EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ELS AEROPORTS CATALANS

El Punt Avui

L’emissió diumenge passat del programa 30 minuts dedicat als aeroports va aportar molts elements de clarificació del debat. Vull tornar-hi, un cop més, per assenyalar la lògica política i territorial de l’aeroport d’Alguaire. I vull deixar ben clar que per molta coherència política i territorial que hi detectéssim no seria suficient si no hi afegíssim la imprescindible utilitat social.

Convé en primer lloc aclarir del tot el tema de la localització. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, que sempre ha estat un radical defensor d’un aeroport lleidatà va deixar obert un interrogant que en realitat no existia. Deia que Lleida volia un aeroport i que mentre uns (CiU) el volien als plans d’Alfés, uns altres (el govern de progrés) el va voler a Alguaire. En realitat Alfés es va haver de descartar necessàriament perquè un informe del Departament de Medi Ambient, emès encara en època del govern de CiU i amb anterioritat a desembre de 2003, declarava Alfés no apte per a una infraestructura aeroportuària tant per raó de la defensa de la timoneda com per raó de la protecció de l’alosa becuda.

Calia, doncs, defugint qualsevol plet territorial, abordar un estudi en profunditat i de característiques molt tècniques que definís un nou emplaçament òptim i sense les connotacions mediambiental dels plans d’Alfés. L’elecció d’Alguaire no va ser aleatòria i està emparada en criteris molt solvents de caràcter aeroportuari i també econòmic. L’elecció d’Alguaire no va ser objecte de pràcticament cap controvèrsia.

Vull afegir, això sí, que contra els criteris radicalment restrictius dels tècnics del Departament de Medi Ambient vam defensar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques la continuïtat, a Alfés, de la pràctica esportiva i la vinculació definitiva de les antigues instal·lacions militars a les activitats de l’aeroclub de Lleida, amb una història i una trajectòria que bé el feien mereixedor de disposar d’unes instal·lacions pròpies. Argumentàvem la compatibilitat de l’activitat aèria esportiva i la timoneda, i érem partidaris de delimitar del conjunt de la finca, comprada i ben comprada pel govern de CiU, un perímetre molt rígid dedicat als avions esportius del club lleidatà i els seus visitants, i la resta de la finca posar-la a la plena disposició de totes les iniciatives mediambientals que calguessin.

La necessitat d’un aeroport a les terres de Lleida estava emparada pel Pla d’aeroports vigent el 2003 i reiterada pel nou Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports que es va aprovar amb posterioritat, redactat per iniciativa del govern de progrés. Les institucions lleidatanes s’hi van bolcar sense cap recança i tant la Cambra de Comerç, com la Paeria i la Diputació Provincial van esdevenir els agents principals d’una demanda àmplia de la societat civil que en feia un motiu de reivindicació i orgull territorial. Naturalment, el tema no es situava pas en un terreny estrictament sentimental i subjectiu. Totes les institucions lleidatanes i la mateixa Generalitat van promoure successius plans de negoci que culminarien en el document associat a la construcció i posterior explotació de les noves instal·lacions d’Alguaire. És en aquest sentit una mica sorprenent que aquells que des del govern i des de l’oposició, des de les institucions i des de la societat civil havien estat valedors radicals de l’aeroport de Lleida en facin ara una defensa tèbia i poc radical. Com si pel fet d’haver-se construït en una etapa de set anys en què les  majories parlamentàries no els van atorgar marge suficient per governar, ja no fos motiu de la radicalitat que havien exhibit amb anterioritat. Fugir ara d’estudi és sortir amb excuses de mal pagador deixant d’altra banda en evidència els responsables locals de la coalició nacionalista que en aquest tema sumaven amb el conjunt de les forces polítiques del territori.

Gavín, Gilabert, Pueyo, Siurana i Ros són, doncs, noms des del camp de la política associats a una defensa incondicional del que ara és una realitat que, estranyament, sembla incòmoda per a alguns quan hauria de ser reivindicada amb la força dels arguments i potenciada amb l’estímul imprescindible per fer-ne una instal·lació d’indiscutible rendibilitat social i territorial.

