Joaquim Nadal i Farreras

DEMOCRÀCIA I COP D’ESTAT

Presència. Dossier “Trenta anys del 23-F”

La tarda del 23 de febrer de 1981 era a la Facultat de Lletres fent classe. Era l’antic seminari  construït pel bisbe Cartañà, actualment flamant Facultat d’Educació.

Han passat trenta anys i moltes coses. Joves de trenta anys, trenta! ja han nascut després del cop d’Estat.

El relat inicial era molt confús i arribaven notícies disperses.  De seguida vam ser conscients que al Congrés hi teníem, entre  altres, el company Lluís M. de Puig. Modest Prats se’n feia creus i no s’ho acabava de creure. Fa trenta anys les comunicacions no eren tan fluïdes com ara; només la ràdio i de forma mig clandestina va salvar un relat que altrament hauria estat segrestat del tot.

Vaig decidir que el meu lloc era a l’Ajuntament i que ens hi havíem de quedar fins que s’aclarís tot plegat. Era una decisió clara però també contradictòria perquè si el cop d’Estat hagués prosperat allà hi haurien trobat mig consistori. Al despatx de l’alcaldia vam organitzar una mena de Permanent que es va anar ampliant amb regidors de tots els partits, com el malaguanyat Ricard Dalmau, la veu de l’experiència d’altres èpoques convulses. Quan vam veure que anava per llarg, que a València circulaven els tancs pels carrers i que Milans del Bosch havia fins i tot anunciat la dissolució dels ajuntaments vam témer el pitjor. Així i tot, vam decidir que esperaríem, vetllaríem la democràcia i atendríem fins on poguéssim el conjunt de la ciutadania inquieta.

Les notícies sobre Girona eren escasses i la trucada al general Ricardo Oltra, aleshores governador militar de Girona, no ens va aclarir res de res. De forma circumspecta em va dir que no passava res i que ja em tindria al corrent; sembla que a la sala de banderes i d’oficials de les casernes d’Emili Grahit hi havia celebracions, però ningú no ho va confirmar.

Vam decidir sopar al mateix despatx i vam encarregar algunes coses al Capritxo. Des de l’alcaldia vaig rebre trucades i vaig fer trucades. Una del treballador de correus i destacat sindicalista, Xavier Lao, que es posava a disposició de l’Ajuntament i em demanava instruccions per “armar el poble”. Li vaig preguntar d’on creia que podíem treure les armes i em va dir que de les “armeries” de la ciutat. Li vaig dir que era millor quedar-se a casa i confiar en la fortalesa de la democràcia.

Després vaig trucar a un company de curs vinculat a Fuerza Nueva, Jaime  Serrano de Quintana, advocat gironí, molt i molt de dretes, però molt gironí i molt simpàtic. “Jaime, cómo ves las cosas?”  “Tranquilo Joaquim, en Girona no correrá la sangre!” Comentada la trucada amb els companys vam riure per no plorar i no crec que això ens tranquil·litzés. Vaig fer una altra trucada, aquest cop a Narcís Serra, alcalde de Barcelona. La mateixa desinformació, i un apunt: “He parlat amb el capità general que m’ha dit que si van maldades  em posarà un cotxe per passar la frontera”. Li vaig contestar que si era el cas que em passés a recollir! També vaig parlar amb en Josep Coderch, ja traspassat, aleshores governador civil de Barcelona, tampoc gaire informat.

Després la música militar a les emissores, la manca de programació a la televisió, la sensació d’un gran desconcert i d’un gran desert. Tota la pel·lícula de l’exili que havia estudiat dels republicans. Tot desfilava davant nostre amb profunda preocupació. Un sentiment de gran tristesa i d’impotència. Finalment, l’aparició del Rei a la televisió amb uniforme militar i un discurs sever i seriós anunciant l’avortament de l’intent colpista.

Relaxats i feliços, de matinada, vam tornar cap a casa i vam desmuntar el campament.

