Joaquim Nadal i Farreras

LA CIA I EL COP DE PINOCHET

L’Avenç núm. 381, juliol 2012

Avui coneixem millor que mai les dificultats i les estretors que va patir Jaume Vicens Vives des del febrer de 1939 fins que va assolir primer la càtedra de Saragossa (1947) i després la de Barcelona (1948). Durant aquests gairebé deu anys es va haver d’espavilar amb classes diverses, col·laboracions editorials i, des d’octubre de 1942, entrant en el terreny de les empreses editorials, amb una empresa pròpia compartida amb el seu cunyat Frederic Rahola: Ediciones Teide[1].

Jaume Vicens va explorar molt ràpidament el mercat dels llibres escolars, els manuals de divulgació i els mapes i atles. Editorial Teide va marcar de seguida una línia de modernitat, tant en el contingut com en les il·lustracions, amb un recurs molt calculat a la fotografia, els gràfics i els mapes i, així, ben aviat els manuals de Teide, que Vicens escrivia directament o encarregava als seus amics i companys, van assolir un gran prestigi i una amplíssima divulgació.

Correspon a aquests primers anys la idea d’un manual d’Història universal que es va concretar en el llibre Polis. Historia Universal, escrit per Lluís Pericot, Alberto del Castillo i el mateix Jaume Vicens, i publicat en la seva primera edició el 1945. D’aquest llibre se’n feren moltíssimes edicions i va ser utilitzat aquí i fora d’aquí per moltes generacions d’universitaris. En conservo un exemplar de la desena edició de 1965 i que em fou dedicat per Lluís Pericot el dia 7 de març de 1967 quan jo estava estudiant el segon curs de comuns a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona[2]. Feia set anys, quan jo començava el batxillerat, que Jaume Vicens Vives havia mort a Lió. A la facultat encara vaig trobar en actiu Pericot i Castillo i vaig ser alumne seu.

Més endavant, l’any 1976, Albert Vicens va voler fer una edició actualitzada del “Polis” amb alguns canvis en l’estructura del llibre i una actualització dels continguts de la tercera part, que és la que havia escrit Jaume Vicens Vives. La mort de Vicens el 1960 deixava un buit per als darrers anys, i havien succeït prou coses com per intentar una actualització temàtica i cronològica. Albert Vicens, que figura com a coordinador de la dinovena edició de 1978 (fou la darrera amb set reimpressions), em va encarregar aquesta actualització i així figura en els crèdits del llibre “Revisión y puesta al día de la tercera parte a cargo del Pr. Joaquín Nadal  Carreras (sic)”.

Passats ja uns anys d’aquesta actualització, l’any 1985, es va produir un episodi singular que voldria explicar i documentar relacionat amb el contingut de la part de la meva actualització referida a Xile. Hi deia literalment:

“En Chile, después del período de gobierno democristiano de Eduardo Frei (1964-1970), llegó al poder el presidente Salvador Allende como candidato de la Unidad Popular. Desde su acceso al poder, Allende intentó la transformación socialista de su país, respetando los mecanismos de las Instituciones democráticas y practicando una clara política de nacionalizaciones económicas que pretendían minimizar las influencias del capital norteamericano en Chile. Esta experiencia quedó truncada el 11 de septiembre de 1973 con el golpe de estado del general Augusto Pinochet, quién ocupó el Palacio de la Moneda, donde cayó Allende, e instauró una dictadura militar (con colaboración de la CIA) que ha ignorado, según la ONU, los derechos humanos.”[3]

Aquest paràgraf no degué agradar gaire a les autoritats xilenes i, concretament, amb una carta datada a Santiago de Xile el 9 de setembre de 1985, el ministre d’Educació del govern de Pinochet, Sergio Gaete Rojas, m’ho feia saber directament.[4] I em deia que la meva referència a la col·laboració de la CIA “constituye un grave error de información, ya que puedo asegurar a ud. que el movimiento que dirigió el general Pinochet junto al cuerpo de Generales y Almirantes de todas las ramas de las Fuerzas Armadas y de orden, constituyó una reacción lógica frente a las reiteradas peticiones del pueblo, Corte Suprema de Justicia y Cámaras legislativas que por excederse en el marco constitucional, habían declarado ilegal al gobierno del Presidente Allende”,  i acabava la carta demanant-me “rectificar el citado párrafo del texto Polis, dejando en claro que la intervención militar fue únicamente responsabilidad de Chile y los chilenos.”[5]

Molt recentment, en l’edició d’El País del dia 27 de maig de 2012 es publica amb el títol “El presidente se confiesa”, una entrevista amb el president Patricio Aylwin, primer president democràtic el 1990 des del cop d’estat de 1973.[6] Aylwin, des de la presidència i administrant el nou mandat constitucional, va assolir un procés de reconciliació nacional que va permetre passar pàgina del conflicte que es va viure entre 1970 i 1990 al seu país amb l’episodi sagnant de 1973, que havia donat lloc a una dictadura de disset anys (1973-1989). L’autora de l’entrevista, Rocío Montes Rojas afirma “Durante la dictadura, entre 1973 i 1989, fue enemigo de la derecha: convertido en uno de los líderes clave de la oposición a Pinochet, fue uno de los artífices de la peculiar alianza entre el centro y la izquierda que permitió derrotar al dictador tres un plebiscito. Fue la génesis de la Concertación.”[7]

