Joaquim Nadal i Farreras

CENT ANYS DE LA COSTA BRAVA

Revista del Baix Empordà núm. 2, setembre – desembre 2008 (pàg. 7-13)

Passada aquesta primera centúria de la marca Costa Brava, que ha fet tanta fortuna feliçment, podem constatar que sobre la nostra costa hi ha molta més literatura que història, molta més poesia que economia, molta més novel·la que sociologia, moltes més memòries que estudis geogràfics,o geològics o botànics. El bateig formulat per Ferran Agulló va desencadenar una moda i ha permès la construcció d’un mite. És el mite de la subjectivitat, de la imatge que en el passat i en el present hem anat construint tots els que l’hem coneguda, l’hem gaudit, l’hem viscut amb intensitats variables. El conjunt de tota la nostra costa és un immens dipòsit de memòria, el recipient on es guarden els primers amors, els estius de tres mesos, l’estiueig del món benestant, les escapades d’un dia, les primeres discoteques, la promiscuïtat de llengües i de cultures, el trencament dels vells tabús i de totes les inèrcies, una gran sacsejada en un món plàcid que assumia la contradicció de concentrar unes altíssimes dosis de bellesa, de paisatge i, alhora, anava descobrint la cara més fosca, més trista, més degradant del desordre, el caos i l’especulació.

Tots anem a buscar les referències literàries que amb més precisió ens aproximen a la nostra pròpia visió. De la mà de molts autors som capaços de resseguir el perfil de la costa, de conèixer els racons mítics de la navegació, del comerç i del contraban. Podem reconèixer les interioritats de les ventades, el grop, les llevantades, l’ efecte del rentabótes, els corrents marítims, els freus dificultosos, la vida i els costums, la misèria i l’eufòria. Tant si és Joaquim Ruyra per la costa més meridional, en el punt d’arrencada geogràfic pel sud d’aquesta costa i de la seva vida; com si és Agustí Calvet, el gran Gaziel, per aproximar-nos al paper i la força i el pes urbà de Sant Feliu de Guíxols;com si es tracta de Víctor Català pels racons de l’Escala; de Mercè Rodoreda per la profunditat vegetal i més contemporània de les Gavarres; de Josep M. de Segarra per la costa més septentrional, o de tota la nissaga Pi i Sunyer disposada a convertir en literatura d’exili la pròpia vida familiar i la història de les successives generacions de metges i de polítics, des de l’almadrava de Roses. Un cas apart mereix Josep Pla, que va saber transmetre, des de la seva pròpia literatura, l’ànima més autèntica de la vida a la Costa Brava en una època determinada,a Fornells o a Cadaqués a les platges de sa Riera i sa Tuna o en els replecs del cap de Creus, en la navegació sempre difícil cap els ports de la Catalunya nord. Pla va començar molt aviat una sèrie de Guies de la Costa Brava, sense anar més lluny amb aquella curiosa petita joia Costa Brava. Guía general y verídica (Destino,1941), que ens han transportat a un univers perdut, que els lectors contemporanis hem idealitzat i hem convertit, amb un vernís especial, en el mite viu d’una costa irrecuperable però farcida de contradiccions. L’amor de Josep Pla al Canadell i els textos de la seva correspondència ens acosten a una visió més convencional, allunyada de les duríssimes circumstàncies de la vida dels pescadors i dels navegants i de la solitud de les cales i de les barraques de pescadors que Pla havia resseguit, amb igual eficàcia que el seu repàs de la millor gastronomia i dels establiments de qualitat que esmaltaven la nostra costa, ja molt abans de la Guerra Civil. Aquests establiments i les primeres cases d’estiueig, a les cales recòndites o en els pobles mariners, així com les primeres incipients urbanitzacions definien una alternativa primerenca a l’estiueig de les famílies benestants de Barcelona i d’alguna altra ciutat al costat dels primers i escadussers visitants. Pla ens acosta amb mà mestra a Cadaqués, però també ens aproxima a la suavitat del paisatge del seu recorregut entre Palafrugell i el far de Sant Sebastià on, de cop, a la intempèrie de les garbinades i de les tramuntanades, el cim de l’ermita i el far esdevenia el paradigma més abrupte i salvatge de l’essència més brava, adjectiva i substantiva, de la nostra costa.

No cal dir que en aquest panorama de subjectivitat de totes les generacions d’aquest darrer segle, El paisatge humà de la Costa Brava, que Yvette Barbaza construeix en el seu immens treball de fa ja unes dècades (de 1966, només en edició catalana de 1988, vint-i-dos anys més tard) és una singularitat aïllada que només ha tingut continuïtat en els treballs dels dos debats Costa Brava, que en el seu conjunt han esdevingut una aproximació insuficient i, a vegades, excessivament acadèmica, a la realitat plural i diversa sobre la qual es pretenia intervenir i actuar.

Encara ara, en ple centenari, és molt més freqüent i abundosa la literatura memorialística que reconstrueix moments especials que no la literatura vinculada a les ciències socials, que hauria de posar ordre i concert en tota aquesta matèria. No pas per abandonar la vena literària que tant de gruix cultural ha aportat als discursos sobre la Costa Brava i als relats necessaris per tal de definir un horitzó amable i atractiu. Sinó sobretot per posar un cert accent en els canvis ocasionats pel mateix invent passat un segle, i per analitzar les conseqüències i els canvis estructurals ocasionats en una costa que hem idealitzat recurrentment, generació rere generació en el seu origen.

