JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT

Revista de Girona núm. 270. Gener – Febrer 2012

A l’inici dels anys setanta en Jaume i jo ens coneixíem poc. M’adono ara que, entre els meus anys d’estudiant a Barcelona i els meus dos cursos a la Universitat de Liverpool (1970-1972), em vaig perdre algun dels fils de l’activisme antifranquista a Girona. Mai no els vaig perdre del tot, però, i puc dir que la meva sovintejada relació amb Presència em va facilitar tenir sempre un peu  a Girona. Però Jaume Curbet era quatre anys més jove que jo, es feia amb els de la seva generació, entre els quals hi havia algun dels meus germans, i el fet de viure permanentment a Girona els donava una perspectiva lleugerament diferent. Quatre anys en l’adolescència són a vegades un abisme que amb el temps es tanca per igualació.

Va ser justament a Presència, on Curbet va ser el gerent de1974 a 1976, que el vaig tractar i conèixer. Vaig aprendre a poc a poc algun dels aspectes essencials de la seva biografia: el treball a la impremta familiar, Gràfiques Curbet, des dels catorze anys, i una operació a l’esquena als disset anys que el va tenir al llit i fora de circulació física durant un any i mig; un període prou llarg per esdevenir una etapa de formació, lectura, coneixement, compromís, reflexió i ordenació del pensament propi, i de seguiment atent de la realitat des del compromís polític i la distància física.

Vaig descobrir en Jaume Curbet un treballador sistemàtic, ordenat, rigorós, exigent. Capaç d’establir debats d’una dialèctica implacable construïda des dels arguments de la racionalitat extrema que va practicar tota la vida, fins a un punt d’intransigència amb tots, però sobretot amb ell mateix.

La descoberta del socialisme democràtic

Fou en aquell moment que hi vaig detectar totes les capacitats organitzatives i de contacte que el portaren a participar activament en l’organització, a la casa missió de Banyoles, de les jornades “La ciutat de demà”, sota la tutela del secretariat diocesà de Justícia i Pau, i que  es van convertir en una mena d’escola d’aprenentatge per a la democràcia municipal quatre anys abans de les primeres eleccions municipals. Efectivament, els dies 6, 7 i 8 de juny de 1975, després d’una obertura de mossèn Joan Carrera, vicari episcopal de Barcelona, van desgranar les seves  ponències Francesc Alaman, Josep M. Carreras i Juli Esteban, Josep Pallach i Isidre Molas. Recordo també les comunicacions que hi van presentar Joaquim Español i Modest Prats. Als ulls de Jaume Curbet, aquestes jornades eren com una culminació i una concreció en temes locals dels plantejaments del cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (recollit en forma de llibre per Ed. Nova Terra, 1975), on Josep Pallach pronunciaria una conferència sobre “Socialisme democràtic a Europa” el 22 d’abril de 1975.

Jaume Curbet estava lligat de forma molt estreta a Josep Pallach, i la mort d’aquest fou per a ell un cop molt dur. El mateix Jaume va escriure la cronologia del número monogràfic que li va dedicar Presència (“Josep Pallach, adéu a un lluitador”, Presència, núm. 458, any XIII, 22 de gener de 1977), on relatava: “A la matinada del 10  a l’11 de gener de 1977, Josep Pallach i Carolà mor a la porta de la Residència de Bellvitge a causa d’un infart.” La revista encara publicà altres textos sobre Pallach en els números següents, 459  i 460, i en aquest darrer la polèmica que Lluís M. de Puig i jo vam sostenir amb en Jaume arran de la mateixa cronologia i d’algunes apreciacions que en aquell moment a nosaltres ens semblaven molt subjectives. Ara catalogaria d’una extrema ingenuïtat aquell debat sobrer.

Però més enllà de la petita polèmica vull retenir, d’aquells dies de gener de 1977, dues imatges: l’una, a la capella ardent de Josep Pallach, on vaig veure Jaume Curbet amb els ulls més vermells pel dolor i les llàgrimes que mai hagi vist, i l’altra, al cementiri d’Esclanyà, amb un testimoni gràfic que el mostra molt a prop del taüt, en actitud serena i reflexiva.

Van passar dos anys més amb contactes esporàdics fins que, un cop vaig ser elegit cap de llista del PSC per a les eleccions municipals de Girona, un dia se’m va presentar, amb una actitud d’anar per feina, per posar-se a disposició i iniciar els preparatius de la campanya. Havien passat les eleccions del 15 de juny de 1977, i la fusió del PSC-Congrés i del PSC-R en un sol partit, en el Congrés del 15 i 16 de juny de 1978, que va portar a la unitat de tots els socialistes catalans.

 Jaume Curbet, un projecte de reformes democràtiques (1979-1983)

Així va començar l’etapa de màxima intensitat i continuïtat en els nostres contactes, de feina compartida, de dificultats enormes, d’il·lusions desbordants. D’entusiasme juvenil. Jaume Curbet, amb l’ajut de molts altres companys i amb l’assessorament sever per als qüestions econòmiques de Josep Radresa, va anar confegint una teranyina de contactes i enquestes que pretenien  fer una radiografia de l’Ajuntament de Girona des de fora amb dades aportades des de dins pels serveis municipals, puntualment elaborades per l’equip del secretari municipal Ramon Massaguer. Amb un punt d’inconsciència fèiem la dissecció de l’Ajuntament donant per fet que hi anàvem a governar. La convicció i la joventut foren algun dels nostres principals arguments. Darrere de tot hi havia un projecte, una idea de ciutat que es concretaren en el programa “Per una Girona nova”, que va esdevenir una referència malgrat la seva elementalitat, només coherent amb el grau de precarietat de la vida ciutadana de l’època.

No cal repetir ara el procés de les eleccions d’abril del 1979. Vam guanyar i vam fer el pacte que ens va permetre governar la ciutat. La nit mateixa de les eleccions, Curbet ho va certificar en una de les sortides del saló de descans del Teatre municipal per anar un moment al Govern Civil; quan vam passar per davant de l’oficina de la policia municipal, dos guàrdies es van quadrar solemnement i ell no es va pas estar de dir: “Quim, aquests ja s’han adonat que hem guanyat les eleccions”. No gaires dies més tard, en un dels nostres freqüents esmorzars a la Granja Mora, el senyor Joan, quan ens vam asseure a la barra, em va preguntar si aquell noi que anava amb mi era el meu fill. “No”, vaig dir, “és el tinent d’alcalde de Govern Local i Participació.

Durant quatre anys, Jaume Curbet va fer la reforma de la Policia municipal de Girona amb la creació de l’Escola de la Policia Municipal de Girona, la dotació del servei d’un nou edifici al carrer Bacià, el canvi del comandament de la policia i l’inici un procés ampli de creixement, professionalització, formació i democratització que va donar els  seus fruits.

Ell mateix va elaborar l’any 1980 els materials bàsics i la doctrina per a aquesta profunda transformació pionera: La policia a Catalunya, La policia preventiva i El Servei de policia esdevingueren, entre agost i setembre de 1980, els materials bàsics de l’Escola de Policia. Abans, el fullet La policia municipal al servei dels ciutadans havia marcat, amb voluntat divulgativa, els objectius bàsics de la reforma del servei. Hi hauríem d’afegir el servei de prevenció i extinció d’incendis, el servei d’emergències, els consells municipals, la participació ciutadana, les publicacions, el disseny, la regulació dels circuits de la informació i de l’administració. Podem dir, finalment, que en Jaume va ser l’artífex més directe dels expedients de segregació de Salt i de Sarrià de Ter.

