Joaquim Nadal i Farreras

EL CANT DE L’AIGUA

Diari de Girona

Portem un seguit de dies de climatologia variable amb regals sumptuosos de la natura. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, hem viscut un esclat esplendorós d’una lluna plena excepcional. Plena, rodona, baixa, taronja, immensa, perfilant-se arrodonida darrere els turons, traient el cap del fons del mar, enfilant-se lentament, retallant la serralada dels voltants de Girona, enfilant-se  a poc a poc i empetitint-se després de fixar als nostres ulls la circumferència acolorida com mai. En un cel transparent, una volta que agafa volum, hem vist com la lluna tractava de tu els dos grans campanars de la ciutat.

Als matins ha fet fred, com s’escau en dies nets, de contorns retallats, de precisió geogràfica inusual, sense destorbs; hem fregat el sota zero. I, malgrat tot, a ple dia les temperatures s’han enfilat de seguida i els pics del Pirineu, que apareixien fa una setmana densos i carregats de neu blanquíssima i refulgent, han vist minvar el tou de neu i han fet reaparèixer les crestes arrugades de les pedres. D’esquena al sol de mitja tarda, mirant a llevant ens ha sobtat un blau blavíssim, que podem albirar en dies comptats i que destil·la una puresa inusual, net de qualsevol enteranyinament. No cal dir que s’ha manifestat amb plenitud esplendorosa l’estiuet de Sant Martí, amb terrasses plenes i roba lleugera de la gent preparada, això sí, per abrigar-se de bon matí o al primer tombant del sol i a la caiguda del dia, al mateix ritme que les temperatures. Hem vist una tramuntanada espectacular aixecar l’escuma de les onades i arrissar la superfície del mar esmaltada d’onades d’escuma recurrents de nord a sud amb esquitxos voleiant per la ventada d’una onada a l’altra.

Però aquesta meravella ha vingut precedida d’altres regals les setmanes anteriors. Per Fires, amb fred de Fires i amb pluja de Tots Sants. El fred ens ha obsequiat de cop amb el retorn a una sensació que crèiem haver perdut: el fred que justifica les castanyes fumejants i els moniatos suculents. Hem vist com es trencava l’aparent contradicció de les castanyes amb Fires anteriors, que semblaven dies de finals d’estiu. Hem retrobat el gust per les bufandes i els guants, hem retrobat el baf de la nostra respiració, hem vist treure vapor de les nostres boques, hem cregut en l’efecte balsàmic d’una paperina de castanyes en unes mans enfredorides. Aquest regal de Fires ha arribat esmaltat de fred i pluja. Pluges intermitents, fortes, reiterades. Pluges sovintejades, pluges quasi cada dia. Per Sant Narcís, que va salvar la cantada d’havaneres in extremis, al matí de Tots Sants per espantar els més porucs dels firaires del paper i de les antiguitats, i el darrer diumenge de Fires per espatllar la culminació dels focs.

Per Fires vivim sempre aquesta contradicció. Si fa bo no fa Fires, i si no fa bo espatlla la programació de les Fires i les expectatives dels firaires.

Però he viscut el goig i l’alegria de sentir la cantarella de l’aigua escolant-se per les canals, regalimant pels vidres i els balcons, lliscant pel pendent de les llambordes i les roderes dels carrerons del barri vell. He sentit la cançó de l’aigua caient als embornals i nodrint els rius i rieres dels voltants de la ciutat. He vist saltar l’aigua com feia temps que no veia.

He sentit el goig de viure la ciutat i la seva Festa major, de ser foraster a casa meva mateix, d’agafar festa per poder ser aquí, de seguir el ritual més elemental i deixar-me portar simplement pel plaer de seguir el ritme de la natura i de la festa a la ciutat. He viscut aquest plaer com mai. M’ha semblat diferent i potser és sempre tan igual.