I en aquesta entrevista trobem, en part, la resposta al tema del requeriment del ministre xilè, Sergio Gaete. L’autora segueix el fil conductor de l’entrevista i el porta al judici de les causes de la caiguda d’Allende i del cop d’estat. Per Aylwin, Allende va caure pels seus propis errors i pel fet d’haver quedat presoner dels partits d’esquerra. Però a la llum de l’informe Church, amb tota la documentació que va ser desclassificada l’any 1975 per part del Congrés dels Estats Units, és evident que els nord-americans, després d’invertir molts de diners a Xile per tal d’impedir un procés revolucionari similar al de Cuba, van aconseguir desestabilitzar el govern del president Allende. Aylwin matisa i precisa: “El golpe se habría producido sin la ayuda de Estados Unidos. Estados Unidos lo empujó, pero la mayoría del país rechazaba la política de la Unidad Popular, eso era evidente.”[8]

Vet aquí, doncs, que amb el temps es reforça la idea que jo vaig esmentar el 1978 d’una intervenció dels Estats Units, per molt que avui, amb més perspectiva i amb una anàlisi més ponderada, hi haguéssim pogut afegir a les causes externes que el van precipitar algunes causes endògenes sobre el procés mateix del govern d’Unitat Popular.

Com és evident ni jo ni l’editorial no vam rectificar i crec que ni vam respondre a la carta del ministre xilè Sergio Gaete. I amb les evidències posteriors és ben clar que vam fer bé.

ANNEX

Ministerio de Educación Pública

Gabinete del Ministro

Chile

 

Santiago, setiembre 9 de 1985. nº 0001769.

Pr. Joaquín Nadal Carreras.

Ediciones Vicens-Vives S.A.

Avda de Sarrià, 130.

Barcelona – 17. España

 

 

 

De mi consideración:

Me dirijo a Ud., en su calidad de autor de la revisión y puesta al día de la tercera parte del texto de Historia Universal “Polis”, de los autores Luís Pericot García, Alberto del Castillo y J. Vicens Vives, que en su decimonovena edición 1978, está siendo utilizado frecuentemente en los establecimientos educacionales de nuestro país, por su alta calidad académica, objetividad en el tratamiento de los hechos investigados, como asimismo la amplitud de criterio y rigor científico, para presentar temes relacionados con la vida económica, social y cultural en las diferentes épocas estudiadas.

No obstante, deseo hacer uso de la observación que se hace en el último párrafo de la presentación en la citada obra, en la cual se expresa “hacemos constar nuestro deseo de recibir ideas y sugerencias sobre cualquier aspecto de la misma” para manifestar a ud., que en el párrafo cuarto de la página 585 del texto ya mencionado, se afirma, equivocadamente que el pronunciamiento militar del 11 de setiembre, que encabezó el general Augusto Pinochet Ugarte, se realizó con la colaboración de la CIA, lo que constituye un grave error de información, ya que puedo asegurar a Ud. que el movimiento que dirigió el general Pinochet junto al cuerpo de Generales y Almirantes de todas las ramas de las Fuerzas Armadas y de Orden, constituyó una reacción lógica frente a las reiteradas peticiones del pueblo, Corte Suprema de Justicia y Cámaras legislativas que por excederse en el marco constitucional, habían declarado ilegal al gobierno del Presidente Allende.

Por lo tanto, ruego a Ud. Rectificar el citado párrafo del texto Polis, dejando en claro que la intervención militar fue únicamente responsabilidad de Chiles y los chilenos.

En la seguridad de haber contribuido a precisar la veracidad de los hechos históricos comentados, se despide atentamente de Ud.

 

Sergio Gaete Rojas.

Ministro de Educación Pública

(Un segell)


[1] Sobre aquests anys, les dificultats i les iniciatives de Vicens es pot  trobar tota la informació directa i indirecta al recent llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler: Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives. Barcelona, Quaderns Crema, 2012, especialment els capítols 2 i 3 “Surar en temps difícils”, (1939-1943) i “La lluita per la càtedra” (1943-1948).

[2] Luís Pericot García, Alberto del Castillo, Jaime Vicens Vives: Polis. Historia Universal. Décima edición. Ed. Vicens Vives, 1965. “A Joaquim Nadal Farreras amb el cordial afecte d’un vell amic dels seus pares, dels seus avis i dels seus besavis. 7-3-67. Lluís Pericot”.

[3] Polis. Historia Universal .Barcelona, ed. Vicens Vives, dinovena edició, 1978, pàg. 584.

 

[4] Sergio Gaete Rojas (Santiago, 1939-2005). Advocat, professor d’universitat, ambaixador a l’ Argentina. Va ser cridat per Pinochet per fer-se càrrec del ministeri d’educació i va ocupar aquest càrrec  del 29 de juliol de 1985 a l’ 11 de juliol de 1987. Quan va escriure la carta portava escassament un mes i mig al capdavant del ministeri.

[5] Carta de Sergio Gaete Rojas a Pr. Joaquín Nadal Carreras. Santiago,  setiembre  9 de 1985. Ministerio de Educación Pública. Gabinete del Ministro.Chile. nº 0001769. Arxiu personal Joaquim Nadal i Farreras. Publiquem com a annex la integritat de la carta del ministre.

[6] Rocío Montes Rojas, “El presidente se confiesa”, El País “Domingo”, 27-05-12, pàg. 4-5.

