Joaquim Nadal i Farreras

“MAS EXAGERA ELS NÚMEROS I ENS EN FA RESPONSABLES”

 Entrevista a l’Avui i El Punt

Foto: Andreu Puig

“Ni faig cap pas endavant ni faré cap pas enrere; estic disposat a tot”
“Tinc 63 anys. No em veig en política més enllà dels 70. Fos quin fos el paper que em toqués seria transitori i amb un horitzó limitat”
L’única culpable de les finances de la Generalitat és la crisi. Culpar els altres és tornar al victimisme”
06/02/11 02:00 – barcelona – C.Ribera / A.Serrano

Figura de consens al partit, José Montilla el va designar com a president del grup parlamentari per pilotar la transició fins al congrés que els socialistes faran a la tardor.

Artur Mas responsabilitza el tripartit del dèficit de la Generalitat. En són responsables?

El president ha comès alguns errors a l’inici de la legislatura, un d’ells buscar titulars efectistes per responsabilitzar el tripartit o el PSC en lloc d’analitzar els comptes i fer-se càrrec de les causes de la situació econòmica de la Generalitat. L’únic culpable és la crisi econòmica. A conseqüència d’ella han caigut els ingressos, cosa que ha comportat que, des del 2008, hi hagi hagut quatre ajustos. L’efecte de la crisi sobre els ingressos de la Generalitat ha estat molt més ràpid que la laminació de les despeses. No entrar per aquí i responsabilitzant els altres és un mal plantejament. És tornar al victimisme, a buscar culpables a fora… Porta a una major alarma i va contra allò que Mas havia dit: que quan hi hagués un canvi generarien confiança. Avui els mercats posen la solvència de la Generalitat més en dubte que fa un mes.

Exageren els números?

Sí. Mas exagera i ens en fa responsables. Hi ha un dèficit i un nivell d’endeutament alts, però relatius, ja que no som pas la comunitat més endeutada. Si atenem al pes dels actius que suporten l’endeutament, el nou capital físic que ha obtingut Catalunya en els darrers set anys no admet discussió. El major dèficit s’explica exclusivament per la caiguda dels ingressos. I no està bé relacionar-ho amb la necessitat immediata de tresoreria, que és l’altre error que comet Mas. Recórrer al deute a curt termini per fer front a la tresoreria és habitual en totes les administracions.

Facilitarà que s’aixequi el sostre de despesa també l’aprovació del pla de viabilitat de Mas?

El govern diu que ha aprovat un pla d’ajust. Artur Mas en parla amb la màxima instància de l’Estat i el presentarà al govern espanyol. I a nosaltres ens diu que, ja que som responsables de la situació, els ajudem però no ens l’explica. Quina consideració té pel Parlament? Primer que ens l’expliquin.

Lluís Recoder afirma que no només ha tallat un 10%, que és l’encàrrec que fa el president, sinó també un 15% més del compromís que havia adquirit el govern anterior.

El conseller Recoder està entrant molt lentament en els temes i amb algunes afirmacions demostra que no els acaba d’entendre. A Política Territorial i Obres Públiques (no puc dir res de Medi Ambient i Habitatge) tots els compromisos de futur es van adquirir amb plena autorització del Departament d’Economia, que ens atorgava el sostre de deute necessari per assumir-los. L’únic que pot estar passant és que Economia s’estigui desdient d’autoritzacions de despesa fetes, cosa que em sembla bastant improbable.

L’acord d’investidura els converteix en socis preferents?

No. Ens converteix en interlocutor preferent per a la llei electoral i per modificar la de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, res més.

A la corporació hi ha d’haver una retallada?

Això s’ha de preguntar als administradors actuals, que han de decidir què fer. Nosaltres haurem de decidir si ens convertim en socis preferents de la gran retallada, si som la coartada perquè els altres no tinguin tant desgast a l’hora de fer-la, cosa que no ens estimula. És una qüestió que no s’ha abordat.

Si passen el rasclet, no es transmet la idea que el tripartit no va gosar fer-ho?

Si davant les dificultats econòmiques hi ha un exercici d’austeritat pressupostària ben plantejat, podem estar-hi d’acord. Ara, si tot consisteix a fer la ficció simbòlica que hi ha coses que són prescindibles i és aquí per on es retalla, no els seguirem. L’exemple més clamorós és la recepció de Sant Jordi, que és la xocolata del lloro respecte a l’estalvi necessari. A hores d’ara, a la conselleria hi ha com a mínim cinc persones més que quan vaig marxar, no amb contractes d’eventuals i assessors però sí amb persones de nivell administratiu.

Temen que en les eleccions del 22 de maig s’acusi la davallada dels comicis catalans?

Si de cas, hi ha haurà un efecte crisi sobre els qui governen, però no de govern a govern.

En el cas de Barcelona, com veu el duel entre Montserrat Tura i Jordi Hereu, atès que la primera no és de la ciutat?

El que és evident és tots dos són del PSC. El procés de les primàries l’ha engegat l’executiva. El donem per molt benvingut i esperem que aporti al PSC el valor afegit per neutralitzar la còmoda espera del candidat de CiU, que semblava que estigués assegut esperant a veure passar el cadàver de l’adversari.