Com sempre defujo el brogit, m’amago de les gran parafernàlies i m’encanto en les coses petites. Per això m’ha quedat, en les meves passejades entre la pluja de les Fires i la transparència del cap de setmana, la imatge senzilla d’una ciutat sense fils, el detall imperceptible d’un canvi transcendent i subtil: la progressiva i lenta però tenaç desaparició de les teranyines de fils elèctrics que abans senyorejaven els carrers de la ciutat i ara s’endrecen en conduccions amagades que deixen l’horitzó net d’entrebancs i a punt d’una visió civilitzada de la nostra societat urbana.

M’agrada entrar pel carrer del Carme després de les obres, pel Pont Major o recórrer molts dels carrers de l’Eixample, com la nova Rutlla, i buscar els fils que no trobo i deixar-me sobtar per alguna conducció  escadussera que ha resistit el seny ordenador que ha netejat de teranyines la ciutat.

Busco la vermellor intensa dels liquidàmbars a l’accés nord, tocant el pont de la Barca, el groc pàl·lid dels bedolls a l’avinguda Pericot, la força del color de vi dels roures americans, el torrat lent i retardat, només incipient, dels plàtans de la Devesa i de totes les deveses. Enyoro l’esclat de colors del parc central i em conformo amb l’anunci d’una gran transformació ferroviària.

Miro i escolto la ciutat, admiro la ciutat sense fils, m’encanto en el cant de l’aigua. M’emociono cada dia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112100_4_299642__Opinio-cant-laigua

Anuncis

21 Novembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL CANT DE L’AIGUA

EL TER

Pròleg al El Consorci Alba-TEr. 10 anys treballant pel riu. Girona, Sorea i Diputació de Girona, 2008

Deu anys és poc o és molt, segons com es miri. Però els primers deu anys d’un projecte com el Consorci Alba-Ter acumulen tanta feina feta, tants esforços units, tantes energies al voltant del riu que ens agrupa, que avui deu anys són ja una tradició ben arrelada.

Voldria subratllar el simbolisme profund d’una unió que agrupa les voluntats de prop d’una cinquantena de municipis i altres ens locals units pel recorregut d’un riu que rega i fertilitza diverses comarques i moltes poblacions. És un projecte ambiciós que aplega una perspectiva cultural, ambiental, social, econòmica i aborda la múltiple dimensió del riu com a fil conductor de moltes vides de moltes generacions.

El Ter des d’Ull de Ter fins a Torroella de Montgrí perfila molts paisatges amb aigües braves i transparents saltant pels penyals de les muntanyes pirinenques primer, per amansir-se a cada reconada on l’home n’ha pogut i sabut treure profit des de petites represes i canals que alimenten centrals hidroelèctriques fins al gran sistema dels embassaments de les Guilleries, que divideixen el riu en dues parts, com a mínim. El Ter aigües amunt dels pantans i el Ter aigües avall dels pantans.

En tots dos casos, un riu petit i discret, de recorregut sinuós d’aigües aprofitades fins a la darrera gota per a la indústria, per a l’agricultura, per a generar energia. De cap a cap, les ribes del Ter traspuen humanitat per tots els costats; una humanitat integrada amb la natura: prats i boscos, camps de fusta, colònies industrials, molins hidràulics, salts petits i grans. És el nervi de tot un territori fertilitzat materialment i culturalment per la intensitat de les sensacions que desperta l’aigua com a font de riquesa, de benestar, de lleure. Els pobles i les ciutats es van acostar a les vores i van establir també una simbiosi creativa entre el fet urbà i la força, avui dominada demà desfermada, de l’aigua. És un país sencer, tot un poble, en diàleg amb el riu, el seu paisatge, el seu medi, la seva fauna i la seva vegetació.

Aquest aniversari arriba en un bon moment. Arriba amb la maduresa de molts projectes a la motxilla del Consorci i de tota la societat, i arriba amb la certesa que el Ter, aigües avall dels pantans, recuperarà, a poc a poc, els cabals que deriva cap el sistema d’abastament de les grans àrees urbanes de Catalunya i també cap a l’àrea urbana de Girona i una part de la Costa Brava.

