Joaquim Nadal i Farreras

“SI EL PACTE FISCAL ES PLANTEJA COM UNA ADHESIÓ NO HI SEREM. SI ÉS A FAVOR DE LA NEGOCIACIÓ, SÍ. “

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio d’estiu”

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

 

Anuncis

20 Juliol 2012 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “SI EL PACTE FISCAL ES PLANTEJA COM UNA ADHESIÓ NO HI SEREM. SI ÉS A FAVOR DE LA NEGOCIACIÓ, SÍ. “

ELS ACCESSOS NORD DE GIRONA

Diari de Girona

La memòria és efímera i sovint l’imaginari col·lectiu s’adapta molt ràpidament a les realitats noves i es perd la perspectiva històrica. En els darrers trenta-tres anys, la ciutat de Girona s’ha anat fent a cop d’idees, de projecte, de model i d’operacions patrimonials que han reforçat el capital fix del municipi. S’hi sumen, encara, els acords i convenis que han permès actuacions compartides per les administracions fins a produir un resultat eficaç, tant pels fets concrets com perquè la suma de tot ens porta, ara, a una situació econòmica molt solvent i sanejada.

En el graner de la història hi queden la compra dels terrenys de Renfe i Feve i tot el que va desencadenar, la compra de Montilivi i la desqualificació de Vista Alegre, la compra de les velles instal·lacions de Fecsa i Sala i Bertran, fins alliberar un gran espai al Mercadal, l’escapçament del bolet inacabat de la plaça de Catalunya, els convenis amb el Ministeri de Defensa amb l’adquisició, per a la ciutat, del parc del Migdia i totes les instal·lacions militars de la plaça de Sant Domènec, la compra dels terrenys a l’avinguda Pompeu Fabra del frustrat edifici dels col·legis professionals, l’alliberament al costat del lleó del solar destinat a un bolet més, impedit, del Pla Perpiñà. I, així, podríem anar resseguint els registres de patrimoni de l’Ajuntament per a concretar la formació d’un patrimoni públic i d’una nova geografia urbana que ha recosit velles ferides del passat i que ha apostat per una potentíssima anella verda en els creixements perifèrics de la ciutat amb voluntat integradora.

Com també hi queden els convenis i acords que van permetre en el seu moment l’operació de les Beates i la plaça del general Marvà, la rehabilitació de tota la ronda de la Muralla i el vial fora muralla, les cases de l’Onyar, Campsa, i un llarguíssim etcètera que podríem afegir a benefici d’inventari. No es tracta de vindicar una llarga etapa d’administració de la ciutat que hem compartit tots i hem fet gran entre tots. Convenis més recents dels mandats de l’alcaldessa Pagans com el de la nova biblioteca o el de l’Arxiu acrediten que es va configurar una manera de fer que sempre ha buscat el màxim benefici per a la ciutat i un efecte multiplicador, que ha servit per generar riquesa, creixement, ordenació i urbanització, tot fent ciutat i teixint la Girona nova a què ens havíem compromès.

Un lloc apart mereixen els tractes amb el Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, després Ministeri de Foment, al que vam intentar fer-li pagar el preu més alt possible per la hipoteca històrica de l’N II i l’endarreriment fet de tossuderia en la recerca dels consensos necessaris per a trobar-hi una solució. La solució seria, no cal dir-ho, controvertida, però ha culminat, ara, amb el tancament de l’anella de circumval·lació i amb l’acabament del desdoblament a través de l’autopista i els accessos nous, en construcció.