El procés es pot girar en contra del PSC?

Tot just ara comença la campanya. El que vull veure és, un cop fetes les primàries, guanyi qui guanyi, la capacitat de tots els militants i simpatitzants del partit per construir la unitat.

Si pogués votar a Barcelona, votaria Tura o Hereu?

Conec de manera diferent i per circumstàncies diferents un i altre i tinc un gran respecte per tots dos. En el cas de Montserrat Tura, veurem si el seu impacte social ho és també entre els militants i simpatitzants. Perquè el que està fora de dubte és la seva capacitat de gestió i lideratge. I en el de Jordi Hereu, crec que la percepció ciutadana que se’n té és injusta, tant respecte a les seves capacitats com a les polítiques que ha fet, però és certa i és un problema.

El fet que la direcció del PSC obri el procés de primàries no suposa situar-se al costat de Tura? Les podia vetar.

Hagués estat una mica estrany que fent ús d’una excepcionalitat dels estatuts hagués impedit que se celebressin primàries, no? Hem fet el que havíem de fer. Estem en ple procés, deixem que es produeixi i esperem el resultat. Serà saludable, ajudarà a refrescar els mecanismes interns del partit i a estimular noves maneres de relacionar la política amb la ciutadania.

És candidat a primer secretari del PSC?

Jo no sóc candidat a res. He dit totes les vegades que se m’ha preguntat que no aspiro a res.

Una cosa és que no hi aspiri i una altra que s’hi trobi.

Aspiro a fer tan bé com sigui possible una feina que no m’esperava i que se m’ha encomanant: ser president del grup parlamentari. Espero aportar tot el rigor, la coherència, la capacitat d’integració de sensibilitats i la sistemàtica de treball per fer que es noti quina oposició fem. Perquè la veu del grup parlamentari socialista es faci sentir sempre.

Però hi ha un procés obert per al congrés del partit.

En aquest procés hi ha gent diversa amb graus d’organització diversa que diu coses: hi ha un manifest dels joves que arran de les primàries parla del congrés, hi ha moviments de Nou Cicle, del sector anomenat catalanista… Tot això, més el procés que ha articulat Miquel Iceta, ha de fer possible el debat. Tothom té clar que hi ha dues coses que, per reduccionisme o perquè estan resoltes, són un debat que no interessa: el grup parlamentari i el nom del primer secretari. El debat no és ni una qüestió de noms ni una qüestió que es pugui lligar al grup. Orgànicament, què li convé al partit? Veure com aconsegueix recuperar la centralitat, recuperar gent que ha perdut pel camí i tornar a entusiasmar persones significativament socialistes en el seu ideari i passivament instal·lades en l’escena política…

El sector dit catalanista…

He dit reiteradament que no pot haver-hi un sector catalanista en un partit catalanista per definició estatutària. Vull esperar que ningú en el camí cap al congrés posi en dubte el catalanisme del PSC i que sigui el seu punt de partida en tots els casos per definir un accent en altres àmbits: política d’esquerres, estructura organitzativa… Però no en la discussió sobre la catalanitat del PSC.

Ser president del grup parlamentari no el situa en una posició preferent en la cursa cap a la primera secretaria del PSC?

Preferent segur que no. A mi m’atorguen un paper en el grup parlamentari i en la forma de fer del primer secretari del PSC i del partit i això no pressuposa res. Quan dic que no aspiro a res algú es pot demanar si no vull ser primer secretari. Ni vull ni deixo de voler, ni faig cap pas endavant ni faré cap pas enrere; estic disposat a tot. Això què vol dir? Exactament el mateix que ha dit Àngel Ros: vull participar activament d’aquest projecte polític i tenir-hi un paper, que pot ser el que ara hi tinc, pot ser més o pot ser menys. Però que ser segur que plantejat en aquests termes no és el tipus de debat que convé al partit. Jo no em proposaré mai.

Li agradaria liderar el PSC?

En aquest partit he arribat probablement al màxim que es pot, que és ser candidat a la presidència de la Generalitat. Ara tinc, des de fa pocs dies, 63 anys, quan s’acabi aquesta legislatura en tindré 66 i, en la hipòtesi de la següent, em situa a la frontera dels 70. No em veig en actiu en política més enllà dels 70. Fos quin fos el paper que em toqués seria transitori i amb un horitzó limitat.

El PSOE fins fa poc era un actiu. S’ha convertit en un llast?

Això és relatiu. A dia d’avui no sabem si el pacte social redreçarà la imatge que pugui tenir el president Rodríguez Zapatero en l’imaginari col·lectiu espanyol. Ara, que amb Rodríguez Zapatero o sense el PSOE continuarà tenint un pes polític, en el sistema que a la resta d’Espanya és bipartidista, és indiscutible. I que per a nosaltres el PSOE ha de seguir sent un referent federal, és clar. Hi ha un desgast de la imatge del socialisme espanyol? Sí. Hi ha un desgast subjectiu i construït des de sectors de la política catalana? També. Tant que algú es va dedicar a explicar i CiU a alimentar la idea que els dos grans partits espanyols estaven conxorxats per tancar i rebaixar definitivament el model autonòmic espanyol. Saragossa ha certificat que no és veritat.
TWITTER
És un dels polítics més actius a Twitter, on és reconegut per les piulades més o menys “poètiques”. Amb la incògnita de quin és el grau d’impacte de la xarxa sobre els ciutadans, opta per missatges que desmenteixen que “als polítics els obsessiona la política”. “A mi m’agrada explicar altres coses”.

