SEGON LLIBRE DE FAMÍLIA. SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Títol: Segon llibre de família. Sant Nicolau, serradures del temps

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Imprès per Norprint SA

Lloc i any: Girona, 2011

“La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustrats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per visitar el monument”. [del text del llibre]

NOVES VIDES AMB NOM

Títol: Noves vides amb nom

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2011

“A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos. Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom.
De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines amb la meva pròpia biografia”. [de la Presentació de l’autor]

INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

 

Títol: Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Generalitat de Catalunya – Departament de PTOP

Lloc i any:  Barcelona, 2010

Aquest llibre dóna continuïtat al que vaig publicat el 2008 amb el títol Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern, que recollia els meus pròlegs a publicacions del Govern durant el període 2003-2007.

 “D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia.” [del pròleg de l’autor]

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.

DE CATALUNYA

Conferència commemorativa de la mort de Jaume Balmes. Vic, 9 de juliol de 2009. Publicada en un llibret amb motiu de la conferència de 2010. Vic, Ajuntament de Vic, 2010

En primer lloc he d’agrair a l’alcalde de Vic, Josep M. Vila-Abadal i al seu tinent d’alcalde, Xavier Solà, que fa ja una colla de mesos em convidessin i em diguessin si voldria fer, enguany, la conferència balmesiana. Vaig expressar un moment de dubte, però vaig voler assumir el compromís.

Un compromís plaent, perquè em sembla que aquestes cites anuals de referència a la memòria de Balmes són importants. Tant com establir i mantenir tradicions que recordin i facin memòria dels personatges il·lustres que han contribuït a configurar un pensament en l’àmbit de tot el nostre país.

Vostès veuran si la invitació, que agraeixo moltíssim està o no justificada. Però en qualsevol cas, he volgut, en primer lloc, posar un títol balmesià estricte: “De Catalunya”. I al fil de Balmes parlar de Catalunya.

CATALUNYA SENSE MEMÒRIA?

Començo amb un interrogant: quan som davant dels homes il·lustres, davant del pòsit cultural, davant del pes de l’obra i dels personatges, som davant d’un país que és capaç de mantenir una memòria viva d’aquestes contribucions, o som una nació ingrata o simplement l’oblit permanent és propi de la condició humana?

M’agafo a Balmes com a símbol, encara que sé perfectament que Balmes té un institut específic dedicat primer, al seu temps, a l’edició de la seva obra completa, després dedicat als estudis balmesians i que representa una fita important en la geografia cultural de Barcelona i també de la de tot Catalunya. I que per altra banda, Balmes és reconegut en la toponímia local de diferents maneres i, singularment, en un carrer a Barcelona principalíssim.

Però així i tot, crec que mai no tenim prou viu el record, la memòria, ni fem ús dels nostres personatges il·lustres i, sobretot, del seu exemple, de la seva aportació, de les seves idees, de la seva capacitat d’anàlisi, de la claredat dels punts de vista en algunes qüestions. Crec que hi ha, en aquest possible o presumpte oblit, en aquesta ingratitud nacional cap als personatges, sobretot mentre són vius –després també parlaré d’això-, una excepció vigatana.

I jo vinc, modestament, a confirmar aquesta excepció vigatana, que és l’excepció que confirma la regla. És a dir, amb fidelitat reiterada, aquesta convocatòria posa una fita anual a la memòria de Balmes. I Vic es manté fidel i el seu Ajuntament convoca anualment la ciutadania a una reflexió compartida en memòria i record d’aquest personatge il·lustre de gran nivell i que representa el que representa però que, evidentment, ha de ser objecte d’un gran respecte i d’una especialíssima atenció.

Arrenco, doncs, amb Balmes com a símbol i com a pretext. I la referència és la que dóna nom, la que dóna títol a la meva conferència. “De Catalunya” és el volum XIII de l’obra completa de Jaume Balmes en l’edició del pare Ignasi Casanovas, publicada per la biblioteca Balmes l’any 1925. És aquest volumet que tinc aquí, del qual després els llegiré un petit paràgraf en acabar la conferència.

