CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

LA TEMPERATURA NACIONAL

El Punt Avui

Com més s’acosta la Diada més creix l’efervescència reivindicativa i sobiranista. Fins i tot en un gest calculat, els membres del Govern de Catalunya han anat dosificant la seva reflexió, la seva aportació i la seva presència. Uns seguint el fil dels convocants han recalcat sense embuts la importància d’un Estat propi o, precisant més, un Estat per la llengua i per la cultura. D’altres han volgut establir un punt mig que faci prevaldre, per damunt de l’horitzó sobiranista, la sobirania econòmica concretada en el pacte fiscal. I uns altres, potser els de més instint polític, han recalcat que la Diada ha de ser una jornada d’horitzons amplis, d’integració màxima, d’unitat d’acció, de suma de sensibilitats. En definitiva, aquests darrers s’han posicionat a favor d’un front nacional ampli. Jo sóc més aviat d’aquests. Dels que no voldria fer de l’eix nacional un factor de divisió, de fractura social. Dels que pensem que la nació es modula cada dia amb les aportacions diverses i múltiples de tota la gent, amb fets tangibles, amb un reconeixement pragmàtic dels fets més rellevants de la nostra identitat en el terreny cultural i lingüístic. I, sobretot, dels que creiem que la nació s’ha de concretar en un model social en el qual prevalguin valors democràtics bàsics i principis fonamentals al voltant de la llibertat i la igualtat entre les persones.

I no som pas dels que establim barems de catalanitat, posem fronteres d’adhesió, ens emboliquem amb la bandera, brandem estels al cel i deixem que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

Algunes veus emparades en títols internacionals han volgut postular una idea sui generis segons la qual la peripècia sobiranista de CiU, l’opció estatalista de la burgesia catalana, amb permís, esclar, del front sobiranista unitari que propugna ERC, tindria el camí net gràcies al PSC. Aquest partit hauria renunciat a partir la societat catalana i a confrontar dos models: el de l’eix nacional efervescent i el de l’eix social obrer i de matriu lingüística castellana. Segons aquesta tesi, la partició de la societat hauria produït una autèntica lluita de classes, entre la burgesia i les classes populars, i aquestes darreres, encarnades en el PSC, haurien posat fre a les apetències sobiranistes d’una burgesia que aspiraria a les estructures estatals, quan els estats convencionals estan entonant el cant del cigne a tot el món i sobretot a Europa.

Però resulta, esclar, que les coses no són tan simples i que la simplificació no encaixa en el contrast amb la realitat. L’electorat socialista clàssic ha evolucionat, primer en un procés exemplar cap a una millora social evident i enfortint i ampliant un coixí de classes mitjanes que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més profundes del socialisme clàssic simplement estan en vies de retrocés per un mer imperatiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diversifiquen i amplien horitzons les noves generacions. El vell concepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evolució. Han tancat moltes de les grans fàbriques del teixit industrial clàssic català i han sorgit noves indústries i serveis que han demostrat la clara capacitat d’adaptació i transformació de l’economia catalana, més internacional que mai i amb voluntat de ser més competitiva que mai, tot i que no sempre ha reeixit en aquest objectiu.

Precisament el PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha sigut capaç d’integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d’esquerres i progressista. I si aquesta és l’evolució de la societat catalana, la confrontació partidària serà efectiva i clarificadora justament quan, per la força dels fets, l’eix nacional hagi passat a un segon pla i les efervescències de la novetat s’hagin reduït al pòsit concret que queda un cop es desfà la bromera.

Aquest estiu mateix hem viscut uns fets significatius amb relació a aquestes qüestions. L’homenatge de la Universitat Catalana d’Estiu a Pasqual Maragall té a veure amb les polítiques i el model social del catalanisme progressista i interclassista. La mateixa UCE, o els projectes de la Bressola, o determinats projectes territorials, tenen alhora una càrrega nacional i social que només la miopia antisocialista ha impedit de veure fins ara. Ja sé que potser en el terreny de la significació aquests exemples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser significatiu que aquells que avui donen per suposat i per fet el seu pedigree nacional hagin abandonat i no hagin impulsat aquests elements significatius de la nostra realitat cultural.

Resultaria, doncs, que per raó de contradicció, aquells partits que com el PSC veuen negada la seva condició de partits nacionals haurien contribuït, des del camp de les polítiques concretes, més netament al reforçament de la realitat nacional que aquells que reclamant-se’n permanentment haurien fet prevaldre, més d’una vegada, els seus interessos sectorials i de classe per damunt dels interessos nacionals. Vull dir que més d’un cop haurien treballat més directament per a lobbies d’interessos que per a la realitat nacional que diuen certament defensar, com sovint fan.

