“EN LES RELACIONS ENTRE EL GOVERN I L’OPOSICIÓ TANT ENS FA EL QUE DIGUI EL PSOE”

Entrevista al Diari de Girona i al Regió 7

President del Grup parlamentari del PSC. Ja era alcalde de Girona el 1979 quan Narcís Serra també ho era de Barcelona, Pasqual Maragall era un jove tinent d’alcalde, Adolfo Suárez governava Espanya i Felipe González encara estava a l’oposició. Jordi Pujol ni tan sols era president de la Generalitat. Tots, menys ell, estan retirats de la política. Un Nadal amb la mateixa empenta de sempre afronta la tasca de dirigir l’oposició socialista al Parlament català.
JORDI XARGAYÓ GIRONA

No es pensa retirar mai de la política?
Sí. Quan cregui que no puc donar més de mi mateix, que no m’apassiona, que no em sedueix i que no puc abocar-hi totes les potencialitats de la meva capacitat de treball.

La nit del 28-N li va passar pel cap abandonar?
Vaig pensar si havia de fer el gest de dimitir. Sí, ho vaig pensar.

Però, mentre vostè pensava això, Montilla ja comentava al seu cercle més proper que Joaquim Nadal presidiria el Grup parlamentari…
Això no ho sé. Jo em trobo el dilluns a l’Executiva amb l’anunci del president Montilla que no prendrà l’acta de diputat i, després d’un llarg debat, proposa el meu nom. L’Executiva s’hi va mostrar d’acord. A partir d’aquell moment, em vaig trobar veient-me l’endemà amb l’Artur Mas i començant a preparar el debat d’investidura.

El va sorprendre?
Em va agafar una mica desprevingut. No n’havíem parlat. També és veritat que era una possibilitat. Jo ja tenia l’experiència, amb una trajectòria parlamentària molt contrastada com a cap de l’oposició i portaveu.

Tant de consens suscita vostè en el PSC que no hagi sortit ni una sola veu en contra de la seva designació?
És la suma de l’autoritat de José Montilla com a primer secretari i del fet que quan fa aquesta tria sap que sóc una persona de consens, que no crearé arestes, que intentaré sumar i no restar i que intentaré refer l’espai polític del socialisme i impedir que es vagi aprimant.

Quan hi ha un foc al PSC només el pot apagar Joaquim Nadal?
No. Hi ha molta gent capaç de treballar en un sentit constructiu. Aquesta idea d’apagafocs només és vàlida quan en un partit polític es van reproduint situacions desfavorables. En el PSC, durant 30 anys n’hem viscut moltes més de favorables que no pas de desfavorables. El que importa és trobar una suma d’energies suficients per sortir d’una espiral d’aprimament i de desgast.

El seu càrrec té data de caducitat el dia que hi hagi un nou primer secretari?
Té data de caducitat el dia que el PSC hagi triat un nou candidat a la presidència de la Generalitat, si aquest candidat és diputat o diputada. Si coincideix que el candidat i primer secretari no és diputat, el meu càrrec no té data de caducitat. Si el presidenciable i el primer secretari no coincideixen, encara és més evident que dependrà de si és o no diputat la persona que assumeixi la responsabilitat del futur.

Quin perfil ha de tenir el proper líder del PSC?
Ha de saber integrar, recollir totes les fonts de les quals beu el projecte fundacional del PSC i continuar un procés que durant molt de temps ha estat la clau del nostre èxit, que és obrir-nos a la societat i ser un referent de l’esquerra i del centreesquerra, amb una gran vocació de govern i de centralitat a la política catalana. Hem d’ampliar els nostres espais polítics tradicionals cap a sectors o de l’esquerra o del centre fins a configurar una majoria social que ens doni la majoria per governar.

El pròxim congrés del PSC se celebrarà amb el record de Sitges 1994?
Crec que no. Cada congrés té una dinàmica pròpia. Els nous congressos no han de repetir els errors del passat.

