Joaquim Nadal i Farreras

LA LLEI DE L’EMBUT. COMARQUES I OPA

El Punt

Alguns comentaristes polítics i especialment Francesc-Marc Álvaro han concretat un greuge contra tots els polítics i el sistema polític català amb un argument d’una simplicitat quasi absoluta. Mentre s’impedia l’OPA de Gas Natural, diuen, el Parlament de Catalunya gastava les seves energies en una batalleta menor i local, feta només de quotes de poder, amb la modificació de la llei dels consells comarcals.

Costa de creure que es puguin ventilar dues qüestions de tanta entitat d’una manera tan alegre, tot i que puc admetre l’eficàcia de la comparació. Però barrejant totes dues coses es minimitzen totes dues, es desacredita el Parlament de Catalunya, es situa a Catalunya el punt de gravetat d’un tema econòmic i empresarial que té moltes cares i que no depèn únicament de Catalunya, i es passa de puntetes sobre la importància real del paper del Govern de Catalunya i les reaccions dels partits catalans sobre totes dues qüestions.

Comencem per l’OPA. Si ens ho prenem com un atac a Catalunya donem força als arguments del Sr .Rato que en defensa de la prohibició de l’OPA ha fet valer arguments de la mal anomenada guerra de les regions atiada de forma suïcida pel Partit Popular. No es poden contraposar els interessos d’uns o altres en aquesta qüestió. En realitat la prohibició de l’OPA és un atac directe a la mateixa economia espanyola, a les lleis del mercat, al sistema de lliure competència, i a la necessària competitivitat del sector energètic impedint la constitució d’un grup “espanyol” potent amb possibilitats d’intervenir, influir i comptar en el mercat energètic europeu i mundial. És el fil que amb arguments tècnic i econòmics molt sòlids va voler desgranar el Sr. Antoni Brufau. En el fons, en l’impediment de la compra d’Iberdrola per Gas Natural s’ha volgut negar validesa a una iniciativa empresarial que, promoguda des de Catalunya, tenia una dimensió i una volada de gran profunditat. Entrar, com fa Rato, en la negació de l’”espanyolitat” de la proposta és apostar per un intervencionisme caduc, és polititzar una operació clara de contingut merament econòmic. No és ni tan sols un episodi de la sana competència entre Madrid i Barcelona. És ofegar una iniciativa, és frenar els empresaris, és buscar quotes de poder econòmic usant del poder polític.

Sobre aquesta qüestió i plantejada en aquests termes es fa difícil de veure quin paper podia correspondre al Parlament de Catalunya. Un posicionament parlamentari, poder legislatiu per antonomàsia, hauria donat la raó a Rato. En aquesta qüestió no hi cap la queixa, la lamentació ni una iniciativa unilateral. La primera veu correspon als empresaris i sobretot també al Govern de Catalunya en el terreny de les aliances, de les negociacions i del poder polític. Com és que els comentaristes esmentats no s’han preguntat específicament per l’actitud i les opinions del Govern Català?

Ara, els consells comarcals. No és una batalleta, no és una qüestió menor. La reacció irada i incontinent de CiU n’és una bona prova. No és una qüestió només de sistema electoral i de quotes de poder polític. Des que la llei comarcal es va aprovar l’any 1987 sense un consens suficient, totes les lleis territorials han anat coixes i tenen pendent una revisió a fons i un replantejament quasi constituent. Però mentre, la clau de tot és una reforma que garanteix la presència d’un consell d’alcaldes amb tots els alcaldes o alcaldesses d’una comarca, la millor garantia per als petits municipis, i un sistema electoral que dóna més pes al nombre de vots i menys pes al nombre de regidors. Això sí, ni les comarques, ni els municipis no es mouen, no canvien de límits. Són els mateixos i el pes electoral d’uns i altres es jugarà en cada àmbit comarcal. Res a veure doncs amb una suposada contraposició entre dues Catalunyes o dos models de Catalunya, un més metropolità un altre més comarcal. Plantejar-ho així respon a un fals comarcalisme a la defensiva exhibit per aquells que, en l’exercici d’un monopoli desertitzant, han fet dels consells instruments de penetració política i han abandonat la dimensió de cooperació i servei que s’hauria d’esperar d’una administració de segon grau creada per donar millor servei als municipis, i prestar millor els serveis a la ciutadania. Des de la nostra òptica, aquesta és una qüestió molt més d’interès ciutadà que no pas d’interès partidista excepte per aquells que veuen perdre un poder omnímode en el qual s’havien instal·lat amb vocació de perpetuar-se.