Pocs dies després una gran manifestació va concloure davant l’Ajuntament en un acte cívic de compromís de la ciutadania amb les institucions de la nova democràcia. Al final, des del balcó, unes paraules i uns crits. A favor de les llibertats, de la democràcia, de Catalunya, de l’autogovern. També a favor d’Espanya. No em va sortir altra cosa que un “Visca l’Estat espanyol”, que encara ara em sona massa impostat!

La realitat duríssima d’aquell segrest en tota la regla de tots els representants de la democràcia al Congrés dels Diputats és un episodi tristíssim que hauria de formar part de la memòria històrica i de la pedagogia política per deixar clar que els avenços de la democràcia són irreversibles.

Passats trenta anys, i en plena crisi, les coses són infinitament millors que no eren aquell fatídic 23 de febrer de 1981.

Si voleu veure tot el dossier cliqueu aquí.

Anuncis

21 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , | Comentaris tancats a DEMOCRÀCIA I COP D’ESTAT

EUROPA HA DE SER LA GARANTIA PER A UN ESPAI DE CIVILITZACIÓ I CULTURA

Presència  

No tenim encara una consciència clara del que representa la construcció política d’Europa. Però ens hem d’afanyar a tenir-la per estar preparats. Cal que siguem capaços de ponderar els avantatges de pertànyer a Europa, que ja s’han començat a notar, i que vulguem també mostrar la nostra preocupació per les limitacions que encara té el projecte polític d’Europa.

Ara mateix, l’euro ja existeix. Ja es podrà operar en euros. És clar que des del 1999 fins al 2002 encara no ho notarem directament a les butxaques. Però queda clar que la pesseta té els dies comptats i que, des d’ara mateix, haurem de començar a canviar els nostres hàbits i totes les inèrcies per anar acostumant-nos a comptar d’una manera diferent. Començaran els bancs i les grans empreses, s’adaptaran els ordinadors i les comptabilitats i, finalment, les persones es podran anar preparant per a quan arribi el dia, aviat, de canviar unes monedes per unes altres i per saber que, com a moneda, ens servirà a tots els països de la Unió Monetària Europea.

Però el simbolisme del canvi monetari té unes arrels més profundes i unes conseqüències més beneficioses que ja hem començat a notar.

El fet de pertànyer a l’espai de la moneda europea ens ha donat estabilitat. Hem resistit les turbulències monetàries i financeres d’aquest estiu passat, s’han acabat les devaluacions, ha baixat molt la inflació i s’han situat els tipus d’interès a prop del 3%.

Aquest conjunt de dades històriques marca un canvi de mentalitat en el funcionament de tota l’economia i en l’activitat empresarial. La nostra capacitat d’exportar ja no podrà dependre del joc freqüent, fins no fa gaire, dels tipus de canvi. Caldrà extremar el rigor i la professionalitat. La nostra economia funcionarà, i bé, si som capaços de ser competitius en aquestes noves condicions que passen a ser iguals per a tothom en un mercat únic que ens dóna una nova dimensió.

Però la transcendència política del projecte europeu no s’atura i no pot aturar-se en els grans paràmetres econòmics.

Europa ha de ser la garantia per a un espai de civilització i cultura, una garantia per a l’estabilitat de la cultura democràtica i una garantia per als drets socials individuals i col.lectius.

L’horitzó cultural d’Europa té arrels molt profundes i, mirant el futur, no pot mirar els límits estrets de la Unió. L’espai europeu té una dimensió històrica i real molt més àmplia. Precisament el projecte europeu, fent valer els seus valors de cultura i de civilització, ha d’estendre la seva influència a la vella Europa de l’Est que espera amb impaciència un compromís profund per avançar cap a nous models democràtics, cap a l’exercici d’unes llibertats fins ara rovellades en aquest entorn. I, finalment, l’equilibri del projecte passa per donar plena garantia d’igualtat social. D’accés al treball i a la dignitat. La ciutadania europea no és una ficció abstracta. Es concretarà en el futur en uns drets i uns deures de ciutadans amb més garanties que fins ara.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

10 gener 1999 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , | Comentaris tancats a EUROPA HA DE SER LA GARANTIA PER A UN ESPAI DE CIVILITZACIÓ I CULTURA

