Joaquim Nadal i Farreras

CONSTRUCCIONS AGRÀRIES

Pròleg a Construccions agràries. Col·lecció “Guia d’integració paisatgística” núm. 3. Barcelona, DPTOP, 2010

La política de paisatge del Govern de Catalunya ha donat ja fruits legislatius, àmbits de reflexió i anàlisi, i propostes pràctiques d’intervenció. És des d’aquesta triple dimensió que adquireixen un paper rellevant les guies d’integració paisatgística que hem anat editant i de les quals aquesta sobre les Construccions agràries n’és la tercera.

Neix d’una necessitat evident i sorgeix de la constatació d’un problema important encara no resolt. El paisatge agrari ha experimentat una transformació accelerada en els darrers temps, tant per la reducció de la població activa dedicada a aquest sector, com per l’aparició de noves tècniques de conreus i nous conreus, i també per la irrupció de nous materials i nous sistemes constructius que han alterat pràctiques seculars que semblaven ben arrelades en el paisatge.

 La precarietat de mitjans i les dificultats que han presidit sempre la vida pagesa es veu ara agreujada per problemes de preus i de comercialització, i per unes polítiques agràries en els àmbits supraestatals que, sovint, desconcerten i plantegen seriosos dubtes sobre el paper que les administracions atribueixen al sector primari.

Vull deixar clar aquí que la reflexió del Govern de Catalunya sobre el paisatge agrari es fa des d’aquesta perspectiva i posant en un primer pla la funcionalitat de l’activitat agrària i el seu paper en un model d’equilibri social, que no seria possible sense la pagesia.

Així, doncs, la reflexió sobre el paisatge no és una reflexió superficial, feta des de plantejaments estètics i des d’una òptica urbana i elitista. Neix de la preocupació intrínseca per facilitar la vida a pagès i per la voluntat expressa de facilitar les coses i no de complicar-les més. I neix del convenciment del gran futur que espera al sector agrari, tant des del vessant de la producció, comercialització i transformació dels productes com en el terreny del desenvolupament de l’agroindústria com a camí a explorar per a dotar la pagesia de noves expectatives i d’un nou futur. En aquest aspecte és també indubtable que a la funcionalitat primigènia de l’agricultura i de la ramaderia s’hi afegeix, ara, el paper complementari del lleure, de la cultura, de la gastronomia i del turisme rural.

El punt d’equilibri entre l’activitat principal, les activitats complementàries, la geografia i la geometria dels conreus, i els valors del paisatge és el que reclama avançar per un camí d’excel·lència que faciliti al màxim tots els sectors d’activitat i els integri en orientacions compartides nascudes de la compatibilitat recercada.

Si partim d’aquesta reflexió, les qüestions que giren al voltant de les construccions agràries poden ser plantejades amb sentit pràctic i voluntat eficient. Des d’una visió molt pragmàtica dels problemes i des de la constatació que les orientacions nascudes de la lògica no tenen ni major cost ni major complexitat.

La recerca de la idoneïtat dels emplaçaments ve marcada per la topografia i la funcionalitat. El rebuig de materials impropis i elements estranys ha de néixer de la capacitat de proporcionar elements integrats amb les mateixes prestacions, i amb preus competitius. Les estructures de cobertes, els elements de formigó prefabricat, els elements auxiliars de tancament no cal que siguin de materials agressius, de formes innòcues, i de colors arbitraris. No hauria de ser difícil foragitar del paisatge agrari banyeres, somiers, plàstics, bidons, materials reciclats però impropis.

Tampoc cal que aquestes reflexions es fonamentin en una suposada naturalització idònia que no es correspon amb la història. L’equilibri aparent del nostre paisatge agrari, alterat per la irrupció de nous materials en les darreres dècades, només és una visió quimèrica i idealitzada d’un procés de selecció natural que ha garantit la pervivència dels materials més sòlids i la desaparició dels més febles i intrusos.