L’esforç de solidaritat i de generació de riquesa que entre tots hem demanat al Ter reclama, ara, l’esforç per a garantir-ne la continuïtat i la vitalitat hidràuliques i per fer del Ter un recurs de primer ordre per a la identitat de les comarques del Ripollès, d’Osona, de la Selva, del Gironès i de l’Empordà, i per a explicar a les generacions d’ara i a les generacions futures la densitat de vida des de totes les èpoques que han contemplat les ribes del riu.

El Consorci Alba-Ter ens ajuda a canviar la nostra mirada sobre el riu i ens crida l’atenció sobre el fet que massa sovint, durant un cert temps, hem donat l’esquena al riu i ens n’hem servit sense tornar-li, amb escreix d’atenció, tota la generosa aportació que ha fet a la vida de les nostres terres.

La tasca possible i la tasca pendent és immensa, i el full de ruta del Consorci marca una agenda ben clara per a un treball que ha de continuar sense defallir i que ha de donar, encara, moltes satisfaccions i la recuperació d’una idea, d’un paisatge, d’una cultura amarada de l’aigua del Ter.

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL TER

MÉS GIRONA QUE MAI

Diari de Girona

Ahir de bona hora, la ciutat es va despertar amb una llum especial, netíssima. Els horitzons definits projectaven uns tons d’una gran suavitat, una claror diàfana i horitzontal, de sol d’estiu. Després d’una primavera intensíssima i variada, de cels barrocs, d’una nuvolada potent, de negrors intenses, de grisos baixos, de pluges continuades, el cel d’ahir apareixia amb una claror especial d’anticicló anunciat reiteradament i esperat. Durant l’hivern havíem acabat avorrint l’anticicló i ens afanyàvem a entreveure, en els butlletins metereològics, una espurna de variació. Esperàvem ambientalment la pluja. També al Diari de Girona, jo mateix m’havia fet ressò de la immutabuilitat de l’Onyar, quiet, pantanós, sense crèixer malgrat les pluges continuades. Finalment, dimarts vaig rebre un sms de la Isabel Salamaña que em deia que finalment semblava com si l’Onyar hagués escoltat els meus desitjos i després de més de setanta litres per metre quadrat a Vilobí, havia crescut, com així també ho certificava el Diari, explicant que la crescuda havia fet crèixer el nombre d’ànecs de coll verd al riu. No ho vaig poder veure en el moment àlgid perquè era a Barcelona, i ahir al vespre, quan vaig arribar a Girona al captard, encara de clar, el riu ja havia baixat força i si bé l’aigua tenia la vivesa d’un riu que es mou, ja no tenia la intensitat que la Isabel m’havia anunciat. Però, en canvi, l’arribada a Girona em va deparar dues novetats rellevants. D’una banda, només d’enfilar la rotonda del rellotge de la Devesa, vaig poder començar a intuir la façana de Sant Feliu ja completament neta de bastides. M’hi vaig aturar un moment a contemplar-la i vaig pensar que, ara, en tota la seva magnitud, aquesta façana ha perdut el seu caràcter residual i decadent, i ha adquirit tota la potència classicitzant dels que la van concebre i esculpir. És ara una façana potent, visible, clara, neta, harmònica que ens ensenya una arquitectura poc freqüent, però singular, que s’esglaona des de Sant Feliu i Sant Martí fins a culminar, per a èpoques diferents amb solucions arquitectòniques semblants, amb la façana barroca de la Catedral. I un cop a casa, m’esperava l’edició del llibre de Joan Martí Centellas Bellezas de Gerona,1877, que acompanya una exposició inaugurada ahir al Museu d’Història de la Ciutat i que ens presenta un conjunt magnífic de fotografies de la ciutat. El repàs dela geografia de la ciutat històrica amb més de cent anys de distància ens situa davant de canvis importants i de permanències notables. I una aroma d’humitat que potser s’ha perdut després d’algunes opeacions de neteja i de rehabilitació.

