L’AGENDA POLÍTICA PER AL NOU ANY

begur.socialistes.cat núm. 2,  2010

L’any que comença neix ple de riscos, ple de compromisos, amb anunci de cites electorals, i amb un feix de bones oportunitats si som capaços d’analitzar el moment present i mostrar la cara més compromesa, més ferma, més activa, més optimista del socialisme democràtic a Catalunya.

1. L’agenda diària

Ens caldrà en primer lloc insistir en la sortida de la crisi. Continuar l’acció del Govern que ja fa més d’un any i mig que ha situat aquest tema en el cor de les seves polítiques. L’opció del Govern és respondre a les qüestions més urgents i treballar per la creació de riquesa, per frenar la destrucció d’ocupació, per activar tots els ressorts que facin possible tornar a crear ocupació i de qualitat. En aquest sentit ens cal mostrar-nos confiats i expressar la ferma voluntat d’alçar el cap i sortir-ne. No es tracta, és clar, d’un acte de voluntarisme. Es tracta de ser capaços d’activar els ressorts que poden moure les energies i la capacitat de treball, els valors, que sempre han caracteritzat la nostra societat.

2. La crisi moral

Haurem d’abordar també el desànim, la desafecció, el descrèdit de la política. Haurem d’actuar contra les actituds negatives, contra el victimisme,contra la dramatització pessimista, contra els instints destructius, contra les actituds que impedeixen la necessària regeneració cívica i moral. Cal un autèntic programa regeneracionista des de l’exemplaritat i el compromís. Des de l’exemple que tant sovint ha donat el municipalisme socialista capaç de conduir un programa de desvetllament de les energies dels pobles i de les ciutats d’aquest país. Quan es desferma la incomprensió i la ingratitud cal reivindicar justament el compromís generós i altruista de milers d’homes i dones, regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses que han fet del seu compromís amb la col·lectivitat el nord principal de les seves vides.

3. La cohesió social

En aquest marc de crisi els socialistes hem de treballar per mantenir i aprofundir la cohesió social. És la condició imprescindible per mantenir un alt nivell de convivència i de solidaritat. La virtut més bàsica del civisme és justament la convivència ciutadana i la solidaritat que han atorgat a Catalunya una gran capacitat d’integració i una bona dosi de generositat col·lectiva.

4. L’agenda política

La resposta política a aquests reptes no pot néixer de la política mateixa ha de sorgir de la voluntat popular, de la connexió entre el compromís cívic i el compromís polític. S’ha de bastir amb les contribucions del poble i dels representants del poble que ha n d’interpretar els seus anhels i exercir la sobirania delegada pel vot fins a tornar a la plena connexió entre uns i altres.

És el guió que ens ha anat proposant el nostre Primer Secretari i President de la Generalitat en successives intervencions, des del diumenge 22 de novembre a Maià de Montcal en els actes en memòria d’Ernest Lluch. El President ens recordava, i ens ho ha anat recordant, que la fermesa dels socialistes s’ha d’orientar a lluitar contra la crisi, com dèiem, i a refermar el compromís amb l’Estatut i l’autogovern, liderant i conduint la resposta de Catalunya, des de la centralitat i interpretant aquesta centralitat com el gruix de la resposta a les febleses i als atacs que es podrien formular contra l’autogovern de Catalunya.

És la síntesi entre la resposta política i la governació consistent. L’acció de Govern per lluitar contra la crisi i per respondre a les expectatives de la ciutadania que reclamen una guia, un lideratge, un esforç per alçar el cap. La resposta a la crisi ha de significar prioritzar constructivament l’atenció a les dificultats, la regeneració del teixit productiu, la devolució de les seguretats i les confiances perdudes.

Ens cal radicalitzar les actituds. Exemplaritzar la societat, ser exigents i autocrítics, eradicar l’exhibicionisme i la petulància, reforçar l’austeritat, la modèstia i la humilitat.

Subratllar el valor de l’esforç, del treball, de la capacitat de renúncia, de la voluntat d’estalvi.
Escoltar molt i parlar més. I respondre, així, de forma exigent al que ens ha de portar a ser el centre de la vida política catalana i renovar el compromís amb la governació del país, la propera tardor.

