“ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

Entrevista al Diari de Girona

Foto: Marc Martí

ALBERT SOLER GIRONA 

Està tan trist com Cristiano Ronaldo?

De cap de les maneres.

Com pot ser, si ell és més ric, guapo i jove que vostè?

Segurament ell deu voler coses que jo no vull.

Tanmateix, això que li han fet a vostè és el que es coneix com una “patada cap amunt”?

(Pensa un instant) Jo crec que no, però com que s’ha complicat amb una solució imperfecta, planteja dubtes.

Quan se’n va assabentar, que deixava de ser el president del grup parlamentari socialista?

El diumenge al vespre algú m’ho va dir extraoficialment. I dilluns al matí, ja de manera més oficial, en una reunió amb en Pere Navarro abans de l’executiva de la tarda.

Una reunió tensa, imagino.

En absolut. La meva reunió amb en Pere Navarro va durar cinc minuts. Era una possibilitat que jo ja tenia assumida i que ell i jo teníem parlada. Es tractava només de veure quins altres moviments es produïen.

A quins moviments es refereix?

Un d’aquests moviments, per exemple, era el d’oferir-me la vicepresidència del Parlament. I és el que s’ha complicat, perquè afectava una altra persona. I quan una decisió afecta persones, sentiments, trajectòries… les coses s’han de fer molt ben fetes.

No sembla que li hagi suposat cap sorpresa, tot plegat.

Cap sorpresa. Jo sabia que el primer secretari del PSC, si creia que havia de canviar l’estructura bàsica de la direcció del grup parlamentari, intentaria com fos fer gestos perquè ni Quim Nadal ni Miquel Iceta apareguessin com a ja amortitzats per la política.

I vol dir que ho ha aconseguit?

Finalment sortirà com sortirà, però en la intenció de Pere Navarro hi havia la voluntat clara de posar en valor les dues persones que substituïa al capdavant del grup parlamentari.

Així, potser és la premsa qui n’ha fet un gra massa d’una operació tan normal i senzilla?

Bé, són els mitjans els que administren la forma com domina l’actualitat. I l’administren en funció de la conjuntura. Si la conjuntura em converteix a mi en actualitat i d’aquí a un mes he desaparegut del tot, forma part de la normalitat mediàtica.

Poc abans de la seva substitució havia animat la gent a assistir a la manifestació de la Diada. Hi ha una relació de causa-efecte o és simple coincidència?

Estic convençut que no hi va tenir res a veure. Perquè de la mateixa manera que el meu partit ha dit que com a tal no va a la manifestació però hi ha hagut gent que en forma part que ha dit que hi anirà, es pot establir un paral·lelisme -rocambolesc si vostè vol- amb aquells que diuen que el Govern no hi va, però sí els seus membres a títol personal.

Amb això vol dir que li sembla bé o malament aquesta postura?

Simplement dic que es pot fer una similitud entre el Govern i el PSC. Ells no hi van, però sí alguns dels seus membres a títol personal.

Perquè quedi clar: es tracta d’una renovació o d’una purga?

Si la gent analitzés què representem en Miquel Iceta i jo, entendria fàcilment que no és una purga, perquè representem una llarga història dins del PSC, però amb posicions polítiques no sempre coincidents. Com per exemple pel que fa a la qüestió nacional. No és una purga, sinó una simple voluntat de renovació en la direcció del grup parlamentari, per fer-la més coincident amb la direcció del partit que va sortir del darrer congrés. Ara bé, una cosa són les intencions i l’altra són els resultats.Els resultats serà la gent qui els jutjarà, no jo.

Aquesta renovació serà un revulsiu o pot suposar tot el contrari i esclatar a la cara del partit?

(Pensa una bona estona) Prefereixo no opinar, perquè sóc part implicada. Tant de bo sortís bé. Essent una de les persones substituïdes, tinc un altíssim interès en què surti bé. En tinc alguns dubtes? Sí.

Quins?

Dubtes raonables, que són de caràcter personal i polític. Però no els puc expressar perquè he de desitjar que surti bé.

CiU, que estava passant una època políticament baixa, s’està fregant les mans gràcies a aquesta darrera operació del PSC?

Jo sé que Convergencia està considerant aquests dies com a dies que li són favorables. Per tant, segurament sí, des del seu punt de vista de l’enrenou col·lateral que s’ha produït, amb interpretacions que no són exactes, considerin que els afavoreix.