Mentre, però, l’Ajuntament va concretar diversos acords en benefici de la millora de la vialitat urbana i de l’ordenació urbana. Cal recordar com es va començar, l’any 1991, amb els acords per a la construcció del pont de Fontajau, encarregat a l’enginyer José Antonio Fernández Ordóñez, i que va esdevenir un nexe d’unió eficaç entre Taialà-Germans Sàbat-Domeny-Fontajau i Santa Eugènia i la Devesa, en una revolució viària acompanyada d’un pont, d’una factura i estètica molt reeixides. El Ministeri col·laboraria també parcialment en la frontissa del Güell, no exempta de polèmica, però culminada amb èxit i eficàcia com a estructura de relligament viari de diferents parts de la ciutat, i es comprometria, encara, en la construcció d’un nou pont per unir Pont Major i Fontajau i donar continuïtat a la inversió que havia representat el pont de Fontajau i la frontissa.

Finalment, l’acord per a la realització dels anomenats accessos nord, que culminaria el 1996, va ser el resultat d’una negociació amb el Ministeri per tal de saldar el deute de l’Administració central amb la ciutat pel fet que calia refer el paviment i els serveis dels carrers que en el seu moment havien fet i patit funcions de carretera nacional. És evident que un dels temes oberts era la carretera de Barcelona. Aquí, l’Ajuntament va creure que no tenia prou definits els projectes i les característiques de secció i urbanització del carrer per situar-lo al centre de la negociació i atès que el pla especial de la Devesa dels arquitectes Llistosella i Montsalvatge definia una millora molt substancial dels sistema viari i d’aparcaments de l’entorn del pont de la Barca, el pont de Pedret i el passeig de la Devesa, es va optar per concentrar totes les opcions aquí.

El conveni era molt clar i crec poder dir que va ser un bon negoci per a la ciutat. El Ministeri entomava les obres de tot el sistema viari de l’entorn de la Devesa i també l’avinguda de Ramon Folch, i assumia un cost màxim de 1.200 milions de pessetes de l’època. Tot el cost superior a aquesta quantitat l’assumiria l’Ajuntament. L’obra es va realitzar, el Ministeri la va pagar, va tenir un sobrecost de 129 milions de pessetes, que l’Ajuntament va consignar i pagar en els exercicis de 1999 i 2000, crec recordar. Ara sembla que el Ministeri, quinze anys més tard, reclama una revisió de preus. Caldrà discutir-ho. Però l’únic que no es pot discutir, i no té cap sentit la polseguera que ha aixecat, és intentar fer creure que el deute no assumit per part de l’Ajuntament arriba a prop de 700.000 euros. Es van pagar quan tocava i puc assegurar que les coses es feien bé i amb les previsions adequades.

No només això, sinó que amb aquell acord van passar definitivament a la història el firal del bestiar, la degradació de l’espai que en un altre temps havia ocupat un càmping, la zona del rellotge i el pedregam de tota l’antiga llera del Güell, enfangat i polsegós i mal aprofitat per aparcament de la ciutat. Un repàs a les fotografies de l’època, fa només quinze anys, ens esgarrifaria de com era aquell entorn. Les cues del pont de la Barca van desaparèixer, l’oferta d’aparcaments gratuïts, sempre plens això sí, es va multiplicar i l’ordenació dels accessos amb més arbres, espais públics, jardins, places, rotondes i avingudes, i nova vialitat va configurar una nova geografia urbana que avui s’ha integrat, de ple, en l’imaginari col·lectiu i ens sembla que sempre hagi sigut així. La normalitat construïda és un valor essencial que reivindico.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

20 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS ACCESSOS NORD DE GIRONA

VOL DIR QUE NO HA ARRIBAT EL MOMENT DE VERITAT DE CANVIAR DE POLÍTICA?

