Joaquim Nadal i Farreras

LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

El Punt Avui

La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l’agenda política la reforma de les administracions que sempre s’havia anat posposant.

Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d’un principi de desconfiança jeràrquica. L’Administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d’edat les administracions perifèriques dels seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d’un premi o un càstig es tractés. L’Administració central ha considerat els principis de l’autogovern i de l’autonomia local com a ‘piruletes’ que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.

A partir d’aquesta actitud s’ha defugit sempre una reforma en profunditat, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per pròpia iniciativa més que ningú i abans, tot i que mai no han completat del tot.

Efectivament, des del món local s’ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l’Administració local buscant principis d’eficiència. És veritat que un conjunt d’inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l’òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.

No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s’ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d’abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d’acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides; i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i Llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell,  són part de l’Estat i majors d’edat.

Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d’incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del número de regidors dels ajuntaments i per l’absorció de les competències dels municipis petits per part de les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més per incapacitat d’abordar els problemes reals es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d’altruisme de l’escala inferior de l’Administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l’acumulació de competències en una farsa.

És veritat que sempre s’ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d’aquest objectiu (la contenció i l’austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l’administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l’administració perifèrica de l’Estat. 4. Reforma administrativa de l’aparell de l’Estat i de tota l’Administració central, reducció de plantilles, reforma d’horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l’Administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local, i 7. Supressió dels consells comarcals.

Si ens concentréssim només en les administracions locals es tractaria de suprimir les administracions nascudes d’eleccions de segon grau, i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l’hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d’àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre’s i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia Internet.

A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l’agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar per temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat de d’altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

“DE QUINA MANERA PENSA ENDEGAR POLÍTIQUES AMB EL MÓN LOCAL QUE SIGNIFIQUIN DONAR ALS CIUTADANS AQUELLES PRESTACIONS A QUÈ TENEN DRET?”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre la lleialtat institucional amb els ajuntaments i sobre la força política amb què assistirà a la reunió amb el president del Govern de l’Estat

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Senyor president, aquests darrers dies ha rebrotat amb molta força una expressió que a vostè li agrada i utilitza sovint, que és la de la lleialtat institucional. Amb quina lleialtat institucional pensa vostè enfocar la relació amb els ajuntaments de Catalunya per la construcció d’un clima de confiança, d’acord, de pacte, de voluntat compartida de sortida de la crisi i de garantia de la cohesió social?

 I, pel que fa a la seva reunió a Madrid amb el senyor Rajoy, no sé si és una qüestió de lleialtat institucional, amb quina força política pensa vostè anar-se a reunir amb el senyor Rajoy l’1 de febrer quan el senyor Rajoy, en termes estrictament parlamentaris, no el necessita per a res?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Pregunta oportuna, tot i que en són dues, però la primera especialment oportuna perquè avui mateix tinc una reunió precisament amb els responsables dels àmbits locals i municipals de Catalunya i parlarem de futures iniciatives legislatives que s’han de coordinar, concretament, amb aquesta representació institucional del món local. La nostra actitud és absolutament constructiva, absolutament positiva, volem arribar a acords amb ells, volem construir coses junts, és necessari que ho fem perquè els ajuntaments i els municipis són una part essencial de l’arquitectura d’aquest país i, a més a més, són allò que en podríem dir el front office estan just davant de tots els problemes, vostè ho sap molt bé perquè va ser alcalde d’una ciutat com Girona durant moltíssims anys i, per tant, no li he d’explicar res en aquest sentit.

Dit això, sobre el tema del senyor Rajoy, que no té res a veure, suposo, amb la primera part de la pregunta, bé, dir-li que, efectivament, des d’un punt de vista aritmètic no se’ns necessita per a res, nosaltres aquí podríem tenir alguns pactes que tampoc necessitaríem per a res al Grup Socialista i, en canvi, la nostra actitud és que, malgrat això, amb el Grup Socialista hi volem tenir un diàleg constructiu per intentar arribar a acords de país.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Celebro, president, que avui tingui una reunió amb els responsables del món local i espero que en surti alguna cosa positiva. Sabem que les urgències del món local, que són les de la gent, aquest front office és la primera trinxera, la relació de l’Administració local amb els ciutadans són les urgències dels ciutadans, tenen problemes i diuen «què està fent el Govern per ajudar el meu ajuntament per sortir de la crisi». I els ajuntament estan dient «home, no ens paguen les escoles bressol, ens retallen les aportacions a les escoles bressol, ens retallen el menjador escolar, ens retallen el transport escolar, no ens paguen la Llei de barris, no convoquen la Llei de barris, ens retallen les prestacions del transport públic, no ens paguen la depuració d’aigües residuals i aigua potable, doncs, què estem fent?»

I el que jo li demano, senyor president, és justament això, de quina manera, i transcendint el que podríem dir-ne l’anunci d’un equip de treball que ha d’acabar formulant d’aquí a un any, un any i mig, un parell de lleis sobre el món local, la Llei de governs locals i la Llei d’hisendes locals, de quina manera pensa vostè enfocar de forma immediata el pagament d’allò que es deu als ajuntaments, la resposta en positiu d’aquelles qüestions que afecten el conjunt de la ciutadania i de quina manera pensa endegar polítiques acordades amb el món local que signifiquin donar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya aquelles prestacions a què tenen dret. Són drets que han adquirit amb el pas del temps pels quals havien lluitat, que ara finalment han aconseguit, i que dóna la impressió que ha arribat un Govern, en part amb l’excusa de la crisi, que diu: «Allò que havies aconseguit d’una forma tan dura amb el teu combat per les llibertats i pels drets socials, allò que et donaven amb una mà ara t’ho prenc amb una altra.» Faci aquesta reflexió i, naturalment, queda oberta la possibilitat de grans pactes de país, veurem, què donen de si les converses que tindrem d’aquí a uns dies.

