Joaquim Nadal i Farreras

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SANTIAGO SOBREQUÉS

Intervenció en la taula rodona sobre Santiago Sobrequés, organitzada per l’Institut Jaume Vicens Vives, amb motiu del centenari del seu naixement. Girona, 17 de febrer de 2011. Publicada a Metastasi, butlletí informatiu de la Fundació Jaume Vicens Vives, maig 2011

La vida professional

  Santiago Sobrequés, com Jaume Vicens Vives, va ser alumne de l’Institut vell, que és l’antecessor de l’actual Institut Jaume Vicens Vives.  Jo vaig viure el moment del trasllat coneixent prou a fons a Santiago Sobrequés. Estava molt content de poder aconseguir el canvi i que, finalment, deixar aquell vell casalot del carrer de la Força, antic convent dels caputxins, estalviés tantes incomoditats. Allí, però, era molt més important el contingut que el continent, i el més important eren les classes que s’hi feien, no l’espai que hi havia; calia anar a jugar a bàsquet al pati de baix, un pati que no tenia unes dimensions superiors a mitja pista de bàsquet i el pati de veritat pels nois eren les escales i la plaça de la Catedral.

    Jaume Vicens i Santiago Sobrequés després d’estudiar en aquell Institut, van anar a estudiar a Barcelona. Després, un cop llicenciats, el primer va fer carrera a Barcelona i, el segon, va fer una itinerància com a docent a l’ensenyament secundari fins que va acabar per anar a parar a l’Institut del qual n’havia sigut alumne. Durant gairebé trenta anys en seria catedràtic d’Història i una part  n’exerciria de director. Jaume Vicens Vives no va ser mai professor d’aquest Institut on ens trobem, però en canvi és qui li dóna el nom. Quan Sobrequés va morir, l’any 1973, s’endegava la construcció de l’Institut del carrer Migdia, prop de les casernes, i el claustre de professors va acordar batejar-lo amb el seu nom.

    Sobrequés, com a docent, va tenir una trajectòria itinerant: Terrassa (1933-1937) amb les oposicions de l’època republicana, Màlaga (1940-1941), Figueres (1941-1942), la Seu d’Urgell en un altre concurs l’any 1942 i, finalment, plaça en propietat a l’Institut de Girona, d’on ja no es mouria mai més. Havia arribat a casa, tot i que ell tenia expectatives d’arribar un dia a imitar el seu company i amic, Jaume Vicens Vives, i poder ser catedràtic d’Universitat.  Ho va acabar sent  lamentablement, però, només els tres darrers anys de la seva vida. Per tant, no va poder gaudir de la culminació de la seva carrera acadèmica, aspiració que es va ben guanyar.  La llarga tasca docent, en paral·lel a la recerca i les publicacions, van acreditar una trajectòria i un prestigi que li van permetre  ensenyar al Col·legi Universitari de Girona, vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, des d’on va fer les oposicions i hi va guanyar la càtedra que exerciria poc temps des de Girona.

    Havia estudiat Història i Dret,  la docència li venia de família, el seu pare era professor de música  i la seva mare de Geografia i Història, tots dos exerciren a la Normal. Tenien una botiga de música a la Rambla, on Santiago Sobrequés va dedicar molt temps, quasi trenta anys, a tirar endavant un negoci familiar. Foren les tres dècades que compaginaria amb la docència i direcció d’aquest Institut.

   Durant mes d’un segle, aquest Institut públic va ser l’únic de tota la província junt amb el de Figueres, fou aquí a Girona on Santiago Sobrequés hi va desenvolupar allò que ell i Jaume Vicens Vives predicaven amb els materials didàctics que elaboraven: atles i mapes muts fets conjuntament, tots els llibres d’ensenyament secundari i de batxillerat (joves de 10 a 17 anys). Són un munt de llibres de Geografia, Los paises del mundo, d’història d’Espanya, d’Historia moderna y contemporánea, un conjunt de llibres molt apreciats i molt divulgats a instituts de tot Catalunya i Espanya. En bona mesura reflectien un vessant pedagògic que tenien molt endins tant Jaume Vicens, com Santiago Sobrequés. Ambdós coincidien en una idea, si no t’entraven les coses pels ulls, si no eres capaç d’interpretar un mapa, de veure la localització de l’activitat econòmica, de les comunicacions urbanes, de les infraestructures o de la indústria en un atles temàtic, no eres capaç d’entendre la realitat. Saber llegir un mapa de carreteres passa, en un moment o altre, per saber llegir un atles. Tots dos ho van fer molt bé, a més Santiago Sobrequés va mantenir una relació més directa amb els alumnes del seu Institut que beneficià els productes pedagògics que elaborava i que després venien.

En aquella època havien de complementar els salaris amb drets d’autor, venent els llibres i treballant moltíssim. Van escatimar hores de la vida familiar per a poder dedicar-se a la recerca històrica. Malgrat tot, Santiago Sobrequés era un home tranquil, no s’atabalava mai, si els fills li tiraven un tinter damunt dels escrits que estava elaborant, o en algun treball que acabava d’escriure a màquina,  no perdia la calma i s’hi tornava a posar. Era de caràcter plàcid i capaç d’abordar amb una gran profunditat temes  molt importants per a la revisió de la història del nostre país. 

El ciutadà

Santiago Sobrequés va ser president del GEIEG (1960-1965) entitat que ja aglutinava una gran quantitat d’activitats esportives i ciutadanes de Girona.  A més, va ser soci fundador de l’Institut d’Estudis Gironins, creat per les dificultats que hi havia per realitzar treballs d’investigació, i que va representar un gran avenç.

     Abans de l’esclat de la Guerra civil, tota una colla d’amics, el mateix Jaume Vicens, Josep Claret,  Carles Rahola, joves i grans, van fundar la revista Víctors, de la qual en van sortir cinc números.  Agafaven com a títol i gairebé com a simbologia, aquells “víctors” que hi ha pintats en vermell al peu del campanar de la Catedral i que representaven les laurees dels estudiants. Crec que allí hi havia en potència aquesta voluntat d’intervenir d’una forma transversal a la vida cultural gironina. Aquest projecte s’acabà amb l’aixecament del 18 de juliol de 1936.  Finalitzada la guerra, Sobrequés es va trobar havent de superar un procés de depuració que ha estat explicat recentment en un llibre pel seu fill Jaume, tornar a trobar feina, afrontar el franquisme i tornar a fer oposicions per trobar l’estabilitat que necessitava. 

    Vicens fundà l’Editorial Teide, i van anar col·laborant, fent llibres junts. En Sobrequés va escriure una guia de Girona, de la col·lecció de les guies Teide, que prenien un toc de modernitat pels anys cinquanta, molt singular, les feien en tots els idiomes i era un intent per captar el turisme amb un cert sentit de l’anticipació.  Quan  Vicens venia a Girona anava a veure a S. Sobrequés a casa seva, el mateix indret on ell havia nascut. La senyora Sobrequés i els seus fills recorden el desbordant optimisme de Vicens amb frases com: “Santiago, això s’acaba”, referint-se a la caiguda del règim franquista.  I cada any per Fires o per Nadal, quan venia a Girona, indefectiblement deia el mateix: “Això s’acaba”. Però ni l’un ni l’altre van veure la mort de Franco. Allò que era la seva dèria, l’afany per modernitzar i transformar el país i aconseguir la superació d’una etapa llarguíssima de privació de llibertat, no ho van acabar de veure.