I en el pròleg editorial, el pare Casanovas deixa les coses prou clares: “Balmes no escribió ningún volumen que llevara este título pero sí diversos artículos y series de artículos que se refieren a Cataluña. Era pues natural que los agrupáramos dándoles el título que espontáneamente reclaman”. Així doncs, agafo el títol, que és profundament balmesià però que no respon a cap obra de Balmes, sinó a l’agrupació intencionada del pare Casanovas d’un conjunt d’articles de Jaume Balmes sota el títol genèric “De Catalunya”.

Aquests dies, més d’un articulista, arran de la mort del gran escriptor mallorquí i català, Baltasar Porcel, ha insistit en la fractura de la mort com a trampolí invariable de la projecció dels nostres homes i dones. Torno, doncs, a l’inici. Seria propi de la mateixa condició humana, no ser reconegut o no ser prou reconegut en vida. Jo em pregunto una cosa que va més enllà: És veritat que mai són prou reconegudes en vida les persones que mereixerien gratitud, aquelles persones que amb la seva trajectòria i el seu exemple de vida mereixerien ser reconeguts? Té sentit rebre tots els elogis i tot l’encens el dia de la mort i l’endemà passar ràpidament a configurar un ampli olimp de l’oblit per sempre més? És, insisteixo, la nació que és ingrata o és la pròpia condició humana que ens fa ser molt fràgils en la memòria, no reconèixer mai pràcticament res en vida de la gent, en canvi, amb una efervescència momentània, recordar les persones en el moment de la seva mort per tornar-les immediatament a oblidar? És la segona reflexió que els volia fer sobre la fragilitat de la memòria.

CATALUNYA I EL SOLATGE PERDUT

Som un país amb un solatge inexistent? Quin és el pòsit amb què treballem en el vertigen i el tràfec diari? Hi ha un bagatge acumulat de memòria successiva que ens permeti sentir-nos fills i hereus sempre de tot allò que han aportat les generacions que ens han precedit? Jo diria que hi ha poc solatge, hi ha poc bagatge, hi ha poc pòsit si ho fiem tot a la presència contemporània en la formació de les noves generacions dels valors acumulats del passat. És una pregunta retòrica, és clar. Reclamo les nostres arrels, proclamo que la identitat és fruit de generacions i afirmo que no podem construir un futur clar sense fonamentar-nos en les pròpies arrels.

Posem un text de Balmes, qui diu Balmes diu Carner, aquest any, a les proves d’accés a la universitat com a termòmetre infalible. Què passaria amb un text de Balmes? Jo m’ho temo i em pregunto, per què passem pàgina tan de pressa i com és que hem amortitzat a una velocitat de vertigen el nostre patrimoni reclòs en els claustres petits i minoritaris dels especialistes? Pensant en això, he pensat també en algun debat periodístic recent i punyent i que posaria en dubte el mite i la constància de la laboriositat dels catalans: “El mite trencat”. Parlo del rebombori que ha general l’article de  Jordi Nadal, “Els catalans de les pedres ja no treuen pans”, que intentava ser una fuetada a la consciència col·lectiva plantejant si hem passat molt ràpidament d’un país de productors a ser un país de funcionaris, deia ell: “les nostres noves generacions són menys emprenedores que les generacions anteriors i els joves d’avui tindrien més pressa a guanyar una oposició que no pas a fundar una empresa”.

Bé, la reflexió està plantejada, i expressaria una qüestió que discutiré després, però val la pena situar aquí: saber si fruit de tantes ensopegades som un país que expressa, en el seu moment contemporani, un cansament agònic, si som una nació que està en un carreró sense sortida?