Ho deia un dels professors consultats pel programa 30 minuts. No importa tant la rendibilitat econòmica, que és altament desitjable, com la utilitat i el sentit social. Si es fa servir es justifica i si no es fa servir no es justifica. Així, la literatura de la crisi ens ha portat a buscar casos paradigmàtics d’inversions innecessàries i faraòniques. I des de fora de Catalunya, però també des de Catalunya mateix, s’ha volgut col·locar Alguaire en la llarga llista de despropòsits de l’època de l’abundància.

En aquest sentit, les històries referides en el mateix programa als aeroports de Ciudad Real, Castelló de la Plana, Albacete o Osca, fan ben evident que Alguaire no se situa en aquest quadre d’honor dels despropòsits. Els casos esmentats fan bo Alguaire per la seriositat del seu plantejament i pels mateixos resultats, per modestos que siguin, en aquests anys inicials. La comparació amb Osca és especialment significativa, perquè mentre la societat pública de promoció de l’esquí a l’Aragó (amb participació del sector financer) i basada en la combinació de les estacions i de les promocions immobiliàries opta per situar els vols a Tolosa, Alguaire, des de la seva creació, malda per captar els vols de Tolosa i portar esquiadors a les pistes del Pirineu lleidatà i andorrà. Andorra en realitat ha sentit Alguaire com a més seu que alguns sectors reticents de la societat catalana!

I per acabar, el mapa de la rendibilitat dels aeroports d’Aena que va mostrar el 30 minuts no té preu. Només cinc aeroports són rendibles, cinc o sis més són necessaris, i la resta tots s’han de qüestionar i revisar. Si sortim de Catalunya i mirem el mapa d’Espanya, Alguaire es troba entre els necessaris que poden ser rendibles i queda lluny de la llarga llista dels despropòsits o de les instal·lacions discutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

“UN AEROPORT COM ALGUAIRE ÉS TERRITORIALMENT I SOCIALMENT RENDIBLE”

Participació en el reportatge sobre ‘La festa del cel’ del programa “30 minuts”, Canal 33

 

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

TOMÀS MILANS I GODAYOL

Diari de Girona

El divendres tres d’agost Torroella de Montgrí va ser l’escenari d’una presentació discreta i rellevant alhora. En el marc del festival de músiques i arran de la cita anyal que vol recordar, emocionadament, el polifacètic Ernest Lluch. Lluch xafarder universal en el millor sentit del terme. Nervi de curiositat, la mateixa curiositat que ens desvetlla aquesta sonda de l’espai que arriba a Mart i explora el món desconegut. En Lluch coincidien el futbol i la música, la política i l’economia, el global i el local, la Garrotxa i el Maresme, l’Empordà i la Toscana, Barcelona i Donosti, Madrid i València.

Aquest instint innat per descobrir el va portar a furgar també en el redescobriment de músics catalans. Amb aquest ànim i amb voluntat de retre-li homenatge, el festival ens regala amb peces sensibles i delicades i amb descobertes singulars. En el concert del tres d’agost es dreça un pont entre la música i les darreres recerques de Lluch sobre la Catalunya austriacista, la Cort de Carles d’Àustria i de l’emperadriu, l’exili polític, la desfeta dels projectes. Tomàs Milans seria al final de la Guerra de Successió un exiliat interior.

Josep M. Gregori, amb l’empenta de la beca de recerca que convoca la fundació Ernest Lluch, ha traçat la biografia de Tomàs Milans Gudayol nascut a Canet de Mar el 1672 i mort el 1742 a Girona. Format a Barcelona es veié obligat a desplaçar-se a Girona al final de la Guerra (1714) i aquí desplegà els seus coneixements com a mestre de capella de la Catedral de Girona. Habituat a la moda de la Cort i de la música barroca que s’hi exhibia importada de l’Imperi, Gregori ha rastrejat als arxius la vida i l’obra de Milans. Una biografia que esperarà pacientment l’oportunitat d’una economia en crisi per ser publicada.