L’únic punt comú entre l’OPA i els consells és que l’impediment de l’OPA s’ha volgut fer passar aplicant la llei de l’embut, la mateixa llei que havia presidit fins ara la vida dels consells comarcals en la interpretació que n’han fet els dirigents de CiU per molt que es reclamin d’un patriotisme que tenen mal entès.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

9 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA LLEI DE L’EMBUT. COMARQUES I OPA

ELECCIONS. CATALUNYA POBLE A POBLE

El Punt

Qui més qui menys, té al cap com és la Catalunya d’avui. On es concentra la població, com es distribueix l’activitat econòmica, com evoluciona l’agricultura, com es transforma el paisatge. Quines permanències del passat ens assenyalen amb precisió les nostres arrels, quines aportacions del present ens marquen el canvi i la diversitat.

El paisatge territorial i humà és dinàmic, canviant, en permanent evolució. Totes les parts del conjunt tenen una gran importància i cadascuna té les seves pròpies necessitats i fa al conjunt les seves aportacions singulars. Catalunya es configura com un mosaic de terres i persones organitzat administrativament poble a poble i ciutat a ciutat. Els noms atorguen contorns precisos al territori i evoquen els perfils diferenciats de cada raconada.

Catalunya és un país petit, antic, molt treballat, amb una profunda, intensa, tenaç petjada humana. Generacions i generacions hi han fet la seva aportació, ens han deixat la seva herència. Totes aquestes consideracions vénen a tomb d’una polèmica estèril, d’una confrontació inútil, d’un intent insensat d’oposar dues Catalunyes.

L’intent es produeix des de la consciència d’un presumpte monopoli perdut, d’una hegemonia territorial aparent, d’un control del territori i dels ressorts del poder que ha tingut més efectes asfixiants que beneficiosos per al normal funcionament del país.

L’intent de CiU d’erigir-se en defensora dels municipis i dels pobles petits davant d’una suposada concepció metropolitana de Catalunya és una ofensa als centenars de persones que han compromès el seu treball, el seu esforç i la seva generositat en projectes polítics diferents i igualment vàlids i legítims; és una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans que han votat diferent i s’han dotat de governs de colors polítics discrepants amb els de la coalició dominant. És negar que, es vulgui o no, hi ha a Catalunya molts més pobles petits que ciutats mitjanes i grans i negar que en aquest mosaic de pobles es pugui assajar dignament el pluralisme. És confondre les aspiracions polítiques, els interessos personals, les ambicions d’uns dirigents amb les necessitats objectives de cada poble.

La lluita per quotes de poder és una perversió de la política. I ara estem assistint a un espectacle orquestrat com una resistència numantina a perdre parcel·les de poder i maquillat com un intent de defensar una determinada Catalunya de no se sap ben bé quins suposats perills. Tot sembla molt més la lluita aferrissada per la menjadora que la noble lluita per la dignitat col·lectiva de cada poble. Perquè és ben evident que per més que visquin molts més catalans i catalanes a les àrees metropolitanes de Catalunya que a la resta del territori, el territori és el que és, els municipis són els que són i les comarques també.

El model no és i no pot ser un model de confrontació. Catalunya és un tot i a cada part del tot li correspondrà la representació que li escaigui dins el seu àmbit. Els pobles de Catalunya, alliberats de la pesada càrrega d’un pensament únic, d’una voluntat homogeneïtzadora i excloent, podran viure feliços i gaudir de la seva pluralitat en un futur que s’anuncia menys engavanyat i més lliure per a tothom. En un projecte pensat des de baix, poble a poble. Amb tots, petits i grans. Catalunya, un sol poble.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

5 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , | Comentaris tancats a ELECCIONS. CATALUNYA POBLE A POBLE

UN OBSERVATORI DE L’AUTONOMIA LOCAL

El Punt, edició comarques gironines

En els pròxims mesos han de canviar moltes coses a Catalunya. Han de canviar formes, estils, actituds. S’ha de produir un moviment radical de regeneració democràtica basat en la transparència, la claredat, la informació, la participació. Un nou govern ha de saber escoltar, entendre, atendre i respondre. Aquest principi general exigeix dels governants una actitud diferent i una predisposició radical a canviar la imatge de la política i dels polítics i una voluntat clara de dotar-se dels instruments adequats pera fer-ho possible.

