SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

Regió 7 . Publicat també a El 9 Nou l’11 d’octubre

Ara fa quatre anys que el Govern de la Generalitat va emprendre un ambiciós programa de senyalització de les carreteres de la seva competència. Aquest programa és a punt de concloure, preveu la col·locació de 29.000 plafons de nova senyalització (23.400 ja col·locats), s’ordenen 3.000 cruïlles (2.455 ja  acabades) i haurà comportat una despesa de prop de 50 milions d’euros.

És un programa pioner a tot l’estat i mai no s’havia abordat a Catalunya una operació de conjunt de tanta envergadura i amb una voluntat tant total. Ho estem fent seguint la normativa vigent, aplicant la legislació en matèria lingüística, garantint al màxim les condicions de seguretat viària. El model de senyalització que s’està implantant, a banda de modernitzar i millorar la qualitat dels plafons, té en compte els criteris de visibilitat, claredat, continuïtat i jerarquització dels principals punts de destinació per tal de fer més entenedora l’orientació a les carreteres catalanes i aconseguir així que la conducció sigui més còmoda i segura.

Hem volgut i volem que a les carreteres catalanes s’acabi imposant la sensació que provoquen les carreteres franceses, on un sistema ben estructurat  de senyalització garanteix que sempre arribaràs a destinació sense risc de pèrdua. Hem copiat dels francesos. I hem millorat les seves prestacions perquè ho hem fet tot de cop i perquè hem arribat més tard. Però el disseny, la dimensió i les característiques de la senyalització són de matriu francesa. Sabíem que no ens calia inventar si teníem un bon punt de referència.

Puc afegir que, ara, a poc a poc, el nostre parc de carreteres presenta un ferm, una senyalització i unes prestacions que, en la xarxa secundària i comarcal, comença a superar la xarxa del país veí. Només cal comparar, a banda i banda, les carreteres que donen continuïtat als passos fronterers, ja sigui a Coll d’Ares, a Tapis – Costoja o al coll de Banyuls. Reconec, en canvi, que els francesos ens porten molt d’avantatge en la senyalització i seguretat de les obres. Ells extremen totes les cauteles i reiteren els elements de seguretat, mentre que a casa nostra costa que es vagi imposant un criteri semblant en benefici de la claredat dels recorreguts i de la seguretat viària.

La nostra nova senyalització ha aixecat un cert enrenou, perquè en els senyals de recorregut es recorre a l’abreujament d’alguns topònims compostos. Sobre aquest punt vull deixar clar que en la senyalització d’aproximació s’admet l’abreujament i que en el darrer senyal abans d’arribar al nucli del topònim abreujat la senyalització el presenta en la seva integritat. És el que passa també als vehicles que intenten arribar a Vernet les Bains, que a la cruïlla de Vilafranca de Conflent és Vernet les B. o als que baixant de Mont Lluís pel coll de la Perxa es troben reiteradament  Vilefranche de C., abans d’arribar als senyals amb el topònim sencer.

Alguns comentaristes han criticat histriònicament i han parlat de governs de “sainet de república bananera”, i han insinuat que darrere les abreviacions hi havia una voluntat d’estalvi de diners i una gran ignorància de la normativa internacional. És el desconeixement que acrediten els mateixos comentaristes quan, en el seu intent d’exemplificar, parlen de Castellví i el Vilar per Castellbell i el Vilar o intenten desacreditar la nova senyalització dient que enlloc més del món passa això, quan és arreu del món que s’apliquen els mateixos criteris perfectament reglats i establerts.

El Govern es mou amb uns criteris de modernització dels serveis públic i hi aplica un estudi rigorós i aprofundit de totes les experiències conegudes.

Vivim temps de tensió i de conflicte, vivim temps de crisi de la nostra autoestima i ens sembla a tots que és molt més fàcil rebentar pels descosits que construir un argumentari solvent. És el que  passa a alguns comentaristes que posen com a exemple la senyalització de França i no s’han ni molestat a anar a comprovar que, justament és amb el referent francès i amb els mateixos criteris que estem actuant. Estic convençut que encara som lluny de l’òptim desitjable i que encara no hem aconseguit del tot arribar a tot arreu sense problemes, movent-nos per la toponímia i la confiança cega en el senyal que indica bé “altres direccions”, bé ”totes direccions”.