El PSC ha d’aclarir primer què vol ser
No. El PSC sap què vol ser. El que ara li costa és que el discurs sobre el que vol ser emergeixi en el conjunt de la societat.

Governar molts anys i governar-ho tot, allunya els partits de la societat?
És possible que passi, però els partits quan governen haurien de saber que l’arrel del mandat democràtic els obliga a referir-ho tot sempre a la voluntat dels ciutadans que els han donat la majoria per governar. El que s’oblida d’això s’oblida de l’essència mateixa de la política.

Després d’haver promogut l’Estatut, d’haver governat amb independentistes i d’haver crescut l’independentisme durant els set anys que han manat a la Generalitat, van dissenyar una campanya electoral desmarcant-se del tripartit i de l’independentisme. Massa desorientació pels seus votants, no creu?

Les causes de la nostra derrota són com una suma de factors. Als que diu vostè hi hauriem d’afegir el desgast enorme i la impopularitat de les mesures per superar la crisi, el propi estat de malestar de la societat com a conseqüència de la crisi. Aquesta situació que algú ha descrit com de ciutadania permanentment emprenyada per un conjunt de circumstàncies adverses que no milloren. Hi ha la suma del desgast del PSC en el Govern i un de compartit amb el PSOE i amb el Govern espanyol que ha experimentat desgastos similars, com es comprova en les enquestes.

Quan es va assabentar que CiU negociava amb Mascarell la Conselleria de Cultura?
Pel diari que va publicar la fotografia.

I com es va quedar?
Una mica sorprès. Vaig parlar dues vegades amb Mascarell dissabte i diumenge per saber què pensava i què pensava fer.

Què ha suposat per al PSC la seva marxa?
En Mascarell és un personatge valuós, format, crescut i forjat en l’administració local i autonòmica a l’empara del PSC. És un dels nostres que decideix acceptar una proposta per integrar-se en un govern sense que hi hagi un pacte de coalició. Fa una opció que només la pot fer en plena llibertat si abandona la militància socialista. El fet de deixar la militància socialista, vol dir que en Mascarell ha abandonat la ideologia socialista Crec que no. Les ideologies són de més llarg recorregut. I, més enllà del sotrac intern perquè un militant ha acceptat una proposta del nostre adversari més directe, ara hem de veure si és capaç d’encaixar en aquest govern i si les polítiques que fa juguen o no en favor de la cultura catalana en un govern que tradicionalment no havia fet de la cultura el centre de la seva activitat.

Per què històrics com Mascarell, Sobrequés, Armangué, el mateix Pasqual Maragall han anat abandonant el PSC?
Vistos els noms que cita, cada cas és un cas i no són equiparables. En les preocupacions del PSC, pesen molt més els milers de persones que en aquestes últimes eleccions o en d’altres van abandonar la seva orientació socialista que no pas les individualitats que esmenta, cadascuna de les quals té una causa concreta i no totes obertament confessables.

Amb la marxa de Mascarell ha quedat tocat l’anomenat sector catalanista del PSC
Crec que no. Els sectors són sectors si són una suma de lideratges i de grups de gent dintre d’un partit polític. Entès així, el sector catalanista no existeix perquè en termes estrictes tot el PSC és catalanista per definició. Algú pot pensar que a vegades no n’és. Aquesta és una de les nostres batalles pendents. Veure on se situa la credibilitat d’un projecte catalanista que ho és per a tothom i que en això no admet ni sectors ni sensibilitats, sinó que tothom està en la mateixa alineació. Jo no hi sé veure sectors organitzats amb capacitat de formular alternativa. A mi em molesta especialment la definició de sectors, perquè a vegades se m’hi posa i a vegades no. Jo no admeto que ningú discuteixi ni la meva catalanitat, ni el meu catalanisme. I el dia que jo pensés que el PSC no és catalanista, abandonaria el partit.