Però, avui, l’adaptació dels colors, de les formes i dels emplaçaments,la integració dels accessos, la utilització de materials adequats passa per reconèixer que la vida a pagès al segle XXI ha de permetre unes condicions d’igualtat que en el passat no havien existit.

Els exemples i gràfics que es presenten en aquesta guia posen de manifest que estem davant d’objectius possibles sense cap minva per a la competitivitat i la confortabilitat de la vida pagesa. Són orientacions que permeten triar abans de les decisions i que ajuden a millorar una visió del nostre camp, avui alterada massa sovint. Un darrer exemple ens orientarà. Hi ha qui en benefici de la superfície terrosa voldria els camins rurals sense asfalt, sempre només amb sauló. Però avui hi ha textures i pintures suficients per tal de donar al formigó o a l’asfalt unes connotacions terroses sense necessitat de claudicar davant de carreteres enllotades al primer terrabastall de pluges amb l’arribada de la tardor per més trencaaigües que es facin. No es tracta, doncs, de maquillar la realitat, sinó de submergir-nos-hi i posar tot el coneixement a disposició de les qualitats contemporànies de la vida a pagès. Vull dir que si a les cabines dels tractors hi ha aire condicionat no es deu poder entendre que els tractors hagin de tornar del camp a la casa trepitjant sempre el mateix fang que acaben de llaurar.

20 Mai 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a CONSTRUCCIONS AGRÀRIES

ELS ESPAIS AGRARIS

Intervenció en les Jornades de reflexió, participació i debat sobre la futura Llei d’espais agraris de Catalunya. Girona, 17 i 18 de gener de 2008. Text publicat en el llibre La futura llei d’espais agraris de Catalunya. Girona, Documenta universitària, 2009 (pàg. 17-19)

El debat científic i polític sobre l’evolució del sector primari ens és avui més imprescindible que mai.

Hem viscut una època que hem cregut que l’agricultura era una activitat productiva residual i prescindible i hem arribat a creure que en el món desenvolupat es pot regular la producció amb criteris de mercats molt amplis, amb subsidiarietat respecte als grans subministraments alimentaris, i atenent a quotes i subvencions que fins i tot podien subvertir el paisatge agrari, els cicles, les rotacions i els conreus.

Però la crisi econòmica recent, l’evolució del preu dels aliments i les crisis anunciades de desabastiment de determinats sectors de població marginal han disparat tots els senyals d’alerta i han reclamat una atenció diferent cap a l’agricultura.

Ens cal en primer lloc reconèixer i recordar que la història de la humanitat està profundament marcada per la influència de l’agricultura, pels descobriments més elementals en matèria de conreus, pels sistemes de rompuda, per les colonitzacions agràries, per la millora de les tècniques, per la recerca al voltant de determinades espècies. La humanitat ha dibuixat amb les mans el paisatge agrari que avui sabem identificar i reconeixem. Tot el paisatge és, en bona mesura, el resultat de processos mil·lenaris conformats per períodes d’expansió i creixement dels conreus en detriment del bosc i per períodes de retrocés dels conreus en benefici del bosc. Malgrat que la geografia i la geometria agràries ens han seduït culturalment en dates recents, han desvetllat sentiments d’admiració i vocacions de recerca des de temps immemorials quan es recollien les pràctiques agràries tradicionals i s’intentaven perpetuar i transmetre com el cabdal més bàsic del coneixement acumulat per una societat determinada.

En el moment àlgid del creixement econòmic de les darreres dècades, s’ha supeditat el paper dels sòls agraris a la preponderància de les exigències del mercat i dels nous assentaments urbans, o els nous sectors d’activitat econòmica i logística. La proximitat a les grans àrees urbanes, triades en bona mesura en el passat per la proximitat de les terres més fèrtils, ha fet d’aquestes terres l’objectiu més immediat dels nous models de creixement i hem vist sorgir polígons i naus en els millors sòls agrícoles, a les planes, als deltes, a les terres grasses i fèrtils més que als pendissos de les muntanyes i a les feixes costerudes dels moments més intrèpids.