Però crec que estem en el bon camí i que hem donat ja un gir radical a la situació de la senyalització vertical de les nostres carreteres, i convido tothom a comprovar-ho en directe.

 

LES INFRAESTRUCTURES DEL FUTUR

Regió 7. Suplement especial “Sant Jordi 2007”

L’horitzó dels propers anys marca l’accent cap a una complexitat creixent de les xarxes i del model d’infraestructures. Cada cop més, el sistema ens demana la interdependència entre les de telecomunicacions i les de caràcter físic i, en aquest àmbit, hem de donar prioritat a les xarxes de transport públic i una atenció preferent al ferrocarril. Tot amb l’objectiu d’atendre el dret a la mobilitat, facilitar la igualtat d’oportunitats en tots els territoris i garantir l’eficiència, la competitivitat i la modernitat d’un sistema que fa de la cohesió social i dels valors patrimonials, culturals i naturals, element essencial del nostre model de país.

És evident, doncs, que el Govern presta una especial atenció a les línies ferroviàries de l’Anoia, per incrementar-ne les freqüències i reduir els temps de recorregut, les del Bages en relació tant  amb la xarxa de RENFE com amb la de Ferrocarrils de la Generalitat per fer possible l’allargament del transport de viatgers per les vies avui dedicades exclusivament al transport de la sal i, finalment, les d’Osona i, molt singularment, el futur desdoblament Montcada-Vic per fer una autèntica línia de rodalies.

L’atenció preferent al ferrocarril no exclou el fet que avui  i durant molt de temps hi haurà una primacia de prestacions percentuals de la xarxa viària, a la qual cal dedicar una atenció especial de manteniment (ferms en bon estat permanent), senyalització (homologació internacional de la senyalització de la xarxa viària catalana) i seguretat (eliminació dels trams de concentració d’accidents).

És per aquest motiu que podem ben bé dir que el Govern de Catalunya ha posat finalment en peu d’obra totes les comarques de la Catalunya central i ha abordat totes les assignatures pendents acumulades durant dècades.

A l’Anoia, l’inici imminent de la variant sud d’Igualada i la conclusió dels treballs de la C-15 hauran de ser la clau de volta d’un sistema que serveixi l’articulació dels assentaments urbans i l’activitat econòmica. Al Bages i el Berguedà, l’acabament de la C-16 desdoblada fins a Berga aquest estiu serà la culminació d’una vella aspiració que trobarà, ara, la seva justa rèplica en l’inici dels treballs de desdoblament de l’eix Transversal, des de les Oluges fins a Caldes de Malavella. I, finalment, en l’àmbit d’Osona, el desdoblament de la C-17 i les millores en tot el seu traçat, situen l’eix Barcelona – Vic − Ripoll com un dels eixos articuladors del nostre país.

El Govern és conscient també de tot l’esforç inversor que cal en la C-55 per tal de desfer un nus històric que cal desbloquejar.

Finalment, la perspectiva a mig termini de l’Eix Transversal Ferroviari marca el punt just d’equilibri entre la capacitat de fer, d’estar fent, i la de projectar i definir el país del futur.

RESERVES ÍNDIES

Segre / Regió 7 / Diari de Girona

Publicat també a Diari de Tarragona el 3 de setembre i a La Proa. Diari del Baix Empordà el 13 de setembre

El Govern de la Generalitat aplica una política territorial basada en un programa i pensada per executar les directrius de les lleis territorials amb voluntat de fer-les comprensibles i aplicables. L’objectiu central es fa molt evident: davant d’un creixement desmesurat, desproporcionat i desordenat, assegurar un creixement ordenat i equilibrat. Un creixement que garanteixi i preservi els valors patrimonials del territori, naturals i culturals, i alhora faci possible el progrés i la millora constant de les condicions de vida de la ciutadania, tot estimulant la creació de riquesa i afavorint l’equitat i la solidaritat. Tot això pot sonar a música celestial fins que arriba l’hora de la veritat i es tracta d’aplicar les lleis i els plans i d’avaluar-ne el seu impacte. És el que ha passat, per exemple, amb la nova Llei d’urbanisme, que ha definit unes condicions més clares i més immediates per a la dedicació d’un trenta per cent dels sòls que es classifiquen a habitatges de caràcter protegit, concertat i de promoció pública. El pas de la teoria a la pràctica és immediat i des de primers d’enguany és ja imprescindible recollir aquesta reserva en tots els planejaments derivats que es promoguin. L’abast de la reforma només ara es comença a percebre i el món de la promoció immobiliària s’adona del compromís conjunt que ha d’assumir amb l’administració per intervenir en el mercat de l’habitatge i del sòl.