He llegit que dirigents del PSC titllen Artur Mas de deslleial perquè, després de pactar la investidura amb vostès, ha fitxat Mascarell i ha dit que li van amagar part del dèficit. Comparteix aquestes crítiques?
Des d’alguns sectors d’opinió es voldria que el PSC es declarés en obertes hostilitats amb el Govern. I alguns sectors han concretat això a base de formular notícies per dir que el PSC encara no sap quina orientació prendre en aquesta nova legislatura. I hi ha qui afegeix coses paradoxals com que ara el PSC s’enfronta a una deriva estranya perquè, segons ells, els sectors més catalanistes volen fer una oposició responsable que és el que el PSOE voldria i els no tan catalanistes una oposició radical. Oh paradoxa! La senyora Elena Valenciano manifestant que estan molt bé les retallades d’alts càrrecs i el president del grup socialista dient que són operacions de maquillatge. Puc dir amb molta contundència que el full de ruta del PSC a l’oposició està traçat.

Quin serà?
Primer, serem oposició implacable (Nadal posa l’èmfasi en cada síl·laba) amb tot allò que s’allunyi del nostre projecte polític o que a criteri nostre siguin errors de plantejament, d’estratègia o de contingut del govern de Mas. Implacable. Serem oposició radical. Segon, serem alternativa perquè tenim vocació de govern. Una part de la nostra oposició ha de venir acompanyada de capacitat de proposta. I, tercer, poden haver-hi algunes qüestions que, pel superior interès del país, puguin suscitar acords puntuals entre CiU i el PSC. Poden ser les tres estratègies sumades. Per ser oposició radical no n’hi ha prou amb retòrica parlamentària i capacitat dialèctica. O hi ha arguments sòlids, fets demostrables i idees a defensar, o la mera desqualificació de l’adversari no fa altra cosa que desprestigiar la política. També hi ha qui diu que el PSC mirarà de reüll a veure què opina el PSOE. Al PSC, en el que afecta a la dinàmica parlamentària i a les relacions govern-oposició a Catalunya, tant ens fa el que digui el PSOE. A vegades coincidirem i en d’altres no, però no farem res només perquè el PSOE hagi dit ab.

Ha parlat amb Zapatero des que és president del grup parlamentari?
No.

Han deixat la caixa buida?
Aquest és un concepte fictici creat i orquestrat per Mas i el seu Govern, sobretot pels seus assessors per justificar l’arrencada, la inactivitat del Govern en els primers mesos i algunes possibles retallades; retallades que en els governs en què jo he estat ja hem anat aplicant successivament, com a mínim des de fa tres anys. Deixem dèficit i deixem endeutament, però en el comparatiu entre el dèficit i l’endeutament que vam trobar i hem deixat i el grau d’equipació del país que vam trobar i hem deixat, el nostre saldo és favorable i indica una caixa plena i no una caixa buida.

Amb quin estat anímic es pot fer oposició després d’haver governat set anys i haver rebut un càstig electoral?
Fent-ho de forma mesurada i calculada. No gastant energies inútilment, triant molt bé els flancs, sabent que ja ara han comès uns errors, que durant unes setmanes Catalunya estarà en els segons i tercers nivells en un buit de poder i que si passen coses no se sabrà qui haurà d’afrontar-les, posant en evidència fins a quin punt set anys a l’oposició han convertit CiU en una maquinària rovellada respecte al coneixement de l’administració i de la legislació que es desprèn del dret administratiu. Hi ha decrets que citen articles que estan derogats. Hi ha fórmules d’organització que creen temporalment un buit de poder. Per tant, hi ha errors d’arrencada que indiquen que estaven molt més verds del que ells aparentaven.

Temen també una llarga travessia en el desert?
Som realistes, però no temem res. No hi ha hagut travessia més llarga en el desert que els vint-i-tres anys que van del 1980 al 2003.

Governar o no en els ajuntaments de Barcelona i Girona marcarà la situació del PSC?
No. El PSC és i continuarà sent una força municipalista formidable. Estem a Lleida, Tarragona, Terrassa, Sabadell, l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, Barcelona, Girona. I també en un munt de pobles petits i mitjans. En alguns, com Figueres i Salt, hem governat, hem deixat de governar i hi hem tornat.