Si voleu llegir-la directament del web o veure’n el vídeo cliqueu aquí.

Anuncis

6 febrer 2011 Posted by | Avui, El Punt, Premsa escrita | , , , , , | Comentaris tancats a “MAS EXAGERA ELS NÚMEROS I ENS EN FA RESPONSABLES”

“D’AQUÍ A LES MUNICIPALS EL PARTIT NO ES QUEDARÀ QUIET”

Entrevista a l’Avui i El Punt

Nadal diu que ocuparà el càrrec tota la legislatura. N’espera un paper destacat dins el grup del PSC i afirma que ser el número dos no és garantia de res. Destaca que són un partit amb una llarga tradició de govern. 30/11/10 02:00 – girona –

Oriol Mas
 

Joaquim Nadal serà a partir d’ara el cap de l’oposició al Parlament. Foto: MANEL LLADÓ.
 
Després de l’executiva del PSC d’ahir, l’actual conseller de Política Territorial i Obres Públiques i cap de llista del partit per Girona, Joaquim Nadal, va ser nomenat president del grup parlamentari.

Ho serà en una època de transició fins al pròxim congrés del partit, o per tota la legislatura?

Assumeixo aquesta responsabilitat en el grup de manera oberta i clara, i a hores d’ara el president d’un grup parlamentari ho és per a tota la legislatura.

El congrés serà definitivament a la tardor següent, o es podria avançar?

A l’executiva ha quedat clar que hi ha una primera fase de canvis i de decisions que són immediates i que es van començar a prendre diumenge mateix, liderades pel president de la Generalitat i primer secretari. Fruit d’això hi ha hagut unes primeres decisions en l’àmbit de grup parlamentari, però el congrés serà a partir de la tardor, i el procés s’iniciarà després de les municipals. Però això no vol dir que d’aquí a les municipals el partit es quedi quiet, en silenci i sense fer res, al contrari; ja ha començat a fer coses.

Quins moviments faran?

Moviments vol dir missatges a la ciutadania, canvis i posicions, però no cap decisió respecte al procés congressual.

De vostè es diu que pot tenir un paper de pont entre les dues ànimes del PSC.

Ni hi ha dues ànimes ni hi ha pont. Jo assumiré la presidència del grup parlamentari i coordinaré el treball d’oposició de 28 diputats i diputades. Donarem missatges a la societat respecte a la nostra actitud, que és, d’una banda, rigor pel que fa al nou govern; i de l’altra, de disposició a treballar de manera conjunta en aquells temes de país que requereixin del nostre concurs i la nostra aportació.

En aquest nou mapa que es dibuixa del PSC, quin paper hi ha de jugar la número 2 Montserrat Tura?

Crec que tindrà un paper destacat dins el grup parlamentari, i ella mateixa haurà de decidir quin paper vol tenir en el futur en el partit. Jo no puc opinar per ella, i jo mateix sé que la condició de número dos en unes llistes val pel que val en cada moment.

A l’executiva, a què han atribuït la pèrdua de vots en zones com ara el cinturó de Barcelona?

No ens hem fixat de manera geogràfica en la pèrdua de vots. Tenim clar que la derrota ha estat sense pal·liatius, l’assumim, hem felicitat els que han guanyat i tenim clar que aquí s’hi afegeixen moltes coses: errors propis i de govern, crisi econòmica, la sentència de l’Estatut… Evidentment, hem començat per l’autocrítica i pel reconeixement que algunes coses que han passat són conseqüència dels nostres errors, sabent, però, que es tracta d’una suma de factors, entre els quals n’hi ha que són externs a nosaltres.

Han tocat fons?

Hem tingut un mal resultat, el pitjor en les autonòmiques de la nostra història, però també tenim clar que aquest és un partit d’una llarga trajectòria i de molta tradició de govern. Encara no fa ni dos anys i mig vam tenir 1,1 milió de vots més que ara en les legislatives, i en dos anys i mig no es produeix un canvi tan radical de forma estructural, sinó que pot ser conseqüència de la situació viscuda. Volem tornar a governar Catalunya, volem tenir una gran força municipal, recuperar forces en l’àmbit autonòmic, i continuar sent influents en la governació d’Espanya des d’una visió federal. L’extrapolació del resultat d’aquestes autonòmiques no es pot fer de manera mecànica.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/339099-daqui-a-les-municipals-el-partit-no-es-quedara-quiet.html

30 Novembre 2010 Posted by | Avui, El Punt, Premsa escrita | , , , | Comentaris tancats a “D’AQUÍ A LES MUNICIPALS EL PARTIT NO ES QUEDARÀ QUIET”

“ESTEM ENGRESCATS PER FER PROPOSTES I SORTIR DE LA CRISI”

Entrevista El Punt. Edició comarques gironines

Es proposa aconseguir cinc diputats socialistes a la demarcació, i no tanca la porta a cap entesa postelectoral tret del PP, tot i insistir en la voluntat de governar en solitari. Aposta per un paper de l’administració que ajudi a potenciar les oportunitats de cada sector i cada comarca per recuperar la vitalitat econòmica i crear riquesa.