M’agradaria, per exemple, produir un cert exercici de desmitificació d’aquests aspectes més subjectius per tal d’allunyar la idealització del mite de la realitat efectiva. La vida, en tota la seva dimensió i molt sovint també el paisatge, presentava ara fa cent anys algunes limitacions, en forma d’atributs i d’atractius diferents dels d’ara, que ens convé de no perdre de vista per tal de ser capaços, al final del nostre recorregut, de reconèixer el valor i el mèrit encara ara del patrimoni acumulat i recollit amb sensibilitat en aquests cent anys. Més enllà de tots els disbarats que podríem identificar en un recorregut des del mar al llarg de tota la costa, en un autèntic rosari de despropòsits que junts no han pogut alterar ni destruir la bellesa essencial i bàsica de tota la Costa Brava en el seu conjunt. Es caracteritza pel caràcter dominant de la successivitat de grans masses rocoses de penya-segats abocats directament al mar i el conjunt de petites cales arraconades i reiterades en el paisatge acompanyades, de tant en tant, i en una geografia variable per insinuacions més suaus de tot el relleu, obertures de la terra al mar, grans badies i platges, deltes de rius que aboquen al mar, dunes obertes batudes pel vent que culminen el conjunt d’aiguamolls sobreviscuts als assecaments i a les rompudes dels segles precedents. Aquest és un exercici necessari, de gran càrrega pedagògica, i amb una força sorprenent. Hi ha, és clar, patrimoni natural i cultural malmès, però hi ha monuments i jaciments avui més ben tractats, més ben conservats i més ben restaurats que mai. Des de Sant Pere de Roda a Sant Quirze de Colera, des de la vila vella de Tossa fins a Ullastret, el Castell o Empúries, des de Peratallada i Pals, fins a Cadaqués i la Ciutadella de Roses.

És per això que em turmenten i em martellegen algunes preguntes que encara no tenen resposta perquè no ens les hem acabat de formular mai. Per exemple, pel que fa el paisatge i a les masses forestals de les Gavarres, de la serra de Cadiretes i l’Ardenya, de les muntanyes de Begur, o de les emergències encara ara més pelades que poblades del Montgrí o del cap de Creus. Salvant, és clar, algunes valls interiors i la riquesa variable de tota la cadena pirinenca al llarg de les Alberes i la serra de Roda o en el massís del Salines Bassegoda, per entrar una mica més endins en el territori. És aquí on Barbaza, o Ramir Medir o Pierre Villar o el mateix Pere Pla entrarien amb força. L’economia del suro, bosc i fàbrica, és més essencial a l’ànima de la Costa Brava que les grans pinedes que s’abeuren al mar o fan sorgir pins torturats en els racons més insòlits del roquissar dels penya-segats? Què ens diuen els reportatges fotogràfics, que tenim respecte a un paisatge que ara hem identificat com a intrínsecament específic de la singularitat de la nostra costa i que en els anys fundacionals, del bateig, o no existien o eren esporàdics i escadussers? Com es lliga la transformació de tota la societat i la mateixa transformació del paisatge agrari que ha retrocedit en benefici del bosc i ha deixat només per als conreus les planes més fèrtils i regades de les terres al·luvials del Riudaura, de l’Aubi, del Daró, del Ter o del Fluvià? Avui senyoregen els pins, ja no es pelen els suros (alguns si, és clar, de forma exemplar), i no es treballen els secans envaïts per un sotabosc natural, però d’aparença hostil abans de veure créixer els pins. Avui també les velles vinyes verdes vora el mar dels poetes i dels cantants i de la realitat mateixa han caigut abandonades en molts llocs i reneixen esplendoroses en els racons més insòlits i eixuts, autèntics aspres, de l’Alt Empordà amb un arrenglerament dels ceps que defineix una nova cultura del vi i una nova economia agrària, que haurem d’avaluar i estudiar en la millor combinació entre economia i paisatge que encara ningú no ha gosat fer. Proveu, per exemple, de fer la carretera de Roses a Vilajuïga, i Garriguella per Palau Saverdera i Pau ,o resseguir els camins de Vilamaniscle a Rabós, o continueu des d’Espolla fins a Capmany i la Jonquera, i trobareu un renaixement d’un ordre arrenglerat i productiu que fins no fa gaire només sabíem trobar a l’altra banda del coll de Banyuls. Canvien els temps i canvien les modes, i sobreviu l’arrel mateixa d’una ànima del paisatge que hem considerat d’alt valor fundacional. La decadència experimentada d’una banda esdevé resurrecció de vida per una altra.

I a la costa mateix, la vida marinera ha experimentat uns canvis radicals. La vella tradició pesquera, tant esforçada i tant difícil, ha anat cedint a noves tècniques i nous aparellatges més eficaços i més devastadors alhora. Però algú gosaria considerar impropi de l’ànima de la Costa Brava el bullici dels pòsits, el cant del peix a les llotges, l’arribada de les vaques, abans bous, i ara motors silenciosos que ja no trenquen les albades brillants dels mesos àlgids de l’estiu? Els canvis en l’agricultura (reculada i renaixement), en la indústria (crisi i especialització de la vella tradició suro-tapera, encara de contingut brillant), en la navegació (desaparició del comerç d’ultramar amb els velers mítics del segle XIX),en la pesca (desaparició dels pescadors individuals i de les arts petites, especialització de la pesca d’arrossegament, entre d’altres), en el comerç, més orientat al mercat immediat i al transport per carretera, i el desbordament del fenomen turístic marquen, profundament, la nostra costa, desvetllen totes les seves potencialitats, modifiquen en sentit molt favorable les condicions de vida i els nivells de renda dels habitants de totes les poblacions de la costa, i posen en risc variable els atractius mateixos que han estat a la base i el fonament d’aquest renaixement econòmic i social, que ningú no sabria negar. La motorització de la societat, el creixement econòmic i demogràfic, les noves pautes de mobilitat han creat uns hàbits nous i un consum generalitzat de productes, abans d’una exclusivitat elitista que potser podia enlluernar algú, però que no desmentiria el caràcter poc democràtic d’aquells usos de la costa.

Si reculem en el temps i pensem en termes actuals potser podríem considerar Empúries, Castell o Ullastret els antecedents més remots de la urbanització, i de les urbanitzacions de la Costa Brava. En uns punts, autèntiques fites del paisatge, on avui no hi autoritzaríem cap mena de construcció, tot i que fins a dates ben recents les edificacions s’han enfilat fins a encimbellar-se en els pendents més costeruts de Roses a mas Fumats o Puigrom, a totes les muntanyes de Begur, a les darreres insinuacions de les Gavarres abans del mar a Calonge, en els punts més insospitats de les cales arraconades de la serra de Cadiretes al terme de Sant Feliu, de Santa Cristina o de Tossa. No és difícil d’endevinar, des del mar, el contrast entre els racons amables, els assentaments ordenats i compactes, els creixements urbans ben planificats i les singularitats esgarrifoses en edificis de Lloret, de Sant Feliu de Guíxols, de Platja d’Aro, de Torre Valentina, de Palamós, de la Fosca, de Pals, de l’Estartit, de Roses per posar exemples que apunten al cel de forma desafiant i trenquen el perfil més humanitzat de la costa.