Mentre, disposem ja del CD que es va presentar també a Torroella i que enregistrat sota el segell musièpoca presenta peces de “Música religiosa” de Tomàs Milans i Godayol interpretades pel cor La Xantria, dirigit per Pere Lluís Biosca. Són deu peces de música sacra rescatades i transcrites dels manuscrits i partitures de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però previsiblement vinculades a la producció gironina de Milans.

Al concert de Torroella la primera part ens va oferir peces de Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Precisament de Pujol van interpretar, com una picada d’ullet a l’exili gironí de Milans i el més contemporani d’un altre Pujol, la música “per a la diada de Sant Jordi al Palau de la Generalitat”. Mentre que tota la segona part va recollir les interpretacions de ‘Motets per a la litúrgia de la Catedral de Girona’, amb unes lletanies de la Mare de Déu que ressonaven a la nostra memòria dels rosaris reiterats i inacabables de la infància, ara més passadores i atractives acompanyades de la música coral.

El Magnificat, una Salve i molt singularment la invocació Reges Tharsis ‘antífona en cànon per al dia de Reis’.

Tot peces que bé mereixerien un dia la seva interpretació a la nostra Catedral o fins i tot la incorporació d’alguna al repertori de la capella de música actual per tal de cantar-les el dia que toqui segons el calendari litúrgic.

Vull subratllar que en tota la tasca de rescat documental dels nostres arxius eclesiàstics, la recuperació de música sacra antiga va per darrere de la d’altres registres documentals més directament vinculats a l’exercici del poder material del bisbe i del capítol, i la corresponent administració religiosa, feudal, senyorial, jurisdiccional de la diòcesi.

I això fa més meritòria la tasca de la Xantria i de Josep M. Gregori. Deixant ben clar el caràcter pioner i exemplar de ‘Música antiga de Girona’, que fa temps que sota l’impuls de Jaume Pinyol treballa en aquesta tasca de recuperació i ha explorat ja partitures de l’època de la Guerra de Successió o de les Guerres Napoleòniques. La tasca continuada d’aquests i l’aportació singular que avui comentem haurien de servir de base per a un treball més sistemàtic i per a una actualització contemporània de tot el bagatge musical que guarda com un tresor simfònic la Catedral de Santa Maria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

ACTUALITAT DE JAUME VICENS VIVES

El Punt Avui

El 28 de juny de 1960 va morir a Lió l’historiador gironí Jaume Vicens. Amb un tremolor d’emoció, la societat catalana se sentí fortament trasbalsada per aquest fatal desenllaç. Les imatges de l’enterrament de Roses, el fèretre en un carro estirat per un cavall, els camps i el cel oberts, l’horitzó de la plana empordanesa no podien amagar la tristesa i la desolació. Per raons diferents, els mateixos sentiments que han aflorat solidàriament aquests darrers dies arran del brutal incendi que ha assolat una part significativa d’aquests paisatges.

Han passat cinquanta-dos anys d’ençà d’aquell enterrament i cent-dos des del naixement de Vicens, a Girona. Els actes del centenari i cinquantenari organitzats, l’any 2010, van posar de relleu la força d’una personalitat seductora, la pulsió intel·lectual d’un projecte historiogràfic situat en el camí de la revisió, la interpretació, la suggestió  i la petjada profunda d’un mestratge, d’una obra i d’un projecte. És sorprenent com en el conjunt dels actes del centenari han anat aflorant nous materials, que han subratllat la permanent actualitat de les seves aportacions.

Però la novetat més important es faria esperar encara un parell d’anys i ha arribat ara, com un fruit esplèndid. Es tracta del llibre que han escrit Cristina Gatell i Glòria Soler, Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Barcelona, Quaderns Crema, 2012). Les autores segueixen el rastre de la biografia personal, intel·lectual i política de Vicens. Ho fan amb ànim d’interrogar el perfil biogràfic que ja coneixíem per biografies anteriors, com la cabdal de Josep M. Muñoz, des d’una òptica diferent. Es tracta de mirar de trobar un fil singular construït en un constant teixir i desteixir entre la construcció d’un projecte intel·lectual i acadèmic, i la definició pragmàtica d’un projecte polític embrionari que es destil·la de la lectura atenta de testimonis diversos.