Destacats socialistes gironins -el seu germà Manel entre ells- es plantegen la possibilitat d’abandonar el PSC a causa precisament d’aquesta “renovació”. Comprèn la seva postura?

En absolut. A tots aquests els dic que el que han de fer és quedar-se i posar-se a treballar més a fons en la defensa de la seva manera d’entrendre la política i el partit. Que s’hi posin a Girona, que s’hi posin a la Federació de les comarques gironines, que s’hi posin a nivell nacional, i que se sentin més implicats que mai.

Escolti què em va respondre tot just el juny Pere Navarro a la pregunta de si Joaquim Nadal continuaria fins a final de legislatura com a president del grup parlamenari socialista: “Joaquim Nadal és avui el president, com Miquel Iceta és el portaveu, i la previsió és que segueixin així. Ara bé, en política mai se sap[…]. La intenció hi és, per això els vam nomenar, perquè fessin una tasca al capdavant del grup”.

(Riu) Bé, hauríem de dir que durant l’estiu ha fet valer el “mai se sap”.

Haurà tingut a veure en la seva substitució -i en el”mai se sap”- els que l’han acusat de ser massa tou amb el Govern al Parlament?

Jo hauria pactat moltes més coses amb el Govern de CiU. Sóc dels que crec que, atesa la situació d’emergència nacional que estem vivint, tots els pactes en temes realment importants que haguéssim pogut fer els socialistes amb Convergència, haurien anat en favor del país i de la gent.

Suposo que aquesta visió de la política el devia dur a xocar amb altres membres del partit.

Aquests que creuen que els pactes amb el Govern en una situació com l’actual són negatius, s’equivoquen i es continuaran equivocant. I els que de forma sectària creuen que els partits estan creats per barallar-se permanentment per un titular de premsa al dia, s’equivoquen també. La gent a vegades ens demana que siguem capaços d’apartar les diferències i posar-nos d’acord.

Parla dels dos grans partits catalans?

Jo sóc un gran partidari d’acords centrals, tant a Catalunya com al món municipal, entre el PSC i CiU.

Sociovergència, per tant?

No, això no és la sociovergència. No parlo d’un conjunt d’acords a què arriba la cúpula en una coincidència d’interessos dels dos partis. Em refereixo a mantenir les discrepàncies, continuar fent oposició, amb tants enfrontaments verbals i dialèctics com calgui, però aparcant les diferències i dient: en això, en això i en això, que és transcendental per al futur del país, ens posem d’acord. No ens podríem perdonar que en un futur se’ns fes culpables d’haver-nos estat barallant per la cadira sense haver-nos preocupat del que afecta la gent.

Com per exemple aquest projecte que ha de substituir Eurovegas?

(Riu) Si la carambola anunciada s’acaba convertint en realitat, serà positiva: falla Eurovegas, que part de la societat considerava contrari al model turístic, i de passada deixa de posar-se en risc un entorn natural al Llobregat. I després es troben uns inversors per construir en uns terrenys ja urbanitzats i qualificats a prop del gran resort turístic de la Costa Daurda. És una bona operació per a Tarragona, per al país… i per a “la Caixa”. L’únic que falla en la carambola és que el Govern no hagi pensat res per potenciar també l’oferta turística al nord de Barcelona.

Hi ha hagut dirigents del PSC que fan seguidisme dels independentistes?

El PSC ha dit de moltes maneres diferents que no és un partit independentista. Ara bé, molts dirigents socialistes s’han adonat que el conjunt de la societat catalana, des de la sentència contra l’Estatut, ha basculat cap a posicions independentistes. I en un intent de resituar el PSC, perquè no sembli que hem quedat fora del mapa, sí que és possible que alguns facin seguidisme de l’independentisme. Però crec que el gruix principal ho han fet per evidenciar que hem entès que la societat catalana en el seu conjunt s’ha mogut.

No s’hauria de moure el partit com a tal, més cap al nacionalisme o més cap a l’esquerra?

Crec que no. Hem viscut justament la permanent esquizofrència entre els que volien molta més esquerra i molta menys nació i els que volien molta més nació i molta menys esquerra. No. No existeix contradicció entre l’agenda social i l’agenda nacional. El nacional és el millor marc on es pot desenvolupar l’agenda social d’esquerres d’un partit d’esquerres. El marc és la nació i la identitat, i el contingut són les polítiques pel benestar de la gent.

