventora.

Tots han desfilat per aquesta casa amb una lleialtat excepcional, amb eficàcia provada i lluny, molt lluny, de l’arriscada burocratització que ens feia por, al començament, dels cuerpos nacionales.

El valor de l’Administració, el pes dels treballadors i treballadores de les administracions és un valor encara no prou ponderat, ni prou estimulat, ni prou reconegut, ni prou promogut per les polítiques públiques que no situen la funció pública, i això és un error, entre les seves prioritats.

Deixeu-me que evoqui ara ací els companys de Consistori. Amb ells, tots, hem construït un projecte, hem fet realitat una ciutat nova. Hem impulsat un canvi que alguns no van poder veure completat.

En Just, tan i tan aviat, el 31 de gener de 1981. Una data per a no oblidar mai i per a la qual, ja ho entendreu si sabeu que és la data del meu aniversari, no em cal mai la fidelíssima memòria de la Maria Mercè Gumbau. Ella ha viscut en el centre de moltes decisions, el que en Just no va poder veure. Va ser la primera prova, la més dura, la més inesperada, la més tendra, la més serena.

En Joan Puigbert, amic de tots, exigent i crític, lleial, catalanista contundent, fidel sense concessions.

En Ricard Dalmau, amable, educat, cortès, políticament sòlid, amb conviccions traspassades del catalanisme de la República a la democràcia restaurada. En Joan Saqués. Fort, contundent, tossut. De consistència fundacional per a Convergència Democràtica de Catalunya.

En Martí Manel Díaz, en Ma, també. Vaig enredar-lo als 18 anys per signar a Los Sitios una carta contra l’Ajuntament que li va comportar algun disgust familiar. Mai com amb ell no havia sentit físicament en el meu cos el pes de la notícia d’una mort. Em va arribar a Jerusalem i em vaig haver de recolzar en una paret, em vaig haver de treure les ulleres i plorar. Ens havíem anat fent amics. Amb ell, en Jaume Curbet i en Pep Quintanas vam acabar fent un grup transversal políticament parlant. PSC, PSUC, UCD-CDS. Ho vam fer, sobretot, quan cap d’ells ja no era a l’Ajuntament, i tots ells m’han mostrat i em mostren una lleialtat i fidelitat que els honora. La banda ja no és de quatre, és només de tres. I trobem a faltar l’estrident elegància de l’amic perdut. El veig com si fos ara, entrant al Saló de Plens.

Finalment, fa molt pocs dies l’Alfons Moré, estimat, admirat i respectat a Salt, i a tot Girona.

No hi vegeu un to inapropiat. A través d’ells us vull agrair a tots i a totes, als d’ara i als de tots els mandats, el vostre to, el vostre respecte, la vostra paciència, la vostra amistat. Als que he tingut més a prop els dec un agraïment immens pel qual no tinc paraules. En Quico, en Francesc Francisco i Busquets sap, més que ningú, i tots els altres companys de l’equip de govern, l’esforç i la dedicació que han hagut d’esmerçar en el seu comès, sabent sempre que en un Ajuntament treballar al costat de l’alcalde és dur i difícil i no sempre és agraït. Els meus mèrits són mèrits compartits que vull ara socialitzar i col·lectivitzar. Ara més que mai, d’avui endavant, no em pertanyen sinó és fent-ne partícips, amb vosaltres estimats companys i companyes de l’equip de govern, a tots i totes els que de 1979 cap ací han acceptat el repte i la responsabilitat de governar al meu costat la ciutat, en nom del projecte i dels programes que successivament ha anat presentant el PSC.

Amb l’oposició hem coincidit i hem discrepat, ens hem equivocat uns i altres. M’he fet fort en els nostres plantejaments i hi he posat l’èmfasi, la contundència, la passió que m’ha mogut.

Però mai no he volgut traspassar la frontera del respecte i de la cortesia. Plegats hem fet dels plens una solemne afirmació de les llibertats i la democràcia. Impecablement puntuals i impecablement i implacablement dialogants, cadascú en el seu paper. He adquirit en el Parlament la cultura de l’oposició i expresso ací el meu reconeixement i el meu respecte per a tots els estils, tots els esforços, tots els camins explorats per l’oposició.