És també el que passa amb tota la jerarquia de plans que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques tira endavant, des dels set Plans territorials parcials fins als Plans directors urbanístics.

És en aquest aspecte on es fan més patents les contradiccions i ambigüitats de la societat on vivim. Aquest ha estat el cas de totes les reaccions que ha produït el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Recel i indiferència per part dels sectors més fonamentalistes de la protecció del territori, dedicats a una permanent escenificació sobreactuada del malestar i de la negació. La salvació consistiria des d’aquest punt de vista a considerar sempre que anem al desastre i que qualsevol cosa que es faci porta amagada l’essència de la destrucció. Ara bé, resulta que entre el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner I (sòls no urbanitzables i urbanitzables no delimitats) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner II (sector de sòls urbanitzables delimitats) l’acció de preservació costanera que s’emprèn protegeix de veritat sectors amplíssims de la costa catalana en risc de perversió i contaminació per la proliferació d’usos impropis i per les agressions constants i els intents d’extensió dels aprofitaments més enllà del que és raonable i legalment admès. En circumstàncies normals seria per ballar per un peu i per fer autèntiques celebracions. De fet, a la circumspecció dels conservacionistes s’hi correspon la irritació sistemàtica de sectors d’interessos que havien dipositat la seva confiança en la possibilitat de continuar tirant del tros i d’anar avançant el profit pels terrenys relliscosos del sòl no urbanitzable sempre amb possibilitats de requalificació. Tot i que a dia d’avui els aprofitaments vigents permeten doblar la població que s’arrenglera en la franja de la costa, alguns ajuntaments, pocs, i molts sectors d’interessos es retorcen davant d’un instrument imprescindible de protecció que la població demana. Convé, però, recordar aquest fet: la manca de criteri o l’excessiva permissivitat en molts planejaments vigents fa encara inevitable que es vegin aflorar disbarats diversos, com cases que s’enfilen en els penya-segats i en les muntanyes de la costa construint-se en pendents que atempten contra el principi de la raó. Però les lleis no poden ser retrospectives.

Amb la mateixa ambigüitat s’ha rebut el Pla Director de l’Empordà i el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, que per alguns ha esdevingut una cotilla insuportable i per a d’altres una declaració insuficient de bones intencions. Només la queixa d’alguns sectors del món municipal ha despertat algunes tímides veus sobre el risc que comportaria no acceptar les regles del joc de les directrius propositives que planteja ara el Pla Director i el Pla Territorial, en una fase de presentació on la participació democràtica és oberta a tothom. Es fa estrany que justament en el moment d’emetre opinió, els sectors més recalcitrants, incapaços de donar opinió i arguments, es disposin a desqualificar el Pla per una qüestió de principis però sense cap voluntat de consensuar-ne el contingut. La filosofia dels Plans és la mateixa que la del compromís programàtic del govern: créixer, però créixer bé. Créixer bé vol dir fer-ho de forma compacta, al voltant dels nuclis habitats, amb continuïtat amb els sòls urbans, sense la creació de noves discontinuïtats, sense un consum abusiu de sòl, servint a uns objectius de creixement ordenat i al servei de la col·lectivitat, no de creixement al servei dels interessos especulatius de qui promou amb ànim de generar plusvàlues, sinó amb ànim de cosir els teixits urbans, o de donar cos i consistència als nuclis rurals. La demagògia voldria donar a aquests plans una dimensió massa urbana, àdhuc metropolitana, amb el pretext d’assegurar que ningú té dret a posar límits de cap mena a les possibilitats de creixement que vénen donades, vindrien, per les dimensions del territori disponible per part de cadascú, sense que haguessin de comptar ni els arguments territorials, demogràfics, sociològics, econòmics, de paisatge, culturals i patrimonials.