Però tornem a les ruïnes arqueològiques. En la seva força evocadora, en la seva capacitat de desvetllar emocions i sentiments, els noucentistes van trobar aquí un nou i vell i classicitzant ideal de bellesa en connexió directa amb el món grec i, més concretament, amb les colònies gregues d’Àsia Menor, des d’on es transportaria tot un món a casa nostra. I bé, és en la justa combinació de tots els ingredients del paisatge, des de la vegetació i els conreus a la formalització dels assentaments humans i a la vida civil i religiosa, que podríem anar recreant aquell vell ideal de bellesa i reproduir d’aquesta manera els estàndards de bellesa que ens haurien de fer permanentment atractiu sense discussió el nostre litoral. Amb una lectura que no pot ser dogmàtica i que pot trobar racons d’una bellesa inusual en punts del litoral on, com a Empúries, avui si s’hagués de fer de bell nou no hi deixaríem fer res de res. Però qui pot negar sentit a algunes edificacions classicitzants o de ressonàncies toscanes que, en la difuminació dels seus colors originals, es perfilen com a referents indiscutibles en punts avui directament afectats pels criteris homogenis de la llei de costes? O com es podria jutjar de la mateixa manera les edificacions apilonades i despersonalitzades del sector de Fosca mar i les velles barraques de pescadors de s’Alguer o les velles masies fortificades i reciclades de la platja del Castell, feliçment preservada com a mostra genuïna de contacte directe entre els conreus i el mar? O com es poden aplicar els mateixos paràmetres a establiments discrets i elegants, de reconeguda excel·lència en el seu servei públic i a edificacions que desafien en els penya-segats de Begur la mateixa llei de la gravetat?

El meu conjunt de preguntes i de valoracions, per contrast, no pretén ser la justificació de res. Només que reivindico una visió no reduccionista de la nostra costa, una visió que superi la idealització immòbil d’un passat irrepetible i no sempre desitjable, almenys per als residents habituals, que atengui al caràcter dinàmic dels mateixos paràmetres que hem utilitzat en els darrers cent anys per identificar els valors de la Costa Brava, que destriï els valors sòlids que han de romandre i s’han de reproduir, i els valors conjunturals que estan condemnats a desaparèixer i passar de moda.

I reclamo un punt de vista optimista, que no dramatitzi i, sobretot, que no faci trampa i que no ens doni gat per llebre i que no ens pretengui fer combregar amb rodes de molí, i que no ens intenti fer creure que les coses sempre havien sigut d’una determinada manera i que aquesta, als seus ulls, és la “foto fixa” que hauríem de mantenir, a qualsevol preu, de la Costa Brava.

Per a mi no hi ha foto fixa, hi ha els records entranyables de moments irrepetibles, i un desig irrefrenable que entre tots siguem capaços de reconèixer el caràcter dinàmic de les societats i la seva pròpia capacitat de recuperació i de regeneració.

Torno a insistir i acabo. Hi ha un exercici possible des del mar. Podem identificar els valors permanents i immutables del paisatge que ens ha donat nom, podem identificar els valors variables i positius dels assentaments humans que han crescut i han canviat, i podem identificar singularment les agressions injustificables que esdevenen més greus per contrast amb un pòsit etern de bellesa permanent, que té totes les condicions per ser conegut i explorat en profunditat fins a fer-lo créixer.

Anuncis

1 Setembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Revista del Baix Empordà | , , , | Comentaris tancats a CENT ANYS DE LA COSTA BRAVA

TOT VA COMENÇAR A LA FOSCA. RECORDS DE FAMÍLIA: ELS ESTIUS DELS ANYS CINQUANTA

Revista del Baix Empordà, núm. 3, juliol – setembre 2003 (pàg. 43-55)

Tinc cinquanta-cinc anys i puc dir que fa cinquanta-cinc estius que passo les meves vacances, poques o moltes, a la platja de la Fosca. Ara tenim una casa al carrer Josep Pla, enmig d’una pineda, apartada del brogit de la platja. Però enyoro sovint el sol sortint de l’horitzó per darrere l’illa (les Formigues). La casa dels meus pares és, des de la terrassa o des de les habitacions del primer pis, com la coberta d’un vaixell des d’on es dominen la punta de Capgrós, la Roca-negra, la Roca-fosca, Sant Esteve, Castell i l’Agulla, i la línia de la costa cap a Sanià, els Canyers, cala Estreta i cap de Planes.

Amb motiu dels setanta-nou anys del meu pare i també de la meva mare, en realitat es porten molt pocs mesos, vaig escriure un text que volia ser el punt d’arrencada d’unes memòries i una evocació familiar. En aquest recorregut pels escenaris de la memòria Girona, Cassà de la Selva o Aiguaviva hi tenen un pes molt rellevant. La Fosca també. I molt. La Fosca suscita ara a la família Nadal-Farreras sentiments contradictoris. Una dolça tendresa, una gran recança, una profunda tristesa.

He pensat que el fragment dedicat a la Fosca, a la Fosca de la meva adolescència, dels darrers cinquanta i els primers seixanta podria interessar als lectors de la nova revista el Baix Empordà que ha iniciat un recorregut editorial per les arrels del turisme en aquest punt central de la Costa Brava.
Tot va començar a la Fosca

Per a tots nosaltres, els germans, per a en Quim, en Pep, en Nando, en Toti, en Manel, en Rafel, la Maite, en Jaume, en Toni, l’Anna, la Mercè i l’Helena tot va començar a la Fosca el 10 d’abril de1947.

Aquest dia començava, i si no no hi seríem, un llarg recorregut en comú, culminava inicialment una història d’amor amb una cançó d’amor incorporada.

