LES MEVES HORES ANGLESES

Introducció a la reedició de Hores angleses, de Ferran Soldevila, a cura d’Enric Pujol. Barcelona, adesiara, 2011

Al començament del 1970, el professor Jordi Nadal Oller em va proposar d’anar a Anglaterra, ala Universitatde Liverpool, a ensenyar-hi català i castellà en substitució temporal del professor Joan Lluís Marfany. Vaig dir-li que sí.

Jo havia acabat la carrera de filosofia i lletres, branca d’història general, el setembre del 1969. Tenia vint-i-un anys i havia reduït els dos darrers cursos a les convocatòries de juny i de setembre d’aquell any, després de renunciar a la matrícula oficial de quart i tornar-me a matricular com a alumne lliure de quart i cinquè. Un cop llicenciat, em vaig dedicar a fer la tesina, dirigida pel professor Carlos Seco Serrano, que vaig defensar, ala Universitatde Barcelona, el juny del 1970; el primer semestre d’aquell mateix any havia fet una substitució a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Casat a final de juliol, a mitjan setembre emprenia el viatge a Liverpool amb la meva dona.

La proposta del professor Nadal m’havia arribat quaranta-cinc anys més tard que la que Joan Estelrich havia fet a Ferran Soldevila el 4 de març del 1925: «L’Estelrich m’ha proposat d’anar a Liverpool de lector de literatures hispàniques. Després d’algunes vacil·lacions he acceptat. Fins que ho veuré no ho creuré.»[1]

Ferran Soldevila va exercir la docència ala Universitatde Liverpool en els cursos 1926-1927 i 1927-1928. Nascut el 1894, tenia trenta-tres anys quan es va traslladar a Anglaterra i ja comptava amb un considerable prestigi científic i un bon nombre de publicacions.

Allí va trobar el professor Edgar Allison Peers, aleshores ànima única dels estudis hispànics després de la seva incorporació a l’esmentada universitat el 1920 i de l’assoliment de la càtedra d’espanyol el 1922. El professor Allison Peers hi fundà l’any següent el Bulletin of Spanish Studies, en el qual Soldevila va col·laborar amb certa assiduïtat i que en els anys confusos i agitats de la dècada dels trenta esdevingué un referent per als temes culturals i polítics que havien d’afectar Espanya i Catalunya.

Coneixent les estretes relacions entre Joan Estelrich i Francesc Cambó, és molt probable que l’opció d’encetar estudis de català a Liverpool formés part dels plans de mecenatge que, en diversos camps de la política i de la cultura, Cambó afavoria. A més, cal tenir en compte la dedicació d’Estelrich, per encàrrec dela Lliga, a aprofundir en la internacionalització de la cultura catalana com un camí per a donar-li prestigi i un reconeixement més universal. En realitat, la tasca d’Estelrich anava més enllà, i pretenia neutralitzar els efectes dela Dictadurade Primo de Rivera i mostrar a l’exterior l’existència del plet català amb Espanya, que era un tema central del catalanisme polític en aquell moment.

Liverpool era, doncs, un terreny adobat perquè Allison Peers hi havia fet els seus estudis sobre Ramon Llull. I no abandonà la seva predilecció pels temes hispànics i catalans en els anys següents. En efecte, l’obertura catalana i espanyola a la Universitatde Liverpool, que ell mateix havia iniciat el 1922, el va dur a escriure diverses publicacions sobre els anys més convulsos de la història contemporània del país, sobre l’Estatut, sobre la guerra civil i les seves conseqüències… Tot això es reflectí també en les pàgines singulars que el Bulletin va reservar, durant els anys de la guerra civil i de la primera postguerra, a les cròniques fetes des de Madrid i Barcelona, algunes de les quals foren signades per Soldevila.[2]

Ferran Soldevila va aprofitar els anys de l’estada a Liverpool per a continuar amb el seu costum de fer un dietari i prendre notes i apunts sobre la vida i els hàbits dels anglesos, sobre la societat i sobre la vida a la mateixa universitat.

Arraconades mentre es dedicava a escriure la Història de Catalunya que Cambó li havia encomanat per a l’editorial Alpha, Soldevila reprengué aquestes notes i, juntament amb alguns articles de premsa que ja havia anat publicant, les va convertir en les Hores angleses.[3]

Un cop em vaig haver decidit, l’any 1970, aanar a Liverpool, el professor Nadal em va fer a mans un dia el volum Al llarg de la meva vida, que llavors acabava de publicar Edicions 62, i em va dir: «Llegeix les Hores angleses de Ferran Soldevila. T’aniran bé per a fer-te una idea de què hi vas a fer i de què t’hi trobaràs.» Hi havia, en aquesta admonició, un to imperatiu, convincent. I vaig fer-li cas. Em van captivar de seguida el format de dietari, les anotacions de caràcter més personal, l’estricta quotidianitat i les observacions sempre interessants sobre la vida, els costums i la societat britànics.