[7] El País “Domingo”, entrevista esmentada, pàg.4.

He escrit el meu testimoni personal com a observador internacional en la meva condició d’alcalde i diputat sobre el plebiscit que es va celebrar el dimecres 5 d’octubre de 1988, en el qual va triomfar el NO a la proposta de reforma constitucional que propugnava el dictador. Aquest plebiscit és el que va dur al procés que va convertir Aylwin en el primer president democràtic després del cop d’estat. Joaquim Nadal i Farreras: Quaderns de viatge. Girona, CCG edicions, 2006, pàg.103-131.

[8] El País “ Domingo”, entrevista esmentada, pàg. 5.

Anuncis

3 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LA CIA I EL COP DE PINOCHET

LLAURAR I SEMBRAR

L’Avenç núm. 374, desembre de 2011

En ocasió de la publicació de les Homilies de Medinyà de Modest Prats

El lector de L’Avenç coneix la profunda humanitat de mossèn Modest Prats a través, sobretot, de l’entrevista que li féu en Josep M. Muñoz.

En Modest és un home poc donat a escriure per publicar. Ha parlat i ha escrit molt, però n’ha fet sempre eina de la paraula viva. Les publicacions d’en Modest han anat arribant una mica per decantament, per una tria i selecció feta pel pas del temps, dels anys, de les estacions, del calendari litúrgic, i la col·laboració dels deixebles i dels amics. És, sobretot, el cas de les Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, en una edició a cura de Francesc Feliu (Girona, CCG, 2009).

I és també, ara, el cas d’aquestes Homilies de Medinyà, que ha estampat l’editorial Empúries (Barcelona, 2011) amb la tria de Salomó Marquès, la col·laboració de Josep M. Fonalleras i l’impuls decidit i amistós de Xavier Folch.

Cal dir, però, que existeix una excepció notable, la Història de la llengua catalana, que Josep M. Nadal i Modest Prats van publicar a Edicions 62 en dos volums, Dels inicis al segle XV (Barcelona, 1982) i El segle XV  (Barcelona, 1996). Nadal i Prats es tancaven dies i dies a casa d’aquest darrer “a fer llibre”, i durant uns quants estius desmentien la idea afirmada més amunt que en Modest escrivia poc per publicar.

La publicació de les Homilies ha resultat un esdeveniment una mica insòlit, d’interès, d’amistat, de solidaritat, d’entusiasme per l’obra d’en Modest Prats. El ressò mediàtic i de crítica ha desbordat les previsions. Per a molts ha resultat un descobriment. La confirmació, cas a cas, de la intuïció de l’editor Xavier Folch fa una colla d’anys quan reconeixia en el mossèn de Medinyà “un orador inigualable”, i pensava a aplegar alguna de les seves intervencions: “M’imaginava un llibre essencialment literari”. I l’editor conclou que un cop editat i difós el llibre,  ja pot certificar que des d’ara Modest Prats exercirà “el seu mestratge no sols religiós, cívic i intel·lectual sinó també literari”.

Però és evident que no hi ha només literatura en aquest llibre. Les intervencions de caire més directament eclesial assenyalen un camí inconfusible d’exigència, espiritualitat i catalanitat per a l’Església; una línia de compromís cívic i àdhuc nacional i patriòtic. L’atenta lectura dels sermons ens acosta a una lectura eficaç, culta i realista, alhora, dels textos sagrats, i la capacitat de situar el seu contingut en el context més immediat dels país, la seva història i la seva gent. Les admonicions als bisbes de la Tarraconense en el Concili provincial de 1995, alertant del perill de la subordinació, la lectura atenta dels resultats i dels compromisos que es desprenien del Concili Vaticà II ens recorden la sempre permanent doble dimensió d’en Modest Prats: el seu ministeri pastoral i el seu magisteri acadèmic i cívic; només que per molt que ens hi esforcem no trobarem una línia que ho faci destriable i permeti separar-ho en dos móns complementaris. Són móns indestriables que conviuen  simultàniament i de forma interdependent.

Però és veritat que més enllà dels textos de la més estricta predicació, que ara transcendeixen el seu caràcter oral i queden fixats per sempre, el llibre conté unes parts molt singulars al principi i al final.

En l’arrencada, textos d’evocació, en els quals lliga la vida, la família, la memòria, el poble, el país, la descoberta, el compromís i la regeneració del país. Els dies que més l’han marcat: el dia que va néixer i el dia que va ser ordenat sacerdot. Entremig, la mort del pare, Baldiri Prats; la companyia amatent de la mare, Enriqueta Domingo, originària d’Arànser, i de l’avi,  Cebrià Prats; l’arribada als deu anys a Girona per entrar al Seminari; la ciutat boirosa el caminar lent i feixuc de la mare amb un matalàs a l’esquena, i el compte enrere a la casa missió de Banyoles per a l’ordenació amb l’“oració de les mans”, que ha desvetllat l’interès periodístic d’Imma Merino i ha fet dir a Narcís Comadira que aquesta oració situa Prats al nivell d’alguns poemes de Charles Peguy.