PUBLICAT A: http://www.socialistes.cat/psc/Territoris/Begur/Actualitat/Noticies/begur.socialistes.cat-febrer-2010

LA CERDANYA

Full informatiu del PSC de la Cerdanya, núm. 1, març 2009

Els Socialistes de Catalunya obrim una nova tribuna a la Cerdanya. Una veu pròpia per a un projecte ampli i ambiciós. Construït des de la modèstia i la humilitat. Des de la voluntat d’agrupar totes les voluntats progressistes que bateguen de fa temps en aquesta comarca. Voluntats de profundes arrels socialistes que s’expressen sovint des de l’anonimat cívic elecció darrere elecció. Ens adrecem, doncs, a tots els habitants dela Cerdanya, però ens adrecem, en primer lloc, a tots els homes i a totes les dones que ens han mantingut la confiança i que esperen, més i més cada dia, de nosaltres.

Iniciem aquest contacte amb voluntat de correspondre i amb voluntat de fer-nos presents, de fer-nos sentir, de saber i voler escoltar, de recordar emocionadament tots els companys i companyes que han mantingut viu l’esperit del socialisme democràtic en circumstàncies difícils i en un context poc agraït.

Als que han mantingut viu l’esperit de l’ànima socialista moltíssimes gràcies, que us voldria poder donar un a un. No sempre hem correspost com calia, no sempre heu trobat el ressò i el caliu que necessitàveu, no sempre hem encertat en les nostres propostes i les nostres decisions. Però, ara, un cop més, ens disposem a eixamplar l’espai socialista, a donar un nou impuls a l’Agrupació dela Cerdanya, a cridar tots els nostres votants a acostar-s’hi i fer-la créixer, a  animar tothom a participar. Ara és l’hora de donar suport als nostres companys i companyes, alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, de fer-los costat, de participar dels seus projectes que són els de tots nosaltres. Ara és l’hora de fer política des dels ajuntaments, des del consell comarcal, des del Govern dela Diputacióde Girona, des del Govern de la Generalitat. Però ara és, sobretot, el moment d’anar a recuperar el pols democràtic, cívic i polític al carrer i a la plaça, a la feina i al lleure, al camp i als pobles, i la ciutat.

Mentre amb l’ajut de tots vosaltres el Govern de Catalunya impulsa polítiques decidides de compromís amb la Cerdanya. En primer terme amb l’adjudicació de les obres de l’hospital transfronterer de la Cerdanya, que és una aposta directa de la companya Marina Geli, presidenta del Partit a Girona i que interpreta la voluntat unànime del Govern i de tota la comarca de compartir un gran equipament amb els veïns de Cerdanya que depenen de l’Estat francès. Aquesta obra en temps de crisi ha de ser una injecció de diners, d’ocupació i de servei.

Així, malgrat la crisi, l’autoestima de la Cerdanya ha rebut un fort impuls amb la celebració, a primers de desembre, d’una de les proves del Campionat del món femení d’esquí alpí, que va representar un gran èxit per a l’estació de la Molinai per a totes les persones que, amb generositat extrema, hi van dedicar un esforç enorme. La notorietat d’aquesta prova i de les que s’han anat succeint, així com l’expectativa dels Campionats del món de snowboard han situatla Cerdanya en el mapa de les grans competicions internacionals justament l’any del centenari de l’esquí a Catalunya. El Govern dela Generalitat manté aquesta aposta i no escatimarà recursos per a fer de les estacions d’esquí alpí i d’esquí de fons del Pirineu un element central de dinamització econòmica i territorial. És amb aquest ànim que volem impulsar decididament amb el CEC i l’Ajuntament d’Alp la recuperació del refugi dela Molina, pel seu simbolisme i per les seves potencialitats, i ha estat també amb aquesta voluntat quela Generalitat ha subvencionat la totalitat del cost de la variant de Planés, ha aportat quatre-cents mil euros a la carretera de Toses a la Gi-400, i ha executat tota l’obra de millora i ampliació de la Gi.400, que s’ha acabat en un temps rècord i ha aportat un servei exemplar a la celebració dels campionats i a la campanya d’aquest hivern.

No cal dir que els reptes són encara molts i que les oportunitats de demostrar el nostre compromís i el de tots els socialistes ambla Cerdanyasón encara moltíssimes.

