Joaquim Nadal i Farreras

EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

31 Agost 2012 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: