“A L’HORA GREU QUE VIU CATALUNYA TOTHOM HA DE FER UN PAS PER INTENTAR UN GRAN ACORD QUE PERMETI A AQUEST PAÍS SORTIR DE LA SITUACIÓ EN LA QUAL ESTÀ”
Intervenció en el Ple monogràfic sobre el pacte fiscal
La presidenta
S’obre torn de rèplica als grups parlamentaris i, en primer lloc, té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialista, l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, molt honorable presidenta, molt honorable president de la Generalitat, senyores diputades i senyors diputats. Fa uns mesos, quan va començar aquest procés, dins i fora d’aquest Parlament molts no ens veien en l’acord. I fa uns mesos, dins i fora d’aquest Parlament, molts no ens volien en l’acord. I som a l’acord, president, hi som més que molts no veien o volien. No hi som del tot, d’acord. I no hi som del tot, sap per què? I faig referència a la seva última apel·lació ara fa un minut. Per un excés de tacticisme. Uns i altres, no els col·loco enlloc, per un excés de tacticisme. Perquè tots, uns i altres, hem sigut presoners de les paraules i perquè en tot aquest procés, mentre nosaltres ens anàvem acostant a l’acord, uns altres anaven fent la fugida endavant. I, si mentre uns s’acosten, els altres no s’acosten també i busquen un camí que és diametralment oposat, les possibilitats d’acord d’adhesió a un acord, en el qual pot acabar semblant que no t’hi volen, són molt difícils. Però nosaltres hi som, hi som amb plenitud, hi volem ésser i no hi som només amb algun matís. Però anem a allò essencial: sí, al pacte fiscal, sí, amb totes les lletres, senyor president. Sí, president, a la idea d’un canvi de model, que votarem, després li llegiré.
«La paradoxa ens situa» –vostè deia ara–, «en un bon moment, encara que sembli que és el pitjor moment possible, és el millor moment possible, perquè com que no hi ha diners, allò que compta és el fur, no els diners.» Doncs bé, oblidem-nos del fur, que és una paraula que justament en el joc concert econòmic, model basc, ens porta a determinades temptacions, hi ha un canvi de model, deixem el fur, justament l’apel·lació al fur és el que no permet el ple acord i sap per què? Perquè no hi ha prou garanties tècniques, jurídiques i polítiques que el model que s’esbossa sigui prou afinat i prou plausible.
Jo admeto, president, que la solemnitat de les grans paraules que es correspon amb els grans moments s’ha de correspondre en el contrast amb la realitat, i vostè ha solemnitzat allò que d’altres frivolitzaven. I en aquesta solemnització nosaltres també hi som, perquè a l’hora greu que viu Catalunya tothom ha de fer un pas per intentar un gran acord que permeti a aquest país sortir de la situació en la qual està.
Però com que no hi serem del tot perquè justament hi ha algunes coses –molt poques– que se situen un terreny en el qual nosaltres no podem estar d’acord, sí que volem dir-li que a partir d’avui, demà, hi ha recorregut, hi ha l’inici d’un procés, com deia el senyor Puigcercós, i seguirem el procés i serem en el procés sense necessitat ni del permís d’Esquerra Republicana de Catalunya, ni del permís del PSOE, perquè no hem arribat fins aquí i votarem el que votarem havent d’apel·lar uns o altres per aconseguir una condescendència que naturalment no necessitem.
Estem per un consens ampli, sí, president, pel que avui es votarà i per moltes altres coses, sí al consens de l’acord d’investidura, no al no consens de l’incompliment reiterat de l’acord d’investidura, sí al pacte social com han dit altres diputats i diputades, sí a l’acord per abordar conjuntament i amb valentia l’imminent rescat o apel·lació al Fons de liquiditat autonòmic. Sí. En una hora greu, quan Catalunya necessita diners, sense que sembli que ens els donen amb condescendència, o els diners que surten de Catalunya que puguin tornar a Catalunya per fer front a les necessitats dels catalans i les catalanes, sí, president, el PSC estarà al costat del Govern.