Aquesta nova tribuna vol, ser justament això, un camí per segellar el compromís dels socialistes catalans amb tot Catalunya i d’una manera específica i singular ambla Cerdanya.

UNA INVERSIÓ DE FUTUR

Endavant  núm. 79, pàg. 14-17

Aquestes darreres setmanes, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, ha recordat en diverses ocasions que l’empresa pública Gisa està realitzant en aquests moments obres per valor de més de 10.000 milions d’euros. Això representa, aproximadament, el 80% del total de les inversions que realitza el Govern de la Generalitat. Efectivament, a les xifres de Gisa caldria encara afegir-hi les inversions directes que realitzen l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català del Sòl i les empreses públiques Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Ports de la Generalitat i Cimalsa.

L’esforç inversor és equivalent al volum de les necessitats i al conjunt dels dèficits acumulats en matèria d’infraestructures i equipaments, i respon a una filosofia que estableix un lligam directe entre el parc d’infraestructures i el conjunt de les polítiques socials. És una interrelació indestriable, que relaciona d’una manera directa la resposta a les necessitats més elementals i el repte de crear les màximes condicions d’igualtat, social i territorial, entre tots els ciutadans de Catalunya. Un creixement sostingut i sostenible, la creació de riquesa, la garantia de la cohesió social i la resposta adequada al dret a la mobilitat esdevenen la base material que sustenta un edifici construït amb els paràmetres del catalanisme social.

Si ens cenyim exclusivament a les inversions que realitza Gisa per encàrrec del Govern, hi trobarem l’agenda principal de les polítiques de la Generalitat i les seves prioritats en matèria de seguretat (comissaries i desplegament de la policia de la Generalitat-Mossos d’esquadra), justícia (edificis judicials, Ciutat de la justícia i edificis penitenciaris), salut (centres d’assistència primària i hospitals), educació (escoles de primària i instituts) i acció social i ciutadania (residències i centres per a l’atenció a la gent gran i a les persones dependents).

En tots els casos hi ha una dada rellevant: el fet que aquestes polítiques s’han adreçat a atendre un univers demogràfic que en els darrers deu anys s’ha ampliat en més d’un milió de persones. La vella idea de la Catalunya dels sis milions d’habitants s’ha anat substituint per la Catalunya del set milions i mig, amb una demanda creixent de serveis i polítiques de caràcter universal que s’han pogut atendre raonablement bé i superant el repte de l’arribada massiva de nous ciutadans usuaris dels serveis públics. Així, una política de serveis públics de qualitat s’ha pogut fer compatible amb uns índexs de creixement que la planificació realitzada en períodes anteriors no havia arribat a intuir.

Voldria, però, centrar-me en les polítiques que representen l’esforç inversor de més volum i que es refereixen a la cohesió social dels barris i a les infraestructures del transport, amb especial èmfasi al transport per ferrocarril i per carretera.

Vull assenyalar, en primer lloc, que abans del 15 de juliol el Govern donarà a conèixer els ajuts de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Que amb aquesta convocatòria se superaran els 1.000 milions d’euros d’inversions realitzades, a parts iguals, entre els governs locals i el Govern de la Generalitat, i que ens acostarem molt a l’objectiu que ens havíem fixat per aquesta legislatura d’arribar a l’atenció a un mínim de cent barris des de la primera convocatòria de 2004.

En el terreny de la mobilitat, les grans inversions que es realitzen en matèria ferroviària i viària estan donant els seus fruits i comencen a culminar els treballs iniciats ara fa cinc anys. Voldria assenyalar, això sí, que les obres mentre es realitzen generen molèsties, i la visibilitat dels entrebancs és sovint  molt més evident que la visibilitat de la normalitat recuperada i de les millores realitzades. Però m’agradaria que progressivament anéssim fent-nos a la idea que cada entrebanc nou que trobem a la via pública és una millora en curs, que acabarà produint nous beneficis i millores en la prestació dels serveis públics.

En aquest sentit adquireix una rellevància molt especial l’amplíssim programa d’obres d’adaptació de la xarxa de transport públic a la llei d’accessibilitat, i que en pocs anys convertirà la xarxa de metro de l’àrea de Barcelona en una de les més, sinó la més, accessibles d’Europa. Cada nou ascensor, cada nova escala mecànica o cada nou intercanviador representa un volum enorme d’inversió de recursos públics, que acabarà transformant-se en una millora evident i perceptible. Només cal recordar l’impacte ara i la millora que representaran els intercanviadors de Meridiana, Arc de Triomf o Diagonal.