Entre aquests instruments, vehicles, eines, voldria assenyalar: 1. la necessitat d’una reforma de l’administració. Una administració més simple, més directa, menys burocràtica. 2. donar poder als territoris, crear un marc d’autèntica descentralització de l’administració autonòmica. Que els ciutadans sàpiguen qui són i on són els interlocutors efectius, amb capacitat per decidir i resoldre les qüestions que es plantegen. 3. facilitar a través d’aquest poder territorial i descentralitzat els àmbits d’una autèntica, i eficient cooperació territorial i local. 4. dotar racionalment el Fons de cooperació local de Catalunya, i 5. propiciar que aquesta cooperació es fonamenti en la lleialtat institucional.

Fins ara el Departament de Governació i la legislació sectorial de la Generalitat han alimentat el recel i la desconfiança entre els Ajuntaments i la Generalitat. S’ha negat d’una forma sistemàtica i contumaç als ajuntaments el seu paper en la construcció de l’autogovern i lluny de la idea bàsica del catalanisme progressista que vol que els ajuntaments siguin peces bàsiques de la construcció nacional de Catalunya s’ha combatut aquesta idea. Els ajuntaments no són enemics de l’autogovern, són peça fonamental d’un autogovern ambiciós plural i capaç de tocar de peus a terra d’una banda i de compartir les utopies més ambicioses i creatives de l’altra.

Amb autèntica desgana, una mandra irredenta, s’ha jugat a la confrontació, a contraposar grans i petits, a interferir sense voluntat constructiva, a escatimar recursos, a primar lleialtats polítiques per damunt de projectes reals. Seguint aquest model s’ha minimitzat el paper de la Comissió de Govern Local i s’ha prescindit del sentit de la responsabilitat i del patriotisme del món municipal per posar-lo instrumentalment sota sospita.

Un repàs dels discursos polítics és en aquest sentit molt il•lustratiu. La referència als ajuntaments és sempre molts escadussera i esporàdica, i només augmenta i adquireix una dimensió rellevant quan a l’hora d’assumir mancances i problemes es vol diluir responsabilitats a base de diluir-les o repartir-les.

Ja l’any 1991 un estudi de Josep Mir sobre el règim local a Catalunya assenyalava en relació a la legislació sectorial que, mantenia l’ambigüitat competencial i la seva definició genèrica, feia sovint i fa una atribució insuficient de competències, imposa càrregues econòmiques més que no assigna papers, vulnera el règim de relacions interadministratives i de cooperació ,i s’atribueix facultats i competències que absorbeixen sovint les que correspondrien per la seva mateixa naturalesa al món local.

S’acosten eleccions municipals i a la tardor vénen eleccions autonòmiques i convé començar a dir que calen nous instruments, nous vehicles, per a facilitar, impulsar i potenciar el paper dels ajuntaments a Catalunya.

Caldrà en primer lloc crear un observatori permanent de l’autonomia local que avaluï l’evolució del món local i que amb independència assenyali els problemes, s’haurà de propiciar l’elaboració d’un Informe anual de l’estat de l’autonomia local, que haurà de ser debatut en seu parlamentària, i s’haurà de reformar la composició i les funcions i competències de la Comissió de Govern Local de tal manera que esdevingui un àmbit de contrast, no un tràmit administratiu.

Caldrà també més endavant reformular tota la legislació territorial i de règim local de Catalunya i caldrà fer-ho amb voluntat constructiva i fundacional, amb el màxim acord, amb consulta i aportació de les diferents forces polítiques i amb audiència de tota la ciutadania i de les administracions afectades. Amb l’objectiu principal d’eliminar la idea d’una permanent confrontació, d’un constant estira i afluixa i substituir-lo per un principi bàsic d’eficàcia, transparència i servei. Els ciutadans tenen el dret i han de poder complir amb l’obligació de saber-se sempre atesos i de saber sempre a qui correspon i de qui és la responsabilitat de la resolució dels seus problemes. A partir d’aquest esquema bàsic i d’urgència caldrà afrontar mesures complementàries que tendeixin a garantir la plena eficàcia i objectivitat de la cooperació entre administracions.

Quan hi ha un problema tenen sempre raó els ciutadans quan diuen, deixeu-vos d’orgues i arregleu la carretera, deixeu-vos d’orgues i feu l’escola-bressol, deixeu-vos d’orgues i construïu l’institut, deixeu-vos d’orgues i garantiu-nos una política de seguretat eficient, democràtica i preventiva. I, ara per ara, les respostes no arriben.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

17 gener 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a UN OBSERVATORI DE L’AUTONOMIA LOCAL

OFENSIVA O OFENSA?