Sí a un plantejament realista que ens permeti rescatar –recuperar– autogovern, –tornem al 10 de juliol– i posem allò que surti finalment d’un acord possible i plausible en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Perquè finalment, si el model del concert planteja problemes en el joc de les paraules, és perquè més enllà dels drets històrics, deixem-ho córrer, la història pesa molt per a tots i per a Catalunya probablement més que per a ningú, a l’article 41 de l’Estatut Basc hi ha el concert, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi ha el concert.
Ara, nosaltres estem a favor del canvi de model i nosaltres li estenem la mà, president, per avançar en la direcció d’un nou model de finançament que signifiqui no pas trencar les regles del joc. Ara, no trencar les regles del joc no vol pas dir no canviar-les, aquest és el punt, justament aquest és el punt. Hi ha un fil prim molt petit de dues coses que traspassen allò que ara és possible a l’hora d’enfrontar una negociació raonable, si ho fem diferent, si no som presoners de les paraules, aquí ens tindrà, i evidentment si fem un nou model, i en lloc de dir-ne concert en diem una altra cosa, i es correspon estrictament a l’especificitat catalana, i neix de la bilateralitat amb la qual abordarem aquesta qüestió, allà estarem.
I acabo. En què estem plenament d’acord nosaltres, president? Torno al que vostè deia, el fur quan no hi ha diners, canvi de model, votarem sense cap escletxa, sense cap limitació, sense cap dubte el punt 3, que diu: «Reivindica un acord de finançament que suposi» –«reivindica» vol dir que es negocia un acord de finançament– «que suposi un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història del nostre autogovern. Aquest acord de finançament té com a objectius assolir la plena capacitat de decisió sobre els tributs suportats a Catalunya, poder disposar d’aquells recursos econòmics que com a país generem per atendre les polítiques socials i de creixement i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts.» Si tot l’acord es reduís a aquest punt, cent per cent d’acord, desapareixerien els matisos. Si no, no hi som perquè hi ha hagut un error de càlcul en el tacticisme d’alguns.
Gràcies, president. Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
VOL DIR QUE NO HA ARRIBAT EL MOMENT DE VERITAT DE CANVIAR DE POLÍTICA?
Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el motiu per no votar afirmativament les tres propostes d’interposició de recurs d’inconstitucionalitat i sobre l’oportunitat de canviar de polítiques per a arribar a un pacte de país
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, presidenta. Molt honorable president, per què no voten avui el seu grup els tres recursos d’inconstitucionalitat que es debatran aquesta tarda en la cambra? –tots tres–, en la línia del que va dir ahir el portaveu del Govern? Perquè la veritat és que vostè ha abocat Grècia diverses vegades aquí. El risc de Grècia. I després de mesos de retallades i patiments de la gent, estem més a prop de Grècia que mai. Espanya intervinguda i Catalunya quasi. Vol dir que no ha arribat l’hora de rectificar polítiques?, de canviar l’orientació? Ahir un mitjà de comunicació titulava: «Mas diu prou.» Prou a què? A la docilitat?, a la submissió? Només a la lleialtat en els termes que vostè expressava ara?, o també a l’atenció a les persones i a atendre i entendre la sensibilitat dels que ho passen malament? Vol dir que no ha arribat el moment de veritat de canviar de política?
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, en els recursos d’inconstitucionalitat, què farem? Farem el mateix que feien vostès quan estaven en el Govern, que és anunciar que volem recórrer determinades decisions de Madrid, i abans de recórrer-les formalment, obrir el període que es preveu en aquests casos, que és el període de diàleg amb el Govern espanyol. Que el diàleg va bé, tema resolt, no cal anar al constitucional, si ho arregles per la via del diàleg. Suposo que és el que volem tots. Que no va bé el diàleg, doncs es presenta el recurs d’inconstitucionalitat. Aquest és l’esquema. I no és un esquema gaire diferent del que vostès feien servir, amb una diferència, això sí: que vostès hi havia moments en què no presentaven els recursos encara que el diàleg no hagués prosperat. Això també passava, com per exemple, va passar, concretament, amb la Llei de la dependència.