La referència inicial a la proposta d’Estelrich, que no sortia en les edicions del 1938 i del 1947, em servia directament de pont amb els orígens de la feina que anava a fer. I això va permetre, sens dubte, que, abans mateix d’anar a Liverpool, ja em sentís com una de les baules d’una cadena molt llarga i prestigiosa que, seguint la petja de Soldevila, havia continuat la seva tasca. Era un dels camins que l’Institut d’Estudis Catalans havia trobat per combinar la difusió internacional de la cultura catalana en el món de l’hispanisme anglosaxó i la sortida a l’estranger de joves professors àvids de coneixements i necessitats d’oxigen en l’ambient universitari força irrespirable de l’època. Es tractava de complir un principi que el mateix Soldevila havia deixat escrit en el seu dietari britànic:

«Però em sembla indubtable que difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu» (prefaci de l’abril del 1929).

Fent aquest camí, passaren successivament pel Departament d’Estudis Hispànics de la Universitatde Liverpool: Ferran Soldevila (1926-1927 i 1927-1928), Joan Triadú (1948-1949 i 1949-1950), Jordi Carbonell (1950-1951 i 1951-1952), Jordi Rubió i Lois (1952-1953 i 1953-1954), Ramon Gubern (1954-1955 i 1955-1956, que fou el primer a ser oficialment Assistant lecturer in Spanish and Catalan), Josep Fontana (1956-1957), Enric Lluch (1957-1958), Jordi Nadal (1958-1959), Joaquim Molas (1959-1960 i 1960-1961), Joaquim Marco (1961-1962), Ramon Sumoy (1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965), Xavier Serrahima (1965-1966 i 1966-1967), Joan Lluís Marfany (1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970, quan esdevé lecturer de plantilla) i Joaquim Nadal (1970-1971 i 1971-1972). Passats aquests dos darrers cursos, Joan Lluís Marfany es reincorporà de manera definitiva a la seva plaça.[4]

Joan Lluís Marfany havia consolidat, doncs, la seva plaça de lecturer, i amb ell s’hauria d’haver acabat aquesta relació. Però les circumstàncies van fer que vingués com a professor convidat ala Universitat Autònoma de Barcelona, aleshores acabada de crear, i al Col·legi Universitari de Girona en el curs 1970-1971. Era l’escletxa que es va obrir i que va permetre afegir modestament el meu nom a la llista que acabo d’esmentar.

A les acaballes del curs 1970-1971, Marfany va decidir allargar un any més la seva estada ala Universitat Autònoma, i, amb el vistiplau del professor Geoffrey W. Ribbans, director de l’School of Hispanic Studies, el mateix Marfany i jo vam acordar allargar també un curs més, 1971-1972, la meva relació ambla Universitatde Liverpool.

Mentre estudiava la carrera, havia assistit als Estudis Universitaris Catalans, a les classes de Joaquim Molas i Ramon Aramon, que en aquella època, de forma clandestina i fins a la intervenció de la policia, es feien en un pis de la família Mascareñas, ala Rondade Sant Pere. Allí vaig tenir notícia també, de l’activitat docent de Soldevila, interrompuda quan jo tot just acabava de començar la carrera.

 Hi havia, però, clares ressonàncies de Soldevila en el món una mica misteriós, minoritari i clandestí dels Estudis Universitaris Catalans, que es desenvolupaven amb una precarietat perfectament descriptible, però amb l’afany de no trencar la sòlida tradició que havia representat en temps dela Repúblical’experiència dela Universitat Autònoma. Aquests vincles em donaven un bagatge mínim per conèixer el context de tot allò que Soldevila representava i també la ruptura, la fractura, del 1939 en el conjunt dels grans projectes intel·lectuals i acadèmics de Catalunya. A l’Autònoma coincidiren Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, dues generacions d’historiadors de primeríssim nivell i de complementarietat indiscutible, malgrat algunes discrepàncies públiques.

Si tornem a Liverpool, el temps transcorregut entre el 1926 i el 1970 havia consolidat un projecte d’escola d’estudis hispànics que havia fet créixer la llavor sembrada per Allison Peers.