El Punt, edició comarques gironines

El Partit Popular i el seu president han decidit organitzar una ofensiva en tota regla en tots els fronts. Han decidit no deixar res per verd. Han decidit forçar la màquina en clau electoral. És una ofensiva polièdrica: té moltes cares i té molts colors, però va en una única direcció. Respon a un determinat concepte d’Espanya i de l’Estat, i afecta tant els símbols com les institucions i, sobretot, les relacions interinstitucionals. No em cal ara referir-me als episodis més simbòlics com el de la bandera que plantejats d’entrada erròniament han tingut poca fortuna. En refereixo sobretot a un clima, un ambient, una atmosfera que planteja accions i comissions en perjudici del model d’Estat autonòmic i que allunyen Espanya d’una visió composta i complexa, l’Espanya mosaic, l’Espanya plural, el caràcter innegable i indiscutible de la pluralitat nacional, cultural i lingüística. Hi ha involució autonòmica, per molt que Josep Piqué amb cara amable intenti negar-ho. Les coses són així perquè els fets van en aquesta direcció. De fet podem parlar sense por d’exagerar d’involució autonòmica i d’involució democràtica en el sentit que un concepte restrictiu i restringit de la seguretat i de les llibertats comporta inevitablement un desgast, una devaluació de la qualitat democràtica.

Aquest és el marc en el qual es produeix un deteriorament creixent de la qualitat i de l’eficàcia de la gestió en el terreny de les inversions, de les infraestructures, de les prioritats. Però sobretot aquest és el marc en el qual es produeix una visió instrumental, partidista i patrimonial de les institucions. Des d’una acció personal i un interès sectorial es poden canviar càrrecs públics de tota mena. La facultat de nomenar ministres no entra en aquesta dimensió. Hi entra, en canvi, la capacitat i la voluntat de disposar de càrrecs electes (diputats, senadors, diputats autonòmics, presidents autonòmics, presidents de cambres legislatives) per a modelar el mapa polític i de partit a la mesura d’una determinada ambició i de determinats objectius. No és estranys doncs que si aquesta és la visió interna, de partit, dels càrrecs institucionals, traspuï aquesta visió a les relacions interinstitucionals quan es tracta d’institucions presidides i conduïdes des de d’altres majories. És en aquesta clau que es pot entendre millor l’ofensiva o el menyspreu cap a institucions autonòmiques o més concretament cap al món local.

És la vella tàctica que ja he comentat alguna altra vegada. Es tracta de sacsejar l’ambient , atiar el conflicte, provocar la bronca, justificar una determinada acció política i treure’n profit.

És el que ha passat amb la iniciativa de treure recursos dels ajuntaments, desapoderar-los de determinades competències, atribuir-los una suposada responsabilitat fiscal i sostreure la iniciativa pública del marc i la regulació de les ordenances locals. Es tracta de poder tirar pel dret, disminuir els recursos i les capacitats dels poders locals, poder anunciar que es rebaixen els impostos i prescindir de qualsevol consideració sobre els serveis i les prestacions de les administracions locals. El moment culminant d’aquesta ofensiva s’ha d’anar a buscar en l’intent de desacreditar els ajuntaments catalans i d’esquerres per una suposada sobrecàrrega fiscal. Curiosament segons com es reguli la compensació als ajuntaments per la supressió de l’IAE pot passar que en ús de la responsabilitat fiscal que es voldria atribuir als ajuntaments es propiciés de veritat l’efecte que ara Aznar denuncia sense fonament.

A Catalunya, però, les afirmacions d’Aznar han tingut un efecte colateral. Josep-Antoni Duran Lleida, política professional atent a les oportunitats, s’hi ha apuntat de seguida i amb molt poc rigor s’ha decidit a aprofitar l’ofensiva ofensa d’Aznar per ofendre els ajuntaments i la intel·ligència dels catalans. És clar que immediatament Xavier Trias, que vol ser alcalde de Barcelona, l’ha pogut desmentir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a OFENSIVA O OFENSA?

¿PACTO LOCAL O PACTO LETAL?