No va ser fàcil. A principis de 1980 es va haver d’operar de tiroides, i a l’estiu de 1980 ja havia engegat els seus contactes canadencs i la seva especialització en temes de seguretat. La pressió sobre la Policia Municipal era molt gran i els afanys reformistes d’en Jaume topaven, sovint, amb la peremptorietat del pragmatisme quotidià. Ell es rebel·lava, amb raó, contra la simplificació que convertia el tema de la policia municipal en el “tema de les multes”.

Conservo una correspondència profusa sobre aquestes qüestions: una carta del 3 de maig de 1980; un memoràndum del mateix mes titulat “Vint-i-una qüestions per una revisió, prenyada de futur, d’un any d’actuació municipal. El Govern local i la participació ciutadana”; una carta del 31 de maig de 1980 posant el seu càrrec a disposició i l’acta de regidor, si calia, per facilitar les remodelacions de cartipàs que s’albiraven amb la dimissió d’en Manel Nonó; una altra carta del 29 de juny i, finalment, un “Assaig de dimissió en el temple”, del 4 de juliol de 1980. Finalment, a la primavera de 1981, va tenir lloc una remodelació per la qual Jaume Curbet seguiria durant tot el mandat de tinent d’alcalde de Govern Local i Participació, mentre que Francesc Francisco es faria càrrec de la delegació de la Policia Municipal, amb la voluntat de Curbet de posar distància entre la seva nova especialització en temes de seguretat i la gestió estricta.

Abans, però, encara insistiria en el camí encetat. En un “Informe confidencial” del 30 de gener de 1981 va proposar un conjunt de mesures per avançar en la transformació de la policia.

Un cop fet el relleu, Jaume Curbet va començar o reprendre diverses col·laboracions a Vitòria i a Barcelona, i va seguir exercint la seva responsabilitat de tinent d’alcalde. I pel juliol de 1982 va realitzar una nova aportació, ja en clau preelectoral: “Elements per al debat entorn de l’estratègia municipal socialista a Girona”: ‘Oberts a les aportacions crítiques d’independents, mitjançant debats. Per un programa obert, que impulsi el canvi a partir d’un equipo homogeni (identificació, capacitat, cohesió) amb independents. I una estratègia, projecte autònom enfront a la reacció. Identificació Grup-Agrupació).’

 El ciutadà del món

Amb aquest bagatge arribem a les eleccions de 1983. En Jaume, en l’exercici de les seves funcions, m’anava portant el resultat de les diverses meses. Els resultats eren d’una gran majoria absoluta. I em deia: “Què has fet?” “Res, ho hem fet entre tots”. La gran majoria de quinze regidors va obrir les portes a un Jaume Curbet nou que iniciava un camí més lliure definitivament.

El dimecres 19 d’octubre de 1983 des del Canadà, em deia: “Em plauria infinitament que volguessis acceptar en nom de tots els gironins, l’enyorament d’un gironí que no podrà ser-hi, a Girona, aquest any per Fires”. I més tard, des de Montréal, el 6-12-83 em va escriure en una postal: “Suposo que arribaré abans que no pas la postal, però volia deixar-te constància de: 1. Has cuidat molt bé els meus negocis. Thank’s you mil.  2. Amb el suplement que m’has enviat d’El País he presumit de Girona. A 5.000 km de les ‘trifulques vilatanes’ els montrealesos han quedat acollonits amb les cases del riu. És impressionant! i 3. Et prenc la paraula: hem de fer la llarga passejada per la nova Girona. Fins ara”.

Després van venir els encàrrecs diversos i l’especialització en instituts de seguretat. Madrid, Vitòria, Canàries i un període, entre 1990 i 1994, de retorn a Girona en un intent de tirar endavant la fusió de les dues impremtes familiars Curbet i Marquès.

Però el camí ja estava traçat i marcat de forma ineluctable per aquella “carambola”, a parer d’alguns, de 1979. La revolució que Jaume Curbet va assajar i aplicar a Girona havia esdevingut un referent a Catalunya, a Espanya i al món.

Ha culminat aquesta tasca amb el número 24 de la Revista Catalana de Seguretat Pública, que ha aparegut enguany dedicat a ell, i que inclou el seu article “Inseguretat global, seguretat mundicèntrica”, un destil·lat del seu llibre Un món insegur: la seguretat en la societat del risc. (Girona, CCG Edicions, 2011), on Curbet sintetitza que l’espiral de la seguretat no és el millor antídot per a la inseguretat, que cal una nova concepció del món i una nova percepció dels riscos d’abast mundial per articular un compromís democràtic amb la seguretat i amb la continuïtat de la vida en un món global.

La intensitat emocional i testamentària de la presentació del llibre a Girona ens va commoure a tots. La lliçó diària de vida, també. Ens passaven les imatges de la nostra trobada a Canàries abans de la mort d’en Ma (Martí Manuel Díez), el març de 1998.

Jo no havia vist mai uns ulls envermellits per les llàgrimes com els d’en Jaume arran de la mort d’en Pallach el 1977, fins que vaig veure els de Pep Quintanas el dia del funeral d’en Jaume, i no em podia veure els meus.

 PUBLICAT A: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam

JAUME VICENS VIVES I GIRONA

Revista de Girona núm. 26, juliol-agost 2010 (pàg. 94-100)

Quan s’escau el centenari del naixement i el cinquantenari de la mort de Jaume Vicens Vives em complau concentrar-me en la relació entre aquest “homenot” gironí i la seva ciutat natal. Em sembla que, tot i que de maneres diverses d’altres abans ja ho han fet, aquesta pot ser la millor contribució en un moment que les aportacions sobre el nostre autor abundaran en tots els camps al llarg d’aquest 2010. Ho faig, a més, manllevant un títol que ja va emprar aquí mateix l’any 1970 Santiago Sobrequés Vidal. És la manera de teixir un relat que mantingui la relació indestriable que van mantenir aquests dos historiadors al llarg de tota les seves vides.

Per aproximar-nos al tema us convido a un recorregut per la geografia urbana de Girona. Entre la plaça del marquès de Camps i la via del tren (abans pas a nivell de la carretera de Santa Eugènia), al número cinc de la casa del carrer de Santa Eugènia hi ha una placa que ens recorda que en aquesta casa hi va néixer, el dia  6 de juny de 1910, Jaume Vicens Vives. No gaire lluny d’aquí, gairebé en línia recta entrant cap el cor de la ciutat antiga, prop del pont de Pedra, a la casa de “la Caixa”, a la cantonada dels carrers Santa Clara i Nou hi ha una altra placa que explica com en aquella casa hi va néixer Santiago Sobrequés Vidal el 12 de setembre de 1911.