ELS MEUS CONTACTES AMB JOSEP PLA

Presència núm. 548

El recent traspàs del gran escriptor empordanès serà l’ocasió de grans i unànimes manifestacions d’admiració. La mort haurà escombrat tots els núvols de malfiança i la reconciliació nacional, com s’ha dit, haurà arribat també per a Josep Pla. Molts planians de darrera hora esgrimiran grans arguments i una certa grandiloqüència provinciana presidirà la seva reivindicació. Lluny de tota naturalitat, aixecant un vol gallinaci per intentar una vegada més confondre-ho tot i equivocar els termes. I tot plegat és ben senzill. Ara i abans, sempre, Pla és un escriptor català “tout court”, d’una envergadura que es mesura per l’acceptació de la seva obra i per l’agudesa amb què traçà el fris de la vida catalana en tots els seus àmbits.

Davant la dimensió de l’escriptor, els mèrits del qual vaig reconèixer públicament ja fa uns anys, no puc fer pas gaire res més que explicar planerament com i quan he conegut Pla i la seva obra. Personalment no ens havíem tractat mai fins que coincidírem per les Fires de 1979 al Palau Caramany, on la cambra atenta de Comalat captà una instantània perfecta on la mirada penetrant de Pla, el dit enlaire tot advertint, anunciava l’enorme importància del diner i l’economia, la gran transcendència de la inflació, les dificultats d’Espanya davant la crisi econòmica i la dissort del nostre país enfront dels altres. A la mateixa instantània, un novell i tendre alcalde atemorit, imposat de la transcendència del moment, mudat de Fires, escoltava atentament.  Pocs moments abans i un cop fórem presentats, Pla féu dos comentaris incisius i ràpids que els que estaven més a prop varen copsar. Primer em felicità tot d’una perquè no duia barba, i algun barbut proper s’estremí per la contundent sentència. Tímidament vaig dir que mai no n’havia dut i que el fet d’ésser alcalde socialista no volia dir ni molt menys descurar la “tenure”. D’ací passà com un llampec a un altre tema. “M’han dit que sou molt ric? Això dels taps i la vostra família és molt important. Molt rics, molt rics i molt important el suro de Cassà de la Selva”. Tímidament vaig replicar que no, que de ric no n’era pas. I vaig afegir un matís: “Sr. Pla, sóc de família benestant i no m’amago pas del meu origen burgès. Això és molt clar, però de diners jo en tinc molt pocs”. Passàrem ràpidament a temes més generals i aquella idea li quedà com una fixació. Dos mesos abans de morir ens saludàrem al Motel del Figueres i insistí: “Molt important, això dels taps de Cassà”.

Una coneixença anterior

Però la coneixença de l’obra de Pla era molt anterior. El meu avi Farreras era un home noctàmbul i es passava fins a altes hores de la nit llegint al llit. Les Obres Completes de Pla a la primerenca versió de la Selecta eren un element fonamental de la lectura de l’avi Papitu. I fou ell qui, quan jo tenia tretze anys, un dia a la vora de la llar de foc a la casa de Santa Llúcia, després de tres anys d’haver estat al Collell, em donà dos llibres recomanant-los vivament i dient-me: “no siguis pallús i llegeix això”. Els llibres eren Entre flames, d’en Ruyra, i Girona, un llibre de records, de Josep Pla. Immers en el món d’un batxillerat summament acadèmic, aquells dos llibres foren el meu salt de Juli Verne i Salgari a un altre tipus de literatura, i alhora les meves dues primeres lectures en català.

Ruyra m’introduí a les Gavarres, un cert ambient rural català i a la gràcia dels “corders del Blanes”.

Pla esdevingué una novel·la apassionant que no vaig deixar, farcida de personatges reals i lligada amb el marc urbà on jo m’estava introduint. Vull dir que, de tan clarament autobiogràfic, el llibre me’l vaig empassar com si fos una novel·la amb personatges reals dins d’un món brutalment real i apassionadament quotidià als carrers que jo cada dia trepitjava. Pla fou, i encara ho és, la meva millor guia de Girona.