 L’esperit de Víctors,  Sobrequés va saber-lo vehicular, salvant totes les distàncies amb els treballs de la Comissió provincial de monuments, en els Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, fent col·laboracions a la revista Destino, i més endavant també a Presència, on signava amb pseudònim perquè eren invectives contra una situació immobilista que no hi havia manera de sacsejar. Fou  molt mordaç, desplegant un punt d’ironia que també va practicar a la vida. En els seus escrits, de caràcter més civicopolític apuntava aquest esperit per intentar posar en evidència les contradiccions d’un sistema que no acabava d’evolucionar.

Això és el que el va portar a  moure, juntament amb molta altra gent, el Cercle Artístic. El mateix va fer en fundar, amb molts d’altres, l’Òmnium Cultural a Girona o l’aventura col·lectiva de la llibreria Les Voltes. Quan l’Ajuntament de Girona va decidir convocar uns premis literaris – en castellà – va organitzar una gran comissió cívica que acabaria portant a terme el premi Prudenci Bertrana i tots els que van venir després. Eren els “antipremis” als oficials, als de la “Immortal ciudad de Gerona”, volien ésser, en certa manera, l’alternativa a una cultura oficial dirigida des de l’Ajuntament, que no connectava amb la vida de la ciutat. Seguint aquest camí,  va encapçalar un manifest a favor de l’amnistia l’any 1970, i moltes altres coses en un context molt determinat, el de la plena dictadura franquista.

Sobrequés mor amb el dictador encara viu, però en un moment d’evident crisi: l’actuació de la policia, les limitacions que els governador civils imposaven mentre arrancaven els primers anys del Col·legi universitari.

     Guardem algunes cartes en les quals explica fins a quin punt el governador civil va intervenir per impedir que Joan Reglà fos director del Col·legi universitari, o fins i tot en algun cas, la interferència perquè Modest Prats, que havia fet un discurs molt compromès en un missa determinada, continués com a professor del Col·legi universitari de Girona. I com tot això anava aglutinant les forces alternatives, les forces que buscaven un camí cap a la transició, per organitzar-se i lluitar contra un règim dictatorial, autoritari, que limitava molt  les llibertats col·lectives. Això és el que el portà també a comprometre’s amb el grup excursionista i cultural del GEiEG, com hem dit més amunt.

L’investigador 

    Fins l’any 1973, Santiago Sobrequés va treballar molt i molt, era  incansable. Tots els temes que va investigar els va anar publicant en revistes especialitzades, com els Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, o bé a la Revista de Girona. Participà en els congressos d’Història de la Corona d’Aragó amb molta freqüència que era el lloc on va fer la coneixença amb molts  altres investigadors del món de la Història de Catalunya i la Corona d’Aragó. Va publicar a revistes d’universitats i instituts de recerca com Hispania, Anuario de Estudios Medievales, Estudios de Historia Moderna i l’Instituto Fernando el Católico. Va realitzar estudis sobre les famílies jueves gironines, va publicar epistolaris de reis amb els jurats de la ciutat de Girona, va escriure molts treballs de recerca sobre la mateixa Guerra civil del segle XV,  el cens i la població de la ciutat de Girona de 1462 i tot un conjunt de temes que afloren amb gran potència en diverses recopilacions a partir de l’any 1970.

La projecció i el crèdit de Sobrequés, un pacient investigador, cal atribuir-los als seus mèrits i a les seves aportacions i també  als encàrrecs que va compartir amb Jaume Vicens Vives. El primer llibre que li dóna molta projecció, amb pròleg de Jaume Vicens on el defensa aferrissadament, fou  Jofre VIII de Rocabertí, senyor de Peralada y el ocaso de la Edad Media en el alto Ampurdán (1955). Un any abans es va fer càrrec de la biografia del rei Alfons el franc (1954) inclòs en el llibre Els descendents de Pere el Gran a la col·lecció de “Biografies catalanes”. Les “biografies catalanes” eren una Història de Catalunya que la censura no va permetre anomenar així i constaven d’uns dotze volums concebuts per Jaume Vicens i publicats per l’editorial Teide. L’any 1957 publicà en aquesta col·lecció un gran llibre, Els barons de Catalunya.

  El mateix 1957 Santiago Sobrequés va acceptar un repte, una tasca de síntesi molt seriosa, elaborar l’apartat sobre el patriciat urbà del volum II de La historia social y económica de España y América. També va fer un gran esforç de síntesi en redactar la Història de la producció del dret civil català fins a la nova planta, publicada pel Segon Congrés Jurídic Català (1971) (reeditat pel Col·legi Universitari de Girona el 1978 amb un pròleg del professor Font i Rius).

     El 1961 s’edita Els grans comtes de Barcelona, el pròleg del qual és, d’alguna manera, una declaració pública del dolor i la tristesa que li va provocar la mort del seu amic i on explicita com Vicens li va encomanar la redacció amb to convincent, imperatiu i testamentari.

   El 1973 Santiago Sobrequés i el seu fill Jaume publiquen dos grans volums La història de la guerra civil catalana del segle XV, aplec del conjunt de treballs que un i altre havien fet fins aquell moment. Més tard, Jaume Sobrequés s’ocupa amb molta insistència de preparar alguns reculls que apleguen obra diversa del seu pare. L’any 1973, l’editorial Curial va publicar El compromís de Casp i la noblesa catalana, i el 1975 editaria Societat i estructura política de la Girona medieval,  una obra útil i rellevant per a la història de la Girona medieval

   Amb tot, el més sorprenent de la figura de Santiago Sobrequés com a  investigador és que deixa tanta feina feta que encara avui produeix noves publicacions, de fet podem parlar d’obres pòstumes d’una enorme importància. Una, que li feia una il·lusió enorme, jo n’hi havia sentit parlar, va ser un encàrrec que li va fer Ramon d’Abadal: “Vull que el llibre sobre els diplomes carolingis dels comtats de Girona, d’Empúries, de Besalú i de Peralada, el facis tu”. Aquesta obra que deixà molt avançada (documentació d’abans de l’any 1000) l’acabarien el professor Sebastià Riera, Manel Rovira i Ramon Ordeix (Institut d’Estudis Catalans, 2003).

   El llibre Joan Margarit i Pau, la tràgica fi de l’Edat Mitjana a Catalunya, és un llibre d’Història en presentació quasi de novel·la. A principis dels cinquanta s’havia presentat a un concurs de biografies i va restar inèdit fins l’any 2006. El protagonista és el bisbe de Girona i  cardenal molt influent a la cúria romana. El mateix personatge que estudiaria l’anglès Robert Tate, amb qui va mantenir una llarga relació epistolar i sobretot una fecunda amistat.