Segona cosa que vostè em deia: doncs s’ha de dir prou a aquestes polítiques? Jo els vull recordar una cosa: hi ha hagut un canvi de la Constitució espanyola. Qui el va votar, aquest canvi de la Constitució? Partit Popular i vostès. I què diu aquest canvi de la Constitució? Dèficit zero. Sí, pràcticament diu dèficit zero en un horitzó…
Sí, el zero coma no-sé-què, si està Espanya en el vuit i escaig. Ara discutirem del vuit i escaig al zero i escaig. Vostès han portat l’Estat espanyol per modificació de la Constitució cap a aquesta política, que, a més a més, en part, és encertada, si s’hagués tingut en compte el diàleg amb tothom abans de modificar la Constitució.
La presidenta
Té la paraula per repreguntar, l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Senyor president, a vostè el seu partit el convida a la insubmissió, diu: «deixi de complir allò que el Govern espanyol està imposant com a darrera tongada de retallades». I vostè ens planteja un tipus d’actitud que és un bany maria entre la submissió i la docilitat o l’evasió, l’aventura. Per què no trobem un camí normalet? Per què no parlem de les coses de cada dia que preocupen la gent? No em digui que el seu full de ruta és la setmana que ve pacte fiscal, després transició nacional. per què no parlem dels problemes reals? Per què no parlem de tot el que ha estat sortint en les altres preguntes de situacions concretes de gent que ho està passant molt i molt malament i que requeririen polítiques que han de ser correcció en profunditat de l’austeritat necessària, i que compartim, però no en els termes que s’està plantejant i no sempre en la mateixa direcció? No creu que ha arribat de veritat l’hora…, com també li deia algú altre, no es tracta de un pacte de govern, no es tracta ni tan solament d’una coalició de govern. Vol dir que no ha arribat l’hora d’un gran pacte de país?
Ara, un pacte de país no és «veniu tots a les meves posicions, acosteu-vos a mi, perquè jo tinc la veritat absoluta». Vostè mateix ja ha dit que no la té, entre altres coses, perquè fins ara ha donat suport a determinades polítiques del Govern espanyol que ara diu «a partir d’ara, no, s’ha acabat, ens han pres el pèl, no els farem més cas». I la presidenta del Partit Popular de Catalunya li recordava que, en fi, la lleialtat per tenir determinades actituds favorables és imprescindible.
Vol dir que si veritat hem de fer el que cal fer, no cal orientar les coses d’una altra manera, parlant amb tothom i del que toca?
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, parlant amb tothom, com per exemple, amb el tema del pacte fiscal, hem estat parlant amb tothom i també amb vostès, reiteradament i encara ho seguirem fent segurament d’aquí a la votació de la setmana que ve. A veure si després de parlar tant amb vostès, vostès també, a més a més, estan disposats a votar alguna cosa a favor del que són els interessos del país, en aquest cas, el tema del pacte fiscal. Tant de bo sigui d’aquesta manera.
Però parlem de coses reals: vostè no ha estat escoltant algunes respostes aleshores tampoc. De què s’ha parlat? Indicadors de satisfacció en el tema de salut: resulta que estem exactament igual de bé que l’any 2010, 11…, perdó el 2011 que el 2010 i que el 2009. I vostès s’han passat aquí tota la vida d’aquesta legislatura criticant totes les polítiques que fèiem en matèria de salut, i resulta que l’índex de satisfacció és el mateix.
Parlant de la Llei de la dependència, no ha escoltat la resposta del conseller de Benestar Social i Família. Li ha dit que gràcies a l’esforç que està fent la Generalitat, hi ha unes seixanta o setanta mil famílies que cobren per la Llei de la dependència, perquè si depengués de l’Estat i de la llei que vostès van fer, aquesta gent no cobrarien en aquest moment.
Parlem dels centres especials de treball, qui se’n fa càrrec? La Generalitat, malgrat la deslleialtat del Govern espanyol.
Parlem de la formació professional: trenta mil persones més apuntades a la formació professional en dos anys.
Això no són coses concretes, senyor Nadal?
