UN DESFICI SOCIALISTA

El Punt Avui

Els socialistes catalans ens trobem cada dia a l’ull de l’huracà. Es vulgui o no, la societat catalana, els mitjans de comunicació, els opinadors ens tenen de forma permanent en el punt de mira. Estic segur que la immensa majoria dels votants, dels simpatitzants i dels dirigents del PSC no desitgem aquest protagonisme i ens estimaríem molt més disposar de la calma necessària per abordar els debats que ens són imprescindibles. Però els temps de la política no donen treva i no hi ha marge per a la serenitat que esperaríem.

Sense anar més lluny, la recent sentència del Tribunal Suprem contra un reglament de la Generalitat sobre la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament de l‘etapa de tres a sis anys ha portat algú a interpel·lar-nos sobre els atacs a la unitat civil del poble de Catalunya. De la mateixa manera que fa dos anys quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut més d’un va voler situar els socialistes catalans i les seves suposades contradiccions al centre de la polèmica.

És indubtable que una sentència i altra constitueixen atacs, en tota la regla, contra els fonaments bàsics de l’autogovern de Catalunya. És també indubtable on radica l’origen de les denúncies que han propiciat aquestes sentències. Però malgrat tot, hi ha qui insisteix a fer-nos responsables o corresponsables, d’aquesta maror anticatalana, als socialistes catalans. Ens podem preguntar tots plegats fins on la justícia contamina la política i fins on la política contamina la justícia. I, si bé és veritat que les cúpules de les instàncies més altes dels tribunals estan formades per magistrats que reflecteixen les proporcions del poder polític, no ho és menys que una cosa són els tribunals i una altra és la política.

Com és ben evident ni en una ni en l’altra es pot frívolament erigir el PSC en el culpable de la situació actual. Si ens referim a la llengua catalana, el PSC, des de la immersió lingüística en els anys vuitanta i la Llei de política lingüística en els noranta, ha mantingut una actitud invariable de defensa del model lingüístic i les apel·lacions a la cohesió social i a la unitat civil del poble català. Amb tanta o més coherència que moltes altres forces polítiques de, en el seu llenguatge, catalanitat més indiscutible i  no discutida. En el cas de l’Estatut, la situació és encara més flagrant. Els socialistes vam aixecar abans que ningú la bandera de l’aprofundiment de l’autogovern i la revisió de l’Estatut i n’hem reclamat sense parar la devolució de la seva integritat. Vam encapçalar la manifestació i, malgrat tot, sembla com si la societat catalana o alguns dels seus oracles ens vulguin en crisi permanent o esquerdant-nos des d’aquell moment.

La reflexió i la reacció socialista hem de situar-la en diversos camps. El primer de tots el de la relació amb el PSOE, considerada sempre sota sospita de subordinació i més un problema que un valor o una solució. Mentre Pere Navarro tracta de refer les bases d’aquesta relació des de la confiança i la independència, Antoni Castells porta les coses al límit i diu que el projecte socialista només es pot refer des de la plena independència del PSOE. Mentre no sigui veritat que en un sol tema, només un, que afecti Catalunya el PSC no voti diferent del PSOE, als ulls de la necessària credibilitat, aquesta estarà sota sospita. Si no hi ha confiança federal el federalisme no existeix. Pere Navarro vol reconstruir aquesta confiança i té un mandat per fer-ho.

Mentre, però, el debat intern continua i el PSC es disposa a abordar totes les qüestions de l’agenda política. Ahir mateix, la Fundació Campalans, amb gran expectació, va convocar una jornada per tractar de federalisme, d’autodeterminació, fins i tot d’independència. Es tracta d’abandonar la por a les paraules i que les qüestions que giren al voltant dels drets dels pobles tornin a l’ideari bàsic del PSC, en el qual sempre han estat presents. Simplement es tractaria, a parer meu, que sense por es pogués admetre que en el PSC, que no és un partit independentista, hi hagués una tendència independentista admesa i organitzada, que segurament seria minoritària, però quedaria clar que no ens fan por determinats temes de l’agenda política.

Però és que, a més, en molt pocs dies de diferència es reunirà ‘Avancem’ que sota el guiatge de Joan-Ignasi Elena des de l’Executiva del PSC tracta de posar les bases d’un reagrupament de les forces d’esquerra sobre la base de la compatibilitat plena de l’agenda social i l’agenda nacional. Polítiques d’esquerres i catalanistes. Altre cop un mandat congressual i estatutari dels socialistes catalans. I també es reunirà una taula autoconvocada amb l’assistència de diferents dirigents socialistes que, sobre bases menys orgàniques, buscaran els mateixos objectius.

