“SOM UN PARTIT SOBIRÀ I AMB VEU PRÒPIA”

Intervenció en la reunió del Consell Nacional del PSC 

Bé, jo crec que ja s’han dit moltíssimes coses i intentaré ser el mes breu possible però sí que us he de dir que els simpatitzants, els militants,  el conjunt de les organitzacions i agrupacions de la Federació de Girona bullen més, demostren més inquietud que no pas estaborniment. I un cop estabornits com és natural, avui tot bull molt, i hi ha natural preocupació per veure si entre tots som capaços d’interpretar allò que ha passat i què és el que hauríem de fer.

Crec que primer pel que fa a les causes del resultat, i a la responsabilitats de cadascú en els resultats, la interpretació que n’ha fet el nostre Primer Secretari i President de la Generalitat de Catalunya és absolutament impecable. Té només un defecte: ell les personalitza en ell mateix. Diu jo assumeixo aquesta responsabilitat, jo assumeixo alguns dels errors que naturalment compartim amb més gent, i jo prenc decisions. Una, dues, tres. En 48 hores.

Bé, altres hem fet un paper al contrari. Ha passat, i el President ha assumit el que ha assumit, però ara tu o tu o tu, assumeix aquesta nova responsabilitat. Que no treu que per exemple jo, com a cap de llista per Girona, em senti tan responsable en la part que em toca, com el President de la Generalitat. Que quedi clar: no he fet el mateix potser perquè no ho podia fer, o perquè ell ja ho havia fet, però en qualsevol cas jo em sento igual de responsable, amb responsabilitats que no són personals, sinó que són col·lectives.

Segon. L’Àngel Ros i el Joan Sabaté i alguns altres han ponderat el valor de l’acció de Govern. Jo no faré allò de no donar-los la raó. Tenen raó. És veritat. L’acció de Govern ha estat, en quantitat d’obra feta, extraordinària. Ara, apuntar en el conjunt de les anàlisi que sí que hem de fer: ni totes les escoles fetes, ni tots els hospitals fets, ni –Àngel Ros o gent de Lleida- ni una ni mil carreteres d’Àger a la Passarel·la, que han sigut valorades molt positivament, no canvien el sentit, ni la orientació, ni la tendència del vot, en un context que per moltes altres causes, no hem pogut ni sabut corregir ni redreçar. En qualsevol cas, entre l’acció de Govern i els resultats electorals no hi ha simetria perquè les preocupacions han anat cap a una altre terreny.

Tercer. És veritat que, com alguns han dit, hem perdut totes les eleccions autonòmiques, efectivament. Excepte unes amb vots, vam assolir un resultat més que bo sobretot el 99 i també en part el 2003. Però abans i després en totes hem dit el mateix. Hem perdut perquè hem perdut la centralitat. I on és la centralitat perduda del Partit dels Socialistes de Catalunya? Com es formula perquè avanci la credibilitat i generi la màxima confiança una equació que no és impossible sinó  és perfectament possible entre socialisme i catalanisme. I si hi ha una part de la centralitat…perduda toca a nosaltres una interpretació coherent, racional del fet nacional català i de la nostra expectativa de màxim autogovern de Catalunya i alhora no podem desdir-nos ni podem trair ni podem pervertir la ideologia bàsica del socialisme que és atendre justament les desigualtats i lluitar-hi i combatre-les, combatre la pobresa i aconseguir la màxima igualtat i la màxima justícia com ho fem. No pas renunciant a una a favor de l’altra, però tampoc contraposant una i altra i acabant decidint que són coses que no són compatibles; sinó absolutament incompatibles, diria a criteri de la gent que ens mira des de fora, són completament compatibles i només si les fem compatibles crec que aconseguirem això que deia Isidre Molas. Diu: tenim encara ara més confiança que vots (home, perquè n’hem perdut molts, no?) I la nostra feina és recuperar la confiança … i esdevenir sòlidament el bloc necessari en la política catalana que ens faci justament el punt de la balança que ajuda a l’alternança política d’una forma permanent.

Som, deia també Isidre Molas, un partit sobirà i amb veu pròpia. Ho diuen els estatuts i la declaració de principis. El grup parlamentari és un grup més petit del que havia sigut la legislatura anterior. No és una dada menor. És rellevant. Durant set anys el grup parlamentari ha sigut un grup parlamentari de Govern. Al servei del Govern i fidelment interpretant la voluntat d’un Govern de coalició i que des del nostre punt de vista no era la suma de les parts sinó el Govern de Catalunya. I les parts anaven interpretant la seva part com ha dit el President. Però nosaltres hem sigut intèrprets de la voluntat del propi Govern i el grup parlamentari.