Les circumstàncies de la vida fan que a la casa on va néixer Vicens hi acabés anant a viure, molts anys més tard, el seu amic de tota la vida, Sobrequés. I tampoc no és casualitat que la plaça Jaume Vicens Vives, situada darrere del nou edifici dels jutjats estigui a tocar la casa on va viure una colla d’anys Sobrequés, en el que tots els familiars n’anomenen encara el carrer del “matadero”. Si ens enfilem cap a les Pedreres, i en un primer replà de la muntanya s’accedeix a l’Institut d’ensenyament secundari Jaume Vicens Vives, nou edifici on es va traslladar el vell institut del carrer de la Força que, durant més d’un segle i fins ben entrada la segona meitat del segle xx, va ser “l’Institut”, l’únic institut de la ciutat. El trasllat a un edifici, encara sense nom, es féu sent-ne director Santiago Sobrequés Vidal. Aquest dóna nom a un altre institut de la ciutat situat a la cruïlla dels carreres Migdia i Joan Reglà. Reglà, fill de Bàscara, fou un dels deixebles més primerencs de Vicens. Encara podríem anar un instant a la casa del número 56 del carrer de Santa Clara, el mateix de Sobrequés, però en aquest cas a tocar el pont de les peixateries velles, on trobaríem una placa que ens recorda que en aquella casa hi va néixer Lluís Pericot García que, a la vegada, dóna nom a una moderna avinguda de la ciutat que arrenca de les vores de l’Onyar a la plaça dels països catalans. Lluís Pericot, eminent prehistoriador, fou el padrí de Jaume Vicens en la recepció d’aquest a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Fet i fet, un panorama molt complet, una autèntica teranyina que ens situa davant del nomenclàtor de la ciutat i dels seus equipaments amb una densitat d’historiadors amics com n’hi deu haver en pocs casos. Sovint els noms dels carrers de les ciutats desdibuixen la personalitat dels que els hi donen nom: De tant en tant convé tornar a posar cara i ulls, sentiment, a aquest nomenclàtor.

Jaume Vicens Vives té una biografia estretament lligada amb Girona. Primer perquè hi va viure de 1910 a 1924, més tard perquè hi va tornar a fer el servei militar, de 1930 a 1931, mentre feia recerques a l’arxiu i es guanyava la vida a la farinera Montserrat, la mateixa empresa on havia treballat el seu pare. I encara perquè el 1939 hi va romandre, mig amagat, tot esperant tornar a casa just al final de la Guerra Civil. Després les seves passades per Girona, camí de Roses, foren freqüents. Sempre va dedicar a la seva ciutat una atenció especial. I no es va pas estar de reivindicar la seva condició de gironí i expressar amb un cert apassionament la seva arrel gironina. Tot i que per l’origen dels pares i per la seva estreta relació amb Roses, no deixava de sentir-se una mica empordanès. Ell mateix en unes notes que va preparar per al periodista figuerenc Josep M. Bernils no s’estava pas de dir-ho : “Però el seu pare li deia que l’Empordà començava als Quatre Cantons de Girona i això el feia feliç”. (Epistolari, II, pàg. 55-59).

Girona

Aquestes professions de “gironisme” les trobem molt aviat en una carta a Carles Rahola, on expressa agraïment i un punt de nostàlgia, tot i que mai no va ser gens condescendent amb l’enyorament.

“Del que estic segur és de la meva estimació per Girona i del meu orgull d’ésser gironí. I encara que des de fa algun temps em trobo absorbit per la vida barcelonina ,sempre cal recordar en la meva vida que en els moments de perill, de dubte o de cansament, Girona m’ha obert els seus braços i m’ha donat noves forces i nova empenta per a llençar-me a la lluita.(…) I és admirable, i per a molts inèdit, l’esperit revifador que, per al qui sap apreciar-ho, té aquesta ciutat”. (Carta a Carles Rahola, 25 d’abril de 1937, a Epistolari, I, pàg. 210-211).

Va reiterar el mateix argument potser encara amb més contundència dotze anys més tard en un article que ha estat citat reiteradament i que és com una professió de fe gironina: “Nadie puede desmentir su ascendencia. Y yo, pese a muchas razones de índole afectiva que me distanciaron de Gerona en mi juventud, no puedo negar que a la postre soy gerundense. Amo a Gerona con el seguro cariño puesto en las personas y las cosas que son muy nuestras, en las que nos reconocemos a poco que nos pongamos ante ellas, porqué su diapasón sentimental concuerda con las más íntimas vibraciones de nuestro ser. No la deseo con violencia,e incluso diré que me tiene sin cuidado su progreso urbano, su desarrollo industrial reciente, su abigarrado polifacetismo administrativo. Prefiero aquella Gerona suave de los atardeceres otoñales, cuando los últimos rayos del sol ponen un tibio manto dorado en las venerables piedras que constituyen las mejores galas de la ciudad y resuenan en las antiguas plazuelas de la acrópolis los postreros gritos de los muchachos que pronto se refugiarán en sus hogares, mientras tras una esquina desaparece la desconocida silueta de un seminarista. Ésta es mi Gerona” (Vicens, Destino,1949).

Es potser aquesta visió la que va portar Santiago Sobrequés a escriure que Vicens amb Girona “evocándola devenía casi lírico y soñador, facetas ciertamente poco acusadas en su recia contextura mental de historiador realista, económico y debelador de romanticismos.” (Sobrequés Vidal, 1970, pàg. 53).

Dos anys abans d’aquesta expansió una mica poètica havia fet també professió de “gironisme” en un intent de projectar cap enfora el bon nom de la seva ciutat. És el que li deia a Sobrequés per carta en el moment de comunicar el premi que se li acabava d’atorgar pel llibre Rumbos Oceánicos.

“Si això surt a la premsa local i hi tens algun amic fes-los recalcar que el guanyador és gironí. No ho dic perquè em facin bombo –en sóc enemic- però sí per enaltiment de la nostra ciutat, -encara que devori els seus fills: Carles Rahola” (Vicens a Sobrequés Vidal,13-VII-1947).

La significació de la referència a Rahola ha sigut tractada de forma diferent per J.M. Muñoz (1997,pàg.150, núm. 72) i per Jaume Sobrequés Callicó (2000, pàg.  385, núm.11). És veritat que Vicens anava a Madrid a rebre un premi de convocatòria i de significació franquista, com també ho és que Sobrequés Vidal el contesta dient que la ciutat havia fet el que havia pogut per salvar Rahola, però també podríem considerar que Jaume Vicens no desaprofita el context d’una correspondència particular per dreçar un pont entre les dificultats del moment present i els anys del somni republicà, i per reivindicar la memòria de Rahola que en    aquells anys a la ciutat era ignorat i menystingut.

Aquesta voluntat en relació amb la ciutat s’entén molt bé si recordem que en el mateix article de l’evocació poètica no s’està pas d’advertir dels riscos que podrien dur la ciutat a “caer en un  provincialismo de vía estrecha. Que es el camino en el cual jamás querríamos ver metida a nuestra memorable urbe” (Vicens, Destino, 1949).

Els epistolaris de Jaume Vicens que s’han publicat, tots des de Girona, i això hauria de tenir una especial significació, recullen amb molta profusió els seus lligams amb la ciutat que hem volgut destacar en el terreny de l’adscripció, la memòria i els sentiments. Són uns lligams que destil·len tota la seva activitat, molts dels seus escrits i una part important de la seva correspondència. És amb aquestes dades i amb el coneixement directe i familiar que Jaume Sobrequés Callicó ha explorat els aspectes més rellevants d’aquesta relació, tot resseguint el fil conductor de la relació d’amistat personal, col·laboració editorial i sintonia en la recerca que mantenia units els amics Vicens i Sobrequés. Les pàgines introductòries de la relació epistolar entre els dos gironins donen un perfil molt adequat d’aquesta vinculació, tant com el text introductori del més recent recull de textos de Vicens, Girona (2010).

