“ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

Entrevista al Diari de Girona

Foto: Marc Martí

ALBERT SOLER GIRONA 

Està tan trist com Cristiano Ronaldo?

De cap de les maneres.

Com pot ser, si ell és més ric, guapo i jove que vostè?

Segurament ell deu voler coses que jo no vull.

Tanmateix, això que li han fet a vostè és el que es coneix com una “patada cap amunt”?

(Pensa un instant) Jo crec que no, però com que s’ha complicat amb una solució imperfecta, planteja dubtes.

Quan se’n va assabentar, que deixava de ser el president del grup parlamentari socialista?

El diumenge al vespre algú m’ho va dir extraoficialment. I dilluns al matí, ja de manera més oficial, en una reunió amb en Pere Navarro abans de l’executiva de la tarda.

Una reunió tensa, imagino.

En absolut. La meva reunió amb en Pere Navarro va durar cinc minuts. Era una possibilitat que jo ja tenia assumida i que ell i jo teníem parlada. Es tractava només de veure quins altres moviments es produïen.

A quins moviments es refereix?

Un d’aquests moviments, per exemple, era el d’oferir-me la vicepresidència del Parlament. I és el que s’ha complicat, perquè afectava una altra persona. I quan una decisió afecta persones, sentiments, trajectòries… les coses s’han de fer molt ben fetes.

No sembla que li hagi suposat cap sorpresa, tot plegat.

Cap sorpresa. Jo sabia que el primer secretari del PSC, si creia que havia de canviar l’estructura bàsica de la direcció del grup parlamentari, intentaria com fos fer gestos perquè ni Quim Nadal ni Miquel Iceta apareguessin com a ja amortitzats per la política.

I vol dir que ho ha aconseguit?

Finalment sortirà com sortirà, però en la intenció de Pere Navarro hi havia la voluntat clara de posar en valor les dues persones que substituïa al capdavant del grup parlamentari.

Així, potser és la premsa qui n’ha fet un gra massa d’una operació tan normal i senzilla?

Bé, són els mitjans els que administren la forma com domina l’actualitat. I l’administren en funció de la conjuntura. Si la conjuntura em converteix a mi en actualitat i d’aquí a un mes he desaparegut del tot, forma part de la normalitat mediàtica.

Poc abans de la seva substitució havia animat la gent a assistir a la manifestació de la Diada. Hi ha una relació de causa-efecte o és simple coincidència?

Estic convençut que no hi va tenir res a veure. Perquè de la mateixa manera que el meu partit ha dit que com a tal no va a la manifestació però hi ha hagut gent que en forma part que ha dit que hi anirà, es pot establir un paral·lelisme -rocambolesc si vostè vol- amb aquells que diuen que el Govern no hi va, però sí els seus membres a títol personal.

Amb això vol dir que li sembla bé o malament aquesta postura?

Simplement dic que es pot fer una similitud entre el Govern i el PSC. Ells no hi van, però sí alguns dels seus membres a títol personal.

Perquè quedi clar: es tracta d’una renovació o d’una purga?

Si la gent analitzés què representem en Miquel Iceta i jo, entendria fàcilment que no és una purga, perquè representem una llarga història dins del PSC, però amb posicions polítiques no sempre coincidents. Com per exemple pel que fa a la qüestió nacional. No és una purga, sinó una simple voluntat de renovació en la direcció del grup parlamentari, per fer-la més coincident amb la direcció del partit que va sortir del darrer congrés. Ara bé, una cosa són les intencions i l’altra són els resultats.Els resultats serà la gent qui els jutjarà, no jo.

Aquesta renovació serà un revulsiu o pot suposar tot el contrari i esclatar a la cara del partit?

(Pensa una bona estona) Prefereixo no opinar, perquè sóc part implicada. Tant de bo sortís bé. Essent una de les persones substituïdes, tinc un altíssim interès en què surti bé. En tinc alguns dubtes? Sí.

Quins?

Dubtes raonables, que són de caràcter personal i polític. Però no els puc expressar perquè he de desitjar que surti bé.

CiU, que estava passant una època políticament baixa, s’està fregant les mans gràcies a aquesta darrera operació del PSC?

Jo sé que Convergencia està considerant aquests dies com a dies que li són favorables. Per tant, segurament sí, des del seu punt de vista de l’enrenou col·lateral que s’ha produït, amb interpretacions que no són exactes, considerin que els afavoreix.

Destacats socialistes gironins -el seu germà Manel entre ells- es plantegen la possibilitat d’abandonar el PSC a causa precisament d’aquesta “renovació”. Comprèn la seva postura?

En absolut. A tots aquests els dic que el que han de fer és quedar-se i posar-se a treballar més a fons en la defensa de la seva manera d’entrendre la política i el partit. Que s’hi posin a Girona, que s’hi posin a la Federació de les comarques gironines, que s’hi posin a nivell nacional, i que se sentin més implicats que mai.