Hi ha qui a la voluntat de transparència, a un programa de regeneració política i democràtica està disposat a dir-ne esquerdes. El risc d’esquerdes hi és; però és molt pitjor el risc de la paràlisi, l’anquilosament i la burocratització que el risc d’afrontar els temes. Tots i sense por. Si els socialistes demanen una comissió d’investigació, la iniciativa es considera, o bé sota sospita o, fins i tot, hi ha qui opina que ens volem tirar pedres sobre la pròpia teulada. La voluntat de transparència i de regeneració no se’ns atorga. Si els socialistes aprofundim en el debat dels models territorials, dels usos del sòl, del model de creixement, si contraposem Massachussets a Eurovegas, també ens estem esquerdant.

Doncs bé, només si abordem aquests debats des de la por ens esquerdarem de veritat, que és el que alguns voldrien. Si els abordem des de la diversitat i la pluralitat, des de la riquesa de les idees, des de la coherència amb el nostre ideari, si ho fem responent a les expectatives i esperances dels nostres simpatitzants i votants i de tota la societat catalana, no ens estarem esquerdant, ens estarem enfortint. El debat és un valor democràtic, no una esquerda.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

EL TERCER CARRIL I LA VARIANT

Diari de Girona

És imminent la finalització de les obres d’ampliació de l’AP-7 a tres carrils des de Girona fins la frontera. Aquesta obra completa la que ja es va acabar fa més d’un any dels tres carrils de Maçanet a Girona. En el seu conjunt significa la reparació d’una anomalia i un greuge històrics. Ara ja fa més de vint anys que els tres carrils arriben des de Barcelona a Maçanet. Però tot es va aturar aquí i durant molts anys, tant les autoritats del Ministeri de Foment com els responsables d’Abertis no van creure que fos necessària l’ampliació fins a la Jonquera.

Any darrere any el trànsit s’anava incrementant i la densitat dels vehicles pesants feia més i més perillosa l’autopista, els avançaments entre camions eren un motiu de risc i d’alentiment de la velocitat mitjana dels vehicles. Tothom recorda, encara, la feixuga lentitud dels avançaments entre dos grans tràilers amb una cua de vehicles lleugers esperant la culminació de l’operació  per recuperar una velocitat de creuer raonable. És evident que no ho plantejo en termes de velocitat; ho faig en termes de seguretat i de qualitat de la conducció.

Finalment es va imposar la lògica dels fets i es va desencallar una vella reivindicació que ara feliçment arriba a la seva culminació. Em sembla que no som prou conscients de l’avenç que representa aquesta millora, i de l’eficàcia dels treballs d’ampliació que aquests darrers dies estan culminant amb les darreres capes d’asfalt i la corresponent senyalització. No solament això, sinó que per a finals d’any i potser a primers de l’any que ve es preveu la finalització dels nous enllaços amb l’autopista des de Fornells pel sud i Sant Gregori i Domeny pel centre. Aquests nous enllaços signifiquen un canvi radical en la mobilitat de Girona, completen l’anella de circumval·lació i faciliten l’accés a la xarxa d’alta capacitat des de diferents punts de l’àrea urbana.

Totes aquestes millores passen ara desapercebudes pels moviments i plataformes de rebuig al pagament de l’autopista que dominen, en part, l’escena mediàtica i situen en un segon pla les modificacions esmentades. La idea que tot és gratis o que hauria de ser-ho és una idea fal·laç que amaga un vell dilema. Paguem tots o només paguen els usuaris? Si és gratis paguem tots i si es paga peatge només es paga per ús. Més enllà de les circumstàncies injustes que concorren en el sistema de peatges, que és desequilibrat i ha perjudicat històricament Catalunya, si anéssim a la problemàtica general, a la tendència a Europa i a la necessitat imprescindible de la cura i el manteniment de les infraestructures hauríem d’admetre que pagar per ús és una norma raonable i que es justifica plenament. Quedi clar que no justifico ni el greuge històric ni els beneficis excessius. Plantejo només que la queixa, amb un mapa de peatges desequilibrat i discriminatori amb Catalunya, no hauria de portar necessàriament a la supressió dels peatges, ni ara ni en el moment del venciment de la concessió. Si ens volguéssim emmirallar en el País Basc sabríem que un cop vençudes les concessions se segueix cobrant un peatge tou, i que s’ha fet càrrec de les infraestructures una societat de manteniment vinculada al Govern Basc.