Afirmo que el que diu el professor Nadal és una provocació oportuna i necessària que planteja un dilema impropi que discutiria. Ell diu que tal com han anat les coses podríem trobar constància que en el passat més remot no és veritat que els catalans fóssim laboriosos, treballadors, productius, puntuals; sinó que ens hi vam tornar quan ens va caldre superar una etapa d’enormes dificultats, i cita algunes referències textuals i ve a dir que Catalunya inicia un període de gran prosperitat econòmica just en el moment de màxima restricció política. Seria l’excés de repressió cultural, lingüística, política com a conseqüència de la Guerra de Successió el que portaria als catalans a deixar-se d’històries i a concentrar-se a treure pa de les pedres. I establiria un sistema de vasos comunicants que vindria a dir que cada vegada, -jo crec que és d’aquesta generalització que se’n produeix el fals dilema-, que Catalunya ha prosperat econòmicament ha estat en un context de restricció i limitació de les seves llibertats públiques com a país. I, en canvi, s’ha acomodat en els moments que ha tingut una plenitud major. L’abús de la síntesi pot produir el sofisme. Crec que hauria de quedar clar que quan ho passem malament ens esforcem més que quan estem bé, coincidint amb Jordi Nadal. Però si el moment àlgid de la Catalunya medieval, del domini català de la Mediterrània és el reflex d’una realitat potent, no tant potent com Gènova o no tant potent com Venècia, però potent al cap i a la fi, l’esplendor medieval seria un clar desmentit a l’argument esmentat al principi d’aquest apartat sobre si hi ha una simetria antitètica entre la restricció política i la prosperitat econòmica.

L’apogeu mític de les naus catalanes a la Mediterrània seria el contrapunt al dilema, impossible d’aplicar mecànicament. No hi ha vasos comunicants, no hi ha un mecanicisme entre el fet que sempre que hem anat malament políticament hem mirat cap a un altre costat i hem decidit que ens en volíem sortir econòmicament. No és exacte i, per tant, entenc i afirmo que l’esplendor medieval negaria l’argument principal de la línia plantejada per l’article esmentat. Ara, sí que és veritat que en la reiteració pessimista dels mitjans i dels polítics i, a vegades, dels intel·lectuals i d’alguns sectors de la societat, ens hauríem de preguntar amb relació al SER de la Catalunya contemporània si ens trobem o no davant d’un procés de frustració acumulada; si és un avís de final d’etapa; si, per exemple, el pes enorme de l’abstenció i, fins i tot, dels vots en blanc en les últimes eleccions europees serien o no l’expressió d’un procés de frustració acumulada que no trobaria, de moment, altra sortida per expressar-se que la petita rebel·lia de no anar a votar o de dir a tots els polítics: “escolteu, ja us ho fareu, jo voto en blanc, tinc consciència democràtica, vull anar a votar, però res del que feu no em satisfà, expresso la meva protesta cívica votant en blanc”. Això en relació amb el compromís polític i democràtic directe.

CATALUNYA, LLIBERTAT I CRISI POLÍTICA

És la preocupació de l’abisme que es produiria en el trencament entre la confiança social en els valors de la nació i la democràcia, en les llibertats col·lectives i la llibertat quotidiana. Seria una doble ruptura, en la ruptura política, de la confiança de Catalunya amb una determinada política i s’expressaria amb una fractura social profunda, demogràficament àmplia, de sectors de la població en relació amb la política. Els símptomes s’allargassen incansablement, ens arrosseguem per un pessimisme atàvic, res no ens satisfà prou, com per abandonar ni que sigui instantàniament, la lamentació successiva, però si això és així com a tònica mitjana de l’opinió, on situaríem els moments brillants, els moments emergents, la vibració col·lectiva de l’entusiasme compartit?

Gairebé goso dir, potser amb la boca petita, que els moments excepcionals viscuts amb els Jocs Olímpics de Barcelona podrien ser altre cop aquí l’excepció que confirma la regla. Però si hem abandonat l’optimisme podem dir que el pessimisme i la queixa siguin autèntiques eines de regeneració i de progrés? Ens serveix anar-nos queixant? Ens porta a algun lloc dir que anem malament? Tenim sortida si simplement ens lamentem d’una forma constant que aquest país no se n’acaba de sortir? Jo crec que no, però per altra banda crec també, que tot això que estic dient, i pot sonar molt moral i poc polític, expressaria que des del meu punt de vista estem davant d’una crisi profunda ideològica de les doctrines del catalanisme; potser en part perquè a tots nosaltres els grans noms, generalment, això sí, buits de contingut, ens  ressonen amb una contundència que avui no sabem trobar de la mateixa manera: Balmes, Torras i Bages (citat per l’alcalde), Prat de la Riba, Cambó, Rovira i Virgili, Campalans, Serra i Moret… fins i tot Vicens Vives.