Aquesta col·lisió inevitable planteja ara una qüestió difícil. Cal regular els sòls d’especial valor agrari? Cal una legislació específica per a preservar els sòls de vocació agrícola més evident? Hem de contraposar sòls agrícoles i sòls industrials? Hem de convertir l’agricultura en una activitat residual o sentimental circumscrita a espais secundaris i a terrenys de fertilitat reduïda?

Aquest dilema no té una sortida fàcil perquè sent cert que hi ha massa coses regulades i legislades és també molt evident que no ho podem fiar tot només a la cobejança dels rendiments més immediats i a vegades ficticis, comprometent el futur i posant en risc la diversitat dels paisatges que hem heretat del passat.

No es tracta, és clar, de plantejar una mena de vindicació del món agrari amb instint nostàlgic i romàntic. És cert que no hem de perdre mai la capacitat d’emocionar-nos davant de la bellesa incomparable d’un paisatge agrari ben treballat, transformant-se seguint les estacions al llarg de l’any, com també és cert que els treballs de drenatge, de dessecament, de rompuda, de rotacions que van perfilar les generacions passades acumulen tanta saviesa que no n’hauríem de prescindir. Però és molt més cert que amb sentit pragmàtic s’han de buscar mecanismes de compensació i garanties d’equilibri entre els diferents paisatges que conformen la nostra realitat. Avui, els models de vida que permet l’agricultura actual auguren la possibilitat de la continuïtat de noves generacions d’agricultors si som capaços de no liquidar totes les possibilitats de la matèria primera i més elemental, la terra.

Cal, però, no perdre de vista que ara el percentatge de la població activa que es dedica a aquestes tasques és mínim i que la cura d’amplíssimes parts del territori es pot fer, amb sensibilitat i eficàcia, amb poca gent. Fora, però, dramàtic que al fina,l portats per un frenesí consumista, no deixéssim espai per als treballs agraris i que els pagesos que queden se sentissin expulsats de les seves pròpies activitats.

Avui, la col·lisió entre ciutat, indústria, logística, infraestructures amb l’agricultura és a l’ordre del dia de la nostra realitat quotidiana. Cal enfocar aquesta col·lisió i trobar una regulació no fonamentalista que preservi els valors essencials i no limiti les potencialitats del creixement. És complicat però és possible.

17 gener 2008 Posted by | INTERVENCIONS, Jornades, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ELS ESPAIS AGRARIS

EL CENTENARI DEL SINDICAT

Pròleg a Viure de la terra. Història i memòria del Sindicat Agrícola de Constantí (1905-2005), de Montserrat Duch i Josep Franquès. Constantí, Sindicat Agrícola de Constantí, 2006

La tradició obrera catalana s’ha construït tant des de l’activisme pur i dur com des del mutualisme, el cooperativisme, el sindicalisme, els socors mutus, el finançament compartit. Dominats per la tradició obrera industrial hem deixat massa de banda, i les notables excepcions potser confirmarien la regla, el món rural. La pagesia, tant central en la nostra peripècia col·lectiva des dels remences als rabassaires, ha esdevingut gairebé sempre un teló de fons, un escenari marc per als esdeveniments més notables.

Estic segur que l’única manera pràctica de trencar aquest distanciament és una aproximació al detall, en l’àmbit local, fent bons els plantejaments cada cop més estesos de la que en algun moment algú va anomenar microhistòria. Però que podria ben bé ser només la història, ras i curt, des de la proximitat, des de la calidesa humana, des dels contorns precisos d’una realitat que es palpa. Donar vida al relat i a les anàlisis, fer-les entenedores des de la familiaritat.