Ha onejat mai una estelada?

No, jo voldria veure tots els catalans darrere la senyera, no pas només uns quants catalans darrere l’estelada.

Què canviarà si dimarts hi ha dos milions de persones manifestant-se a Barcelona?

Amb la força del que hagi passat dimarts, Artur Mas i Rajoy han de ser capaços en la seva trobada del dia 20 d’establir un diàleg que respongui a les queixes dels ciutadans que es consideren maltractats. Si un o altre no són prou intel·ligents per donar resposta al clam del carrer que diu “feu el favor de no continuar rascant-nos la butxaca, sigueu justos amb Catalunya”, s’anirà trencant el pacte constitucional de l’Estat, que ja està molt a les acaballes.En 34 anys, les classes dirigents haurien liquidat el capital polític de la transició i el pacte entre Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“ARRACONAT? NO, SUBSTITUÏT. SENTO UNA GRAN INCOMODITAT”

Entrevista a El Punt Avui

Foto: Manel Lladó.

El principal afectat pels canvis imposats per Pere Navarro, Joaquim Nadal, diu per primera vegada clarament allò que fins ara havia insinuat, i és que no es tornarà a presentar a les eleccions al Parlament. Tocat encara per les darreres decisions del partit, analitza la situació del PSC i aposta per una Diada amb molta participació.

Anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre, ara que ja no és president parlamentari?
No. No podia anar-hi i no puc anar-hi. No hi aniré.

Hi ha diputats socialistes que ja han dit que hi anirien…
Sí, hi ha diputats, diputades, militants i simpatitzants que hi aniran a expressar el seu malestar per una situació injusta amb Catalunya tot i no compartir el lema de l’organització convocant. La llàstima és que el president Mas hagi desaprofitat l’oportunitat d’encapçalar-la i de convocar-la amb ampli sentit unitari i transversal.

Ara se sent més alliberat a l’hora de prendre algunes decisions?
No és la paraula. Ara tinc menys responsabilitat i en aquest sentit tinc menys condicionants.

Vostè anava massa per lliure i l’han volgut collar?
El meu sentit de la llibertat l’he exercit sempre amb una gran responsabilitat. No, no m’han volgut collar i no podien.

És important que aquesta Diada molts catalans surtin al carrer?
Jo crec que sí. L’estat de queixa és molt generalitzat i molt justificat. Contra els que creuen que se sortirà a defensar privilegis, hem de dir que la majoria de la gent sortirà a reclamar llibertat, justícia i equitat.

Què creu que expressaran? La petició d’un estat propi? Un malestar generalitzat?
N’hi ha que un estat propi; uns altres, una hisenda pròpia; molts, la protesta contra el maltracte i la injustícia, i la
reclamació dels drets bàsics, treball i justícia.

Espanya ens maltracta?
Crec que l’aparell de l’Estat i el govern ens maltracten; no crec que Espanya i els espanyols ens maltractin.
Està d’acord amb l’expresident Jordi Pujol que, davant d’aquesta situació, s’ha de deixar de fer “la puta i la Ramoneta”?
Si ell estigués disposat a admetre que justament ell ha estat el màxim exponent d’aquesta manera de fer, estaria radicalment d’acord a deixar-ho de fer.

Veu en un futur una Catalunya independent?
Veig les raons, però em costa més veure les possibilitats. I el recorregut.

Què ha de passar el 12 de setembre, o el 13…?
Que passada l’efervescència tothom s’ha de posar a treballar en la direcció del redreçament de l’economia, del reforçament de la cohesió i en la construcció d’un projecte nacional que respongui a les necessitats dels set milions i mig de catalans.

I quan a Madrid el govern de Rajoy digui que no al pacte fiscal, què ha de fer Artur Mas? Convocar eleccions?
El president Mas ha de negociar i buscar solucions. Convocar eleccions seria confessar el seu propi fracàs. No hi ha d’haver una escalada exponencial de resultats no tangibles. Qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya s’ha de deslligar dels processos electorals. Les eleccions són per formar majories. Les consultes són per definir horitzons.

Vol dir que ara tocaria fer una consulta sobre el futur de Catalunya?
Crec que sí.