Però tornem a l’àrea de Girona. Tot aquest debat del moviment “no vull pagar” no concerneix l’autopista en aquesta àmbit. Res no hauria d’eclipsar el fet que, des de Fornells fins a Medinyà, l’autopista té ja ara quatre carrils (tres més un per banda) i que quan estiguin fets els enllaços corresponents totes les circulacions entre aquests punts seran gratuïtes, com ja ho és ara el trajecte Girona nord – Girona sud. D’aquesta manera, l’ampliació de l’autopista porta incorporada, en aquest trajecte, una mitja variant o el que és el mateix, la part que hauria correspost al desdoblament de la variant de Sant Daniel. No ens n’acabem de fer el càrrec perquè l’anella es desdobla meitat per l’est i l’altra meitat per l’oest. Però en el còmput total de carrils, en aquest tram als sis de tota l’autopista des de Barcelona a La jonquera hi hauríem de sumar els quatre (dos per l’est i dos per l’oest) de la variant de l’A-2 desdoblada en dues meitats que esdevé com si res, sense saber-ho, el tram més llarg d’N-II desdoblada de tota la província. Completem així un sistema de circumval·lació de la ciutat i la forma de fer-se ha estalviat un desdoblament pur i dur per Sant Daniel, que alguns donaven ja per fet amb l’argument que si ja n’hi havia dos, dos més no farien cap mal. Però aquest era el compromís que en el seu moment vam prendre i que malgrat tots els intents vam considerar innegociable.

Aquests dies fa, ja fa o només fa, quaranta-un anys que l’autopista va arribar a Girona. Les vicissituds i els entrebancs de la xarxa viària han estat múltiples. Però, ara, el comptatge dels vehicles que passen per la variant i els que passen per l’autopista en el tram gratuït de Girona nord a Girona sud ens donaria la justa dimensió del problema històric que la ciutat havia patit històricament i que en molt bona mesura s’ha resolt.

Per alguns és evident que tot es pot continuar mirant en clau negativa. Però ara que ja s’acaba una obra d’envergadura que beneficia directament la ciutat de Girona i la seva àrea urbana, convido tothom a gaudir-ne, a valorar-ho en positiu i a trencar el negativisme atàvic amb una actitud constructiva que, sense renúncia a ni un mil·límetre d’exigència i autocrítica, com a mínim tingui la valentia i el coratge de reconèixer els avenços que s’han fet ,sobretot des de les tribunes més exigents del món de les corporacions i institucions empresarials que han fet sempre bandera d’aquestes qüestions. Armats moralment tindrem més força per continuar exigint el compliment de tots els compromisos amb la resta de l’N-II a tota la província.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

L’OMBRA ALLARGADA DELS PEATGES

El Punt Avui

El debat sobre els peatges, al qual he dedicat altres articles en aquest mateix diari, ha generat un moviment de rebuig als peatges i, per extensió, algun equívoc premeditat, o potser no, amb relació als anomenats peatges a l’ombra.

El nostre pensament sobre els peatges ja ha quedat prou explicitat. No està, però, de més recordar-ho. Pagar per ús i fer-ho amb harmonització a totes les vies de gran capacitat de l’Estat és just i necessari en un context com l’actual. Ja han quedat acreditats els greuges i les injustícies que han patit els usuaris catalans. Però val més no enganyar-nos i considerar aquest mètode de pagament el més just que pot haver-hi. No cal un judici d’intencions ni als concessionaris ni a les administracions. Regeix el principi de l’equilibri financer de la concessió i aquest és el principi de seguretat jurídica que s’ha de preservar. El que cal és garantir per harmonització general un mapa homogeni que compensi Catalunya del greuge retrospectiu. També és evident que les autopistes de peatge no incideixen de cap manera en el nivell d’endeutament de les administracions i totes les inversions que s’hi fan són a càrrec del concessionari i pel període de vigència de la concessió.

Resulta, però, que amb ànim d’embolicar la troca, alguns responsables governamentals i alguns partits polítics han volgut assimilar al debat dels peatges explícits l’impacte dels peatges a l’ombra en un error conceptual que no és admissible perquè compara elements no homogenis.