Aquest és, sens dubte, el mèrit d’aquesta història i memòria del sindicat agrícola de Constantí durant un segle. Montserrat Duch ens aproxima a la realitat històrica de la població, de la societat, de les activitats econòmiques i a les fórmules d’organització i enquadrament arbitrades per la pagesia. Un enquadrament sindical que anirà adquirint connotacions polítiques i que forjarà, de forma indestriable, els quadres del sindicalisme i els de la vida política local. Un context dominat per l’estructura de la propietat de la terra,per un predomini social de cacics locals amb afany de control permanent, i per una presència majoritària de petits propietaris, rabassaires o simplement jornalers, amb necessitat de socialitzar les seves preocupacions vitals per tal de neutralitzar el predomini caciquil esmentat. Josep Franquès, per la seva banda, ens porta des dels anys més punyents de l’autarquia i de la repressió fins a la més estricta contemporaneïtat. Franquès ens aporta un relat vivíssim, en alguns moments excitant, molt fet en primera persona i amb perfils sovint autobiogràfics, atesa la seva implicació directa en els fets relatats.

No es pot pas dir, però, que la part de Duch sigui Història i la part de Franquès sigui Memòria, com podria donar a entendre el títol que els mateixos autors s’han triat. És cert que la part de Duch és de tons més acadèmics i que la part de Franquès té els colors vius de les coses viscudes en primera persona. Però la sola irrupció també com a petita part de la història en la part de Franquès de la “joveneta” Duch ja ens fa adonar d’una entesa total, d’una bona sintonia, d’una complementarietat indestriable que fa de tot el llibre una Història, sense matisos.

Vist en la distància podria semblar un llibre-crònica d’un paisatge residual. Vist i viscut de prop tot adquireix uns tons més rellevants i un contingut humà que sovint posa la pell de gallina. La distància de l’actual visió de Constantí enmig d’un mar de polígons i activitats industrials de dia, o de rutilants lluminàries de nit, o de la visió dels textos sobre el municipi que Duch ens reporta com a ambientació liminar. Es com pot veure’s una distància diferent, justament la que transcorre al fil de la història del  Sindicat Agrícola de Constantí durant un segle. En la visió externa poc queda d’aquell “puig axatat” en els encontorns de Tarragona d’un poble rural. La variant “gironella” dels avellaners (potser per això la Montse em demana aquest pròleg), els garrofers dels jardins de les cases més forànies, o les vinyes d’un passat esplendorós marquen encara amb empremta profunda les mirades i les consciències dels habitants de Constantí que saben que les seves arrels s’han forjat generació rere generació en el combat desigual i duríssim amb la terra i la propietat de la terra.

El cor del llibre és el sindicat, però l’ànima són les persones. Les adscripcions polítiques, el decantament progressiu cap a les tradicions reformistes en el terreny del sindicalisme, i republicanes en el terreny partidari. I la vida i la societat. Els locals del Sindicat, el Cafè, les tradicions socials de la vida associativa i un corrent de fons d’enfrontaments, tensions i desercions en un arrenglerament molt tallant entre dretes i esquerres.

Aquí rau el dramatisme extrem de la Guerra Civil, que culmina “la frustració de les esperances” del moment àlgid republicà i dóna via lliure al desfermament de tots els fantasmes dels enfrontaments socials, que en l’àmbit local es viuen i es vivien casa a casa i porta a porta. Montserat Duch apunta noves línies de recerca, que molts hem intuït però que mai no hem gosat abordar, i que van donant peu a aproximacions novel·lístiques i fins i tot cinematogràfiques del drama humà, individual i col·lectiu que es va viure de forma descarnada. ”La repressió subsidiària sobre les dones dels dirigents locals exiliats fou implacable en romandre al poble, maldar per guanyar-se la vida, treballaven a jornal i vivien en casa de familiars o amics, ja que els seus béns estaven embargats. Algunes parelles es retrobaren molts anys després a França, altres no reeixiren a reunir-se. Els sentiments esquerdats i els afectes ofegats, una altra dimensió emocional del cost humà de la guerra civil encara per estudiar”.