Parla d’una consulta sobre la independència?
Parlo d’una consulta sobre el nostre marc polític

Després d’una trajectòria com la seva, se sent arraconat amb la reestructuració del grup?
No, només em sento substituït. És cert, però, que sento una gran incomoditat.

La paraula potser és que se sent desaprofitat?
Espero que em sàpiguen aprofitar amb totes les meves potencialitats.

Té la sensació d’estar en un final d’etapa?
D’una etapa final de la meva vida parlamentària al Parlament de Catalunya, sí; d’un final d’etapa de la meva
vida política, no.

Es tornarà a presentar a les pròximes eleccions al Parlament?
No em tornaré a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Duri el que duri, aquesta serà la meva darrera legislatura.

Tornarà a la universitat?
Depèn de com orienti la meva acció política quan deixi de ser diputat. Si puc ser útil en àmbits institucionals i de treball compartit, ho faré. Si no, tornaré a la universitat i ho faré compatible amb un treball de pensament i de reflexió política.

El PSC havia de ser més dur amb el govern? A vostè se l’acusa d’haver estat massa pactista, massa tou…
Jo no ho crec. Ben al contrari: crec que hem desaprofitat l’oportunitat de mantenir un to rigorós d’oposició i alternativa i alhora d’haver tancat grans acords negociats de país atesa la situació d’emergència nacional.

De fet, el govern de Mas ha pactat molt més amb el PP que amb vostès, tot i haver-li donat suport en la investidura…
CiU no va voler pactar res amb nosaltres més enllà de la investidura i ha fet miques el contingut d’aquell acord pactant-ho gairebé tot amb els principals adversaris de Catalunya.

CiU ha estat deslleial?
En les formes, no; en els continguts, sí.

La geometria variable que ha aplicat Mas els va descol·locar?
No, era previsible. Però la geometria variable ha afeblit el país, no l’ha enfortit.

Jo veig un PSC desorientat. Vostè no? El PSC sap on va?
Crec que el PSC està construint el seu nou camí en una societat que ha canviat molt i de pressa.

Hi ha hagut una purga del sector catalanista?
No. Els grans canvis, Nadal i Iceta, representen els horitzons més amplis del partit i no un sector. Més aviat són canvis que s’han de llegir en clau postcongressual.

En tot cas, s’ha fallat més en les formes que en el fons?
Les formes han obert ferides innecessàries. El fons el jutjarà el futur.

Ernest Maragall ha estat maltractat?
No!

Entén que Higini Clotas se senti maltractat?
He parlat amb ell i comparteixo el seu sentiment.

La sensació és que el sector catalanista té més pes entre l’electorat del PSC que no pas en l’estructura del partit…
El sentiment catalanista té més pes en la societat que en el partit, però el PSC es reclama hereu del catalanisme polític des de la seva fundació. I ho fa de manera potser imperfecta, però generalitzada.

Però hi ha una llarga llista de noms atribuïts al sector catalanista del PSC que els darrers anys o han desaparegut o han estat arraconats…
Això és el que a mi em fa dir que, al PSC, no hi sobra ningú, però que hi falta molta gent, i recuperar noms històrics i incorporar-hi les noves generacions.

De vostè sempre s’ha dit que és del sector nadalista, i que aquest ha estat el secret per mantenir-se sempre en primera línia…

Doncs no. Més aviat he representat sempre un sector institucional del partit, clarament socialdemòcrata, catalanista i pragmàtic partidari de les polítiques de proximitat i de la necessària exemplaritat de la política.

Veu un PSC en perill de fractura?
No l’hi veig i no l’hi vull veure. Vull veure tots els esforços concentrats en la conciliació definitiva de l’agenda social i l’agenda nacional sabent que la societat catalana s’ha mogut i sabent que les nacions es construeixen amb el benestar de la gent i preservant els seus drets i la identitat col·lectiva.

No deixa de ser sorprenent que el PSC hagi passat de governar a la Generalitat i pràcticament arreu, a ser a l’oposició pertot i que pateix un desconcert generalitzat. Què ha fallat pel camí? Quina autocrítica ha de fer el PSC, d’aquest període?
Seria molt llarg. El fracàs de la via estatutària és clau i el desconcert dels governs de progrés també hi ha influït. La voluntat de mantenir discursos complexos en una societat marcada per la immediatesa ha afeblit el projecte, i les ambigüitats en alguns temes es paguen cares.

