Joaquim Nadal i Farreras

CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

Anuncis

22 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a CATALUNYA ES CREMA

N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

Diari de Girona

Les notícies sobre el tram de Girona de l’N-II no paren. Els rius de tinta ocupen pàgines i més pàgines des de fa dècades. La qüestió de l’N-II ha sigut un element de debat a la demarcació de Girona d’arrels molt profundes. Primer per la ronda de Figueres, que va néixer petita però va arribar relativament a temps, després per la variant de Girona, que va ser objecte de polèmica incessant i de moltes ambigüitats per part de les forces polítiques gironines i no diguem per part del Ministeri d’Obres Públiques, ara Foment. Gonzalo Fernández de la Mora, Josep Borrell, Javier Sáez de Cosculluela, Rafael Arias Salgado, Francisco Álvarez Cascos, Magdalena Álvarez, José Blanco, Ana Pastor són només alguns dels noms associats a aquest immens despropòsit, que és la pitjor carta de presentació d’Espanya per a tots els que entren per la frontera del Portús.

Un cop liquidats els temes de les dues grans variants urbanes, la qüestió central va esdevenir el desdoblament de tot el trajecte amb l’objectiu d’equiparar la província de Girona a la resta de les províncies de l’Estat, que gaudien d’una xarxa d’autovies molt espectacular. Però l’N-II a Catalunya va esdevenir el fons del sac de les infraestructures de tot Espanya. Començat el  tram Fornells-Caldes i acabat, començat el Caldes-Sils i Sils-Maçanet i avortats, successivament, per problemes de projecte o empresarials tots dos, començat el Medinyà – Orriols i avortat també per la crisi econòmica, tots aquests trams començats i inacabats han obert una ferida en el territori, en el paisatge i en els sentiments i l’orgull dels gironins, d’una enorme profunditat. Però tota la indignació i tota la irritació de milers de gironins, d’alcaldes i alcaldesses, d’autoritats locals, provincials i nacionals, de centenars de milers d’usuaris, tota la llarga llista d’accidents molts mortals, no han servit per desencallar un panorama devastat i desolador. No hi ha res pitjor, no hi ha pitjor insult, que una obra començada i deixada estar.

Aquesta situació és una responsabilitat i una vergonya compartida per tots. Pels governs d’Espanya i de Catalunya, pels  ministres i els consellers, pels diputats que han exhibit múscul polític i no han aconseguit tampoc res. Ningú  no s’escapa d’una immensa vergonya col·lectiva.

També, naturalment, la meva responsabilitat. Durant la meva vida política i abans, el tema de l’N-II m’ha acompanyat sempre des de una ja molt remota carta oberta al president Suárez, que vaig publicar a Presència en els anys setanta. Després, en la meva responsabilitat d’alcalde vaig maldar per treure la carretera del centre de la ciutat. Una carretera que en la més vella tradició romana havia sigut primer la Via Augusta, pel carrer del Llop, la Força i Ciutadans, després el carrer de les Ballesteries i la Rambla, més endavant la Gran Via i la carretera de Barcelona i, finalment, el passeig de la Devesa, la ronda de Ferran Puig i la carretera de Barcelona, abans de la polèmica variant est de Girona. El resultat és opinable, però és evident que ara que s’han comptat els vehicles que passen, encara cada hora, per la carretera de Barcelona seria insuportable afegir-hi els que absorbeix la variant i el sector de l’AP-7 de nord a sud. Durant els set anys de conseller vam resoldre, a través del conveni amb Abertis, el desdoblament gratuït per l’oest de Girona i els nous accessos de Fornells i Sant Gregori, que ara s’estan construint i el de Medinyà, que no trigarà gaire. Vam empènyer com vam poder les obres del tram Fornells-Caldes fins que es van acabar, vam intentar, sense èxit, que el tram Tordera.-Maçanet amb el traçat resolt i un projecte complet de més de 400 milions d’euros fos licitat pel sistema de peatge a l’ombra, malgrat les reiterades promeses del ministre Blanco, i vam moure tots els fils necessaris per rescatar el tram Caldes-Sils, que es va licitar i adjudicar provisionalment. També vam advocar per la gratuïtat de l’AP-7 des de Girona fins a la Jonquera, mentre no es desdoblés l’N-II.