Per això Franquès, en el seu recorregut per les dues cooperatives (Unió d’Agricultors i Cooperativa Sant Isidre), fa història social i ressegueix la pervivència de la tradició del Sindicat i explora la lenta i difícil reconstrucció de les esquerres. Reconstrucció difícil, amb les hostilitats obertes, i la majoria social evident però larvada. Tot plegat és una història d’un desvetllament i d’una recuperació. La represa i la construcció d’un sentit més democràtic, igualitari, solidari i disposat a la reconciliació vençudes les resistències i els atrinxeraments socials institucionalitzats que el temps i l’evolució més recent han escombrat.

Potser sí que el fil conductor ens porta, com diu Duch, de la cançó “Les plegadores d’avellanes” al “Tarragona m’esborrona i Constantí em fa patir” dels Pets. Però, per tal de defugir una simple narració descriptiva, ens convindria aplegar en una mateixa tradició els paisatges del món rural en extinció i els nous paisatges socials del segle XXI. Aplegar per deixar constància que si les arrels pageses s’enfonsen fins els confins del segles, mil·lenis enrere, la nova societat no ens és comprensible sense aquestes referències. I potser la qualitat de les nostres vides, de la nostra identitat, passa per administrar la societat contemporània, sense perdre de vista els valors i les preocupacions que han dominat secularment les generacions que ens han precedit.

1 Mai 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL CENTENARI DEL SINDICAT

PER UNA NOVA ARQUITECTURA RURAL

Diari de Girona 

Cada dia queden menys pagesos a Catalunya. I cada dia els necessitem més. Si la pagesia retrocedeix gaire més, i amb ells les terres de conreu, en poc temps no podrem reconèixer el nostre paisatge i serà de molt mal gestionar el nostre territori. Tindrem clapes de gespa escampades per totes les segones residències, o primeres, però ens quedarem sense prats naturals i el mosaic de verdor estantissa serà una ombra de la força dels nostres prats. Ens haurem quedat amb un país desdibuixat, sense un paisatge propi, d’aquí, i amb una sistemàtica concessió a la moda més convencional. Haurà desaparegut quasi del tot la geometria variable de colors i conreus. No és una consideració estètica només; és una qüestió vital, de supervivència, d’equilibri, de respecte i valoració d’unes arrels pageses, mediterrànies, seculars que ens han fet com som. I que si es perden van atorgant al bosc, al camp, als rius, als prats, als marges un aire feréstec i embrutidor que acredita la progressiva pèrdua de control de l’home sobre el seu, el nostre, entorn natural.

Sóc partidari de fer tot el que calgui i de dedicar-hi pressupostos generosos per tal d’estimular i impulsar l’agricultura i la ramaderia. Encara que es tracti d’un percentatge baix de la població activa, aquest percentatge necessita una atenció preferent i tota mena d’ incentius.

Preservar i garantir les escoles rurals. Facilitar i millorar les comunicacions i l’accessibilitat amb un bon programa de camins rurals i vies forestals. Garantir tots els serveis públics i l’accés a totes les avantatges de les noves tecnologies. Acabar amb els punts foscos de la geografia catalana pel que fa a cobertura telefònica (fixa o mòbil), a la recepció de televisions i emissores de ràdio (totes), a l’arribada de les connexions informàtiques bé sigui per cable, bé per satèl·lit. Assegurar una sanitat disponible i disposada a atendre una població que viu en un hàbitat dispers i lluny dels centres sanitaris principals o de molts dels centres d’assistència primària. I propiciar, d’una banda, l’especialització i la intensificació agrícoles i vincular tant com sigui possible aquesta producció a una indústria agroalimentària potent. I, de l’altra, facilitar la recuperació de conreus tradicionals en una combinació permanent que passi per les vores de la política agrària comunitària que es fixa i fixa els grans principis, però que ha perdut tota sensibilitat en la distància curta i en el detall, i que  prioritza la macroeconomia però no es preocupa de la microeconomia. I aquesta és la que alimenta per capilaritat un territori petit ric i divers, de molts accents, de textures variables, de geografies canviants, d’especialitzacions selectives, de secans i regadius, de grans i petites explotacions, d’homes i dones que viuen i volen viure dignament i guanyar-se la vida en el mosaic dels més de nou-cents municipis de Catalunya.