Per què el PSC és el partit més votat a Catalunya, fins i tot quan es presenta López Aguilar de cap de llista a les europees, i no han aconseguit guanyar mai unes eleccions catalanes?
Si tinguéssim resposta a aquesta gran pregunta faria molts anys que tindríem la presidència de la Generalitat i no l’hauríem perduda mai. Per què l’elector selecciona tant i estableix pocs vasos comunicants entre unes eleccions i unes altres O fins i tot per què l’elector després de trenta anys d’autogovern i de dos Estatuts continua atorgant més importància a unes eleccions generals o municipals que a unes autonòmiques Tot això forma part d’una reflexió que hem de fer tots i que indica que l’escenari polític català és molt diferent que el general espanyol. No tenim polaritzacions de dos grans partits i les circumstàncies dels últims deu anys, i molt especialment la sentència del Constitucional, han sacsejat prou l’espai polític català com perquè l’escenari dual espanyol aquí s’hagi trencat encara més amb una fragmentació dels espais que ha dut set grups diferents al Parlament, encara que dos estiguin al grup mixt.

La crisi ha coincidit amb vostès governant l’Estat, la Generalitat i els principals ajuntaments. És mala sort o que els socialistes no han gestionat bé?
En política, la sort compta poc. Ara bé, jo he de fer una defensa de la capacitat de gestió dels governs municipals i dels governs en els quals jo he estat des de 2003. Amb polítiques com les de la llei de barris, com les d’ocupació, com les d’acció social i les de l’acord estratègic, més la d’inversions en un context econòmicament molt advers, els governs de Pasqual Maragall i José Montilla han fet molt més que parar el cop. Catalunya està més preparada que la resta d’Espanya per sortir de la crisi i està més equipada que mai per afrontar la crisi amb una bona cohesió social.
Montilla va dir en campanya que venia un “tsunami” conservador. Després de perdre el PSC la Generalitat, les enquestes preveuen una derrota socialista a la majoria de comunitats autònomes. Vénen anys de governs de dretes
Aquesta basculació cap a la dreta ja l’he viscuda dues vegades i no en termes de comunitats autònomes. En recordo una a l’any 1995 quan Paco Vázquez a la Corunya i jo a Girona ens vam convertir en els únics alcaldes socialistes de capitals de província amb majoria absoluta. Hem de tenir, igual com aleshores, la capacitat de reacció i de modernització del nostre discurs, missatge i propostes amb una política pròpia del segle XXI.

Quin discurs ha de tenir l’esquerra en un moment en què la gent està espantada i que vostès són els que retallen pensions i drets socials
L’esquerra ha de generar confiança i recuperar-la. Vol dir formular propostes sòlides, estructurals, que no siguin pa per avui i fam per a demà, sinó polítiques de llarg recorregut que facin creïble el sistema de prestacions socials que tenim ara i d’aquí a vint anys. Qualsevol cosa que faci trontollar això porta a situacions paradoxals. L’esquerra va sanejar fa vint anys els sectors en crisi de la gran indústria espanyola, siderúrgia, naval i el que sigui, va afrontar les vagues, va fer la regularització i va lliurar a la dreta i a l’empresa privada tots aquests sectors endreçats. Això no es premia electoralment. A l’esquerra no se li perdonen coses que a la dreta no només se li perdonen, sinó que se li consenten i, en alguns casos, se li aplaudeixen, especialment pel que fa a una cosa que hauria de ser inacceptable per a tothom, que és la corrupció. La claretat i coherència del missatge de l’esquerra ha de generar seguretat a la gent i ha de tenir capacitat per engrescar cap a nous horitzons. Girona ha sortit dues vegades del pou, amb crisis econòmiques molt fortes, sempre amb governs d’esquerres. Una part es deu a polítiques que ha fet l’Ajuntament, però una altra molt important a la mateixa conjuntura. Si tens les regnes del govern ben agafades, només gestionant confiança pots conduir les coses cap a una posició favorable quan la conjuntura és redreça.