Oriol Mas / Narcís Genís

Joaquim Nadal davant de les obres del TAV al centre de Girona, en una imatge presa des del terrat de la Farinera Teixidor. Foto: MANEL LLADÓ.

Les enquestes alimenten l’eufòria convergent, però es manté obert el factor sorpresa

Creiem en la capacitat de refer el pacte constitucional i estatutari i aprofundir en l’autogovern. Hem creat un coixí als riscos de crisi social que ens ha permès absorbir un creixement d’1,5 milions de persones Quan els partits de dreta o centredreta proposen rebaixes d’impostos encobreixen retallades socials S’ha de corregir la insuficiència en infraestructures físiques, elèctriques i tecnològiques, com ara en als polígons

En plena recta final de campanya, quines perspectives tenen?

És evident que les últimes enquestes alimenten l’eufòria convergent i l’escepticisme socialista, però crec que justament per això es manté obert el factor sorpresa, en el que he cregut sempre. Tot el PSC està orientat ara a convèncer tant com es pugui tots els indecisos. A la demarcació ens hem marcat aconseguir 5 diputats, perquè ja els hem tingut altres vegades, i que CiU creixi poc. L’objectiu és arribar al màxim de gent possible amb un missatge constructiu i positiu, aconseguir la més alta participació possible i fer evident que la demarcació de Girona té una posició majoritària d’esquerres.

En el balanç de l’obra de govern, creieu que l’opinió pública no valora el que s’ha fet?

Jo marco distància amb l’obra de govern, per molt que siguin evidents coses com els hospitals d’Olot i Puigcerdà, el desdoblament de Vic a Ripoll, de Maçanet a la Costa d’Alou… Però això no és suficient perquè la gent es decideixi a anar a votar, i que ho faci per nosaltres. L’experiència municipal em diu que la percepció de la ciutadania pel que fa a la política té uns registres molt sensibles, alguns dels quals qualitatius. Per exemple, el ciutadà no està disposat a aprovar la continuïtat de divisions internes en el govern, i per això nosaltres hem dit que anirem sols. I per altra banda, el ciutadà, l’obra de govern la dóna per descomptada, pensa que amb els seus diners s’ha de fer el que s’ha de fer, i s’ha de fer bé. Ara bé, hi ha un munt de coses que els altres no van fer mai i nosaltres hem fet.

Descarten el tripartit, però no tan categòricament la socio-vergència.

Aquesta idea no apareix en l’horitzó del PSC i queda clar que l’única cosa que descartem de manera radical i rotunda és cap tipus de pacte amb el PP, perquè és el principal causant dels problemes que té Catalunya internament i en la relació amb Espanya. La resta està per veure l’endemà de les eleccions, però no sembla fàcil cap tipus d’acord de caràcter estable amb el nostre principal adversari.

Perquè són ambigus?

Això és una altra història. Ho són molt en general, i més a Girona, a l’hora d’explicar les seves propostes. Si es fa el comparatiu de les preguntes que surten cada dia a El Punt, nosaltres concretem fins al detall, i ells fugen d’estudi fins al detall.

Es defineixen com a progressistes, d’esquerres, catalanistes i federalistes. Hi creuen encara en el federalisme?

La pregunta té una trampa, que és l’“encara”. Abans de la sentència de l’Estatut hi va haver l’Estatut, on cadascú va tenir el paper que va tenir. I per raons estrictament federals, el PSOE va votar l’Estatut. Qui sap història, sap que els problemes que hi va haver perquè sortís l’Estatut del 32 tenen a veure amb això. La sentència ha desdibuixat el fet històric que l’Estatut sortís per una majoria sobrada al Congrés, i a més hi ha un compromís que s’anirà complint per rescatar a través de processos legislatius les parts retocades. Creiem en la capacitat de refer, rellegir i revisar el pacte constitucional i estatutari, i sense trencar res, proposar al poble de Catalunya un procés tranquil cap a l’afirmació i l’aprofundiment de l’autogovern amb passes fermes i segures.

I pel que fa a les polítiques socials?

Nosaltres parlem de la nació que es construeix des de baix, que es fa amb polítiques territorials, infraestructures i equipaments; amb polítiques econòmiques per sortir de la crisi, crear riquesa i ocupació, i polítiques socials per atendre les persones. La història jutjarà aquest govern per haver estat capaç de crear un coixí als riscos de crisi social que li ha permès absorbir un creixement de població d’1,5 milions de persones, sense risc d’exclusió o revolta social com ha passat a Grècia o en barris de França. Una de les plasmacions ha sigut el pla de barris, que si governem serà més potent.

I si no governen, això perilla?