Ara, mirat amb perspectiva, a títol d’homenatge, penso que fóra bo de repetir el gest autoritari del meu avi i recomanar Girona, un llibre de records a tots els ciutadans. I encara penso més. Penso que Girona, un llibre de records hauria d’esdevenir un llibre de text a totes les escoles de Girona. És una recomanació que a mi no em van fer i que hauria agraït. Sort de l’avi Papitu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 77-79)

3 Mai 1981 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , | Comentaris tancats a ELS MEUS CONTACTES AMB JOSEP PLA

JUST. UNA INTERPEL·LACIÓ PER A TOTHOM

Presència núm. 545 

La mort d’en Just ha estat una profunda sotragada per a tota la ciutat i per a tots els medis on en Just havia desenvolupat la seva inquieta  activitat i la seva profunda capacitat de compromís. La mort d’en Just, diria fins i tot que ha trasbalsat moltes consciències, que ha despertat sensibilitats adormides, que ha estat com una fuetada de tramuntana gèlida al rostre de molts de nosaltres. L’impacte de la rapidesa del desenllaç, la brutalitat d’un diagnòstic inapel·lable, la serenor d’en Just i els seus, han esdevinguts per a tot el que en Modest Prats el dia de l’enterrament en deia una profunda interpel·lació. Tots aquells que s’han sentit empesos a escriure o a manifestar tot el que han sentit arran de la mort d’en Just, han fet públiques diverses respostes a aquesta interpel·lació. Però, tot repassant els papers d’aquests dies m’he adonat que, en la quasi obsessiva insistència en la coherència cristiana amb què en Just assumí allò inevitable, tothom ha buscat en aquesta interpel·lació una resposta basada en la mort d’en Just; en la forma de morir, d’en Just, en la intensitat dels quasi dos mesos de malaltia cruel, en allò que féu i digué a uns i altres durant aquells dies punyents.

Ara, en la perspectiva d’uns quants dies més, no massa, i des de la tribuna de Presència, penso que tots plegats hem d’esforçar-nos per a repassar, explicar i fer entendre molt més la vida d’en Just que la seva mort. No s’explica d’altra manera l’impacte profund, la majoritària solidaritat dels dies més propers a la seva mort.

Més aviat només s’explica perquè en la plenitud de la seva vitalitat, en Just va deixar arreu l’estela de la seva personalitat, de la seva sensibilitat, de les relacions humanes… en fi, del seu treball. Fixem-nos a través d’aquestes pàgines en la vida d’en Just, en la seva projecció vital, en el seu submergiment en el món, bo i assumint-ne moltes de les contradiccions, rebel·lant-se contra d’altres, vivint intensament la vida, que és el que en tot cas ens ha fet valorar tots plegat amb tristesa i dolor la seva mort.

Trobareu a les pàgines que segueixen una mostra prou contundent d’aquesta vida, d’aquest treball, d’aquest compromís. Deixeu-me, però, fer-ne un breu repàs en la mesura que el vaig conèixer.

En Just i el seu origen

En Just va assumir vitalment el seu origen no català i treballador, el condicionà, dibuixà uns quants trets de la seva personalitat, i hi afegí per damunt, com englobant-ho tot, l’assumpció perfecta de la realitat del país on ha viscut la major part de la seva vida. La profunda catalanitat d’en Just, guanyada a pols i segurament perfilada en determinats medis de Figueres i al Seminari, no impedí pas d’assumir, racionalment potser, fruit d’una elaboració conscient, meditada, posterior als moments més claus del seu procés d’integració, el seu origen. Potser trobaríem pocs exemples tan clars i políticament tan necessaris per a explicar allò que en la teoria dels partits d’esquerra sempre hem explicat i que sovint, en canvi, no ha acabat de trencar amb una realitat perillosa on ningú no s’està de dir encara que hi ha dues Catalunyes i, àdhuc, dues classes obreres. I això, fins i tot repetit al si de cada partit polític d’esquerres que no acaben de trobar el camí d’encaixar aquestes dues classes sense fractura.