Quan vaig arribar-hi, dirigia el departament, com he dit abans, Geoffrey W. Ribbans, que parlava un català perfecte, havia fet recerca a Catalunya i havia publicat el llibre Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle xviiiè (1955). Amb ell formaven el claustre —cito de memòria— Harold Hall, Norman Lamb, Derek W. Lomax, Ann Mackenzie, James Higgins, Alex Longhurst, John Kinnear i el mateix Marfany.

Vaig trobar una biblioteca ben nodrida, que oferia, a més, totes les facilitats i la possibilitat d’anar directament als llibres gràcies a un catàleg topogràfic eficacíssim i taules de treball a tocar de les prestatgeries. Vaig trobar també, com Soldevila, un ambient ben distès: petits grups, seminaris, tutories, cursos monogràfics i molt especialitzats. Jo venia d’una tradició generalista i sintètica. I a Liverpool vaig poder dedicar pràcticament tot un curs a fer la dissecció, fins al darrer detall, de Bearn, de Llorenç Villalonga.

Certament, el sistema universitari britànic partia d’una gran tradició i del principi inexcusable de la mobilitat dels estudiants. El sistema de beques i de residències facilitava aquesta mobilitat, que es confirmava també en l’amplíssima gamma de sortides professionals, la majoria de les quals no tenien res a veure, si més no directament, amb l’objecte de la titulació. A Liverpool mateix, els estudiants feien bo l’argument explicat per Soldevila en relació amb el sentit de la dotació i la fundació dels estudis hispànics a Oxford: un millor coneixement del mercat llatinoamericà!

Quan Ferran Soldevila va arribar a Liverpool, s’instal·là primer a West Kirby i, finalment, a Birkenhead —com nosaltres quaranta-cinc anys més tard—, a la península formada pels estuaris de dos grans rius, el Mersey i el Dee, aquest ja al país de Gal·les. Amb aquesta diferència cronològica de gairebé mig segle, vaig creuar durant dos cursos, cada dia laborable, el túnel del Mersey per anar a la universitat, com ho degué fer ell. I vaig viure les mateixes sensacions, vaig contemplar els mateixos paisatges i vaig visitar les mateixes ciutats (Edimburg i Glasgow, Oxford i Cambridge, el districte dels llacs, Stratford-on-Avon, Londres i, sobretot, Chester, tan a tocar!) que ell.

I una evidència compartida en l’arquitectura i l’estructura social de Liverpool, la ciutat ennegrida pel fum, tocada per la crisi, marcada per la decadència de les ciutats de la primera revolució industrial, la crisi del carbó, de l’acer, del tèxtil i del comerç transatlàntic. Probablement encara més en el meu cas que en el de Soldevila. Quan les fileres inacabables de cases modestes, arrenglerades i aparellades, s’anaven abandonant i s’anaven tancant per protegir-les del vandalisme, mentre es dibuixava de manera creixent la geografia sòrdida de la reculada, la gran contradicció era justament aquesta: suburbis inacabables, vagues i crisi social en el context de la fi de l’abundància i de la grandesa de l’imperi.

Era una societat eficaç que alhora es descomponia, però amb dècades d’avantatge pel que fa a les prestacions i les garanties socials. Era un sistema fiable.

Amb Hores angleses a les mans i al pensament, fou allí on vaig començar a trobar gust a les anotacions de dietari. Les que conservo de Liverpool, en les agendes de color blau fosc de la universitat, són les més escadusseres, intermitents i lacòniques. Però són el punt d’arrencada de més de quaranta anys de dietaris.

A mesura que el professor Enric Pujol ha anat publicant nous dietaris de Soldevila, la fidelitat inicial i iniciàtica ha crescut en mi, i, il·lusòriament, he volgut pensar que algun dia potser els meus dietaris conformarien un univers amb alguna similitud amb els textos de l’autor d’Hores angleses. Sovint ho he viscut amb afany d’emulació, sempre conscient de l’abisme que ens separa i de la dimensió extraordinària de la seva obra historiogràfica, que en el meu cas, i per vàries raons, és molt modesta i mínima. Sigui com sigui, me’n sento deutor.

He donat a conèixer fragments de memòria i de dietari que han vist la llum en circumstàncies diverses. Així, els anys d’infantesa i adolescència es troben en el meu Primer llibre de família (2007), publicat arran d’una celebració familiar. També corresponen a aquesta etapa vital els textos dedicats als primers anys d’escola i d’institut, recollits en el capítol «Alguns escenaris de la memòria», del llibre Girona, ciutat viva i de colors (1999). Segregats dels dietaris, vaig publicar fa un quant temps uns Quaderns de viatge (2006), que recullen anotacions de viatges que he fet als Estats Units, la Gran Bretanya, Xile i Israel, i alguna consideració de caràcter general en el capítol de realitat i utopia «El meu viatge a Ítaca», publicat com a colofó del volum. Finalment, amb caràcter unitari i com una prova en brut, sense elaborar, massa telegràfica, massa sintètica, sovint massa puntual, vaig publicar el Dietari 2003 (2006), els apunts d’un any electoral. Aquí vaig trobar l’entrebanc que havia trobat el mateix Soldevila en el moment de traduir els apunts i les notes en una redacció fluida i contínua, i també per això vaig optar, com ell, més per la transcripció notarial que per la reelaboració a partir de les dades i la fidelitat trencadissa de la memòria.