   Les darreres publicacions les prepara  Jaume Sobrequés. Primer, Història d’una amistat,  un recull de tot l’epistolari que el seu pare i Jaume Vicens Vives van intercanviar de 1929  a 1960. És una font inexhaurible de detalls sobre la vida quotidiana, sobre l’estat de la investigació històrica, la vida política, la vida de la ciutat,  la vida a Catalunya, les relacions d’uns i altres. Aquesta col·lecció de cartes fou publicada per l’editorial Vicens Vives i l’Ajuntament de Girona, l’any 2000. Crec que aquest epistolari podria considerar-se també una obra pòstuma que afegeix crèdit a tot el que va ser la vida de l’investigador  Santiago Sobrequés. I, finalment, encara hi hem d’afegir un text inèdit publicat ara, Catalunya al segle XV, (Barcelona, Ed.Base, 2011), que és una de les aportacions als actes del centenari que ara estem començant a commemorar amb aquesta taula rodona.

Anuncis

17 febrer 2011 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SANTIAGO SOBREQUÉS

JAUME VICENS VIVES

Intervenció en una taula rodona sobre Jaume Vicens Vives, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, organitzada per l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona  

Moltes gràcies i bona tarda. Alcaldessa, directora, membres del Claustre de l’Institut Jaume Vicens Vives, fill gran de Jaume Vicens Vives: Pere Vicens Rahola, Director dels Serveis territorials, Defensor del ciutadà, exdirectors, alumnes…

L’any 1960, el mes de novembre, la revista Serra d’Or va publicar un número monogràfic d’homenatge a Jaume Vicens Vives, que acabava de morir el mes de juliol del mateix any. En aquest número s’hi publicava un article que obria tot l’exemplar monogràfic d’un monjo de Montserrat, el pare Jordi Pinell, que deia “en ocasions així, quan se’n va un dels nostres grans homes, és quan coneixem que vivim i treballem plegats per què som un poble”. I en aquest mateix número, pòstumament, s’hi publica l’últim article que havia deixat escrit Jaume Vicens Vives, probablement a la clínica de Lió, on l’havien operat d’un càncer de pulmó, de la secció que ell tenia en aquesta revista editada pels monjos de Montserrat, que es titulava “L’espill dels dies”. I en aquest article pòstum hi apareix molt clarament algun dels elements de la personalitat de Jaume Vicens Vives. Deia: “no em miris esblaimat d’aquesta manera, trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira. Si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per les nostres forces. Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua”.

I és una crida al compromís directe, immediat, concret, per aconseguir en el terreny de la història i de les llibertats, de la política i de la vida social i econòmica del país, un cert canvi en funció d’un lideratge que ell trobava a faltar i que d’alguna manera havia volgut no només excercir, sinó  incitar a d’altres a excercir-lo. I la veritat és que aquest to imperatiu, aquesta actitut d’engrescament col·lectiu, d’incitació a la col·lectivitat, de promoure la gent a implicar-se, a donar-se, a organitzar-se, coordinar-se, formava molt directament part de la personalitat de Jaume Vicens Vives, que va ser, ho ha dit el Dr. Mirambell, un gran mestre, en el sentit que va ser capaç de crear escola i de tenir deixebles, que va ser un gran historiador capaç de trencar motllos i d’obrir noves vies de recerca en el terreny de la història de Catalunya, de la història d’Espanya, de la història econòmica i social i de la història del món.

Va ser un gran empresari, potser no de grat sinó per força, i va ser capaç de fundar l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola, que derivaria anys més tard en l’actual editorial Vicens Vives, que porta el seu cognom. I va ser alhora un personatge implicat, de la forma en què es podia estar implicat en els anys 40 i 50 en la vida col·lectiva, fins al punt que el Cercle d’Economia, aquesta institució transversal amb presència de molts empresaris, però també d’intel·lectuals i de persones vinculades a la vida social i política de Catalunya, li reconeix, encara ara, un cert lideratge, un cert paper fundacional i un mestratge i un guiatge que mantenen com una herència viva de tot el que va ser capaç de fer Jaume Vicens Vives per moure i per promoure aquest àmbit de debat, encara avui tan viu, en aquests moments presidit per Salvador Alemany, president de l’empresa Abertis.

Jaume Vicens Vives va viure a Girona relativament poc temps, hi va viure de 1910 a 1924, hi va tornar l’any 1930 a fer el servei militar;  més tard, a primers de 1939 hi va passar unes poques setmanes, amagat, baixant del cotxe del seu cunyat Frederic Rahola, i decidint quedar-se i no marxar i esperant que acabés la Guerra Civil per sotmetre’s al procediment que ja ha estat esmentat, que no li va permetre recuperar la càtedra d’institut, etc. I, finalment, després i un cop normalitzada la seva reincorporació a la vida docent en l’àmbit dels instituts i després de la universitat, un cop va guanyar la càtedra de la Universitat de Barcelona, hi feia passades quasi cada vegada que anava a Roses i s’hi parava per diversos motius, un d’ells a trepitjar les fulles de la Devesa i un altre anar a veure el seu amic Santiago Sobrequés.

Si resseguíssim una mica la geografia de la ciutat, la part de la geografia de la ciutat que ens interessa en relació amb aquesta qüestió, trobaríem que a tocar de la plaça del Marquès de Camps, a la carretera de Santa Eugènia número 5, hi ha una placa d’aquestes que col·loca l’Ajuntament de Girona que diu “En aquesta casa hi va néixer Jaume Vicens Vives el mes de juny de 1910”. Fill del que era gerent de la Farinera Montserrat, propietat del senyor Ensesa i  de la senyora Victòria, que va quedar aviat vídua i que va tenir un taller de modista a la plaça del Gra. En aquesta casa on va néixer Jaume Vicens Vives hi va anar a viure molts anys més tard un altre personatge de Girona, que la Dolors Condom ha esmentat molt clarament, el seu més gran amic des de la infantesa, Santiago Sobrequés Vidal, que va ser director d’aquest institut molts anys, al carrer de la Força encara i que crec recordar que és el que va fer el trasllat cap aquí, que té una placa a la casa avui de “La Caixa”, a la cantonada del pont de Pedra amb el carrer de Santa Clara i el carrer Nou, on diu: “En aquesta casa hi va néixer Santiago Sobrequés Vidal”.

