Joaquim Nadal i Farreras

‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern.

És possible que els socialistes haguem estat massa lents de reflexos en la definició de les nostres pròpies posicions, i massa tímids en l’exigència del compliment dels compromisos de l’Estat amb Catalunya pactats el 2009. I no obstant això,  el primer secretari del PSC va avançar una proposta el dia 29 de febrer i en la primera de la primera cimera amb el President de la Generalitat va lliurar un document, que tenia moltes portes obertes i, fins i tot, feia possible el concert.

Però ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de fer un gran acord de país que sigui un bon fonament per a una negociació que serà dura, però que és imprescindible per corregir tots els desequilibris que hem esmentat.

Ara, el problema radica en el fet que el debat sobre el pacte fiscal s’ha barrejat i ha quedat desvirtuat enmig del debat sobre el sobiranisme i les aspiracions d’independència. Els sectors més radicals del sobiranisme i de l’independentisme han instal·lat l’equació: pacte fiscal = concert econòmic = independència. Parteixen d’una formulació simple, si fem que s’equipari pacte fiscal i concert econòmic haurem fet drecera i haurem escurçat el camí cap a la independència per frustració de la solució negociada.

No defujo el debat sobre la independència. No queda lluny en el temps el moment que els estatuts del PSC recollien el dret d’autodeterminació dels pobles i aquest dret s’ha votat, l’hem votat, més d’una vegada al Parlament. Fins i tot, m’atreveixo a dir que des de les meves conviccions catalanistes trobo en l’horitzó de la independència un punt de lògica intel·lectual. Puc afegir que no veig clar el camí i, encara menys, els resultats. Ho sento, però a l’entusiasme col·lectiu hi contraposo unes dosis de racionalitat i pragmatisme, i greus interrogants sobre l’itinerari cap a resultats plausibles i tangibles.

Però sobretot vull ara insistir que a l’hora de parlar de finançament, solapar-hi el debat de la independència tergiversa les coses, modifica els objectius immediats i afebleix la unitat.

Hi ha, esclar, qui pot portar els seus plantejaments a l’extrem i formular la següent asseveració. Volem el concert. Si ens neguen el concert, volem una consulta i fruit del resultat de la consulta volem que el Parlament de Catalunya formuli una declaració unilateral d’independència.

Justament per això és legítim que ens preguntem ara què volem. Els diners i el model o la independència? Un gran acord, un nou model amb la limitació de la solidaritat o la independència de Catalunya? Per alguns la resposta és clara: tenim pressa, diuen, i conceptuen la independència com la clau de totes les solucions, com un gran principi ordenador de les coses de Catalunya, sense cap condicionant. No sé si a hores d’ara, en el context actual, en el moment de màxima limitació de sobirania a favor de Brussel·les i en un context de brutal restricció econòmica és realista plantejar l’objectiu de la independència.

De moment jo em pensava que volíem els diners i que en això podíem estar tots d’acord. Però tal com estan les coses és el Govern de Catalunya qui ha d’aclarir si vol els diners i el model o busca directament la confrontació fins a les últimes conseqüències.

Els socialistes, com deia al principi, estem a favor del pacte fiscal i no estem a favor del concert econòmic en els termes del finançament específic de Navarra i el País Basc. Per què?, doncs simplement perquè els hem de considerar una anomalia i una excepció. L’anomalia té arrels històriques, remotes i recents, i aquestes arrels són les que porten en el context basc els  socialistes d’Euskadi a defensar per al seu territori el concert.La generalització del sistema de concert és avui inviable i l’extensió a Catalunya d’un model equivalent al del País Basc, insostenible. Els que diuen concert o independència ho diuen perquè saben que el concert no és possible.

Sí, en canvi, que és possible tota la resta i un anivellament progressiu que, sense arribar al sistema ‘foral’ del concert, administrat, ja és curiós, en bona part per les diputacions, ens dugui a resultats similars, equivalents i proporcionals.

És veritat que a vegades sembla que som presoners de les paraules. Els sindicats, per exemple, igual com diuen que no volen un concert com el del País Basc, diuen que volen el concert del segle XXI. Doncs si és per les paraules que no quedi. Catalunya pot i ha de tenir un règim específic amb el mateix encaix legal que els altres sistemes específics, inclosos el basc i el navarrès.