Alguns saben, de tots colors polítics, uns més que altres, que els hauria volgut a l’equip de govern. D’altres havien de fer la seva feina. Sense dimitir de cap dels principis que ens han mantingut oposats, deixeu-me dir que el temps acosta, i que en la nova etapa que començo avui no em sento, en el terreny personal, lluny de ningú. En Pere Sarquella, a qui va tocar un paper difícil perquè no va ser el cap de llista i va haver de fer de portaveu, els simbolitza tots, i així no n’excloc cap. Tot i aquell duel intens: “Doctor Sarquella, a vostè la mala llet l’aprima; senyor alcalde, a vostè sembla que la mala llet l’engreixa”, el frec a frec constant ens va fer amics, crec, sense perdre mai la condició d’adversaris en el Ple i ara militants actius de la ciutadania gironina, cadascú en el seu terreny.

La vida

Però la ciutat és la vida. La ciutat és la gent, gent i vida són l’ànima de la ciutat. Ací és on he fet l’aprenentatge més intens, la permanent descoberta dels accents i sensibilitats d’una ciutat plural i diversa. Reconcentrada i reconsagrada en  el passat i cada cop més oberta en el present. Impermeable abans i esponja ara. Plena d’energies, plena de ciutadans actius i compromesos, enquadrats en un teixit associatiu diversíssim. Ciutadans i ciutadanes disposats a donar-ho tot, sense escatimar hores, per una associació de veïns, una festa de barri, una organització no governamental, una coral, un grup de teatre, una penya, un club esportiu, una societat amb finalitats culturals i filantròpiques fins a constituir un teixit sovint inabastable de grups moguts sempre per un legítim afany de servei a la societat. Les energies individuals i col·lectives de la comunitat són l’expressió més genuïna de l’espai de convivència i contrast que és cada dia una ciutat.

En el camp de la societat, de la convivència social, de la gent, és on es palpa la total immediatesa, la més radical proximitat del treball municipal.

Ho he explicat diverses vegades en aquest Saló de Plens a grups d’escolars de la ciutat, moguts per l’interès de la cosa pública i avui ciutadans amb tots els drets polítics i evidentment, molts, majors d’edat. Un fabricant sap què fa, què vol fer, on compra i on ven. Recerca nous productes, innova tant com pot i explora nous mercats. Un Ajuntament no fabrica ni Nescafé, ni paper, ni màquines per a la indústria de la carn, ni maquinària sofisticada d’impressió. Un Ajuntament proveeix cada dia serveis municipals. Assegura que tot funcioni; és la condició indispensable per al  funcionament harmònic de la fàbrica més plural que hi ha, que és la ciutat. L’Ajuntament atén a tot. Des de les necessitats més elementals fins als ressorts més complexos. Fàbrica és incomplet i injust, tot i que serveix per a l’explicació. L’ànima de la ciutat expressa amb contundència el seu sentit obert, plural i complex.

He vist els pares preocupats pels fills, he vist els fills preocupats pels pares, he vist gent desocupada a la recerca de feina, he vist veïns al límit de la subsistència amb el llum tallat i l’aigua quasi també tallada, he vist el promotor atrevit i el promotor prudent, el que supera totes les crisis i el que pateix en totes, el que guanya diners i el que no se’n surt, el que ensopega i es refà. He vist els rics i he vist els pobres; he vist els del centre i he vist els dels barris; he vist botiguers, comerciants, professors, mestres. He vist servidors públics i servidors privats, he vist professionals de tota mena; de tots els camps. He escoltat veus molt diverses i tots els accents, he conegut la ciutat pam a pam, racó a racó. He volgut saber més i més cada dia  dels neguits de tothom, de les alegries i de les tristeses, dels motius de felicitat i de les angúnies viscudes. La ciutat és un conglomerat riquíssim, plural. M’he emocionat amb les biografies de vells lluitadors republicans, socialistes o no; m’han commogut els perfils de dirigents obrers i sindicals dels vells barris de la immigració. He conegut els lluitadors dels moviments catalanistes, hereus d’una tradició interrompuda.

He viscut de prop els grans canvis i les grans permanències. He vist obrir botigues noves i tancar-ne alguna, he vist créixer les noves cases de la ciutat jardí, he comptat les piscines amb una fotografia aèria al davant; he resseguit la carena, he visitat els vells i els nous habitants de la Creueta, he conegut els patriarques i els joves de Font de la Pólvora, els paios i els gitanos. He vist el dolor i la por a la cara. He vist l’alegria, la sinceritat, mirades netes. He atès i entès, tant com he pogut, que hi ha tantes històries com persones. I he sentit com moure la ciutat, fer-la moure, era ajudar a viure i fer viure totes les energies concentrades. Planificar, obrir, ordenar, esdevé motor de canvi quan allibera energies, impulsa noves formes de creació i de repartiment de la riquesa i l’ocupació. He visitat totes les esglésies i he conegut les mesquites. He vist fer-se i canviar una societat vella i nova alhora.