Si anem més cap a l’Eixample, gairebé a tocar el carrer Migdia hi ha també el carrer Joan Reglà, fill de Bàscara, catedràtic de la Universitat de València, deixeble de Jaume Vicens Vives, i a tocar el carrer Joan Reglà hi ha l’entrada de l’Institut Santiago Sobrequés. I aquí,  on som, hi ha l’Institut Jaume Vicens Vives que durant molts, molts, molts anys, dècades llarguíssimes va ser no un dels instituts de Girona, sinó per a la vida d’uns quants dels que som aquí, va ser l’Institut de Girona, l’únic institut de tota la vida, instal·lat a l’antic convent dels caputxins del carrer de la Força. Jaume Vices Vives hi fa, com ha explicat la Dolors Condom molt bé, els quatre primers cursos de batxillerat i aquí és on es comença a descobrir una personalitat magnètica, d’un personatge que era capaç d’engrescar a tothom, de dirigir, de liderar i de portar la gent cap a causes comunes. La família es desplaça a Barcelona per un cert trencament familiar com a conseqüència de la mort del pare, que provoca unes certes dificultats econòmiques que fan que Jaume Vicens Vives passi d’una situació relativament benestant a una situació no tan fàcil i és probable, això és collita meva només, però és probable que fent de la necessitat virtut, convertint en màxima el que seria el segell de la seva activitat tota la vida: sobreposar-se a les adversitats, passar per damunt de les adversitats, comencés una batalla personal amb ell mateix per guanyar crèdit acadèmic, primer en la carrera, després en els estudis com a historiador i una batalla de caràcter empresarial per fer forat econòmic, perquè amb el que guanyava com a docent no en tenia prou. I és aquesta lluita conjunta per transformar radicalment la història que es feia a Catalunya i a Espanya i, alhora, per aconseguir recursos econòmics addicionals per alimentar una família que anava creixent, el que el porta a alguna de les activitats que ha explicat el senyor Mirambell a l’hora de fer els mapes muts, de fer els atles, de començar a fer manuals per als instituts de Batxillerat, tan com començar a dotar-se del que seria una arquitectura científica i metodològica en el terreny de la historiografia, de combat, seguint en certa manera el que ell aprendria després a l’hora del descobriment, com deia l’Ernest Martí, de l’escola francesa dels Annals, que seguien les pases d’un dels seus fundadors Lucien Febvre, amb el seu llibre “Combats per a la història”.

La Història no és neutra, la Història és un combat, la Història es construeix des de la subjectivitat de cadascú, però la Història, naturalment, necessita fonamentar-se en recerques sòlides i ben plantejades. I d’aquest combat Jaume Vicens Vives formula dos, tres instruments principals. Una revista, Estudios de historia moderna, de la qual lamentablement, perquè la seva vida va ser curta, en van sortir només sis volums. Segon, una altra revista de combat, una mica perquè en el terreny d’una història que a vegades funcionava per inèrcia, el que es tractava era de fer crítica històrica i, si calia, només quan calia “no dejar títere con cabeza”; aquesta revista de crítica històrica de petites píndoles, d’anàlisi de les obres recensionades, era l’Índice histórico español.

I, finalment, un cop guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, el seminari i la biblioteca del seminari d’Història de la Universitat de Barcelona es converteixen en un viver, en un formiguer de debats al voltant de la Història, que ell després estén i continua en les trobades a casa seva, al carrer Santaló, crec recordar, on fins a les dotze en punt, mai més tard, perquè Jaume Vicens Vives escrivia de matinada. Era d’anar a dormir d’hora, relativament d’hora, i aixecar-se aviat,i quan estàs despert de bona hora era quan ell se sentia molt impulsat a la creativitat que ell evoca, en les recerques que hem comentat, els estudis sobre els remences, l’estudi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona, que és la seva tesi doctoral publicada per la Càtedra Història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1938, i tots els altres treballs que després aniran evolucionant cap a descobrir nous temes de la Història de Catalunya. De fet, la sèrie Biografies catalanes s’havia de dir Història de Catalunya i passa a ser unes Biografies catalanes perquè sota el nom d’Història de Catalunya, la censura no el deixava publicar i sota l’epígraf una mica més neutre -avui per a nosaltres això sona molt més innocent-  de “Biografies catalanes” la van deixar passar. I “Industrials i polítics” és el redescobriment del que va passar a Catalunya al segle XIX, revolució industrial, l’aparició d’una altra nova classe social, la burgesia, l’aparició d’una nova classe social, el proletariat industrial, les lluites obreres i sindicals i, alhora, el procés d’enriquiment de Catalunya fins a convertir-se en el motor i la fàbrica d’Espanya.

I és al voltant d’aquesta arquitectura, d’uns instruments concrets, i d’unes recerques personals que ell hi afegeix uns llibres de caràcter instrumental, molt de combat, que ja han estat esmentats i que completa després amb grans síntesis renovadores. Aproximación a la Historia de España i Noticia de Cataluña són això, revisions suggerents de la Història d’Espanya o de la Història de Catalunya, no contra però sí per superar Menéndez Pidal i Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro, i no contra Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, però per superar Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. I amb aquests dos petits manuals, més assagístics que llibres d’història, revoluciona el món de la Història de Catalunya i de la Història d’Espanya que després ell concreta amb els seus deixebles i col·laboradors en dos llibres bastant innovadors. Un, un manual, el Manual d’història econòmica d’Espanya, que és la transposició a llibre dels apunts de la Càtedra d’Història Econòmica, que ell passarà a ocupar abandonant la Facultat de lletres per anar a parar o introduir els estudis d’Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques per obrir un nou forat pels seus propis deixebles també comptant que hi havia una estratègia acadèmica per conquerir en part el món acadèmic espanyol.

I la síntesi màxima de tot el que representa la seva aportació innovadora és una magna obra molt ben il·lustrada, molt ben comentada, que és la Historia social y económica de España y América, obra en cinc volums, que Editorial Vicens Vives ha reeditat en format de butxaca i que és un element de síntesi de les aportacions aturades l’any 1960.

Han passat molts anys. De fet, sobre un segle, Jaume Vicens Vives en va viure la meitat i ara en commemorem cent del naixement i cinquanta de la mort. Jo no sé quants anys té l’Ernest Martí, però els altres tres de la taula hem viscut ja prou més anys dels que va viure Jaume Vicens. Jo en tinc 62, he viscut 12 anys més que Jaume Vicens Vives. Tampoc no sé l’edat dels vostres pares, no, però penseu en gent que tingui més de cinquanta anys i que estan en la plenitud de la vida i que ara en viuen, no cinquanta, sinó seixanta, setanta, vuitanta o noranta i què hauria sigut de la historiografia catalana i de tantes altres coses, amb Jaume Vicens Vives continuant en la seva activitat. Aquesta és una reflexió important que jo me l’he fet també, perquè l’any que Jaume Vicens Vives va morir és l’any que, després d’haver estat tres anys al Cullell, vaig tornar a l’institut on hi havia fet dos anys de preparatòria amb el senyor Etxebarría i amb la Carmen Barceló. I, per tant, jo no vaig conèixer mai a Jaume Vicens Vives. L’he conegut a través d’un deixeble seu, oncle meu, Jordi Nadal i l’he conegut a través de qui després seria el meu sogre, Santiago Sobrequés Vidal. Tots dos em transmetien, i també els que l’havien conegut, els fills de Santiago Sobrequés, aquesta impressió que era un home atractiu, ben plantat, líder, capaç d’engrescar a la gent i amb una voluntat de saccejar-ho tot i transformar les coses per intentar una reflexió aprofundida.