Escolti què em va respondre tot just el juny Pere Navarro a la pregunta de si Joaquim Nadal continuaria fins a final de legislatura com a president del grup parlamenari socialista: “Joaquim Nadal és avui el president, com Miquel Iceta és el portaveu, i la previsió és que segueixin així. Ara bé, en política mai se sap[…]. La intenció hi és, per això els vam nomenar, perquè fessin una tasca al capdavant del grup”.

(Riu) Bé, hauríem de dir que durant l’estiu ha fet valer el “mai se sap”.

Haurà tingut a veure en la seva substitució -i en el”mai se sap”- els que l’han acusat de ser massa tou amb el Govern al Parlament?

Jo hauria pactat moltes més coses amb el Govern de CiU. Sóc dels que crec que, atesa la situació d’emergència nacional que estem vivint, tots els pactes en temes realment importants que haguéssim pogut fer els socialistes amb Convergència, haurien anat en favor del país i de la gent.

Suposo que aquesta visió de la política el devia dur a xocar amb altres membres del partit.

Aquests que creuen que els pactes amb el Govern en una situació com l’actual són negatius, s’equivoquen i es continuaran equivocant. I els que de forma sectària creuen que els partits estan creats per barallar-se permanentment per un titular de premsa al dia, s’equivoquen també. La gent a vegades ens demana que siguem capaços d’apartar les diferències i posar-nos d’acord.

Parla dels dos grans partits catalans?

Jo sóc un gran partidari d’acords centrals, tant a Catalunya com al món municipal, entre el PSC i CiU.

Sociovergència, per tant?

No, això no és la sociovergència. No parlo d’un conjunt d’acords a què arriba la cúpula en una coincidència d’interessos dels dos partis. Em refereixo a mantenir les discrepàncies, continuar fent oposició, amb tants enfrontaments verbals i dialèctics com calgui, però aparcant les diferències i dient: en això, en això i en això, que és transcendental per al futur del país, ens posem d’acord. No ens podríem perdonar que en un futur se’ns fes culpables d’haver-nos estat barallant per la cadira sense haver-nos preocupat del que afecta la gent.

Com per exemple aquest projecte que ha de substituir Eurovegas?

(Riu) Si la carambola anunciada s’acaba convertint en realitat, serà positiva: falla Eurovegas, que part de la societat considerava contrari al model turístic, i de passada deixa de posar-se en risc un entorn natural al Llobregat. I després es troben uns inversors per construir en uns terrenys ja urbanitzats i qualificats a prop del gran resort turístic de la Costa Daurda. És una bona operació per a Tarragona, per al país… i per a “la Caixa”. L’únic que falla en la carambola és que el Govern no hagi pensat res per potenciar també l’oferta turística al nord de Barcelona.

Hi ha hagut dirigents del PSC que fan seguidisme dels independentistes?

El PSC ha dit de moltes maneres diferents que no és un partit independentista. Ara bé, molts dirigents socialistes s’han adonat que el conjunt de la societat catalana, des de la sentència contra l’Estatut, ha basculat cap a posicions independentistes. I en un intent de resituar el PSC, perquè no sembli que hem quedat fora del mapa, sí que és possible que alguns facin seguidisme de l’independentisme. Però crec que el gruix principal ho han fet per evidenciar que hem entès que la societat catalana en el seu conjunt s’ha mogut.

No s’hauria de moure el partit com a tal, més cap al nacionalisme o més cap a l’esquerra?

Crec que no. Hem viscut justament la permanent esquizofrència entre els que volien molta més esquerra i molta menys nació i els que volien molta més nació i molta menys esquerra. No. No existeix contradicció entre l’agenda social i l’agenda nacional. El nacional és el millor marc on es pot desenvolupar l’agenda social d’esquerres d’un partit d’esquerres. El marc és la nació i la identitat, i el contingut són les polítiques pel benestar de la gent.

Ha onejat mai una estelada?

No, jo voldria veure tots els catalans darrere la senyera, no pas només uns quants catalans darrere l’estelada.

Què canviarà si dimarts hi ha dos milions de persones manifestant-se a Barcelona?

Amb la força del que hagi passat dimarts, Artur Mas i Rajoy han de ser capaços en la seva trobada del dia 20 d’establir un diàleg que respongui a les queixes dels ciutadans que es consideren maltractats. Si un o altre no són prou intel·ligents per donar resposta al clam del carrer que diu “feu el favor de no continuar rascant-nos la butxaca, sigueu justos amb Catalunya”, s’anirà trencant el pacte constitucional de l’Estat, que ja està molt a les acaballes.En 34 anys, les classes dirigents haurien liquidat el capital polític de la transició i el pacte entre Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“ESTIC SOSPESANT TORNAR-ME A PRESENTAR A PRIMER SECRETARI”

Entrevista al Diari de Girona

Jesús Badenes

Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.

Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?

El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.

En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?

Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.

El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?

La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.

Quin balanç fa per la delegació de Girona?

Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.

El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?

No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.

Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?

No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.

En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?

Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.

En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.

La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.

Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?

Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.

 

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/portada/2011/12/21/sospesant-tornar-me-presentar-secretari/537724.html

“ALGÚ POT PENSAR, I TÉ DRET A FER-HO, QUE VAM PRENDRE TARD LA DECISIÓ SOBRE EL CANDIDAT”

Entrevista a Diari de Girona

Primer secretari del PSC a Girona. Després de la desfeta en les parlamentàries de novembre, Nadal ha vist ara com el PSC perd la ciutat que va manar durant 22 anys

Foto: Aniol Resclosa

GIRONA | LAURA FANALS/ALBERT SOLER

Sent com si a Girona hagués perdut una mica una cosa seva?

La veritat és que no. Els nou anys que fa que vaig deixar l’alcaldia m’han permès mirar-me les coses amb un punt de distància, amb implicació personal i política, però sense aquest sentiment tan íntim que alguns voldrien creure que existeix, que podria fer dir: Mira, finalment, en Quim Nadal ha perdut una cosa que era una mica seva. Doncs no. La ciutat és de tots i ho segueix essent.

O sigui que no pensa com Marta Ferrusola, que és com si li haguessin entrat a casa a robar?

No. Mai aquest és un sentiment o un pensament que no crec que arribi ni tan sols a passar pel meu cervell.

Pia Bosch ha rebut un càstig que en realitat anava per a l’equip de govern?

La Pia Bosch ha fet una campanya excel·lent, va fer una bona llista i un bon programa. En termes objectius, mereixia guanyar, i evidentment mereixia un millor resultat. Però aquí compten molts factors. Ha sigut un càstig als dos governs de progrés de la Generalitat? Sí. Ha sigut un càstig al govern espanyol i als problemes derivats de la crisi econòmica? Sí. Ha sigut un càstig a la transposició local d’un model tripartit que bloquejava algunes coses a la ciutat? Sí. Per tant, és una suma de tot, però vull recordar que, malgrat que pugui ser un càstig a l’últim equip de govern, la imatge i la valoració que els ciutadans fan en les enquestes d’Anna Pagans és bona.

Per tant, què li diuen aquests resultats?

Que s’hi ha de tornar. Que s’ha de treballar, que es pot recuperar, que l’alternança no és dolenta en si mateixa. Caldrà veure què fa el nou equip de govern i com administra el fet de no tenir majoria absoluta, de si són capaços d’abandonar un punt de prepotència que han exercit fins i tot des de l’oposició…. Tot això, deixem clar que qui ho conduirà i liderarà serà la Pia Bosch, com és lògic.

Ella ha de continuar liderant l’alternativa socialista?

Absolutament, sí.

Molta gent es pregunta si amb vostè de cap de llista, el resultat hauria estat millor… o pitjor.

Aquesta és una pregunta d’impossible resposta perquè com que no s’ha viscut el cas, no ens el podem plantejar.

Algun error deu haver comès el PSC de Girona, amb aquests resultats. Quin destacaria?

Els errors són acumulatius. Ja he dit quines són les causes, i és veritat que en tot l’espai socialista, i en el PSC de Girona també, hi ha hagut una pèrdua d’energia, d’hegemonia social, de gent que es deu haver cansat, un cert desgast, potser no hem engrescat prou la nostra pròpia gent… I evidentment, algú pot pensar, i té tot el dret a fer-ho, que vam prendre la decisió tard de qui havia de ser el candidat. Un cop decidit que l’Anna Pagans ho deixava, i aquí sí que és una responsabilitat molt meva, havíem de combinar el relleu amb el reconeixement de l’autoritat institucional que li tocava a l’Anna Pagans fins a l’últim moment. Per tant, quan s’acostaven les eleccions tenia sentit anunciar el relleu un any abans, però mantenir la dualitat d’un candidat a fora i una alcaldessa a dins era de molt mal fer. Per tant, aquí sí que hi pot haver hagut una part de sacrifici en un tempo no prou ben calculat. Si haguéssim tingut més temps, probablement la Pia Bosch hauria fet més forat.

Joan Pluma ha estat perjudicial per al PSC, tant per les seves controvertides decisions com pel seu pas al Govern català actual?

Jo crec que no, o en tot cas, que el perjudici s’ha repartit a parts iguals. El fet que se n’hagi anat al govern ha aclarit el panorama pel que fa al debat polític de la campanya electoral. Alguns l’han volgut continuar fent servir, però d’una forma molt desactivada. No han pogut fer-ne una bandera.

Com valora que la nit electoral Pluma passés per la seu del PSC?

Ho va fer de manera molt discreta. Ningú no s’ho pot prendre com una forma de dir “ara que estan passant un mal moment, anem-los a veure”, sinó de sentir-s’hi implicat. Ell no ha abandonat la militància del PSC, la té en suspensió perquè treballa pel govern de CiU, i per tant tenia el seu punt de lògica que passés.

El PSC ha caigut a tota la demarcació. Qui n’es responsable?