He mirat d’estimular sempre, en tots, el compromís cívic amb el projecte col·lectiu; hem promogut la solidaritat i la cohesió; hem empès als que podien a no desentendre’s de tot i als que res no podien els hem ensenyat a obrir-se camins. Hem estimulat els drets i els deures de tots. 

L’amor

Finalment, l’amor a la ciutat. M’hi he dedicat de ple; m’hi he capbussat. He escatimat hores a tot i a tothom, a mi mateix, i a tota la meva família per tal de donar ple compliment als mandats democràtics que m’atorgaven els ciutadans en les diferents convocatòries electorals. Avui, tots m’acompanyen amb una significativa i nodrida presència. Pares, dona, fills, germans i germanes.

Ara em disposo a tornar el crèdit que tots m’han atorgat. Espero poder-ho fer, i confio saber-ho fer. Sé segur que no és fàcil i que tindré moments de feblesa, però sé també que em dec de ple, sense límit, al nou camí que emprenc, a les responsabilitats que fins ara mantenia compartides i repartides.

Aquests quasi vint-i-tres anys han estat un aprenentatge constant. En el treball he après, he anat aprenent, a estimar i fer estimar la ciutat, a estimar i fer estimar la seva gent. Aquests són, som, els que donen ple sentit a la vida de la ciutat; en un procés de renovació constant i imparable on l’estricta individualitat de les persones és només peça  d’un engranatge més ampli. La ciutat és, ací i arreu, el producte de la seva gent, el resultat de la convivència treballada dels seus ciutadans que li atorguen sentit de  comunitat, de col·lectivitat. Aquest sentit comunitari és el que atorga un caràcter inseparable a la relació entre el marc físic dinàmic (la materialitat canviant de la ciutat) i el seu contingent social. Les successives aportacions socials, generacionals, expliquen en la seva complexitat la realitat que en resulta. L’estimació dels ciutadans val molt més que tots els canvis materials.

No continuaré per aquest terreny massa filosòfic. Vull dir que estic convençut que tot el que és individual és efímer i que només té valor de continuïtat, capacitat de sedimentació cultural, tot el que neix del conglomerat social, del valor comunitari. D’ací que l’obra feta, la més mesurable i tangible, cedeixi avui tot el protagonisme a valors més intangibles i humans: la llibertat, la cohesió social, la justícia, la igualtat, l’autoestima.

He après molt bé que la ciutat no tanca mai i que la ciutat no para mai. En els processos urbans i socials la temporalitat, el calendari, la cronologia és essencial. I tant com no es pot aturar la ciutat, que mai no tanca, tampoc no es pot aturar el temps.

D’ací que ara, vint-i-tres anys més gran que aquell 19 d’abril de 1979, i encara molt jove i ple d’energia i passió, pensi que aquesta etapa ha passat com un sospir, sense ni adonar-me’n. Aquesta etapa, per densa i intensa que hagi sigut, és i serà una gota en un oceà. Poc més que escuma dels dies.

Ara el que importa és el futur. Mirar endavant. Construir sense parar. Voldria que quedés clar que no em desentenc d’aquest futur. M’hi sento tan implicat com m’hi sentia als setze anys amb les meves primeres “cartes al director”. Canvio de posició; canvio les responsabilitats, però no defujo les de ciutadà en sentit estricte. Sempre em sentiré implicat i compromès amb els destins d’aquesta ciutat, a la qual em dec, on visc, a la que estimo.

Com també sempre més em sentiré compromès, i ho proclamo solemnement, amb els valors del municipalisme. Uns valors que no són corporatius, sinó que són comunitaris. La proximitat com a valor màxim. I el reconeixement polític i pressupostari (competencial i econòmic) que aquesta proximitat, aquesta immediatesa, aquest sentit de les coses quotidianes és essencial per a qualsevol projecte polític que vulgui donar sentit a un marc comunitari, nacional, més ampli. Les peces del conjunt en són en molt bona mesura les claus. No sempre, quasi mai, els meus companys i companyes alcaldes hem trobat comprensió i reconeixement per a aquest principi. La lluita per reafirmar-lo individualment i col·lectivament ens ha donat força però ha cremat també energies i és arribada l’hora d’acabar amb les reticències, les gasiveries, les limitacions, les cotilles que frenen les possibilitats de les maquinàries més complexes però més eficaces de fer política i d’atorgar-li sentit. El dia que s’aixequin les comportes de les energies contingudes  i frenades en aquest camp, el país i els seus pobles i ciutats, viuran l’eclosió més fèrtil després de la gran arrencada i l’empenta decisiva d’aquella etapa encetada el 1979.