En el terreny ferroviari hi ha avui en curs les obres de la línia 3 del metro, que es podran inaugurar aquesta tardor; les de la línia 5 que avancen a bon ritme després de l’entrebanc del Carmel; les de la línia 2, a Badalona, que permetran un nou espai públic, una nova estació i un nou aparcament de concessió  municipal, i els grans treballs de la línia 9 que ara, amb un projecte molt madur i un control exhaustiu, avancen a bon ritme i permeten albirar un calendari segur per a la successiva posada en servei dels diversos trams d’aquesta obra de gran envergadura i de novetats tècniques de gran nivell. Hauríem d’afegir aquí els treballs en curs dels metros de Sabadell i Terrassa, que han d’acostar la xarxa d’FGC als nuclis urbans d’aquestes dues ciutats vallesanes fins a disposar d’unes freqüències similars a les de la xarxa de metro. És el pas endavant que ha significat el metro lleuger del Baix Llobregat des que s’ha desdoblat la línia fins a Martorell i amb les grans obres de la cobertura de la via a Pallejà. El túnel del Roc del Dui, ja en fase molt avançada, permetrà al primer trimestre de 2009 el servei de cremallera a Núria amb renovades prestacions de seguretat i amb garanties per a una etapa de creixement de l’activitat a aquesta estació de muntanya que gestiona el Govern.

Entre els projectes madurs de futur hem d’assenyalar el perllongament de la línia 2 del metro entre plaça d’Espanya i plaça d’Europa, amb connexió entre els dos recintes firals i l’aeroport a través de la continuïtat amb la línia 9 del metro. I també la previsió d’FGC de perllongar les línies ferroviàries de passatgers, aprofitant la infraestructura de les potasses fins a Súria i Sallent per les valls del Cardener i el Llobregat, respectivament. Manresa adquirirà, així, una centralitat bàsica que haurem de reforçar amb la millora de la línia de Renfe a Barcelona i que emprendrem un cop es concretin les transferències de les línies de rodalies. Aquesta transferència, en l’àmbit de totes les rodalies, ha de significar un gran repte i, alhora, un salt qualitatiu en la prestació dels serveis de transport de viatgers a tot Catalunya.

Encara en el terreny ferroviari voldria assenyalar que compartim amb el Govern de l’Estat el projecte de la línia ferroviària de Cornellà a Castelldefels, el desdoblament de la línia de Barcelona a Vic, la millora de la línia del Maresme i la millora de la línia de Lleida a Manresa. La màxima ambició la situem en un projecte d’àmbit metropolità, que és la línia orbital ferroviària i que hauria de connectar per ferrocarril des de Mataró, per Granollers, Sabadell i Terrassa fins a Vilafranca i Vilanova.

Per a més endavant, però amb una preparació a consciència des d’ara, el Govern elabora tots els plans necessaris per fer possible l’Eix transversal ferroviari que, amb la connexió ferroviària entre Lleida i Girona, ha d’assegurar millors prestacions en el transport de passatgers i mercaderies en l’àmbit d’un tercer corredor ferroviari que serà imprescindible per d’aquí a vint anys.

En el terreny de les infraestructures viàries s’estan culminant els projectes del primer Pla d’eixos viaris amb la culminació de la C-16, eix del Llobregat fins a Berga i  l’autovia Reus-Alcover, C-14; la posada en servei dels quatre carrils l’autovia Maçanet de la Selva-Platja d’Aro, que ha canviat la perspectiva d’aquest estiu en la mobilitat entre Barcelona i la Costa Brava Centre; la posada en servei de la variant de les Masies de Voltregà de l’eix Vic-Ripoll, C-17, en construcció; l’inici a l’enllaç de Juncadella de les obres de desdoblament de l’eix Transversal i la licitació imminent de la C-15, eix Diagonal.

Completat aquest primer paquet abordem, ara, un segon Pla d’eixos viaris que inclou la culminació de la C-14 entre Ponts i Oliana i entre Coll de Nargó per Organyà fins a Adrall; el desdoblament de l’eix de l’Ebre; el nou túnel de la Conreria entre Badalona i Montcada.