Nosaltres partíem, d’entrada, d’un retrocés objectiu en el número de llistes presentades. A la nit electoral, algú em pregunta: 118 regidors són molts? I jo dic que sí, però pel fet que ja partíem de 70 de perduts objectivament per no haver-nos presentat. La pèrdua real, si ho relacionem amb el nombre de llistes, és important, equivalent a la que hi ha hagut a moltes altres parts de Catalunya, però variable. Hem pujat a Roses, l’Escala, Blanes, i hem fet bons resultats a Palamós, Palafrugell, la Bisbal, Ullà… El retrocés té una geografia variable. Hem fet bons resultats a Vilafant, però a Figueres no. Hi ha motius per estar contents i motius per no estar-ho.

Com a primer secretari, es planteja dimitir?

No, no m’ho plantejo. Però evidentment, tots estem camí de la interinitat fins que arribi el congrés en què hauran de sortir nous equips dirigents tant en l’àmbit nacional català com en l’àmbit local.

Per tant, es poden esperar canvis, en l’executiva gironina?

Això serà quan hi hagi el congrés corresponent.

A Catalunya també han reculat molt. És un desastre més gran del que s’esperaven?

No. És un retrocés equivalent a les conseqüències del resultat del 28 de novembre, amb el matís que els de Lleida poden pensar que que han fet un gran resultat, igual que els de Tarragona, Blanes o Palamós.

Ja hi ha militants socialistes que a les xarxes socials estan començant a demanar canvis. Quins hi haurà?

Aquests militants estan demanant que el congrés no sigui amanit, no preconcebut des de dalt, sinó amb autèntica voluntat d’escoltar les bases. Jo els animo i em sembla molt bé.

I hi haurà renovació, al comitè executiu del PSC?

Hi haurà una renovació clara, que no vol pas dir que ens liquidin tots els que hi som ara. N’hi haurà alguns que plegaran, altres que no i n’hi haurà molts de nous.

Miquel Iceta reclama un nou líder del PSC que no sigui a la vegada candidat a la Generalitat. Hi està d’acord?

Aquest és un tema que a hores d’ara encara està obert, però si el congrés ha de ser a l’octubre, pot ser que no estiguem encara en condicions de triar un candidat a la presidència de la Generalitat. Per tant, és difícil que en el congrés puguem prendre la doble decisió. O que puguem fer coincidir en la mateixa persona aquesta decisió.

Si es presentés el cas, què preferiria ser, líder o candidat?

Jo puc ajudar, però per a les dues coses hi ha altra gent que ha de passar a davant. Jo puc tenir-hi un paper, però en la punta de tot hi ha d’haver gent nova.

Vol passar a segona fila?

No, vull continuar a la fila que ocupo ara, de cap de l’oposició, que és la “primera de la segona”.

Passant a Madrid, seria bo que el PSC tingués llibertat de vot al Congrés?

Crec que, com explica Miquel Iceta, hem de definir una manera d’articular la relació federal amb el PSOE que ens doni llibertat en els temes estrictament catalans.

El PSOE està enfonsat o encara és a temps a recuperar-se?

El PSOE està en crisi de lideratge, ha de recompondre’s, i està essent víctima dels anys en el poder coincidents amb la crisi econòmica. Però tot això no és la primera vegada que ho vivim, els que tenim una edat hem vist que la política té alternança, està plena d’alts i baixos.

Rubalcaba podrà frenar la caiguda abans de les generals?

Ja ho veurem. Avui [ahir per al lector] s’està fent el comitè federal a Madrid i ja veurem quina és la fórmula que es tria, i si té força suficient com per fer un bon resultat o, en el pitjor dels casos, evitar que el PP tingui majoria

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/05/29/algu-pot-pensar-dret-ho-que-vam-prendre-tard-decisio-sobre-candidat/490766.html

“EN LES RELACIONS ENTRE EL GOVERN I L’OPOSICIÓ TANT ENS FA EL QUE DIGUI EL PSOE”

Entrevista al Diari de Girona i al Regió 7

President del Grup parlamentari del PSC. Ja era alcalde de Girona el 1979 quan Narcís Serra també ho era de Barcelona, Pasqual Maragall era un jove tinent d’alcalde, Adolfo Suárez governava Espanya i Felipe González encara estava a l’oposició. Jordi Pujol ni tan sols era president de la Generalitat. Tots, menys ell, estan retirats de la política. Un Nadal amb la mateixa empenta de sempre afronta la tasca de dirigir l’oposició socialista al Parlament català.
JORDI XARGAYÓ GIRONA

No es pensa retirar mai de la política?
Sí. Quan cregui que no puc donar més de mi mateix, que no m’apassiona, que no em sedueix i que no puc abocar-hi totes les potencialitats de la meva capacitat de treball.

La nit del 28-N li va passar pel cap abandonar?
Vaig pensar si havia de fer el gest de dimitir. Sí, ho vaig pensar.