M’agradaria acabar, tornant al principi, tornant a la Dolors Condom, tornant al senyor Mirambell, i recordant amb textos seus o sobre ell, la relació entre Jaume Vicens i Girona. Josep Maria Muñoz, en el llibre biogràfic que va editar Edicions 62 diu, ja ho ha dit la Dolors Condom, també ho ha dit el seyor Mirambell: “a l’institut destacava pel seu físic poderós i per la seva capacitat de lideratge”. És el que en aquest llibret de 25 años después, l’autor de les històries sobre les batalles entre la Torre Gironella i l’illa del Ter diu “el jefe de la banda era un corpulento y hercúleo muchacho”, Jaume Vicens Vives. És també el testimoni d’un altre destacat intel·lectual, més en el terreny de la literatura, que no era de Girona, però que també va estudiar a Girona aquests anys, que és Guillem Díaz Plaja, que diu, parlant del Jaume Vicens Vives ja professor universitari, “una promesa centelleante, yo venía siguiendo sus pasos desde que le conocí en los patios del Instituto de Gerona. Tenía ya entonces un dominio cesáreo sobre sus compañeros de juegos como producto de una voluntad de acero”. Després ell ve a Girona com us he dit l’any 30, i ell mateix en un article que comença a fer-ne la recerca als anys 30 però que no publica fins a l’any 1947 en el volum dos dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Gerona después de la paz de Ryswick, quan el publica diu: “En 1930 cuando el autor de este trabajo acababa de salir de las aulas universitarias barcelonesas, diversas circunstancias le llevaron de nuevo al regazo siempre acogedor de Gerona, su ciudad natal. Compartía entonces las letras con la milicia y ambas actividades con una gestión burocrática en una firma comercial de la población”. Voluntat, amb la seva voluntat de recerca va fer que “frecuentara cada día el archivo municipal, donde me hallaba con la solitaria pero grata compañía de la señorita Masiá de Ros, también atareada con sus papeles y sus registros. Ella y el archivero de aquel entonces, el malogrado Luis Busquets, constituían las firmes pilastras de la investigación histórica gerundense”. (Reproduït també en el volum primer de l’Obra Dispersa).

Anem després a l’any 39, cita amb el testimoni de Frederic Rahola, el seu cunyat: “Vicens romangué unes tres setmanes per les rodalies de Girona, sembla que en contacte amb una família amiga fins que decidí tornar a casa on retrobà la seva esposa que ja el feia a França”. L’any 1947 li donen un premi, em sembla que és el Premi de la festa de la Virgen del Carmen, per un llibre que va publicar que es titulava Rumbos oceánicos i amb motiu d’aquest premi escriu una carta al seu amic Santiago Sobrequés i li diu: “si això surt a la premsa local, Los Sitios, -ara Diari de Girona-, i hi tens algun amic, fes-lo recalcar que el guanyador és gironí. No ho dic perquè em facin bombo, en sóc enemic, però sí per enaltiment de la nostra ciutat”. I a l’any següent, l’any 1948, quan guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, efectivament, sota el psudònim de Gerion, Carles de Bolós, fa un article el 28 de febrer de 1948 titulat “Otro gerundense que triunfa”.

Més endavant, Santiago Sobrequés, quan ha d’explicar els seus records de Jaume Vicens, escriu un article a la Revista de Girona i escriu una necrològica als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Explica que en el camí de Barcelona a Roses hi ha Girona, on hi para sovinet. I ens recorda que  “evocándola, Vicens Vives devenía casi lírico y soñador, facetas ciertamente poco acusadas en su recia contextura mental de historiador realista, económico y debelador de romanticismos”. I encara hi ha un moment que parlant amb algun dels seus amics, amb un carta li diu en relació amb la ciutat, que es preocupa i s’interessa per la ciutat i li agradaria no veure-la “caer en un provincialismo de vía estrecha que es el camino en el que jamás quisiéramos ver metida a nuestra venerable urbe”. I encara, en una entrevista que li va fer l’any 1953 Santiago Albertí, a la revista titulada Revista, quan li pregunta d’on li ve l’interès per la Història diu, també ha estat dit aquí d’una manera o d’una altra: “difusamente en el instituto de Girona, dando clase con el catedrático don Rafael Ballester, que era una eminencia. Por esto vine a Barcelona para estudiar Filosofía y Letras, entonces sólo tenía, infeliz de mi, la vaga idea de que enseñar Historia sería en el futuro algo muy divertido”. I en aquest context de l’evocació del Jaume Vicens Vives vinculat amb la ciutat de Girona, el mateix Sobrequés en aquest article que us comentava recorda com l’any 1944 va fer una conferència a la Cambra de la Propietat Urbana, l’any 1958 va fer una conferència per Fires de Girona, en el local d’Acció catòlica, a Casa Carles i com l’any 1959, un any just abans de morir, va fer una conferència en el cicle de conferències quaresmals que convocava el Grup Excursionista i Esportiu Gironí. No va tenir temps de més, va morir l’any 60. En aquesta mena de vides paral·leles a 10 anys de distància entre Jaume Vicens i Santiago Sobrequés, dos gironins de la quadrilla dels Piels, que donen nom a dos instituts de la ciutat, un mort a cinquanta anys, l’altre a seixanta-dos, realment hi ha una part important del que es va forjar en aquest institut al carrer de la Força. En aquesta generació de 1921 a 1927, que amb tanta precisió ha evocat la professora Dolors Condom s’hi van forjar diversos mestres, el gran mestre, forjador de deixebles que va ser Jaume Vicens Vives, que revolucionaria el panorama de la historiografia catalana i espanyola com explícitament reconeixia un deixeble seu, historiador britànic, nomenat sir per la reina d’Anglaterra, sir John Elliot, autor de La revolta dels catalans, el gran llibre sobre la revolta de 1640, que en una conferència al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya evocava els seus primers contactes amb Jaume Vicens Vives en aquestes trobades del pis de la casa del carrer Santaló.

Jaume Vicens Vives va viure poc temps, però va viure una vida vertiginosa i frenètica de la qual una part es va formar i fer a les aules de l’Institut de Girona i en els carrers de la ciutat de Girona. I posar cara i ulls a la toponímia de la ciutat i tornar a donar cos i ànima als noms que a vegades, ara, ens apareixen descarnats als rètols dels nostres instituts o dels nostres carrers, és un imperatiu moral, polític i social dels temps que corren per no perdre la memòria i per refer permanentment la nostra Història.

Moltes gràcies.