Els canvis solucionen el problema de lideratge que té Navarro?
Les primàries han de resoldre i aclarir els lideratges del PSC

S’haurien de convocar primàries com més aviat millor?
Sí.

I com haurien de ser, aquestes primàries?
Obertes a militants, a simpatitzants i a la ciutadania, amb inscripció prèvia i a dues voltes, segons la meva opinió personal.

 

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“POT SER QUE EL PSC, SABENT EL QUE VOL, NO HO TRANSMETI”

Entrevista a El Punt Avui

“CiU haurà de decidir si continua una política suïcida”

“Es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases”

“La gestió portarà a veure si preval el model de servei públic o el d’una majoria de dretes”

“Tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari”

Xevi Xirgo / Anna Serrano

“Sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer en l’objectiu futur”

A punt de complir-se els cent dies de la nova direcció del PSC, Joaquim Nadal repassa la situació del partit i les relacions amb CiU, començant pel gir sobiranista del seu 16è congrés.

Com veu el viratge de Convergència cap a l’estat propi?
De l’escenificació, se’n desprèn un congrés cap endins, per satisfer els assistents respecte a la seva coincidència amb objectius propers al sobiranisme, i un altre cap enfora, ple de cauteles. Són les que marca el president Mas i recull el nou secretari general quan afirma que CDC és molt més que un partit independentista per dir que no ho és. En el fons, es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases però sabent que no hi ha cap objectiu polític a compartir a Catalunya que no sigui amb un gros social ampli que, avui, no es pot donar per descomptat.

No hi veu canvis substancials?
Si la imatge és el viatge a Ítaca és una travessia plena de dificultats i que, a més, s’ha de procurar que sigui llarga. Quan responsables com el secretari d’organització, Josep Rull, diuen que la independència no és el problema, sinó la solució, però que sent realistes han de pactar amb el PP, donen la doble dimensió del missatge: la brutalitat del dia a dia, que és d’un realisme pragmàtic fora de dubte, i l’opció de marcar un horitzó de futur utòpic que encara està per definir i construir.

CiU ha retirat Josep Puigbò com a candidat a la Corpora-ció; han arribat a un acord?
No. Això deixa les coses en la proporció que dóna l’aplicació ordinària dels mecanismes parlamentaris establerts. Tres, dos i un. És difícil d’entendre que el repartiment sigui conseqüència d’un acord anterior quan el grup que en té un sembla que per acord previ podria acabar tenint la vicepresidència. Demà votarem i la gestió portarà a veure si preval el model de servei públic que defensem o si s’intenta desvirtuar fent ús d’una majoria de dretes.

Ara per ara, doncs, no se senten en el consens de la CCMA?
Podem estar dins del consell amb dos representants, però no en el ple consens. L’aposta de CiU amb un instrument de nacionalització catalana de primer nivell és molt arriscada. Si fos coherent amb la seva agenda política identitària, el consideraria no negociable amb el PP.

I si CiU no troba en el PSC l’estabilitat que busca?
No l’han buscada mai. Si ho haguessin fet, l’haurien trobat. En el pressupost, si haguessin renunciat a eliminar successions, en els comptes d’aquest any si hi haguessin introduït un parell o tres de coses i també a la tele.

Pot ser que el PSC estigués tan immers en el debat intern que costés saber qui és?
No costa gens. El PSC és qui és en cada moment. A efectes polítics, és el primer secretari, el secretariat i l’executiva. Abans, José Montilla i, ara, Pere Navarro. I amb els dos, en la via parlamentària, Joaquim Nadal i Miquel Iceta.

Hi ha acord en l’oposició que ha de fer el PSC?
Que hi ha algun sector del PSC que pensa que viuríem més tranquils anant a la confrontació permanent? Segur. El país i el partit s’ho poden permetre? No. Hi ha qui diu: “Com que vau pactar la investidura, després vau votar en contra del pressupost, després a favor de les òmnibus i finalment n’heu desaprovat una, ningú no us entén perquè no pareu de fer ziga-zagues.” Les ziga-zagues marquen un perfil i punts d’acord en què ens hem entès i de desacord en què no. En els últims, és CiU la que no ha volgut arribar a un acord.