Però, mentre vostè pensava això, Montilla ja comentava al seu cercle més proper que Joaquim Nadal presidiria el Grup parlamentari…
Això no ho sé. Jo em trobo el dilluns a l’Executiva amb l’anunci del president Montilla que no prendrà l’acta de diputat i, després d’un llarg debat, proposa el meu nom. L’Executiva s’hi va mostrar d’acord. A partir d’aquell moment, em vaig trobar veient-me l’endemà amb l’Artur Mas i començant a preparar el debat d’investidura.

El va sorprendre?
Em va agafar una mica desprevingut. No n’havíem parlat. També és veritat que era una possibilitat. Jo ja tenia l’experiència, amb una trajectòria parlamentària molt contrastada com a cap de l’oposició i portaveu.

Tant de consens suscita vostè en el PSC que no hagi sortit ni una sola veu en contra de la seva designació?
És la suma de l’autoritat de José Montilla com a primer secretari i del fet que quan fa aquesta tria sap que sóc una persona de consens, que no crearé arestes, que intentaré sumar i no restar i que intentaré refer l’espai polític del socialisme i impedir que es vagi aprimant.

Quan hi ha un foc al PSC només el pot apagar Joaquim Nadal?
No. Hi ha molta gent capaç de treballar en un sentit constructiu. Aquesta idea d’apagafocs només és vàlida quan en un partit polític es van reproduint situacions desfavorables. En el PSC, durant 30 anys n’hem viscut moltes més de favorables que no pas de desfavorables. El que importa és trobar una suma d’energies suficients per sortir d’una espiral d’aprimament i de desgast.

El seu càrrec té data de caducitat el dia que hi hagi un nou primer secretari?
Té data de caducitat el dia que el PSC hagi triat un nou candidat a la presidència de la Generalitat, si aquest candidat és diputat o diputada. Si coincideix que el candidat i primer secretari no és diputat, el meu càrrec no té data de caducitat. Si el presidenciable i el primer secretari no coincideixen, encara és més evident que dependrà de si és o no diputat la persona que assumeixi la responsabilitat del futur.

Quin perfil ha de tenir el proper líder del PSC?
Ha de saber integrar, recollir totes les fonts de les quals beu el projecte fundacional del PSC i continuar un procés que durant molt de temps ha estat la clau del nostre èxit, que és obrir-nos a la societat i ser un referent de l’esquerra i del centreesquerra, amb una gran vocació de govern i de centralitat a la política catalana. Hem d’ampliar els nostres espais polítics tradicionals cap a sectors o de l’esquerra o del centre fins a configurar una majoria social que ens doni la majoria per governar.

El pròxim congrés del PSC se celebrarà amb el record de Sitges 1994?
Crec que no. Cada congrés té una dinàmica pròpia. Els nous congressos no han de repetir els errors del passat.

El PSC ha d’aclarir primer què vol ser
No. El PSC sap què vol ser. El que ara li costa és que el discurs sobre el que vol ser emergeixi en el conjunt de la societat.

Governar molts anys i governar-ho tot, allunya els partits de la societat?
És possible que passi, però els partits quan governen haurien de saber que l’arrel del mandat democràtic els obliga a referir-ho tot sempre a la voluntat dels ciutadans que els han donat la majoria per governar. El que s’oblida d’això s’oblida de l’essència mateixa de la política.

Després d’haver promogut l’Estatut, d’haver governat amb independentistes i d’haver crescut l’independentisme durant els set anys que han manat a la Generalitat, van dissenyar una campanya electoral desmarcant-se del tripartit i de l’independentisme. Massa desorientació pels seus votants, no creu?

Les causes de la nostra derrota són com una suma de factors. Als que diu vostè hi hauriem d’afegir el desgast enorme i la impopularitat de les mesures per superar la crisi, el propi estat de malestar de la societat com a conseqüència de la crisi. Aquesta situació que algú ha descrit com de ciutadania permanentment emprenyada per un conjunt de circumstàncies adverses que no milloren. Hi ha la suma del desgast del PSC en el Govern i un de compartit amb el PSOE i amb el Govern espanyol que ha experimentat desgastos similars, com es comprova en les enquestes.

Quan es va assabentar que CiU negociava amb Mascarell la Conselleria de Cultura?
Pel diari que va publicar la fotografia.

I com es va quedar?
Una mica sorprès. Vaig parlar dues vegades amb Mascarell dissabte i diumenge per saber què pensava i què pensava fer.

Què ha suposat per al PSC la seva marxa?
En Mascarell és un personatge valuós, format, crescut i forjat en l’administració local i autonòmica a l’empara del PSC. És un dels nostres que decideix acceptar una proposta per integrar-se en un govern sense que hi hagi un pacte de coalició. Fa una opció que només la pot fer en plena llibertat si abandona la militància socialista. El fet de deixar la militància socialista, vol dir que en Mascarell ha abandonat la ideologia socialista Crec que no. Les ideologies són de més llarg recorregut. I, més enllà del sotrac intern perquè un militant ha acceptat una proposta del nostre adversari més directe, ara hem de veure si és capaç d’encaixar en aquest govern i si les polítiques que fa juguen o no en favor de la cultura catalana en un govern que tradicionalment no havia fet de la cultura el centre de la seva activitat.