Res de tot això no s’ha fet i, ara, el ministeri ens despista amb anuncis contradictoris de devolució dels terrenys expropiats, amb afirmacions, d’abans-d’ahir mateix, de la ministra que reiterava la voluntat de desdoblar, i amb dilacions injustificables de l’adjudicació del tram Sils-Caldes, que hauria de significar el retorn d’una petita part de la carretera a la normalitat de les obres que mai no s’haurien d’haver interromput.

Assumim la nostra part de responsabilitat, exigim la de tots i totes els que s’han  omplert la boca de gestions fracassades i exigim que assumeixi la seva responsabilitat el Govern de Catalunya, pel passat i pel present i que, sobretot, assumeixi plenament les seves responsabilitats el PP i el govern del PP, que van donant llargues a un tema irrisori en termes econòmics mentre segueixen licitant i adjudicant obres de molts milions d’euros a d’altres territoris amb una demanda inferior i sense cap greuge acumulat.

En la festa de l’11 de setembre, la Nacional II de Girona és només una gota. Però la suma de gotes que han  acabat amb la paciència dels catalans potser no hi ha un cas més paradigmàtic que la contumaç resistència burocràtica i política a correspondre a les necessitats de la gent i de l’economia amb una mínima intel·ligència política.

Les vides i les consciències de la gent de les terres de Girona mereixen un respecte i reclamen màquines en les ferides obertes al territori per tancar ràpidament les cicatrius i endreçar un paisatge que forma part d’un dels pocs atractius que encara ens fa competitius en el terreny econòmic.

 

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

14 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

LA TEMPERATURA NACIONAL

El Punt Avui

Com més s’acosta la Diada més creix l’efervescència reivindicativa i sobiranista. Fins i tot en un gest calculat, els membres del Govern de Catalunya han anat dosificant la seva reflexió, la seva aportació i la seva presència. Uns seguint el fil dels convocants han recalcat sense embuts la importància d’un Estat propi o, precisant més, un Estat per la llengua i per la cultura. D’altres han volgut establir un punt mig que faci prevaldre, per damunt de l’horitzó sobiranista, la sobirania econòmica concretada en el pacte fiscal. I uns altres, potser els de més instint polític, han recalcat que la Diada ha de ser una jornada d’horitzons amplis, d’integració màxima, d’unitat d’acció, de suma de sensibilitats. En definitiva, aquests darrers s’han posicionat a favor d’un front nacional ampli. Jo sóc més aviat d’aquests. Dels que no voldria fer de l’eix nacional un factor de divisió, de fractura social. Dels que pensem que la nació es modula cada dia amb les aportacions diverses i múltiples de tota la gent, amb fets tangibles, amb un reconeixement pragmàtic dels fets més rellevants de la nostra identitat en el terreny cultural i lingüístic. I, sobretot, dels que creiem que la nació s’ha de concretar en un model social en el qual prevalguin valors democràtics bàsics i principis fonamentals al voltant de la llibertat i la igualtat entre les persones.

I no som pas dels que establim barems de catalanitat, posem fronteres d’adhesió, ens emboliquem amb la bandera, brandem estels al cel i deixem que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

Algunes veus emparades en títols internacionals han volgut postular una idea sui generis segons la qual la peripècia sobiranista de CiU, l’opció estatalista de la burgesia catalana, amb permís, esclar, del front sobiranista unitari que propugna ERC, tindria el camí net gràcies al PSC. Aquest partit hauria renunciat a partir la societat catalana i a confrontar dos models: el de l’eix nacional efervescent i el de l’eix social obrer i de matriu lingüística castellana. Segons aquesta tesi, la partició de la societat hauria produït una autèntica lluita de classes, entre la burgesia i les classes populars, i aquestes darreres, encarnades en el PSC, haurien posat fre a les apetències sobiranistes d’una burgesia que aspiraria a les estructures estatals, quan els estats convencionals estan entonant el cant del cigne a tot el món i sobretot a Europa.

Però resulta, esclar, que les coses no són tan simples i que la simplificació no encaixa en el contrast amb la realitat. L’electorat socialista clàssic ha evolucionat, primer en un procés exemplar cap a una millora social evident i enfortint i ampliant un coixí de classes mitjanes que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més profundes del socialisme clàssic simplement estan en vies de retrocés per un mer imperatiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diversifiquen i amplien horitzons les noves generacions. El vell concepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evolució. Han tancat moltes de les grans fàbriques del teixit industrial clàssic català i han sorgit noves indústries i serveis que han demostrat la clara capacitat d’adaptació i transformació de l’economia catalana, més internacional que mai i amb voluntat de ser més competitiva que mai, tot i que no sempre ha reeixit en aquest objectiu.