I per tancar el volum, un dietari de l’any vuitanta, de poc més d’un mes, on intenta fixar la memòria de l’avi Cebrià i del món que ell representava, i que aquell any que hagués fet cent anys era un món a punt de desaparèixer de la realitat i de la memòria definitivament. És, segurament, en aquest dietari on Prats s’expressa amb la forma literària més depurada, amb el llenguatge més exacte i amb una càrrega narrativa molt potent que fixa les persones, els paisatges, els moments, les circumstàncies i els diàlegs amb una precisió envejables i una capacitat d’evocació d’una frescor creativa total.

Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras han dedicat a Prats el llibret Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. (Barcelona, Associació Rosa Sensat i mestres 68, 2010). Aquí, Marquès explica que “El seu pare Baldiri Prats va ser un dels castellonencs assassinats pels grups violents els primers mesos de la guerra; tenia vint-i cinc anys. El van afusellar a Montcada el 3 de desembre”. Prats tenia tres mesos i va viure amb la mare i l’avi que van tirar la casa endavant ella fent de telefonista a Castelló d’Empúries i l’avi continuant la feina i la tradició de la família de ferrers que eren i vivien a “Cal Ferrer de les Alegries”.

Modest Prats reprèn aquest tema en la ja esmentada “Oració de les mans”: “Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades, un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar, esbardellat el crani per les bales”, i hi torna amb el sermó predicat el mes de maig de 1975 a l’església del Carme de Girona, a tocar de l’edifici que havia fet de presó, ”A favor de l’abolició de la pena de mort”: “Ja ho sabem que aquí, al nostre país, aquesta lluita és particularment difícil, perquè vivim en una situació construïda sobre morts i execucions. Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d’un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstància lluito per l’abolició de la pena de mort  i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d’una fe que, sota l’impuls de l’Esperit, em porta a dir a Déu: Pare  Nostre”.

A l’homilia pel funeral de la seva mare (15 de gener de 2004), viu encara el record del Nadal, Prats recorda com la banalització de la paraula felicitats el molesta tant i més cada dia, incloses les raons filològiques, perquè “en aquesta vida podem,  fer, molt escadusserament, un tast de la felicitat”. “És en l’esperança que la meva mare ja ha arribat a la plena felicitat que avui ens hem reunit aquí per celebrar la nostra fe”. Aquesta referència lliga, i tanca el cercle de l’emoció continguda, de la profunda tendresa, del descobriment del paisatge, sobretot les nits d’hivern: “I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”

Un amic d’en Modest quan es va assabentar que la memòria li començava a flaquejar, que la mateixa malaltia d’en Pasqual Maragall, el començava a assetjar, va dir-me un dia: “Déu no existeix perquè si existís no hauria permès que en Modest perdés la memòria, per què no li ha fet perdre un braç o una cama?” La grandesa del personatge que traspúa per tots aquests textos i per tots aquests sermons, de ministre i de mestre, és que en la solidesa de les seves conviccions, aquesta com d’altres proves igual o més dures potser serien  per a ell l’evidència de tot el contrari.

 

PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/374/l_opinio/bitllets/llaurar_i_sembrar

29 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LLAURAR I SEMBRAR

EL CABOTATGE DE LA VIDA

Ressenya sobre el llibre Cenyir el vent. Antologia de textos periodístics, de Joan Vicente. L’Avenç núm. 366

Josep Vicente i Romà (L’Armentera,1923) és com un mariner il·lustrat, com un professor retirat, com un activista contemplatiu. Camina cada dia un centenar de metres, potser més si va a comprar els diaris, de casa fins al Casino dels Nois a Sant Feliu de Guíxols. Passeja la seva figura serena, la seva cara colrada, cabells esbullats i blancs, vestit amb camises folgades i pantalons de cotó o texans, i desgrana l’experiència viatjada i viatgera d’un ciutadà compromès amb la cultura, amb les idees, amb el sentit més pregon de la urbanitat. Impregnat el rostre i el cos de salabror mediterrània transita per un univers culte fet en l’observació de la proximitat quotidiana i l’esperit clàssic i italianitzant de qui troba en la Mediterrània l’explicació física, material tangible i espiritual de la seva pròpia raó de ser. La seva ja llarga vida, la seva experiència vital i humana, és com un llarg recorregut port a port, és com el cabotatge que explica els recorreguts més íntims dels escenaris clàssics de la Mediterrània, un veïnatge construït en la quotidiana proximitat.

Àvid, inquiet i pacient alhora, Josep Vicente ha destil·lat sempre una reflexió periodística plena de virtuts literàries que jo no sabria ponderar millor que Joaquim Español en el pròleg d’aquest  Cenyir el vent. Antologia de textos periodístics  (Girona, Diputació, col·lecció Josep Pla, 2010), quan diu: “Al meu parer, Josep Vicente és artífex d’una de les proses més acurades que s’escriuen al país. I ho és perquè tracta la llengua amb la naturalitat i l’afecte amb què tracta les persones”. Amb això potser n’hi hauria d’haver prou i faria sobrers i pretensiosos tots els altres comentaris. Vull dir que el pròleg se situa, justament, a l’alçada de la prosa del llibre que encapçala, i desvetlla les claus més essencials d’un recull rodó amb una tria equilibrada i justa feta per Lluís muntada i Dani Vivern.