Per què històrics com Mascarell, Sobrequés, Armangué, el mateix Pasqual Maragall han anat abandonant el PSC?
Vistos els noms que cita, cada cas és un cas i no són equiparables. En les preocupacions del PSC, pesen molt més els milers de persones que en aquestes últimes eleccions o en d’altres van abandonar la seva orientació socialista que no pas les individualitats que esmenta, cadascuna de les quals té una causa concreta i no totes obertament confessables.

Amb la marxa de Mascarell ha quedat tocat l’anomenat sector catalanista del PSC
Crec que no. Els sectors són sectors si són una suma de lideratges i de grups de gent dintre d’un partit polític. Entès així, el sector catalanista no existeix perquè en termes estrictes tot el PSC és catalanista per definició. Algú pot pensar que a vegades no n’és. Aquesta és una de les nostres batalles pendents. Veure on se situa la credibilitat d’un projecte catalanista que ho és per a tothom i que en això no admet ni sectors ni sensibilitats, sinó que tothom està en la mateixa alineació. Jo no hi sé veure sectors organitzats amb capacitat de formular alternativa. A mi em molesta especialment la definició de sectors, perquè a vegades se m’hi posa i a vegades no. Jo no admeto que ningú discuteixi ni la meva catalanitat, ni el meu catalanisme. I el dia que jo pensés que el PSC no és catalanista, abandonaria el partit.

He llegit que dirigents del PSC titllen Artur Mas de deslleial perquè, després de pactar la investidura amb vostès, ha fitxat Mascarell i ha dit que li van amagar part del dèficit. Comparteix aquestes crítiques?
Des d’alguns sectors d’opinió es voldria que el PSC es declarés en obertes hostilitats amb el Govern. I alguns sectors han concretat això a base de formular notícies per dir que el PSC encara no sap quina orientació prendre en aquesta nova legislatura. I hi ha qui afegeix coses paradoxals com que ara el PSC s’enfronta a una deriva estranya perquè, segons ells, els sectors més catalanistes volen fer una oposició responsable que és el que el PSOE voldria i els no tan catalanistes una oposició radical. Oh paradoxa! La senyora Elena Valenciano manifestant que estan molt bé les retallades d’alts càrrecs i el president del grup socialista dient que són operacions de maquillatge. Puc dir amb molta contundència que el full de ruta del PSC a l’oposició està traçat.

Quin serà?
Primer, serem oposició implacable (Nadal posa l’èmfasi en cada síl·laba) amb tot allò que s’allunyi del nostre projecte polític o que a criteri nostre siguin errors de plantejament, d’estratègia o de contingut del govern de Mas. Implacable. Serem oposició radical. Segon, serem alternativa perquè tenim vocació de govern. Una part de la nostra oposició ha de venir acompanyada de capacitat de proposta. I, tercer, poden haver-hi algunes qüestions que, pel superior interès del país, puguin suscitar acords puntuals entre CiU i el PSC. Poden ser les tres estratègies sumades. Per ser oposició radical no n’hi ha prou amb retòrica parlamentària i capacitat dialèctica. O hi ha arguments sòlids, fets demostrables i idees a defensar, o la mera desqualificació de l’adversari no fa altra cosa que desprestigiar la política. També hi ha qui diu que el PSC mirarà de reüll a veure què opina el PSOE. Al PSC, en el que afecta a la dinàmica parlamentària i a les relacions govern-oposició a Catalunya, tant ens fa el que digui el PSOE. A vegades coincidirem i en d’altres no, però no farem res només perquè el PSOE hagi dit ab.

Ha parlat amb Zapatero des que és president del grup parlamentari?
No.

Han deixat la caixa buida?
Aquest és un concepte fictici creat i orquestrat per Mas i el seu Govern, sobretot pels seus assessors per justificar l’arrencada, la inactivitat del Govern en els primers mesos i algunes possibles retallades; retallades que en els governs en què jo he estat ja hem anat aplicant successivament, com a mínim des de fa tres anys. Deixem dèficit i deixem endeutament, però en el comparatiu entre el dèficit i l’endeutament que vam trobar i hem deixat i el grau d’equipació del país que vam trobar i hem deixat, el nostre saldo és favorable i indica una caixa plena i no una caixa buida.

Amb quin estat anímic es pot fer oposició després d’haver governat set anys i haver rebut un càstig electoral?
Fent-ho de forma mesurada i calculada. No gastant energies inútilment, triant molt bé els flancs, sabent que ja ara han comès uns errors, que durant unes setmanes Catalunya estarà en els segons i tercers nivells en un buit de poder i que si passen coses no se sabrà qui haurà d’afrontar-les, posant en evidència fins a quin punt set anys a l’oposició han convertit CiU en una maquinària rovellada respecte al coneixement de l’administració i de la legislació que es desprèn del dret administratiu. Hi ha decrets que citen articles que estan derogats. Hi ha fórmules d’organització que creen temporalment un buit de poder. Per tant, hi ha errors d’arrencada que indiquen que estaven molt més verds del que ells aparentaven.