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
PAGAR O NO PAGAR, ESA ES LA CUESTIÓN
Conferència pronuciada a l'”Encuentro ASETA 2012″, en el marc de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Santander, 25 de juny de 2012
Nada en la vida es gratis. Nada salvo la propia vida y la muerte. Y aun, vida y muerte son gratuitas porque sobrevienen de forma involuntaria pero conllevan una y otra sus propios costes.
El equívoco sobre la gratuidad de los servicios públicos se sustenta en la idea que los derechos básicos de la colectividad son derechos asumidos en el núcleo del estado de derecho (lo público). Pero precisamente, el conjunto de servicios y prestaciones que otorga el Estado a la ciudadanía procede de la propia contribución de los ciudadanos al erario público en proporciones variables
Nada es gratis porque precisamente todo cuanto asumimos libremente sin coste ha sido costeado previamente con el dinero de todos. Nos encontramos, pues, ante la paradoja que no sólo aportamos proporcionalmente nuestro dinero al Estado para que desarrolle prestaciones universales y gratuitas sino que además sufragamos aquellos servicios que no se usan universalmente.
La pregunta puede sonar políticamente incorrecta y además impertinente. Pero es del todo pertinente. ¿Debemos pagar entre todos los servicios que sólo usan algunos?
¿Es un mecanismo justo y equilibrador que con el dinero de todos se financien servicios que no son imprescindibles y que tienen características de altas prestaciones?
En el polo opuesto, las preguntas también retumban de forma machacona. Al amparo de la prestación de servicios por cuenta del Estado, ¿cuál es el horizonte razonable de retribución del capital invertido y de la rentabilidad de la actividad? El equilibrio financiero de estas prestaciones, ¿es una garantía sólo con serlo tiene un techo? Debe equilibrarse por ingresos insuficientes, pero ¿no existe tope para el negocio si los ingresos se disparan?
Finalmente en la dialéctica entre el todo es gratis y el pagar por uso, o por prestación, con subvenciones parciales (como en el caso del transporte público), ¿cómo incide el contexto de crisis y la percepción de un malestar creciente por cargas que de forma objetiva o subjetiva se consideran injustas?
Según mi criterio si trasladamos al terreno concreto de las autopistas la tensión dialéctica entre pagar y no pagar, deberíamos todos convenir que en el futuro la escasez de recursos nos obligará, imperiosamente, a pagar por uso. Es decir, sustraer del pago generalizado y colectivo aquellos servicios que por razón de su naturaleza sólo utilizase unos cuantos.
Generalizar el pago en autovías y autopistas de altas prestaciones [el peaje] y garantizar una red pública alternativa basada en la capilaridad y la movilidad recurrente. Generalizar la euroviñeta, y establecer mecanismos de compensación que excluyan de las arcas del Estado el gravamen de las inversiones y del mantenimiento de estas vías de altas prestaciones.
Sentado el principio es evidente que la dialéctica excluyente entre los que pagan y los que no pagan requiere una corrección inmediata en el sentido de la homogeneización. Un mapa equilibrado haría más asumible y en consecuencia más justo el conjunto del sistema. No sólo eso sino que la actual irracionalidad del mapa de las inversiones en infraestructuras corregiría alguna de sus debilidades y obtendría unos ingresos que serían un paliativo eficaz a la actual penuria de recursos financieros para inversiones. Pagar para tener y disfrutar, pagar para mantener, pagar para ahorrar e invertir.
La percepción ciudadana de la injusticia, la raíz de la protesta reside en un conjunto de agravios acumulados históricamente y en un conjunto de equívocos difundidos de forma errónea pero quizás interesada.
A los ojos de los ciudadanos con sus economías en crisis, con ingresos menguantes y con recortes acelerados de derechos, el anuncio reiterado de grandes beneficios de las concesionarias interpela conciencias propicias a la rebelión. A la insumisión.
Desequilibrio, falta de homogeneización, agravio histórico, dialéctica público-privada, reiteración abusiva de fórmulas de alargamiento de la concesión como recurso, se combinan para formar una mezcla inestable y cada vez más explosiva.
Los interrogantes sin respuesta alimentan el equívoco.
¿Cuál es la naturaleza del negocio de las empresas concesionarias?