El PSC queda a l’ombra del PP?
La que està quedant a l’ombra del PP és CiU i el govern. De vegades, la que fa de portaveu del govern és la presidenta del PP.

Però el PP guanya centralitat.
No. El PP guanya pes polític, no centralitat, per reconeixement, sobretot, de CiU. Si guanyés centralitat deixaria de plantejar la batalla de la llengua, el pacte fiscal… i de totes les coses en les quals esmena la plana al seu soci de govern de CiU. El PSC no està a l’ombra del PP, en fuig perquè n’està als antípodes. Però la interpretació denota un estat d’ànim col·lectiu que tendiria a explicar el PSC no tant en funció de la seva història, trajectòria…, sinó en funció dels objectius polítics dels altres.

Dins del PSC no hi ha un mea culpa en el sentit que cal ressituar-se i fixar el rumb?
El PSC ha de fer això i ha de trobar la manera de transmetre-ho. Pot ser un problema que, sabent el que vol, no ho transmeti. Però no es pot prejutjar que no sabem on anem.

El problema és de transmissió?
El problema és que hem reculat; venim del govern, hem de passar un dol, purgar errors del govern de Zapatero i alguns de nostres. Hi ha qui diu que el PSC ha desmantellat la seva pròpia obra de govern. No. La reivindiquem amb l’orgull legítim d’haver afrontat el creixement demogràfic del país en més d’un milió de persones i alhora haver-lo equipat per als temps de crisi com mai. Hi ha dèficit i endeutament? Sí, però proporcionalment no més que el que vam trobar l’any 2003, tot i que les circumstàncies són diferents.

Com està la relació amb CiU?
Anem parlant. CiU haurà de decidir si vol continuar una política suïcida que podria portar el país al límit de l’explosió social o posar-se a treballar en una política que relativitzi la tisorada, proporcionalitzi els ajustos en funció de la renda i ajudi a crear dinàmiques de confiança i d’ocupació. Hauran de revisar el càlcul immediatista de “m’entenc amb el PP perquè em deu uns calés i a veure si els cobro”.

En la política suïcida, hi inclou la transició nacional?
Són suïcidis diferents.

Però hi ha una qüestió identitària que ha canviat…
Quan la gent es troba al caire del precipici no s’està de filigranes identitàries. És clar que el preu de la solidaritat que paga Catalunya no ens pot dur a l’autoimmolació. El PSC està a favor d’un nou pacte fiscal, d’una certa solidaritat, però de posar-hi un límit. Això s’ha de jugar a fons junt amb una agenda social. Volem un pacte social i que no es barregi el pacte fiscal amb un objectiu no plenament compartit per molts sectors de la societat catalana, que és la independència. Que no s’alimenti tot un món a l’entorn de la idea del sobiranisme que nodreix un sobiranisme freaky que va contra la idea de la sobirania.

Què vol dir?
Banderes, insubmissió fiscal, l’Assemblea Nacional, la de Municipis per la Independència… Tot és legítim. Però tot sumat mor en les seves pròpies contradiccions i en l’ambigüitat de CiU. Els socialistes volem un nou pacte fiscal i més autogovern? Sí. Ho plantegem amb un full de ruta que ens porti a Catalunya com a estat independent dins de la UE? No. Determinats sectors de l’independentisme neguen qualsevol legitimitat democràtica als que defensen les seves idees no independentistes. CiU alimenta aquests focs que no sap si podrà apagar. I alhora, alimenta la confusió amb un cant a l’Europa federal que nega els mateixos federalistes.

Una consulta sobre el pacte fiscal no té cap sentit?
El tema no és la consulta, sinó els termes que facin possible un pacte fiscal que signifiqui més diners per a Catalunya. Si l’element d’agitació és la consulta, que pot acabar alimentant més frustració però servir per remenar la cua un cert temps, això porta a una lògica. O pots triar-ne una altra, que és: tinc un ampli acord sobre el pacte fiscal, una porta oberta a la negociació amb Madrid i estic en disposició de concretar una nova manera d’administrar els recursos dels catalans que signifiqui fer-ho des de Catalunya, capacitat de gestió, una corresponsabilitat i un límit a la solidaritat. I, amb tot això, anem a negociar.