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el motiu per no votar afirmativament les tres propostes d’interposició de recurs d’inconstitucionalitat i sobre l’oportunitat de canviar de polítiques per a arribar a un pacte de país

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Molt honorable president, per què no voten avui el seu grup els tres recursos d’inconstitucionalitat que es debatran aquesta tarda en la cambra? –tots tres–, en la línia del que va dir ahir el portaveu del Govern? Perquè la veritat és que vostè ha abocat Grècia diverses vegades aquí. El risc de Grècia. I després de mesos de retallades i patiments de la gent, estem més a prop de Grècia que mai. Espanya intervinguda i Catalunya quasi. Vol dir que no ha arribat l’hora de rectificar polítiques?, de canviar l’orientació? Ahir un mitjà de comunicació titulava: «Mas diu prou.» Prou a què? A la docilitat?, a la submissió? Només a la lleialtat en els termes que vostè expressava ara?, o també a l’atenció a les persones i a atendre i entendre la sensibilitat dels que ho passen malament? Vol dir que no ha arribat el moment de veritat de canviar de política?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, en els recursos d’inconstitucionalitat, què farem? Farem el mateix que feien vostès quan estaven en el Govern, que és anunciar que volem recórrer determinades decisions de Madrid, i abans de recórrer-les formalment, obrir el període que es preveu en aquests casos, que és el període de diàleg amb el Govern espanyol. Que el diàleg va bé, tema resolt, no cal anar al constitucional, si ho arregles per la via del diàleg. Suposo que és el que volem tots. Que no va bé el diàleg, doncs es presenta el recurs d’inconstitucionalitat. Aquest és l’esquema. I no és un esquema gaire diferent del que vostès feien servir, amb una diferència, això sí: que vostès hi havia moments en què no presentaven els recursos encara que el diàleg no hagués prosperat. Això també passava, com per exemple, va passar, concretament, amb la Llei de la dependència.

Segona cosa que vostè em deia: doncs s’ha de dir prou a aquestes polítiques? Jo els vull recordar una cosa: hi ha hagut un canvi de la Constitució espanyola. Qui el va votar, aquest canvi de la Constitució? Partit Popular i vostès. I què diu aquest canvi de la Constitució? Dèficit zero. Sí, pràcticament diu dèficit zero en un horitzó…

Sí, el zero coma no-sé-què, si està Espanya en el vuit i escaig. Ara discutirem del vuit i escaig al zero i escaig. Vostès han portat l’Estat espanyol per modificació de la Constitució cap a aquesta política, que, a més a més, en part, és encertada, si s’hagués tingut en compte el diàleg amb tothom abans de modificar la Constitució.

La presidenta

Té la paraula per repreguntar, l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Senyor president, a vostè el seu partit el convida a la insubmissió, diu: «deixi de complir allò que el Govern espanyol està imposant com a darrera tongada de retallades». I vostè ens planteja un tipus d’actitud que és un bany maria entre la submissió i la docilitat o l’evasió, l’aventura. Per què no trobem un camí normalet? Per què no parlem de les coses de cada dia que preocupen la gent? No em digui que el seu full de ruta és la setmana que ve pacte fiscal, després transició nacional. per què no parlem dels problemes reals? Per què no parlem de tot el que ha estat sortint en les altres preguntes de situacions concretes de gent que ho està passant molt i molt malament i que requeririen polítiques que han de ser correcció en profunditat de l’austeritat necessària, i que compartim, però no en els termes que s’està plantejant i no sempre en la mateixa direcció? No creu que ha arribat de veritat l’hora…, com també li deia algú altre, no es tracta de un pacte de govern, no es tracta ni tan solament d’una coalició de govern. Vol dir que no ha arribat l’hora d’un gran pacte de país?

Ara, un pacte de país no és «veniu tots a les meves posicions, acosteu-vos a mi, perquè jo tinc la veritat absoluta». Vostè mateix ja ha dit que no la té, entre altres coses, perquè fins ara ha donat suport a determinades polítiques del Govern espanyol que ara diu «a partir d’ara, no, s’ha acabat, ens han pres el pèl, no els farem més cas». I la presidenta del Partit Popular de Catalunya li recordava que, en fi, la lleialtat per tenir determinades actituds favorables és imprescindible.