Crec que no, perquè és de les evidències més grosses que hi ha de l’acció de govern. Sí que tinc la impressió que els partits de dreta o centredreta, quan proposen determinades rebaixes d’impostos per sortir de la crisi, encobreixen d’abordar-la amb retallades socials.

I què s’ha de fer perquè l’economia revifi?

Els sectors que exporten, els que investiguen i segueixen invertint i els que gaudeixen d’una certa salut econòmica estan clars. I en el cas de les comarques gironines són el sector agroalimentari, l’especialització dels productes agrícoles, la transformació de la carn, determinades indústries amb capacitat transformadora i innovadora en matèria de maquinària, i tot el sector del turisme que està esperant un procés de renovació profund. Només que es reactivi una mica el consum, el crèdit i la liquiditat, i que aquests sectors es vegin incentivats i estimulats des de l’Administració, el camí està marcat. I en habitatge, la rehabilitació ha de ser el pas previ a la recuperació del sector.

De tot això, què és el més prioritari?

Hi ha una insuficiència de les infraestructures que s’ha de corregir: les físiques, les elèctriques i les tecnològiques, als polígons per exemple. Això vol dir, un cop completat el dèficit, agrupar els sectors competitius i innovadors en un nou consorci que impulsi l’economia productiva, creativa i l’activitat dinamitzadora.

Com ha de jugar en tot això la centralitat de Girona ciutat?

Girona juga, i juga molt, però tot i que estic marcat per haver-ne sigut alcalde 22 anys, justament he fet un esforç per aparèixer com un candidat de tota la demarcació. N’hi ha que de manera molt explícita intenten la contraposició Girona-Figueres, i amb pocs arguments, quan totes dues tenen un paper clau. Però també la plataforma transfronterera, i crec que la recuperació de l’economia del Ripollès hi ha d’aportar un paper clau, i que el Baix Empordà pivotant entre Palamós, Palafrugell, Sant Feliu i la Bisbal és un altre pol de dinamització econòmica molt important, com la Selva marítima i l’interior. El territori té unes oportunitats a les quals s’ha de treure profit i en què l’administració pot ajudar. M’agradaria que la gent ens veiés no encaparrats en els desgastos del govern, sinó engrescats en l’elaboració de propostes constructives per sortir de la crisi i crear expectatives.

Després d’una trajectòria política com la seva, si no governa, què farà?

Jo seré diputat, i em dedicaré intensament a la tasca política que m’encomani el partit. És evident que segons quines coses passin haurem de ser molt proactius en la definició de noves estratègies del PSC per fer-ne el referent autonòmic que sempre li ha costat de ser al costat de la referència municipal i espanyola que ha sigut sempre.

24 Novembre 2010 Posted by | El Punt | , , , | Comentaris tancats a “ESTEM ENGRESCATS PER FER PROPOSTES I SORTIR DE LA CRISI”

UN NOUCENTISTA 2.0

Entrevista El Punt. Edició Comarques gironines

Fer el toc amb Joaquim Nadal. (PSC) Un noucentista 2.0

21/11/10 02:00 – Girona –

Salvador Garcia-Arbós
 

Joaquim Nadal envia una piulada des de la seva Blackberry. Foto: Manel Lladó. 

Quan vaig arribar al punt de trobada, Joaquim Nadal ja havia pres el tallat. I tenia el mòbil a la mà, amb el mateix posat que a la fotografia. Era Sant Narcís, dia del patró de la ciutat i de la Diòcesi Girona. Vam quedar just abans de l’ofici solemne, que el bisbe de Girona concelebra amb una trentena de capellans. Al River Café, perquè el cafè és bo i perquè és situat al peu de les escales de Sant Feliu la Major. Va decidir passar el dia a Girona: “Per Sant Narcís m’he aixecat tard, perquè a Barcelona es treballa i aquí no. Toca fer vida a Girona. Ahir el pregó. Avui tinc néts a casa, dinar de festa major, missa, l’exposició d’en Vivó, les havaneres, el sopar de les havaneres…

” Us agradaria fer, algun dia, el pregó de Fires de Girona? “N’he fet molts, a molts llocs diferents, més de cinquanta, de Paüls a Sant Jaume d’Enveja; també el de Blanes. Excepte els del saló de sessions, a tots els pregons que es fan al balcó, he tingut la sensació que no he trobat mai el to: no pot ser una conferència, ha de ser breu, ha d’interactuar amb la gent, ha de ser ocurrent… És complicat”.

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques i cap de llista del PSC per Girona fa molta vida a Girona. En dóna fe el seguiment a a través del Twitter, xarxa social de micromissatges de text limitats a 140 pulsacions. Piulades (twitts) es diuen. Amb el Twitter hem detectat que exerciu de gironí, líric i matiner. “Hi ha aspectes que no tenen paisatge gironí”.

Per què us heu tornat addicte al Twitter. “No posis això d’addicte… Crec que vaig començar perquè feia molts SMS i a l’estil d’una certa concisió, limitació de paraules, jo ja m’hi havia acostumat. Si ho hagués hagut de fer via ordinador, no m’hi hauria acostumat mai. Mai no sóc a la pantalla, sempre duc la Blackberry”.