El llibre pren el títol d’un article que conté en la metàfora la síntesi vaporosa i sòlida, alhora, d’aquest recull d’articles dotats d’una precisa coherència. “Cenyir el vent”, atrapar amb la vela la força i l’energia del vent que transita intangible i escàpol, “cenyir l’inabastable”. Modelar el llenguatge i l’observació, conrear la proximitat física i els valors, apreciar el paisatge i la condició humana, trepitjar ferm el lloc més seu, Sant Feliu, i anar a cercar en els horitzons culturals més evidents els referents per fer-ne “dins la seva mida una ciutat”. Amb un objectiu clar “no dimitir de ser una petita ciutat amb condicions d’agradabilitat”.

“Ciutats i llocs” és justament el primer apartat que s’acompanya de tres més sobre la civilitat, l’art i la gent. Espais amb ànima, geometries, racons, cantonades, vida apresa aquí i a Itàlia principalment en el batec de les polítiques urbanes que tots vam aprendre en el passat; valors de civilització en el clos august de les ciutats, l’art mateix i les persones que donen una dimensió viva, humana, a les ciutats, els llocs, la geografia, el món.

Davant d’una escena urbana i periurbana “convulsa, lletja, malgirbada; tant que de vegades evoca una erupció”, “els nuclis vells… (que) no són closos en llurs vellures, i la vida que els ocupa els salva de ser ruïnes o parcs temàtics. Més aviat, o exactament, són el contrari: benèfics oasis”. I trobar refugi en els llibres i el testimoni més clàssic si temem que els oasis s’esmunyen: “per sort, llibres poden ser penyores de paradisos que ens abandonaren”.

Ciutats visibles i ciutats invisibles resseguint Calvino, ciutats visitades i no visitades, Venècia, Parma, Reggio Emilia, Trieste, Bologna, Lucca, ciutats escrites, “Les ciutats blanques”. Horts urbans, alcaldes apassionats, llocs de la memòria com aquest tant pròxim per a mi, en el moment que Vicente revisita Girona i troba “la placeta on està posada, com la flor bella en el seu test, la petita perfecció llombarda de la capella de Sant Nicolau”.

En el terreny de la civilitat “cenyir el vent” és, a més de la metàfora que dóna títol  al llibre, un article de contingut polític i ideològic on posa el dit a la nafra dels problemes de les esquerres europees des de la convicció que “L’esquerra no pot ser una nostàlgia per formosa que sigui, perquè si ho fos tindria data de caducitat”. La consigna és clara. “…desvetllar idees, obrir finestres, posar sobre la taula els dubtes necessaris per obtenir les respostes valuoses, desemmascarar els tòpics totalitzadors… rescatar les evidències oblidades…”

Destil·lat de cultura tot ell, el volum tracta de l’art amb una familiaritat extrema, amb un sentit de la proximitat que agermana el sentit històric i col·lectiu de l’hora d’espellofar blat de moro amb l’equiparació de l’obra de Chillida i els buits de les pedreres de marès a Menorca.”Potser l’espai inversament escultòric que Chillida somià per al turó de Tindaya, a Fuerteventura, hauria estat germà del gran espai excavat de la pedrera de Salord on encara es treballa”.

I en l’apartat de la gent els amics de sempre, Barbaza o Lluch, Maragall o Langdon Davis, Carles Riba o “l’amic Homer”.

I la metàfora final “Al Sant Pol de Sant Feliu” que ens retorna al cabotatge de la vida, a la tendresa íntima, minúscula, abastable, de l’espai de dunes de joguina i d’“ingènues casetes de bany”.

I acaba així, el Sant Pol i el llibre, i la vida i el cabotatge ,i el viatge a Ítaca, que hem de mirar que duri molt i no s’acabi mai: “El temps seguirà el camí del sol i tu te l’aniràs bevent a glopets lents, com diu que s’ha de beure l’ambrosia. I quan hagis sortit de l’encanteri el vaixell ja no hi serà”.

Josep Vicente, lluny de les presses, amb parsimònia, segueix el seu caminar diari i l’observació del món que l’abelleix.

3 Març 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a EL CABOTATGE DE LA VIDA

LA CIUTAT DEL BORN

Ressenya sobre el llibre La ciutat del Born, d’Albert Garcia Espuche. L’Avenç núm 356

 Fa ja algunes dècades que Albert Garcia Espuche dedica els seus esforços a treure l’entrellat de la relació entre les estructures urbanes de les ciutats i el funcionament de la seva vida social i econòmica. El punt de confluència entre l’arquitectura i la història porten a un destil·lat molt singular, molt necessari i, pràcticament, sense precedents en l’horitzó historiogràfic de Catalunya. Però la tenacitat de Garcia Espuche l’ha conduït a una auscultació precisa del batec social i urbà de les ciutats, a una identificació de la relació dialèctica entre el temps i l’espai ocupat i utilitzat socialment. En realitat, les estructures físiques en la seva aparent atemporalitat oculten moviments de fons més subtils, però igualment importants  els que ens descobreixen les aproximacions més dinàmiques a la demografia o a les evolucions socials.

L’exploració a fons de les dades de l’arqueologia i de les fonts documentals permeten una aproximació que ens descobreix un accent especial per a un període de la història de Catalunya i de la història de Barcelona que havíem, sovint, simplificat en excés en la comparació estricta entre les dades  i les dates extremes dels segles XVI i XVII. Ara, tot ens apareix com molt més clar, més complex, i molt menys immòbil que l’aparença física o les dades  analitzades de forma elemental i massa simple.