Vol dir que si veritat hem de fer el que cal fer, no cal orientar les coses d’una altra manera, parlant amb tothom i del que toca?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, parlant amb tothom, com per exemple, amb el tema del pacte fiscal, hem estat parlant amb tothom i també amb vostès, reiteradament  i encara ho seguirem fent segurament d’aquí a la votació de la setmana que ve. A veure si després de parlar tant amb vostès, vostès també, a més a més, estan disposats a votar alguna cosa a favor del que són els interessos del país, en aquest cas, el tema del pacte fiscal. Tant de bo sigui d’aquesta manera.

Però parlem de coses reals: vostè no ha estat escoltant algunes respostes aleshores tampoc. De què s’ha parlat? Indicadors de satisfacció en el tema de salut: resulta que estem exactament igual de bé que l’any 2010, 11…, perdó el 2011 que el 2010 i que el 2009. I vostès s’han passat aquí tota la vida d’aquesta legislatura criticant totes les polítiques que fèiem en matèria de salut, i resulta que l’índex de satisfacció és el mateix.

Parlant de la Llei de la dependència, no ha escoltat la resposta del conseller de Benestar Social i Família. Li ha dit que gràcies a l’esforç que està fent la Generalitat, hi ha unes seixanta o setanta mil famílies que cobren per la Llei de la dependència, perquè si depengués de l’Estat i de la llei que vostès van fer, aquesta gent no cobrarien en aquest moment.

Parlem dels centres especials de treball, qui se’n fa càrrec? La Generalitat, malgrat la deslleialtat del Govern espanyol.

Parlem de la formació professional: trenta mil persones més apuntades a la formació professional en dos anys.

Això no són coses concretes, senyor Nadal?

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

 

18 Juliol 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a VOL DIR QUE NO HA ARRIBAT EL MOMENT DE VERITAT DE CANVIAR DE POLÍTICA?

JOSEP MASSOT I MUNTANER

El Punt Avui

A finals de juny vam coincidir a Santander amb el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Li vaig preguntar com estava el pare Massot després que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La resposta no podia ser més aclaridora. El pare Massot troba que el premi arriba en un moment oportú i delicat, i que pot servir per afirmar i assegurar la reivindicació imprescindible de la llengua catalana.

Vet aquí, doncs, el sentit d’un premi, d’un reconeixement fet a un monjo savi i erudit, fidel al seu país, a la seva terra mallorquina, als temes que va viure des de jove, a Montserrat, a l’Església i a la seva vocació inacabable d’impulsor de projectes culturals i editorials. I justament per subratllar la importància de tota una trajectòria, els amics, els deixebles, la comunitat de monjos li han dedicat un homenatge senzill i eficaç en forma de llibre. Joan Martí i Castell i Josep Moran n’han tingut cura, el pare abat Josep M. Soler ha escrit un prefaci i August Bover i Font el pròleg a Bibliografia de Josep Massot i Muntaner (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).

El colofó no pot ser més explícit: “Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el 27 d’abril de 2012, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2012. En commemoració del 70è aniversari de Josep Massot i Muntaner i dels 40 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any en què ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”.

No es pot demanar més precisió sintètica, si bé la biografia del pare Massot donaria per anar-hi afegint elements singulars de la seva trajectòria docent, acadèmica, cultural i editorial. No ens pot passar per alt la seva estreta vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana, amb l’Institut d’ Estudis Catalans, amb la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb la Universitat de Barcelona, ni tampoc podem obviar la seva tasca com a director de Serra d’Or, Randa i altres projectes de difusió cultural i d’alta recerca i erudició.

En el seu prefaci, el pare abat ens remet a l’Eclesiastès per recordar que ens diu “tingues present que fer molts llibres és mai no acabar” i que aquest inventari no és un terme sinó l’obertura a nous treballs, en els quals li desitja que pugui continuar “escrivint amb paraules verídiques”. August Bover transporta el pare Massot al pati de Lletres en els primers setanta, quan els estudis universitaris es renovaven des de baix mentre s’anaven liquidant els elements residuals del franquisme, i com en les seves classes els va anar introduint a una temàtica que el pare Massot ha conreat tota una vida.

