JOAN PUIGBERT. L’HISTORIADOR, EL PEDAGOG, EL POLÍTIC

Opuscle editat en homenatge a Joan Puigbert. Girona, CCG, 2002

En Joan Puigbert i Busquets (La Bisbal d’Empordà, 1944 – Girona, 1997) va morir sobtadament als cinquanta-tres anys. La seva mort va produir una gran sotragada d’una envergadura coincident amb la fortalesa del seu caràcter però molt més enllà del que es podia esperar de la seva modèstia i discreció.

L’absència de l’historiador, el pedagog, el polític va subratllar, ampliar i definir, amb trets molt contundents, la seva biografia, la seva trajectòria, les seves aportacions, el seu compromís. Els continguts borrosos, poc definits, que ens aportava el dia a dia cedien davant de la força emergent d’una visió de conjunt, d’una síntesi ràpida de la seva peripècia vital, exigida per la brutal absència.

No és gens sorprenent, doncs, que fent ús de materials seus i des de 1997 fins a l’any 2000 s’hagin anat succeint un seguit de publicacions que reuneixen la triple dimensió que el va caracteritzar i que ara dóna peu a una col·lecció d’història, pedagogia i política amb el seu nom.

A partir dels seus treballs com a regidor i amb motiu de donar el nom de Joan Puigbert a l’escola Annexa de Girona, l’Ajuntament va publicar l’opuscle Joan Puigbert. Escrits sobre  cultura i educació. Girona, Ajuntament, 1998. Poc després la Revista de Girona, núm. 196, 1999, va dedicar-li el dossier “El compromís intel·lectual i cívic de Joan Puigbert”. Després l’Ajuntament va editar el treball inèdit i incomplet sobre Política Municipal a la Girona de la Restauració (1874-1900), Girona, Ajuntament, 2000. I finalment a finals del mateix any es va publicar El sexenni democràtic a Girona: actituds religioses i moviment obrer (1868-1874), editat per en Josep Clara i en Joaquim M. Puigvert, publicat per la Universitat de Girona.

Tot plegat de 1997 a l’any 2000, materials diversos que Joan Puigbert tenia entre mans i que sintetitzen una bona part de les seves preocupacions. La unanimitat dels homenatges és proporcional a la dels mereixements.

Però aquest conjunt de títols no recull del tot l’àmbit de les preocupacions de Joan Puigbert.

Puigbert va explorar, com queda dit, el món de la història, de la pedagogia i de la política.

Era exigent, meticulós, crític, rigorós. Partia d’una formació àmplia feta en les facultats civils i eclesiàstiques i hi afegia una insubornable exigència i autoexigència feta d’austeritat i compromís.

Aplicava aquests paràmetres en tots els tres camps que hem esmentat, i a tota la vida, tant com en els judicis precisos que emetia sobre tota mena de temes d’interès.

En el terreny de la política amb un inequívoc compromís catalanista i socialista, sense concessions. Sense renúncia dels valors i dels principis al voltant de la llengua i de la cultura, de Catalunya com a nació i de la justícia, la igualtat i  la llibertat com a principis inspiradors bàsics del socialisme. Ho va aplicar a Girona i sotmetia al seu judici sever cada dia els esdeveniments de la política general amb una gran desconfiança quasi sempre justificada cap a les ideologies híbrides o cap a les interferències territorials. Intuïa una hipoteca excessiva en les relacions federals entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Hi patia, sense participar-hi directament, perquè ho considerava un obstacle, un entrebanc, per a la plena eclosió del socialisme català.

Va fer bandera de l’educació. L’ensenyament entès com un camí de civilització i d’alliberament, un dret bàsic i universal. Creia radicalment en l’escola pública, el paper dels mestres, la funció de les escoles de mestres i la importància dels moviments de renovació pedagògica. Va fer totes aquestes qüestions objecte de la seva atenció intel·lectual i la seva dedicació pràctica. Va educar i va fer recerca sobre l’educació. Va copsar la importància del món de l’escola al llarg del segle XX i es va fer intèrpret, hereu dels grans mestres  gironins del primer terç del segle. No hauria suportat la frivolitat més contemporània amb la moda de revisar tots els models educatius. Abans hauria culpabilitzat les polítiques  i les propostes que els sistemes i el marc legislatiu. S’hauria esgarrifat de la preponderància creixent d’un sistema que tendeix a subordinar l’escola pública i a encomanar-li més que l’administració d’uns drets universals, l’administració creixent de situacions marginals o de conflicte.

Finalment la Història. Com a síntesi i vehicle de tot. Com a itinerari intel·lectual per a esbrinar el joc d’interessos i d’ideologies en la configuració del canvi social i econòmic. El canvi, com a motor de la història, o la resistència al canvi, és clar, en una dialèctica permanent que calia desentrellar per a períodes mal o insuficientment estudiats. He esmentat només els treballs publicats pòstumament. Però en Joan Puigbert havia fet incursions en el terreny de la història eclesiàstica, la història del magisteri, la història i la biografia dels mestres, la història de la pedagogia i de les experiències pedagògiques, l’edició dels textos, la història del moviment obrer o, i ho cito com a únic exemple, treballs de síntesi com el seu La Girona de la Restauració. Girona 1874-1923. Quaderns d’Història de Girona. Girona, 1995.