Dic tot això per avançat perquè tinc molt clar que, a hores d’ara, estem demanant i continuarem demanant a la nostra pagesia més del que és raonable, posant més a prova del compte la seva capacitat de sacrifici. I això només ho podem fer i serà legítim que es faci si prèviament som capaços de donar-los les compensacions i els estímuls que els són imprescindibles. I si atorguem a l’agricultura i a la ramaderia el pes i el valor que tenen, i mostrem un respecte suficient com per no convertir, d’una forma sistemàtica, les millors terres de conreu en simple moneda de canvi d’un imparable procés d’urbanització. En aquest sentit hem de començar a preguntar-nos si amb els creixements que plantegem de les àrees urbanes no estem construint un país que acabarà omplint del tot les planes fèrtils de zones urbanes i deixarà el món rural com una marginalitat en els pendents més inclinats dels nostre relleu. Aquesta és una qüestió que requereix atenció i sensibilitat per als sòls d’especial valor agrícola en tots els plans generals i en totes les normes subsidiàries dels nostres pobles i ciutats. Aquests mateixos plans han de dedicar una atenció renovada a l’arquitectura rural. Les noves necessitats, les noves facilitats i els nous materials han produït una degradació i trivialització d’ aquesta arquitectura.

Els prefabricats, els formigons, els blocs, els plàstics, les planxes de fibrociment, el cautxú, les naus despersonalitzades però fàcils de muntar i fer ho estan envaint tot. S’ha acabat o s’està acabant l’imperi de la teula, de la fusta, de la pedra, dels còdols en les construccions rurals. Ara aquests materials es reserven per a noves edificacions dedicades a segones residències d’urbanites que mimetitzen, sovint amb poca gràcia, les tipologies i les característiques de l’arquitectura rural tradicional.

S’han acabat les eres, les bordes, les pallisses, les barraques de vinya, les parets seques, les quadres, els tancats de fusta, les tines, els trulls, els abeuradors, els safareigs o rentadors, els assecadors, les golfes. I assistim a una invasió descontrolada de noves edificacions: granges, magatzems, sitges, estabulacions de materials poc nobles, de colors indefinits, de formes matusseres, de remats provisionals. Poc a poc, les noves edificacions van ocultant o eliminant les velles formes de l’arquitectura tradicional de molta solera sense que es vegi per enlloc cap intent seriós d’actualitzar-ne els formats i continuar-ne els valors sense caure en l’absoluta mediocritat que ens envaeix. Les formes nobles i proporcionades de moltes masies, de molts pobles; els grans badius, els finestrals, les sales, van retrocedint en benefici d’una creixent despersonalització. Les encamellades de fusta, els cairats i les bigues són ara testimonials i les noves estructures ho senyoregen tot.

Hi hauria d’ haver ara un imperatiu de qualitat, uns nous condicionants per als materials, les formes, els espais fins a crear una nova tradició que pugui altre cop esdevenir un element de referència.

Però torno al principi. No podem demanar aquest esforç a la pagesia si apareix com una obligació més, com un obstacle afegit i no els sabem donar les compensacions adequades. Perquè si no hi ha ajuts està més que justificat que l’arquitectura rural, com la urbana és clar, tiri pel dret i no s’estigui de gaire miraments.

La qüestió és que no crec pas que estiguem en condicions de poder consentir sense posar-hi remei que el nostre paisatge rural perdi les seves coordenades de qualitat per desídia i incúria, i per manca d’idees, de la nostra, les nostres administracions.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

3 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PER UNA NOVA ARQUITECTURA RURAL

RECURS CONTRA LA LLEI DE LA VINYA I EL VI

Intervenció a la Diputació Permanent. Procediment per a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat 24/2003, de 10 de juliol, de la vinya i del vi

Publicada a: DSPC-D, 7, pàg 7

30 Setembre 2003 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a RECURS CONTRA LA LLEI DE LA VINYA I EL VI