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Efectivament, vostè té raó quan diu que la Generalitat deu diners, deu diners a gent diferent i també al món local, també a les administracions locals. Això és exactament així. No és el primer cop que això passa, ja passava també abans, però ara segurament passa amb més intensitat perquè estem en un procés d’ajustament dur, fins i tot molt dur, i per una altra cosa que a vegades no es té prou en compte, perquè aquests darrers mesos els mercats financers estaven tancats. Quan la Generalitat anava a algun lloc a demanar crèdit, no perquè fos la Generalitat sinó que simplement no n’hi havia, però no n’hi havia per la Generalitat i per molta altra gent, i quan estats independents o teòricament independents anaven a emetre obligacions les havien de pagar a uns preus altíssims. Des de fa ja molts anys no s’havia vist una situació així. No podem oblidar quines són les circumstàncies que ens envolten perquè sinó ens faríem trampes al solitari.

Aleshores, dit això, tot el que va passar ahir a Madrid té sentit en aquesta línia que vostè reclama, si es compleix, que és el que espero que passarà, que es complirà. Si a Madrid s’organitza un sistema que hi hagi una millor tresoreria pel conjunt de les administracions públiques de l’Estat, doncs, miri, podrem pagar millor als ajuntaments, podrem pagar millor als proveïdors, podrem pagar millor a les empreses, podrem pagar millor als centres concertats de tota mena, podrem pagar millor les nòmines de la funció pública, que això és el que volem.

 

Si voleu veure el vídeo cliqueu aquí.

 

 

18 gener 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “DE QUINA MANERA PENSA ENDEGAR POLÍTIQUES AMB EL MÓN LOCAL QUE SIGNIFIQUIN DONAR ALS CIUTADANS AQUELLES PRESTACIONS A QUÈ TENEN DRET?”

PROJECTAR EL FUTUR

Diari de Girona

Recordo perfectament la penúria econòmica municipal de l’any 1979. Potser mai més la situació de les finances dels ajuntaments no ha sigut tan precària. Podem perfectament generalitzar. Però també podem agafar-nos a l’exemple concret de la ciutat de Girona. L’Ajuntament de Girona (en aquells moments Girona, Salt i Sarrià) pagava les factures a gairebé dos anys, tenia un pressupost anual que amb prou feines superava els sis-cents milions de pessetes i tenia aprovat, per si s’esqueia l’oportunitat, un pressupost de liquidació de deutes de més de dos-cents milions de pessetes. Cap entitat bancària no donava crèdit a l’Ajuntament i l’únic camí farcit de dificultats i d’obstacles era anar a buscar diners al Banc de Crèdit Local, que sovint els denegava i quan els atorgava ho feia amb compta-gotes.

L’aprovació amb caràcter general de dos crèdits successius de liquidació de deutes i la millora, també successiva, de la fiscalitat municipal van posar les bases del redreçament de la situació. És veritat que en aquella època es feia la distinció, més endavant eliminada per llei, entre l’anomenat pressupost ordinari i els pressupostos extraordinaris d’inversions. La diferenciació tenia molts inconvenients, però també tenia un cert avantatge- Els ingressos ordinaris anuals es feien servir per atendre les despeses ordinàries de l’any, i les despeses d’inversió s’acostumaven a finançar amb crèdits, les anualitats dels quals també es carregaven al pressupost ordinari. Però de moment, la distinció afavoria una certa idea del pressupost que portava a despendre en la normalitat anual els ingressos habituals de l’any. Si hi havia ingressos extraordinaris o conjunturals no es podien destinar a consolidar despesa corrent. Ingressos fixos despesa fixa, ingressos variables despesa variable. És molt elemental, però ajuda a entendre la forma d’encarar la problemàtica extrema en els anys més inicials de la democràcia municipal.

És en aquest context que vam aprendre una manera de fer que atorgava una gran prioritat al manteniment, a la rehabilitació, i a la reflexió i preparació del futur. Es tractava, en primer lloc, de tenir cura del patrimoni públic col·lectiu amb criteris de manteniment. Netejar, pintar, sanejar, ordenar, regular, renovar, refer, reforçar, posar en valor el que ja es tenia. Fer evident el que no sempre era evident. Fer visible allò que sovint semblava invisible. Acabar el que estava començat. La conservació com a primer criteri de bona economia i de bona gestió. En segon lloc rehabilitar en un sentit més ampli. Recuperar el que es podia perdre; refer teulades, arreglar canals, restaurar documents, replantar arbres morts, plantar-ne de nous. I, finalment, planificar i projectar el futur. Per exemple, l’elaboració immediata del Pla especial del Barri Vell, vist ara amb perspectiva, va atorgar a la ciutat de Girona una prima de situació, un avantatge d’anticipació, una cronologia de privilegi en la comparació amb la majoria dels altres grans centres històrics de Catalunya.