Però si volem la millora real del poder i dels recursos caldrà que no ens encaparrem en un concert a la basca, que seria implícitament la negació de la premissa inicial de l’acord compartit per la immensa majoria dels catalans. Volem més diners, més poder i una solidaritat justa que no engoleixi tota la capacitat de Catalunya de generar riquesa i activitat productiva, que té i tindria  uns efectes empobridors i letals per Catalunya i per al conjunt de l’economia espanyola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

23 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , , | Comentaris tancats a ‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

NO EN NOM DEL CATALANISME

El Periódico

[Aquesta és la versió extensa de l’article escurçat per a la publicació]

Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista.

L’accent en el catalanisme d’uns comporta, sens dubte, la negació  implícita del catalanisme de l’altre i posa els delegats, els militants, els simpatitzants, els votants, i els catalans en general davant d’una alternativa falsa i inacceptable. És veritat que aquest etiquetatge ve més de fora que de dins. Però també és veritat que des de dins i mirant cap enfora hauríem de deixar ben clar, d’afirmar amb rotunditat, que el PSC és, des de la seva arrel fundacional, catalanista. Que tots els candidats ho són i que tots pensen en la “sobirania de les accions i de les posicions del PSC”. Que el catalanisme del PSC, que la nostra voluntat d’erigir-nos en els fonaments del catalanisme d’esquerres, no és interpretat en exclusiva per ningú i que és justament l’amalgama que aglutina, que uneix, que fa fort el projecte de futur que es debatrà en aquest congrés.

El catalanisme és un moviment que ve de lluny i que és transversal; que en algun moment ha sigut interpretat amb voluntat excloent per projectes programàtics de la dreta catalanista, però que ha tingut, de forma creixent, en les esquerres catalanistes una font enriquidora d’ideologia en la qual l’emancipació nacional i la defensa d’una societat plural i diversa n’és l’element principal.

Durant més de trenta anys, el PSC ha fet una contribució decisiva a la modernització de Catalunya, a la seva cohesió social i a garantir la igualtat de drets i els compromisos amb els deures que han conduït a una societat permeable, on l’ascensor social ha funcionat amb eficàcia. Pot ser, justament, que l’arrel dels problemes actuals del PSC se situï en el fet que els canvis socials propiciats principalment per les polítiques de progrés hagin allunyat els sectors de les classes mitjanes emergents d’un partit que els va empènyer, i que ara, en canvi, no els acaba d’entendre i no els acaba de representar. L’espectre social, la majoria social que aspira a representar el PSC és justament la part més àmplia d’aquesta societat nova que entre tots hem construït. Responent amb propostes innovadores als problemes nous d’una societat nova.

El catalanisme d’avui és territorial, és social i és cultural. És també nacional.

El nostre catalanisme és el catalanisme de la Catalunya – ciutat; d’un país en xarxa. D’un país policèntric ben comunicat, equilibrat en les oportunitats i orientat a tenir cura del territori, del paisatge, dels valors ambientals, de l’equilibri i de la sostenibilitat si no esdevé una maleïda paraula que ho vol dir tot per acabar no comprometent a res. El nostre catalanisme és el catalanisme de la Llei de barris. Es fonamenta en els drets de les persones i els seus deures amb la col·lectivitat. Drets individuals i col·lectius, i deures cívics  que comprometen amb la col·lectivitat, amb el projectes comuns i compartits. Busca la cohesió social com a valor imprescindible; és a dir, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, l’equitat, la sortida de la crisi amb esforç i sacrifici proporcionat als nivells de renda de cadascú, la voluntat de no deixar ningú enrere, la preservació dels serveis públics com a garantia màxima d’aquesta cohesió social construïda sobre bases no excloents. Un catalanisme que preserva i impulsa els drets lingüístics, la cultura i la identitat de Catalunya, el valor de la història i de la memòria i el valor encara més gran del futur construït sobre aquestes bases.

Un catalanisme que tracta també dels drets nacionals. Que afirma que Catalunya és una nació. Que proclama la necessitat del màxim autogovern.