Es pretendria així subratllar una visió del país de postal, però deslligada de la realitat dels pobles asfixiats per una normativa de laboratori que no els donaria cap possibilitat de créixer.

Tot al contrari. Tothom pot créixer i tothom ha de créixer. Però tothom ha d’assumir el seu paper i tothom ha de tenir clar que l’interès primordial és el de cada municipi en primer lloc, i el de tota la col·lectivitat en segon lloc. Però justament per això no deixen de sorprendre les reaccions sectorials que sense avalar la normativa de conjunt busquen l’aval de la protecció sectorial per anar tirant. Tant si es tracta dels interessos immediats d’algunes hisendes locals, com dels interessos d’algun sector econòmic, com si es tracta de donar cobertura a activitats productives que han nascut fora d’ordenació i ara es voldrien legalitzar aprofitant el viatge per estendre els usos i l’ocupació del sòl.

És el cas, per exemple, d’alguns sectors de l’hoteleria aliats conjunturals dels plans directors quan reclamen una política que limiti la proliferació de les segones residències i alhora reclamen unes polítiques que limitin el creixement excessiu de l’oferta del propi sector per garantir que a una demanda que creix menys que l’oferta li correspongui una simetria quasi total com a garantia per al sector. El Govern s’ha limitat a dir amb cautela que s’ha acabat l’època del “tot s’hi val” i que si ens hem de creure les polítiques promoció del turisme i de l’activitat econòmica hem de regular les coses amb una seriositat extrema per tal que els fets no desmenteixin de forma escandalosa les paraules amb què ens omplim la boca a l’hora de ponderar la bondat i la importància dels nostres paisatges i dels nostres  monuments. Catalunya és un país massa petit per permetre la permanents i sistemàtica esquitxada del territori. Hi ha d’haver un lloc per a cada cosa, i així hem de poder ordenar el creixement.

El cas més paradigmàtic s’ha produït quan el Govern ha decidit suspendre llicències als municipis de la Serra de Rodes per tal d’impulsar-ne un Pla Director Urbanístic. De cop han callat totes les veus d’alarma i han desaparegut els crits messiànics dels que es pensen que ho salven tot. La mesura no ha merescut ni un comentari pietós pel costat del conservacionisme i, en canvi, ha despertat les ires d’algun representant municipal que ha cregut que podia acusar aquest Pla Director d’instrument diabòlic per convertir els municipis de la Serra de Rodes en una reserva d’indis.

Tot el contrari. El Pla vol baixar a l’escala més petita i entrar en el detall. Vol assegurar que no es continuarà l’escalada sistemàtica de substitució de les feixes dels antics conreus per parcel·les que s’enfilen muntanya amunt desafiant el relleu i la topografia. El Pla vol evitar i posar límit al disbarat permanent de l’ocupació de les faldes de les nostres muntanyes i dels seus penya-segats més abruptes per cases i més cases que s’enfilen fins el cim. El Pla no vol limitar el creixement i la riquesa. El Pla vol introduir sensibilitat i criteri, el Pla buscarà alternatives a la parcel·lació fàcil que es limita a tallar del tros i fer del territori un pernil inacabable.

Els indis serien els habitants d’urbanitzacions inacabables permanentment amenaçats pels incendis i per la incúria i tancats en els seus reductes sense cap comunicació ni mostres de solidaritat i vida col·lectiva. Si els pobles han construït els seus teixits urbans i social de forma intel·ligent i secular no ens podem permetre de fer-ho malbé en menys de dues generacions.

Es tracta de saber llegir bé el territori, el paisatge, l’entramat institucional, el país en el seu conjunt i fer les coses de tal manera que valguin per avui i per al futur.

Tot el que no sigui això pot ser per alguns molt divertit i reconfortant, molt enriquidor, pot generar molts ingressos, però la vida demostra que es pa per avui i gana per demà.

El Govern vol que entre tots pensem un país per a les generacions actuals i les futures on hi puguin cabre tots amb igualtat de drets i a plena satisfacció, per gaudir-ne.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.