INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

EL COLL DE BANYULS

Avui / El Punt

Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.

A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant  que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota  La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.

Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol  (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert  (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura  abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).

Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.

L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.

Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.

La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html

ELS FILS DEL PATRIOTISME

Avui / El Punt

Aquesta concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l’orgull i l’autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l’interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l’edifici del futur no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint estem lluny del que passa a la societat nordamericana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí a l’escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l’estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d’una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l’emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d’Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la Secretaria General de l’Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l’antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club  i determinar un principi de no interferència en relació amb les seccions i amb l’administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l’estricte nivell esportiu. I que tractant-se d’emocions col·lectives en realitat estem parlant d’un sentiment de pertinença,de país, una expressió d’un cert patriotisme que es desferma a través d’aquest sentiment. Aquesta realitat s’ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d’aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d’Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d’altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d’això. Però també és possible que no s’hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d’organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l’Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d’haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys, d’aquest episodi i després de les declaracions del conseller d’Agricultura entenc més a un i altre. No es tracta d’excloure, no es tracta d’aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s’han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d’aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d’Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Beziers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos Bordeus i Borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d’haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l’Estat espanyol primer hi ha d’haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d’autogovern.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/427690.html

L’HORA NOVA DEL PSC (La recuperació dels fonaments)

Avui / El Punt

Abans mateix de la doble desfeta electoral del 28 de novembre de 2010 i del 22 de maig de 2011 ja hi havia molts símptomes alarmants i de preocupació. El punt d’inflexió més clar és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la posterior manifestació del 10 de juliol. En aquell punt queda clar que l’espai socialista es fragmenta i s’aboca a la indiferència (vot en blanc), la desafecció activa (vot cap a la dreta) i el catalanisme sobiranista (vot dispers).

L’acumulació de desgast ens porta necessàriament a un debat i reflexió imprescindibles, orientats al futur Congrés que encara no s’ha convocat, i a abordar totes les qüestions polítiques, ideològiques i organitzatives des d’una triple perspectiva. Ens cal, exigència crítica, construïda des de l’autocrítica; ens cal també, en el debat polític, practicar i reclamar el màxim rigor intel•lectual. I, finalment, en els temps que corren, amb una nova societat en construcció, amb problemes nous i crisis diferents, ens cal enfocar el futur amb radicalitat democràtica.

És en aquest context que proposo un conjunt de reflexions i punts de vista amb ànim de contribuir a la preparació el més oberta possible del debat congressual.

1. Vagi per endavant que poso tots els meus càrrecs orgànics a disposició del Congrés i de la direcció que en surti. Sóc corresponsable de l’orientació política dels darrers anys. Des d’aquesta renúncia em poso també a la plena disposició del projecte socialista i de la seva renovació i impuls necessaris.

2. Ens calen noves dinàmiques internes i potser la renovació, no només dels noms en la direcció, sinó de les estructures orgàniques. El PSC és una organització molt potent que s’ha aprimat; ha perdut gruix, tensió i múscul. La distància entre l’enquadrament orgànic i la preponderància de la gestió, i els militants, simpatitzants i el conjunt de la societat s’ha engrandit. Cal anul•lar aquesta distància i cal tornar a l’activisme polític constructiu.

3. Després de la doble desfeta s’han alçat moltes veus per parlar del PSC. Finalment, també, algunes d’internes. Però moltes des de fora; veus de tota mena, interessades i desinteressades, sinceres i impostades, receptes de veritat i receptes d’encàrrec al servei d’altres. Veus disposades a donar lliçons, a desqualificar, a menystenir o, fins i tot, a liquidar des dels propis apriorismes i a vegades sense el mínim rigor intel•lectual exigible.

Per bé i per mal, la regeneració del socialisme democràtic es farà de dins cap enfora. Tots els que diagnostiquen un final d’etapa, un càncer, preparen un funeral, ens acusen de desorientació, aplaudien el paper del PSC en el moment àlgid del poder. Fer llenya és molt català. Construir des de la responsabilitat n’hauria de ser més.