La idea de tenir projectes a les prestatgeries, de tenir carpetes plenes i tramitades era una idea obsessiva. L’horror al buit, a no tenir projectes, ens movia a encarregar més projectes dels que realment es podien pagar i fer. Es tractava de tenir sempre a punt una cartera de projectes. Estar preparat per quan arribés el moment. Vam aprendre ràpid que si no hi havia projectes no es podien demanar subvencions. Que si hi havia partides sobrants en els pressupostos de l’Estat o de la Generalitat l’única manera de desviar-ne una part cap a Girona era estar preparat per a demanar-ho. De la mateixa manera que només es podien gastar els ingressos extres que es podien produir per una millora de la conjuntura que, efectivament, va arribar si es disposava d’aquesta cartera de projectes. La lliçó és clara. En temps de penúria s’ha de fer córrer la imaginació, s’ha de preparar el futur, s’ha de preveure el que ara sembla impossible i pot esdevenir possible.

Preparar projectes, encarregar-ne no és mai una despesa inútil. És més aviat una mostra de bona administració. És el camí que assegura que un municipi no es perd en la dinàmica estricta del dia a dia. Sinó que combina aquesta atenció acuradíssima a l’estricta quotidianitat amb la preocupació pels grans reptes del futur. Per aquest camí va ser possible que primer es dibuixés una realitat ideal i que, a poc a poc, aquesta realitat ideal esdevingués tangible, palpable. Els pavellons, els centres cívics, els teatres, els auditoris, els palaus firals, els parcs, les biblioteques, els museus, els arxius naixien d’una planificació que permetia obtenir primer el sòl, necessari per als equipaments i després els diners necessaris pera la realització dels equipaments. No fa gaire, per exemple, s’ha explicat com els ingressos de l’Auditori han superat ja la inversió. Si d’aquesta inversió en descomptéssim les parts que van ser aportacions de d’altres administracions el rendiment de l’Auditori que no tothom veia clar seria encara molt més evident.

Aquest conjunt de reflexions servirien ara, a tall d’exemple, per les dificultats actuals a l’hora de construir el nou hospital Trueta o a l’hora de dotar la ciutat d’un centre d’art contemporani. És evident que ara és el moment de parar i respirar fons. Però és també molt evident que per quan s’hagi superat la crisi i tornin els temps millors s’ha d’estar preparat i s’ha d’haver prioritzat, planificat i projectat per no perdre ni un minut d’ambició i per no deixar passar les oportunitats que sovint només passen per  davant nostre una sola vegada.

En definitiva ara és hora de fer treballar la intel·ligència, el coneixement i la sensibilitat per després recollir els fruits tangibles de la reflexió prèvia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PUBLICAT A:

9 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PROJECTAR EL FUTUR

ELECCIONS MUNICIPALS

Avui / El Punt

El diumenge 22 de maig hi haurà eleccions municipals als 947 municipis de Catalunya. Seran les novenes d’ençà de les del 3 d’abril de 1979. Han passat ja trenta-dos anys des que després de dècades d’incúria i abandonament es van convocar les primeres eleccions municipals des de la Segona República. El 19 d’abril de 1979 es van celebrar els plens de constitució dels nous ajuntaments i d’elecció dels alcaldes i alcaldesses corresponents.

Dimarts 19 d’abril es va celebrar al Palau de Pedralbes el Dia del Municipi, en una data triada per a commemorar aquelles primeres eleccions històriques. Presidia l’acte la vicepresidenta del Govern   acompanyada dels alcaldes de Sabadell i Martorell, presidents respectivament de la Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis. No sé si el contingut que es va voler donar a l’acte es va correspondre amb l’alt sentit institucional de la celebració o si les presses marcades per la conjuntura van portar als representants de la Generalitat a fer, de tot plegat, una interpretació interessada i esbiaixada.

Sigui com sigui, a pocs dies de l’inici de la campanya m’agradaria opinar sobre aquesta convocatòria passats anys des de la meva època de dedicació a tasques municipals.

Primer voldria destacar el que podríem anomenar “el factor humà”. És veritat que en aquesta ocasió s’ha detectat una certa fatiga i majors dificultats per a confegir llistes i trobar candidats i candidates disposats a dedicar-se al comú. Però més enllà d’aquesta fatiga comprensible, el fet més remarcable és que en nou convocatòries i trenta-dos anys són milers d’homes i dones els qui s’han lliurat amb apassionament a la tasca de construir vida cívica a tots els municipis de Catalunya. Milers de noms gairebé sempre anònims, generosos i desinteressats, que han vist molt poc reconeguda i agraïda la seva tasca. És un homenatge degut a generacions que han donat el millor de les seves vides a aquesta tasca. No hi ha cap fet concret i esporàdic, cap picabaralla partidista, cap protagonisme personalista, cap moció de censura, cap cas de corrupció o d’exercici interessat dels càrrecs públics que pugui eclipsar el fet essencial. La llarguíssima nòmina d’electes locals que mereixen un reconeixement cívic per la seva tasca i la seva dedicació.

En segon lloc convé recordar “el factor de canvi”. Més enllà de la disputa partidista i de colors i tendències, afirmo amb convicció que la història d’aquests trenta-dos anys és la crònica de la revolució pacífica més important, del canvi més radical, de les condicions de vida de milions de ciutadans i ciutadanes. La geografia i el paisatge municipals han vist canviar del tot un panorama que era, l’any 1979, ben poc engrescador i on és veritat que “tot estava per fer i tot era possible”. La democràcia va portar dignitat a la vida col·lectiva en els municipis. Em sap greu que aquest factor de canvi sigui menystingut en els llibres que els historiadors dediquen a l’anàlisi de la transició i els primers anys de democràcia a Catalunya i a Espanya. Menystenir aquest fet és una greu injustícia, perquè atorga a la política general un paper gairebé exclusiu i nega a la política de proximitat la capacitat de transformació que li és pròpia. No hi deu haver avui gaire països al món amb uns municipis tan ben dotats, ben equipats, ben ordenats, ben planificats i amb un nivell de serveis públics equiparables. L’espai públic, l’esport, la cultura, l’activitat econòmica, els serveis, la seguretat, han trobat en les polítiques municipals la millor interpretació de les urgències i de les carències que calia suplir.