Un catalanisme que el PSC ha de poder i voler exercir amb la “sobirania” que abans esmentàvem, sense hipoteques que laminin sempre els compromisos essencials del PSC amb Catalunya i els seus drets. Un catalanisme que permeti emergir sempre amb veu pròpia i amb posicions clares i ben definides en el debat, cada cop més esbiaixat, pels corrents sobiranistes, però cada cop, també, més desguarnit dels compromisos socials bàsics per construir una societat moderna, madura, justa i cohesionada.

Tota la vida he sigut i m’he sentit profundament i radicalment catalanista. Fa una colla d’anys era, fins i tot, considerat un nacionalista, i ho sóc si això vol dir només que Catalunya és una nació. Penso, però, com en el seu moment van compartir Einstein i Campalans que les paraules s’han d’emprar de forma ajustada i no abusiva, i que un ús abusiu n’accentua les connotacions equívoques o perilloses. El PSC ha de voler representar aquest catalanisme i una societat en què l’emancipació de les classes populars i treballadores vagi acompanyada pel reforçament i el reconeixement de les classes  mitjanes, i on l’espai social d’influència del PSC sigui aquest ampli espectre.

Em nego a acceptar una sortida d’aquest congrés que, com a conseqüència de l’etiquetatge,  pugui semblar que deixa el catalanisme com un sector minoritari i perdedor. El debat, si hi ha debat de candidats, no pot ser conduït des de l’eix del catalanisme perquè el catalanisme és de tots, ningú no se’l pot atribuir en exclusiva, ni en el PSC i ni fora, i el PSC és i ha de ser tot ell catalanista. Guanyi qui guanyi, el nou PSC serà catalanista i tindrà en el seu catalanisme la baula que lliga passat, present i futur.

PUBLICAT A: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nom-del-catalanisme-1272276

16 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , | Comentaris tancats a NO EN NOM DEL CATALANISME

UNA CERTA RECONVERSIÓ

El Periódico. Suplement “Catalunya construeix”

Després de vint-i-cinc anys, aquest suplement monogràfic dedicat a la construcció esdevé més necessari que mai.

D’una banda, la seva continuïtat marca una tradició i el seu contingut ens posa en contacte amb un món dinàmic i canviant que ara necessita un nou impuls i una certa reconversió.

Ara que el sector immobiliari ha demostrat una certa saturació, té excedents, poca demanda i dificultats per continuar amb el model vigent, ens convé a tots que el sector immobiliari recuperi la confiança i un punt de tranquil·litat per tal de tenir les idees clares i orientar-se cap aquells segments de mercat que existeixen sense cap mena de dubte i que fins ara no han vist ateses, en l’oferta existent, les seves necessitats.

La reconversió passa per donar una empenta decisiva i permanent a la rehabilitació, que no pot ser que sigui només un pal·liatiu momentani. El parc d’habitatges del nostre país, el més antic i el més recent, pot ser objecte d’un procés continuat de rehabilitació. Les tècniques, els materials, les professions, les especialitzacions artesanals, la recuperació de models constructius, tot acompanya una part de la construcció que té encomanada la noble tasca d’evitar la degradació i l’abandonament dels edificis i que confia posar-los en valor aprofitant amb sensibilitat les seves millors potencialitats. Instal·lacions obsoletes, conduccions antiquades, paviments poc eficients, aïllaments escassos, sanejament imperfecte són algunes de les patologies que la rehabilitació detecta i resol. I aquí hi ha cabuda per a una estructura empresarial molt elemental, que pot assegurar llocs de treball i una retribució garantida només per la capacitat d’atendre les múltiples necessitats de manteniment i de rehabilitació que se susciten en la quotidianitat de la vida urbana.

En segon lloc, la construcció es pot orientar cap a les facilitats i els estímuls que avui s’ofereixen als habitatges de protecció oficial en una gamma prou àmplia com per assegurar que la diversitat i la qualitat afloraran amb èxit com un camí també possible de recuperació del tremp de l’activitat.

Per altra banda, ara és un bon moment per explorar noves formes,noves solucions,noves propostes, nous formats de promoció que s’adaptin a les dimensions reals del mercat i a les expectatives de la potencial clientela. En aquest sentit, avui, tant en els habitatges unifamiliars com en els habitatges plurifamiliars és possible plantejar nous camins que responguin més eficientment a tots els requeriments d’un habitatge modern.