Precisament el PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha sigut capaç d’integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d’esquerres i progressista. I si aquesta és l’evolució de la societat catalana, la confrontació partidària serà efectiva i clarificadora justament quan, per la força dels fets, l’eix nacional hagi passat a un segon pla i les efervescències de la novetat s’hagin reduït al pòsit concret que queda un cop es desfà la bromera.

Aquest estiu mateix hem viscut uns fets significatius amb relació a aquestes qüestions. L’homenatge de la Universitat Catalana d’Estiu a Pasqual Maragall té a veure amb les polítiques i el model social del catalanisme progressista i interclassista. La mateixa UCE, o els projectes de la Bressola, o determinats projectes territorials, tenen alhora una càrrega nacional i social que només la miopia antisocialista ha impedit de veure fins ara. Ja sé que potser en el terreny de la significació aquests exemples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser significatiu que aquells que avui donen per suposat i per fet el seu pedigree nacional hagin abandonat i no hagin impulsat aquests elements significatius de la nostra realitat cultural.

Resultaria, doncs, que per raó de contradicció, aquells partits que com el PSC veuen negada la seva condició de partits nacionals haurien contribuït, des del camp de les polítiques concretes, més netament al reforçament de la realitat nacional que aquells que reclamant-se’n permanentment haurien fet prevaldre, més d’una vegada, els seus interessos sectorials i de classe per damunt dels interessos nacionals. Vull dir que més d’un cop haurien treballat més directament per a lobbies d’interessos que per a la realitat nacional que diuen certament defensar, com sovint fan.

Esclar que per altra banda, la timidesa o l’ambigüitat del PSC en aquests temes ha propiciat sovint aquesta fàcil desqualificació, que no s’hauria produït si s’hagués tingut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l’agenda de l’autogovern, si s’hagués mantingut a ratlla la subsidiarietat respecte de la política espanyola i si s’hagués insistit clarament a posar al costat del crèdit del PSC una manera determinada d’entendre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la seguretat, de la mobilitat, de l’educació, de l’emprenedoria, de la justícia i l’equitat. La nació, en definitiva, dels que saben que les nacions no neixen caigudes del cel, sinó que es fan i es desfan cada dia, amb la construcció d’un model social que integri les persones i totes les seves sensibilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a LA TEMPERATURA NACIONAL

EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

31 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

ELS AEROPORTS CATALANS

El Punt Avui

L’emissió diumenge passat del programa 30 minuts dedicat als aeroports va aportar molts elements de clarificació del debat. Vull tornar-hi, un cop més, per assenyalar la lògica política i territorial de l’aeroport d’Alguaire. I vull deixar ben clar que per molta coherència política i territorial que hi detectéssim no seria suficient si no hi afegíssim la imprescindible utilitat social.

Convé en primer lloc aclarir del tot el tema de la localització. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, que sempre ha estat un radical defensor d’un aeroport lleidatà va deixar obert un interrogant que en realitat no existia. Deia que Lleida volia un aeroport i que mentre uns (CiU) el volien als plans d’Alfés, uns altres (el govern de progrés) el va voler a Alguaire. En realitat Alfés es va haver de descartar necessàriament perquè un informe del Departament de Medi Ambient, emès encara en època del govern de CiU i amb anterioritat a desembre de 2003, declarava Alfés no apte per a una infraestructura aeroportuària tant per raó de la defensa de la timoneda com per raó de la protecció de l’alosa becuda.

Calia, doncs, defugint qualsevol plet territorial, abordar un estudi en profunditat i de característiques molt tècniques que definís un nou emplaçament òptim i sense les connotacions mediambiental dels plans d’Alfés. L’elecció d’Alguaire no va ser aleatòria i està emparada en criteris molt solvents de caràcter aeroportuari i també econòmic. L’elecció d’Alguaire no va ser objecte de pràcticament cap controvèrsia.