Com hi vau arribar al Twitter? “Fa tres o quatre anys en Lance Armstrong em va explicar que ell s’hi havia abocat. L’empenta me la dóna la Lurdes Griñó, la cap de gabinet del Departament de PTOP”. Pensava que diríeu en Donaire. “A ell li vaig fer una consulta prèvia.”

Mentre fèiem el toc amb @quimnadal vam tenir tres interrupcions. Un home amb accent centreeuropeu que llegia El Punt el va cridar i li va assenyalar la foto on sortia. Una estona després, uns turistes de Madrid el van reconèixer i el van saludar; un d’ells va dir que treballava a les Corts. Més tard, es va acostar un nen: “Ets el de veritat o el del Polònia?” M’esperava la imitació de l’imitador, però Nadal semblava empiocat i, lògicament, no les tenia totes.

Trobo que, a banda de les vostres piulades matineres amb aire noucentista, escriviu molt, vaja!, que cada any publiqueu un llibre. Heu pensat publicar alguna cosa que no sigui assaig? “No. Em sento poc preparat tant per a la poesia com per a la novel·la. I, en canvi, he pogut fer una evolució natural des de la recerca històrica cap a l’assaig. El que faig en col·laboracions periodístiques és, molt conscientment, fugir del tòpic polític, de la confrontació i del debat, fet que evidencia una sensibilitat pels arbres, pel canvi de color de les estacions”.

Reconec que al Twitter no atabaleu els vostres seguidors amb un excés d’històries polítiques, institucionals o electoralistes, tret d’alguns enfrontaments força entretinguts amb rivals polítics, com ara . @quimnadal s’ha fet famós a la xarxa amb missatges bucòlics: “A la platja de Lloret de Mar. Avui és festa major. Hi ha com a mínim vint canyes de pescar i pescadors esperant que piquin i aguantant el fred”. “M’agrada escriure sobre el que se suposa que no forma part de la meva activitat i ocupacions”.

L’escriure us ha fet perdre el llegir? “També faig una deriva de les lectures professionals, de tall històric, cap a la literatura: la poesia, l’assaig literari, la novel·la… He fet un viatge a la inversa amb retorn als clàssics catalans de la primera meitat del segle XX”.

En algun acte electoral al voltant de l’esport, algú va dir que remenàveu molt bé la pilota i vau desmentir que juguéssiu al futbol. En feu, d’esport? “No”. No sé com preguntar si feu algun règim. “En l’últim règim em vaig aprimar dotze quilos. Vaig estar força temps mantenint-me a ratlla, però en l’últim any i mig he recuperat vuit dels dotze. I ara he tornat a perdre pes”.

Cuineu? “Mai, però saps que m’agrada la gastronomia. M’agrada menjar bé, cuinats senzills, i tendeixo poc a l’excepcionalitat. I és en l’excepció que disfrutes de la gran oferta de restaurants del país”.

Un restaurant? “Home! Si hagués de parlar de Girona, diria el Celler i el Massana. Però, per fugir de la ciutat, la Fonda Xesc, de Gombrèn”.

Us volia preguntar què beveu, però m’ha quedat fixada la imatge del tallat amb torradeta a la Granja Mora. “Bec molts cafès tallats, molta aigua i m’agrada el vi, però m’he acostumat a beure’n poc”. Quin són els vostres vins preferits? “No m’atabalis… N’hi ha tants i tants… Molts de bons i t’adones que la gent actua compulsivament per modes, la dels bons vins. Diversifico i em deixo aconsellar”.

Amb les corbates, també us deixeu aconsellar? “A vegades me les regalen”.

La roba us la compreu sol? “Tinc un lloc on em tenen presa la mida. Hi vaig, hi trio la tela i els dic els vestits que vull”. A Barcelona? “Sí. He passat de Can Pellicer…” Del Marquès de Camps? “Sí, noi. Del que era de Girona, no pas del que vestia el president Tarradellas… A una sastreria a l’engròs de Barcelona”.

Recordo una entrevista, de quan vau deixar l’alcaldia de Girona, en què vau confessar una gran afició pels cavalls. Munteu? “No. La meva afició als cavalls és molt de la sensació de moure’t pel territori. Dels films de l’oest americà, de moure’t en llibertat. Tot i ser una afició que em ve de petit, sempre l’he considerat inabastable, mai no he muntat. I he optat per substituir l’afició de cavalcar o de veure’ls o de tocar-los, per tenir-los en forma inanimada. Col·lecciono figures de cavall de tots els materials i de tots els països”. Quants cavalls teniu? “En tinc uns quatre-cents.” Ara imagineu que titulo Tinc uns quatre-cents cavalls!

“Seria una cabronada”.