Si voleu llegir-la directament de la web cliqueu aquí.

“NO VOLEM QUE LA CRISI SIGUI UNA EXCUSA, CAL AUTOCRÍTICA”

Entrevista a Diari de Girona i Regió 7

 

 

ALBERT SOLER. Els esdeveniments es van succeir ahir amb rapidesa al PSC. Jose Montilla va renunciar al seu escó pels mals resultats electorals i Joaquim Nadal va ser elegit per unanimitat de l’executiva nou cap del grup socialista al Parlament.

Com veu la decisió de Montilla de renunciar a l’escó?

És una decisió d’una exemplaritat extrema, com l’anterior de no optar a ser reelegit primer secratri del PSC. Tota l’executiva del partit l’ha valorat positivament i li ha reconegut el grau de generositat davant d’un mal resultat. És un gest exemplar amb molt pocs precedents al món. La seva dignitat l’honora.

Se l’ha intentat convèncer per què recapacités?

Un sector li ha demanat que s’ho pensés millor, que no calia, però ha dit que ho tenia assumit i que proposava conduir el partit cap al progrés deixant clar al mateix temps que assumia la responsabilitat del resultat.

I vostè presidirà el grup parlamentari. No està una mica fart de fer de bomber?

Ja ho havia sigut, i crec que hi puc fer un paper de situar el PSC en un lloc d’oposició exigent i alhora constructiva.

I per què no es presenta també per a primer secretari?

He, he. No m’ho he plantejat i de moment assumeixo només aquesta responsabilitat. El que tinc clar és que vull fer bé la feina que acabo d’assumir i no em plantejo altres coses.

Què farà el PSC a l’oposició?

Farà una oposició valenta, crítica i exigent. Però alhora reconeixent que hi ha temes greus per abordar i que cal el concurs de tothom. El PSC no serà a CiU el que el PP és al PSOE

Parlem d’aquests resultats que ho han desencadenat tot. A què s’han degut, tant a Catalunya com a Girona?

Ha sigut una davallada general, amb efectes a totes les demarcacions, per tant no s’hi poden atribuir causes puntuals en un lloc determinat. L’hem d’atribuir en primer lloc a errors interns, i per això hauríem de fer una profunda autocrítica. I també a errors en l’àmbit del Govern, pel que fa a la forma de coalició tripartida. I també a problemes externs com la gran crisi económica i la sentència del TC sobre l’Estatut. Però vull que quedi clar que hem començat per l’autocrítica, perquè no volem que la crisi econòmica sigui una excusa.

Observo que ho recalca amb èmfasi.

Perquè abans de mirar cap un altre costat hem de fixar-nos en els errors propis.

Va dir només conèixer els resultats que havia entès el missatge que li havien enviat els electors. Quin és aquest missatge?

Bé, la gent ens ha dit que tal com han anat les coses en la governació de Catalunya no s’acabava de creure el que nosaltres li estàvem proposant.

I el remei quin és?

El que hem de fer és proposar un missatge creïble i constructiu, integrador, en el qual la proposta de catalanisme d’esquerres i federalista sigui entesa per molta més gent. Hem de fer arribar el missatge a molts sectors, a gent de tendències i orientacions diverses.

(Fins aquí aquesta entrevista ha estat també publicada al Regió 7 l’1 de desembre de 2010)

 

Quan parlava vostè de canvis en el PSC gironí es referia a canvis d’orientació o també a canvis de gent?

De moment hem començat a parlar dels canvis generals que ja estan havent-hi, alguns d’ells són els que ha escenificat avui el propi president de la Generalitat amb la renúncia a l’escó i a seguir liderant el partit.

I més enllà? Parlo ara del PSC gironí.

Evidentment d’aquí a les municipals hi ha d’haver canvis. I d’aquí al Congrés del PSC encara n’hi ha d’haver més.