Ara han canviat les coses. Efectivament serem el primer partit de l’oposició. I clarament un partit un partit i un grup parlamentari amb veu pròpia, exercirem la nostra condició estatutària de partit sobirà, projectarem aquesta veu pròpia sense cap hipoteca, sense cap condicionant. Les aliances que ens demanava en Raimon Obiols no sé si són a dins del Parlament, em sembla que són a fora. O sobretot, a fora. Però dintre del Parlament, exercirem amb intensitat, amb rigor, amb profunditat, amb exigència un paper d’oposició, i alhora d’alternativa… perquè quedi clar que podem ser duríssims amb l’actitud sectària dels nostres adversaris en el Govern, crescuts amb els seus 62 diputats, però alhora interpretant que els n’hi falten 6 per la majoria i fent-nos valdre tant com calgui… per i estendre la mà i construir una alternativa que no doni joc a aquells que en algun moment han … desgast del Govern.

I la nostra veu pròpia a Madrid, que ha semblat que apareixia com l’eix central del debat, no és central. El tema central és com ens projectem amb veu pròpia a Catalunya a aquella societat que esperava de nosaltres una cosa i de moment no la té. Com li tornarem a dir que som  catalanistes i socialistes, i que no ens desdiem ni d’una cosa ni de l’altra. La veu pròpia a Madrid en tot cas és: sobre el propi model socialista, i la governança socialista a tot l’Estat i sobre el model de país. I evidentment ho hem de dir aquí, i ho hem de dir allà, amb claredat.

Finalment, no som només un partit de quadres. Com refem els ponts, els consensos, les aliances, i com en construïm de nous, perquè si només aspirem a refer allò que ja teníem, com que la societat ha canviat molt de pressa, no en tindrem prou. Hem de construir noves aliances, amb nous sectors emergents, que són diferents, per cultura, per coneixement, per mil coses, i que no formaven part de l’imaginari col·lectiu   de la nostra acció política en els últims 30 anys. Però són aquí. I ens hem d’adreçar a tots ells.

I com transformem allò que ara deia en Xavier Sabaté, l’entusiasme, la cohesió d’aquest Consell Nacional, en confiança, crèdit, seguretat en les agrupacions, en els simpatitzants, en els militants, i en el conjunt de la societat que ens havia fet confiança i que ens en pot tornar a fer. Oh i tant que ens en pot tornar a fer! Si sabem naturalment connectar amb aquesta societat que aquesta vegada no ens en feia

I finalment, el Congrés. I ningú no ho posa en dubte. Anem a un Congrés de rellançament, deien alguns, a l’octubre. Però en les municipals del 22 de maig no hi ha un tall, no hi ha una frontera, una fractura; hi ha una fita. És objectiu principalíssim d’aquest partit ara guanyar les eleccions municipals? Sí, absolutament. No només per tradició, i genètica, deien alguns -si, efectivament ho portem a la sang des de fa 32 anys- però no és només per això. Guanyar les municipals és també, en el camí cap al Congrés, la manera per recuperar espais perduts, que no són ben bé els mateixos en unes municipals que en unes autonòmiques. I d’aquí a les municipals, i en relació i pensant en les municipals, fer els gestos i prendre les decisions que corresponguin. En clau municipal. Com s’ha dit, anant a buscar els millors en les candidatures dels pobles i les ciutats de Catalunya per guanyar les municipals. El pas previ com a condició indispensable per fer un congrés triomfant i per posar la mirada a l’horitzó del 2014 i de tot el primer terç del segle XXI.

Davant d’una ciutadania desorientada, una proposta clara, una proposta creïble, un missatge coherent, un partit cohesionat que debat però no es confronta des dels personalismes, és el missatge que esperen de nosaltres. I jo crec que estem en el bon camí. Però erraríem si diguéssim que no és el moment i que hem d’esperar. Ara és el moment de les municipals; octubre serà el moment del Congrés. Però hi ha un encadenament necessari entre un moment i l’altre. Ens equivocaríem si allò que s’ha de decidir a l’octubre ho decidíssim ara. Però també ens equivocaríem si allò que hem de decidir al maig, ho deixéssim per un altre moment. Cada cosa toca quan toca.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ SOBRE EL NOMENAMENT DE CONSELLERS

Intervenció en el Ple del Parlament. Intervenció del president de la Generalitat en sessió plenària, en compliment de l’article 9 de la Llei 13/1989, per donar compte del Decret 192/2004, del 20 de febrer, pel qual es nomena consellera d’Ensenyament la Sra. Marta Cid i Pañella, i del Decret 194/2004, del 20 de febrer, pel qual es nomena conseller en cap el Sr. Josep Bargalló i Valls

Publicada a  DSPC-P, 7, pàg 54  DSPC-P, 7, pàg 64