Los resultados ante las juntas generales de accionistas ¿qué componentes integran?
¿Cómo se financian las inversiones de carácter internacional? (de otra gama de negocios o de la misma)
¿Cuál es la dimensión y naturaleza de la deuda de las sociedades concesionarias o de sus holdings matrices?
¿Cuál es la relación entre inversión y rentabilidad? ¿Cuál la relación entre inversión, amortización y retribución contractual?
¿Dónde radica la legitimidad del negocio concesional?
¿Se puede afirmar con los datos generales que conocemos que las autopistas de peaje han sido pagadas varias veces? O ¿esta afirmación comporta una simplificación excesiva no exenta de elementos demagógicos? (uno de los argumentos de los antipeajes).
Si ante resultados inciertos, geográficamente desiguales, el Estado acudió al rescate, ¿de qué modo se gratifica en términos de resarcimiento financiero esta intervención?
En la historia de las autopistas de peaje en España, ¿cuál ha sido la interacción entre recursos públicos de carácter presupuestario y recursos privados en busca de una rentabilidad?
En algunos casos, la voluntad de generar equívocos, que deberían ser sistemáticamente y concienzudamente desarmados, alcanza abusivamente a formas de endeudamiento de la propia administración. Equiparar los peajes en la sombra a los peajes explícitos contramina a un tiempo el debate de la deuda (el endeudamiento de las administraciones públicas) y el debate de la saturación social de costes añadidos, entre otros, los peajes.
Es evidente que hay un cúmulo concatenado de causas que justifican sobradamente la queja, la protesta y la insumisión. Pero la reacción elemental “no quiero pagar” incorpora no pocas dosis de queja alimentada todavía por el “síndrome de la abundancia”. Focalizar en los peajes de las autopistas el sentimiento de indignación por el coste creciente de los servicios públicos tiene algo de excluyente y elitista.
¿Preferimos quejarnos por los peajes que por el copago sanitario? O ¿otorgamos más impacto a la queja por los peajes que al malestar por el incremento incesante y el déficit inaguantable del transporte público?
La queja elemental es eficaz y directa, pero el objeto de la movilización carece de las características de un alcance sistemático y colectivo.
La prueba más fehaciente de que no existe nada gratis en la vida la tenemos en los mecanismos utilizados de bonificación y gratuidad. La debilidad de los gobiernos, la faceta de fortaleza y coraje, la respuesta fácil a la protesta reiterada ha sido siempre la de la corrección populista. Todos los tramos gratuitos anticipadamente han sido compensados a las concesionarias con recursos presupuestarios.
Hemos pagado entre todos la renuncia de unos cuantos aunque sean en las áreas metropolitanas muchos miles.
Pero tensar la cuerda sólo por el lado del sector público ha tocado finalmente techo. Hemos descubierto, por fin, que los recursos del Estado no son ilimitados. ¿Pagar rescates, bonificar, trayectos, seleccionar peajes bonificados? Meros paliativos para un problema que hoy ya no tiene solución por la vía clásica.
Si arrecia la protesta y los gobiernos no reaccionan, el problema deviene un callejón sin salida por primera vez. No hay dinero y no hay capacidad de aguante social para plantear nuevos alargamientos de las concesionarias a cambio de nuevos tramos de gratuidad.
Hoy la solución ya sólo puede llegar por la vía de un cambio de modelo.
– Euroviñeta
– Pagar por uso en la red de gran capacidad
– Homogeneizar y equilibrar peajes en las vías rápidas
– Compensar el agravio de anticipación
– Hacer pedagogía para el mantenimiento de peajes blandos de conservación y explotación para el momento del vencimiento de las concesiones.
– Asegurar que las políticas de movilidad generan su propio flujo de ingresos y permiten abordar la problemática en su globalidad.
– Garantizar la revisión y auditoria de todos los contratos de concesión.
– Revisar el principio de equilibrio financiero de la concesión.
– Compensar con cuotas de solidaridad ante la crisis por parte de las concesionarias, a cuenta de contención en los beneficios, las bonificaciones que se estimen perentoriamente justas.
– Priorizar las inversiones futuras con criterios de rentabilidad por uso.