“Mon amour et ton amour sont nés un même jour” li cantava tot sovint el papà a la mamà en els inevitables recorreguts en cotxe quasi sempre d’anada i tornada de Girona a Cassà i altre cop a Girona.

La família Nadal va començar a anar a la Fosca l’any 1925 i hi va comprar la casa número 8 del passeig de la Font. La família Farreras hi va anar l’any 1936, primer de lloguer i a partir de l’any van comprar la casa número 3 del mateix passeig de la Font, enganxada a una altra d’idèntica,que encara ara es pot veure, i que representaven una anticipació de la moda actual de les cases aparellades.

La Fosca era abans de la Guerra Civil un grup reduidíssim de cases d’estiueig. Una filera minúscula i amable a primera línia arrenglerada des de la primera casa (can Tarrés) a la corba del Rocafosca i davant per davant del camí d’accés a l’hotel fins a les darreres cases, passant per l’Hotel Geroglífic, tan pintoresc des del nom fins als propietaris, i fins a la pineda d’en Vilahur. L’Hotel Rocafosca emergia blanquíssim des del seu enclotament en el punt més baix de l’arrencada de cap Gros i quasi volant per damunt de les primeres roques de la platja de Sota Mardia.

A la Fosca hi havia quatre cases, pocs, molt pocs pins, moltes vinyes enfilant-se fins i ot en feixes i amb barraques de vinya per Cap Gros, i una bona colla de camps de conreu. Amb figueres als marges i romagueres tupides on anàvem a buscar mores. Josep Pla va recordar en la seva primerísima Guia de la Costa Brava que es tractava d’un espai quasi verge, molt poc explotat, i d’un paisatge amable d’ondulacions suaus i tranquil•les.

Ací venien a passar els estius unes quantes famílies bàsicament de Girona i de Barcelona, i de Cassà de la Selva, és clar. I ací els va agafar el 18 de juliol i l’inici de la Guerra Civil que marca una frontera clara, una línia molt evident en les vides de totes les persones que la van viure.

I ací van entrar en contacte les famílies Nadal i Farreras, ací devien fer tractes l’avi Pepitu i l’avi Joaquim quan van quedar que el papà aniria a treballar a Girona a la casa de fustes de la família Farreras, ací es van conèixer el papà i la mamà i ací es van casar la data ja assenyalada del 10 d’abril de 1947.

Després d’ells la Fosca ha sigut l’escenari privilegiat d’una bona colla de parelles d’estiuejants que han acabat en matrimonis que tots tenim al cap, que coneixem bé i que en alguns casos ha tocat també ni que sigui d’una forma indirecta a la família, com és ara el cas d’en Jani i la Núria.

L’elegància del papà i la mamà en les fotografies d’aquell dia solemne encara ara causen impacte i ens sorprenen. Tots dos feien un pam de goig, el papà tan prim!, i els pares respectius, els nostres avis, devien estar més que cofois.

La capella de la Fosca s’acabava de construir i hi havien contribuït de maneres diverses les principals famílies d’estiuejants. La família Tarrés hi va posar els terrenys (objecte d’una retallada singular en dates ben recents, tancant el camí de baladres que tots havíem recorregut de petits), la família Farreras hi va posar la fusta i les altres famílies en graus diversos devien fer contribucions en diner. La baba Teresa guardava entre els seus papers, i són encara a casa de Girona, tota la documentació, factures i acta de consagració incloses, relacionada amb la construcció de la capella i amb els actes inaugurals.

Precisament va ser el germà capellà de la baba Teresa, Mn. Ferran Forns, el tio Fernando, el padrí d’en Nando, qui els va casar. El tio Fernando vivia a la carretera de Barcelona, número 9, al segon pis, i ací és on va anar a viure el papà quan en acabar-se la guerra els avis Nadal Farreras van acordar que el papà aniria a aprendre el negoci de la fusta a can Farreras. De fet durant molts anys cada estiu el papa, llevat de les nits dels dimecres i dels dissabtes i els diumenges, ja de casat, tornava cada any a viure en aquell pis on la Cayetana hi tenia cura del Mossèn i del papà.
L’Hotel Rocafosca on es va celebrar el dinar del casament era propietat de la família Oller. Era un hotel elegant i de categoria. Molt excepcional per l’època. En Lluís primer i en Lluïset després hi van popularitzar una cuina de peix de gran categoria que podíem olorar i mig veure per la porta de la cuina quan baixàvem a la platja dels pescadors, de topònim Sotamardia. La baba Teresa convençuda de l’eficàcia de la cuina encarregava alguna vegada una sarsuela i puntualment cada any el 16 d’agost, diada de Sant Joaquim, abans que el Vaticà II ens canviés el santoral i el calendari.

L’hotel tenia una pineda de pins pinyoners com n’hi havia poques en aquella època. Eren pins de copa densa, tupida, i de tronc gruixut de factura romana o de camí de casa rural italiana. Amb un mosaic d’escorça ampla i plana que tot sovint fèiem servir per construir rudimentàries embarcacions fetes d’escorça de pi, imitant les capacitats d’altres molt més reeixides. A la pineda de l’hotel hi havia la pista de tennis de terra batuda que en Cerezo (i el seu fill, més malcarat que el pare), l’encarregat del garatge cuidava amb eficàcia civilitzada i anglesa.