Tornarem sobre aquestes qüestions d’aquí a un moment. Abans, però, convé subratllar que La ciutat del Born és l’obra que culmina tota una arquitectura científica i de recerca consagrada al paper de la ciutat de Barcelona a l’època moderna. Els llibres anteriors Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, (1998), i Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714), (2004), ja havien preparat el camí, eliminat les crostes d’una presumpta decadència, rebutjat la idea d’un medievalisme estàtic i avançat algunes de les idees que esclaten amb plenitud en aquest llibre que comentem, i que s’acompanya d’un penjoll d’altres tres llibres temàtics despresos del mateix cep que aquesta ciutat del Born, bellíssimament editats i il·lustrats, i monogràficament dedicats al joc, a la dansa i la música, als jardins i la botànica. En l’entramat d’aquesta obra científica hi identifiquem un seny ordenador, una idea matriu, una voluntat inequívoca, que porta Garcia Espuche, ara, a fer el cim d’una obra que adquireix la dimensió d’un chef d’oeuvre, d’una tesi d’estat, d’un llibre de la solidesa de les grans tesi franceses que havíem admirat i envejat.

És la síntesi entre la macro i la microhistòria, és la combinació entre el detall puntualíssim i les aproximacions de caràcter global, és atorgar valor universal al cas particular, és assegurar que “la síntesi sobre la globalitat es faci a partir del coneixement de la diversitat que la conforma” i no a partir d’aproximacions generalistes mancades de fonament. És el que, per tornar a citar textualment Garcia Espuche, ens posa davant de l’evidència una mica recurrent al llarg de la història que “sense entendre el bosc no es poden comprendre els arbres, però sense comprendre els arbres no es pot entendre el bosc”.

Una ciutat dins un edifici

Sembla mentida que encara no fa vuit anys estiguéssim entrebancats en una estranya polèmica sobre quin havia de ser el destí dels afloraments arqueològics que havien aparegut sota l’estructura metàl·lica de l’antic mercat del Born. Avui i amb totes les evidències a la mà, el dubte ofèn. Totes les evidències apuntaven a la magnitud de la troballa, però el llenguatge inert de les pedres suscita múltiples indiferències i desvetlla poques emocions. Però, en canvi, ens trobàvem davant un fet singular, un tall perfecte, escapçat de les estructures urbanes demolides arran de la construcció de la Ciutadella. La cota baixa del Born va permetre que els enderrocs no fossin totals, que la destrucció amb esperit estalviador fos sense arranar, buscant la cota i fent el reblert amb els mateixos enderrocs. Tota l’operació havia de tenir un estrany efecte pompeià sense lava. Ens trobàvem amb la ciutat immòbil, aturada, a uns metres de terra i esperant una interrogació adequada.

És el que ha pogut fer Albert Garcia Espuche després de fer l’oportuna interrogació de més d’un milió dos-cents mil registres documentals que han posat rostre a la ciutat del Born. Pedres amb vida, cases amb habitants, tallers amb artesans, botigues amb comerciants, mobles, roba, llibres, productes, béns diversos desfilen en els inventaris notarials que Garcia Espuche ha sacsejat per fer caure la fruita madura de les interpretacions complexes en un quadre històric de grans dimensions, que repassa l’evolució de la ciutat des dels segles medievals fins la repressió posterior a la Guerra de Successió.

El punt de partida. La ciutat atacada i mutilada

La recerca ha estat possible després del resultat catastròfic de la guerra i els setges sobre la ciutat. Una guerra que va deixar tres-centes cases totalment enderrocades, sis-centes pràcticament inhabitables i tres-centes més amb danys considerables en un conjunt d’unes cinc mil cases. A aquest efecte directe de la guerra afegim-hi els efectes directes de la repressió i la construcció de la Ciutadella: mil cases demolides que van representar el disset per cent del total de cases de la ciutat. Al cor mateix de la ciutat més dinàmica, més en transformació, al cor del motor de la ciutat.

Però, justament aquests efectes devastadors permeten la combinació entre la recerca arqueològica i la recerca documental, i acrediten l’ànim d’una ciutat emergent que havia posat les condicions de la seva modernització i adaptació a uns temps canviants i a la voluntat dels seus habitants de refer-se. El paper de la ciutat vençuda s’expressa en el terreny simbòlic en l’ocupació de cases notables per part de les noves autoritats borbòniques i el fet que José Patiño s’instal·lés a la casa de l’austriacista més destacat Ramon de Vilana Perlas, de qui en coneixem bé la peripècia posterior gràcies a Ernest Lluch, adquireix així el valor d’un paradigma.

Propòsit de síntesi

Amb tots aquests materials Garcia Espuche concreta el que vol i explica el que fa : “En aquest treball, doncs, veurem l’espai físic i, sobretot, social de la ciutat del Born evolucionar durant segles, en el seu conjunt i en el detall de cada casa i de cada família; copsarem la inserció física, econòmica i social d’aquest espai en el conjunt de la ciutat i fora d’ell, i abordarem temes generals de vida econòmica i social,cultural i quotidiana desenvolupats gràcies a l’estímul proporcionat per l’anàlisi prèvia feta a una escala microhistòrica singular”.

Potser no caldria afegir res més perquè aquí queda clar l’abast i les característiques del determini de l’autor.