– Integrar en el imaginario colectivo que la red de autopistas de peaje, si fuese gratuita, añadiría a las obligaciones del Estado un coste insostenible.
Hoy, en Catalunya, más que en ninguna otra parte de España sólo valentía y el coraje de los gobernantes, una explicación razonable y creíble del contexto, y la generosidad de las concesionarias puede modificar un clima enrarecido y perverso.
He publicado en la prensa de Catalunya cinco artículos sobre la cuestión:
- “El greuge incessant”, El Punt Avui, 24.3.2012. Contra el intento de compensar, en Catalunya, las pérdida de las radiales de Madrid. Primera alarma gratuita.
- “Jo tampoc no vull pagar”, El Punt Avui, 5.5.2012. Si todo es gratis que nadie pague nada.
- “La guerra dels peatges”, El Punt Avui, 2.6.2012. Contra la idea insolvente que no hay que pagar y contra la idea insolidaria de la perpetuación del agravio.
- “L’ombra allargada dels peatges”, El Punt Avui, 16.6.2012. Contra la equiparación de peaje explícito y peaje en la sombra. Y a favor de recordar todos los métodos de inversión aplazada (endeudamiento) que han utilizado las administraciones.
- “El tercer carril i la variant”, Diari de Girona, 22.6.2012. A favor de las inversiones privadas y su repercusión en servicios públicos, (caso de Girona).
Para concluir:
1. Deshacer los agravios
1.1. Compensar los territorios que siguen sin disponer de una red alternativa libre de peaje.
1.2. Deflactar el efecto del agravio acumulativo por anticipación. Corregir el hecho que pagar más y desde hace más tiempo quien antes tuvo un sistema propio de autopista.
1.3. Homogeneizar desde ahora. Buscar el equilibrio del modelo. Introducir criterios de racionalidad, priorización, conservación, sostenibilidad y financiación de la inversión.
1.4. Bonificar, rectificar, modificar a la baja los peajes más injustos. Completar las alternativas (libres de peaje), restablecer y restituir sin coste las bonificaciones que han sido suprimidas como consecuencias de ajustes presupuestarios de las administraciones.
2. Disipar los equívocos
2.1. Explicar con simplicidad la trayectoria del negocio concesional, la intervención en la crisis de los recursos públicos, el restablecimiento del sistema.
2.2. Explicar con rigor y simplicidad la naturaleza del negoción. Concesión a concesión.
2.3. Disipar dudad sobre la amortización de la inversión y los costes. Delimitar la áreas de negocio y singularizar el beneficio del negocio concesional.
2.4. Separar metodológicamente los sistemas de pago por uso de los de pago aplazado con, directamente, recursos presupuestarios.
2.5. Establecer un horizonte razonable de finalización de las actuales concesiones y de inicio de nuevas fórmulas de pago por uso.
2.6. Revisar uno por uno los contratos de concesión a la luz del nuevo contexto de crisis.
En definitiva:
Nada es gratis
La gratuidad empobrece
La avaricia rompe el saco.
- Todo se paga con el dinero de todos.
- La gratuidad de determinados servicios públicos empobrece al Estado, limita la generación de ingresos y depaupera la sostenibilidad del sistema.
- Es mejor pagar por uso, reconocer la finitud de los recursos y alimentan la generación de riqueza.
- Pero si reconocemos que ni 1, ni 2 son convenientes, y que debemos hacer pedagogía para el 3, nadie debería olvidar que en el imaginario colectivo tensar la cuerda, arriesgar la cohesión es el anuncio de que la avaricia rompe el saco.
“SENYOR PRESIDENT, SOCIALITZAR LES RETALLADES ÉS PERPETUAR LES INJUSTÍCIES”
Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre la doble imposició en les receptes farmacèutiques i sobre l’entrada al Parlament dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió
La presidenta
La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal del Grup parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, avui debatrem en aquest Ple noves retallades, retallades al pressupost de la Generalitat de Catalunya, i retallades a les butxaques dels catalans i les catalanes. Digui’m com ho pensa fer per impedir que els ciutadans de Catalunya pateixin una doble imposició.