15 Març 2010 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS | , , | Comentaris tancats a JAUME VICENS VIVES

EMILI PALLACH I CAROLÀ

Diari de Girona

Intervenció en el Ple del Parlament amb motiu de l’homenatge que li va retre la Cambra el dia 13 de juliol de 2006

Emili Pallach i Carolà va néixer a Figueres el 17 de març de 1923. L’Empordà és una terra de pas. País de marca, en un país de marca. És també gresol i refugi, terra aspra i terra fèrtil. Plana batuda pels vents. Escenari d’un combat desigual entre el vent del nord que hi senyoreja i el vent del sud que amb prou feina hi arriba. Territori de geografia amable i de geometria agrícola. De fronteres marcades, de grans contraforts al Pirineu, de ports oberts i badies generoses arran de mar. Punt d’arribada i punt de trobada. L’Empordà d’Emili Pallach és un paisatge, un territori, una ciutat, un esperit, un país obert i generós. De camps acotats per tanques desiguals de xiprers per aturar la tramuntana i protegir el sembrat. D’homes i dones lliures i oberts. D’esperit federal i republicà; d’inspiració progressista.

Emili Pallach va viure, es va casar, va tenir dues filles i va treballar en aquests escenaris i en aquest context. Va estimar, admirar i acompanyar el seu germà Josep. Però van seguir camins diferents. Arrelat a Figueres, hi va viure sempre i hi va patir les conseqüències del desenllaç de la guerra i de la Dictadura.

Ple de potencialitats i de capacitat intel•lectual i curiositat, es va veure obligat a sobreviure fent classes de francès, comesa en la que el va ajudar una de les seves filles.

Va viure una vida feta de discreció i mesura. Amb un punt d’ironia pagesa i de rauxa empordanesa. Allunyat sempre de l’ostentació i la parafernàlia; poc amic de les aparences i l’exhibició. Amable i bona persona.

D’arrel i matriu catalanista, d’un catalanisme que neix de la terra i amb la gent, un catalanisme obert, generós, també discret. Compromès amb els principis i els valors bàsics de la igualtat i de la justícia. Pensant sempre en Europa i l’equilibri i la pau a Europa. En un esperit construït en el desencís i la patacada de la Guerra Civil espanyola i la vibració patriòtica i resistent de les democràcies europees en la lluita contra el feixisme, la dictadura i la intolerància.

A Figueres va assumir el compromís d’articular el PSC, d’harmonitzar els corrents i les ocurrències, de posar pau i seny. Ho va fer bé i mai no va buscar i potser no va tenir l’agraïment i el reconeixement deguts. Després d’un primer mandat convuls a la ciutat de 1979 a 1983, amb crisis i canvis va liderar el projecte municipal socialista a la ciutat el 1983. La llista que encapçalà va obtenir el millor resultat que mai ha tingut el PSC amb deu regidors. Però la coalició de la dreta i el centre dreta li van impedir de governar; com una tanca de xiprers que li barrava aquest camí. L’any següent fou el cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya i fou diputat de la segona legislatura de 1984 a 1988.

Va treballar a les comissions d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Política Territorial, del Síndic de Greuges i de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana.

Després va continuar amb modèstia les seves classes de francès. L’exdiputat Martí Sans pondera de Pallach la lleialtat als amics i al projecte socialista, la passió per la política en totes les esferes i dimensions, la dignitat personal.

Martí Sans diu: “L’Emili era un home intel•ligent, honest, senzill i molt bona persona”.

Martí Sans hi féu llargues passejades, continuades converses de política i de vida, de dimensió personal i col•lectiva. D’afecte. El mateix Martí Sans que exercí una amistat activa amb Emili Pallach troba que no vàrem ser prou reconeguts amb l’Emili. Que ens vàrem deixar endur per la voràgine de la vida, que no vàrem saber fer-li explícit l’afecte, l’estimació i l’agraïment per la seva trajectòria generosa i discreta.

Sovint reivindiquem la memòria històrica i després som individual i col•lectivament desmemoriats i poc agraïts. És quan ens adonem que fem tard, i deixem un instant que la fràgil frontera, el fil que es trenca entre la vida i la mort ens interpel•li.

Però és la vida que compta. I Emili Pallach es protegeix el cap del vent i el fred amb una boina i surt de l’escenari de la vida sense ni gosar tancar la porta.

Una porta que avui, com sempre fa el Parlament amb tots els diputats i diputades, els representants del poble de Catalunya, obre de bat a bat i obre els nostres cors al reconeixement degut.

Emili Pallach, un home del poble al servei del poble.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 13-15)

28 Juliol 2006 Posted by | Al Parlament, ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona, Homenatges, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a EMILI PALLACH I CAROLÀ

JOSEP PALLACH SOCIALISTA

Col·laboració en el llibre Recordat Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder. Ed. Rúbrica. Col·lecció Cròniques de la Memòria, 2002.  Intervenció en l’acte d’homenatge celebrat a Palafrugell el dia 12 de gener de 2002

Si l’Homenot fos un gènere ja se n’hauria escrit un o més d’un de dedicat a la figura de Josep Pallach que donava el perfil adequat per aquest tipus de peça biogràfica. Si fos gènere no caldria, és clar, que l’hagués escrit Josep Pla.

Pallach tenia una complexió sòlida, d’home de la terra; empordanès de Figueres. Amb un físic treballat, com el pagès, per les dures condicions de la intempèrie. Forjat en la lluita, en el combat, fet a la República amb el Bloc Obrer i Camperol, a l’exili, la clandestinitat i la transició incipient. Va conservar sempre en la seva indumentària, en la seva manera de vestir,  la seva condició empordanesa i la seva trajectòria resistent. De resistent de la Resistència; aquells jerseis tan freqüents que destil·laven tot un tarannà i que mai no responien a una afectació.

Home de la terra, resistent, defensor dels principis i dels valors republicans, en la seva més pura essència: els valors de 1789, de la revolució francesa. Convençut dels valors de la pedagogia. Intel·lectual  i home d’acció impulsor i defensor dels mestres, de l’escola pública, d’un ensenyament reglat i jerarquitzat on la llibertat i la igualtat es construeixen a partir de la universalització i la socialització del dret a l’educació. L’educació infantil, primària i secundària com a pilars fonamentals, requisits previs, d’aquest dret.

I l’ensenyament universitari i la seva necessària reforma encara pendent com a culminació d’aquells drets bàsics, no com a destil·lat sublim i elitista d’una estructura social discriminatòria.

Parlant d’aquests temes vam coincidir cinc anys a la facultat de lletres de Bellaterra i al Col·legi Universitari de Girona. I va morir cinc anys abans que jo entrés a militar activament en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En el nostre cas, el calendari va marcar les nostres coincidències i les nostres discrepàncies en un context diferent del que sempre s’ha suggerit en relació amb l’evolució del socialisme català.

He treballat al costat d’alguns dels seus millors amics i col·laboradors  i en cito alguns per proximitat territorial o per afinitat ideològica:Jaume Curbet, Joan Paredes, Josep Verde, Joan Comas, Raimon Martínez Fraile, Marcel Gabarró, Xavier Gassiot, Germà Vidal… i molts d’altres. Avui ací n’hi ha molts i en la seva pluralitat expressen el caràcter finalment transversal de l’herència política de Pallach. Només que alguns dels seus seguidors no es deuen sentir precisament còmodes davant d’algunes crítiques que furguen més en la ferida de la divisió que en la suma dels valors compartits.