El futur que veig és ple d’esperances i potencialitats. Avui no es tanca res i no s’acaba res. Tot continua i torna a començar alhora. Per a Girona aquest futur es dibuixa amb plenitud, ambició i equilibri.

Hi veig capacitat de créixer i créixer bé.

Hi veig capacitat de créixer amb equilibri i qualitat.

Hi veig capacitat de liderar un canvi urbà i social de caràcter metropolità.

Hi veig la força i la voluntat per aprofundir la cohesió social, combatre les desigualtats, acostar els nivells de renda.

Hi veig un nou sentit de la història que combina modernitat i tradició.

Hi veig autoestima i el legítim orgull de pertànyer a una comunitat dinàmica.

Hi veig uns valors ambientals i territorials, un nou sentit del paisatge.

Hi veig la màxima col·lectivització del patrimoni, de l’herència rebuda, de l’herència a transmetre.

Hi veig  un nou sentit de la cultura i un immens  camp per córrer.

Hi veig la total disposició per pair positivament el canvi tecnològic i la millora de l’accessibilitat i la connectivitat.

Hi veig diversitat i pluralitat.

Hi veig energies renovades, capacitats enormes, vitalitat social.

Si féssim ara la dissecció que no toca trobaríem també mancances i limitacions. Contrapunts a la meva visió optimista. Només faltaria. També hi detectaríem riscos, senyals d’alerta.

Gestionar ara el foc creuat d’impulsos i frens, de potencialitats i limitacions, de capacitats i mancances, és el repte. El diagnòstic el vam demanar a en Josep Oliver i el va fer. La resposta és ara cosa de tots.

Deixo l’Alcaldia en una de les moltes cruïlles d’aquest repte. Ho podia haver fet abans o més tard. Ho faig ara, en aquest moment, amb renúncia expressa del meu mandat de regidor i d’alcalde, amb l’immediat traspàs a la nova alcaldessa en funcions i futura alcaldessa. Ho faig conscient que manca un any i mig per al final del mandat encetat amb les eleccions de 1999, però ho faig conscient i convençut d’haver donat satisfacció als nostres compromisos i d’haver donat resposta a la plena responsabilitat que assumíem des d’aquell moment i fins a avui mateix. El mateix equip i el nou regidor, Pepe Guerrero, completaran el mandat. L’Anna Pagans conduirà i dirigirà el procés. La ciutat queda en molt bones mans.

Aixecaré ara mateix la sessió. Sortiré de la casa de la ciutat. No sé si sabré i podré mirar enrere, alçar la vista cap a l’Alcaldia, travessar la plaça, girar-me un instant i deixar-me anar per l’emoció. Però aquesta etapa que s’obre i es tanca amb dues emocions: la de 1979 i la d’ara, en té tantes i tan plenes que com titulava la cançó que fa uns anys em va dedicar en Xavier Monsalvatge i que dedicava, també, a la seva Girona natal: “No oblidaré mai”. No oblidaré mai la ciutat, no oblidaré mai els seus ciutadans, no oblidaré mai a totes i tots aquells que m’heu ajudat; els treballadors i treballadores de l’Ajuntament, totes les Roses M. i Roses que han passat per l’Alcaldia, els Joans, i l’inevitable i inimitable Miquel, la Rosa M. Udina que va emprendre l’aventura de començar  i la Rosa M. Cals que ha aguantat més que cap altra; els companys i amics entranyables que heu repetit avui com fa vint-i-dos anys i vuit mesos. A tots i totes els que avui ens heu volgut acompanyar. A tots els regidors i regidores que des de 1979 han passat per aquest Saló de Plens. Als estimadíssims companys alcaldes, alcaldesses i exalcaldes que heu vingut. Als amics; als regidors i regidores d’aquest mandat. No us oblidaré mai.

A tots i totes moltes gràcies. Fins ara mateix.

Text recollit íntegrament en el  llibre Moments de Girona. Girona, CCG – Fundació Valvi, 2009 

2 gener 2002 Posted by | Actes institucionals, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a UNA NOVA VIDA I UNA VIDA NOVA