La presidenta
Per respondre té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo crec que no es pot parlar de doble imposició si no es parla de la qualitat dels models i dels serveis. No es pot fer així, jo els hi explicaré després, també en aquest sentit, que a vegades pagar una mica més suposa també tenir coses millors. I això ho hem de saber valorar-ho, si ho volem o si no ho volem, i, a més a més, òbviament, parlaré d’altres desequilibris a nivell de país respecte a l’Estat, que són els autèntics causants de la situació que tenim també des del punt de vista de les retallades.
La presidenta
Per a la rèplica té la paraula l’honorable senyor diputat.
Joaquim Nadal i Farreras
Senyor president, socialitzar les retallades és perpetuar les injustícies, i l’euro per recepta quan ara cau al damunt, per una decisió que ve d’un altre Govern, una nova imposició sobre la sanitat, afecta el model justament en sentit negatiu. I li ha dit fa un moment la diputada Marina Geli, però jo l’hi reitero. Hi ha subvencions supèrflues que es poden rescindir, hi ha ingressos que es poden obtenir, i que vostè hi ha renunciat, hi ha molts camins per assegurar el model i la qualitat del servei. Però no que els catalans siguem ciutadans que paguem dues vegades per un mateix servei. Crec sincerament que l’opció és clar, tal com han anat les coses i a la vista del debat que acaba de tenir vostè amb la presidenta del Partit Popular de Catalunya, les coses es plantegen en uns altres termes, o retira l’euro per recepta, o fa com alguna comunitat autònoma, que ha decidit no aplicar en l’àmbit de la seva comunitat autònoma, una imposició que ve de l’Estat i que altera els equilibris competencials i de la qualitat del servei. Per tant, triï, vol perjudicar els catalans perquè paguin dues vegades pel mateix servei? O vol enfortir un bon servei i assegurar que els catalans no hauran de pagar dues vegades.
I canvio un moment de tema, de passada. Senyor president, li faig una proposta. Van passar divuit hores –divuit hores–, des del primer teletip que donava compte de l’enquesta del CEO, fins que van entrar, des del primer teletip, fins que va entrar al registre del Parlament. Fem un tracte, president, complim la llei i que l’entrada al Parlament i l’arribada als grups dels baròmetres del CEO, sigui simultani a la seva publicació al web del CEO.
La presidenta
Té la paraula per respondre, el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Vostè, senyor Nadal, ho volen ficar tot amb dos minut i mig, tot, absolutament tot. Bé, jo li faig una proposta, a vostè, bé, a vostès. El territori al qual vostè es referia que no aplicarà aquest tema és el País Basc, digui-ho clar, és el País Basc. Què té, el País Basc que no tenim nosaltres? El concert econòmic. Jo els faig una proposta: Votin vostès igual que els socialistes bascos a favor del concert econòmic de Catalunya, i no haurem d’aplicar res de tot això. Miri si ho tenen fàcil i, a més a més ho podran fer d’aquí a pocs dies, ho podran fer d’aquí a molt pocs dies, sí, sí, és una proposta interessant. Perquè, aleshores parlarem d’una altra manera de les famoses retallades, parlarem d’una altra manera. No és el mateix parlar de les retallades des d’una òptica basca amb el concert econòmic, i tots els calerons al calaix, i havent de pagar ells a l’Estat i no pas al revés, que no pas en la situació catalana.
Doncs, vostès tenen una part molt important de la clau que tot això en aquest país canviï. Estic segur que d’aquí a pocs dies vostès la utilitzaran i, a més a més, diguem-ne, de bona manera. La clau apropiada per poder obrir exactament la caixa que convé obrir.
Dit això, l’euro per recepta. Això està dintre del pressupost actual de la Generalitat, que està aprovat per aquest Parlament i és una llei, jo els hi vull recordar. I estem a dia quatre de juliol, i queden menys de sis mesos per acabar aquest any. I els vull recordar una altra cosa: Això no és un euro per recepta només, és un euro per recepta amb molts col·lectius exclosos, els més necessitats, de dues-centes mil persones a Catalunya, que no paguen res, d’aquest euro.