Amés convé afegir que l’actual circumstància haurà canviat també la producció de sòl i el seu impacte en el preu final de l’habitatge. El programa de sòl, de les àrees residencials estratègiques és una decidida aposta per desmentir el vell paradigma que un sòl escàs ens situa davant d’un preu final molt elevat i desmesurat de l’habitatge.

Tot plegat en una nova conjuntura que reclama, com deia, confiança i horitzons i que ha de recuperar el seu ritme, pas a pas, avançant amb fermesa i sense moviments en fals per tal d’aprofitar totes les oportunitats i extreure’n el màxim profit.

Els que ara descobreixen la rehabilitació són probablement també aquells que ara descobreixen aquest suplement que durant 25 anys ha impartit doctrina i subratllat els camins possibles per al sector immobiliari del nostre país.

28 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , | Comentaris tancats a UNA CERTA RECONVERSIÓ

ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

El Periódico

Ladeaba ligeramente su cuerpo alargado, en un intento de adaptar su estatura a la de su interlocutor. Sus facciones enjutas resaltaban reforzadas por una nariz prominente. Con la mano derecha recorría su cara en un gesto imperceptible de concentración. Luego extendía sus brazos, de extensa gesticulación y con los dedos señalaba objetivos en el horizonte que defendía con vehemencia.

Tenía un físico fuerte y frágil a la vez, de una fragilidad quebradiza debida en buena medida a una combinación de estatura y delgadez. Algo desgarbado en el vestir, las chaquetas parecían sobresalir por los hombros más allá de los límites de su contextura. Sobrio en las formas y exuberante en la expresión, su discurso transmitía ilusión compartida por un conjunto de valores acuñados en la lucha sindical, laboral y vecinal, que puso a disposición de un proyecto de transformación de Sabadell y al servicio del municipalismo surgido de las urnas en las postrimerías de la transición, hará pronto treinta años.

Los municipios han vivido tres décadas de transformación portentosa de la mano de diversas generaciones de responsables municipales que condujeron la transformación más radical y más revolucionariamente pacífica de nuestra historia contemporánea.

Este es el contexto en el que Antoni Farrés desplegó su actividad política en su ciudad, en la Federació de Municipis, donde trabamos una sólida amistad, y en el Parlament de Catalunya.

En todos estos terrenos y en grados diversos, Farrés puso a prueba su indomable capacidad de ilusión y un escepticismo irónico labrado en algunas de las frustraciones que la realidad prodigaba. Su biografía personal y política es paradigma de los esfuerzos titánicos aplicados a la transformación de la vida ciudadana y a la definición de una agenda política cargada de elementos de cambio y modernización. En la agenda política de Farrés, como en la de tantos otros, coinciden y coexisten logros inconmensurables y algunos tropiezos. Los logros saltan a la vista y se miden por la percepción física y social del cambio propiciado en Sabadell, construyendo una nueva ciudad capaz de salir de la crisis, de buscar nuevos horizontes, de combinar pasado, presente y futuro, de respetar y valorar la tradición fabril, empresarial y obrera, de recoger la herencia bancaria y financiera de una sociedad industrial relevante, de buscar nuevos retos y horizontes en nuevos sectores productivos y de conocimiento.

Pero más que los logros prefiero referirme a todas aquellas cuestiones que quedaron en el camino, que siguen en la lista de los pendientes y que forman parte inseparable del conjunto de ilusiones que movilizaron las mejores energías del mundo municipal.

Farrés y muchos con él aspiraron a la reforma y simplificación del mapa administrativo evitando la superposición innecesaria de administraciones, quisieron reformar las bases fiscales y hacendísticas de las finanzas municipales para evitar su dependencia de ingresos variables y coyunturales, como se está demostrando dramáticamente ahora. Se propusieron otorgar a las policías municipales reformadas funciones de policía judicial, plantearon la discusión sobre el gasto supletorio y el gasto inducido, en un intento fallido por ahora de clarificar los ámbitos competenciales de las distintas administraciones. Porfiaron por definir sobre nuevas bases un urbanismo que compatibilizara el crecimiento, la creación de riqueza y la sostenibilidad. Ambicionaron un marco municipal de respeto a la autonomía local, de reconocimiento del valor democrático y democratizante de los poderes locales, de respeto y lealtad institucional, de colaboración pluripartidista. Pelearon por la transparencia y la honestidad, por el reconocimiento de los derechos de los electos locales en un intento de reconocer la exclusividad de la dedicación a las alcaldías y la incompatibilidad  con otras actividades. Buscaban la ejemplaridad cívica y la austeridad personal.