Vull afegir, això sí, que contra els criteris radicalment restrictius dels tècnics del Departament de Medi Ambient vam defensar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques la continuïtat, a Alfés, de la pràctica esportiva i la vinculació definitiva de les antigues instal·lacions militars a les activitats de l’aeroclub de Lleida, amb una història i una trajectòria que bé el feien mereixedor de disposar d’unes instal·lacions pròpies. Argumentàvem la compatibilitat de l’activitat aèria esportiva i la timoneda, i érem partidaris de delimitar del conjunt de la finca, comprada i ben comprada pel govern de CiU, un perímetre molt rígid dedicat als avions esportius del club lleidatà i els seus visitants, i la resta de la finca posar-la a la plena disposició de totes les iniciatives mediambientals que calguessin.

La necessitat d’un aeroport a les terres de Lleida estava emparada pel Pla d’aeroports vigent el 2003 i reiterada pel nou Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports que es va aprovar amb posterioritat, redactat per iniciativa del govern de progrés. Les institucions lleidatanes s’hi van bolcar sense cap recança i tant la Cambra de Comerç, com la Paeria i la Diputació Provincial van esdevenir els agents principals d’una demanda àmplia de la societat civil que en feia un motiu de reivindicació i orgull territorial. Naturalment, el tema no es situava pas en un terreny estrictament sentimental i subjectiu. Totes les institucions lleidatanes i la mateixa Generalitat van promoure successius plans de negoci que culminarien en el document associat a la construcció i posterior explotació de les noves instal·lacions d’Alguaire. És en aquest sentit una mica sorprenent que aquells que des del govern i des de l’oposició, des de les institucions i des de la societat civil havien estat valedors radicals de l’aeroport de Lleida en facin ara una defensa tèbia i poc radical. Com si pel fet d’haver-se construït en una etapa de set anys en què les  majories parlamentàries no els van atorgar marge suficient per governar, ja no fos motiu de la radicalitat que havien exhibit amb anterioritat. Fugir ara d’estudi és sortir amb excuses de mal pagador deixant d’altra banda en evidència els responsables locals de la coalició nacionalista que en aquest tema sumaven amb el conjunt de les forces polítiques del territori.

Gavín, Gilabert, Pueyo, Siurana i Ros són, doncs, noms des del camp de la política associats a una defensa incondicional del que ara és una realitat que, estranyament, sembla incòmoda per a alguns quan hauria de ser reivindicada amb la força dels arguments i potenciada amb l’estímul imprescindible per fer-ne una instal·lació d’indiscutible rendibilitat social i territorial.

Ho deia un dels professors consultats pel programa 30 minuts. No importa tant la rendibilitat econòmica, que és altament desitjable, com la utilitat i el sentit social. Si es fa servir es justifica i si no es fa servir no es justifica. Així, la literatura de la crisi ens ha portat a buscar casos paradigmàtics d’inversions innecessàries i faraòniques. I des de fora de Catalunya, però també des de Catalunya mateix, s’ha volgut col·locar Alguaire en la llarga llista de despropòsits de l’època de l’abundància.

En aquest sentit, les històries referides en el mateix programa als aeroports de Ciudad Real, Castelló de la Plana, Albacete o Osca, fan ben evident que Alguaire no se situa en aquest quadre d’honor dels despropòsits. Els casos esmentats fan bo Alguaire per la seriositat del seu plantejament i pels mateixos resultats, per modestos que siguin, en aquests anys inicials. La comparació amb Osca és especialment significativa, perquè mentre la societat pública de promoció de l’esquí a l’Aragó (amb participació del sector financer) i basada en la combinació de les estacions i de les promocions immobiliàries opta per situar els vols a Tolosa, Alguaire, des de la seva creació, malda per captar els vols de Tolosa i portar esquiadors a les pistes del Pirineu lleidatà i andorrà. Andorra en realitat ha sentit Alguaire com a més seu que alguns sectors reticents de la societat catalana!

I per acabar, el mapa de la rendibilitat dels aeroports d’Aena que va mostrar el 30 minuts no té preu. Només cinc aeroports són rendibles, cinc o sis més són necessaris, i la resta tots s’han de qüestionar i revisar. Si sortim de Catalunya i mirem el mapa d’Espanya, Alguaire es troba entre els necessaris que poden ser rendibles i queda lluny de la llarga llista dels despropòsits o de les instal·lacions discutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a ELS AEROPORTS CATALANS