En Just i el Seminari

És una etapa en què encara no el coneixia directament. Però eren uns anys que la militància cristiana meva i de tot Girona (quantes unanimitats, aleshores!) era intensa i, per tant, sense vincular-m’hi directament, jo papallonejava de tant en tant pel Seminari. En vaig tenir prou per a ensumar que en un marc justament repressiu, molt acostat en el camp de les ideologies, el Seminari era un racó de profunda vitalitat cultural, de formació intensiva, no gens repetitiva, i enormement enriquidora. Se n’haurà de parlar, i a fons, algun dia del Seminari del Dr. Estela: una mena de vaixell renaixentista de classes de llatí, de concerts d’orgue i de lectures intenses en un mar on dominaven els teòrics del “crepúsculo de las idiologías”.

Colònies i Natzaret

Encara una experiència importantíssima d’en Just que s’haurà d’explicar. Un treball intens, una vocació constant, una voluntat de servei i una experiència progressiva que dominaven els vents dels campaments de Calela del “Frente de Juventudes”.I al darrere de les colònies, Natzaret. Simplement una llar d’infants. Un crit, encara sota l’empara de l’Església, a favor de la dona treballadora, una eina essencial per a l’emancipació de la dona i de l’home. Una experiència frustrada, però una experiència pionera en el marc d’una Girona massa clerical que l’ofegà. El mantell protector de l’Església en el seu imperfecte paper subsidiari de l’Estat i del Municipi, no pogué pas resistir les seves mateixes contradiccions. Molts anys després es comença a albirar una política coherent de llars d’infants, i som tan lluny de l’òptim perfecte, que Natzaret encara es retalla com un símbol.

En Just periodista

S’haurà de parlar un dia, i en aquest número en teniu un tast prou ampli, d’en Just escriptor. Un escriptor de cap a peus, amb un bagatge enorme, una obra feta i quantitat d’idees al cap a mig fer, i una novel·la pendent i mil i un quioscs que hauríem llegit puntualment. M’agradaven tots menys quan es posava, és paraula seva, “escatològic”. Els dies que el quiosc recollia el vessant “escatològic” i ens vèiem, en Just venia a recollir maliciosament els ironies descregudes que ja endevinava només de passar el llindar de la porta del meu despatx. Però algú haurà de parlar i analitzar la precisió i la riquesa del llenguatge, l’exactitud dels adjectius, l’aixecament a categoria del racó més trivialitzat de la nostra vida, l’observació atenta i minuciosa dels paisatges, dels gestos, de les persones, dels sentiments, de la gent i de la vida. Girona donava i encara dóna per a una gran novel·la que en just volia escriure i que hauria pogut escriure. Periodista i escriptor atent, alegrava el món de la lletra impresa de la nostra ciutat, més aviat pobre i migrat.

En Just diputat

La seva vinculació a la Comissió de Sanitat de la Diputació de Girona el va, en certa manera, allunyar de l’Ajuntament, i el va apropar als problemes específics de milers de ciutadans ignorats que el frenesí de la vida trepitja i arracona. Amb quina dedicació, amb quina habilitat, amb quina tenacitat, en Just anava movent els peons d’un engranatge rovellat per a fer de la “beneficència provincial” una sanitat de país avançat. Que els seus projectes compartits per la gran part dels facultatius dels diferents centres de la Diputació no s’aturin i que la valentia dels seus plantejaments no espanti ningú. Cal una autèntica revolució en el camp de la sanitat i que en Just projectava i calculava mesuradament.

En Just President del Consell Municipal de Sarrià

D’alcalde a alcalde, d’amic a amic, amb ironies, hem anat veient avançar pel camí de la gestió eficaç el treball del Consell i les il·lusions mesurades dels qui volen la recuperació històrica però no s’hi aturen nostàlgicament i aspiren alhora a satisfer les aspiracions materials immediates d’una població que vol millorar ja la seva qualitat de vida. La presència de Just a Sarrià, ara ens n’adonarem dramàticament, atemperava les forces centrífugues i aglutinava un poble desfet per l’autovia. Un veí del Pla de l’Horta m’ho reconeixia, entristit, quan en Just ja no podia recollir vivent aquella mostra de reconeixement. Tristament, la mort ajuda a valorar la vida dels homes.