Ara tothom fa balanç i pondera l’obra feta, la gran obra de govern. Però també convé recordar que els temps canvien i que les noves circumstàncies de la crisi econòmica obliguen a la recerca de noves propostes i paràmetres per a definir les prioritats del món municipal. Unes prioritats que ara s’han d’orientar necessàriament més que a l’obra nova a les tasques de conservació, de manteniment, d’innovació, d’eficiència, d’austeritat, d’excel·lència en la gestió. El còmput de la gestió ja no pot ser quantitatiu, ha de ser qualitatiu. I convé recordar que del balanç d’aquests trenta-dos anys de democràcia municipal contemporània se’n desprenen també algunes mancances que caldria abordar.

Queden com a qüestions clau, delicades, de gran abast institucional i de poca atracció immediata per a la ciutadania, les hisendes i el mapa. Podríem resumir-ho dient, pocs recursos i massa ajuntaments! Però aquestes no són qüestions per ara mateix i menys per a la immediata campanya electoral. Són temes transversals que si han de ser objecte d’una reforma ho han de ser també contemplant aquelles qüestions que afecten a la dedicació dels electes, la seva retribució i els mateixos mecanismes d’elecció. No hi ha moment pitjor i més incomprès que el dels plens municipals on s’han de prendre els acords per a fixar la retribució dels electes. El desgast que comporta només és equiparable a la pèrdua injusta de prestigi que se’n deriva. Hi ha encara una darrera qüestió de balanç. Cal que la ciutadania prengui consciència que la capacitat d’acció de les administracions públiques no és il·limitada. Cal més compromís, més complicitat i menys voracitat per tal d’ajustar, ara més que mai, les propostes a les possibilitats. Defugint populismes i demagògies. Abandonant promeses grandiloqüents. Situant l’agenda política en l’agenda de reformes necessàries per a continuar amb els efectes positius i realistes de la democràcia municipal. Fent cura d’humilitat com han començat a fer algunes professions que han viscut a la cresta de l’onada de l’abundància i de les obres d’autor i que ara busquen en la simplicitat la seva reivindicació com a professió: és el cas paradigmàtic dels urbanistes i els arquitectes.

Per això, en les properes setmanes tindran més pes els que hagin sabut llegir millor els grans canvis. Canvis demogràfics, socials i culturals. De la lectura d’aquests canvis i de la nova conjuntura se’n desprenen nous models de ciutat i de gestió, noves prioritats i noves vies per al municipalisme. Ha arribat l’hora d’inventar el municipalisme del segle XXI des de l’agosarament i l’enginy que estimula la crisi i fugint de la síndrome de l’abundància que adotzena i paralitza.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/403140.html

29 Abril 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ELECCIONS MUNICIPALS

“JA HO VAIG DIR I HO REPETEIXO: A CIU LI FALTARAN SEMPRE SIS VOTS”

Entrevista  al programa  “Els matins” de TV3

Contenció és el que hi ha d’haver després del comunicat d’ETA?

La idea és molt clara: efectivament hem de donar aquest pas com a bo però l’hem de donar també com a insuficient. La notícia que un esperaria ja a aquestes alçades d’aquesta tristíssima història és l’anunci d’abandonament de les armes. I un procés ordenat per entregar-les i acabar. Com que això no arriba, per molt que sigui una treva pública, internacional, verificable i no sé què, al final és un pas, però no és el pas, falta el pas definitiu.

El pas definitiu ha de ser que ETA digui definitivament que plega i que torna les armes?

Sí. Els processos són així en aquests casos.

Comparteix amb Rubalcaba que en un país democràtic la verificació internacional no té cap sentit?

No he escoltat bé Rubalcaba. Els mecanismes democràtics d’un país poden servir per verificar aquestes coses. En qualsevol cas, si la verificació internacional és un valor afegit, posem-li, no passa res.

Demà es tanca en una mena d’exercici espiritual que vostè a convocat a Sant Benet… Busquen que hi hagi algun tipus de benedicció, d’inspiració que els arribi de més enllà? Necessiten l’aportació espiritual?

En absolut. El grup parlamentari socialista des de fa molts anys, un parell de cops l’any durant dos dies, passant-hi una nit, es reunia al Montseny. Aquesta vegada vam decidir que amb un dia n’havíem de fer prou. Del que es tractava era de reunir tot el grup, reunir-lo en un lloc ben comunicat, en una cruïlla de camins, que es produeix entre l’Eix Transversal i la C-16, afavorir que la gent que ve de nord, sud, est, pugui accedir amb una certa comoditat, en un lloc confortable, en un lloc on hem contribuït modestament a la seva rehabilitació… Em sedueix més la memòria de Ramon Casas ocupant un espai desamortitzat o abandonat per la vida monàstica… La suma de totes dues coses fa de Sant Benet un paisatge extraordinari. Jo crec que més enllà de què hi hagi anat altra gent i per altres motius, la confortabilitat de la sala se’ns garanteix que podrem treballar bé. Què anem a fer-hi? Anem a explicar com arrenca la legislatura i anem a posar en comú tot el Grup quina responsabilitat assumirà cadascú dels diputats i diputades. Que no és fàcil. Vol dir qui serà portaveu de cada tema a cada comissió. Fins ahir no vam saber quines comissions proposava el Grup Parlamentari majoritari de CiU. Demà podrem repartir responsabilitats i encomanar temes a cadascun dels diputats i diputades. I alhora també estructurar el funcionament de les comissions… Ens toquen 4 vicepresidències, 4 presidències, 4 secretaries… Es tracta de repartir les feines. I en el repartiment de les feines, algú podria esperar moltes més coses: un salt qualitatiu de caràcter polític. No. D’orientació política, la bàsica de l’estratègia política.  Ningú no ha posat en dubte l’orientació. En això he sigut claríssim. Hi ha unanimitat en el grup i en l’Executiva del partit.