El combat pel projecte acadèmic integrat en la lluita per fer una revisió a fons de la història d’Espanya i de la història de Catalunya és un combat per desmuntar l’artificiositat d’un discurs que es basa en una interpretació interessada i apriorística de la història de la península, per eliminar totes les rèmores d’una visió antiquada i reaccionària, i per situar en el mapa de la geografia universitària la llavor d’una revisió en profunditat. Aquest combat el porta a la recerca d’aliances amb grups d’influència i de pressió dins el règim, com el grup d’Arbor, que el situen al cor dels conflictes d’interessos que mouen l’evolució del franquisme. Sempre amb un afany de col·locar un discurs renovador i de canvi. Des del camp intel·lectual, encara el canvi de metodologia i tema, l’evolució cap els temes d’història contemporània, i l’interès per situar davant dels ulls de la societat catalana els personatges d’una classe dirigent, els capitans d’indústria, que havien transformat i modernitzat el país. I situa el seu afany revisionista en els dos assaigs més reeixits i en la seva integritat encara no substituïts, que foren en la dècada dels cinquanta la seva Aproximación a la historia de España i la seva Notícia de Catalunya. És la seducció d’aquests textos que engresca amics i tertulians, grups i lobbies, intel·lectuals i empresaris que acudien a la cita setmanal de casa seva i conspiraven junts per tal de promoure i impulsar un canvi. Destino, primer, i Serra d’Or, després, serien les tribunes d’aquest combat més polític que buscava obrir escletxes reiterades i complicitats nacionals i internacionals amb l’objectiu d’afeblir el règim i engrandir-ne les contradiccions. Els contactes amb l’exili i una relació preferent i d’admiració recíproca amb Josep Tarradellas i l’amistat de Josep Pla teixiren els fils d’un món que encarnava les aspiracions de canvi i de llibertat. L’aportació documental dels textos que emparaven alguna d’aquestes activitats i, molt singularment, l’“Aliança pel redreç de Catalunya” (desembre de 1956) i l’“Avantprojecte de constitució definitiva del consell de coordinació social catalana” (maig de 1958) deixen constància d’un grau d’articulació més avançat del que podíem suposar, si bé, naturalment, no ho podem deslligar de l’evolució que feien en paral·lel els partits i sindicats en la clandestinitat i el calendari de les vagues més significatives que van ser sotragades viscudes i seguides per Vicens.

La interrupció brutal de 1960 no impedeix una anàlisi molt lúcida i en un text rescatat de l’edició d’una obra col·lectiva d’història d’Europa feta a Itàlia en francès, ens situa davant d’una visió de rabiosa actualitat amb anticipació de dècades. Efectivament, al llibre Espanya contemporània (1814-1953) (Barcelona, Quaderns Crema, 2012), editat per Miquel Àngel Martín Gelabert, hi descobrim un Vicens desinhibit. Sense les cuites de la censura que l’havien atabalat pels seus llibres, pels d’en Pla i pels de l’editorial Teide. Capaç de posar distància i alhora d’aproximar-se a la realitat en una interpretació dels fets inapel·lable.

“L’Espanya del segle XX ha cercat el lloc exacte que li pertocava dins el concert de les nacions. El fet que no l’hagi trobat, que hagi sacrificat tantes forces en tantes iniciatives estèrils, no ha de fer perdre l’esperança de futur que el seu poble mereix, i que, en certa manera, li està garantit pel lloc estratègic privilegiat que ocupa al món. Potser l’experiència dels últims temps haurà ensenyat a tots els espanyols que el divorci produït el 1808 entre tradició i progrés, unitat i diversitat, ortodòxia i dissidència, és desuet.” (p.241-242).

Passat el miratge viscut entre 1977 i 2010, que va portar a la creença fictícia que sí que havia trobat el lloc, seguim ara entrebancats en aquell joc desuet de contraris que és l’esca del fracàs.

I de moment no es veu en l’horitzó un Vicens que sàpiga interpretar el desllorigador del futur. Espanya intervinguda i Catalunya amb més autogovern que mai i més dependència que mai. La paradoxa del segle XXI i els mots encreuats que s’han de resoldre.

Per veure l’article publicat cliqueu aquí.