Temen també una llarga travessia en el desert?
Som realistes, però no temem res. No hi ha hagut travessia més llarga en el desert que els vint-i-tres anys que van del 1980 al 2003.

Governar o no en els ajuntaments de Barcelona i Girona marcarà la situació del PSC?
No. El PSC és i continuarà sent una força municipalista formidable. Estem a Lleida, Tarragona, Terrassa, Sabadell, l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, Barcelona, Girona. I també en un munt de pobles petits i mitjans. En alguns, com Figueres i Salt, hem governat, hem deixat de governar i hi hem tornat.

Per què el PSC és el partit més votat a Catalunya, fins i tot quan es presenta López Aguilar de cap de llista a les europees, i no han aconseguit guanyar mai unes eleccions catalanes?
Si tinguéssim resposta a aquesta gran pregunta faria molts anys que tindríem la presidència de la Generalitat i no l’hauríem perduda mai. Per què l’elector selecciona tant i estableix pocs vasos comunicants entre unes eleccions i unes altres O fins i tot per què l’elector després de trenta anys d’autogovern i de dos Estatuts continua atorgant més importància a unes eleccions generals o municipals que a unes autonòmiques Tot això forma part d’una reflexió que hem de fer tots i que indica que l’escenari polític català és molt diferent que el general espanyol. No tenim polaritzacions de dos grans partits i les circumstàncies dels últims deu anys, i molt especialment la sentència del Constitucional, han sacsejat prou l’espai polític català com perquè l’escenari dual espanyol aquí s’hagi trencat encara més amb una fragmentació dels espais que ha dut set grups diferents al Parlament, encara que dos estiguin al grup mixt.

La crisi ha coincidit amb vostès governant l’Estat, la Generalitat i els principals ajuntaments. És mala sort o que els socialistes no han gestionat bé?
En política, la sort compta poc. Ara bé, jo he de fer una defensa de la capacitat de gestió dels governs municipals i dels governs en els quals jo he estat des de 2003. Amb polítiques com les de la llei de barris, com les d’ocupació, com les d’acció social i les de l’acord estratègic, més la d’inversions en un context econòmicament molt advers, els governs de Pasqual Maragall i José Montilla han fet molt més que parar el cop. Catalunya està més preparada que la resta d’Espanya per sortir de la crisi i està més equipada que mai per afrontar la crisi amb una bona cohesió social.
Montilla va dir en campanya que venia un “tsunami” conservador. Després de perdre el PSC la Generalitat, les enquestes preveuen una derrota socialista a la majoria de comunitats autònomes. Vénen anys de governs de dretes
Aquesta basculació cap a la dreta ja l’he viscuda dues vegades i no en termes de comunitats autònomes. En recordo una a l’any 1995 quan Paco Vázquez a la Corunya i jo a Girona ens vam convertir en els únics alcaldes socialistes de capitals de província amb majoria absoluta. Hem de tenir, igual com aleshores, la capacitat de reacció i de modernització del nostre discurs, missatge i propostes amb una política pròpia del segle XXI.

Quin discurs ha de tenir l’esquerra en un moment en què la gent està espantada i que vostès són els que retallen pensions i drets socials
L’esquerra ha de generar confiança i recuperar-la. Vol dir formular propostes sòlides, estructurals, que no siguin pa per avui i fam per a demà, sinó polítiques de llarg recorregut que facin creïble el sistema de prestacions socials que tenim ara i d’aquí a vint anys. Qualsevol cosa que faci trontollar això porta a situacions paradoxals. L’esquerra va sanejar fa vint anys els sectors en crisi de la gran indústria espanyola, siderúrgia, naval i el que sigui, va afrontar les vagues, va fer la regularització i va lliurar a la dreta i a l’empresa privada tots aquests sectors endreçats. Això no es premia electoralment. A l’esquerra no se li perdonen coses que a la dreta no només se li perdonen, sinó que se li consenten i, en alguns casos, se li aplaudeixen, especialment pel que fa a una cosa que hauria de ser inacceptable per a tothom, que és la corrupció. La claretat i coherència del missatge de l’esquerra ha de generar seguretat a la gent i ha de tenir capacitat per engrescar cap a nous horitzons. Girona ha sortit dues vegades del pou, amb crisis econòmiques molt fortes, sempre amb governs d’esquerres. Una part es deu a polítiques que ha fet l’Ajuntament, però una altra molt important a la mateixa conjuntura. Si tens les regnes del govern ben agafades, només gestionant confiança pots conduir les coses cap a una posició favorable quan la conjuntura és redreça.

Si voleu llegir-la directament de la web cliqueu aquí.