Necessiten fer una catarsi col·lectiva en el millor sentit: on són de debò els socialistes?

La catarsi que ha de fer el partit la va començar a fer la mateixa nit del dia de les eleccions, l’endemà a la seva Executiva quan Montilla va anunciar que renunciaria a l’escó, i després l’ha anat fent en diferents Executives i Consells Nacionals. L’orientació del Grup Parlamentari té una orientació pràctica i/o estratègica. No hi ha més història. Hi ha un procés de clarificació: implacables en tot allò que hi hagi diferència de models. Una orientació errònia del Govern de Catalunya des del nostre punt de vista. Què ha començat a fer algunes coses poc encertades des del nostre punt de vista. Serem alternativa de govern en tot allò en què nosaltres vulguem fer una política propositiva. En alguns temes comptats, en aquells diem d’emergència nacional col·laborarem amb el Govern de Catalunya per treballar perquè aquest país pugui abordar la crisi econòmica amb més tranquil·litat que fins ara.

Joan Ferran publica avui a El Periódico un article titulat: “El PSC necessita un reset”. El PSC necessita reivindicar-se com una força d’esquerres?

EL PSC necessita reivindicar-se com una força progressista, catalanista, federalista, d’esquerres, i totes aquestes coses juntes configuren un ideari que en termes generals no ha caducat ni de bon tros. El PSC l’any 2011 necessita adaptar la seva estratègia i la seva tàctica política al temps que corren. Ha de ser capaç d’actualitzar-se sense tornar a començar.

Com s’actualitza un partit polític havent abandonat el Govern de la manera que han hagut de marxar?

L’hem abandonat de dues maneres diferents. 1. Perquè hem perdut les eleccions d’una manera molt notable. I 2. Amb una capacitat exemplar de fer el traspàs de poders.

Això no ho ha negat ningú.

No, però ho afirmo. Hem hagut de marxar perquè hem perdut. Segon: com hem hagut de marxar? Amb una dignitat extrema que no es va produir l’any 2003. Alguns han hagut de reconèixer que aquella vegada no es va produir perquè hi havia rebot.

La segona és una mica com el valor a la mi, ja se li suposa. En una democràcia, exemplar? Normal…

Les coses només se suposen si són la norma. Si són l’excepció que confirma la regla, que normalment no passa, convé subratllar-ho. No havia passat? No, no havia passat. Ha passat aquesta vegada? Subratllem-ho.

Continuen sent un partit de Govern a Catalunya. La reorientació en el grup parlamentari també és necessari?Algun diputat, en alguna reunió, hi ha hagut algú que ha demanat explicacions sobre l’acord d’investidura amb CiU, si vostè anava per lliure… és cert això?

No.

No hi ha hagut cap exabrupte?

No.

Un exmembre del Govern va demanar explicacions.

Els diputats i diputades, quan es troben en un procés que és molt ràpid, quan es prenen decisions i que arriben cinc minuts tard però 24 hores abans que tots els altres diputats de la cambra, poden dir que jo estava en una reunió i que no vaig poder… Els diputats van tenir l’acord que vam acabar subscrivint PSC i CiU en un correu electrònic a les set de la tarda. El grup parlamentari ha d’agilitzar els seus mecanismes? Sí. Ha de tenir major cura d’atendre els diputats cadascú pel que val i per la feina que fa? Sense cap mena de dubte. De la mateixa manera que jo em vaig trobar d’un dia per l’altre presidint aquest Grup Parlamentari, tots els diputats estan en una fase de reubicació, bé perquè vénen del govern, d’altres perquè vénen d’una etapa anterior. Tots, amb una idea principalíssima: un grup parlamentari que ha estat 7 anys sent sobretot l’intèrpret a l’hemicicle de la voluntat del Govern, ara ha de passar a ser el vigilant del Govern. Els diputats que intervenien poc s’hauran de multiplicar, i ara són menys. Som com a mínim 10 diputats menys. Sobretot en la societat. On ens hem de moure més? Què és el que no ha fet prou en els darrers temps el PSC? Obrir-se a la societat. Aconseguir que en tots els àmbits de la societat catalana sigui conegut, acceptat, valorat, apreciat, etc.

Per obrir-se a la societat de cara a les municipals s’han de fer primàries?

Les primàries és un mecanisme establert reglamentàriament. L’excepció és que en alguns casos, l’Executiva Nacional, i específicament el Secretari d’Organització, si aprecia que les  coses estan prou clares, i que no cal, pot determinar que en algun municipi no calgui fer-ne si no hi ha necessitat. El que ara apareix és que en la majoria dels casos, aquesta excepció per no fer-ne no s’activi i a tot arreu allà on hi hagi es pugui fer de manera normal.