Però en matèria d’infraestructures viàries, més enllà de les vies d’altes prestacions, adquireixen una gran importància inversions en el territori que responen a velles aspiracions històriques que ara es comencen a atendre. És el cas a l’Ebre del nou pont entre Sant Jaume i Deltebre,  la carretera entre Vinallop i Ulldecona, la variant de Batea al límit d’Aragó o la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta; a Lleida de la variant sud, de licitació imminent, de la carretera d’Àger a la Passarel·la, que es posarà en funcionament en les properes setmanes; dels nous accessos a la Bonaigua o a la Molina, al Pirineu; de la nova via entre Valls i Vendrell, al Camp i el Baix Penedès; del nou pont sobre el Llobregat al Prat; de la carretera d’Olost a Olvan, que completarà les comunicacions pel Lluçanès entre Osona i el Berguedà; de la carretera de Platja d’Aro a Palamós, que completarà el desdoblament dels accessos a la Costa Brava centre. Parlo, ara,  només d’obres que, com la variant d’ Igualada, la ronda nord de Granollers, el soterrament de la C-17 a Montcada, o el nou eix Vic-Olot per Bracons que, o ja estan en obres, algunes molt avançades, o estan a punt de començar perquè ja s’han licitat.

A l’agenda del Govern figuren, molt en primera línia també, la nova carretera de Comiols, la millora de la C-242 entre les Borges del Camp i Ulldemolins; la variant d’Artesa de Segre;  el desdoblament de Serinyà a Banyoles, el desdoblament de la C-55 entre Castellbell i el Vilar i Manresa, o el desdoblament de la  B-224 entre Martorell – Masquefa – Piera i Vallbona d’Anoia.

No podem dedicar més espai a les inversions, però a títol d’exemple i en el camp dels ports i dels aeroports val la pena d’assenyalar la immediata entrada en servei dels ports esportius de Roda de Barà i de Sant Carles de la Ràpita, i l’aeroport de Lleida – Alguaire.

La llista és més extensa i la meva tria encara no fa prou justícia.

Vull només insistir que és feina de tots fer visible l’obra del Govern de la Generalitat i fer palès que mai com ara no s’havia invertit en tots els camps, en un esforç ingent per recuperar el temps perdut i situar Catalunya en primera línia dels serveis públics i de les seves infraestructures.

L’HORA DE SUMAR ESFORÇOS

Factor F – Butlletí del PSC de Figueres, núm. 2. primavera 2008

Sovint apareix a l’horitzó l’anunci imminent de moltes infraestructures a l’Empordà. M’adono que en més d’una ocasió les notícies al voltant d’aquest gran esforç inversor són viscudes negativament i presentades més com un obstacle que com una oportunitat. Vull subratllar en aquest mitjà el caràcter positiu, necessari, oportú d’aquesta onada inversora llargament reclamada per molts agents econòmics i socials. La paradoxa és aquesta: constatem els dèficits, reclamem les inversions i anunciem grans desastres quan arriben.

Però l’Empordà i la ciutat de Figueres es troben en una cruïlla decisiva amb grans oportunitats de cara al futur i amb la possibilitat d’emprendre una acció concertada, on els valors simbòlics, artístics, ambientals i paisatgístics, tota una lectura culta de l’Empordà, poden esdevenir el motor d’un canvi racional i equilibrat que asseguri la continuïtat i la reproducció d’aquests valors i, alhora, garanteixi la qualitat de vida dels ciutadans i en millori la qualitat dels serveis públics.

Avui ja estan definits els eixos principals i els espais que s’han de preservar. Del conjunt de l’Albera, la serra de Rodes, l’eix cultural Sant Pere de Roda-Sant Quirze, el massís Salines-Bassegoda, els aiguamolls de l’Empordà. Les rutes de l’exili han esdevingut també els camins d’una nova permeabilitat i d’una nova confraternització catalana, el Museu i els tres espais dalinians han esdevingut un referent i un atractiu universal. I el conjunt de les poblacions de mar, en un rosari inigualable, ens proposen un camí lent cap a la regeneració de la seva oferta turística.