CATALUNYA, UN PROJECTE NACIONAL

I això em porta a una altra pregunta: On són avui els projectes nacionals? Durant molts anys hem viscut d’una herència, que crec que és important, però que obliga a una reflexió sobre el valor que avui li atribuïm i sobre el pes real que ha tingut en la història contemporània de Catalunya. És l’impacte de la cultura en la política, d’una determinada cultura o d’un projecte nacional que neix i s’origina en formulacions inicialment de caràcter cultural: el Noucentisme. Com és produeix la formació i la formulació de projectes d’ampli abast, d’horitzó llunyà, de mirada àmplia, de clar futur, però que a vegades potser podríem redimensionar perquè són de limitat compliment, o d’un compliment lent i esglaonat en el temps amb molta més durada de la que els mateixos que van emetre aquests projectes haurien desitjat?

Per això em pregunto, hem mitificat el Noucentisme? Hem atorgat una dimensió excessiva a les etapes d’autogovern o els moments àlgids del catalanisme conservador amb la projecció institucional de la Mancomunitat?

Entortolligats en una reflexió cap endins no ens en sortim de trobar i seguir una línia constructiva, dinàmica i engrescadora cap en fora. Restringim les eines, acotem les reflexions. Si parlem d’eines, les revistes en català, de reflexió i debat, Serra d’Or potser podria ser un símbol o un exemple. Reduïm els àmbits de la influència social de les preocupacions certes i fonamentades del catalanisme, i produïm una disminució d’espai real en el qual es produeix el debat i la reflexió sobre els problemes del catalanisme i una sostracció de l’imaginari col·lectiu d’aquest debat trasplantat en un altre àmbit que fan només uns quants i per consum intern, propi, però segurament no suficient per sortir-ne.

Eugeni d’Ors formula en el seu Glossari, sucessivament, grans idees que per a ell acaben malament, perquè se’n va a Madrid i abandona, però la doctrina d’Orsiana és recollida, absorbida i impregnada per Prat de la Riba i tants altres que van formulant, no només llibres teòrics que concreten la doctrina catalanista, sinó que construeixen un projecte institucional.

La labor ja la comencen a aplicar els grans instituts, l’escola industrial, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu i la Biblioteca nacionals. Però tot queda, en part, estroncat. Estava ben pensat que aquest país per tenir solera de país amb ambició en el món havia de tenir una Biblioteca Nacional i un Museu Nacional, encara que el nom no faci la cosa? Estava ben pensat. I de fet, el Museu Nacional d’Art de Catalunya d’ara conserva la denominació de nacional perquè remet a un projecte de fa cent anys, culminat, completat i acabat després d’esforços llarguíssims que s’han arrossegat durant un segle.

Aquest és el motiu de reflexió i preocupació respecte fins a quin punt tota la mitificació que hem atribuït a l’època del Noucentisme i, fins i tot, al mite de la Catalunya republicana no se’ns engruna en part, s’empetiteix, simplement per una visió comparativa d’on som ara i on hem estat. Malgrat que sonin com a més brillants, més ambicioses, més profundes i més transformadores les idees que movien els homes del catalanisme que tots citem perquè admirem, en el primer terç del segle XX, el pes i el poder institucional eren menors que ara, però la dimensió intel·lectual tenia més força. Ens costa trobar en l’horitzó d’avui els equivalents simètrics d’aquests grans noms que tots hem mitificat en el passat. Tenim més poder que mai, més autogovern que mai, però ens movem atrapats en una teranyina dialèctica que amaga les idees, alimenta les frustracions i escapça els lideratges.