Alguna conclusió

Però no podem pas tancar la nostra aproximació a tots els suggeriments d’aquesta obra monumental sense apuntar alguna de les aportacions que en fan una eina de reinterpretació dels segles moderns. Queda clar que al llarg d’aquest període la ciutat es transforma. Física i socialment. L’activitat econòmica canvia i s’especialitza, els processos més elementals s’externalitzen i els més propis dels acabats es concentren en la ciutat. El comerç domina la producció que és dirigida des de la ciutat i irradiada a l’entorn. Emergeix una societat nova d’un dinamisme diferent. ”Barcelona va esdevenir, molt més que abans, el centre director del país, espai de direcció de la producció catalana, centre de distribució i de comercialització”. Barcelona ciutat capital. Oberta al món, i a la navegació i el comerç. Societat austera i sofisticada alhora, divertida i introvertida, amb poders compartits i interessos diversos que n’asseguren la prosperitat de ciutat emergent fins i tot amb aprofitament dels moments contradictoris d’una societat en guerra. Barcelona ciutat capital, insistim-hi, encara no ciutat de ciutats, però sí el nucli central del sistema de ciutats català que s’integra i es coordina.

La gràcia de tot plegat és que amb coneixement dels detalls, del funcionament intern de les cases, de les estructures familiars, del mobiliari, dels aixovars, dels establiments públics, de la propensió a l’esbarjo i a les festes, la proliferació de celebracions, de les activitats econòmiques de les cases del Born, de la seva funció, de la seva compartimentació, podem resseguir un procés de canvi que acredita els postulats d’un dinamisme històric que desmenteix a cada cantonada els auguris de decadència que n’han presidit la historiografia durant segles. Un dinamisme que, és clar, tampoc no contradiu els efectes devastadors de la guerra i de la repressió, però que facilita la comprensió de la represa del XVIII en els mateixos termes, ara ja molt més ben coneguts, que ja havia intuït Pierre Vilar quan s’acostava a les actituds en el conflicte d’algunes classes dirigents.

No sé si tot el dinamisme de La ciutat del Born , amb la profunditat de les seves aportacions pot acabar de diluir el pessimisme romàntic de Salvador Sanpere i Miquel a El fin de la nación catalana, però en Garcia Espuche hi ha tots els ingredients per assegurar que les demolicions físiques no tenen capacitat per eradicar els fonaments més sòlids de les estructures nacionals.

PUBLICAT A:   http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/356/mirador/historia/la_ciutat_del_born

 

31 Març 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LA CIUTAT DEL BORN

LA HISTORIOGRAFIA CATALANA: ANEM AL GRA. DEIXEM-NOS D’HISTÒRIES

L’Avenç núm. 175

Tinc la impressió que ens trobem davant d’un fals debat. O si més no davant d’un debat que en els termes que es formula no té sortida. Des del meu punt de vista, el mateix debat i les aportacions que s’hi han fet fins ara serien una mostra més de la paràlisi i el desconcert que presideixen l’evolució més recent de la historiografia catalana.

Amb tot i abans d’entrar en la formulació de la meva opinió voldria matisar la rotunditat de les meves primeres paraules. Primer per deixar constància del mèrit de les primeríssimes aportacions al debat, avui ja no gaire recents, que van servir per sacsejar incipientment un món acadèmic ensopit i tancat sense una projecció autèntica cap al món real. Però també per lamentar-nos que aquells primeríssims revulsius no hagin traspassat el llindar de la col·laboració periodística o quasi i no hagin suscitat l’atenció dels professionals més consolidats i acreditats, per prestigi i edat, de la historiografia catalana. Vull dir que també se’m apareix tot el debat com un joc d’esgrima entre segones generacions, mentre els historiadors més consolidats mantenen un treball persistent i continuat completament al marge dels escarafalls que fan i fem els quarentons.

Pel que fa als dos pols de la crisi: la historiografia marxista i la historiografia nacional.

És cert que el món del socialisme real ha fet crisi i fallida i que la caiguda del mur de Berlín ha arrossegat un munt d’idees i conceptes que havien prevalgut com a teló de fons d’una historiografia compromesa i adscrita en el marxisme. Però en l’àmbit de l’Europa occidental el marxisme acadèmic era i és crític, creatiu, lliure, flexible i operatiu en l’anàlisi de la realitat passada i present.

En realitat la crisi s’ha emportat per davant en una saludable operació profilàctica tots els catecismes, les interpretacions mecàniques, lineals i simplistes. Els dogmatismes, els radicalismes doctrinaris han desaparegut del mapa.

Però, així i tot, hi ha unes quantes idees senzilles, elementals, clares, sobre les relacions socials, la producció, l’explotació, la justícia o les desigualtats que beuen amb eficàcia del marxisme i que en l’àmbit de la historiografia catalana han estat i són una aportació positiva i un antídot per la carrincloneria, la mitologia nacional o la petulància grandiloqüent d’un país petit que pensa sovint la seva història en termes tan distorsionats que podrien portar-nos a creure que som el melic del món.

Pel que fa a la historiografia nacional tinc molt la impressió que l’hem de donar per desapareguda ara per ara. M’explico: el segle XX ha donat dues mostres conspicues d’historiografia nacional. Primer, Antoni Rovira i Virgili amb un projecte evident d’història nacional però amb una realització plena de limitacions i contradiccions. Més endavant, Ferran Soldevila assolí un èxit manifest en les seves dues grans obres de síntesi: tant la Història de Catalunya com la Historia de España amb un enfocament global que ningú no dubtaria a catalogar d’història nacional. És clar que aquest caràcter es veié accentuat per antagonisme i polèmica, coneguda abastament, amb Ramón Menéndez Pidal.