Però l’Empordà no és a Catalunya l’últim racó, sinó la porta d’entrada, el corredor bàsic, el nervi de la dimensió europea de la nostra nació. El coll del Portús ha esdevingut per determini de la geografia i de la història, l’accés principal per franquejar la barrera del Pirineu. Una barrera que ha esdevingut més dràstica a la societat motoritzada de la segona meitat del segle xx que a la societat anterior, que havia fet de la gran serralada una autèntica esponja d’intercanvi.

Aquest corredor marca el destí i l’oportunitat de la ciutat de Figueres. La confluència dels corredors de l’N-II, de l’AP7, del tren d’ample ibèric fins a Portbou i Cervera, i del tren d’alta velocitat pel túnel Figueres-Perpinyà. Una solució intel·ligent d’aquest nus posarà Figueres en el mapa del segle xxi i atorgarà a la capital empordanesa un paper central sempre reivindicat.

Estic convençut que la clau d’aquest esdevenidor ve donada per la decisió, sempre perseguida amb tenacitat per l’Ajuntament de Figueres i assolida en el darrer mandat de l’alcalde Armangué, de tenir una estació intermodal lligada a una parada del tren d’alta velocitat. Aquesta és la clau de moltes coses i em sembla un fet transcendent. Amb la decisió de concentrar per l’oest totes les infraestructures ferroviàries, Figueres feia una opció valenta però clara: apostava per ser la única ciutat catalana no capital (amb l’excepció potser del Prat, per raons òbvies) que tindria una estació del TGV. La clau de l’èxit s’ha d’anar a buscar en la compactació en un mateix lloc de totes les infraestructures ferroviàries. Si no fos així, Figueres arriscaria del tot la seva aposta per una estació del TGV. Aquesta és la intel·ligència de la proposta: Figueres aposta per eliminar una barrera històrica, secular, la via i el pas a nivell de la carretera de Roses, es disposa a redefinir el seu creixement a llevant sense la cotilla del tren i amb un bon aprofitament per a un urbanisme avançat dels espais alliberats, i es decanta per concentrar a l’oest un corredor i un paquet d’equipaments que en reforçaran la capitalitat.

Les decisions fa molt temps que són preses i van ser assumides amb la complicitat i la corresponsabilitat de moltes forces polítiques. La política no es pot definir sense les seves arrels, i les utopies es construeixen sobre la realitat de les decisions preses. Ara és l’hora de sumar esforços i no és l’hora de dividir ni de dubtar. El dubte és letal i destructiu, la valentia d’assumir les decisions ja preses és la millor aposta de futur.

UN ANY DE CANVIS

Butlletí del PSC de Vilablareix. Maig 2004

Les eleccions de 14 de març han culminat un any atapeït d’esdeveniments. Queda encara l’epíleg de les eleccions europees. Però el gruix de les transformacions ja s’ha produït. En el món municipal, en el govern de Catalunya i en el govern d’Espanya s’ha consolidat una visió progressista de la política.

No és una apreciació banal. Hem deixat enrere un pensament únic, una idea centralista d’Espanya, una visió endogàmica i tancada de Catalunya, l’estratègia de la tensió i de la por, la política de l’arbitrarietat i la discrecionalitat, una concepció raquítica d’Europa, una política exclusivament atlantista, una visió rígida de l’educació, una concepció radial de les infraestructures.

L’endemà del 14 de març Espanya es va desvetllar amb cares somrients. L’alleujament fou el sentiment més estès. La percepció que ens havíem tret un pes de sobre, que s’havia acabat un malson, que tots érem més lliures, que ens era més fàcil respirar tranquils.

Serenament podem dir que la sotragada de l’11 de març va culminar una etapa amb un dramatisme brutal i va actuar de revulsiu. La societat ha sabut reaccionar amb encert, d’una manera oberta i transversal, transcendint l’àmbit dels partits polítics i impregnant tota la societat. Tornant de cop la política al carrer, fent-nos partícips, protagonistes directes d’un gran canvi.

És el moment de saber comprendre, d’implicar, d’embrancar-nos a tots en un moviment popular i espontani de regeneració, de sinceritat, de claredat. Ha arribat l’hora de depurar la vida pública d’intrusions i excrescències Tot ha de ser clar, planer, transparent. El  barroquisme inquietant i estèril ha de cedir tot l’espai a l’hora de la veritat pura i simple. Diem les coses pel seu nom, fem-ho tot més fàcil i no ens costarà tant d’acostar-nos a la felicitat.