Cal, doncs, abordar el Congrés amb un retorn als fonaments ideològics i doctrinals del PSC. Tornar a l’acord i les propostes fundacionals. Depurar inèrcies, renunciar al conformisme, iniciar una hora nova per a una societat que és nova i diferent, ara més que mai. I proposo que actuem a partir dels principis i criteris següents, que no són tots, i que formulo a tall d’orientació personal.

I. Al PSC no hi sobra ningú. El Congrés hauria d’integrar totes les sensibilitats, refondre, com ha dit algú, més que refundar. Un congrés de síntesi que constati que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen i que amb aquestes podem acordar un full de ruta.

II. Al PSC hi falta molta gent. Gent que ha perdut pel camí, gent que ara desconfia del projecte o simplement que ha posat distància per manca d’entusiasme en la indefinició excessiva. Socialistes de pensament, decebuts amb l’acció concreta massa llastada per hipoteques i condicionaments de responsabilitat. El Congrés ha d’obrir portes, construir ponts, buscar complicitats. Ha de buscar també noves aportacions i noves incorporacions. Ha de formular un projecte engrescador per als joves, a qui cal parlar amb un llenguatge nou en un temps nou.

III. El PSC ha de dir les coses pel seu nom. Ha de defugir les el•lipsis i els circumloquis; parlar clar, al cor de la gent; recuperar el llenguatge planer i entenedor; abandonar els pensaments avortats per excés de responsabilitat o pel pes del pragmatisme de la gestió en el Govern.

IV. El PSC ha de ser tal com és. Ser-ho de veritat i dir-ho. Tornar a ser el referent de les esquerres, del centre progressista, dels pensadors lliures, dels homes i les dones que se senten lluny dels condicionants del poder i a prop dels sentiments i de les emocions.

V. El PSC ha de recuperar espais de confiança i credibilitat. Entre les classes populars, avui més desinhibides i disposades a canviar de fidelitats. I ha de recuperar el lideratge i la confiança de les classes mitjanes, que el mateix projecte socialista ha contribuït a formar i créixer. I ho ha de fer salvant les contradiccions entre uns i altres, soldant, no dividint; sense fragmentar els espais, sense duplicar els llenguatges.

VI. Necessitem un PSC catalanista, independent i solidari. Compromès solidàriament amb Espanya, sense subordinació. Amb veu i llenguatge propis. Amb una revisió i clarificació, a fons, de les seves relacions amb el PSOE. Amb unes noves bases per a l’entesa que alliberin les hipoteques del passat i clarifiquin les prioritats del present. Amb llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid. Això és més important que el grup parlamentari propi que he defensat, sovint, en diferents moments. Si en el document d’entesa entre els dos grups parlamentaris, signat el 1977 i abans que culminés el procés d’unitat, es deia que s’acordava “una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de los Diputados”, ara m’estimo més deixar escrit i signat que s’actuarà amb llibertat de vot en temes catalans i amb reciprocitat i lleialtat a l’hora de les relacions amb les altres forces polítiques a Catalunya i a la resta d’Espanya. En la política general espanyola, des del govern o des de l’oposició, ni un pas a Catalunya o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE.

VII. El PSC ha de clarificar els seus postulats. Ha d’esdevenir una esquerra catalanista, socialista i moderna. Avui, alguns proposarien menys catalanisme i més esquerra. La meva proposta és més catalanisme i més esquerra. La vessant catalanista demana més accent nacional sense abandonar posicions favorables a intervenir políticament a Espanya en sentit federal; una renúncia que els socialistes no estaríem disposats a fer i que els més reticents d’abans, la burgesia catalana, ara sembla, potser, disposada. Però aquí la qüestió seria, quina de les burgesies catalanes que han emergit, a Catalunya, en el context democràtic?

Hem dit què som i què volem. Hem de ser-ho i fer-ho. No ens cal practicar un sobiranisme vergonyant que no compartim perquè entenem més plausible un inequívoc compromís nacional des de les pròpies posicions. La temperatura nacional dels partits no es mesura amb la gesticulació, sinó amb el compromís concret, amb la llengua, la cultura i la identitat, i el respecte a la diversitat.