Va declarar a Diari de Girona, a una pregunta sobre la poca renovació a les llistes del PSC gironí, que la gent valuosa no havia de retirar-se només per qüestions d’edat. Aquests resultats poden accelerar una renovació a fons, en el sentit de donar pas a gent més jove?

No ho sé, depèn. De moment. fixi’s que jo assumeixo una responsabilitat que va més enllà de la demarcació per la qual m’he presentat. De moment l’exerciré, i ja veurem en quins termes han de passar coses en el futur.

Pateix pel futur del tripartit a Girona?

Jo crec que les eleccions municipals s’han de mirar en una altra clau. Nosaltres farem el possible perquè el PSC recuperi la centralitat i un lideratge clar sense necessitat de… vaja, amb la possibilitat de governar sols. O d’oferir un projecte d’ampli espectre.

Parlant de Girona. Vostè elogia molt la decisió del president Montilla de dimitir, però el PSC acaba d’obtenir els pitjors resultats de la història a Girona, i aquí no ha dimitit ningú.

De moment considerem que amb la que ha fet el president Montilla ja n’hi ha prou. No obstant això, naturalment a Girona haurem de fer la nostra reflexió interna.

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/tema-dia/2010/11/30/no-volem-que-crisi-sigui-excusa-cal-autocritica/449394.html

“HEM DIT A FOMENT QUE SI NO VOL LA LÍNIA DE MANRESA A LLEIA, QUE ENS LA CEDEIXI”

Entrevista a Regió 7

En aquesta conversa, el responsable d’infraestructures del Govern de Catalunya parla de la nova ronda d’Igualada, dels trams pendents de la carretera entre Igualada i Manresa, del desdoblament de l’eix transversal, de l’aeròdrom d’Òdena, de com escurçar la durada del viatge en tren fins a Barcelona i del fatídic km 27 de la C-55, la seva urgència i el desdoblament del conjunt de la via.

A punt de culminar el segon mandat al capdavant de Política Territorial i Obres Públiques, amb un total de set anys en el càrrec, el conseller Joaquim Nadal (Girona, 31 de gener del 1948) ha concedit una entrevista a Regió7 per repassar diversos temes d’actualitat a les comarques centrals que pertoquen al seu departament.

Desque les Rodalies de Renfe van passar a ser competència de la Generalitat, tots els trens que uneixen Manresa i Igualada amb Barcelona depenen del seu departament, i una queixa insistent tant al Bages com a l’Anoia és l’excessiva durada del trajecte fins a la capital. I si la solució és el ramal de l’Eix Transversal Ferroviari, anem servits, perquè trigarà uns quants anys…

A Manresa la solució és més fàcil, perquè només passa per resoldre un punt, el de la construcció del túnel de Montcada…

No és l’únic punt…

És el punt més important. Tota la resta es pot resoldre amb gestió de franges horàries. I des del punt de vista d’una rodalia ampliada, en un concepte de regionals, ens preocupa tota la línia des de Barcelona fins a Lleida, que de Lleida a Manresa està ara mig aturada tot i que hi havia molts diners gastant-se, fent nova infraestructura i nova catenària. Nosaltres ja hem fet saber al ministeri de Foment que, si no la vol, que ens la doni. Que ens la cedeixi com ens va cedir el tren de la Pobla i ja ens en farem càrrec. I si no, que l’acabi, que la posi en funcionament i que escurci els temps de recorregut entre Lleida i Manresa, que de Manresa a Barcelona ja som nosaltres els que hem de resoldre tots aquests punts negres que impedeixen, per dir-ho en plata, l’existència d’efectius semidirectes Manresa-Barcelona, que és una cosa que tenim al cap. Ha d’acabar sent possible, i tinc el compromís, amb l’alcalde de Manresa, d’inventar el que sigui necessari per escurçar el temps de recorregut fins a deixar-lo per sota de l’hora.

No es pot fer gestió de franges horàries de seguida, sense esperar al túnel de Montcada?