Lligat amb la tradició fotogràfica de la ciutat hi ha, ara, un nou espai urbà, en el nou eixample urbà de Palau, la plaça Valentí Fargnoli que és el paradigma d’un nou urbanisme de transformació i esponjament de la vella quadrícula industrial del pla de Palau, en una nova ordenació que intercala noves àrees d’habitatge i nous espais lliures i comunitaris, que intenten la regeneració urbana d’àmbits de creixement desordenat i esquifit que ara poden adquirir una certa dinmensió, racionalitat i harmonia. Un llibre i una plaça harmonitzen el paper dels fotògrafs en la seva interacció amb la ciutat i en la immortalització instantània dels espais urbans que no són immutables, sinó que canvien al ritme dels temps, de les modes i de la mateixa societat.

Diumenge ens va donar l’alegria de veure com el Girona tornava a segona divisió després de més de quaranta-nou anys. Aquest èxit és un homenatge a tota la colla, cada cop més reduïda, dels futbolistes veterans del Girona que un diumengde rere l’altre han aguantat la flama i l’esperança convençuts que arribaria el dia del retorn pletòric. Un record especial per en Portell, en Farró, en Curbet i tants d’altres, uns que encara ho han pogut veure i d’altres que ja no, però que ara serien feliços. Amb la mateixa felicitat que em confessava dilluns passat, sota les voltes de la plaça del Vi, la Carme Sais, que guarda un raconet del seu cor per al Girona, perquè el seu pare durant un temps hi havia jugat.

Guardo també molt endins les intensíssimes emocions per la mort d’en Tià Salellas i en Miquel Diumé. Necessito la calma que encara no tinc per escriure sobre un i altre, i ho faré. I un record especial també per l’Eduard Vila Fàbrega, pintor delicat i civilitzat de Girona. La seva absència se’m fa present en un perfil de dona, tot just insinuat amb un traç harmònic sobre un fons cúbic, que em va oferir espeontàniament un dia fa poc anys com a mostra disctreta d’agraïment per tants anys d’alcaldia. És tota una generació que va marcar la vida artística de la ciutat, amb un to molt notable i que, ara, ha desfilat pràcticament del tot, esperant el reconeixement col·lectiu, més enllà de les antològiques individuals que han tingut, per tal de concretar el pes i el paper d’aquesta generació en la vida artística de la ciutat.

Vaig llegir amb sorpresa fa uns dies en aquest Diari una tribuna signada pel senyor Ricard Vaqué. Doncs sí, més Girona que mai. I no pas amb ànim d’afirmació i de justificació. Tinc al Diari de Girona una tribuna oberta i lliure en la qual m’expresso com vull i on procuro de dedicar poc temps i espai a la meva estricta dimensió política. Que ningú no busqui aquí la tribuna estrident de les polèmiques dels partits, sinó el racó reposat per a l’evocació i la reflexió. És el que em va dir un dia en Jordi Xargayó, el director del Diari, ”a mi ja em va bé que en aquesta tribuna facis molta Girona i poca política”. I és el que em sembla que faig. Perquè vull i perquè m’agrada. Sense cap romanticisme nostàlgic, més aviat el contrari.

Ara bé, per un moment faré una excepció. Tot i que el senyor Vaqué sembla no haver entès res de res, voldria dir que no entenc la insistència a esperar un posicionament concret en relació amb el compliment de la llei del Ter, que s’haurà de complir.Però com a Llei obliga a tots ara i obligava a tots en el passat, i no sé veure en l’article del senyor Vaqué cap ombra de referència a les dècades de silencis còmplices. La veritat és que el Govern de Catalunyan farà el que hagi de fer i en les emergències, garantirà aigua a tots els ciutadans de Catalunya, sigui com sigui, com ha explicat el President de la Generalitat. I ho farà garantint els drets de tothom, també els del Ter, i assegurant els principuis de cohesió territorial i nacional. Ho farà aquest Govern i ho farà un Govern que, pel que sembla, compartim el senyor Vaqué i jo. No només perquè el Govern de Catalunya vol ser el Govern de tots, sinó perquè el partit del senyor Vaqué i el meu compartim, a data d’avui, responsabilitats de govern en el mateix govern.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008062000_4_272673__Opinio-girona