Però el mateix antagonisme història nacional catalana – història nacional espanyola es va diluir força en vida encara de Soldevila i Menéndez Pidal. Aquest, per exemple, no va dubtar a acudir a un historiador la visió nacional del qual ningú no posaria en dubte: Ramon d’Abadal, per explicar la crisi de la Baixa Edat Mitjana. El resultat no deixa de ser sorprenent sobretot perquè Abadal reuneix, anticipant-se uns anys, els ingredients de la polèmica que ara ens entrebanca.

Dins d’una “Historia de España” s’hi incrusta una aportació des del terreny de la “Història nacional catalana” amb una introducció que conté un alegat frontal contra la historiografia marxista (econòmica i social) i un estudi, que sense embuts, en recull magistralment les principals aportacions metodològiques en clara contradicció amb les afirmacions inicials.

Aquest exemple seria un bon punt de partida per a palesar la impossibilitat de plantejaments simplistes i maniqueus, en el nostre debat.

Ho dic sobretot per les darreres aportacions a la polèmica publicades per L’Avenç. Si hi hagués un neonacionalisme espanyol tan clar i una historiografia nacionalista espanyola tan evident no dubto que Catalunya produiria d’immediat l’antídot. Si no hi és ací és que almenys explícitament no es practica a Espanya. Vull dir d’una forma coherent, global, prejutjada com un gran pla de neocolonització intel.lectual al fil de l’actual situació política. El tipus de coherència nacional que es reclama se situa en el terreny de la més elemental polèmica política actual: o s’està amb Catalunya o s’està amb Espanya. L’única manera d’estar coherentment amb Catalunya és l’adhesió nacional a un projecte polític que postuli la independència de Catalunya. És a dir, ras i curt, els historiadors catalans o són independentistes (i s’acosten als postulats d’ERC, afegeixo jo) o són anticatalans, s’afirma en aquestes darreres aportacions.

Aquesta simplificació explicaria que una bona colla d’historiadors catalans no acceptin aquesta identificació i es mantinguin al marge de la polèmica.

O és que cal prendre la temperatura nacional d’aportacions tan crucials per la historiografia de Catalunya com les de Josep Fontana, Josep Termes, Jordi Nadal, Emili Giralt, Casimir Martí, Jaume Torres o Jordi Maluquer, per esmentar-ne només alguns? O per exemple, com podríem pendre la temperatura nacional d’aportacions internacionals de la qualitat de les de Bisson, Zimerman, Elliott, Bonnassie i d’altres?

A mi, francament, no em satisfà mesurar un projecte nacional per la Història de Catalunya a partir dels plantejaments metodològics individuals de cada historiador.

Més aviat em decanto per considerar una formulació magistral dels nostres problemes actuals i de la nostra història el títol mateix i el subtítol del gran llibre de Pierre Vilar: “Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerca sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals”. Una síntesi perfecta en el títol i en el contingut dels camins que hauria d’emprendre i continuar la nostra historiografia.

Qui podrà negar a Vilar, des d’una formulació metodològica inequívocament marxista, una perspectiva nacional catalana en el seu enfocament com a objectiu metodològic?

En canvi la coherència nacional de la nostra Història s’hauria de jugar en el terreny d’un projecte institucional coherent i global sobre aquesta qüestió.

Després de més de deu anys d’autogovern suficient per a dissenyar una política cultural vivim en el camp de la Història l’anomalia feliç d’haver de dependre de l’abadia de Montserrat per a publicar monografies, o de recolzar-nos en la Fundació Vives i Casajuana o la Fundació Noguera per a la publicació dels grans cartorals i les principals col.leccions documentals.

L’estratègia nacional de l’IEC i la Mancomunitat, on és ara?.

Mentre, romanen sense publicar els darrers volums de la Catalunya Carolíngia, no hi ha cap projecte coherent per a la publicació dels principals còdexs municipals, eclesiàstics o de la Corona per a l’època medieval, els clàssics del nacionalisme o del pensament econòmic català els publica la diputació de Barcelona, i la publicació de les actes de Corts del s. XVI i XVII ha estat rebutjada més d’una vegada pel Govern de la Generalitat.

Quantes col.leccions documentals o de textos s’han perdut en la dispersió de les iniciatives o en la incoherència de les edicions facsimilars de prestigi sense cap cura científica?.

Sigui quina sigui la perspectiva metodològica de cada historiador individual, on són les pautes elaborades per un grup d’experts per a donar a conèixer la coherència nacional de la nostra trajectòria històrica?.

Per mi el cor del debat, si s’ha d’orientar cap a plantejaments polititzats, passa per ací. Passa per examinar, criticar, passar factura i formular alternatives a la presumpta cohesió nacional de la nostra política cultural avui.

Només sobre fonaments sòlids, infraestuctures planificades, equipaments adequats, arxius ordenats i catalogats, biblioteques ben nodrides i coordinades podrem donar peu a la lliure i plural expressió d’una producció intel·lectual que no pot quedar encotillada per una polèmica massa polaritzada.

 PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/175

30 Novembre 1993 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , , | Comentaris tancats a LA HISTORIOGRAFIA CATALANA: ANEM AL GRA. DEIXEM-NOS D’HISTÒRIES