Voldria però afegir-hi encara que en la nòmina dels corresponents de Jaume Vicens  perdura la matriu gironina en la vida barcelonina i cosmopolita del Vicens, acreditat i reconegut a les universitats del món. Les relacions epistolars, continuades en alguns casos, esporàdiques en altres, acrediten suficientment un univers gironí a l’entorn de Jaume Vicens. Per això, els noms de Lluís Batlle i Prats, Lluís Buenaventura, Josep Grahit, Lluís Pericot, Josep Quintà, Carles Rahola, Joan Reglà, Santiago Sobrequés, Eduard Valentí, Josep M. Bernils, Joaquim Carreras Artau, Joaquim Ensesa Cuatrecasas, Josep Ensesa i Pujadas, Jordi Nadal i Josep Pla, s’inscriuen amb un valor específic a les múltiples relacions que Vicens va teixir al llarg de la seva vida al servei dels seus projectes i al servei del país i de la universitat.

Per cloure, doncs, aquest apartat d’introducció a la vibració gironina de Jaume Vicens em sembla pertinent reportar aquí el fragment testamentari de la darrera carta que va escriure des de la clínica de Lió al seu amic de tota la vida Santiago Sobrequés: “Als gironins que s’han recordat de mi, els donés les gràcies més afectuoses. Als teus, els records més cordials. Per tu gran Santiago,la millor abraçada del teu amic.” (26 de maig de 1960, Epistolari, I, pàg.252).

No sabien encara que no es tornarien a veure. No sabien, no podien saber, que un sobreviuria a l’altre escassament tretze anys.

Girona, 1910-1924

Com hem dit el període més extens de vida gironina correspon als primers anys de vida i als tímids inicis de l’adolescència. Però per tots els testimonis que tenim, la majoria referits als cursos de l’Institut 1921-22, 1922-23 i 1923-24, aquesta etapa li deixaria una bona empremta que marcaria la seva biografia i alguna de les seves amistats. També forjaria el seu caràcter.

“A l’Institut destacava pel seu físic poderós i per la seva capacitat de lideratge” (Muñoz, pàg.17), que és el que en paraules d’un company de curs parlant de la banda dels piels que capitanejava Vicens en diu un “corpulento y hercúleo muchacho” (Veinticinco años después,1952, pàg.15).

 Ho confirma també el testimoni de Guillem Díaz Plaja en el seu llibre Memoria de una generación destruïda (1966),

“…una promesa centelleante. Yo venía siguiendo sus pasos desde que le conocí en los patios del Instituto de Gerona. Tenía ya entonces un dominio cesáreo sobre sus compañeros de juegos, como producto de una voluntad de acero…” (Muñoz, pàg. 49).

I hi insisteix també el doctor Pericot per situar-nos un cop més davant de la relació de Vicens amb l’Institut, al qual acabaria donant nom un cop traslladat, i on apuntarien tímidament les seves relacions amb la història malgrat la seva facilitat per les matemàtiques.

“Fué alumno de aquel instituto gerundense por el que pasamos varios de los actuales catedráticos de la Facultad y académicos y en él fue discípulo de un historiador excepcionalmente dotado, D. Rafael Ballester y Castell, al que el nuevo académico debe las primeras orientaciones en el campo de la Historia” (Vicens Vives, 1956, pàg. 67, Discurs de resposta de Lluís Pericot).

Així ho havia explicat el mateix Vicens  l’any 1953 en una entrevista que li féu S. Albertí a  Revista (núm. 38), quan interrogat sobre els orígens de la seva vocació va contestar “Difusamente, en el Instituto de Gerona, dando clase con el catedrático don Rafael Ballester, que era una eminencia. Por esto vine a Barcelona para estudiar Filosofía y Letras. Entonces sólo tenía, infeliz de mi, la vaga idea de que enseñar historia sería, en el futuro, muy divertido” (OD, II, pàg. 557). I malgrat que Muñoz en la seva biografia relativitza la influència de Rafael Ballester, el mateix Vicens hi insisteix en les notes que va enviar a Josep M. Bernils per l’entrevista que aquest darrer publicaria a Canigó de Figueres el 1956: ”Seguí els seus estudis a l’Institut de Girona, on pogué rebre les lliçons de Rafael Ballester, un dels catedràtics de Geografia i Història  més notables de la seva època” (Epistolari, II, pàg.56).

I, finalment, no em puc estar de reproduir la manera com el mateix Vicens qualifica la seva relació gironina amb Sobrequés que després continuaria per la via editorial, acadèmica i familiar:

“Al obtener la licenciatura de Historia, Santiago Sobrequés y el autor de estas líneas, íntimamente unidos desde hacía años por vigilias y cuadrillas, estábamos convencidos del importante papel que en la erudición catalana desempeñó el llamado grupo de la Revista de Gerona. Con los años, este criterio juvenil se ha reafirmado.” (Jaume Vicens, pròleg, 1955).

Girona,1930-1931

És sabut que va ser en els anys de la República que Jaume Vicens va dibuixar les línies mestres del seu treball i dels seus projectes, i que va entrar en el terreny de la docència a l’ensenyament secundari i en el de la recerca emparat per la càtedra d’Història de Catalunya de la Universitat de Barcelona, que li acabaria publicant ja en els anys de la Guerra Civil la seva tesi doctoral Ferran II i la ciutat de Barcelona. Però abans tornaria encara a Girona.

“En 1930 cuando el autor de este trabajo acababa de salir de las aulas universitarias barcelonesas, diversas circunstancias le llevaron de nuevo al regazo siempre acogedor de Gerona, su ciudad natal. Compartía entonces las letras con la milicia y ambas actividades con una gestión burocràtica en una firma comercial de la población. (…) frecuentaba cada dia el Archivo Municipal, donde me hallaba con la solitaria pero grata concurrencia de la Srta Masià  de Ros, también atareada con sus papeles y sus registros. Ella y el archivero de aquel entonces, el malogrado amigo Luis Busquets, constituían las firmes pilastras de la investigación histórica gerundense.” (Vicens Vives, 1947).

I si bé després va desplegar les seves principals dots en els ambients barcelonins no va deixar un contacte directe amb Girona, fruit del qual serien diverses col·laboracions que l’historiador Josep Clara (Clara, 1980) ha recordat a diaris i revistes com Avançada (1931), Víctors (1936) i L’Autonomista (1937).

Girona, 1939

El pas per Girona de molts catalans, coneguts i anònims, en els darrers dies de la Catalunya republicana ha deixat múltiples testimonis. Vicens també hi pararia, però potser portat pel magnetisme de la ciutat i per una decisió ja presa el caràcter del seu pas per Girona el 1939 és diferent del dels que emprengueren finalment el camí de l’exili:

“Vicens romangué unes tres setmanes per les rodalies de Girona, sembla que en contacte amb una família amiga, fins que decidí tornar a casa, on retrobà la seva esposa que ja el feia a França” (Muñoz, pàg. 102).