Això és el que jo estic intentant, però tampoc no vull inventar més del compte. Hi ha dificultats per l’efecte cascada de Terrassa a Barcelona.

Els trens de Terrassa haurien de deixar passar el semidirecte de Manresa.

Però si això és en perjudici de les prestacions del conjunt dels trens, potser no es pot fer.

I un tram de tercera via per als avançaments?

No vull fer anar més del compte ni la imaginació ni una suposada abundància de recursos, que no existeix.

I quant a la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat entre Igualada i Barcelona?

El cas d’Igualada és més complex. Jo crec que hem d’intentar trobar solucions directament amb el Carrilet, com sigui, i si no hem d’esperar la derivació, que és la part més urgent, de l’Eix Transversal Ferroviari d’Igualada cap al port de Barcelona, com a fórmula per accelerar el temps de recorregut entre Igualada i Barcelona.

Però aquest és un projecte a uns quants anys vista i serà un transport d’altes prestacions, més car que el tren de Rodalies.

No ha de ser més car. És una fórmula nova de trens regionals que és la que Igualada ha rebut amb els braços oberts en perjudici de Manresa. No vull jugar a continuar enfrontant dues capitals que tenen les seves pròpies problemàtiques.

Manresa va badar?

En absolut. Manresa va batallar diria que emfàticament, posant-hi el to requerit, barallant-se amb mi, és a dir, amb l’administració. Però hi havia una lògica que no podíem defugir i que ens portava a donar preferència al ramal des d’Igualada.

Les dificultats econòmiques de la Generalitat, que pateix com totes les administracions a causa de la crisi, endarreriran les previsions de l’aeròdrom corporatiu d’Igualada-Òdena?

No, en absolut, perquè tots els treballs tècnico-administratius previs s’estan duent a terme, i quant a la construcció i explotació, aquest és un aeroport pensat per què el Govern el posi a concessió, i crec que hi ha prou interès en el sector privat per a un equipament d’aquestes característiques perquè no hi hagi cap endarreriment. De fet, tot i que estem en època de grans restriccions creditícies, el Govern de la Generalitat acaba de veure com es tancaven totes les operacions creditícies a llarg termini necessàries per als dos trams en concessió per a la línia 0 del metro de Barcelona, i per al desdoblament de l’eix transversal.

De tot l’eix.

Tot, i això vol dir que la concessionària Cedinsa ja ha llançat la licitació dels trams que no ha de fer directament i, d’altra banda, us convido a anar a veure el tram de Vic a Riudellots, perquè hi ha com a mínim tres viaductes importants a mig fer que ja han arribat a dalt de tot, que es veuen i que posen de manifest que aquesta és una obra llançada i que tindrà un ritme similar al que ha tingut i està tenint el desdoblament de la C-17 de Vic a Ripoll.

No s’havia dit que el desdoblament començaria pel Bages?

S’havia dit, i es va fer, que començaríem per l’enllaç de Joncadella. Després quedava clar que el tram que feia la concessionària, justament per això, el podien començar abans que cap altre, i la meva voluntat, independentment de com acabi, és que els trams de les Oluges a Manresa i de Manresa a Vic tinguin continuïtat. I com que són més fàcils de fer, poden atrapar el tram gironí, i jo vull que l’atrapin i que s’acabin abans. Justament per deixar clar que no hi ha cap preferència pel fet que jo sigui de Girona.
S’ha inaugurat la ronda sud d’Igualada, una carretera que anirà molt bé a la gent de Montbui per anar a Barcelona sense travessar Igualada, però que la configuració dels enllaços fa inhàbil per a altres direccions.

Això és part de la radialitat implícita del sistema de comunicacions de Catalunya?

Què vol dir?

La ronda va a parar a l’antiga N-II, que surt a l’autovia per un enllaç que només funciona en sentit Barcelona; no es pot girar en sentit Lleida. Per anar cap a Lleida o cap a Manresa cal continuar travessant Igualada.

Això ho arreglarà la C-15, no?