A Barcelona n’hi haurà?

És un cas possible.

És també probable?

Res no impedirà que n’hi hagi si hi ha més d’un candidat.

Tura a l’Executiva ahir es va interessar pel mecanisme oficial de les primàries?

No, perquè se’l sabia. No es va interessar pel mecanisme. Van intervenir tres persones de l’Executiva en aquesta direcció. Una d’elles, Tura, una altra exconsellera, i una altra persona van intervenir dient: Barcelona és un tema, com està? Va quedar clar que si hi hagués oportunitat de les primàries no impedirà que es facin amb una normalitat extrema.

Dedueix vostè que Tura podria tenir interès a presentar-se a unes primàries per la candidatura socialista a l’Ajuntament de Barcelona?

No arribo a deduir tant. Crec que no es desprenia de la intervenció que li vaig escoltar. Interès directe manifest. Si algú podia interpretar que en la informació que feia tenia un interès addicional, jo crec que no se’n pot despendre. Jo crec que veurem les properes setmanes, si n’hi haurà o no moviments en aquest senti. Si n’hi ha, tot sigui a favor de l’obertura del partit cap a la societat.

Jordi Hereu és el millor candidat dels que poden tenir o és que en no tenen cap altre?

No ho sé. Jo crec que això la federació de Barcelona, les agrupacions, el partit, la possibilitat d’altres candidats, ha d’acabar determinant si l’actual alcalde és o no el millor candidat.

Vostè què creu?

De moment, crec que és l’alcalde de Barcelona… 

Això és un fet.

Mereix un respecte, un reconeixement. Ha de poder acabar exercint amb normalitat, no ha de tenir la sensació que se li mou la cadira per tots costats, i si hi ha un procés d’obertura i apareixen nous candidats, internament es veurà i es decidirà qui ha d’acabar sent el candidat les properes eleccions.

Ferran diu que el PSC necessita un reset… És bastant lògic, natural, humà, comprensible, que algunes persones pensin que se’ls hi belluga la cadira…

No hi ha res pitjor en un partit polític i en la política en general, que enfocar les coses, jo crec que es fa menys del que ara es podria intuir per la pregunta, no hi ha res pitjor que vincular l’acció política al manteniment d’unes posicions o llocs retribuïts. No hi ha res més important en la política que la temporalitat: hi som perquè la gent ens hi posa. Però tenim un contracte temporal d’una durada de 4 anys a renovar en un procés electoral. I qui pensi que d’això ha de fer un ‘modus vivendi’ permanent, s’equivoca. El retorn a la vida professional o la possibilitat del retorn a la vida professional és un valor afegit.

Això ho pot dir vostè perquè és catedràtic i pot tornar a la Universitat, però vostè sap que en el seu partit polític, com en tots els partits polítics, un dels problemes que hi ha ara que a partir de les seves pròpies pedreres, poden crèixer quadres de partit que només tenen aquesta trajectòria professional, que no se’ls coneix ni ofici ni benefici.

Sobre això hi ha un text magnífic, literàriament elegant fins i tot, de l’Isidre Molas en el seu llibre sobre els seus dos anys de presó on parla justament d’això. En la política, si s’arriba després d’haver exercit una professió, les coses es veuen d’una altra manera. I té la perspectiva de tornar al món professional d’on prové. Això ha de ser possible i els mecanismes legals perquè qui tingui un ofici pugui tornar a la feina i ser readmès d’allà on ve és una garantia que a la política s’hi va però es pot tornar a sortir en qualsevol moment.

Van signar un acord. Els punts del pacte van deixar clar que allò no era sociovergència.  Aquell decàleg era d’emergència nacional?

Llei de finances municipals, no una emergència nacional però sí una necessitat del món local. Artur Mas pràcticament no va fer esment del món local en la seva primera intervenció. Jo sí i vam posar aquest tema. Desplegament de la Llei de l’Àrea Metropolitana? Bé contenciós entre els dos principals partits polítics. Considerar la Salut i l’Educació un servei d’interès públic és transcendent, no només en el terreny de l’afirmació genèrica sinó també en el que això comporta en la forma de prestar serveis en la societat del Benestar. Tenir una Llei Electoral no deixa de ser una qüestió transcendent de cara al futur perquè si aquest país, per la raó que sigui, durant 30 anys no ha estat capaç de tenir una Llei electoral, com altres comunitats autònomes tenen, potser ha arribat l’hora que els dos principals partits de l’hemicicle conjuntament per veure si es posen d’acord en una nova Llei electoral. L’acord d’investidura diu que ens abstindrem a la investidura… CiU accepta que la seva conducció hi ha uns quants temes on donarà preferència. Molts pocs. Va quedar clar que ningú no s’enganyi, i qui se sentí enganyat és pel desaire… No hi ha un pacte d’estabilitat parlamentària. A CiU li faltaran sempre sis vots que haurà d’anar a buscar allà on sigui  i els nostres els tindrà en comptades ocasions.

No a qualsevol preu?

No a qualsevol preu.

Encara que sigui amb altres que puguin tirar endavant lleis que a vostès no els satisfacin?