Són, certament, materials desiguals i a vegades d’un to massa personal, però que posen de manifest fins a quin punt sóc, en aquest sentit, deutor del llegat, de l’exemple, del testimoni i del fil de la memòria de les Hores angleses de Ferran Soldevila.

Soldevila escriu el 9 de maig del 1928:

«He anat a Chester per veure les curses de cavalls. […] A Chester, la multitud pels carrers i omplint l’hipòdrom. Vista deliciosa: la vasta pelouse, el riu Dee, arbredes altes i espesses, les muralles —ara guarnides de gentada—, la via fèrria —passa un tren vermell, passa un tren groc.»

Hem tornat a Liverpool, hi vam ser el 29 i el 30 de setembre del 2007. Copio de l’anotació corresponent al 29 de setembre:

«Arribem a Chester a les deu. Els carrers encara s’estan despertant. Trobem de seguida les galeries cobertes i alçades tan característiques. Fem el recorregut de la muralla. Trobem un esquirol, entrem a la catedral, viva de catequesi. Hi ha diversos racons on s’expliquen en rotllana històries i contes. Hi ha un confort més domèstic, menys litúrgic, que a les nostres catedrals. Em truca en Xerardo que dina amb en Pasqual. Chester té qualitat urbana i comercial. Hi ha gent mudada esparsa. Sembla com si hi hagués diversos casaments a l’ajuntament i a la catedral. Dinem al carrer principal. Quan sortim, passa gent mudada. Li pregunto al cambrer si hi ha un casament. Em respon que no. Que és el darrer dia de la temporada de les curses de cavalls. De cop ens adonem que hi ha una riuada de gent, mudada sorprenentment, i en algun cas primàriament, grotescament. Tipus rapats més habituats a la granota de treball que al traje. Nusos de corbata immensos i no ajustats, colls oberts, malgrat tot. És tot un poble que es bolca en l’esdeveniment.

Marxem a Birkenhead: Prenton, Oxton, Fairview Road, Birch Road. Hi hauria arribat, però el GPS ens hi porta amb exactitud. La casa és igual. Hi viu un oriental des de fa set anys. L’ha comprada i ha unificat els dos habitatges. Va morir el carnisser, el fill es va suïcidar després de donar-se a la beguda i de comprovar que la carnisseria no anava prou bé. La mare va emmalaltir ja molt gran i va vendre. Em sorprèn la continuïtat dels espais físics, dels entorns, de la realitat material, i el caràcter canviant, gens estàtic, de la dimensió humana. Hi ha a vegades una permanència física que a Liverpool transcendeix les persones i les circumstàncies. Em quedo ennuegat.»

---

[1] Ferran Soldevila, Al llarg de la meva vida, pàg. 9.

[2]  Així, per exemple, l’article que el mateix Allison Peers va publicar el 1933 al Bulletin of Spanish Studies, vol. X, núm. 37, i reeditat com una separata amb el títol: «The Catalan Statute and the Cortes», i, sobretot, els seus llibres successius: The Spanish Tragedy (1936), Catalonia Infelix (1937), The Spanish Dilemma (1940) i Spain in Eclipse (1943). La referència a la col·lecció que Edgar Allison Peers va aplegar sobre el conjunt dels temes hispànics, i molt especialment sobre la guerra civil i Catalunya, es pot trobar al recull de Derek W. Lomax, «The Peers Collection in Liverpool University Library», Iberian Studies, II, 1, 1973, pàgs. 40-51.

[3]  Per resseguir la trajectòria de Ferran Soldevila cal sobretot referir-se al llibre de Rosa Montoriol i Sabaté: Ferran Soldevila,1894-1971.Una aproximació biobibliogràfica. Catarroja, ed  Afers,1994. I al llibre d’ Enric Pujol: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània. Catarroja, ed. Afers,1995.El mateix Pujol és l’editor dels diversos dietaris que s’han anat publicant de forma successiva tant els de la guerra i l’exili ,com els dietaris retrobats.