En Just ciutadà, regidor i socialista

On apareixen més lligades, més travades, les vessants de la seva activitat lluitadora i enèrgicament combativa. Dels moviments urbans, de les associacions de veïns al socialisme i d’ací a l’Ajuntament, a fer la ciutat que volíem, que volem i que voldrem. Una ciutat que es vagi depurant d’allò que té de més embrutidor el mateix creixement urbà al si de la societat capitalista. Cada racó que Girona guanya per a la col·lectivitat és una petita victòria d’en Just i dels que han treballat i treballen per a un model de ciutat on les classes populars trobin l’adient expressió de les seves aspiracions.

Encara queden mil i un racons de la vida d’en Just indestriablement units a la seva personalitat, i que es corresponen a diferents nivells de l’esfera pública o privada i familiar de la vida de les persones.

En Just, home global, es mereix unes ratlles menys fredes, més emocionalment escrites que aquesta compartimentació voluntàriament mig cartesiana de la vida pública d’en Just. Són aspectes que molts hem tractat en d’altres llocs sota la fortíssima càrrega emocional de la seva mort.

Avui, però, a les pàgines de Presència, volem fer un memorial emocionat de trenta-quatre anys d’una vida que la mort, per exemplar que fos, simplement, dramàticament, va estroncar.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 71-76)

1 febrer 1981 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , , | Comentaris tancats a JUST. UNA INTERPEL·LACIÓ PER A TOTHOM

EL MEU DOCTOR PERICOT

Presència núm. 521

No és gens estrany que malgrat la meva dedicació a la història moderna i contemporània, vulgui evocar aquí la figura de Lluís Pericot. Quan vaig saber la notícia del seu traspàs jo era camí de Madrid i no vaig poder assistir al seu enterrament, però aquell dia un munt de records inesborrables se’m feren presents en un rapidíssim flash-back retrospectiu. I els records anaven molt enllà cap als anys de la meva infantesa, com no podia ésser d’una altra manera si tenim en compte que Pericot era “amic dels meus pares, dels meus avis i dels meus besavis”, com em feia constar en una dedicatòria d’un llibre que generosament em va oferir durant els meus anys d’estudiant universitari. Precisament la meva dedicació a la Història féu que imperceptiblement jo anés entrant en la personalitat científica i investigadora de Pericot, a partir d’una imatge absolutament planera i casolana, centrada en els records que tenia dels freqüents dinars que feia a casa meva quasi cada vegada que, per un motiu o altre, visitava Girona.

En aquests dinars, que fins que es va morir presidia patriarcalment el meu avi Farreras, em vaig familiaritzar de molt jovenet amb els entrellats del món de la Prehistòria i de l’Arqueologia a partir, és clar, de detalls i anècdotes que explicava Pericot, a tall de comentari, i que després he pogut elaborar i depurar lligant-ho al coneixement que he adquirit professionalment d’aquest món. Per això no és gens estrany que, tot fent el “conillet” amb el tovalló (cosa que ens deixava a tots el germans absolutament bocabadats), o fabricant impertèrrit “ocells de paper”, parlés d’en Miquel Oliva, d’Ullastret, del Museu de Girona, d’Empúries, d’en Bosch-Gimpera, d’en M. Almagro o amb la mateixa naturalitat de Breuil, Obermaier o Leakey. És clar que en parlava desfogant la seva prodigiosa memòria, o posant-nos al corrent d’alguna de les seves enrabiades, però com que aquests temes es barrejaven amb referències a la Costa Brava, a les pesqueres de llagosta que feien amb el meu avi, i als àpats suculents i ja irrepetibles que havien fet sovint a la Fosca, tot plegat es barrejava a la meva memòria amb un atractiu exòtic, perquè eren coses que ja no es repetirien i sovint temes als quals mai no tindria un accés directe. D’altra banda, per casa desfilaren al seu costat un bon conjunt de catedràtics als quals obligava, com en un acte litúrgic, a fer una parada gastronòmica a can Farreras, enmig d’una visita científica als jaciments prehistòrics de les nostres comarques. A través de Pericot, als meus quinze o setze anys vaig saber de primera mà detalls sobre el casament civil de Jaume Vicens davant de la Venus d’Empúries (i un casament eclesiàstic previ i de sotamà), o fil per randa l’intent, d’aprofitant una estada de Bosch-Gimpera a la Catalunya Nord, fer-lo anar a Empúries amb documentació falsa i el ple acord del Governador Civil de Girona. O, naturalment, vaig tenir la versió de Pericot sobre els problemes de relació entre l’escola de Barcelona i Martí Almagro, en relació a Empúries i el Museu Arqueològic. Són aquelles coses, aquell conjunt de records, que em fan enyorar unes bones Memòries que amb tota seguretat haurien estat saborosíssimes.