CATALUNYA, DE L’ASSAIG REPUBLICÀ A L’AUTOGOVERN CONTEMPORANI

Hi ha, respecte a tot això, un moment culminant que obliga a una reflexió especial, és el diagnòstic de l’etapa republicana i el desastre de la Guerra Civil. L’aparició del llibre d’Amadeu Hurtado Abans del 6 d’octubre, un dietari, publicat l’any passat a Barcelona per Quaderns Crema, ha esdevingut una sotragada important en un panorama gairebé lacustre. Potser s’ha trencat l’oasi i s’ha qüestionat el mite, però una reflexió desmitificadora sobre els lideratges, els mites, les persones, els projectes i les etapes, aquesta i les anteriors, no ens seria segurament dolenta per pensar de manera menys pessimista i menys melancòlica els últims 30 anys d’autogovern.

Crec que si comparéssim, en termes absoluts, allò que ha representat cada etapa del catalanisme polític des de les primeres formulacions de finals del segle XIX, les formulacions prèvies culturals de la Renaixença, fins avui, potser atribuiríem amb més perspectiva històrica, més valor del que som a vegades capaços d’atribuir, als anys més recents de la trajectòria de Catalunya amb capacitat per autogovernar-se. La qüestió seria aquesta: on situem els moments crucials, els encerts i els errors de la nostra peripècia històrica col·lectiva? I per això sobredimensionem el passat i menystenim el present? Tot era millor abans? No ho sembla pas o, sobretot, no ho sembla en molts terrenys. He fet molts anys d’alcalde, com vostès saben, i he preguntat als meus ciutadans i ciutadanes, qui de vosaltres vol tornar 50 anys enrere? El resultat de l’enquesta és rotundíssim: ningú! Ni cap dels més radicals revolucionaris, de tradició republicana i socialista i/o anarquista gairebé genètica, transmesa successivament de generació en generació, com n’hi ha tants, per exemple entre la població immigrada. Gent que ho va deixar tot (el problema de la terra, l’anticlericalisme, les lluites socials), que va agafar les maletes i va venir cap aquí, va viure en barraques, va refer la seva vida, s’ho va tornar a mirar i es va mirar a si mateix i va dir-se: “tu vols tornar 50 anys enrere?” Jo sóc d’aquí i sóc d’allà, però no em proposis un viatge impossible en el temps, però no em plantegis un debat teòric en el meu cap perquè no m’ho vull formular.

Per tant, tots hauríem de ser capaços de refer l’avaluació de les etapes de l’autogovern: el període d’autogovern light de la Mancomunitat primer, i el període de l’apogeu republicà després.

El primer era light però era coherent i clar perquè hi havia un projecte al darrere molt clar, en alguns aspectes, més clar que ara, tan clar que la Mancomunitat tot el temps que va durar, excepte el parèntesi de la dictadura, va editar any rere any L’obra a fer i L’obra feta, i de fet passava balanç del projecte de futur i de la realitat assolida. El projecte de futur eren carreteres, trens, aeroports, línies de telèfon, comunicacions, transport urbà, hospitals, escoles, biblioteques, un país moderns, un país d’Europa. Hi havia una matriu nacional que definia un marc que deia “volem anar cap aquí!. Ho fem amb les 4 diputacions mancomunades? Volem anar cap aquí”. I en aquest balanç doctrinal, any rere any, hi havia una mena d’autoreflexió del que representava l’aportació de la Mancomunitat. Discreció, prudència, gradualitat, avenços materials i horitzó de futur concretat en un projecte.