Dependrà molt. El que nosaltres no consentirem és que ara que venen vaques magres, que fa temps que duren, el que no farem és convertir-nos en l’ase dels cops de CiU per compartir les mesures de caràcter impopular que s’han de prendre. O només en aquells casos en que sigui tan clar que no hi ha cap altre camí que aquella mesura sigui     d’extrema necessitat. Amb les meves converses amb el president Mas hi ha dos temes que vaig esmentar en el debat. 1. Els Pactes nacionals del Govern sortint són tots repescables. En un sentit contrari, fem bons aquells Pactes que vam propiciar des del Govern. En l’any 97, la Llei de política lingüística que vam proposar socialistes i convergents en aquell moment, segueix sent un valor d’estabilitat en el model lingüístic de Catalunya.

Aquell acord que va treballar directament amb Mas, d’alguna manera….

Artur Mas, jo mateix, Miquel Iceta, Josep Maria Pelegrí, Felip Puig.

Vostè hi era… Primer amb Mas i després amb els companys. La definitiva va ser la de vostè amb Mas. Correcte?

No. La definitiva va ser dels 4.

La que va encarrilar això va ser la seva reunió amb Mas, correcte?

Correcte.

Tot aquell acord queda tocat perquè Mas hagi fitxat Mascarell o perquè Mascarell hagi optat per Mas i s’hagi donat de baixa del partit?

No. I no perquè que algunes actuacions posteriors de CiU puguin denotar deslleialtat i poca elegància política, per dir-ho amb paraules benèvoles, no…

Es podrien dir més cruels? Com per exemple?

Sí, més gruixudes.

Digui-les.

Deixi’m continuar perquè si no, jo perdo el fil.

Impossible que perdi el fil. En té tants…

L’acord val pel que val. Per aquell moment històric concret. Veus molt qualificades del món de l’opinió, de l’empresa, de la societat catalana, consideraven que el meu discurs del meu primer dia va ser molt dur. Que perdíem una oportunitat històrica de donar un aval a CiU i que devíem votar-los a  favor i acabant aquesta història. I continuaven pensant que algú altre havia de fer possible la investidura en la segona volta. Els mateixos, tan bon punt es va produir la investidura, van començar a parlar de desorientació del PSC. Opinadors, molts amics meus.

Començant pel seu germà.

Van començar a parlar de desorientació del PSC. Al revés! Aquell pacte val només per aquell moment. En tot lo altre, denunciarem tot el que calgui.  Gent nova, molt capacitada, tots els nomenaments que es produiran, són quadres històrics de les joventuts de Convergència que ja havien ocupat càrrecs diferents que vostè esmentava. En quasi totes les conselleries, i en quasi totes les delegacions territorials del Govern també. Anem cap a una Administració que és tot el contrari a un cert model “despartiritzat” que ens havien venut en algun moment. Això pesarà en el debat que farem la setmana que ve quan Artur Mas comparegui i presenti l’estructura de Govern que ha aprovat i proposat.

Li preguntava per Mascarell…

Una cosa no treu l’altre.

Deia que podia dir-ho d’una manera més cruel…

Marxa de Mascarell… Declaració de Mascarell: “Vaig deixar el Parlament l’any 2006, arran d’una profunda reflexió. En el món privat es pot fer molta feina per la cultura i per les demandes de la societat. No era un dirigent del PSC”. No el van voler com a dirigent del PSC?

Ni ell va voler mai. Aquestes coses s’hi va… A les agrupacions, federacions… No va ser dirigent però va ser conseller del Govern Maragall. Va ser conseller sis mesos. El que és complicat és nedar entre dues aigües i poder triar sempre. Dit això, jo sóc amic del Ferran Mascarell. El respecto. Conec els valors que té en el terreny de la cultura. Va fundar L’Avenç quan era estudiant, era un joveníssim professor. Revista que encara circula. Els meus respectes al conseller Mascarell. Avui, conseller independent del Govern de CiU. Com que no hi ha hagut un pacte de coalició, queda clar quin sentit pren el fet que el conseller Mascarell hagi hagut de deixar la militància del PSC, tot i que vull pensar que la seva ideologia no és tan volàtil com perquè tot i que hagi perdut el carnet hagi abandonat les idees que ell havia cultivat i tingut durant anys i anys.

Li va dir que acabaria tenint problemes de consciència. Ell li va contestar que si vostè no ha tingut cap…

Jo li vaig recontestar en un tweet que ell també em va contestar, que de consciència sí que n’havia tingut, però que de moralitat, que ell en tindrà, no havia tingut mai. Ell em va dir que podem fer un debat filosòfic entre la consciència i la moral.

La seva valoració, perquè ha quedat més o menys definida en les respostes anteriors sobre els moviments del nou Govern Mas… Mas diu que ha trobat un dèficit superior al que creia i al que li havien dit, i ha començat la retallada dels nous càrrecs.

No només ho comentem i responem sinó que ho demostrem. Montilla diu que Mas no pot dir que el dèficit és superior al que se li havia explicat. Hi ha el paper. El dèficit és el que serà. Si comptes tots els alts càrrecs que CiU per demostrar que ha retallat no ha comptat perquè forma part d’una estructura de govern de nomenament de Govern i comptes els càrrecs de confiança que acabarà nomenant, no només no retallarà sinó que probablement ampliarà.  De moment, la retallada és del 12%, no del 22%. Retallada i aprimament de l’Administració. Va dir que ho faria però no ho voldrà fer.

A la darrera entrevista en campanya, jo li preguntava a Mas que una cosa és campanya, i una altra el que es pot fer. Es poden retallar el nombre de mestres, policies?

El salt  de la campanya al debat d’investidura,  porta un canvi de concepte: ja no és una retallada de l’Administració sinó una retallada exemplificadora dels alts càrrecs de l’Administració… Reduirem conselleries, càrrecs polítics, i farem una cosa més endreçada. Això no és el que s’havia dit en campanya. I a més acabarà no sent veritat.