“NO VOLEM QUE LA CRISI SIGUI UNA EXCUSA, CAL AUTOCRÍTICA”

Entrevista a Diari de Girona i Regió 7

 

 

ALBERT SOLER. Els esdeveniments es van succeir ahir amb rapidesa al PSC. Jose Montilla va renunciar al seu escó pels mals resultats electorals i Joaquim Nadal va ser elegit per unanimitat de l’executiva nou cap del grup socialista al Parlament.

Com veu la decisió de Montilla de renunciar a l’escó?

És una decisió d’una exemplaritat extrema, com l’anterior de no optar a ser reelegit primer secratri del PSC. Tota l’executiva del partit l’ha valorat positivament i li ha reconegut el grau de generositat davant d’un mal resultat. És un gest exemplar amb molt pocs precedents al món. La seva dignitat l’honora.

Se l’ha intentat convèncer per què recapacités?

Un sector li ha demanat que s’ho pensés millor, que no calia, però ha dit que ho tenia assumit i que proposava conduir el partit cap al progrés deixant clar al mateix temps que assumia la responsabilitat del resultat.

I vostè presidirà el grup parlamentari. No està una mica fart de fer de bomber?

Ja ho havia sigut, i crec que hi puc fer un paper de situar el PSC en un lloc d’oposició exigent i alhora constructiva.

I per què no es presenta també per a primer secretari?

He, he. No m’ho he plantejat i de moment assumeixo només aquesta responsabilitat. El que tinc clar és que vull fer bé la feina que acabo d’assumir i no em plantejo altres coses.

Què farà el PSC a l’oposició?

Farà una oposició valenta, crítica i exigent. Però alhora reconeixent que hi ha temes greus per abordar i que cal el concurs de tothom. El PSC no serà a CiU el que el PP és al PSOE

Parlem d’aquests resultats que ho han desencadenat tot. A què s’han degut, tant a Catalunya com a Girona?

Ha sigut una davallada general, amb efectes a totes les demarcacions, per tant no s’hi poden atribuir causes puntuals en un lloc determinat. L’hem d’atribuir en primer lloc a errors interns, i per això hauríem de fer una profunda autocrítica. I també a errors en l’àmbit del Govern, pel que fa a la forma de coalició tripartida. I també a problemes externs com la gran crisi económica i la sentència del TC sobre l’Estatut. Però vull que quedi clar que hem començat per l’autocrítica, perquè no volem que la crisi econòmica sigui una excusa.

Observo que ho recalca amb èmfasi.

Perquè abans de mirar cap un altre costat hem de fixar-nos en els errors propis.

Va dir només conèixer els resultats que havia entès el missatge que li havien enviat els electors. Quin és aquest missatge?

Bé, la gent ens ha dit que tal com han anat les coses en la governació de Catalunya no s’acabava de creure el que nosaltres li estàvem proposant.

I el remei quin és?

El que hem de fer és proposar un missatge creïble i constructiu, integrador, en el qual la proposta de catalanisme d’esquerres i federalista sigui entesa per molta més gent. Hem de fer arribar el missatge a molts sectors, a gent de tendències i orientacions diverses.

(Fins aquí aquesta entrevista ha estat també publicada al Regió 7 l’1 de desembre de 2010)

 

Quan parlava vostè de canvis en el PSC gironí es referia a canvis d’orientació o també a canvis de gent?

De moment hem començat a parlar dels canvis generals que ja estan havent-hi, alguns d’ells són els que ha escenificat avui el propi president de la Generalitat amb la renúncia a l’escó i a seguir liderant el partit.

I més enllà? Parlo ara del PSC gironí.

Evidentment d’aquí a les municipals hi ha d’haver canvis. I d’aquí al Congrés del PSC encara n’hi ha d’haver més.

Va declarar a Diari de Girona, a una pregunta sobre la poca renovació a les llistes del PSC gironí, que la gent valuosa no havia de retirar-se només per qüestions d’edat. Aquests resultats poden accelerar una renovació a fons, en el sentit de donar pas a gent més jove?

No ho sé, depèn. De moment. fixi’s que jo assumeixo una responsabilitat que va més enllà de la demarcació per la qual m’he presentat. De moment l’exerciré, i ja veurem en quins termes han de passar coses en el futur.

Pateix pel futur del tripartit a Girona?

Jo crec que les eleccions municipals s’han de mirar en una altra clau. Nosaltres farem el possible perquè el PSC recuperi la centralitat i un lideratge clar sense necessitat de… vaja, amb la possibilitat de governar sols. O d’oferir un projecte d’ampli espectre.

Parlant de Girona. Vostè elogia molt la decisió del president Montilla de dimitir, però el PSC acaba d’obtenir els pitjors resultats de la història a Girona, i aquí no ha dimitit ningú.

De moment considerem que amb la que ha fet el president Montilla ja n’hi ha prou. No obstant això, naturalment a Girona haurem de fer la nostra reflexió interna.

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/tema-dia/2010/11/30/no-volem-que-crisi-sigui-excusa-cal-autocritica/449394.html