Girona,1939-1960

Acabada la Guerra, Vicens va continuar amb entrebancs i dificultats el seu designi i mentre s’obria pas en la jungla de la vida universitària espanyola no deixava pas de passar per la seva ciutat natal a veure els amics sempre que podia, li dedicava una atenció especial en els seus escrits i es prodigava en actes públics com les conferències de 1945 (Cambra de la Propietat Urbana de Girona), del 31 d’octubre de 1957 (Acció Catòlica) i 5 de març de 1959 (GEiEG),en el cicle quaresmal.

Però el que vull destacar és, ara molt especialment, el paper bel·ligerant i actiu de Jaume Vicens en la reivindicació de la historiografia local,en la reclamació d’una major atenció cap aquests grups per part dels poders locals,i en la difusió de la seva tasca aprofitant els altaveus cada cop més potents que Jaume Vicens s’anava guanyant.

Ho expressava amb una claredat meridiana l’any 1947 en una carta a Lluís Batlle Prats,”…no saps el que em plau que hi hagi a Girona un nucli decidit a fer reviure els llorers de l’antiga escola històrica gironina,malgrat les actuals i tan adverses circumstàncies. Quan se m’hagin resolt tots els afers pendents et prometo que em posaré decididament al vostre costat per tal d’assolir tots junts un bon nom per a la nostra ciutat” (17 de desembre de 1947, Epistolari, I, pàg. 25).

Promesa premonitòria i que va complir al peu de la lletra l’any següent en una ressenya a la revista Hispania del primer volum dels Annals de l’Institut d`Estudis Gironins que acabava d’aparèixer un parell d’anys abans:

“Es tanto más urgente la tarea de reverdecer el antiguo esplendor de los grupos investigadores locales ,cuanto que éstos constituyen la sólida base sobre la que debe levantarse la piràmide de la ciencia histórica nacional. Precisamente uno de los escollos de la actual tendencia universitaria hacia la creación de equipos de trabajo está representado por el aislamiento en que pueden caer los eruditos de los centros provinciales y comarcales” (Vicens, Hispania,1948).

Que és l’argument que reiteraria amb més contundència comminatòria cap els poders locals a Destino, “Hemos escrito algunas veces y reiteramos ahora nuestro criterio, que no podremos pronosticar un positivo adelanto en la producción histórica sin que sea un hecho palpable la reconstitución de la vitalidad de los grupos comarcales de eruditos e investigadores” (Vicens, Destino, 1948). I segueix unes línies més avall amb el reconeixement concret de Girona i l’admonició fustigadora: “El apoyo a prestar es tanto más urgente cuanto son más palmarios los testimonios de la actividad de los grupos comarcales a que me refiero. En Gerona, por ejemplo, la voluntad de unos cuantos estudiosos ha provocado, en los últimos años, la resurrección del prestigio que en las lides eruditas alcanzara en el Diecinueve la “Revista de Gerona”. Los nombres de los Monsalvatje,Chía, Girbal, Grahit y tantos otros que parecían no hallar eco en las generaciones actuales, se transforman en los de aquellos que llenan con sus trabajos las páginas de los “Anales” del Instituto de Estudios Gerundenses. Esta institución, surgida de la voluntad incoercible de unos cuantos historiadores y polígrafos de manifestar su vocación y entusiasmo, ha contado con la simpatía de todos los que, por sentirnos gerundenses, creemos que a la ciudad de los Sitios le falta, para completar su personalidad presente, el halo del más depurado quehacer intelectual. Pero no podemos afirmar que la largueza económica de los organismos que deberían interesarse por este florecimiento ande a compás de la vibración de aquellos ánimos. Es preciso que las corporaciones locales, Diputación y Ayuntamiento, se den cuenta del tremendo error que cometerían no procurando pronto remedio a este estado de cosas.

De momento, el Instituto de Estudios Gerundenses, que dirige el doctor Tomás Carreras Artau con su proverbial simpatía, vive gracias a la propia voluntad de afirmarse”.

Ara, i justament a la Revista de Girona podem dir que aquesta anomalia errònia que apuntava Vicens duraria molts anys i que trigaria a corregir-se, tot i que finalment va prevaldre el seny i els desigs de Jaume Vicens, avui satisfets amb escreix i amb un profit innegable, per a la recerca històrica des de Girona. Aquest seria avui, potser, el millor reconeixement i homenatge.

Colofó

No voldria acabar aquest repàs d’accent gironí sense una referència final a l’actitud de Jaume Vicens. L’ànim, la moral amb que emprenia els seus projectes i analitzava la realitat concreta del país. Hi exercí un lideratge cert i va voler interpel·lar de forma permanent les classes dirigents per tal que prenguessin compromisos més enllà del seu àmbit professional. Vicens volia engrescar tothom i aspirava a fer del seu optimisme militant i encomanadís una guia per a la vida col·lectiva de Catalunya. El lema que va adoptar per sortir sempre airós de les adversitats (Super adversa augeri) es traslluïa en les seves reflexions als seus amics del Cercle d’Economia, als seus deixebles de la Universitat, als ciutadans de Catalunya.

Vull exemplificar-ho amb dos textos de molt darrera hora, imperatius i realistes, vitals si no fos que coneixem el rapidíssim desenllaç de la seva malaltia.

El 8 de juny de 1958 deia a Josep Fontana en una carta: “El que em desconsola és que vostès, els més joves de tots, no es decideixen a entrar a la palestra. No podem esguardar escèpticament com cau l’edifici. Cal refer-lo des d’ara, a la universitat, al negoci, a la política, on vulgui. Però cal que tinguin confiança amb alguna cosa, mal sigui el treball redemptor, perquè si no, tot s’enfonsarà…” (Epistolari, I, pàg. 115).

I lligat amb aquesta admonició mobilitzadora, una part del seu text pòstum per “L’espill dels dies” la seva secció de Serra d’Or: “(…) No em miris, esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira, si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posats massa amunt del cel per a les nostres forces… Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua. Et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs el capdavanter; que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares (…)”  (Serra d’Or, novembre 1960).

Els mots justos que li va dedicar en aquest mateix número el pare Jordi M. Pinell tanquen aquesta evocació millor que cap altra, tot i que ja ha passat mig segle : “En ocasions així, quan se’n va un dels nostres grans homes… és quan coneixem que vivim i treballem plegats perquè som un poble”.

 

Referències bibliogràfiques utilitzades

Clara, Josep; Cornellà, Pere; Marina, Francesc, i Simon, Antoni: Epistolari de Jaume Vicens Vives. Girona, Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, I, 1994 i II, 1998.

Clara Resplandis,Josep: “Dos articles de Vicens Vives”, Revista de Girona, núm. 91, 1980, (pàg. 133-135).

Mirambell Belloc,Enrique:”Vicens Vives”,Revista de Gerona,12,1960, (pàg.63)

Muñoz i Lloret,Josep M.: Jaume Vicens Vives. Una biografia intel·lectual. Barcelona, Ed. 62, 1997.

Muñoz i Lloret, Josep M.: Àlbum Jaume Vicens Vives, 1910-1960. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

Pla Cargol, Joaquín: “In Memoriam. A los diez años del fallecimiento del preclaro gerundense Dr. Jaime Vicens Vives”,  Anales del instituto de Estudios Gerundenses, XX, 1970-1971, (pàg.403-409).