I una altra cosa que és molt important i que no s’explica, però que hi és, perquè vam tenir la cura i la prioritat de l’equitat en aquest sentit. Màxim cinc euros al mes. Això vol dir, senyores i senyors diputats, màxim setze cèntims d’euro al dia. Col·lectius exclosos i màxim setze euros de cèntim al dia. Vostès creuen que aquest és el gran problema que en aquest moment té aquest país? O al revés, ens interessa…
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
“PRESIDENT, SEMPRE QUE ES QUEIXA D’UN PROBLEMA D’INGRESSOS, PAGUEN JUSTOS PER PECADORS. N’AFAVOREIX UNS, PÈRÒ PERJUDICA LA MAJORIA”
Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre les retallades en les escoles bressol
La presidenta
La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, fa una setmana vostè aquí ens deia en la sessió de control que el seu Govern no traspassaria mai línies vermelles que signifiquessin un empitjorament de la cohesió social en el nostre país. No van passar ni tres dies que el seu Govern anunciava retallades en les aportacions a les escoles bressol de Catalunya. I això s’ha convertit en un nou impost a les famílies que tenen fills entre zero i tres anys. No creu que aquesta mesura traspassa línies vermelles?
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, si vostè hagués d’administrar una situació en què no hi ha diners i hagués de triar entre posar aquests diners a l’ensenyament obligatori i en el que no és obligatori, vostè què triaria?
Si a més a més es trobés en una circumstància en què el Govern espanyol d’ara i el d’abans han anul·lat les transferències per als tres-sis anys i per als zero-tres anys, què faria, intentaria posar els recursos disponibles allà on l’ensenyament és estrictament obligatori? Doncs, això és exactament el que està fent el Govern de Catalunya.
La presidenta
Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
No, president, el Govern de Catalunya no està fent això; el Govern de Catalunya està trencant el consens, està trencant el consens amb la comunitat educativa, està trencant el consens amb els ajuntaments i està trencant diversos mandats parlamentaris que obliguen el Govern a complir el desplegament d’un mapa d’escoles bressol que no s’està complint.
I si el problema és el que vostè diu, senyor president, li faig una proposta: vostè ha parlat d’ingressos quan ha parlat de privatització de determinats serveis de túnels i autopistes, restableixi l’impost de successions, dediqui el seu rendiment a no rebaixar les aportacions a escoles bressol i el que li quedi dediqui-ho a polítiques educatives de formació professional i a la reactivació econòmica d’aquest país. I si ho fa així, creurem de veritat que vostè no traspassa línies vermelles, i si no ho fa així, creurem que sempre que es queixa d’un problema d’ingressos, paguen sempre justos per pecadors. I vostè n’afavoreix uns, però perjudica la majoria.
La presidenta
Per contestar, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, em sembla que no ha volgut atendre l’explicació que li he donat. Ara li donaré xifres: el Govern socialista espanyol l’any passat va eliminar –eliminar–, allò, línia vermella, 57 milions d’euros que tenia compromesos per a l’escolaritat entre els tres i sis anys. 57 milions d’euros. I l’actual Govern espanyol ha eliminat 17 milions d’euros per a l’ensenyament entre els nens i nenes recent nascuts i els tres anys.
57 milions d’euros que vostès, el Partit Socialista, van deixar de transferir a la Generalitat de Catalunya en matèria educativa i en matèria d’ensenyament per a edats molt sensibles és més del que ha significat l’impost de successions. Per tant, només que Madrid pagui tots els seus deutes, els d’ara i els d’abans, per cert, generats moltes vegades pel Partit Socialista i pel Govern socialista amb destacats ministres catalans del PSC, si s’haguessin pagat aquests deutes, molts dels problemes que en aquest moment té Catalunya ja no els tindria.
I senyor Nadal, deixi’m dir-li una cosa: quan no hi ha diners, no hi ha diners. Algun dia vostès ens hauran d’explicar d’aquestes quatre paraules «no hi ha diners» quina és la que no han entès encara.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
Xarxes socials
Últimes imatges
Subscriu-te
Joaquim Nadal i Farreras 