I com la tenim?

En plena marxa. A veure: la ronda sud d’Igualada, que toca termes de Santa Margarida de Montbui, la Pobla de Claramunt i Vilanova del Camí, era una vella reivindicació que ningú no s’havia atrevit a fer i que nosaltres l’hem fet. I deixem avançat el projecte constructiu la ronda oest, és a dir, la continuació de la ronda fins a enllaçar amb la A-2 a Jorba. Totes dues, sumades, costaran entorn de gairebé 70 milions d’euros. Amb això, tenint en compte que la definició de la continuïtat fins a Jorba no estava feta fa quatre anys, crec que hem avançat molt i que hem aconseguit un consens bastant raonable fins i tot pel que fa a l’operativitat d’aquesta ronda. Pel que fa a la interconnexió amb la C-37 (cap a Manresa) d’una banda i amb la C-15 (cap a Vilafranca) per l’altra, aquesta és una carretera que ha de donar molt de joc als diferents moviments perimetrals de la ciutat d’Igualada i de tota la seva àrea urbana, que naturalment està conformada per diferents municipis. Des del nostre punt de vista a Catalunya no hi ha d’haver radialitat; el que hi ha d’haver és una xarxa policèntrica que resolgui tots els moviments en totes les direccions, i que sigui no només d’anada sinó d’anada i tornada.

La carretera nova de Maians a la ronda sud, connectant pel camí amb la A-2, manté els calendaris? Per a quan l’esperem?

Jo no sóc gaire partidari de donar dates d’acabament, però sí que puc dir que, si bé durant unes primeres setmanes el procés d’arrencada de la C-15 va ser lent, crec que ara va a bon ritme i que l’empresa que la fa vol escurçar terminis, i tot i que ens mantenim en els de l’adjudicació, hi ha la possibilitat que l’obra s’acabi abans. Queda només apuntat com una intenció de l’empresa, acordada amb nosaltres, però no anunciada: és una possibilitat. Mentrestant podem dir que el tram d’autovia des de Vilanova fins a Vilafranca va a bon ritme, que a la continuïtat de Vilafranca cap a Igualada ja hi ha un desbrossament important, i després hi ha el punt de discontinuïtat, que s’ha de resoldre, en el segment entre Igualada i Manresa, que està fet en el tram intermedi però d’aquest tram fins a Manresa i fins a Igualada s’hi arriba amb la carretera en mal estat. Aquesta és una vella anomalia que estem a punt de resoldre. Posem-hi dos anys i mig i així ens anticiparem.

D’aquí a dos anys i mig estarà fet el tram entre Castellfollit del Boix i Igualada?

Tota la carretera.

I entre Salelles i Manresa?

Tota. Dos anys i mig. I espero que, si m’equivoco, sigui per llarg.

Parlem dels plans de barri. No corren perill per la manca de recursos municipals?

No, no corren cap perill i són un element de dinamització econòmica, d’equilibri social i de lluita contra els desequilibris urbans que ha arribat a cinquanta barris de tot Catalunya i que són un èxit reconegut i acceptat per tothom. L’Anoia concentra plans de barris a Igualada, Òdena, Vilanova i Montbui, i el Bages té plans de barri a Manresa, Sallent… i tot això s’ha de reconèixer.

Vostè va a llistes, serà cap de llista per Girona. Això vol dir que no és del sector catalanista?

Ha de quedar clar que al PSC no hi ha un sector catalanista perquè tot el PSC és catalanista. La radicalitat del catalanisme del President Montilla és una de les vares de mesurar de les dificultats de les relacions entre el PSC i el PSOE. Però la col·laboració del PSOE és imprescindible per tirar endavant projectes federals i s’aprofundiment de l’autogovern que en un altre cas no tirarien endavant. L’Estatut n’és una prova.

PUBLICADA A: http://www.regio7.cat/manresa/2010/08/09/hem-dit-foment-que-no-vol-linia-manresa-lleida-que-cedeixi/97748.html