Sobrequés i Callicó, Jaume: Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés Vidal (1929-1960). Barcelona-Girona, Ed. Vicens Vives-Ajuntament de Girona, 2000.

Sobrequés Vidal,Santiago: “Necrología. Jaime Vicens Vives”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, XIV, 1960, (pàg. 420-424).

Sobrequés Vidal, Santiago: “Vicens Vives i Girona”, a Revista de Gerona, 53, 1970, (pàg. 53-56).

Veinticinco años después. Bodas de plata de la promoción de bachilleres del Instituto de Gerona, 1921-1927. Girona, Dalmau Carles Pla, 1952.

Vicens Vives,Jaume: “Formació, valor i concepte del mot Espanya en la Catalunya decadent” a Víctors, (Girona), 3, 1936. Reproduït a Els Marges, núm. 12, 1978, (pàg. 108-114), ed.  de Joaquim Nadal Farreras “Un article desconegut de Jaume Vicens Vives”.

Vicens Vives, Jaume: “Gerona después de la paz de Ryswick”, a Anales del  Instituto de Estudios Gerundenses, II, 1947, (pàg. 1-49). Inclòs també al vol. I de l’ Obra Dispersa, (pàg.44 i següents) 

Vicens Vives, Jaume: “Estudios Históricos Gerundenses” a Destino, 586, 30 d’octubre de 1948. Reproduit al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives, Jaume “”Anales del Instituto de Estudios Gerundenses” (ressenya) a Hispania, VIII, 30, 1948, (pàg.157-160). Reproduït al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives, Jaume: “Viejas piedras gerundenses” a Destino, 639, 5 de novembre de 1949. Reproduit al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives,Jaume: Pròleg a Jofre VIII de Rocabertí señor de Peralada y el ocaso de la Edad Media en el Alto Ampurdán, Ed. Biblioteca Palacio de Peralada,1955. Reproduit al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives,J aume :Cataluña a mediados del siglo XV. Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Contestació del Dr.Lluís Pericot García. Barcelona,1956.Reproduit al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives,Jaume: Ressenya del llibre de R.B. Tate, Joan Margarit i Pau, cardinal-bishop of Girona. A biographical study,(1955) a Bulletin of Hispanic Studies, Liverpool, XXX, III, 2,1956, (pàg. 105-107). Reproduït al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives,Jaume: “Memorias de un defensor de Gerona”, a Destino, 696, 9 de desembre de 1950. Reproduit al vol. I de l’Obra Dispersa.

Vicens Vives,Jaume: Obra Dispersa, edició a cura de Miquel Batllori i Emili Giralt,vol. I, Catalunya ahir i avui, pròleg de Ramon d’Abadal i de Vinyals i vol. II, España, América, Europa, pròleg de Jose M. Lacarra de Miguel, Barcelona, Ed. Vicens Vives,1967.

“Jaume Vicens Vives (1910-1960)”, L’Avenç núm. 83, juny de 1985

“Homenatge a Jaume Vicens”, Serra d’Or, núm. 11, novembre 1960.

“Jaume Vicens Vives. Les darreres recerques”, Revista de Girona, núm. 191, novembre-desembre,1998, (pàg. 62-87).

Fons Jaume Vicens Vives.Girona, Universitat de Girona, col·lecció ex-libris.

Vicens Vives, Jaume: Girona. Estudis i articles sobre les comarques gironines. Edició a cura de Jaume Sobrequés i Mercè Morales. Barcelona, Ed. Base, 2010.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 216-229)

LA SUPERACIÓ DEL MITE

 Revista de Girona, num. 251. Dossier  “Dos-cents ans del mite dels setges de Girona”, de la Revista de Girona núm. 251. Desembre 2008, pàg. 98-101

La societat gironina ha viscut trasbalsada, traumatitzada i dividida pel record de la Guerra del Francès i dels setges de 1808-1809. És una qüestió ideològica i psicològica més que material i social. El mite és una construcció ideològica, fonamentada més en la utilització i interpretació polítiques de la realitat que en la deformació, suposadament hiperbòlica, de la realitat. Els sectors més conservadors de la societat haurien volgut portar l’aigua al seu molí i justificar, d’una banda, les idees de l’absolutisme per tal de legitimar el seu restabliment i, de l’altra, la reivindicació de la unanimitat al voltant d’un sentiment patriòtic vinculat a una determinada idea d’Espanya. Sobre aquesta base, tota la parafernàlia oficial, tota la litúrgia commemorativa hauria girat al voltant d’aquest doble eix. La permanent actualització i adaptació d’aquesta utilització interessada i més aviat ahistòrica hauria tingut el seu moment més àlgid, i també el seu cant del cigne, en els anys del franquisme i, sobretot, en els actes de la celebració del cent–cinquantè aniversari dels setges. A partir d’aquella celebració, els actes que es reiteraven anualment tenien un caire cada cop més encarcarat, més residual, més anacrònic, més allunyat de la realitat.

El trencament del fràgil fil del franquisme l’any 1979 en el món municipal va significar la ruptura definitiva amb una tradició que hauria sobreviscut més d’un segle, però que hauria arribat al final del seu recorregut totalment buida de sentit social i totalment allunyada de l’ànima col·lectiva de la societat.

Efectivament, la supressió, l’any 1979, de la funció cívico-religiosa que es celebrava cada any per Fires no va provocar cap gran daltabaix, no va merèixer cap comentari incisiu en els mitjans de comunicació locals, i va ser rebut per la ciutadania amb la més absoluta de les indiferències, amb una gran fredor i amb un distanciament sideral.

Podem ben bé dir que, ara i amb motiu de les commemoracions del bicentenari dels fets, la societat gironina s’ha refet totalment dels efectes traumàtics del record dels setges i de la seva reiterada i matussera manipulació per part dels poders successius, que n’havien utilitzat ideològicament el seu suposat sentit.

Potser fins i tot hauríem de dir que és la plena i total modernització de la societat gironina la que ha portat al distanciament definitiu i a la pèrdua total d’implicació de tota la societat en l’alimentació i renovació del mite.

Aquells fets de fa dos-cents anys són sovint ignorats, deixen pràcticament fred a tothom i desperten només una certa curiositat i interès de caire intel·lectual, científic i acadèmic. Hem arribat així al punt just de distanciament, esperem que irreversible, per abordar-ne la seva interpretació i el seu estudi sense cap mena de condicionament ni hipoteca i sense la pressió ambiental d’una societat asfixiant i opressiva que, durant dècades, havia volgut convertir aquell record en l’emblema d’un destí col·lectiu.

En aquest nou context, en aquest clima d’un cert optimisme social allunyat de la prostració real o induïda, s’ha pogut entrar en una revisió historiogràfica que comença a donar els seus resultats.