Crec que no hem fet prou i no hem fet prou bé la valoració i l’avaluació de  l’acceleració republicana i tot el que representa. Amb els seus encerts i els seus errors; amb els seus valors i amb alguns fracassos; i amb el fet que, avui per avui, tot i que molts en el terreny de la política, en les nostres consciències col·lectives i en la nostra memòria històrica mirem enrere i mitifiquem el 31 i el 32 i mitifiquem els gestos de Macià i de Companys i la proclamació de l’Estat català, sabem que dura el que dura. Però després, amb el Dietari d’Hurtado a les mans, l’Estatut del 32 era molt, però era poc menys que poca cosa si el comparem amb l’Estatut actual i, malgrat tot, expressem una profunda insatisfacció per l’actual i mantenim una mirada mítica i gairebé tremolosa d’emoció quan pensem en l’altre conscients que s’esbossen més projectes que realitats tangibles es concreten.

CATALUNYA, LES BASES DEL FUTUR

Jo vull mantenir això. Aquest punt de vibració emocional m’interessa molt, però no al preu de considerar que tot era tan, tan bo. Perquè potser si hagués estat tan bo, tan bo, no hagués acabat tan, tan malament internament i abans mateix de la rebel·lió militar. I, simplement, em pregunto amb veu alta, i pot agradar o no aquest tipus de reflexió, però jo me la faig i tal com me la faig els la faig a vostès. Després, naturalment, hauríem de fer l’avaluació de l’etapa 1978-2009, que té un moment especial de dos anys, la Generalitat restaurada. Un moment històric que també l’hem liquidat amb una facilitat enorme, en part perquè també ens l’han liquidat. Em refereixo a què tot el valor que tenia el gest d’anticipar el restabliment de la Generalitat a la Constitució, fent un pont amb la legitimitat republicana, després es desgasta. Aquell moment històric, en un moment en què la transició jugava amb uns camps molt determinats i Catalunya tenia el pes que tenia en la formulació de les alternatives, en la liquidació del franquisme, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat restaurada fins que hi ha les eleccions el 1980, és l’únic gest que crea un pont de legitimitat entre el període 1931-36 i el postfranquisme. I, en canvi, d’aquest fet ,després no n’hem fet la valoració corresponent i ni de tota l’etapa a què dóna lloc: 1980-2009. Aquest període llarguíssim de quasi 30 anys, és motiu de frustració o és motiu de noves oportunitats?

Jo em pregunto, liquidem els moments com liquidem la memòria? I afirmo, en part això ens passa perquè la construcció de l’autogovern necessita un relat, necessita un discurs, necessita una pauta interpretativa, una valoració global, lluny de l’autocomplaença, però a prop de l’aproximació adequada als paràmetres reals de l’evolució de l’economia, dels valors i de les actituds de la societat com a col·lectivitat. I al fil de tot això, ens hauríem de preguntar respecte a les pautes d’anàlisi que fem servir per a altres èpoques: Hi ha hagut, potser, a Catalunya un relleu i no ho reconeixem, de classes dirigents? Una nova burgesia menys identificable? Menys fabril? Hi ha una nova burgesia metropolitana poc donada a les efervescències identitàries o culturals? La societat catalana d’avui és potser més complexa? O ja ho era i no ho vèiem; i ara ho és més i ho veiem una mica més i ens en dolem en algun moment perquè no ho acabem de veure clar?

Aquest és l’interrogant del que podríem dir-ne la dimensió oculta del futur. Quin camí seguirem? Hi ha una orientació clara? O vivim moments de desconcert i de confusió? Jo penso que encertem el diagnòstic de les mancances, però encara som incapaços d’articular els discursos de les propostes i dels lideratges. Som molt bons analitzant què ens ha passat i què ens passa i no som prou bons proposant cap on hem d’anar. I això es veu un dia rere un altre ens els articles d’opinió que anem llegint quotidianament.

CATALUNYA I L’ATZUCAC DE LA DOCTRINA CATALANISTA

 Insisteixo en el bloqueig ideològic, del model, de la doctrina catalanista. El cabdell és compacte, no hi ha fils per estirar i desfer el nus. Qui encerti a desfer el manyoc de fils i sàpiga estirar d’aquest manyoc compacte de fils entortolligats aquell que vagi desfent el cabdell, situarà el nou catalanisme a l’avantguarda de les ideologies que Catalunya necessita per al segle XXI. Si no passés això, es produiria una certa residualització del catalanisme, una marginalització del fet ideològic. Es produiria un tancament d’espais, illots de catalanisme en una societat que pensa i mira cap un altre costat, un cert aïllament d’entusiasmes. Viuríem com s’accentua una dualització desigual.