No digo que no ocurra ahora. Digo simplemente que en la absorbente dedicación de unos años de cambio trascendental nos quedó poco tiempo para la conversación relajada y las confesiones íntimas. Alguna vez, sin embargo, nos dijimos que nos convenía hablar más de emociones y sentimientos que de proyectos. Así se labran las amistades, en la solidaridad compartida.

Cuando dejó la alcaldía de Sabadell tomó distancia, incrementó su sentido crítico, agudizó sus inquietantes reflexiones y nos puso ante la evidencia de las agendas pendientes, de las cuestiones sin resolver. Amablemente, simpáticamente, cariñosamente se convirtió en la voz de la conciencia dispuesto a explorar nuevos filones de temas nuevos y a reclamar la necesaria profundización de los valores democráticos.

Hoy quizás sus cenizas se esparcen por los acantilados del cabo de Begur o en la intimidad oculta de algunas de sus calas. Aquí quiso, Antoni Farrés, sentar los pies, otear el horizonte, henchir sus maltrechos pulmones, respirar profundamente y jugar con sus nietos; rehacer el diálogo consigo mismo, forjar nuevos sueños, empaparse del azul del mar, extender sus manos a lo largo de su cuerpo, sentir muy cerca a los suyos y construir un nuevo horizonte para el futuro.

El ejemplo de vida y de vitalidad de Antoni Farrés nos interpela y nos pone a todos ante la evidencia que hay un sueño posible.

Hay una estela en el azul del mar de Begur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 30-32

27 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , | Comentaris tancats a ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

LA LLEI DE BARRIS

El Periódico. Suplement

D’aquí pocs dies es donarà a conèixer el resultat de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Una llei de 2004, la primera del Govern Maragall, que té per objectiu dotar un fons i convocar ajuts per compartir al cinquanta per cent amb els ajuntaments projectes de millora urbana de barris i àrees urbanes amb una especial necessitat.

Després de cinc convocatòries entre el Govern i el conjunt dels ajuntaments beneficiats s’haurà fet una aportació de 1.000 milions d’euros, cinc-cents i cinc-cents, dedicats a atendre projectes singulars elaborats i administrats pels ajuntaments i desenvolupats amb l’assessorament de la Generalitat i amb la participació directa dels veïns.

La diagnosis i la metodologia aplicades venen de lluny i tenen una tradició d’intervenció en l’espai públic, en els espais comunitaris i en politiques d’igualtat i cohesió social que beuen de fonts diverses de països i ciutats que havien marcat la pauta d’aquestes actuacions. Ara, Catalunya ha superat aquest marc de referència i ha esdevingut també un nou referent perquè el conjunt de politiques i de coneixement aplicats a aquest programa han creat un coixí doctrinal i metodològic sense gaires precedents a Europa.

La voluntat del Govern és crear un revulsiu en aquests barris d’especial sensibilitat per atendre a unes necessitats objectives i aportar recursos per a un pla de xoc que atengui les desigualtats físiques i les desigualtats socials i aporti els elements bàsics d’una regeneració urbana que respongui a les dinàmiques socials,sempre canviants,d’aquests barris.

Govern i  Ajuntaments han volgut respondre d’aquesta manera a un repte, anticipar-se a uns riscos i aportar solucions dinàmiques a uns processos de canvi, degradació o mobilitat social que requereixen d’una capacitat d’intervenció molt flexible.

El Pla de Barris vol, ser l’eina que ajudi a corregir desequilibris i permeti anticipar solucions que altrament serien d’aplicació lenta i de resultats incerts.

El balanç el farà el temps però des de les politiques que defensem tenim el convenciment que aquesta Llei ha arribat en el moment oportú i en el lloc oportú, i que la seva aplicació ajudarà decisivament a la igualtat i la cohesió social.

2 Juliol 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , | Comentaris tancats a LA LLEI DE BARRIS