PUBLICADA A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/333288-un-noucentista-20.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada&utm_source=rss&utm_medium=portada&utm_campaign=rss

 

21 Novembre 2010 Posted by | El Punt, Premsa escrita | , , | Comentaris tancats a UN NOUCENTISTA 2.0

“RENFE ENCARA NO S’HA GUANYAT CONTINUAR, PERÒ ESTÀ EN EL CAMÍ”

Entrevista a l’Avui – El Punt
Quim Torrent

“La crisi ens obligarà a revisar i corregir els còmputs de l’addicional tercera i parlar amb l’Estat per refer els comptes”

 
Assegut al seu despatx amb vistes a l’estació de Sants, Joaquim Nadal és un home tranquil. Set anys després d’accedir al càrrec les seves paraules desprenen satisfacció i orgull per la feina ben feta. És dijous al matí. Ni ell ni qui pregunta sap que el divendres ,Rodalies el caos s’apoderarà de la xarxa de Rodalies durant dues hores. No tindria sentit publicar una entrevista sense cap pregunta sobre els problemes de divendres. Per via telefònica, el conseller respon les dues primeres preguntes.

Dijous parlàvem que el traspàs ha funcionat bé, però avui [divendres per al lector] hem tingut un caos que ens ha recordat els temps foscos de Renfe.

Em mantinc en el que vaig dir. El traspàs ha funcionat molt bé. Els operadors han assumit que hi havia un canvi radical de la competència. Les velles reticències del sistema ferroviari espanyol s’han convertit en plena voluntat de col·laboració. S’han superat les reticències, però no les inèrcies. Es mantenen velles inèrcies organitzatives que hem de reconduir per assegurar la plena autonomia en les decisions i una major agilitat a l’hora de prendre-les.

D’acord. Però divendres, 700 persones van quedar-se tancades gairebé dues hores als túnels sense quasi rebre informació de què passava?

El primer que s’ha de fer és demanar perdó a aquesta gent. Dit això hem estat en tot moment a a sobre de Renfe i Adif perquè solucionessin la situació. I no pararem. Ho hem fet fins ara i no deixarem de fer-ho. Aquest incident ha de servir com a estímul per redoblar la coordinació i el sotmetiment d’Adif i Renfe al govern en matèria de Rodalies.

La sensació és que la qualitat del servei ha millorat, però Foment va molt a poc a poc en la millora de la infraestructura. El Pla de Rodalies està a les beceroles.

Jo crec que la maquinària d’Adif roda. No a la velocitat que nosaltres voldríem, però va avançant en els projectes. Venim de molt enrere, però amb el Pla de Rodalies hem guanyat.

D’acord, hem desencallat els projectes, però no hi ha cap gran obra en marxa. I, al capdavall, l’addicional tercera només ha servit per finançar grans deutes històrics, com l’alta velocitat o la T1 al Prat.

Jo crec que hi havia addicional tercera per fer totes les obres. Les grans que dius i les petites. En canvi sí que és preocupant que la crisi econòmica i de dèficit públic coincideixi amb els anys de l’addicional tercera. Això ens obligarà a revisar i corregir els còmputs de l’addicional tercera i parlar amb l’Estat per refer els comptes. És evident que l’impacte de la crisi alenteix un ritme molt alegre de les inversions a Catalunya.

Tornant a la gestió del servei. Em deia en una entrevista anterior que si Renfe volia continuar sent l’operador “s’ho havia de guanyar”. S’ha guanyat la continuïtat, ja?

Encara no, però va camí de fer-ho. També cal dir que en el panorama d’operadors alternatius no hi ha gran cosa i l’única opció que tindríem és assumir nosaltres mateixos la gestió. A més, en la fórmula amb què Renfe ha proposat el traspàs dels regionals afegeix valor a tot plegat. El traspàs de regionals serà com una mena d’ampliació del de Rodalies.

La crisi també posa en dubte el compliment del Pacte Nacional d’Infraestructures?

Jo crec que no. L’horitzó del pacte és a 20 anys. No hem renunciat a fer cap obra, només hem abaixat el ritme en algunes.

Hi ha obres com l’Eix Transversal que han estat encallades molt temps?

Ha costat massa des que la vam adjudicar, però ara ja n’hem tancat el finançament. De fet, aquest estiu hem tancat inversions per gairebé 3.000 milions d’euros amb finançament privat, entre l’Eix, les estacions de la línia 9 i el perllongament de Ferrocarrils a Sabadell.

Se’l veu content.

Tenim la tranquil·litat de dir que en una època d’extrema dificultat econòmica el crèdit ha fet confiança a la Generalitat i a les empreses que fan obres per nosaltres.

S’han hagut de revisar condicions en els peatges a l’ombra?

Hem hagut de fer un nou equilibri econòmic de les concessions per ajustar-lo a les demandes dels bancs.

Hi ha qui discuteix la conveniència dels peatges a l’ombra perquè hipoteca futures inversions. Una manera d’abaratir el manteniment i el cost d’aquestes noves autovies serien els peatges convencionals o la tarificació del transport pesat. El dogma que cal eliminar tots els peatges ha desaparegut de les pàgines dels diaris. Hem de començar a pensar a pagar en llocs on ara no ho fem?

Jo crec que el principi de pagar per utilitzar primer s’ha de començar a estendre a Espanya. Quan Espanya hagi assumit que el parc d’infraestructures que s’ha fet, sobretot autovies, ha de ser objecte de mesures compensatòries, aquí podrem canviar a un sistema de peatges que serveixi per regular la mobilitat. De fet és el que estem fent de manera experimental als túnels de Vallvidrera.