He vist l’any 1977 els ulls de tots aquests amics i amigues plens de dolor, de tristesa i d’impotència.

Dolor i tristesa personals, impotència política. La impotència que neix de la constatació de la pèrdua d’un líder, d’un dirigent amb capacitats fundacionals. Sense protagonismes; simplement construint un projecte amb naturalitat, des de l’obvietat, d’arrel popular, obrera, municipal, pagesa.

Aportant tota l’experiència i els contactes amb els partits socialistes europeus. I amb la lliçó apresa, que aquí va costar més d’aprendre, que el combat per les llibertats i el combat pel socialisme són indestriables. No hi ha cap socialisme possible si no és en el context obert de les llibertats. Socialisme és llibertat, socialisme és pedagogia. Socialisme és igualtat en el món. Socialisme és pluralisme a Espanya, socialisme és llibertat i autogovern a Catalunya.

Això és el més essencial. Pallach era socialista. Socialista democràtic. De pedra picada, de valors i conviccions sòlids. Arrelat en les millors tradicions polítiques dels partits socialdemòcrates europeus. Amb una clara vocació europeista i federal. Socialista català i català socialista. Única manera de ser socialista a Catalunya. Amb vocació fundacional, com he dit abans, amb capacitat per liderar i aglutinar, amb consciència que els projectes polítics es construeixen de baix cap a dalt.

Cito textualment el Pallach de les Terceres vies a Europa (1975) per acabar de completar-ne la visió:

“Repetim, doncs, que no són els noms, treballista, socialista obrer, social-demòcrata, el que ens pot orientar sobre el que són i què volen i fan els partits socialistes-democràtics europeus:

Primerament aquests partits són, des de sempre, partits essencialment de base popular. (…)

El segon fet important que caracteritza aquests partits és, des de la seva naixença el lligam permanent que establiren amb el moviment sindical obrer. (…)

La tercera característica… és tot el que han fet aquests partits durant els anys de govern. Aquests partits han fet, han instituït, el sufragi universal a tot Europa, han introduït la democràcia”.

I per si amb això no n’hi ha prou per aclarir els criteris, les opinions i les actituds de Josep Pallach en aquesta matèria conclou la seva intervenció en aquell avui ja tan famós, com oblidat, cicle amb un compendi-síntesi de tots els valors que hem comentat i esmentat:

El combat socialista: Europa és la llibertat, la igualtat, la fraternitat, o més ben dit és la recerca apassionada d’aquesta trilogia que no ha de quedar escrita en la façana de les cases sinó en la vida dels homes. Si la llibertat sense la igualtat és l’egoisme, la llibertat amb el combat socialista per aconseguir la igualtat serà la fraternitat. I la fraternitat no únicament per als homes del nostre continent sinó per a tots els homes del món…”

No és gens estrany, doncs, que la seva filla Antònia Pallach l’any 1998 abans d’entrar a valorar i ponderar els valors personals de Pallach des de l’òptica de la seva família, en una evocació plena de tendresa, sobreposant-se un cop més al dolor i a la tristesa encapçalés així un article d’evocació i anàlisi:

El dimarts onze de gener de 1977, a tocar les primeres hores de la matinada, moria Josep Pallach. Catalunya perdia un polític de primera magnitud, un líder en la lluita per al reconeixement dels seus drets i de la seva llengua, i un líder i un pioner en la lluita per una societat justa i més democràtica; això que en diem avui, ja sense cap por, una socialdemocràcia”.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 167-170)

12 gener 2002 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a JOSEP PALLACH SOCIALISTA

ERNEST LLUCH

Intervenció en l’acte de presentació del núm. 263 de la revista L’Avenç, d’homenatge a Ernest Lluch, que va tenir lloc a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona el 5 de novembre de 2001

 El dia 19 de juny de 2000, molt pocs mesos abans del seu assassinat, en Josep Fontana i jo vam presentar L’alternativa catalana d’Ernest Lluch. Li vaig demanar que me’l dediqués i hi va escriure “A Joaquim Nadal, el meu presentador habitual amb l’amistat i el reconeixement”. És veritat; en diverses ocasions l’Ernest em va demanar presentacions que mai no li vaig negar. De fet, em feia un honor i molt probablement m’aportaven més a mi que a ell, les diverses presentacions que li vaig fer. A l’acte de presentació de L’alternativa catalana, que es va fer a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, hi era tothom: els amics, els col·legues, bona part del gremi dels historiadors i dels economistes. Hi eren tots i totes, i fou un acte entranyable. Més endavant, passada la data fatídica del 21 de novembre de 2000, la Rosa Lluch em va demanar que presentés el llibre Mots remots, que ella i la seva mare la Dolors Bramon havien aplegat, i en aquell acte vaig recordar, com molts anys abans, dues dècades com a mínim, l’Ernest m’havia demanat que presentés el Contra moros i jueus de la Dolors.

La familiaritat amb l’Ernest féu que per a mi fos un acte de solidaritat imprescindible intervenir en la presentació del número que L’Avenç li va dedicar un any després de la seva mort, el novembre de 2001.

Lluch no podia mancar en aquest llibre de vides que he glossat en un moment o altre i, així , tot i que mai no ho he publicat, transcric aquí els aspectes essencials de la meva intervenció en aquell acte, com un homenatge més dels molts que Catalunya li ha dedicat des del dia mateix de la seva mort.

Un any després, el record. En aquesta entrada de novembre, un any després ens recorre a tots una esgarrifança només de pensar en aquella nit del 21 de novembre de 2000. Vam quedar tots atordits, glaçats, clavats a la cadira, incrèduls davant la notícia que la televisió ens feia arribar quasi en temps real. Semblava impossible, era una atrocitat fora de tota lògica, lluny de la racionalitat. Era una bestialitat inexplicable. De cop el terrorisme se’ns feia més present, més dur, més pròxim, més familiar. Ens acabava de tocar de prop, quasi com si ens hagués tocat un familiar molt proper.

Aquell vespre em va trucar des de Washington en Ramon Rovira, que tampoc no s’ho podia creure; lluny de Catalunya no tenia gaire ningú amb qui compartir l’angoixa del moment. Vam compartir el dolor i la perplexitat, i després vaig haver de respondre a alguns mitjans que volien una reacció d’urgència. El dolor era tan intens que no hi havia lloc ni per al retret, ni per a la condemna. Només podíem apel·lar al testimoniatge de Lluch i reclamar la fi de la violència. Vaig pensar de seguida amb l’Odon, vivint a Donosti la fuetada d’una notícia que el sacsejava des de Barcelona. Quina paradoxa més brutal! L’endemà a l’Ajuntament de Girona, assegut a la cadira de la Rosa Cals, llegint els diaris, totalment trasbalsat, vaig sentir l’abraçada profunda de la Isabel Salamaña; una abraçada sense paraules, només plena de llàgrimes. Tots vosaltres podríeu aportar ara aquí les vostres experiències. Us faig compartir les meves, només per donar testimoni de la varietat de registres i la intensitat dels sentiments concentrats en aquelles hores i que avui revivim un any més tard.