En el terreny de les reedicions ens trobem amb tres aportacions singulars. En primer lloc, la reedició, per una qüestió d’oportunitat i sense cap revisió, d’Els setges de Girona el 1808 i el 1809,  de Joaquim Pla i Cargol (Rafael Dalmau  editor, 1962 i 2008), que es correspon amb la visió més clàssica i sintètica de totes les aportacions conegudes fins a aquella època. Per la seva banda, Joaquim Jubert Gruart ha reprès un clàssic de 1910 i hi ha aportat una exploració històrica i psicològica dels personatges a Diego Ruiz ,Prudenci Bertrana i La locura de Alvarez de Castro (CCG edicions, Fundació Valvi, 2007) i, finalment, Lluís Maria de Puig ha emprès la reedició de tots els textos clàssics de Carles Rahola sobre els episodis napoleònics de la vida de la ciutat a Carles Rahola i Llorens, Girona i Napoleó. La dominació francesa a Girona i altres estudis napoleònics (CCG i Fundació Valvi, 2007).

Si ens agafem aquestes reedicions com a símptoma és ben evident que el vell trasbals que li va costar, a principis del segle xx, a Prudenci Bertrana un ostracisme generat per l’aïllament, la bel·ligerància i l’asfíxia dels poders establerts, ha deixat pas a la simple curiositat intel·lectual i, fins i tot, al mecenatge d’una nova classe dirigent que no ha volgut incórrer en les velles intromissions del passat i ha reivindicat més aviat el paper renovador i interpel·lador d’aquestes aportacions.

Apart d’aquestes aportacions singulars ens hem de fixar en La clau del regne. Girona, setges i mites  (Rafael Dalmau, 2008), de Josep Clara que, amb sentit de l’oportunitat, fa un repàs general de tots els episodis bèl·lics de la història de Girona vinculats a la seva condició de plaça forta i ciutat emmurallada, com a característica fundacional i intrínseca durant més de vint segles d’història. També en Girona i la Guerra del Francès (1808-1814) (Ajuntament de Girona, 2008), recull miscel·lani de conferències sobre el tema de Jordi Bohigas, Anna M. García, Lluís M de Puig, Rosa Congost, Ramon Ripoll i Genís Barnosell. I, finalment, en la síntesi del període integrada en els “Quaderns d’Història de Girona”, de Lluís M. de Puig, (Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’antic Règim (1793-1833), Girona, Diputació-Ajuntament, 2007).

On som ara al fil de totes aquestes aportacions? Queda clar que hem guanyat en capacitat d’interpretació i en capacitat d’interrogació i que avui ens podem formular una visió més ajustada, que ponderi la realitat d’aquells fets de fa dos-cents anys sense cap dels condicionaments ideològics que en van anar esbiaixant la interpretació en els moments immediatament posteriors.

1. Els fets

Per moltes voltes que hi donem trobaríem en tota la producció historiogràfica, per recent o per reculada que sigui, un mateix fil narratiu que és innegable. No es pot dubtar de la duresa dels combats, de les dramàtiques condicions de vida de la ciutat assetjada, de la bel·ligerància dels combatents i dels ciutadans, i d’un punt d’heroisme basat en una capacitat de sacrifici inherent a la condició humana en circumstàncies adverses. Tampoc no es pot dubtar de la destrucció física (material), moral (psicològica), humana (demogràfica) , social i econòmica de la ciutat de Girona com a conseqüència de la Guerra.

Si els fets són reals i no imaginaris ens cal aprofundir en el seu coneixement i en la seva quantificació. Ens cal per a conèixer més de prop les característiques dels dos exèrcits, dels contingents en combat, de les arts de la  guerra, de les característiques de les fortificacions. Aquí hi ha encara una tasca ingent per fer, que necessita de dades pragmàtiques que ens acostin a la realitat que intuïm i que sovint desconeixem en el detall.

Sabem que durant un llarguíssim període s’ha intentat construir la unitat de la resistència patriòtica en defensa d’uns valors tradicionals. El risc del revisionisme necessari és caure en la trivialització i la negació dels fets per un simple joc de contraris. No es pot negar una certa precarietat, relativa és clar, de les defenses gironines; no es pot negar la implicació dels gironins de grat o per força en els fets de la guerra; no es pot negar un cert punt de paroxisme heroic, encara que sigui en la interpretació tant histèric com heroic, i no es pot negar una certa desproporció real entre l’exèrcit francès i l’exèrcit al servei de la Junta Superior.

En realitat, el fet més nou, a la llum de les aportacions més recents, és la brutal incompetència, la manca d’estructura i de capacitat dels exèrcits espanyols que serien els més directament responsables per manca de capacitat de la inevitable capitulació de Girona i d’una certa percepció de substitució de la resistència militar per una certa resistència cívica.

Això no vol dir que els gironins se sentissin molt implicats amb la Guerra i que sentissin una pulsió bèl·lica irrefrenable. Vol dir només que, quan et trobes al mig i a més l’adversari és odiat i foraster, és més fàcil d’intentar sobreviure i defensar-se enmig del desastre generalitzat per manca d’una efectiva direcció militar de les accions de guerra.

Tornem, doncs, les coses al seu lloc, que no vol dir a l’ordre imposat per les interpretacions esbiaixades, sinó a la realitat mateixa, prou contundent, d’uns fets indiscutibles.

 3. Els efectes de la Guerra

Avui és més evident que mai que passat el període 1808-1814, les coses ja no tornarien a ser mai més iguals, per molt que el restabliment de l’absolutisme pogués donar la impressió d’una simple restitució dels mecanismes de poder i de les relacions socials de producció. Res no tornaria a ser ja igual i la Guerra mateixa, amb l’afluixament dels lligams propis de l’Antic Règim, hauria servit per obrir els ulls a sectors de la societat que, en el terreny de les llibertats individuals i de les llibertats socials, començarien a veure com a discutibles circumstàncies considerades fins aquell moment i de forma imposada i resistent com a inalterables. Les velles veritats de l’Antic Règim ja no són paradigmes indiscutibles mai més, i s’afluixen els lligams de dependència i es comencen a obrir nous camins i noves oportunitats latents en els canvis de la societat catalana del segle xix. 

4. Les conseqüències econòmiques de la guerra

En el mig termini podem relativitzar les conseqüències demogràfiques de la Guerra, amb més capacitat de recuperació del que cabia esperar, podem també relativitzar la suposada destrucció del teixit productiu amb més capacitat de refer-se i de reprendre el fil de la modernització iniciada abans de les Guerres del canvi de segle de la que ens podíem imaginar. Podem, fins i tot, atorgar a la relació de la ciutat de Girona amb tot el seu entorn de predomini rural, una situació diferent de la que ens imaginàvem i amb més capacitat de reacció, com apunta Rosa Congost quan explora les característiques i el contingut de determinats capítols matrimonials que acreditarien una societat més modernitzada del que havíem suposat. És evident que podem compartir la idea que algunes energies s’havien alliberat o havien sabut trobar les oportunitats en les circumstàncies adverses.

Però el coneixement més aprofundit que tenim ara de l’evolució de les rendes agràries, de la producció, dels preus, de les transaccions, de la formació de nous patrimonis no ens exonera d’una tasca imprescindible ja esmentada en el terreny de la ciutat estricta.

Quants morts? Quins? De quins barris? Quantes cases enrunades? Quines i a quins barris? Com es refà l’espai públic i el capital físic de la ciutat? Quins danys experimenten les infraestructures bàsiques? Els molins, l’aigua, l’abastament? Quins recursos s’esmercen en la seva reconstrucció i qui ho fa? Quines estructures de poder romanen intactes i quines trontollen després de la Guerra? Quina és la dinàmica urbana, física i social, encara que no es pugui deslligar de la realitat agrícola que domina en l’entorn? 