Els peatges a l’ombra no tenen res a veure, més enllà de la terminologia, amb els peatges que han generat el moviment de rebuig. El peatge a l’ombra és una de les formes de pagament d’inversions públiques amb la col·laboració del capital privat sense, però, cap repercussió directa sobre l’usuari, sinó sobre els pressupostos públics. Es tracta de tornar a terminis la inversió inicial feta per un concessionari privat que no cobra peatge, sinó que cobra de l’Administració. D’acord que el mètode recorre al còmput dels trànsits, però només com un camí per retornar amb l’interès corresponent la inversió feta. Les obligacions que es deriven dels peatges a l’ombra s’afegeixen al volum del deute d’una Administració, com totes les altres fórmules de pagament a terminis que les administracions han utilitzat. Quin sentit té demonitzar el peatge a l’ombra, per la connotació terminològica, si no és per un aprofitament polític per desacreditar una determinada política d’inversions i de dotació d’equipaments públics?

Convé, doncs, retenir que el peatge a l’ombra és assimilable a la multiplicitat de mètodes vigents. I en cap cas no hi ha mètodes que signifiquin la vigència del pagament ajornat més enllà, per terme mig, de trenta anys. Fem-ne un repàs ràpid. 1. Drets de superfície, on un privat construeix sobre un terreny propietat de l’Administració un equipament que el privat manté i explota per un període d’entre 20 i 30 anys a canvi d’un lloguer. 2. Cens emfitèutic bé sigui com a 2a) Leasing financer (adquisició d’un immoble amb un cens contra el qual s’obté el finançament amb els interessos corresponents), o bé 2b) Leasing back amb obtenció de recursos d’un privat contra un edifici que ja és propietat de l’Administració. 3. Confirming, pagament amb data assegurada que pot ésser descomptat bancàriament (pagat pel banc) i retornat per l’Administració al banc. 4. Titulació d’ingressos futurs, cedir drets sobre el rendiment de crèdits o hipoteques concedits a tercers. 5. Pagament per tercers, pagament de factures per una entitat financera amb anticipació i el compromís de cobrar-la l’exercici següent amb l’interès corresponent. 6. Mètode alemany, és a dir, cobrament per obra finalitzada amb abonament del preu total tot de cop i per una sola vegada o com a màxim amb un termini de deu anys i els seus corresponents costos financers. Encara podríem parlar de l’arrendament operatiu o de la participació en el capital de societats privades que té un àmbit i una incidència pressupostària i patrimonial diferent i que no es tradueix en endeutament per a l’Administració.

El peatge a l’ombra no és assimilable als altres peatges, sinó als diversos mètodes que hem apuntat de pagament ajornat amb aportació inicial del capital privat i, en aquest sentit, hem de dir que hem de situar en el conjunt de les inversions fetes per aquests diversos mètodes les escoles i instituts, les presons, els palaus de justícia i jutjats, les comissaries, els parcs de bombers, els hospitals, els CAP, les residències de gent gran, les depuradores, les dessaladores, les potabilitzadores, les carreteres, les autovies, els trens, els metros, els tramvies, i una relació que podria ser més llarga i que s’inscriu en la llista de les realitzacions dels governs de la Generalitat, com a mínim en els darrers quinze anys, i que en una proporció variable es van tornant de la mateixa manera que tothom torna els crèdits que fa quan vol comprar alguna cosa amb pagament ajornat.

En el cas, doncs, del peatge, l’usuari i només l’usuari compensa el concessionari, que és el que ha avançat els diners de la inversió. En tots els altres casos i també en el cas del peatge a l’ombra, els pressupostos públics atenen els compromisos de les administracions. Partint, esclar, del principi democràtic bàsic que ens recorda que tots els serveis públics, tots, i el conjunt de les administracions són atesos i pagats per tots els ciutadans amb els seus impostos. Si el sistema fiscal és just i equitatiu, si paga més qui més té, si no hi ha ni frau ni evasió fiscal, el conjunt dels ciutadans atenem al conjunt de les despeses de la col·lectivitat a partir del filtre de la democràcia, amb el qual hem decidit des de fa ja una colla d’anys quin model d’Estat i de serveis públics volem. El volum del deute té a veure amb el problema del pacte fiscal, sí, però barrejar el problema dels peatges amb el deute i el peatge a l’ombra és embolicar la troca confonent conceptes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

“PRESIDENT, SEMPRE QUE ES QUEIXA D’UN PROBLEMA D’INGRESSOS, PAGUEN JUSTOS PER PECADORS. N’AFAVOREIX UNS, PÈRÒ PERJUDICA LA MAJORIA”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre les retallades en les escoles bressol

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, fa una setmana vostè aquí ens deia en la sessió de control que el seu Govern no traspassaria mai línies vermelles que signifiquessin un empitjorament de la cohesió social en el nostre país. No van passar ni tres dies que el seu Govern anunciava retallades en les aportacions a les escoles bressol de Catalunya. I això s’ha convertit en un nou impost a les famílies que tenen fills entre zero i tres anys. No creu que aquesta mesura traspassa línies vermelles?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, si vostè hagués d’administrar una situació en què no hi ha diners i hagués de triar entre posar aquests diners a l’ensenyament obligatori i en el que no és obligatori, vostè què triaria?