L’edifici tenia un aire de formes cúbiques i de línies senzilles i rectangulars, molt escairat, molt del gust i de les formes de l’arquitectura racionalista, tot pintat de blanc, fusteria verda i unes sanefes horitzontals de color vermell que donaven la volta a l’edifici i que en matisaven la verticalitat del cos central. S’entrava al recinte de l’hotel per un camí a la dreta de la carretera venint de Palamós. Des del camí a l’esquerra hi havia l’hotel i a la dreta la pineda a la qual es pujava per unes escales de pedra de Banyoles vorejades per una rocalla del mateix material i plena de flors. Poc abans de les escales d’entrada al pati de l’hotel hi havia una caseta per al motor del pou, un canyissar i la fondalada d’una riera, el desguàs natural de cap Gros, que mai no portava aigua excepte els dies de tempesta d’estiu però que conservava la humitat suficient per nodrir una vegetació de pollancres i plàtans, pocs però de presència notable. S’accedia a l’hotel baixant unes escales amb barana de ferro pintades de color blanc i verd que eren els colors que com ja hem dit dominaven a la façana reservant-se el verd per la fusteria i el ferro. Abans d’arribar a la recepció, a l’entrada de l’edifici, hi havia un pati amb arbres, taules, parterres i senders de paviment de pedreta, i a mà dreta enganxada al garatge hi havia una gran pèrgola amb finestrals i peces de rejilla de fusta a les parets per ajudar a arrapar-se les heures, els llessamins i les glicines, on els vespres d’estiu s’hi feien les festes més assenyalades a recer de la intempèrie de la terrassa.

A peu pla de l’entrada hi havia el menjador amb uns grans finestrals sobre la terrassa i el mar. La terrassa de l’Hotel Rocafosca era l’espai més deliciós de l’hotel i els cafès de la tarda una cerimònia feta per la contemplació del mar, la migdiada discreta o la tertúlia amistosa. Al Rocafosca ens vam familiaritzar ja de molt petits amb els platets de rotlles estriats de mantega preparats per untar les torrades de l’esmorzar sense haver de gratar el bloc de mantega massa gelada i que es resisteix. Des d’aquesta terrassa l’horitzó, la ratlla de l’horitzó retallada per les Formigues i el cap de Planes, emmarcava les singularitats de la costa: l’agulla de Castell, desenganxada de la massa rocosa del poblat ibèric, la masia i la capella de sant Esteve i l’arc de la badia, desdoblat per la incrustació de la rocanegra que adquirien des de la talaia rebaixada de la terrassa una proximitat diferent de la visió més enlairada des de la renglera de cases de primera línia de mar. Des d’aquestes cases hi havia el passeig i la carretera al mig. Des de la terrassa no es veia ni la platja dels pescadors. Era la terrassa i el mar. Era el més semblant que s’hagi pogut veure mai a la coberta d’un vaixell. I els ferros de la barana hi ajudaven.
Cada estiu, tots els dies de l’estiu, dels nostres estius, mentre hi va haver hotel i abans d’una certa decadència i abandonament, en la plenitud del seu esplendor, la baba Àngel i la tia Maria Àngela, la nena, mudades i pintades per a l’ocasió (més la baba, és clar) desfilaven per davant de la terrassa de casa per anar a prendre cafè a l´hotel. Anaven a complir un ritual i segurament a exercir de propietàries d’una manera no sé si conscient o inconscient, però sempre disposades a fer una estona de relacions socials amb la clientela més habitual i coneguda que d’un any a l’altre repetia amb una gran fidelitat.

La baixada de plàtans i cupresos ja amb dimensió arbòria, com els dos de la mitja lluna del passeig just davant de casa duia a la platja dels pescadors i a l’entrada de servei i de la cuina de l’hotel que quedava a l’alçada de la plataforma de l’actual camí de ronda. Per ací entraven els cambrers, els cuiners, els treballadors i treballadores de l’hotel i també totes les mercaderies que anaven destinades al bar o a la cuina. El lliurament de les caixes de Vichy Catalán el feia sistemàticament un repartidor que anava amb un carro petit tirat per un burro de dimensió i característiques entranyables indefectiblement a primera hora de la tarda. El físic del repartidor, un jove amb cara de bona persona no desdeia en absolut del conjunt.

La direcció de l’hotel va estar molt de temps, a la nostra època en mans d’una família. En Lluís i l’Enriqueta tenien el control bàsic. I els fills es repartien les feines. En Lluïset es cuidava de donar continuïtat a la cuina i la Catalina i la Marta es feien càrrec de la recepció i l’administració. Tenien dos bots a la platja que feien servir per anar a passeig o sortir a pescar quan la feina baixava. En Lluïset sortia sovint a pescar amb canya i a la fluixa.

Era per la cuina i per aquest replà del camí de ronda, i per les escales de l’annexa o les escales del costat de la cuina que es van viure les primeres corredisses amb les primeres turistes estrangeres i algun mariner de la platja o algun cambrer del mateix hotel.

A la platja de davant de l’hotel en realitat hi paraven alguns pescadors que varaven les seves barques a la poca sorra d’aquesta cala més aviat ombrívola i aprofitaven el costat que no ocupaven amb els seus bots per estendre i sovint remendar les seves xarxes o per posar a assecar els seus palangres. En Tiago i el seu fill Paco han sigut en realitat els últims pescadors professionals de Sotamardia. El pare ja molt gran i per tots nosaltres d’una edat indefinida i en Paco, molt viu en el nostre record ,molt amic d’en Toti, molt solitari, i un autèntic filòsof de la vida, estoic per obligació més que per temperament, construït, fet en l’austeritat i la duresa d’una vida concentrada durant tots els estius en la pesca diària amb les armellades, i no tant sovint amb les nanses. Però nosaltres sempre n’havíem dit xarxes abans que ens envaís una certa preocupació pel lèxic. Anar a calar i anar a llevar; tapar el resultat de la pesquera amb algunes algues, separar les millors peces, algun cap roig, per a algun client selecte o per al mateix hotel, omplir el cistell i a peu cap a Palamós a vendre el resultat de la feina. En Paco allargava tant com podia les seves estades a la Fosca en alguna barraca de la pineda de l’hotel i finalment en el garatge de can Matamala, amb un matalàs precari i els instruments més indispensables per sobreviure. A l’hivern finalment se n’anava a casa a Palamós a una de les cases per a pescadors que havia construït l’Obra Sindical de l’Hogar per sobre la Catifa entre el far i el Pedró.