Esclar que per altra banda, la timidesa o l’ambigüitat del PSC en aquests temes ha propiciat sovint aquesta fàcil desqualificació, que no s’hauria produït si s’hagués tingut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l’agenda de l’autogovern, si s’hagués mantingut a ratlla la subsidiarietat respecte de la política espanyola i si s’hagués insistit clarament a posar al costat del crèdit del PSC una manera determinada d’entendre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la seguretat, de la mobilitat, de l’educació, de l’emprenedoria, de la justícia i l’equitat. La nació, en definitiva, dels que saben que les nacions no neixen caigudes del cel, sinó que es fan i es desfan cada dia, amb la construcció d’un model social que integri les persones i totes les seves sensibilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ELS AEROPORTS CATALANS

El Punt Avui

L’emissió diumenge passat del programa 30 minuts dedicat als aeroports va aportar molts elements de clarificació del debat. Vull tornar-hi, un cop més, per assenyalar la lògica política i territorial de l’aeroport d’Alguaire. I vull deixar ben clar que per molta coherència política i territorial que hi detectéssim no seria suficient si no hi afegíssim la imprescindible utilitat social.

Convé en primer lloc aclarir del tot el tema de la localització. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, que sempre ha estat un radical defensor d’un aeroport lleidatà va deixar obert un interrogant que en realitat no existia. Deia que Lleida volia un aeroport i que mentre uns (CiU) el volien als plans d’Alfés, uns altres (el govern de progrés) el va voler a Alguaire. En realitat Alfés es va haver de descartar necessàriament perquè un informe del Departament de Medi Ambient, emès encara en època del govern de CiU i amb anterioritat a desembre de 2003, declarava Alfés no apte per a una infraestructura aeroportuària tant per raó de la defensa de la timoneda com per raó de la protecció de l’alosa becuda.

Calia, doncs, defugint qualsevol plet territorial, abordar un estudi en profunditat i de característiques molt tècniques que definís un nou emplaçament òptim i sense les connotacions mediambiental dels plans d’Alfés. L’elecció d’Alguaire no va ser aleatòria i està emparada en criteris molt solvents de caràcter aeroportuari i també econòmic. L’elecció d’Alguaire no va ser objecte de pràcticament cap controvèrsia.

Vull afegir, això sí, que contra els criteris radicalment restrictius dels tècnics del Departament de Medi Ambient vam defensar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques la continuïtat, a Alfés, de la pràctica esportiva i la vinculació definitiva de les antigues instal·lacions militars a les activitats de l’aeroclub de Lleida, amb una història i una trajectòria que bé el feien mereixedor de disposar d’unes instal·lacions pròpies. Argumentàvem la compatibilitat de l’activitat aèria esportiva i la timoneda, i érem partidaris de delimitar del conjunt de la finca, comprada i ben comprada pel govern de CiU, un perímetre molt rígid dedicat als avions esportius del club lleidatà i els seus visitants, i la resta de la finca posar-la a la plena disposició de totes les iniciatives mediambientals que calguessin.

La necessitat d’un aeroport a les terres de Lleida estava emparada pel Pla d’aeroports vigent el 2003 i reiterada pel nou Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports que es va aprovar amb posterioritat, redactat per iniciativa del govern de progrés. Les institucions lleidatanes s’hi van bolcar sense cap recança i tant la Cambra de Comerç, com la Paeria i la Diputació Provincial van esdevenir els agents principals d’una demanda àmplia de la societat civil que en feia un motiu de reivindicació i orgull territorial. Naturalment, el tema no es situava pas en un terreny estrictament sentimental i subjectiu. Totes les institucions lleidatanes i la mateixa Generalitat van promoure successius plans de negoci que culminarien en el document associat a la construcció i posterior explotació de les noves instal·lacions d’Alguaire. És en aquest sentit una mica sorprenent que aquells que des del govern i des de l’oposició, des de les institucions i des de la societat civil havien estat valedors radicals de l’aeroport de Lleida en facin ara una defensa tèbia i poc radical. Com si pel fet d’haver-se construït en una etapa de set anys en què les  majories parlamentàries no els van atorgar marge suficient per governar, ja no fos motiu de la radicalitat que havien exhibit amb anterioritat. Fugir ara d’estudi és sortir amb excuses de mal pagador deixant d’altra banda en evidència els responsables locals de la coalició nacionalista que en aquest tema sumaven amb el conjunt de les forces polítiques del territori.

Gavín, Gilabert, Pueyo, Siurana i Ros són, doncs, noms des del camp de la política associats a una defensa incondicional del que ara és una realitat que, estranyament, sembla incòmoda per a alguns quan hauria de ser reivindicada amb la força dels arguments i potenciada amb l’estímul imprescindible per fer-ne una instal·lació d’indiscutible rendibilitat social i territorial.