El debat sobre les esquerres és un debat més enverinat en plena regressió de totes les esquerres europees i en plena expansió del pensament dretà, intransigent i liberal. La radicalització esquerrana té poc futur perquè té poc fonament. És expressió d’una lectura equivocada de la societat que sense un biaix esquerrà demana més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. L’oportunitat de les esquerres és justament formular un programa reformista apropiat, agrupar esforços i energies, bastir els fonaments d’un nou model sense gaire doctrinarisme i no perdre de vista l’experiència municipal. És en les polítiques urbanes on més clarament s’han formulat programes progressistes i d’esquerres. Els avenços socials, sostenibles i possibles, i els serveis públics s’han afermat en aquest camp. És des de les bases sòlides de models, programes i propostes de polítiques d’esquerra que els ajuntaments progressistes van conquerir l’hegemonia social i van assegurar la complicitat activa de les classes mitjanes. Les mateixes que ara rebutgen succedanis frívols i condescendents en la formulació de les polítiques d’esquerra.

Cal, doncs, procedir de la mateixa manera sobre bases noves. Segurament ja no valen velles receptes. Però és segur que només una interpretació correcta de la realitat ens portarà a eixamplar la base social dels projectes i a evitar un aprimament progressiu que podria potser permetre de mantenir l’estructura orgànica, però que no podria evitar l’esllanguiment, en aquest cas irreversible, de l’hegemonia social. Hem de situar-nos lluny del testimonialisme reduccionista. Molts dels que des dels rengles de les esquerres i des d’una clara consciència política han crescut i millorat en les seves condicions de vida, classes populars i classes mitjanes, amb por de perdre conquestes recents, esperen receptes noves per a una situació nova. I ja ens han advertit que les velles fórmules no els satisfan perquè ells, la vida i el país han canviat molt i els partits i la política, no.

En resum i per acabar. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l’ambigüitat i la indefinició nacional i social, afermar les bases ideològiques i polítiques del projecte i reformar les estructures organitzatives i representatives.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/422492-nadal-aposta-perque-el-psc-tingui-llibertat-de-vot-a-madrid-mes-que-un-grup-propi.html

UN ANY A TWITTER

Avui / El Punt

El 20 de maig de 2010 vaig iniciar la meva aventura a Twitter. Aquell dia la Lurdes, la meva cap de gabinet, em va donar l’empenta definitiva i em va dir: “T’he obert un compte a Twitter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sembla que sabia que m’empenyia a la piscina, però que era una piscina plena d’aigua i que sabria nedar. Després d’un any, el 20 de maig de 2011, fa avui una setmana, havia fet més de tres-mil tuits, tenia uns 6.700 seguidors i jo seguia a més de set-centes persones.

Puc dir que per a mi l’experiència ha sigut molt estimulant en molts aspectes. El primer de tots de contenció i simplificació dels missatges per ajustar-me als preceptius cent-quaranta caràcters. He fet servir l’argument més d’una vegada: la limitació del mitjà m’ha ajudat a evitar les reiteracions, a buscar vocabulari nou i més sintètic per dir les mateixes coses i a evitar les subordinades i els circumloquis. Si en algun moment la meva condició de portaveu m’havia portat a fer pauses i a donar moltes voltes, o aquesta és la imatge que es desprenia, la realitat d’una manera de parlar directa, clara i contundent, que és la que sempre he utilitzat a les meves classes i a les meves conferències, quedava reforçada en aquest nou exercici que encetava ara fa un any.

En segon lloc puc dir que progressivament la ductilitat del mitjà, la facilitat per interactuar, la possibilitat de conèixer nous interlocutors desconeguts, l’establiment de debats o diàlegs, la percepció, una mica abstracta, de llençar missatges a un univers desconegut cada dia ampliat i que es pot multiplicar en cascada, en xarxa, m’ha seduït espontàniament. He intuït modestament totes les potencialitats de les xarxes socials, sense desconèixer-ne també les limitacions. He cregut intuir amb claredat que la força de la immediatesa és enorme i que el risc de la superficialitat evident. He vist  que hi ha qui li té clarament presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es formula unes expectatives molt per damunt de la complementarietat que cal atribuir-li. M’he adonat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twitter un caràcter més central que subsidiari, més essencial que accessori.