Això vol dir nous peatges?

Només si Espanya adopta l’Eurovignette, com ha fet França o Alemanya, el govern de Catalunya haurà de contemplar i farà bé de contemplar implantar l’Eurovignette a les carreteres de la seva competència. Però insisteixo, primer que ho faci Espanya.

Ha estat conseller durant set anys. I si alguna cosa ha marcat els seus dos mandats ha estat l’enfonsament del Carmel. El dia que l’he vist més emocionat va ser en la inauguració del perllongament de la L5.

El Carmel va ser un moment molt dur, evidentment. Tant l’impacte social com la gestió de l’incident van ser molt durs. Quan vam veure la dimensió de tot plegat, vam dividir les responsabilitats. La gestió dels desallotjaments va ser qüestió de Presidència i de l’Ajuntament perquè no podia pesar sobre la gestió de l’obra i la incidència. De la pròpia duresa del fet, jo en desprenc una certesa de la professionalitat i la fortalesa del departament i de les empreses amb què vam treballar.

[S’atura, però finalment decideix seguir]…

També cal dir que alguns projectes ja licitats eren molt precaris. no ho tornaré a dir mai més, però jo em mantinc en la tesi que és la precarietat i la precipitació dels projectes el que comporta una feblesa intrínseca de l’obra. Però entre tots hem aconseguit que això no passi mai més, redoblant garanties en les obres.

Independentment de les culpes o les causes de l’incident, gairebé ningú creia que sobreviuria a l’incident.

Quan estàs submergit en la crisi treus forces físiques i mentals d’allà on sigui. I un cop en surts t’adones que la gent del Carmel és la que menys factura passa en termes polítics. I també que com que no hi va haver cap mort, jo m’he mirat amb molt de respecte tots els accidents en obres públiques amb morts. Aquí i al món. Simplement vull dir que com que no hi va haver cap mort, la possibilitat de gestionar un problema de més de mil persones sense casa es va poder fer amb la tranquil·litat que no hi havia cap drama fins les últimes conseqüències.

Insisteixo que el vaig veure emocionat el 30 de juliol.

Aquell dia vaig voler fer un discurs diferent. Vaig trencar el protocol. No vaig parlar de les característiques l’obra, sinó que vaig deixar dit de maneres diferents que en aquell moment m’estava traient una espina. Em vaig reivindicar davant d’aquells que de forma implacable i cruel haguessin volgut treure profit polític d’aquell cas. Dit això, hi ha una altra obra que em fa especial il·lusió per motius estètics i simbòlics, el nou pont sobre l’Ebre.

Estem a les portes d’unes eleccions que els donen poques possibilitat de tornar a governar. Li agradaria un tercer mandat per veure acabar l’L9?

La línia 9 s’acabarà en la pròxima legislatura sigui qui sigui el conseller. Anem a velocitat de creuer. la tuneladora que ha estat més temps parada està a punt de passar el tram més complicat.

Ja que parlem de la possibilitat d’un relleu. Algun consell per qui hereti aquest despatx?

Si això passés els consells seran en aquest despatx el dia de traspàs de poders. I en tot cas, qui sigui que rebi els meus consells rebrà més papers que consells a diferència meva que em vaig trobar amb un despatx buit i amb un traspàs que va durar cinc minuts..

Parlant de canvis. Aquestes eleccions són més que unes eleccions?

El país està en una cruïlla especial. Catalunya està en una hora decisiva perl seu futur. Les eleccions són menys decisives que la pròpia situació del país. És veritat que la sentència de l’Estatut i la manifestació del 10 del juliol posa en joc la seducció de les grans paraules, sobretot la de la paraula independència. Però també és veritat que fan caure les màscares de tots els partits. De tots. Posa en evidència la fragmentació de l’independentisme i la manca d’un full de ruta per arribar-hi. També constata que CiU no té un full de ruta. Només dues grans paraules seductors, però abstractes i implantejables com el concert i el dret a decidir. També posa de relleu la necessitat del PSC d’afirmar el seu catalanisme des d’una opció federal.

Però Espanya també ha deixat clar que el federalisme és implantejable?

Amb totes les mancances que comporta, la construcció de l’Espanya del futur només és possible des de la perspectiva federal. I és veritat que l’opció del PSC no té ressò en el conjunt d’Espanya, però farem no farem una campanya dient que no som independentistes. Hem de positivar totes aquelles coses que conviden els catalans a avançar cap a l’autogovern sense cap aventura.

Fixi’s que estem acabant l’entrevista i no hem parlat del Quart Cinturó.

Deixaré feta una al·legació que permeti fer la Ronda del Vallès en els termes que preveu una de les opcions del Pla Territorial Metropolità. Serà l’últim paper que firmaré com a conseller.

Si voleu llegir-la directament a l’edició digital cliqueu aquí.

19 Setembre 2010 Posted by | Avui, El Punt, Premsa escrita | , , , | Comentaris tancats a “RENFE ENCARA NO S’HA GUANYAT CONTINUAR, PERÒ ESTÀ EN EL CAMÍ”