Joaquim Nadal i Farreras

“ARRACONAT? NO, SUBSTITUÏT. SENTO UNA GRAN INCOMODITAT”

Entrevista a El Punt Avui


Foto: Manel Lladó.

El principal afectat pels canvis imposats per Pere Navarro, Joaquim Nadal, diu per primera vegada clarament allò que fins ara havia insinuat, i és que no es tornarà a presentar a les eleccions al Parlament. Tocat encara per les darreres decisions del partit, analitza la situació del PSC i aposta per una Diada amb molta participació.

Anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre, ara que ja no és president parlamentari?
No. No podia anar-hi i no puc anar-hi. No hi aniré.

Hi ha diputats socialistes que ja han dit que hi anirien…
Sí, hi ha diputats, diputades, militants i simpatitzants que hi aniran a expressar el seu malestar per una situació injusta amb Catalunya tot i no compartir el lema de l’organització convocant. La llàstima és que el president Mas hagi desaprofitat l’oportunitat d’encapçalar-la i de convocar-la amb ampli sentit unitari i transversal.

Ara se sent més alliberat a l’hora de prendre algunes decisions?
No és la paraula. Ara tinc menys responsabilitat i en aquest sentit tinc menys condicionants.

Vostè anava massa per lliure i l’han volgut collar?
El meu sentit de la llibertat l’he exercit sempre amb una gran responsabilitat. No, no m’han volgut collar i no podien.

És important que aquesta Diada molts catalans surtin al carrer?
Jo crec que sí. L’estat de queixa és molt generalitzat i molt justificat. Contra els que creuen que se sortirà a defensar privilegis, hem de dir que la majoria de la gent sortirà a reclamar llibertat, justícia i equitat.

Què creu que expressaran? La petició d’un estat propi? Un malestar generalitzat?
N’hi ha que un estat propi; uns altres, una hisenda pròpia; molts, la protesta contra el maltracte i la injustícia, i la
reclamació dels drets bàsics, treball i justícia.

Espanya ens maltracta?
Crec que l’aparell de l’Estat i el govern ens maltracten; no crec que Espanya i els espanyols ens maltractin.
Està d’acord amb l’expresident Jordi Pujol que, davant d’aquesta situació, s’ha de deixar de fer “la puta i la Ramoneta”?
Si ell estigués disposat a admetre que justament ell ha estat el màxim exponent d’aquesta manera de fer, estaria radicalment d’acord a deixar-ho de fer.

Veu en un futur una Catalunya independent?
Veig les raons, però em costa més veure les possibilitats. I el recorregut.

Què ha de passar el 12 de setembre, o el 13…?
Que passada l’efervescència tothom s’ha de posar a treballar en la direcció del redreçament de l’economia, del reforçament de la cohesió i en la construcció d’un projecte nacional que respongui a les necessitats dels set milions i mig de catalans.

I quan a Madrid el govern de Rajoy digui que no al pacte fiscal, què ha de fer Artur Mas? Convocar eleccions?
El president Mas ha de negociar i buscar solucions. Convocar eleccions seria confessar el seu propi fracàs. No hi ha d’haver una escalada exponencial de resultats no tangibles. Qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya s’ha de deslligar dels processos electorals. Les eleccions són per formar majories. Les consultes són per definir horitzons.

Vol dir que ara tocaria fer una consulta sobre el futur de Catalunya?
Crec que sí.

Parla d’una consulta sobre la independència?
Parlo d’una consulta sobre el nostre marc polític

Després d’una trajectòria com la seva, se sent arraconat amb la reestructuració del grup?
No, només em sento substituït. És cert, però, que sento una gran incomoditat.

La paraula potser és que se sent desaprofitat?
Espero que em sàpiguen aprofitar amb totes les meves potencialitats.

Té la sensació d’estar en un final d’etapa?
D’una etapa final de la meva vida parlamentària al Parlament de Catalunya, sí; d’un final d’etapa de la meva
vida política, no.

Es tornarà a presentar a les pròximes eleccions al Parlament?
No em tornaré a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Duri el que duri, aquesta serà la meva darrera legislatura.

Tornarà a la universitat?
Depèn de com orienti la meva acció política quan deixi de ser diputat. Si puc ser útil en àmbits institucionals i de treball compartit, ho faré. Si no, tornaré a la universitat i ho faré compatible amb un treball de pensament i de reflexió política.

El PSC havia de ser més dur amb el govern? A vostè se l’acusa d’haver estat massa pactista, massa tou…
Jo no ho crec. Ben al contrari: crec que hem desaprofitat l’oportunitat de mantenir un to rigorós d’oposició i alternativa i alhora d’haver tancat grans acords negociats de país atesa la situació d’emergència nacional.

De fet, el govern de Mas ha pactat molt més amb el PP que amb vostès, tot i haver-li donat suport en la investidura…
CiU no va voler pactar res amb nosaltres més enllà de la investidura i ha fet miques el contingut d’aquell acord pactant-ho gairebé tot amb els principals adversaris de Catalunya.

CiU ha estat deslleial?
En les formes, no; en els continguts, sí.