Curiosament la doble formació, eclesiàstica i civil, el va mantenir lluny de qualsevol dogmatisme doctrinari. En els seus segles preferits, el XIX i el XX, res no és només o blanc o negre. No hi valen, i no hi valien, simplificacions. D’ací que busqués sempre en tots els fenòmens i moments explicacions diverses i interrelacionades, sense deixar cap presumpció de banda.

De la síntesi entre història, pedagogia i política en surt un inequívoc compromís cívic, que va trobar diversos camins per expressar-se.

Tímid en el terreny personal va saber trobar les fidelitats bàsiques i els amics triats per sobreviure en un context no sempre amable.

Mai no es va deixar atrapar pel provincianisme endogàmic i quan en veia el risc massa a prop, recordant els temps de Roma, feia les maletes i emprenia un viatge. Va ser en aquest sentit un cosmopolita no declarat. En feia professió sempre que arribava a un punt de saturació. Roma era la fita més apamada, de contorns més familiars i precisos. Però hi podríem afegir tota una altra geografia local i general, d’excursions a peu o viatges en avió.

El darrer viatge, sense retorn, ens obliga a tots a una devolució permanent. A tornar-li en la fidelitat del record totes les aportacions i tots els compromisos que ens va donar. Aquesta col·lecció serà una eina en aquesta direcció i incorporarà les aportacions innovadores i rigoroses que a ell li haurien agradat.

 (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 131-134)

ENRIC MIRAMBELL I BELLOC

Presentació de l’opuscle sobre Enric Mirambell i Belloc, cronista oficial de la ciutat de Girona., Girona, Ajuntament, 1988

L’acte públic de nomenament i proclamació del Dr. Enric Mirambell Belloc com a cronista oficial de la ciutat, celebrat el dia de Sant Narcís de 1987, fou un acte emotiu i sincer. La solemnitat civil del Saló de Sessions acollia la ciutat sencera en un acte públic de reconeixement. L’esperit del dia i del moment són irrepetibles i jo mateix, ara, no sabria repetir les paraules que hi vaig pronunciar.

Convé, però, deixar constància de les raons i els mèrits que han induït la Corporació Municipal a aquest merescut nomenament.

El Dr. Mirambell va triar en moments difícils la fidelitat a Girona. I des d’aquesta fidelitat amb una precarietat de mitjans que ara costa de creure, fou capaç de combinar l’ensenyament amb una tasca d’ordenació bibliogràfica i d’organització de la Casa de Cultura. Recordo perfectament el Dr. Mirambell  a l’Institut del carrer de la Força, en un ambient que moltes altres vegades ja he catalogat d’autèntica escola de llibertat i tolerància i amb un claustre de professors que assegurava un altíssim nivell docent.

Però les aportacions del Dr. Mirambell a la nostra ciutat, encara no prou reconegudes, se situen a l’entorn de la Casa de Cultura. Des d’aquest àmbit, la seva tasca es va concretar en: 1. l’organització, catalogació i ordenació de la Biblioteca Pública i de l’Arxiu Històric Provincial; 2. la creació, manteniment i impuls de la Casa de Cultura com a únic nucli d’irradiació cultural estable de la nostra ciutat durant molts anys; 3. la promoció i desenvolupament de la restauració del Convent de Sant Josep, antiga Delegació d’Hisenda, com a nova seu de l’Arxiu Històric i finalment acollint i promovent al costat del Dr. Frederic Udina, del Sr. Santiago Sobrequés, del Dr. Joan Reglà i del Sr. Àngel Anton la implantació dels estudis universitaris i el desplegament del Col·legi Universitari de Girona.

Si en els anys immediats anteriors a la seva jubilació el Dr. Mirambell va patir la incomprensió dels qui amb el poder a la mà i les butxaques plenes no van saber reconèixer l’esforç resistent d’un home que s’arremangava tant per regatejar un clau, una porta, un armari, com per negociar una inversió de més de cent milions de pessetes, la mateixa evolució i trajectòria dels centres que ell va impulsar són avui un reconeixement tàcit a la seva tasca.

I no ens podem estar de dir que amb dedicació i treball els pocs anys que va estar al front de la Delegació del Ministeri de Cultura fou capaç de crear un clima de rigor i d’eficàcia, no pas sempre igualats en moments posteriors.

El pes de tota una vida de treball, des de la senzillesa i humilitat del treball ben fet i quotidià, no s’esborren així com així, i l’Ajuntament de Girona, en expressió de reconeixement i gratitud, n’ha volgut deixar constància escrita.

Els homes i dones que fan les ciutats i les estimen són el millor ferment per a la construcció de la ciutat del futur.

Que el Dr. Mirambell i Belloc en pugui donar fe, com a cronista oficial de la ciutat de Girona, per molts anys.

 (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 107-108)