En Nac i l’Aurora eren pescadors de l’Escala que venien a passar els estius, per pescar, a la Fosca. Tenien la barca a la platja dels pescadors i paraven una gran tenda a la platja gran en el racó més arran de les cases de dalt, no gaire lluny del mollet i davant mateix de la roca del ganxo, que ara ja no té ganxo i només hi queden unes restes de rovell tant treballat, en miniatura com els regalims de les grans peces d´en Chillida a Donostia. Encara no hi havia el passeig com és ara i es baixava a aquesta part de la platja per unes escales sinuoses i estretes, totes de rajola, recolzades sobre la roca i vorejades d’algun arbust i de penjolls autèntics de bàlsam que s’arrapaven a la roca i obrien la boca de la flor com una autèntica planta carnívora, carnosa i innocent alhora. El bàlsam s’ha quasi perdut amb el nou passeig. Les escales arrencaven de davant mateix de can Solà una família mig de Girona i mig italiana que va viure molts anys en un dels xalets Masó de la carretera de Santa Eugènia per la vinculació del Sr. Rafel Solà amb la fàbrica de gomes que hi havia a la casa de la Punxa.

En Rosendo i en Josep Morera havien abandonat ja la pesca. S’havien començat a especialitzar i tenien cura d’algun dels bots de la platja dels pescadors i especialment de les canoes (les llanxes amb motor fora borda) que tot just començaven. En Rosendo tenia una barca amb la que portava a passejar a rem per la badia els clients de l’hotel i la gent que li volgués llogar els serveis. El seu fill en Josep va progressar i va acabar comprant una barca de motor que també llogava (“se alquila, à louer, to rent”, duia penjat del pal) per anar a fer excursions més lluny, fins a Calella, Llafranc, a vegades Tamariu i molt sovint les Formigues i cala Estreta. Les passejades de les tardes de clients i clientes vestits que pujaven a la barca des del replà del petit embarcador que separava les dues petites platges era un complement molt vinculat també a l’existència de l’hotel.

El panorama de les barques de la platja dels pescadors, sempre llaguts de fusta, xup-xups per anar fent, el completava el Lucas, la barca de l’avi Farreras que cada dia sortia a pescar amb en Miquel Doutres, el mariner que després hem trobat refugiat a Cantallops, lluny del mar. Anaven a tirar, calar, les xarxes de fondo, a les Formigues i més lluny i eren freqüents les llagostes, els punyets, els cap roigs, algun llagostí distret, algun corball, algun llenguado, algun congre, orades, rogers i escórpores en més abundància. Però la salut i les finques de l’avi, i el fet que cada vegada s’hi cabia menys, van acabar aviat amb aquest panorama de pesca. Durant una colla d’anys el dia que ens tocava anar a Palamós passàvem per la Catifa per anar a veure en sec i esquerdant-se el Lucas immòbil. Amb ulls de petits vèiem el Lucas com una barca enorme i marinera i no podíem deixar de pensar-hi amb un punt de recança i malenconia.

El papà ens en treuria les ganes quan es va fer fer la Roca Negra. Sense anar tan lluny vam tornar a calar i llevar, matinar i veure sortir el sol, vam aprendre a remar i ciar, vam saber el bo que hi dóna quan el motor falla, buscar els racons i els caus, calar molt aterrats, seguir el blanc i el negre, la sorra, l’alga i la pedra per veure de recollir el màxim de peix i de totes les varietats sense que els ronyons patissin més del compte a l’hora de llevar. Amb la Roca Negra apart d’anar a calar les xarxes, el papà ens va introduir en la pesca de mabres amb potera arran de platja en unes aigües somes i transparents on es distingia la sorra i el peix, d’on ara ha pràcticament desaparegut. A les tardes, amb una canya i un drap blanc, el papà era el rei dels pops. Fa temps que no n’hem vist més entre el Mollet i la platja dels pescadors. L’afició del papà no s’acabava ací. Els dies de tempesta, les llevantades de finals d’estiu, eren l’ocasió al vespre per anar a llençar la canya des del Mollet per arreplegar algun sard. Encara ha tingut temps per ensenyar a fills i néts, alguns, els caus de les gambes del bassi i la piscina, gambes blanques i transparents algunes de tamany respectable i que a la planxa agafaven un to rosat que en feia pràcticament llagostins.

Durant anys i anys hem fet unes grans menjades de musclos. De l’illa els dies de molta calma, al furió, l’illa de mal entrar, fins a la llosa de rec de Fanals totes les roques del nostre entorn han conegut el tornavís i les espardenyes del papà, i darrere seu, poc o molt, el de tots els germans.

Apart de les barques de fusta van arribar aviat a la platja dels pescadors les primeres canoes. La del Sr. Foret, la del Sr. Riera i més endavant la del Sr. Martino. L’intent del Sr. Tusell, que tenia un “balandro” de fer-se una canoa i les provatures més tardanes i de poc èxit dels Balcázar van ser ja un episodi final anterior immediatament als ports esportius i els clubs nàutics. El tio Lluís i el tio Narcís tenien un patí de vela que guardaven a l’hivern al garatge de l’hotel, però el van abandonar molt aviat.

Cada matí el Sr. Foret, i no tant el Sr. Riera, ens enlluernava amb les seves arriscades giragonses i accelerades amb els Johnsons i Evinrudes de no massa cavalls i que a nosaltres ens semblaven un màxim de potència. Més endavant arribarien també els Mercury. Les exhibicions a la badia, les demostracions d’esquí nàutic que feien en Luis i l’Alberto Foret i en Quico i la Tayo Riera, eren només la part visible i matinal d’una dedicació esportiva que tenia en la pesca submarina amb fusell i en la immersió a pulmó lliure la seva vessant més espectacular. Amics de l’avi Farreras que a vegades els ajudava amb el Lucas, el Sr. Foret i els Srs. Guiñé i Usandizaga, que venien d’altres platges van arribar a establir diversos rècords d’immersió i algun d’ells va recollir alguna sordera prematura. Pescaven neros i dèntols. El cap de nero dissecat que encara ara hi ha a casa els papàs a la Fosca és un record d’aquesta vella amistat. Els fills Foret i Riera eren els reis de la Fosca de dia i acabarien sent també els reis de la discoteca de nit.

La platja de la Fosca va acollir els nostres estius llargs. Estius de tres mesos que es van acabar amb el final de l’adolescència quan van començar les nostres primeres sortides a l’estranger.