La geometria variable que ha aplicat Mas els va descol·locar?
No, era previsible. Però la geometria variable ha afeblit el país, no l’ha enfortit.

Jo veig un PSC desorientat. Vostè no? El PSC sap on va?
Crec que el PSC està construint el seu nou camí en una societat que ha canviat molt i de pressa.

Hi ha hagut una purga del sector catalanista?
No. Els grans canvis, Nadal i Iceta, representen els horitzons més amplis del partit i no un sector. Més aviat són canvis que s’han de llegir en clau postcongressual.

En tot cas, s’ha fallat més en les formes que en el fons?
Les formes han obert ferides innecessàries. El fons el jutjarà el futur.

Ernest Maragall ha estat maltractat?
No!

Entén que Higini Clotas se senti maltractat?
He parlat amb ell i comparteixo el seu sentiment.

La sensació és que el sector catalanista té més pes entre l’electorat del PSC que no pas en l’estructura del partit…
El sentiment catalanista té més pes en la societat que en el partit, però el PSC es reclama hereu del catalanisme polític des de la seva fundació. I ho fa de manera potser imperfecta, però generalitzada.

Però hi ha una llarga llista de noms atribuïts al sector catalanista del PSC que els darrers anys o han desaparegut o han estat arraconats…
Això és el que a mi em fa dir que, al PSC, no hi sobra ningú, però que hi falta molta gent, i recuperar noms històrics i incorporar-hi les noves generacions.

De vostè sempre s’ha dit que és del sector nadalista, i que aquest ha estat el secret per mantenir-se sempre en primera línia…

Doncs no. Més aviat he representat sempre un sector institucional del partit, clarament socialdemòcrata, catalanista i pragmàtic partidari de les polítiques de proximitat i de la necessària exemplaritat de la política.

Veu un PSC en perill de fractura?
No l’hi veig i no l’hi vull veure. Vull veure tots els esforços concentrats en la conciliació definitiva de l’agenda social i l’agenda nacional sabent que la societat catalana s’ha mogut i sabent que les nacions es construeixen amb el benestar de la gent i preservant els seus drets i la identitat col·lectiva.

No deixa de ser sorprenent que el PSC hagi passat de governar a la Generalitat i pràcticament arreu, a ser a l’oposició pertot i que pateix un desconcert generalitzat. Què ha fallat pel camí? Quina autocrítica ha de fer el PSC, d’aquest període?
Seria molt llarg. El fracàs de la via estatutària és clau i el desconcert dels governs de progrés també hi ha influït. La voluntat de mantenir discursos complexos en una societat marcada per la immediatesa ha afeblit el projecte, i les ambigüitats en alguns temes es paguen cares.

Els canvis solucionen el problema de lideratge que té Navarro?
Les primàries han de resoldre i aclarir els lideratges del PSC

S’haurien de convocar primàries com més aviat millor?
Sí.

I com haurien de ser, aquestes primàries?
Obertes a militants, a simpatitzants i a la ciutadania, amb inscripció prèvia i a dues voltes, segons la meva opinió personal.

 

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

Anuncis

7 Setembre 2012 Posted by | El Punt Avui, Premsa escrita | , , , , | Comentaris tancats a “ARRACONAT? NO, SUBSTITUÏT. SENTO UNA GRAN INCOMODITAT”

“LA FRACTURA AL PSC NO EXISTEIX PERÒ A CATALUNYA PODRIA COMENÇAR A EXISTIR I LA DE CATALUNYA AMB ESPANYA NO DIGUEM!”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

5 Setembre 2012 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , | Comentaris tancats a “LA FRACTURA AL PSC NO EXISTEIX PERÒ A CATALUNYA PODRIA COMENÇAR A EXISTIR I LA DE CATALUNYA AMB ESPANYA NO DIGUEM!”

EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

31 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

ELS AEROPORTS CATALANS

El Punt Avui

L’emissió diumenge passat del programa 30 minuts dedicat als aeroports va aportar molts elements de clarificació del debat. Vull tornar-hi, un cop més, per assenyalar la lògica política i territorial de l’aeroport d’Alguaire. I vull deixar ben clar que per molta coherència política i territorial que hi detectéssim no seria suficient si no hi afegíssim la imprescindible utilitat social.

Convé en primer lloc aclarir del tot el tema de la localització. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, que sempre ha estat un radical defensor d’un aeroport lleidatà va deixar obert un interrogant que en realitat no existia. Deia que Lleida volia un aeroport i que mentre uns (CiU) el volien als plans d’Alfés, uns altres (el govern de progrés) el va voler a Alguaire. En realitat Alfés es va haver de descartar necessàriament perquè un informe del Departament de Medi Ambient, emès encara en època del govern de CiU i amb anterioritat a desembre de 2003, declarava Alfés no apte per a una infraestructura aeroportuària tant per raó de la defensa de la timoneda com per raó de la protecció de l’alosa becuda.