20 Juny 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a MÉS GIRONA QUE MAI

L’ONYAR IMMUTABLE

Diari de Girona

L’arrencada de juny ens ha portat un esclat de ginesta. La intensitat de la ginesta deu tenir,  en la seva força cromàrtica d’aquests dies, una relació directa amb la pluja. Abril i maig han respost amb escreix al refranyer popular. Ha fet el que la tradició diu. Ha plogut com mai. Els sembrats han assolit, sense gaire sol, la seva plenitud torrada. Ajaguts per la pluja esperen, ara, el moment de la sega i alguns ja han començat. Tot té una plenitud neta, que feia temps que ens costava de percebre. L’horitzó dels paisatges que ens són amics ha esdevingut pletòric d’exuberància. La fertilitat es palpa en el degoteig dels marges i els carrers de les ciutats tenen un olor i un color diferents.

Cada dia, des que ha començat a ploure, m’he abocat compulsivament a l’Onyar. Des d’un pont o amb la mirada he anat a buscar un paisatge sensible a la pluviuometria. Hi he vist, però, obsessivament les mateixes balques, els mateixos llots.

Una estesa d’algues, un riu immutable. He esperat una crescuda que no ha arribat, un enrterboliment remogut de la quietud exasperant i no he trobat cap resposta, com no sigui una alegria més visible i alegre dels ànecs  de coll verd d’en Ponç Feliu, que senyoregen el riu amb el cap ben alt sense l’abatiment moix de les grans calorades eixutes.

He vist la crescuda de l’Ebre, des del mirador de l’assut de Xerta, un  riu gras, potent desbordava els marges i envaïa els fruiterars de la riba. He vist l’aigua potent de les comportes obertes dels pantans, he vist a la televisió la reiteració de les imatges dels rius al Pirineu créixer i fer-se forts després de mesos i mesos d’una languidesa eixorca. Tot m’ha portat a esperar un moviment sensible, una alteració momentània de la geografia urbana i fluvial de Girona. He estat esperant el moment trepidant i angoixant d’haver de mesurar el nivell de les aigües, de veure com de nit el riu baixa amb força i neteja la llera d’una mansuetut excessiva. Res de res. La platja que es forma a tocar el pont d’en Gómez ha adquirit gruix i consistència, la terra dels sediments ha arraconat i aprimat el riu, el meandre minúscul local s’ha fet més patent.

Potser aquí ha plogut diferent, i menys. Potser els efectes esplèndids als camps i la vegetació són la prova evident que tot el que ha caigut ha aprofitat abans la terra que el riu. Potser tot plegat és la prova física de la set acumulada durant mesos i mesos. Potser la terra seca ha fet d’esponja infinita. Però l’Onyar és encara, avui, un riu immutable. Potser amb el fil d’aigua del carrer del Carme una mica eixamplat i poca cosa més.

Quan l’Onyar creix, la sèquia Monar és indiferent, però quan l’Onyar no es mou el cabal de la sèquia esdevé imprescindible. La saviesa històrica dels segles ha demostrat com aquesta derivació del Ter a l’Onyar era profitosa per a Salt i Girona. Des dels orígens reculadíssims, l’activitat econòmica de les dues poblacions i també de Santa Eugènia s’ha associat a aquesta obra.

Potser ara que hem tornat a la normalitat normativa, ara que hem recuperat el nivell dels embassaments, ara que ja hem deixat lluny el risc de l’emergència i d’una certa excepcionalitat, ha arribat l’hora de tornar a la normalitat dels segles i deixar que la sèquia Monar recuperi les seves funcions actuals i faci de regulador de l’Onyar i n’ompli la llera fins el mesclant del Ter.

Enyoro la resposta automàtica de l’Onyar, l’esbandida periòdica que ens atemoria un xic, però que ho endreçava tot. I no crido el mal temps, sinó la necessitat de remoure unes aigües massa quietes a l’Onyar.