El fenomen ja l’he descrit en anteriors apartats, però la qüestió seria que ens trobem amb una impregnació social àmplia de determinades preocupacions i una impregnació dirigent restringida d’unes altres. Un àmbit restringit per la classe dirigent de la preocupació per la formulació d’una doctrina catalanista; un àmbit més pragmàtic, més tangible per a la majoria de la població.

De fet, és probable que la impregnació necessària en el conjunt de la societat de la doctrina catalanista, perdi espai més de pressa de com està perdent espai la llengua, que també n’està perdent. Dues cares d’un mateix problema, dos fets preocupants.

El problema és la doctrina? O és la impregnació social escassa d’aquesta doctrina? Fabriquem debats en fals? Fora del món i del teixit social? Vet aquí la qüestió, en part almenys des del meu punt de vista. Qui vol què? Què volem? Què volen alguns? Què volem com a poble? I tenim, ara per ara, una consciència compacta, homogènia, global, consistent de poble? O hi ha una fragmentació de les consciències com a poble? O som ara una nova consciència a mig fer, pendent de refer? Si encertem els diagnòstics i no encertem amb les propostes, quin és l’entrebanc actual?

Reitero la idea suggerida per la trajectòria de les reflexions més recents de Ferran Mascarell i d’altres: Fem bé el repàs de la nostra mala consciència, però no encertem a apuntar les línies de futur de la nostra ambició. Mascarell no para a l’Avui i a La Vanguardia d’aportar puntualitzacions a la situació que vivim, a la cruïlla que ens trobem, a les trampes que ens tenallen, als dèficits que patim. Sabem què ens passa. Però el salt a: què fem? Aquest és el problema. La gràcia precisament és, qui sortirà amb empenta? quins grups socials? quina gent? quina línia ideològica trobarà o sabrà trobar una llera àmplia perquè desbordin energies les ambicions del nostre país, del nostre poble que avui encara no acaba de trobar el seu camí?

Algunes veus molt entenimentades, potser massa i tot, han començat a fer formulacions del tipus següent: Mentre la classe política està encallada en els debats essencialistes i identitaris, la identitat del nostre model de futur es juga precisament en decisions encertades i concretes, per exemple en l’aprofitament de la T1 de l’aeroport del Prat i en el model de gestió aeroportuària. Pot sonar una sortida molt prosaica si no fos que la reflexió prové d’un poeta, però és una expressió més del que he estat dient. Només si sortim del cercle enverinat i diabòlic arribarem a formular una nova doctrina catalanista, la nova idea força la idea que tibi la nació, engresqui al poble, impliqui totes les energies.

Potser tot el que he estat dient és un reduccionisme absurd, però serveix per alertar de la condició extrema de cruïlla del moment que vivim. Una cruïlla amb camins per triar i de fet el tema clau seria superar la contradicció entre el productivisme econòmic, la T1 i el pessimisme polític, la incapacitat de la classe política de fer servir la T1 per redreçar la nació. Anunciar que és un fals dilema, que no hi ha correlació ni simetria inversa i que els camins per sortir-ne són probablement uns altres. Potser és cert que la realitat actual porta a una pèrdua d’empenta, de risc, d’emprenedoria, i a un excés de conformisme, d’inèrcia i acomodació. Fins i tot, en l’antípoda d’alguna de les formulacions anteriors, hi ha qui des d’una altra matriu ideològica, arriba a negar sentit a l’autonomia i proposa evitar el risc d’atribuir més competències a la Generalitat.

Hi ha un autor que, recentment, comentant aquesta qüestió aeroportuària ve a dir: Déu nos ens guard de donar la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, si no fan res bé com voleu que facin bé això, i és una persona que prové familiarment de la matriu ideològica més conservadora del catalanisme de la Lliga, evolucionant cap al doctrinarisme postcomunista i jacobí. Però busca uns camins que probablement no són els més adequats.