Aquest opuscle farcit de literatura i erudició ens fa de guia per una obra prolífica i extensa en el camp editorial i sota el mestratge successiu d’Antoni Comas, Joaquim Molas i Max Cahner, aquest darrer en el camp editorial. Justament per això, el pare Massot es prodiga abans a Curial que a les mateixes publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix amb mà ferma i que ha convertit per ‘vergonya nacional’ de les institucions en una mena d’equivalent de les ‘Presses Universitaires de France’ o de les edicions de l’École Pratique d’hautes études de París, i sense cap mena de dubte en la continuadora de la primera col·lecció dels ‘Estudis i Documents’ de 62, que Cahner seguiria a Curial fins que les estretors econòmiques el feren defallir.

La densitat de l’obra no ens permet fer-ne un repàs exhaustiu. Però sí que podem apuntar que com a editor, en el sentit anglosaxó del terme, ha editat obres de Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Alexandre de Laborde, Antoni Rubió i Lluch, i més.

Montserrat ha estat objecte d’una atenció preferent, primer com a impulsor de reedicions de les obres del pare Anselm M. Albareda dedicades a l’abat Oliba o a la mateixa Història de Montserrat. La tasca de l’abat Marcet, els 500 anys d’edicions montserratines, la Guerra Civil a Montserrat, o els creadors del Montserrat modern formen part d’un repertori amplíssim. Finalment, en la seva darrera edició la Història de Montserrat, del pare Albareda (Barcelona, PAM, 2010)  revisada, ampliada i anotada és ja més Massot que Albareda.

Partidari de les eines del treball intel·lectual i de la dimensió internacional dels estudis de llengua i literatura catalanes, el pare Massot ens ha donat un balanç acurat de trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes, ens ha ofert un ampli Repertori de catalanòfils (Barcelona, PAM, 1983-1988) i, molt especialment, ens ha il·lustrat amb la impressionant sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que va començar el 1996 i que ha arribat, el 2011, a la desena sèrie. No cal dir que els seus treballs sobre Antoni M. Sbert i Joan Estelrich són guia imprescindible per la Història contemporània de Catalunya.

Mallorca, des dels orígens, és un fil de seda que Massot descabdella de forma incessant i es concentra en els temes de la guerra civil, del primer franquisme, de la repressió lingüística, de l’Església mallorquina, dels escriptors i la guerra civil, dels mallorquins i la llengua autòctona, dels bombardeigs, de l’actitud del bisbe Miralles, fins a constituir un nucli de llibres imprescindibles per al coneixement aprofundit de la Mallorca contemporània.

Massot s’ha compromès també amb el rescat del cançoner popular i ha publicat l’Inventari de l’obra del cançoner popular de Catalunya i la successió de les Memòries de missions de recerca .

Finalment, una atenció concreta i delicada mereixen personalitats de l’Església catalana com Vidal i Barraquer o de la comunitat monàstica com el pare Jordi M. Pinell o el pare Maur M. Boix, que el precedí en la direcció de Serra d’Or.

No acabaríem en el repàs d’aquesta vida al servei de la llengua, del país, de Montserrat, de l’Església catalana. Un premi i un reconeixement merescuts i segurament uns mèrits i uns crèdits insuficientment divulgats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

14 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a JOSEP MASSOT I MUNTANER

EL VALOR DE LES COSES PETITES

Diari de Girona

Pensar en el conjunt i actuar en el detall sempre ha sigut una bona manera d’encarar les coses  de la col·lectivitat i també de la vida de les persones. És evident que l’ambició, la utopia, els horitzons amplis, la perspectiva a llarg termini ens dóna sempre una dimensió de les coses que ho fa tot més abastable i més comprensible. Saber dibuixar aquests horitzons i seduir, engrescar, atrapar la complicitat de les persones és un mecanisme indispensable per convertir idees aïllades en un gran projecte. No es construeix un model de país, o de ciutat o, fins i tot, d’empresa sense la capacitat d’articular un discurs creïble, solvent, basat en el coneixement dels fonaments, de les arrels, del teixit que composa la realitat per després iniciar de forma gradual i segura la construcció efectiva del nou projecte.