El País

El Partido Popular tiene sus alforjas mediáticas cargadas de propuestas y pactos que se formulan en escenarios insólitos y por vías más que extemporáneas. Es un estilo directo y eficaz. Consigue remover las aguas de la política en beneficio propio, pero conduce de forma inexorable a la esterilización de las fórmulas propuestas. Cada vez estoy más convencido que no animan estas iniciativas populares un alto sentido patriótico sino más bien la obsesión por cerrar a cal y canto un modelo interpretado a su propia medida. Incluso la Constitución pierde su sentido último de fiel de la balanza para convertirse en código unilateral de un proyecto partidista. Tal es el sentido que cabe atribuir a la última salida de tono del ministro Posadas esgrimiendo la Constitución para negar la validez al proyecto de Carta Municipal de Barcelona.

Éste es el contexto, creo, en el que cabe analizar la oferta de pacto local planteada en términos de una vacuidad absoluta y como una fórmula para cerrar sin ningún coste el modelo autonómico. Una vez más los municipios serían moneda de cambio de un forcejeo mal planteado entre el Gobierno y las autonomías. Que éstas transfieran competencias y recursos a los municipios y dejemos dibujado para siempre el mapa de los tres niveles.

Ocurre sin embargo que un planteamiento de estas características es de dudosa constitucionalidad y plantea una presión en toda regla contra el marco estatutario, el modelo competencial, de cada comunidad autónoma. Pero los estatutos que conforman con la Carta Magna el bloque constitucional no pueden someterse a interpretaciones unilaterales y unívocas desde la voluntad del Gobierno central.

De ahí que la propuesta de pacto local, tan necesaria por otra parte, puede quedarse como tantas otras cosas en unos fuegos artificiales o simplemente en una trampa, un artilugio, para animar el cotarro sin la menor intención de abordar a fondo los temas que subyacen en el enunciado.

Conviene no olvidar que el pacto local surge como necesidad en reacción a las limitaciones e imperfecciones del marco legal. Debilidad de la Ley de Bases de Régimen Local, insuficiencia de la Ley de Haciendas Locales, ausencia de una ley de grandes ciudades y de un Ministerio de la ciudad.

Es a partir de la constatación de estos déficits que el Gobierno sabe que no puede pasar de puntillas por el pacto local remitiéndolo a simples acuerdos entre autonomías y municipios.

El pacto local requiere del Gobierno los compromisos siguientes: – Reforma de la legislación básica.

– Reforma de la Ley de Haciendas Locales.

– Reforma del sistema electoral.

– Creación de un marco legal para las grandes ciudades y tramitación de la Carta de Barcelona.

Estas reformas legislativas deberán garantizar que el Estado asume que no puede haber transferencia de competencias sin una equivalente transferencia de recursos, que oriente el gasto público a una estructura que represente el 40% para la Administración central, el 30% para la Administración autonómica y el 30% para los gobiernos locales, y que se garantice el principio de la suficiencia financiera. En este aspecto conviene precisar más y añadir que el Gobierno debería proveer recursos adicionales netos para el mundo local; para compensar la supresión del IAE si se produjera, para garantizar una más eficiente y transparente gestión de los catastros y para hacer frente al gasto efectivo que con carácter subsidiario vienen haciendo las corporaciones locales por cuenta de otras administraciones.

Finalmente en el ámbito autonómico deberán propiciar acuerdos entre las comunidades y los ayuntamientos para hacer efectiva la devolución de competencias que sin menoscabo de la titularidad aseguren una mayor proximidad de la gestión.

Y finalmente conviene recordar que el único camino para mejorar las prestaciones y los resultados de las administraciones públicas es otorgarles con carácter solidario la función de atenderlas. Esto comporta plantear el pacto local en términos de reforzamiento de los modelos de proximidad en los que comunidades autónomas y ayuntamientos no compiten, se complementan.

La tentación de utilizar el pacto local como un sistema para cerrar el modelo autonómico por abajo es una instrumentalización tan burda de los ayuntamientos que no parece que éstos deban estar dispuestos a cerrar la pinza que les propone el PP. Lo más insólito de la pirueta es que encima el Gobierno había pensado que el triple salto mortal debía salirle gratis.

Estamos por el pacto local, pero no de refilón y a cualquier precio. Los municipios no deben ser tratados como menores de edad y reclaman del más alto sentido institucional un respeto y una equiparación políticas que hoy por hoy las demás administraciones tienden a negarles.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/espana/Pacto/Local/pacto/letal/elpepiesp/20020216elpepinac_17/Tes

16 febrer 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , | Comentaris tancats a ¿PACTO LOCAL O PACTO LETAL?