Hi ha un greuge nacional, hi ha un problema entre Catalunya i Espanya?
El greuge nacional CiU el té mal enfocat i, per tant, és de no-resolució. Si parlem del PSC, tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari i no hi interferís constantment. No hi ha dues ànimes, catalanista i espanyolista, sinó una més d’esquerres i una altra més socialdemòcrata, negociadora i eventualment identitària.

I, amb això, com ho fa el PSC perquè el seu missatge quedi clar?
Posicionant-se amb més claredat sobre els temes, sempre. El que demano per a CiU, doncs exercint-ho proactivament. No esperar a respondre a la conjuntura, sinó prendre la iniciativa. Com va fer Pere Navarro amb el tema del pacte fiscal.

Hi ha un problema de visibilitat pel fet que Navarro sigui extraparlamentari?
És una opció triada. És un handicap indiscutible. Jo, que tinc més visibilitat parlamentària, sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer respecte al seu objectiu de futur. Perquè tinc presència, però ja ho tinc tot fet i cap ambició. Puc posar al seu servei tota la meva visibilitat parlamentària. El grup parlamentari és avui el principal executor de la línia política que el PSC triï.

A l’hora de fixar la posició o de fer sentir la veu del PSC, el PSOE no és un problema o com a mínim no ajuda?
No. En algun moment el PSOE ha estat un problema, en d’altres ha estat la solució. Què passa? Que les vegades que ha estat la solució no compten, com en l’aprovació de l’Estatut. Que el PSC ha de tendir a fer que predominin els cops que el PSOE és la solució i ha de ser capaç de neutralitzar els cops en què serà un problema, és evident.

Negocien ja la veu pròpia?
Pere Navarro ha parlat dues vegades amb el secretari general del PSOE i han de continuar parlant. I s’han de fixar posicions.

El PSC ha perdut actius com ara Hereu, Castells, Mascarell…, una sèrie de cares conegudes que han desaparegut.
El PSC havia de fer una transició generacional. Algun d’aquests noms desapareixen perquè no suporten la pressió d’un context negatiu enmig de les primàries de Barcelona. En el cas d’Hereu, fa un pas enrere i altres han passat a un segon pla, però res indica que no tinguin una possibilitat de passar a un primer pla i jugar el seu paper.

El CEO situa Navarro com un desconegut; estan preocupats?
Els lideratges es construeixen. I Navarro ha de construir el seu lideratge i la seva imatge. Té bona imatge com a alcalde de Terrassa i ara la pot construir com a líder del PSC. L’any 1995, el meu nivell de coneixement també era baix i en el procés cap a les eleccions autonòmiques va millorar substancialment.

Una hisenda pròpia?
Joaquim Nadal creu que del congrés de CDC d’aquest cap de setmana queden moltes idees per concretar, com ara la formulada pel president del partit i de la Generalitat, Artur Mas, que si fracassa el pacte fiscal Catalunya impulsarà la seva hisenda pròpia. “Què vol dir insubmissió fiscal?”, es demana el president del grup parlamentari del PSC. “Costa de creure i costa de veure”, conclou el cap de files dels socialistes a la cambra catalana.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

LA MEVA JOGUINA PREFERIDA

Participació en el Reportatge del diari ARA, en el qual diverses personalitats conegudes recorden amb què jugaven a la seva infància

“Era un veler de fusta una mica precari”

“Tenia tres anys i mig i em mirava el món amb timidesa i una ganyota a la cara. La platja de la Fosca apareix solitària amb el castell de Sant Esteve al fons. Baixàvem amb barnús i el vaixell era un veler de fusta una mica precari de definició molt elemental. Joguines per a un estiu. Eren estius llargs de tres mesos, de mares a càrrec de la mainada i pares de cap de setmana i de gelats de tall a compartir. En Joan del carro repartia cada matí el gel per a la nevera. Baixàvem a la platja a les dotze i pujàvem a les dues. Érem quatre gats”. [Joaquim Nadal]

 

Si voleu veure el reportatge cliqueu aquí.

 

“ESTIC SOSPESANT TORNAR-ME A PRESENTAR A PRIMER SECRETARI”

Entrevista al Diari de Girona

Jesús Badenes

Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.

Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?

El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.

En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?

Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.

El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?

La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.

Quin balanç fa per la delegació de Girona?

Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.

El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?

No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.

Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?

No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.

En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?

Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.

En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.

La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.

Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?

Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.

 

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/portada/2011/12/21/sospesant-tornar-me-presentar-secretari/537724.html