I el retorn a la normalitat passa també pel retorn a la plenitud legal al Ter. Passa per garantir l’aigua als regants, passa per garantir el cabal ecològic que s’havcia de mesurar periòdicament a l’estació d’aforament del pont de la Barca, passa pel compliment estricte de la Llei de 1959, batalla constant d’en Francesc Ferrer entossudit en l’obvietat que la llei és llei i les lleis són per complir-les i per fer-les complir.

Quan es dibuixa un horitzó diferent i la capacitat d’abastament de les conques internes s’incrementarà amb les aportacions d’aigua regenerada, amb les aportacions renovades dels aqüífers, amb les aportacions decisives de les dessalinitzadores de la Tordera, del Baix Llobregat i de Cunit, ara és també l’hora de la solidaritat reversible de les conques internes.

Ara es pot plantejar amb rigor i tranquil·litat primer la devollució de la normalitat i la legalitat estrictes, i després l’inici d’un procés de retorn de cabals que reajusti els equilibris hídrics d’acord amb la demografia canviant i d’acord amb les necessitats ambientals de tota la conca del Ter, que pateix dèficits acumnulats de molts anys.

Tampoc no hauríem d’oblidar, però, que la solidaritat hidraúlica del Ter té a les comarques del sud de Catalunya el seu just contrapunt en la solidaritat energètica que nodreix els nostres dèficits. Només si som capaços d’una mirada oberta generosa i de conjunt a la nostra realitat serem capaços de trobar respostes no dogmàtiques als nostres problemes.

Mentre, l’esclat ubèrrim de la terra es beu fins l’últim glop de l’aigua que cau, mentre l’Onyar immutable ens convida diàriament a mirar des de la barana d’un pont l’esperat moviment, ara imperceptible.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060600_4_270112__Opinio-LOnyar-immutable

6 Juny 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ONYAR IMMUTABLE

EL VALOR DE LES COSES

Diari de Girona

Dilluns passat a mitja tarda va fer a Girona un ruixat sensacional. Feia temps que no gaudia tant de la pluja. Havia agafat,  sense poques ganes, un vell paraigua destartalat sortint de casa. Tenia més aviat la sensació que em faria nosa i que no em serviria de res. Les raons del meu escepticisme eren prou evidents. Portem molts mesos amb poca pluja, amb una intensa sequera. Aquest concepte ha entrat amb força a les nostres vides i el cervell ha construït un espai per elaborar teories sobre l’aigua i els efectes de la manca d’aigua; l’abundant informació sobre el tema ens l’ha posat en primer pla i mirem cada dia les previsions climatològiques televisives amb curiositat permanent i un esceprticisme creixent. Observem inquitets dies llargs de transparència nítida, ens sentim enlluernats per la claror potent dels dies nets, sense núvols, de cels nítids, escombrats pel vent, que subratllen el blau amb una impertinència intensíssima. Però també hem vist reiterar-se mesos i mesos les nuvolades passatgeres, la concentració esperançada d’una negror concentrada a l’horitzó i dissolta en poca estona. Ha fet, sovint, dies amb aparença de pluja, han caigut quatre gotes i l’amenaça s’ha dissipat. Ha semblat com si costés ploure, com si les borrasques topessin al tombant de Catalunya amb barreres virtuals que en desviessin els seus efectes cap a d’altres parts de la geografia. Em pensava, doncs, que seria un dia més dels molts que hem conegut, tapat, cobert, de núvols baixos, però sense pluja o, com a molt, quatre gotes superades arrambat a la vorera buscant la protecció de les lloses dels balcons i els sortints de les tribunes, evitant mandrosament obrir el paraigua.