La Fosca era un racó de món. No tenia el glamour de Calella, ni el caràcter més urbà de Sant Antoni de Calonge. A la Fosca no hi havia amics nostres de Girona. Fèiem colla amb els Tusell (l’Àlex, en Santi, i en Quique, sobretot, els altres ja serien més d’una altra generació) i l´Àngel i en Lluís Hortet. Uns i altres van passar per can Matamala, al costat de casa, abans que s’hi quedessin durant una colla d’anys els Demargne. La Tali Andreu i la Tayo Riera eren també de la nostra edat i resseguint la renglera de cases ens fèiem també amb els Comavella i els Arau, que eren cosins i es tornaven a la casa del costat de casa els avis Nadal per mitges temporades. Als estius doncs canviàvem d’ambient, tot i que mai no ens incorporaríem del tot al frenesí de les discoteques dels més grans, als quals potser es sumaria només en Nando. L’ambient estava molt marcat pel fet que començàvem a ser colla i calia ordenar els dies entre el bany, l’estudi i el lleure. La casa s’anava fent petita a mesura que la família creixia i les habitacions de darrere que donaven al safareig, on ens dutxàvem, i a la pineda, es van anar omplint de lliteres metàl•liques d’un blau intens. Les finestres del menjador i de l’habitació dels papàs eren de guillotina i donaven directament a la terrassa, en uns parterres que habitualment teníem plantat de bàlsam. Als pilars de la balaustrada de la terrassa, quan arribàvem a principis d’estiu, hi col•locàvem testos de terrissa vermella amb geranis. El menjador tenia uns mobles d’un blau marí fort amb dibuixos, i els vasos i les copes de gelat tenien formes i colors que encara ara podríem reproduir. Quan ja no vam poder més, el papa li va encarregar un projecte al tio Lluís que va fer una casa elegant i eficaç que encara ara competeix amb èxit amb la major part de l’arquitectura de costa tant avorrida i ridícula, i s’acosta al patró que va insinuar a can Tarrés primer, però sobretot a can Tolosa i a can Casanovas en Duran Reynals, i que ell va continuar quasi mimèticament en el porxo de casa els avis i que va actualitzar en els materials i les formes a casa nostra. Això sí, en el més pur estil Nadal, i estil d’estiu, la casa nova no tindria tampoc aigua calenta.

Els horaris del bany eren d’una rigorositat extrema i havíem de demanar permís per quasi tot. Anar a banyar al bassi no era fàcil i anar-hi a les tardes era quasi impossible. A la platja com a les cases hi havia un tall molt marcat entre la Fosca de dalt i la Fosca de baix. Els de dalt vivíem organitzats en la promiscuïtat de les terrasses. Saltàvem grans i petits d´una a l‘altra sense baixar al carrer.

De la nostra època, el jardí de can Tarrés no participava d’aquesta promiscuïtat. La querella de l’aigua i els problemes amb el pou que els Tarrés controlaven van mantenir les famílies distants. Quan fallava l’aigua, i cada any era més aviat, s’havien de contractar cubes per omplir el dipòsit i aquesta operació no es feia sempre amb l’agilitat que el cas requeria. Això vol dir també que la major part de la nostra joventut la urbanització de la Fosca era inexistent, l’abastament d’aigua potable també, i quan el parc automobilístic va començar a augmentar teníem feina a aconseguir que l’Ajuntament de Palamós regués el passeig amb sal per no haver de menjar pols cada dia. Pel problema de l’aigua hi va arribar a haver una assemblea a la pèrgola de l’hotel i molts recorden encara els crits del papà indignat i liderant la revolta.

Entre can Tarrés i casa nostra hi havia i hi ha can Matamala, una casa premiada per la Cambra de la Propietat Urbana i força en l’estil, salvant les distàncies, de l’Hotel Rocafosca. Com ja he dit abans ací després de diverses intermitències durant molts anys hi van venir els Demargne, una família parisenca vinculada a la indústria petroliera a Algèria, amb la senyora d’origen andalús, que ens feia veure molt de prop, de tu a tu, de terrassa a terassa, la bellesa diferent d’algunes franceses: La Maite i l´Elisabet. Morena i rossa. La Maite més tocada per la sang andalusa de la mare. En François, en Pipo i en Michel, una mica més grans que nosaltres, es feien més directament amb els de la seva generació i amb els que sortien, cosa que nosaltres no fèiem quasi mai. Només alguna vegada ens barrejàvem grans i petits com quan jugàvem a futbol contra els de Calella en el camp que hi havia darrere de can Foret i de can Casals i on alguna vegada ens va fer alguna demostració de molt a prop en Kubala, client assidu durant uns anys de l’hotel.

De casa saltàvem a casa la tia Conxa, a can Tolosa, a can Casanova, a Villa Rosita (can Sánchez), a ca els avis Nadal, a casa els Arau-Comavella i a casa els Arañó. Per anar a la casa següent, ja molt avançada la corba, a can Solà, baixàvem al carrer. La immensitat del seu hort no ens convidava a continuar el recorregut per dalt.

Però els Solà, de Girona, amics de casa, ens proporcionaven diverses coses. A la mamà tertúlia i partides de bridge. I a nosaltres la barraca del racó de la platja on guardàvem d’un dia per altre tots els estris de platja, i el “pirauxu” de can Solà que amb els colors de la bandera vaticana era la peça singular que més ens acostava a una barca durant l’hora del bany. Amb el “pirauxu” podíem anar lluny, i amb el “pirauxu” podíem saltar les onades. Aquesta funció de la barraca, on abans havien cuinat l’Aurora i en Nac, l’havia fet abans la tenda dels escalencs. El món màgic d’aquella tenda era la primera incursió del dia al sol només tímidament matisat per la lona i la possibilitat d’intuir d’una llambregada l’ordre i l’estil de vida dels pescadors amb seients fets amb caixes i amb màrfegues ajagudes a terra. I de la tenda al toldo. Les cases, i els hotels, tenien toldo, d’encanyissat, i al voltant del toldo s’establia una mena de delimitació territorial que marcava imperceptiblement l’espai. El toldo era com un espai privatiu, però col•lectiu, i un instrument per administrar les moltes hores de platja sàviament entre sol i ombra. Els toldos dels hotels eclipsaven tots els altres fins que el nostre es va anar fent gran a mesura que la família creixia, i en relació a les facilitats que pels puntals del toldo proporcionava el negoci de fusta de la família.