Ha renunciat al sou de cap de l’oposició. Com va fer Artur Mas.

Faré tot el que va fer Artur Mas. I una cosa més. He renunciat a escorta.

Per què?

No sento la necessitat de tenir-ne.

Seguretat…

Si em donen l’opció de triar… A mi em sembla que no em cal. Si mai pensés que m’ha de caldre, ja m’ho direu vosaltres.

Joan Herrera ha renunciat al cotxe oficial.

Ell va en bicicleta al Parlament i jo vaig en cotxe des de Girona.

Ens divertirem aquesta legislatura?

Espero que sí. Si la política ha de ser escenificació, un festival, millor que no. Que la gent entengui que els que hi som no hi som per divertir-nos, sinó per fer un servei.  O s’entén això i ens hi posem tots plegats i ens arremanguem junts cadascú en el seu paper. Si ha de ser un divertimento, no anem bé. Porto 30 anys amb càrrecs públics i em diverteixo en la política.

Vostè es diverteix en la vida.

En això podríem coincidir vostè i jo.

És possible. En moltes altres coses no coincidim. No s’està de dir que si el partit li ho demana, al Congrés d’octubre podria presentar la seva candidatura per dirigir-lo. És veritat això? Què vol dir si el partit li ho demana?

Jo buscava ser president del grup parlamentari socialista? Jo m’imaginava la nit de les eleccions que al cap de 48 hores estaria assegut amb Mas pactant debat investidura? Jo em veia fent en nom del PSC…? No, no m’hi veia.

Es va sentir coaccionat?

No. No és dels moments que m’he sentit més còmode a la vida. Per respecte. Estava fent una cosa que li tocava a ell i que ell per dignitat va renunciar a fer. La meva era una posició no còmoda. Vaig assumir amb responsabilitat i vaig acceptar. Quan ahir Manel Fuentes, a Catalunya Ràdio em pregunta si jo vull ser Primer Secretari del PSC   jo dic que no vull res perquè ja tinc una edat. Com aquest partit ha de fer un debat d’idees, d’estratègies, i ha d’agrupar voluntats, si cal jo estic disposat a tot. Vull dir que no em tanco a res. Jo no em postulo per primer Secretari. En aquests moments estic fent de cap de l’oposició.

Sense postular-se ha estat sempre a tot arreu…

El nostre partit té una gran tradició i una gran potència municipalista. Partit polític que a mi el que més nerviós em posa és que se’ns discuteixi la catalanitat per se, per ella mateixa, i això dels sectors i les sensibilitats. L’altre dia sortia en un diari que els que volen fer una oposició responsable, que són el sector catalanista del PSC, són els que acabaran fent un favor al PSOE, que espera una oposició responsable perquè les coses vagin millor. Però què és això? El PSC per fer oposició no mira a Madrid, sinó que mira cap a Catalunya. No fa un càlcul de què passa aquí i què passa allà. Denunciant tot allò que creguem denunciable. Oposició implacable. No ens deixarem influir per algunes necessitats de caràcter cojuntural. Que algú pugui creure que en aquell moment es produeix un creuament d’interessos és inventar-se una cosa que en realitat no existeix. El PSC és fundacionalment catalanista, no té un sector catalanista.

Joan Ferran: “han aconseguit tapar l’obra de Govern segons quines declaracions”.

No l’he vist, no l’he llegit. Si he de jutjar per la frase aquesta, discrepo d’aquesta frase. Per molt que Maragall o Castells hagin dit coses que signifiquin discrepàncies internes, cap de les dues coses que hagin dit no podien tapar l’obra de Govern que han tapat altres coses.

Quines?

Les discrepàncies internes entre els partits que formaven la coalició, per exemple. Exemple magnífic de com són les coses: Eix Diagonal, tres pàgines a La Vanguardia. Ho ha fet el conseller Recoder això, que encara no ha ni nomenat els seus secretaris? És obra de Govern del conseller sortint. No reclamo la paternitat, és pel país tot això.

Se li reconeixeran coses ara que ja no són al Govern…

Com no es va estar de reconèixer Mas en el debat, com no tenia més remei.

Els que puguin dir o fer aquestes coses…

Tornarem a començar. No ens cansem mai. La política és alternança.

Comentari de Joan B. Culla

Conec a Culla des de fa temps. Li agraeixo aquest text, li demano que me’l dediqui i me’l regali.

Subratllant el terme corredor de temps.

Efectivament. A quina edat va ser president Miterrand? Encara no hi he arribat.

Aquest és el problema que arrosseguen els partits polítics amb tots aquests joves que fora del partit no sabrien on anar?

Joves preparadíssims, amb ganes, amb voluntat de fer coses pel país, pels pobles, per les ciutats de Catalunya. No hi ha res que passi a la política que no passi a la vida real. Fins i tot l’àmbit de  la política això no s’ho pot permetre i ha de recuperar el crèdit que ha perdut. Ha de tornar a l’olfacte per les coses que ha perdut.   

Potser algunes de les normes de Sant Benet els acabaran inspirant…

Com que no hi passarem la nit no ens quedarem a les vespres.

Si voleu veure l’entrevista cliqueu aquí.

11 gener 2011 Posted by | Televisió, TV3 | , , , , , | Comentaris tancats a “JA HO VAIG DIR I HO REPETEIXO: A CIU LI FALTARAN SEMPRE SIS VOTS”