Però pels volts del carrer Bacià, en la meva caminada des del carrer de la Salle fins a la plaça Jordi de Sant Jordi, va començar a ploure amb més força i intensitat. És veritat que aquest mes d’abril finalment ha fet un ruixadet cada dia. Curt, discret, escàs, de tant poca entitat que la làmina d’aigua de l’Onyar no s’ha alterat ni un sol dia. Però el gruix de les gotes d’aquest dilluns, la intensitat del ruixat, la força de l’aigua que queia em produïen una sensació nova, refrescant, de pluja evident, clara, contundent, radical; finalment veia com el cel es deixava anar sense complexos. El meu paraigua publicitari, qui sap de què, resistia escassament la força dels elements, les sabates començaven a quedar-me xopes i els baixos dels pantalons començaven a adquirir un pes afegit fet de mullena. Vaig començar a buscar, ja no la minça protecció dels balcons, sinó els espais coberts, els porxos sovintejats. Vaig travessar de la Gran-Via a la plaça de la Diputació pel passatge que hi ha prop de la Prefectura de Trànsit. A la plaça de la Diputació ja no vaig tenir més remei que protegir-me sota els porxos desgarbats de l’edifici de Telefónica. Aquí vaig estar més de deu minuts veient ploure amb ganes; gaudint d’un espectacle urbà habitual a la meva memòria, però escàs en els darrers temps. A pluja batent no circulava ningú pel carrer, els vianants escadussers que gosaven circular quedaven xops per molt que intentessin protegir-se, i pels vorals del carrer de Sant Francesc corria aigua en abundància buscant els imbornals assedegats.Vèiem córrer l’aigua, els dos vorals eren com petits rius i el gruix d’aigua del carrer no feia gens recomanable mirar de saltar dels porxos del meu costat als porxos que em podien portar al carrer Nou. L’espectacle era tan impressionant i alegre que amb prou feines vaig tenir temps d’adonar-me que havia anat  a parar a un dels llocs més tristos, més anodins, més foscos, més llòbregs, més impersonals de la geografia urbana de Girona. La plaça de la Diputació no té cap gràcia, ni cap personalitat i espera una bona sacsejada de remodelació que li canviï la cara i sobretot la pell. Potser només els castanyers d’índies ufanosos podrien salvar-se d’un canvi radical imprescindible d’un dels racons amb menys gràcia que recordo. Érem tres persones refugiades sota els porxos; la Montserrat Miró, exalumne meva, que havia perdut de vista i que em va felicitar pel segon nét, en Nil, i una altra senyora que no vaig conèixer, però que davant de l’abundància de la pluja em va dir, ”que plogui, que plogui, que així no tindran tants problemes amb l’aigua”. Finalment va afluixar una mica i vaig poder seguir el meu itinerari urbà de porxo en porxo. Del carrer Nou vaig passar al carrer Gróber i a la plaça Josep Pla pel passatge dels edificis de l’antiga Gròber, i d’aquí a la plaça del Mercadal pels porxos del Banc de Sabadell. A la plaça del Mercadal vaig tenir feina a saltar de la vorera de davant del Museu del Cinema a la de davant de l’església del Mercadal i, finalment, vaig fer cap al passatge de la Llibreria 22 abans d’arribar a l’edifici de la Fundació Universitat de Girona, on esperaven pacients la Isabel Llauger i en Quim Curbet. Després ens vam reunir una bona colla d’amics en la presentació d’un libre modest i molt ben il·lustrat per en Marc Vicens, que ha copsat amb ulls joves i moderns l’ànima de la nostra ciutat. Sortint de l’acte encara plovisquejava una mica i el meu paraigua, mig trencat, ja em feia més nosa que servei. Al vespre tard, sortint del sopar dels premis de redacció de la Coca-Cola vaig abandonar definitivament el paraigua i espero que en Pere Massana l’hagi llençat.

Ara, quan escric de matinada, dijous, desperta un dia transparent, però des de les finestres de casa les acàcies floridíssimes de la vall del Galligants es dibuixen darrere el campanar de Sant Pere més netes que mai. M’adono que ara vivim la pluja com un bé escàs, com un fet esporàdic, com una sorpresa anhelada i sense la familiaritat quotidiana que recordo de la Girona de la meva infantesa i adolescència, amb regalims constants al carrer del Llop.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008050200_4_263319__Opinio-valor-coses

2 Mai 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LES COSES