He dit fa un moment que la Fosca era un racó de món. I ho era de veritat. La carretera de Palamós, estretíssima i mal pavimentada, ho feia tot més lluny i recòndit. El camí vell era poc practicable i els cotxes no abundaven. Començar l’estiu era una aventura. Camió (de ca l’Adroher), furgoneta de can Melció, vinculats al magatzem, mundo, matalassos, roba per a tres mesos i canvi de casa. Un canvi llarg, fix, que durava.

La mamà amb les altres senyores anava quasi cada dia a Palamós a la tarda. Normalment a peu. Feien la compra i a can Forné, el colmado del principi del carrer Major, davant de la pastisseria Samsó, deixaven els cistells amb la compra feta i amb la llista de la compra pendent. Només el peix comprat al pòsit tornava la mateixa tarda a la Fosca amb les senyores. Els cistells els repartia cada matí a primera hora en Joan del carro, que repartia també els tacos de gel per les neveres que portava penjat sota el carro amb una mena de sarrions que no paraven de regalimar. Un carro tirat per un cavall o una euga feia doncs el repartiment més elemental dels queviures. Aquesta feina la continuaria l´Arseni, que acabaria comprant una camioneta.

Tancats a la Fosca el nostre radi d’acció era limitat. A mar ho ha sigut per la barca i els nostres horitzons i paisatges no s’han mogut mai massa de Rec de Fanals, s’Alguer, Castell, la Foradada, Sanià, els Canyers, cala Corbs, cala Estreta, el cap de Planes, el furió i les Formigues. És on han arribat les xup-xup de sempre que fèiem arribar molt excepcionalment a Calella el dia de les havaneres. A terra acabada l’hora dels deures, que repartíem entre matí i tarda, i que teníem programada cada tarda amb algun ensenyant que ens acompanyava (la Catalina Pujol, en Toni Plaja, la Margarita, la Montse Camps, i algun altre que no recordo). Quasi mai no tocava banyar; el bany de tarda al bassi era molt excepcional i ens havíem de conformar veient com els més grans feien demostracions de les seves habilitats per tirar-se de cap o de peus cada cop de més amunt. La platja del Castell, cap Gros, la pineda de la Dolores i Palamós eren els destins habituals: jugar, berenar i tornar. I a Palamós una passejada pel carrer Major, un cop d’ull a la subhasta del peix al pòsit, cantada inintel•ligiblement per en Quixal, fuster: Au va avia! les quantitats descendents a una velocitat endiablada i l’atorgament a uns o altres; i acabàvem amb un gelat de corte, de duro, de vainilla i xocolata que encara a vegades ens havíem de partir.

A la Fosca quan ens enfadàvem agafàvem el coixí i ens escapàvem de casa per anar a passar una estona, fins que es feia fosc, i començàvem a tenir por, a la roca de la capella on anaven creixent molt lentament i força inexplicablement una olivera, un pi i un llorer que ara ja ho tapen tot.

Més endavant es van acabar aquestes excursions col•lectives i vigilades que els papàs van substituir per als més petits pel casal parroquial de Palamós. Eren ja temps nous i molt diferents, a Sant Joan havia arribat mossèn Gumersindo i un any va venir en Mon Marquès de vicari, l’ajudaven de seminaristes en Joan F. Pascual i en Santi Vila de Calonge, i m’hi vaig afegir jo voluntàriament pel que podríem anomenar-ne per l’època l’esperit escolta. Aquesta experiència ens va posar en contacte amb el teixit social de Palamós i més específicament de Sant Joan, i tots conservem moltes coneixences palamosines d’aquella època.

A la Fosca, les generacions d’oncles i cosins han dominat les relacions personals i familiars, més que els amics que hi haguem pogut fer.

Tot va començar ací i encara continua, tot i que la mort d’en Toni, al mar, ací, ha deixat petjada profunda i ja no permet una evocació ni poètica, ni nostàlgica, i marca de maneres diferents, però marca, els nostres subconscients de cada dia a la Fosca.

Hi venim, hi tornem, hi tenim casa, els papàs encara hi vénen. La Roca Negra encara surt a pescar, però ara el mas a Aiguaviva és un refugi segur i un racó tranquil, i la Fosca ja fa molts anys que no és el racó plàcid, d’ondulacions suaus, el paisatge verge que va enamorar Josep Pla, i on van fer néixer i fer créixer el papà i la mamà aquella cançó d´amor: ”Mon amour et ton amour sont nés un même jour”.

Els senyors, el papà entre ells, només venien els caps de setmana, i el papà els dimecres a la nit per tornar a marxar l´endemà al matí. El gruix d’aquests viatges del meu temps i un cop venut un “standard” amb la bandera anglesa al capó, es va fer amb dos dos cavalls consecutius; el Ge 11201 i el Ge 34057. Aquests dos cotxes en podrien explicar moltes i van passar-ne de seques i de verdes. El papà havia deixat que passessin per totes les mans dels nois del clan de l’agrupament escolta Sant Narcís, amb els quals va polemitzar quan es van adonar que el seu cap era de l’Opus, però amb qui va mantenir, i manté una relació de gran cordialitat i en alguns casos d’amistat franca malgrat una certa diferència d’edat.

Quan el papà arribava amb el cotxe era sempre un esdeveniment. Començava a tocar la botzina des de mitja baixada i quan arribava davant de casa tots baixàvem per ajudar a descarregar. Portava fruita i verdura del mas; melons i síndries, i encara ho fa, i alguns ho han heretat. I portava notícies fresques de Girona, els diaris, la correspondència…

1 Setembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Revista del Baix Empordà | , , | Comentaris tancats a TOT VA COMENÇAR A LA FOSCA. RECORDS DE FAMÍLIA: ELS ESTIUS DELS ANYS CINQUANTA