[4] Tota aquesta informació, extreta de la publicació anual The University of Liverpool. Calendar, m’ha estat facilitada pel professor Marfany, amb l’advertiment addicional que a partir del professor Carbonell tots van ser Assistant lecturer i que en el meu cas de suplència directa vaig recuperar el títol acadèmic de Temporary lecturer, que havien tingut abans Soldevila i Triadú.

---

 

GIRONA I EL FUTUR

Presentació de l’opuscle La política: un compromís de present i de futur, publicat pel PSC de les comarques gironines amb motiu de les eleccions generals 2011

Ernest Lluch ens va ensenyar moltes coses. L’austeritat, la simplicitat. Les ganes de viure: la valoració del futbol, la música, la vida. I també la política. Ens va ensenyar a fer política i, sobretot, a fer campanya amb una sabata i una espardenya. A estudiar i treballar molt, a córrer món. A llegir i escriure.

Ernest Lluch va imprimir caràcter a les campanyes i a les propostes dels socialistes gironins, i ens va portar a pensar i escriure sobre el passat, el present i el futur de les comarques de Girona. Sobre el territori i sobre la gent, sobre l’activitat econòmica i les lluites polítiques, sobre el republicanisme i el federalisme.

Amb ell vam repetir, una i una altra vegada, quina era “L’alternativa socialista a les comarques gironines”.

I Ernest Lluch va ser ministre, professor, home de diàleg. Era apreciat per molts i, sovint, poc estimat pels adversaris dels socialistes. Mentre va viure, l’Ernest Lluch no va desvetllar l’aura de consens que ara l’acompanya.

Ho hem de recordar per deixar constància de la hipocresia que comporta aquesta actitud que molts ja no recorden.

Però justament el seu testimoni val molt més. La mort violenta i brutalment injustificable no esborra el testimoni de vida i les lliçons que ens va donar.

És aquest el punt de referència del qual hem de partir ara, en hores baixes del socialisme català, i més del socialisme espanyol i, en general, de la socialdemocràcia al món.

Però justament les noves generacions que s’emmirallen en Lluch han de reflexionar sobre les causes de la crisi, la pèrdua de valors, el desgast dels ideals del socialismes desvirtuats sovint, i les causes més profundes que han alimentat la desafecció, l’absentisme i la pèrdua de crèdit de la política en general.

L’esforç que ara podem reclamar és doble. Hem de recuperar el crèdit perdut i hem de reformular les propostes per engrescar de cara al futur, per modernitzar el llenguatge i el missatge, per arrelar-nos en el testimoniatge dels que ens han marcat el camí.

Àlex Sáez i Edu Madina pensen en aquestes coses, i ens ho expliquen en aquest opuscle que recull les seves intervencions plenes de valors sentiments, emocions i ideologia.

No sé si els ciutadans saben reconèixer en aquests dirigents socialistes i en tots nosaltres aquests valors.

M’esgarrifa el sol dubte i m’encoratja a estimular tothom, i els joves més, a redoblar els esforços per simplificar els missatges, per ser clars, per no diluir-nos, per defensar els valors de la justícia social, per dir les coses pel seu nom.

Molts anys d’exercici de responsabilitats de Govern ens han portat, potser, a un excés, no de responsabilitat, sinó d’inèrcia conservadora, de manca de coratge transformador, de manca de radicalitat democràtica. Hem volgut defensar les institucions i la gent ha interpretat que defensàvem el poder, l’exercici del poder i la nostra presència en el poder.

Doncs no. El poder pel poder no ens interessa. Ens interessa la força transformadora de la democràcia i dels programes, i no ens interessen les excuses de mal pagador a l’hora de no prendre els compromisos que toquen.

És per això que a les terres de Girona l’assignatura pendent del desdoblament de l’N-II fa més mal al crèdit de la política que totes les coses grans i ben fetes que es puguin haver fet. Hi ha una lògica elemental que penalitza els incompliments bàsics.

I ho hem de denunciar i ens hem d’arrenglerar amb aquells que en comptes de voler justificar-ho tot estem disposats, com l’Alex Sàez, la Iolanda Pineda, l’Enric Pérez, en Rafel Bruguera, la Pepa Celaya, la Magda Casamitjana i tots els nostres candidats i tots els responsables polítics en el món local i en les agrupacions del partit, a exigir el compliment dels compromisos bàsics, fer les coses que calen i abordar les transformacions necessàries per adequar el llenguatge de la política al llenguatge de la realitat.

Aquest és el compromís d’aquest llibret. Un compromís sense concessions, el compromís amb l’austeritat, amb la veritat, amb la llibertat, amb la creativitat, amb la renovació i amb l’aprofundiment de l’exercici permanent de la democràcia i les llibertats públiques.