Jo, en canvi, els proposo una mirada optimista cap a les noves oportunitats en el context actual, sobre una base ambivalent, dual, però certa, d’un país i un territori esplèndid. D’un patrimoni, d’una cultura, d’una llengua, d’una literatura, d’una ciència de primeríssim nivell, d’una geografia universitària i d’un contingut de coneixement com mai no havíem tingut. Per què dic que hi ha un cert dualisme? Perquè tampoc vull ser d’un optimisme radical.

Vivim la permanent paranoia i la paradoxa d’un paisatge esplèndid, d’un territori magnífic, d’uns prats ordenats, d’una geografia i d’una geometria agràries precioses i, alhora, en un context de deixadesa que esparvera.

Som suïssos i som anàrquics. Podem veure Suïssa en el nostre paisatge i, alhora, en els trens, en totes les vores de les vies podríem ser capaços de veure paisatges indesitjables, d’immundícia acumulada per deixadesa i per incúria. Si la Generalitat no fes el manteniment de les cunetes de les carreteres, la quantitat de llaunes de begudes diverses, ampolles de plàstic, mocadors de paper i altres productes que no citaré, seria autènticament esgarrifosa. El problema no és netejar, és la dimensió cultural de no netejar. El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, amb arquitectura i ciència de primer nivell, país competitiu com pocs en el món en moltes matèries i, alhora, algunes coses de les quals ens hauríem d’avergonyir; però tenim un país i un territori esplèndids, limitats de recursos però amb un paisatge preciós. Tenim una cultura, tenim una llengua, tenim un patrimoni, tenim una cultura plural, tenim una educació, tenim  una universitat, tenim una recerca, tenim una innovació i una capacitat de risc. Tenim no totes les que voldria, però tenim moltes més infraestructures que mai, i en farem i en fem més. Tenim capacitat de gestió i de govern, hauríem de tenir proposta, programa i model i, potser així, reprenent la pauta del discurs ambiciós dels noucentistes, però inventant un nou noucentisme del segle XXI, començar a posar un marc, un discurs, i un lideratge i una guia, els objectius a curt, mig i llarg termini per la Catalunya del futur.

Tornant al principi em situo a 1843 i vaig a Balmes, tan recordat a Vic i a Barcelona en el carrer, i tan oblidat en els textos per entendre millor venint com ve d’un personatge d’un conservadorisme perfectament explicable, però alhora d’una capacitat analítica molt profunda. Deia, i no sona de 1843 excepte en la terminologia del llenguatge:

“Ya es tiempo que Cataluña piense con seriedad y detención en la suerte que le está reservada; ya es tiempo que, conociendo a fondo su verdadera situación material, intelectual, moral y política, excogite los medios a propósito para procurarse el bienestar que en la lontananza le sonríe, y precaverse de los males que en el porvenir la amenazan. La suerte próspera o adversa de los individuos, de las provincias y de las naciones está en las manos mismas de quien ha de disfrutarla o sufrirla; cuando nos quejamos del infortunio, o nos felicitamos por nuestra dicha, no hacemos por lo común otra cosa que inculpar o lavar nuestra conducta. Los pueblos del propio modo que los individuos son hijos de sus obras”.

Aquí, avui, a Vic, no sé trobar millor formulació per concloure. Citant Balmes hauríem de dir: Deixem de queixar-nos i posem-nos a treballar i a construir el nostre futur.

BIBLIOGRAFIA

–          BALMES, Jaime: De Cataluña. Obra Completa, vol. XIII. Barcelona, Biblioteca Balmes, 1925.

–          BATLLORI, Miquel: Balmes i Casanovas. Estudis biogràfics i doctrinals. Barcelona, Ed. Balmes, 1949.

–          CASANOVAS, Ignacio: Balmes, su vida, sus obras y su tiempo. 2 vols. Barcelona. Ed. Balmes, 1942.

–          FRADERA, Josep M.: Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica. Vic, Eumo editorial, 1996.