5. El futur

Ja sabem que en el conjunt de la societat gironina contemporània ja no hi ha mite que valgui. També sabem que ens hem desempallegat de tots els condicionaments ideològics incrustats en la història mítica dels setges, sabem, fins i tot i ho sabem per tot Catalunya i per tot Espanya, que la lectura dels fets de l’aixecament contra els francesos admet una multiplicitat d’interpretacions al fil de ressorts diversíssims que alimentaven, en graus diversos, la reacció popular.

Descarregats de la motxilla afegida durant dos-cents anys podem tornar, ara, amb més tranquil·litat, a la realitat històrica de la ciutat i de la societat de les primeries el segle xix sense cap risc que ningú vulgui  reinventar un mite fet a la mida  dels que en el passat han volgut veure en la resistència dels gironins, amb graus variables d’heroisme, de bel·ligerància o d’acceptació conformista de les circumstàncies, un fet unívoc de defensa de la religió, l’odre establert, la jerarquització social o la unitat i la independència d’Espanya.

Per sort de tots, les coses mai no són ni tan fàcils ni tan elementals i primàries. I si fossin com alguns en les van voler fer veure en el passat algunes de les realitats de la societat catalana i espanyola contemporània que coneixem no serien ben bé iguals i no tindrien la pluralitat, la diversitat i la desigualtat que la caracteritzen.

Per acabar, la fredor i la indiferència d’avui no poden passar per alt les privacions, la misèria i el sofriment que, com a elements determinants, van dominar les vides d’algunes generacions de gironins sota l’impacte de la Guerra del Francès.

EX-LIBRIS

Revista de Girona núm. 214

El 31 de gener de 1998 vaig fer cinquanta anys. La Calaia va decidir que volia obsequiar-me d’una manera especial. Amb aquest motiu es va posar en contacte amb en Joan Casanovas i Romaguera i li va encarregar un ex-libris.

Amb en Joan hem col·laborat durant més de vint anys i és de les persones que ha sabut interpretar millor, gràficament i plàsticament, les meves idees i propostes sobre la ciutat de Girona. Sempre hem intentat combinar la voluntat permanent de descoberta (més aviat n’hauríem de dir propostes per al redescobriment de la ciutat de Girona) i l’aspiració de subratllar i reforçar les belleses i els atractius de la ciutat. Hem buscat angles insòlits, temes nous, aspectes ocults. Fruit d’aquest esperit han sortit una bona colla de publicacions monogràfiques en els successius programes de Fires que ha anat fent l’Ajuntament de 1979 a 2001.

Conservo d’aquesta col·laboració moltes interpretacions esquemàtiques i acolorides de Girona, alguna de les quals ha servit per fer la portada i il·lustrar el títol d’algun llibre meu.

L’ex-libris és un destil·lat sintètic de tot. El blau intens és una constant, la silueta del campanar una presència indefugible, la vermellor de la lluna és el record d’algun vitrall de la catedral, i l’esquematització del pont Eiffel l’aposta per una Girona que ho inclou tot. Aquest ex-libris és una lectura no excloent de Girona, tradició i modernitat interpretades conjuntament mirant al futur.

La presència de Girona m’acompanya en tots els llibres que s’incorporen ara a la meva biblioteca i és així referència clara d’unes arrels profundes, i d’una manera especial de mirar el món.

EN LA MORT DEL SENYOR JOAQUIM PLA I CARGOL

Revista de Girona núm. 84

Aquest any 1978 ens ha deixat Joaquim Pla i Cargol, publicista, historiador, i cronista oficial de la Ciutat de Girona. Una vida quasi centenària íntimament lligada a la de la nostra ciutat. Aquest sol fet seria ja prou important per remarcar-lo, sobretot en un home de lletres que va poder seguir durant tots aquests anys el pols cultural de la ciutat i de les nostres comarques, i en certa manera pogué fer de pont entre diverses generacions.

Aquesta és una qüestió summament important de la vida de Joaquim Pla. Ell visqué i participà de molt a prop en aquella petita “revolució cultural”, tantes vegades esmentada, que presidí la vida cultural de la nostra ciutat durant tot el primer terç del segle actual. En una anàlisi de la seva actuació i treball durant el període del segle actual anterior a la passada Guerra Civil, el trobem immers en els corrents renovadors d’aquell moment al costat de tants noms coneguts com Montsalvatge, Rahola, Bertrana i d’altres, i participant en tota mena d’iniciatives des dels Jocs Florals a la Societat Econòmica d’Amics del País passant per l’Ateneu i la Comissió Provincial de Monuments.

Pla i Cargol en aquesta etapa de la seva vida mostrà una gran capacitat de treball, una curiositat molt rica i una capacitat pedagògica important, que es traduïren clarament en la seva obra. Les seves publicacions durant aquests anys incidiren sobre el folklore, els costums, les tradicions populars. Són obres avui introbables i d’un nivell altament remarcable que han de presidir qualsevol biblioteca gironina mínimament ben nodrida. En un altre terreny i en relació amb el negoci familiar editorial, Joaquim Pla publicà en català i castellà obretes didàctiques sobre els temes més diversos, les quals hom podria trobar-les en ús fins fa ben poc a moltes de les escoles del nostre país.

Acabada la Guerra Civil, l’ensulsiada que provocà i el fet que moltes dels companys de Pla i Cargol molt abans ja s’havien volgut traslladar a Barcelona tot buscant més oportunitats per a llur carrera literària, el convertiren en l’únic membre actiu de les generacions de pre-guerra. De la resta, uns i altres encara romanien en un silenciós exili interior com és ara el cas de Miquel de Palol, Joaquim Pla, en canvi, el front del negoci editorial i de la llibreria de la Rambla mantingué, amb una nova orientació, la seva activitat literària, centrada ara en la publicació d’obres de síntesi i divulgació sobre el passat gironí que s’han fet insubstituïbles. Són obres que cal valorar amb justesa, que apleguen un cabal important d’informació, no sempre prou ben triat, o sovint amb insuficient suport crític i documental, però que aplegat resulta el primer esglaó i referència necessària per a encetar un treball d’investigació sobre les nostres terres. Segurament que el nostre conjunt de coneixements actual exigirien  l’actualització de moltes d’aquestes obres de la “Biblioteca Gerundense de Estudios e Investigaciones”, però com què no hi ha hagut encara ningú amb el coratge d’emprendre noves síntesis és indiscutible que han de seguir jugant un paper durant força temps.

Globalment, doncs, Pla i Cargol fou un home que seguí el batec de la ciutat i si mantingué fidel fins a la mort. El seu exemple és important, i caldrà que d’altres vulguin seguir-lo.

Per tots aquests motius, la Revista de Girona no podia faltar a la cita puntual amb l’home que havia presidit tantes i tantes iniciatives culturals de Girona, i havia col·laborat amb diverses generacions d’escriptors gironins. Aquest i d’altres articles que segueixen volen ésser la nostra contribució a aquest homenatge, que d’altra banda és sorprenent que no hagi comptat amb cap moment amb la contribució del Consistori Municipal que, en definitiva és la corporació que durant tants anys el tingué com el seu cronista oficial.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 67-68)