Tornem a l’arrel, tornem a l’essència, assumim els errors i els encerts, donem la veu al poble i fem-nos poble en el poble per sempre més.

NOVES VIDES AMB NOM

Presentació a Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions, 2011

A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos.

Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom, fruit de col·laboracions a El Periódico, El Punt, l’Avui, la Revista de Girona i, molt especialment, el Diari de Girona, al costat d’intervencions o d’escrits en presentacions, commemoracions, pròlegs i llibres biogràfics de caràcter col·lectiu.

De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines barreja amb la meva pròpia biografia. Alguns personatges històrics, persones conegudes, personalitats ciutadanes i grans amics. He escrit sobre ells des d’una perspectiva subjectiva, personal. Pesa, en aquest sentit, més la passió i el sentiment, les emocions, que la pulsió estrictament biogràfica.

Com més va, com més passa el temps, més es barregen la vida i la mort. La mort adquireix una presència creixent, inevitable. Però el llibre són retalls de vida. Vides viscudes i compartides intensament. Petjades profundes, amb notorietat i sense. M’entretinc molt en el detall mínim, en la discreta i íntima satisfacció d’una descoberta subtil, en la sensibilitat que traspuen situacions i trajectòries compromeses sempre amb valors i actituds.

Hi trobareu un pes rellevant de la Història. És la meva professió. Però jo no he concebut mai la Història com un laboratori, un fet aïllat, un compartiment estanc. Ni com un exercici professional. Més aviat m’ha semblat un mètode de reflexió i anàlisi, una manera d’aproximar-me als fets socials, a la dimensió col·lectiva de les societats. D’aquí que els personatges històrics triats tinguin sempre una projecció actual, una dimensió contemporània que ens fa acudir a les arrels sense cap renúncia a la més estricta contemporaneïtat.

També hi ha, i no podia ser d’una altra manera, Girona pels quatre costats. Aquest llibre i els personatges que hi desfilen destil·len Girona d’una manera o altra. Fins i tot en els que semblen més lluny hi ha algun fil subtil que els acosta a aquesta realitat urbana, social, històrica i cultural. Segurament és una expressió més de la meva manera de mirar el món d’una manera molt domèstica ,des de casa. Una mirada amb els peus a terra, però molt oberta, disposada a mirar sempre enfora per tenir el convenciment que amb una visió oberta al món tot el que ens enlluerna aquí es pot relativitzar.

Naturalment, la política i molt singularment la vida municipal tenen un pes que es concreta, sobretot, en els amics i amigues fets en l’aventura del municipalisme català. I, molt especialment, Antoni Farrés, que em va acompanyar sempre a la Federació de Municipis i ens vam entendre fins i tot en horitzons més amplis i més personals que la política. En aquest cas i en el de la memòria permanent de Just Casero i la memòria recent i viva de Jaume Curbet, la dolorosa experiència de la mort esdevé una lliçó de vida, una reivindicació de la vida. Vides viscudes serenament, conscientment, apassionadament, fins al darrer moment teixint ordits d’amistat, de calidesa construïda en la realitat concreta de cada moment, de cada gest, de cada cosa, de cada trobada. Vides i exemples per entendre la vida des del seu testimoni amb paràmetres diferents, amb valors nous, lluny de la frenètica obsessió de consumir la vida al ritme trepidant d’uns models que ho devoren tot.

Encara en la política, Catalunya. Una manera de viure i entendre el país, el paisatge, la societat, el catalanisme que situa el combat per l’autogovern i per l’alliberament social en el primer terme de les preocupacions de molts dels personatges que han sigut actors principals de la nostra peripècia col·lectiva més recent.

I, finalment, unes petjades singulars. Personatges que apareixen en més d’un escrit i que expressen una predilecció especial i una reiteració justificada. Carles Rahola, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés pel pes específic que cadascun d’ells ha tingut en la història i la vida política de Girona, de Catalunya i de la mateixa ciència històrica. Tres historiadors gironins, tres vides exemplars, tres vides heroiques,  parafrasejant Rahola. Carles Rahola, una vida trencada brutalment i injustificada; Vicens i Sobrequés, vides curtes, massa, per malalties sobtades. Els Palol, com una nissaga on es combina la literatura, la poesia, l’arqueologia i Girona, en proporcions diverses, durant més d’un segle. Nissaga amiga, amics de la família de tota la vida, amb Pere de Palol actuant de testimoni, el 1923, de l’acta de naixement de la meva mare; Miquel de Palol explicant els contactes amb l’avi Farreras per vendre Sant Nicolau i portar-hi les col·leccions de Santiago Rusiñol, i el segon Pere, company de curs de la meva mare a la Facultat de Lletres.