En tercer lloc he pogut conèixer molta gent vinculada a la xarxa i parlar-hi directament. Persones ja conegudes d’abans i persones totalment desconegudes i descobertes ara. L’anomenada “desvirtualització” és un exercici apassionant que, sense desmerèixer la xarxa, aporta el valor afegit de la connexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exemple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge plegats units pel Twitter i narrant l’experiència del viatge real en un exercici de virtualitat compartida presencialment. Ara, cada dia poso cara i moviment als tuits d’aquesta colla, sobretot durant el trajecte de Girona a Barcelona i les connexions, per exemple amb els que fan el viatge en sentit contrari a la mateixa hora.

També vull comentar que malgrat que he vist créixer el meu univers de seguidors, des dels estímuls inicials que em va donar també l’aleshores president Ernest Benach,  he volgut sempre relativitzar aquest factor i el mateix ressò que els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals m’hi han atorgat en alguna ocasió. He vist quants seguidors tenen Lady Gaga, Barak Obama, Nancy Pelosi, Lance Armstrong, Carles Puyol o Gerard Piqué per saber el recorregut possible i l’impacte real d’uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nostra esfera aquest és un mitjà incipient i que per a molts de nosaltres és només un ritus iniciàtic en el tram primer del seu possible recorregut.

Per altra banda, no m’ha sigut difícil de discriminar clarament els milers de persones que són a aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d’aquells que hi destil·len mala fe i sectarisme. He entès més els que s’ho prenien com un joc o que hi practicaven la ironia que aquells que, sempre a la que salta, han estat a punt per dictar consignes, anatomitzar persones i  idees, i simplement desqualificar amb expressions impròpies. També m’han  sorprès aquells que hi han vist un mitjà transcendent i han cregut que en podien fer el vehicle principal de les seves posicions.

Però el que realment ha estat per a mi una experiència enriquidora, divertida, instructiva, constructiva ha estat la voluntat sistemàtica que he aplicat als meus tuits de defugir convencionalismes. La idea d’expressar-me com sóc, la voluntat de defugir qualsevol afectació. La clara voluntat de fer del meu compte de Twitter una mena de minidietari de les qüestions que diàriament em poden haver interessat. Hi he parlat de llibres, d’articles, de música, de paisatge, de poesia, de política, d’idees. N’he fet una mena de mirall de vida quotidiana. He trencat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l’agenda política, que som monotemàtics i només ens interessa el que suposadament es considera el nostre món i no ho és. He defugit l’estereotip, he volgut escriure sorprenentment per alguns del que suposadament no tocava. M’he topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els problemes que hi ha, amb la crisi de la política i de l’economia i en Quim Nadal parla del  temps, o de les flors”.

Però justament ho he combinat tot. He pogut parlar del Cadí nevat, si he estat a la Cerdanya, de les vaques, dels prats i de les pastures i el mateix dia del Congrés del PSC si s’esqueia. He parlat de la nuesa dels arbres a l’hivern i de l’esclat de la primavera. He parlat del Montseny i  de les clapes de la seva vegetació i el mateix dia he parlat d’articles de diari, de pressupostos o de debats socials molt oberts. M’he emocionat i he compartit l’emoció davant un temporal de llevant, m’he despertat a Girona al toc de les campanes de les monges o de la Catedral, he vist els xiprers afuats i uns dies més tard he explicat un despertar més urbà a la música d’un camió d’escombraries o de les ampolles llençades, una a una, a les sis del matí al contenidor del vidre. I he parlat de valors, d’ètica, de cohesió, de solidaritat. He comentat vides i morts, he defensat idees i persones i he fet la meva modesta campanya, sense cap ànim, d’adoctrinament .

També sé el valor d’un tuit i sé que és molt difícil d’explicar la vida en un tuit. Sé per a què em serveix Twitter i per a què no em serveix. I tinc molt clar que si mai vull explicar com veig el present i el futur del PSC i el Congrés que hem de fer a l’octubre no ho puc comprimir en un tuit i que necessito una colla d’articles com aquest o molts tuits!

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/416740-un-any-a-twitter.html