La vida. Ernest Lluch i la vida. La vida de l’Ernest. Davant de la mort i la incredulitat només compta la vida. La vida dels vius i la vida dels morts. La vida de tots. La vida nova dels que l’estimen i ja no el tenen, la vida dels que el senten present amb un gran buit a la panxa. I, sobretot, la vida i les ganes de viure de l’Ernest. La vida entesa com un relat biogràfic. La densitat de les experiències recollides  i transmeses. Els moments i les intensitats viscudes. Pensem també plegats més en la vida que en la mort.

El futur. Ara toca seguir l’exemple de l’Ernest. Pensar-lo com ell explicava la vida i organitzava les seves preferències i prioritats. Com una cursa atlètica de relleus, on canvien els temes i els personatges, on unes preferències són substituïdes per unes altres.

La història i la vida. Convé que referenciem en aquest acte la relació estreta entre la vida de l’Ernest i la seva indestriable dedicació a la història, l’economia, la política. Un repàs per tota una experiència vital, on aquestes preferències eren compartides amb l’esport, la música i tantes altres coses més.

Ernest Lluch, com un mirall

En un  primer balanç, després d’un any, apareixen en primer pla, més nets i clars, les virtuts i els defectes del personatge, que abordem ara amb una balança diferent que tria i selecciona i ens  ajuda a perfilar millor la visió de la persona, on la mort allisa els defectes i subratlla les virtuts. I un punt de proximitat familiar que ens acosta necessàriament a una realitat diversa i complexa, però rica de sentiments. La postal de la presentació i la portada del dossier, l’Ernest amb l’Eulàlia, la Rosa i la Mireia, amb un somriure tendre i net, amb la mirada clara, amb els horitzons més clars que ara. Una fotografia per al record i per reviure, una fotografia per a esborrar l’estat de xoc de les tres filles en aquells dies dramàtics d’ara fa un any i que, de fet, continuen. I un detall íntim, personal, fet a mida de l’Ernest, un racó de vida i de intimitat, un espai per a la reflexió i per a la proximitat amb els amics i els fenòmens que li interessaven. El pis de Donosti i l’ocurrent mirall del balcó, que li permetia veure el mar des de la casa. Quin missatge darrere aquesta feliç ocurrència fotografiada ara en aquest dossier.

 Ernest Lluch de velles fidelitats i de nous amors

Francesc Roca conceptua l’Ernest com un seductor, intel·lectual i no. Un home disposat a bolcar-se en els seus móns diversos i deixant-se seduir per uns escenaris i unes geografies que, des de Vilassar i Barcelona, el portarien també a les comarques de Girona i especialment a Maià de Montcal. La vida d’un intel·lectual compromès, arrelat al poble de la seva família (i amb les connexions amb en Jordi Garcia i l’editorial Oikos-Tau), i amb la terra de la seva circumscripció política: Girona. Tots recordem la itinerància pacient del diputat en el seu cotxe, conduït per la Dolors o els amics,  repassant els papers de tot fins a darrera hora. La curiositat per l’Empordà, que els amics han recollit i recordat en l‘Entrelluchs, que és un llibre plural de moltes veus i de molts accents. I el descobriment permanent de noves poesies, noves músiques, noves geografies, nous àmbits d’interès. I un recorregut intel·lectual, fet de successius enamoraments i d’un interès constant pel model de societat, per la vida de les societats i pels interessos en joc en el camp de l’economia, el treball, el diner.

El lligam entre la història i la política, que Ramon Grau ens descriu des de l’enamorament pel segle XVIII i el recorregut des de la “Catalunya vençuda” a les “Españas vencidas, i d’aquí a L’Alternativa catalana, i ara “del patriotisme al catalanisme” per esmentar quasi amb absoluta literalitat alguns dels temes dels seus treballs més recents.

Ernest Lluch, pou de curiositat

No podem passar per alt l’enorme curiositat de l’Ernest, un nivell de xafarderia que s’ho menja tot. La xafarderia feta mètode, que deixa de ser perversa i negativa per a esdevenir una simple i apassionada curiositat intel·lectual, que Salvador Giner considera en aquest dossier “omnívora i omnímoda”.

Lluch i València

La via valenciana, un llibre de reconciliació amb el seu destí acadèmic i un llibre d’interpretació de la societat valenciana per a sacsejar-ne els fonaments i ajudar a un  debat necessari. El paper de Lluch a València fou el d’un doble ambaixador de Catalunya allà i de València aquí, fins a fer-nos descobrir els fils més remots de la història i de la política valenciana i proposar-nos una via d’actuació integrada i territorialment compromesa, fins a fer-se fundador i militant del socialisme valencià, tot deixant constància de la necessitat imperiosa d’aquest compromís al risc que sigui i sota la màxima que “qui no en remena no en trenca”.

Lluch i les Espanyes

El Lluch ministre, diputat, rector, catedràtic explora tots els camins, aborda totes les contradiccions, denuncia totes les perversions, es mulla i es compromet. Juga a fons. Davant de l’apoteosi de l’uniformisme, davant de la lluita per la patrimonialització del patriotisme constitucional l’exploració de tots els camins i amb tots els socis. Com en el cas de la seva amistat i col·laboració amb Miguel Herrero de Miñón, heterodoxos tots dos en els seus partits, a la recerca d’una nova lectura flexible i plural de la Constitució espanyola emparant-se en els drets històrics.

Aquest és el camí que recorre Lluch des dels fets de 1714. Des del programa col·lectiu de l’austriacisme, la voluntat d’intervenir a Espanya, fins a la voluntat de construir un relat històric sobre les Espanyes alternatives i els possibles fonaments de l’Espanya plural, cridada en el futur a jugar un paper determinant en el procés de revisió del model d’Espanya i la seva evolució cap a un model federal.

Amb les contradiccions que es vulgui, que també podríem trobar Ernest Lluch, autor prolífic i prolix, de curiositat inacabable, tenia el gust per la intuïció i el suggeriment, i va insinuar molts camins que ara semblen més clars i que ell ja no fressarà.

Els llibres, els discs, els carrers, les biblioteques, els centres cívics dedicats donen testimoni d’una enorme commoció cívica, expressada massivament pels carrers de Barcelona en un dels actes de civisme col·lectiu més alliçonadors de la nostra història contemporània. Aquells dies i ara Lluch ens posa a prova cada dia i ens recorda la vilesa del terrorisme i l’exemplaritat fràgil del civisme. La convulsió és encara tan forta que ens queda molt camí abans de deixar els sentiments i entrar a l’objectivitat. I alguns més grans segurament ja no podrem mai més.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 161-166) 

 

5 Novembre 2001 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a ERNEST LLUCH