Però la definició d’aquest pensament ampli passa prèviament per haver resolt les qüestions més peremptòries i elementals. L’experiència em diu que totes les realitats, socials i materials, són permanentment canviants. I que de la percepció d’aquest canvi en depèn la capacitat per atendre al detall més mínim i corregir les desviacions bàsiques que es puguin produir.

Naturalment, aquesta capacitat per avançar en el detall per arribar al conjunt passa per tenir les idees clares del que interpretem com la realitat normal desitjable. Si ens agafem l’exemple d’una ciutat, la nostra o qualsevol altra, la normalitat és tot el que representa la garantia del servei bàsic i la no alteració de les prestacions d’aquest servei bàsic. Posem per cas un carrer. Cal que tingui clavegueres eficients, separació de les aigües residuals i les pluvials, un bon paviment, voreres generoses i ben construïdes i afermades, un bon arbrat, un enllumenat eficient i sostenible. Un espai transitable que segregui amb seguretat cotxes i vianants. Doncs bé, l’anonmalitat, l’agressió al ‘model’ són les basses d’un paviment irregular, els panots aixecats i que ballen, les tanques de protecció despintades, rovellades i potser escrostonades, és una paperera arrencada, un arbre trencat o mort, un escossell buit, o ja el punt àlgid de l’anormalitat és l’eterna cançó de les rases obertes per les empreses de serveis en un inexplicable laberint incessant de tapar i destapar, ara pel gas, ara per l’aigua, ara pel telèfon, ara per la fibra òptica. L’objectiu hauria de ser situar les coses en el punt de la normalitat absoluta. Que res no alteri la visió de conjunt acabat, net, polit, fet.

Situem-nos en un punt de la nostra ciutat on conflueixen l’ambició de futur, l’anormalitat absoluta i la necessitat imperiosa de recuperar la normalitat del petit detall. La plaça d’Europa i el parc central. Aquí hi ha la clau de volta del gran projecte ferroviari. La part més aparatosa de l’obra ja està feta. D’aquí uns mesos començaran els serveis de l’alta velocitat entre Barcelona-Girona-Figueres i França. Anar a Barcelona serà un passeig, a Perpinyà un pensament, i anar a Madrid o a París una aventura confortable de poques hores. Canviarà l’escala de la nostra ciutat i viurem transformacions inesperades i positives. Començarem a veure el retorn de tants anys de molèsties i malentesos. Però quan ja circulin trens, quan l’objecte del desgavell ja s’hagi superat, a la superfície de la ciutat, a la pell de la ciutat quedaran les ferides. Com  i quan es reconstruirà el teixit urbà? La trama dels carrers, les places, els parcs, quan tot el que passi en el subsòl deixarà de ser un malson per la superfície de la ciutat? Quan la plaça recuperarà estructura de plaça? Quan  l’escultura d’Alfaro tornarà al seu lloc originari? Quan els nous espais recuperaran el sentit elemental del passeig, el joc, el descans? Quan els colors dels liquidàmbars ens faran oblidar la pols i les màquines? Queda per fer segurament el més fàcil i el menys costós. Però s’ha de fer i s’ha de fer ràpid per tornar l’alegria als veïns de Sant Narcís, de la plaça d’Europa, del parc Central de Santa Eugènia. Quan les inversions multimilionàries s’acaben arriba l’hora dels petits detalls. Tornar a la normalitat perduda allò que reclama normalitat cada dia.

Per molts inventaris, reculls, estadístiques, maquillatges, canvis d’orientació, noves direccions, grans equipaments, que es facin o es posin en servei, el que compta finalment per l’edifici és la cohesió social i la satisfacció quotidiana de veure les coses elementals fer-nos la vida fàcil.

6 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LES COSES PETITES