Eudald Solà com a expressió d’un somni grec, d’un inacabat viatge a Ítaca, d’un compromís amb una vida de permanent recerca de la bellesa i el plaer en la contemplació i gaudi de la bellesa.

Joaquim Pla Dalmau, llibreter d’ofici, dibuixant de vocació, evocador de tradicions populars i recreador de les festes populars gironines traumatitzades pel daltabaix de la guerra.

Modest Prats i Narcís Comadira. Amics, capellà i historiador de la llengua en Modest, pintor i poeta en Narcís, intel·lectuals fins i sensibles, de potència creadora i capacitat engrescadora.

I, finalment, Solius, com a vall de refugi i tranquil·litat, un paisatge de pau, un racó tranquil, un àmbit de vida monàstica, un lloc per viure, com ho acrediten aquelles proses de Montsalvatge, Proses del viure a Solius.

Vet aquí, doncs, un esclat i un esplet de vides ordenades per apartats diversos i cronològicament en cada apartat.

Unes Noves Vides amb nom que s’afegeixen al bagatge de tota una vida i a la memòria viva dels meus seixanta-tres anys.

Arribat a aquest punt no em puc estar de tornar al fil radical i alhora subtil i fràgil que separa la vida i la mort. I ho vull fer porat per la meva inclinació natural per la cultura francesa recordant el Cementiri marí de Paul Valéry amb tota la seva força evocadora que ha suscitat tantes emocions posteriors i, fins i tot, la redefinició irònica i personal en una cançó de Georges Brassens. No he trobat cap manera millor que recórrer a una citació d’”El cementerio marino”, article de Rafael Argullol a El País de 12 de juny de 2011:

“Hay un instante, que ocupa los versos centrales del poema de Valéry, en el que pasado, presente y futuro se confunden en un sólo átomo, y entonces se deshace momentáneamente la línea de hierro que separa la vida de la muerte, aflorando los recuerdos como acontecimientos que todavía tienen que suceder. Probablemente la inmortalidad no sea más que eso: vivir como futuro lo que forma parte del pasado.”

Em sembla una bellíssima manera d’explicar el que sento cada vegada que penso amb les vides dels morts que estimo i les vides que vivim cada dia.

AMB TINTA INVISIBLE

Pròleg a Amb tinta invisible. Recull de contes de Xavier Fàbrega i Vila. Girona, Palahí Arts Gràfiques, 2010

Per aquests textos d’en Xavier Fàbrega hi transita la vida en totes les seves facetes i totes les seves implicacions. Són contes, però contes construïts des de la vida real.

Hi traspua sovint la formació d’en Xavier i, molt especialment, la seva vocació de pedagog.

En algun moment es pot tenir la impressió que tots els contes, o narracions, tenen una vocació moralitzant. Però és una visió equivocada. En realitat preval per damunt de tot una gran capacitat d’acostar-se a la mentalitat dels infants i dels joves. En segon lloc s’hi detecta una profunda tendresa que anul·la tota vel·leïtat moralitzant i, finalment, en algun dels contes apareix un to sarcàstic ple de mordacitat. En aquest darrer aspecte podríem ben bé dir que traspassa el llindar de la nota d’humor per erigir-se en un jutge implacable de la pedanteria, de l’arrogància, de la hipocresia, de la frivolitat, de tots els defectes que d’una manera o altra han acabat envaint sectors de la nostra societat disposats a tirar pel dret sense escrúpols.

És el cas, justament, del diàleg sucosíssjm entre dos amics, un d’ells advocat. La situació és tan real com esperpèntica, i conclou amb l’única sortida possible: la fugida de l’amic davant d’uns tractes tan amistosos com perillosos. La mordacitat d’aquesta narració té el seu just contrapunt en el misteriós robatori, construït amb diàlegs reals i ficticis del protagonista amb ell mateix, i que acaba en un simple malentès després de tres intents frustrats i consecutius de buscar un responsable quan tot era simplement un lapsus de memòria.

En canvi,  m’han interessat especialment el conte que explica com als ulls del nen que es perd en uns magatzems és la mare qui s’ha perdut i no ell, o el de l’avi que adquireix un to reverencial i de desgreuge de la joventut en relació amb la gent gran. La manera tangencial de mirar-los, d’escoltar-los, d’entendre’ls i la incapacitat sovint per reconèixer que en la madura experiència hi ha un cor sensible i un coneixement profund que pot convenir els joves per simple contacte.