Calia, doncs, defugint qualsevol plet territorial, abordar un estudi en profunditat i de característiques molt tècniques que definís un nou emplaçament òptim i sense les connotacions mediambiental dels plans d’Alfés. L’elecció d’Alguaire no va ser aleatòria i està emparada en criteris molt solvents de caràcter aeroportuari i també econòmic. L’elecció d’Alguaire no va ser objecte de pràcticament cap controvèrsia.

Vull afegir, això sí, que contra els criteris radicalment restrictius dels tècnics del Departament de Medi Ambient vam defensar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques la continuïtat, a Alfés, de la pràctica esportiva i la vinculació definitiva de les antigues instal·lacions militars a les activitats de l’aeroclub de Lleida, amb una història i una trajectòria que bé el feien mereixedor de disposar d’unes instal·lacions pròpies. Argumentàvem la compatibilitat de l’activitat aèria esportiva i la timoneda, i érem partidaris de delimitar del conjunt de la finca, comprada i ben comprada pel govern de CiU, un perímetre molt rígid dedicat als avions esportius del club lleidatà i els seus visitants, i la resta de la finca posar-la a la plena disposició de totes les iniciatives mediambientals que calguessin.

La necessitat d’un aeroport a les terres de Lleida estava emparada pel Pla d’aeroports vigent el 2003 i reiterada pel nou Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports que es va aprovar amb posterioritat, redactat per iniciativa del govern de progrés. Les institucions lleidatanes s’hi van bolcar sense cap recança i tant la Cambra de Comerç, com la Paeria i la Diputació Provincial van esdevenir els agents principals d’una demanda àmplia de la societat civil que en feia un motiu de reivindicació i orgull territorial. Naturalment, el tema no es situava pas en un terreny estrictament sentimental i subjectiu. Totes les institucions lleidatanes i la mateixa Generalitat van promoure successius plans de negoci que culminarien en el document associat a la construcció i posterior explotació de les noves instal·lacions d’Alguaire. És en aquest sentit una mica sorprenent que aquells que des del govern i des de l’oposició, des de les institucions i des de la societat civil havien estat valedors radicals de l’aeroport de Lleida en facin ara una defensa tèbia i poc radical. Com si pel fet d’haver-se construït en una etapa de set anys en què les  majories parlamentàries no els van atorgar marge suficient per governar, ja no fos motiu de la radicalitat que havien exhibit amb anterioritat. Fugir ara d’estudi és sortir amb excuses de mal pagador deixant d’altra banda en evidència els responsables locals de la coalició nacionalista que en aquest tema sumaven amb el conjunt de les forces polítiques del territori.

Gavín, Gilabert, Pueyo, Siurana i Ros són, doncs, noms des del camp de la política associats a una defensa incondicional del que ara és una realitat que, estranyament, sembla incòmoda per a alguns quan hauria de ser reivindicada amb la força dels arguments i potenciada amb l’estímul imprescindible per fer-ne una instal·lació d’indiscutible rendibilitat social i territorial.

Ho deia un dels professors consultats pel programa 30 minuts. No importa tant la rendibilitat econòmica, que és altament desitjable, com la utilitat i el sentit social. Si es fa servir es justifica i si no es fa servir no es justifica. Així, la literatura de la crisi ens ha portat a buscar casos paradigmàtics d’inversions innecessàries i faraòniques. I des de fora de Catalunya, però també des de Catalunya mateix, s’ha volgut col·locar Alguaire en la llarga llista de despropòsits de l’època de l’abundància.

En aquest sentit, les històries referides en el mateix programa als aeroports de Ciudad Real, Castelló de la Plana, Albacete o Osca, fan ben evident que Alguaire no se situa en aquest quadre d’honor dels despropòsits. Els casos esmentats fan bo Alguaire per la seriositat del seu plantejament i pels mateixos resultats, per modestos que siguin, en aquests anys inicials. La comparació amb Osca és especialment significativa, perquè mentre la societat pública de promoció de l’esquí a l’Aragó (amb participació del sector financer) i basada en la combinació de les estacions i de les promocions immobiliàries opta per situar els vols a Tolosa, Alguaire, des de la seva creació, malda per captar els vols de Tolosa i portar esquiadors a les pistes del Pirineu lleidatà i andorrà. Andorra en realitat ha sentit Alguaire com a més seu que alguns sectors reticents de la societat catalana!

I per acabar, el mapa de la rendibilitat dels aeroports d’Aena que va mostrar el 30 minuts no té preu. Només cinc aeroports són rendibles, cinc o sis més són necessaris, i la resta tots s’han de qüestionar i revisar. Si sortim de Catalunya i mirem el mapa d’Espanya, Alguaire es troba entre els necessaris que poden ser rendibles i queda lluny de la llarga llista dels despropòsits o de les instal·lacions discutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a ELS AEROPORTS CATALANS

“UN AEROPORT COM ALGUAIRE ÉS TERRITORIALMENT I SOCIALMENT RENDIBLE”

Participació en el reportatge sobre ‘La festa del cel’ del programa “30 minuts”, Canal 33

 

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

20 Agost 2012 Posted by | TV3 | , , , | Comentaris tancats a “UN AEROPORT COM ALGUAIRE ÉS TERRITORIALMENT I SOCIALMENT RENDIBLE”