Ho deia un dels professors consultats pel programa 30 minuts. No importa tant la rendibilitat econòmica, que és altament desitjable, com la utilitat i el sentit social. Si es fa servir es justifica i si no es fa servir no es justifica. Així, la literatura de la crisi ens ha portat a buscar casos paradigmàtics d’inversions innecessàries i faraòniques. I des de fora de Catalunya, però també des de Catalunya mateix, s’ha volgut col·locar Alguaire en la llarga llista de despropòsits de l’època de l’abundància.

En aquest sentit, les històries referides en el mateix programa als aeroports de Ciudad Real, Castelló de la Plana, Albacete o Osca, fan ben evident que Alguaire no se situa en aquest quadre d’honor dels despropòsits. Els casos esmentats fan bo Alguaire per la seriositat del seu plantejament i pels mateixos resultats, per modestos que siguin, en aquests anys inicials. La comparació amb Osca és especialment significativa, perquè mentre la societat pública de promoció de l’esquí a l’Aragó (amb participació del sector financer) i basada en la combinació de les estacions i de les promocions immobiliàries opta per situar els vols a Tolosa, Alguaire, des de la seva creació, malda per captar els vols de Tolosa i portar esquiadors a les pistes del Pirineu lleidatà i andorrà. Andorra en realitat ha sentit Alguaire com a més seu que alguns sectors reticents de la societat catalana!

I per acabar, el mapa de la rendibilitat dels aeroports d’Aena que va mostrar el 30 minuts no té preu. Només cinc aeroports són rendibles, cinc o sis més són necessaris, i la resta tots s’han de qüestionar i revisar. Si sortim de Catalunya i mirem el mapa d’Espanya, Alguaire es troba entre els necessaris que poden ser rendibles i queda lluny de la llarga llista dels despropòsits o de les instal·lacions discutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

ACTUALITAT DE JAUME VICENS VIVES

El Punt Avui

El 28 de juny de 1960 va morir a Lió l’historiador gironí Jaume Vicens. Amb un tremolor d’emoció, la societat catalana se sentí fortament trasbalsada per aquest fatal desenllaç. Les imatges de l’enterrament de Roses, el fèretre en un carro estirat per un cavall, els camps i el cel oberts, l’horitzó de la plana empordanesa no podien amagar la tristesa i la desolació. Per raons diferents, els mateixos sentiments que han aflorat solidàriament aquests darrers dies arran del brutal incendi que ha assolat una part significativa d’aquests paisatges.

Han passat cinquanta-dos anys d’ençà d’aquell enterrament i cent-dos des del naixement de Vicens, a Girona. Els actes del centenari i cinquantenari organitzats, l’any 2010, van posar de relleu la força d’una personalitat seductora, la pulsió intel·lectual d’un projecte historiogràfic situat en el camí de la revisió, la interpretació, la suggestió  i la petjada profunda d’un mestratge, d’una obra i d’un projecte. És sorprenent com en el conjunt dels actes del centenari han anat aflorant nous materials, que han subratllat la permanent actualitat de les seves aportacions.

Però la novetat més important es faria esperar encara un parell d’anys i ha arribat ara, com un fruit esplèndid. Es tracta del llibre que han escrit Cristina Gatell i Glòria Soler, Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Barcelona, Quaderns Crema, 2012). Les autores segueixen el rastre de la biografia personal, intel·lectual i política de Vicens. Ho fan amb ànim d’interrogar el perfil biogràfic que ja coneixíem per biografies anteriors, com la cabdal de Josep M. Muñoz, des d’una òptica diferent. Es tracta de mirar de trobar un fil singular construït en un constant teixir i desteixir entre la construcció d’un projecte intel·lectual i acadèmic, i la definició pragmàtica d’un projecte polític embrionari que es destil·la de la lectura atenta de testimonis diversos.