També adquireix un sentit profund la visió dels veritables deserts que, després de portar-nos per camins exòtics diversos i conduir-nos per l’experiència del petit príncep, ens acosta a un fet implacable: “I rumiant-hi una mica, m’adono que els deserts que més m’interessen no són els de noms fascinadors de la infantesa, sinó els deserts d’amics i amor en què viuen tantes persones a tocar de casa nostra”.

Tot construït amb un estil planer, un llenguatge clar, uns escenaris identificables, uns diàlegs vivíssims i àgils;  com en el cas del programa de ràdio, explicat sobre diàlegs construïts com a entrevistes i conduïts, per la via de la reiteració, al ridícul grotesc de la més estricta banalitat al voltant de la mort d’un suposat personatge, desconegut de gairebé tothom i ignorat o menyspreat per la majoria.

Aquesta edició aplega els valors conreats per en Xavier tota la seva vida i esdevé un nou reconeixement i homenatge basat en la reivindicació d’una altra faceta de la seva vida: la vida en el record és el que més importa.

TRAVESSANT EL COLLSACABRA. EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT I LES MARADES DEL GRAU

Pròleg Travessant el Collsacabra. El camí ral  de Vic a Olot i les Marrades del Grau. Olot, Ajuntament d’Olot, 2010

Quan fa uns mesos vam presentar l’opuscle  El camí ral de Vic a Olot  vaig escriure un text que em sembla que en la seva part principal conserva la seva actualitat i el seu interès. El reprodueixo aquí excepte la seva part final dedicada exclusivament a l’opuscle:

“Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada”.

Ara, però, presentem una publicació que va més enllà d’aquella presentació i d’aquell itinerari. Aquí juga un paper principal la recerca històrica; el conjunt dels treballs historicoarqueològics empresos quan vam decidir fer els treballs de rescat i rehabilitació de l’antic camí ral.

D’aquesta manera posem a l’abast i posem de manifest el context històric, la realitat canviant, els resultats assolits. Es tracta d’un projecte integral. Un projecte constructiu i la seva corresponent intervenció historicoarqueològica. Posem de costat les troballes i els treballs, els documents i els resultats.

És en aquest context que adquireixen una rellevància especial les marrades del grau, la gran obra d’enginyeria del segle XVIII que es va emprendre per salvar i consolidar el desnivell i la comunicació entre el Collsacabra i la vall d’en Bas.

Els treballs d’enginyeria que van caldre ens posen davant d’una obra descomunal per a l’època. Uns treballs que ens acosten a alguns dels gravats del llibre de viatges d’Alexandre de Laborde, corresponents a una època una mica més tardana però amb tècniques que podem considerar perfectament equiparables.

I, finalment, el sentit de tot plegat es redueix, i no és poca cosa, a fer transitable la comunicació entre territoris successivament adaptada a les necessitats i als modes de transport. La importància dels camins queda, així, subratllada en aquest treball que ha estat emprès amb cura i amb diligència, i que ens fa molt evident el sentit històric dels camins. És una realitat que coneixem, com a mínim, des de Roma, però que per als segles medievals i l’edat moderna adquireix una singularitat ben especial en aquest camí de Vic a Olot.

Obrir camins, traspassar fronteres, descobrir territoris, crear oportunitats. Vet aquí una realitat explicitada, ara, des del seu context històric. La força i la bellesa dels murs i dels paviments potser ens estalvien qualsevol altra consideració si no fos que en la realitat històrica dels camins hi ha també la traça de l’evolució social i econòmica dels nostre i de tots els països, i de l’impacte sobre aquesta realitat del conjunt de les obres públiques realitzades.

En relació amb el passat medieval se’ns fa menys estrany per a la societat contemporània que els diversos senyors feudals cobressin els seus peatges per transitar un pont, de la mateixa manera que és probable que l’envergadura dels treballs de les marrades sembressin la inquietud entre els terrassans que miraven la novetat amb un punt de preocupació per la  novetat de les obres i el seu abast transformador. No sabem si, com ara, les marrades van generar algun rebuig concret i social.

Sí que sabem que el punt just entre la resposta a les necessitats de mobilitat de la societat contemporània i el necessari respecte al medi, al territori i al paisatge requereixen d’anàlisis cada cop més afinades i de l’aplicació d’una sensibilitat ben atenta a les modificacions formals que comporta tota obra pública.

Aquest llibre ens posa en contacte amb els treballs que hem volgut emprendre amb caràcter complementari a l’obertura d’un nou eix Vic-Olot. Es tracta de deixar clar que el nou eix no oblida la memòria dels treballs de les societats del passat i que els incorpora a la memòria col·lectiva per tal de fer una lectura integrada i històrica de la nostra realitat nacional contemporània.