Si a més a més es trobés en una circumstància en què el Govern espanyol d’ara i el d’abans han anul·lat les transferències per als tres-sis anys i per als zero-tres anys, què faria, intentaria posar els recursos disponibles allà on l’ensenyament és estrictament obligatori? Doncs, això és exactament el que està fent el Govern de Catalunya.

La presidenta

Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

No, president, el Govern de Catalunya no està fent això; el Govern de Catalunya està trencant el consens, està trencant el consens amb la comunitat educativa, està trencant el consens amb els ajuntaments i està trencant diversos mandats parlamentaris que obliguen el Govern a complir el desplegament d’un mapa d’escoles bressol que no s’està complint.

I si el problema és el que vostè diu, senyor president, li faig una proposta: vostè ha parlat d’ingressos quan ha parlat de privatització de determinats serveis de túnels i autopistes, restableixi l’impost de successions, dediqui el seu rendiment a no rebaixar les aportacions a escoles bressol i el que li quedi dediqui-ho a polítiques educatives de formació professional i a la reactivació econòmica d’aquest país. I si ho fa així, creurem de veritat que vostè no traspassa línies vermelles, i si no ho fa així, creurem que sempre que es queixa d’un problema d’ingressos, paguen sempre justos per pecadors. I vostè n’afavoreix uns, però perjudica la majoria.

La presidenta

Per contestar, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, em sembla que no ha volgut atendre l’explicació que li he donat. Ara li donaré xifres: el Govern socialista espanyol l’any passat va eliminar –eliminar–, allò, línia vermella, 57 milions d’euros que tenia compromesos per a l’escolaritat entre els tres i sis anys. 57 milions d’euros. I l’actual Govern espanyol ha eliminat 17 milions d’euros per a l’ensenyament entre els nens i nenes recent nascuts i els tres anys.

57 milions d’euros que vostès, el Partit Socialista, van deixar de transferir a la Generalitat de Catalunya en matèria educativa i en matèria d’ensenyament per a edats molt sensibles és més del que ha significat l’impost de successions. Per tant, només que Madrid pagui tots els seus deutes, els d’ara i els d’abans, per cert, generats moltes vegades pel Partit Socialista i pel Govern socialista amb destacats ministres catalans del PSC, si s’haguessin pagat aquests deutes, molts dels problemes que en aquest moment té Catalunya ja no els tindria.

I senyor Nadal, deixi’m dir-li una cosa: quan no hi ha diners, no hi ha diners. Algun dia vostès ens hauran d’explicar d’aquestes quatre paraules «no hi ha diners» quina és la que no han entès encara.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

GIRONA, NOVES OPORTUNITATS

Diari de Girona

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò aquestes darreres setmanes d’alguns canvis imminents en la geografia dels equipaments de la ciutat. En primer lloc s’ha recordat, i els gironins ho poden veure quan van a l’Auditori o quan simplement fan servir el pont de Fontajau, com ja fa uns mesos que és a punt el nou Palau de Justícia de Girona, davant per davant del Palau Firal, i ocupant un lloc preferent en l’illa que havia ocupat fins no fa gaire anys l’antiga plaça de braus.

En segon lloc fa molt pocs dies aquest Diari s’ha fet ressò de l’impacte de la nova Biblioteca Pública de Girona, al carrer Emili Grahit, el canvi que comportarà en el servei i la novetat que representa l’edifici en termes arquitectònics en aquesta part de l’Eixample.

I, finalment, si bé tot està més endarrerit, és evident que en els terrenys de Fontajau, on hi havia hagut fa uns anys les instal·lacions provisionals de la Facultat de Dret i on després els antics barracons van acollir fins no fa gaire l’associació de veïns i les entitats de l’entorn, s’ha fet una neteja i explanació i que el solar és a punt per a la construcció del futur Arxiu Històric de Girona.

En tots tres casos hem de remarcar l’oportunitat de nous edificis d’equipaments en terrenys del patrimoni municipal del sòl, que han permès captar inversions de les altres administracions -Estat i Generalitat- i executar unes obres singulars que han de contribuir de forma immediata a una millora substancial dels serveis que s’hi han de prestar.