El combat pel projecte acadèmic integrat en la lluita per fer una revisió a fons de la història d’Espanya i de la història de Catalunya és un combat per desmuntar l’artificiositat d’un discurs que es basa en una interpretació interessada i apriorística de la història de la península, per eliminar totes les rèmores d’una visió antiquada i reaccionària, i per situar en el mapa de la geografia universitària la llavor d’una revisió en profunditat. Aquest combat el porta a la recerca d’aliances amb grups d’influència i de pressió dins el règim, com el grup d’Arbor, que el situen al cor dels conflictes d’interessos que mouen l’evolució del franquisme. Sempre amb un afany de col·locar un discurs renovador i de canvi. Des del camp intel·lectual, encara el canvi de metodologia i tema, l’evolució cap els temes d’història contemporània, i l’interès per situar davant dels ulls de la societat catalana els personatges d’una classe dirigent, els capitans d’indústria, que havien transformat i modernitzat el país. I situa el seu afany revisionista en els dos assaigs més reeixits i en la seva integritat encara no substituïts, que foren en la dècada dels cinquanta la seva Aproximación a la historia de España i la seva Notícia de Catalunya. És la seducció d’aquests textos que engresca amics i tertulians, grups i lobbies, intel·lectuals i empresaris que acudien a la cita setmanal de casa seva i conspiraven junts per tal de promoure i impulsar un canvi. Destino, primer, i Serra d’Or, després, serien les tribunes d’aquest combat més polític que buscava obrir escletxes reiterades i complicitats nacionals i internacionals amb l’objectiu d’afeblir el règim i engrandir-ne les contradiccions. Els contactes amb l’exili i una relació preferent i d’admiració recíproca amb Josep Tarradellas i l’amistat de Josep Pla teixiren els fils d’un món que encarnava les aspiracions de canvi i de llibertat. L’aportació documental dels textos que emparaven alguna d’aquestes activitats i, molt singularment, l’“Aliança pel redreç de Catalunya” (desembre de 1956) i l’“Avantprojecte de constitució definitiva del consell de coordinació social catalana” (maig de 1958) deixen constància d’un grau d’articulació més avançat del que podíem suposar, si bé, naturalment, no ho podem deslligar de l’evolució que feien en paral·lel els partits i sindicats en la clandestinitat i el calendari de les vagues més significatives que van ser sotragades viscudes i seguides per Vicens.

La interrupció brutal de 1960 no impedeix una anàlisi molt lúcida i en un text rescatat de l’edició d’una obra col·lectiva d’història d’Europa feta a Itàlia en francès, ens situa davant d’una visió de rabiosa actualitat amb anticipació de dècades. Efectivament, al llibre Espanya contemporània (1814-1953) (Barcelona, Quaderns Crema, 2012), editat per Miquel Àngel Martín Gelabert, hi descobrim un Vicens desinhibit. Sense les cuites de la censura que l’havien atabalat pels seus llibres, pels d’en Pla i pels de l’editorial Teide. Capaç de posar distància i alhora d’aproximar-se a la realitat en una interpretació dels fets inapel·lable.

“L’Espanya del segle XX ha cercat el lloc exacte que li pertocava dins el concert de les nacions. El fet que no l’hagi trobat, que hagi sacrificat tantes forces en tantes iniciatives estèrils, no ha de fer perdre l’esperança de futur que el seu poble mereix, i que, en certa manera, li està garantit pel lloc estratègic privilegiat que ocupa al món. Potser l’experiència dels últims temps haurà ensenyat a tots els espanyols que el divorci produït el 1808 entre tradició i progrés, unitat i diversitat, ortodòxia i dissidència, és desuet.” (p.241-242).

Passat el miratge viscut entre 1977 i 2010, que va portar a la creença fictícia que sí que havia trobat el lloc, seguim ara entrebancats en aquell joc desuet de contraris que és l’esca del fracàs.

I de moment no es veu en l’horitzó un Vicens que sàpiga interpretar el desllorigador del futur. Espanya intervinguda i Catalunya amb més autogovern que mai i més dependència que mai. La paradoxa del segle XXI i els mots encreuats que s’han de resoldre.

Per veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

El Punt Avui

La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l’agenda política la reforma de les administracions que sempre s’havia anat posposant.

Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d’un principi de desconfiança jeràrquica. L’Administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d’edat les administracions perifèriques dels seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d’un premi o un càstig es tractés. L’Administració central ha considerat els principis de l’autogovern i de l’autonomia local com a ‘piruletes’ que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.

A partir d’aquesta actitud s’ha defugit sempre una reforma en profunditat, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per pròpia iniciativa més que ningú i abans, tot i que mai no han completat del tot.

Efectivament, des del món local s’ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l’Administració local buscant principis d’eficiència. És veritat que un conjunt d’inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l’òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.

No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s’ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d’abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d’acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides; i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i Llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell,  són part de l’Estat i majors d’edat.

Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d’incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del número de regidors dels ajuntaments i per l’absorció de les competències dels municipis petits per part de les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més per incapacitat d’abordar els problemes reals es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d’altruisme de l’escala inferior de l’Administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l’acumulació de competències en una farsa.

És veritat que sempre s’ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d’aquest objectiu (la contenció i l’austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l’administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l’administració perifèrica de l’Estat. 4. Reforma administrativa de l’aparell de l’Estat i de tota l’Administració central, reducció de plantilles, reforma d’horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l’Administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local, i 7. Supressió dels consells comarcals.

Si ens concentréssim només en les administracions locals es tractaria de suprimir les administracions nascudes d’eleccions de segon grau, i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l’hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d’àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre’s i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia Internet.

A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l’agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar per temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat de d’altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.