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig tenir de sempre una porta oberta a casa seva. Organitzava sovint, cada cop amb menys freqüència, uns “dinars de gironins coneguts”, que ens resultaven un oasi en els menjars de pensions o restaurants de cinc duros, i ens permetien una tertúlia que s’allargassava tota la tarda, voltats de llibres, papers i fotografies. Mai no sortíem d’aquests dinars sense alguna publicació seva sota el braç, i sempre amb l’absoluta seguretat que qualsevol problema ens seria solucionat generosament si apel·làvem a la seva mediació. En vaig tenir proves molt directes i mai davant seu no es tancaren les portes. Més endavant el vaig tenir de professor. En la seva assignatura vaig tenir una de les poques matrícules de la meva carrera; dels meus coneixements de la prehistòria no en queda gaire res, tret del vernís que precisament ell em va donar, més a fora que a dins de la classe. Però la matrícula devia premiar no solament els meus coneixements, sinó també el meu origen gironí, la nostra coneixença de molts anys i el fet que en mi Pericot veia refer-se la història de molts anys enrere, quan en un ambient totalment diferent, cap als anys 1940, passaren per les seves classes fent el mateix curs un grup de gironins en el qual hi havia la meva mare (que deixaria la prehistòria per a dedicar-se a tenir fills), en Pere de Palol, l’Enric  Mirambell, la Maria Panella, la Maria Vilar de Calonge, La Josefina Mas de Vidreres, la Josefina Corominas de Banyoles, la Carme Pibernat de Castelló d’Empúries i la Dolors Fernández de Girona.

Més endavant, acabada ja la meva llicenciatura ens veiérem sovint, puix que per voluntat seva vaig entrar a la Junta de l’Institut d’Estudis Gironins. Cada vegada que ens reuníem s’hostatjava a l’Hotel Peninsular, passejàvem pels carrers de Girona, i anàvem a dinar a Cal Ros o Can Dalmau.

La seva estimació per Girona, es feia patent a tots els seus actes,  i s’endugué un gran disgust, quan una Universitat nouvinguda, la de Bellaterra, els prenia la possibilitat sempre acaronada de fer uns estudis universitaris a Girona, tot prenent el nom de la vella i enyorada “Autònoma” dels anys trenta. M’ho contà diverses vegades, més malenconiosament que amb rancor. Finalment jo vaig anar a parar a aquella Universitat nouvinguda i mai no me’n feu retret; estava encantat que la meva carrera acadèmica anés per bon camí, em portà amb ell més d’una vegada a Madrid, i em donà proves fins a darrera hora d’una gran estimació. El cert, però, és que entre el Col·legi Universitari de Girona i la Universitat Central de Barcelona ha existit sempre un glaç impenetrable, que ha creat una considerable incomunicació entre ambdós centres.

En record i agraïment a Lluís Pericot, des de la meva responsabilitat al Col·legi Universitari de Girona, vull assumir el compromís de trencar aquest glaç, i ara que les Universitats de Catalunya marxen d’acord a través del Consell Interuniversitari Català, espero que la col·laboració amb els molts i bons gironins que treballen a totes tres Universitats catalanes ha d’ésser un objectiu inajornable. Amb ell n’havíem parlat i estic segur que li hauria plagut que les portes del CUG superessin totes les incomprensions. Jo hauria volgut encetar aquest camí amb una conferència de Lluís Pericot, la conferència de la reconciliació. Ara ja no és possible, però el camí és ben obert en homenatge públic i perenne a la seva memòria.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 63-66)

1 Desembre 1978 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , | Comentaris tancats a EL MEU DOCTOR PERICOT