Pel que fa el Palau de Justícia és del tot evident que, un cop en funcionament, la majoria dels jutjats en el nou edifici de l’avinguda de Ramon Folch quedava pendent el problema de l’Audiència Provincial durant molts anys a l’edifici de la casa Pastors, a la plaça de la Catedral. Construir una nova Audiència era una assignatura pendent per tal de completar la nova geografia judicial de la ciutat que, malgrat tot, té ara nous jutjats en edificis privats i en instal·lacions de caràcter provisional.

En el cas de la nova Biblioteca de Girona ens trobarem que s’acaba la provisionalitat heroica, i eficaç, que en el seu moment va saber definir, a cop de tenacitat, el Sr. Enric Mirambell en l’edifici de l’antic Hospici o Casa de Misericòrdia, i els fons de la Biblioteca tindran la unitat i la funcionalitat que fa temps reclamaven per a uns fons bibliogràfics i d’hemeroteca de primeríssim nivell. La convivència amb la Casa de Cultura ha sigut, durant molts anys, una convivència fructífera, però ara havia esdevingut una convivència incòmoda i calia separar els dos equipaments.

Finalment, l’Arxiu en un nou edifici deixaria el peu forçat d’un convent desamortitzat, l’antic convent de Sant Josep, i que amb anterioritat a acollir l’Arxiu havia sigut durant molts anys un catau que feia les funcions de Delegació d’Hisenda.

Els nous edificis són, doncs, noves oportunitats que s’han d’aprofitar. Ja aprofitades en el marc de l’atracció d’inversions externes que han contribuït a enriquir el patrimoni en equipaments de la ciutat, i per aprofitar en la prestació dels mateixos serveis en condicions de modernitat i eficàcia fins ara insuficients.

En darrer terme sorgeixen unes altres oportunitats. L’antiga Audiència, Casa Pastors, amb els seus testimonis arqueològics i monumentals, amb el seu encaix en el perímetre de la Força Vella, quedarà buida. Algú ja ha avançat que podria ser la seu d’una oficina de turisme. Però de quina mena d’oficina parlem? No hi ha oficines a l’estació de la plaça d’Espanya, al carrer Joan Maragall a la seu de la Generalitat i a la Sala Municipal de la Rambla? Quins turistes atendrà l’oficina de l’Audiència? Com hi arribaran? I si ja hi ha arribat i tenen al davant la barroca evidència de la gran escala monumental de la Seu, què més poden necessitar? És evident que una funció didàctica i d’acompanyament, que per altra banda també fa el punt de benvinguda, pot ésser necessària. No discutim, doncs, aquesta funció. Discutim que pugui o hagi de ser la funció única. L’edifici és immens, les oportunitats moltes i potser entre tots hauríem de pensar en alguna activitat generadora de valor afegit, bé sigui en el terreny universitari, cultural o hoteler, i si pot ser amb capacitat de generar una ara imprescindible col·laboració público-privada amb el sector privat apostant també per inversions productives en aquest camp.

La Casa de Cultura sense la biblioteca podrà respirar. Ja no caldrà tirar endavant un projecte grandiloqüent i, en part, innecessari. Els temps no estan per floritures. Però és evident que la rehabilitació, adaptació i ampliació dels serveis de la Casa de Cultura en els espais alliberats per la biblioteca permeten el disseny d’un nou pla estratègic que, per altra banda, seria convenient que per tal d’evitar redundàncies amb la Mercè fos acordat i consensuat entre l’Ajuntament i la Diputació.

Quedarà més temps per pensar un destí últim per a l’antic convent de Sant Josep i, aquí, jo m’apunto a les tesis dels que creuen que aquest edifici ha de ser cedit a l’Ajuntament perquè aquest completi la seva xarxa d’equipaments i estructuri de forma definitiva una gran illa administrativa, cultural, social i de serveis en el rovell de l’ou de la ciutat antiga.

Els reptes són grans, les oportunitats immenses. És hora de planificació, d’estalvi i de prudència, però també d’ambició i imaginació. Els metres quadrats que ara s’alliberaran no s’han pas d’ocupar de seguida i amb voracitat d’espai. Hi ha temps per pensar-los amb intel·ligència, de disposar dels projectes i d’anar definint, a poc a poc, un horitzó de futur raonable, creïble i d’efectes dinamitzadors sobre la ciutat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.