Joaquim Nadal i Farreras

LA CASA MASÓ

Diari de Girona

Demà obrirà les seves portes la ‘Casa-Museu Rafael Masó’ al carrer de les Ballesteries de Girona. Culmina així un propòsit madurat pacientment per Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta. Amb paciència i molta generositat van prendre la decisió de cedir la propietat de la casa i de tots els elements mobles a l’Ajuntament i constituir, així, els fonaments de la Fundació. Aquesta decisió fou concretada el 2006 amb la signatura de l’acord corresponent amb l’alcaldessa Anna Pagans. Molts anys abans, quan el matrimoni Aragó-Huerta va anar a viure a la casa Masó van prendre una altra decisió que ara es demostraria transcendent: guardar-ho tot. Tot vol dir tot. Llibres, mobles, rajoles, estris de cuina, elements del cosidor, aixovar, tovalles, cobrellits, tot.

És justament aquest esperit de conservació el que ha permès desenvolupar un programa per “Evocar, descobrir i difondre” des de l’arquitectura, per manllevar un títol de Jordi Falgàs, director de la Fundació en el número que la revista La Punxa del Col·legi d’Aparelladors de Girona va dedicar a la Casa-Museu Rafael Masó (núm. 53, 2012).

És ben evident, però, que sense el programa que entre 1911 i 1919 va definir Rafael Masó i Valentí (1880-1935) per agrupar quatre cases del carrer de les Ballesteries i convertir-les unificades en el casal dels Masó, avui el nou programa no seria possible. Vull dir que en la minuciosa preparació i planificació arquitectònica i domèstica que va fer Rafael Masó hi ha una visió de conjunt, integral, que relliga l’arquitectura i la vida i trasllada a totes les esferes més íntimes un fil espiritual i estètic que impregna d’ideologia tots els racons de la casa elevada a categoria de llar al servei d’una vida familiar organitzada i litúrgicament desenvolupada. Una casa preparada i organitzada per viure-hi, per treballar-hi, per resar-hi, per menjar-hi, per cuinar-hi, per celebrar-hi trobades familiars, per esdevenir el nucli aglutinador d’una família de la burgesia local, influent i coneguda, i dedicada a múltiples activitats. Rafael Masó dibuixa aquest programa i escampa per tota la casa un polsim de noucentisme amarat que atorga al conjunt un fil conductor indestructible.

Rafael Masó i Pagès (1851-1915) i Paula Valentí (1851-1926) tindrien onze fills, un d’ells l’arquitecte. El germà gran, Santiago, seria el màxim impulsor de la reforma unificadora de la casa que planificaria el germà Rafael i en la qual seguirien vivint la major part dels germans Masó.

El fil de la vida el podem seguir, ara, amb detall no només gràcies a la casa mateixa sinó, sobretot, al rescat històric de la família que ha fet acuradament Rosa M. Gil, i al relat viscut que n’ha fet Narcís-Jordi Aragó. Aquest darrer amb dues contribucions capitals, una a la ja esmentada revista del Col·legi d’Aparelladors i l’altra, més directament memorialística, al llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista, (Barcelona, Triangle Postals, 2012), amb fotografies esplèndides de Jordi Puig i textos com els ja esmentats de Rosa M. Gil i el de N.J. Aragó i també de Jordi Falgàs, amb l’encapçalament d’una salutació de l’alcalde de la ciutat Carles Puigdemont. Aquí trobem també testimoni directe de la impremta Masó, situada molts anys als baixos de la casa i dedicada per voluntat de Rafael Masó i Pagès a l’edició del Diario de Gerona des de 1889. La combinació de les dues publicacions, més tècnica la de La Punxa i més literària i històrica la del llibre ens permet un recorregut visual i literari per la casa, per la vida, per l’arquitectura, pels projectes i els materials, pel Pla director redactat per Joan Tarrús i Jordi Bosch, el projecte de rehabilitació, els seus detalls més tècnics explicats per Jordi Ministral i un article sobre la façana de l’Onyar de la casa Masó. En aquest treball, els arquitectes Tarrús i Bosch argumenten la intervenció, la potència del blanc, el blau mariner de la fusteria, els ocres de les persianes i de les rajoles, la terrissa negra de Quart per a la pèrgola, com la fidelitat extrema a la idea que movia Rafael Masó i que per aquesta banda del riu pretenia un raig de llum mediterrània sobre les boires grises del riu i l’atapeïment bigarrat de la resta de les façanes i els volums que s’hi incrustaven.

Fet i fet celebrem avui, per demà, un esdeveniment ciutadà. Una notícia positiva i emblemàtica. Un enriquiment del patrimoni col·lectiu i de l’oferta cultural i turística. La casa Masó serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea a la nostra ciutat. És evident que la casa Masó s’ha beneficiat d’un conjunt de circumstàncies que han permès tirar endavant la Fundació i el projecte coincidint amb una crisi brutal. Però justament és davant de la crisi que els models d’excel·lència, les propostes intel·ligents i delicades, el rescat de la memòria i el patrimoni esdevé un actiu bàsic del redreç, de la represa, del ressorgiment.

La casa Masó serà com el descobriment íntim que faran els que ens visitin quan en el seu vagareig per la ciutat es topin, de cop, amb una oferta singular, molt rellevant, i al nivell de les que hem pogut trobar en moltes ciutats europees més dedicades que nosaltres a la preservació del fil de la memòria com a fil indestructible de la cohesió.

Un darrer apunt. Tota la rellevància social i ciutadana dels Masó. Santiago, Rafael, Joan o Narcís, la seva dimensió cívico-política, la dels Aragó, Estanislau Aragó, sobretot, i ara Narcís-Jordi Aragó, la de les germanes Masó quan mantingueren la casa viva mentre els homes havien marxat per imperatiu de la guerra, dibuixa un escenari oblidat i mai rescatat del tot. La història dels exilis interiors no només en l’ànima republicana de la ciutat, sinó també, sense cap mena de dubte, en l’exili dels vencedors vençuts que hagueren de deixar de banda tots els seus compromisos anteriors i dedicar-se exclusivament al camp de les seves activitats privades. Només així podrem entendre que en algun dels somnis de la Girona republicana hi coincidissin uns i altres, tot i que finalment no van poder prosperar i s’ensorraren dramàticament durant dècades per a tots.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

27 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA CASA MASÓ

“PRESIDENT, HA RECONÈIXER QUE EL QUE HA OBTINGUT FINS ARA ÉS TAN IRRISORI QUE CAL UN CANVI D’ORIENTACIÓ POLÍTICA”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el canvi en la política d’estratègies i aliances del Govern davant la greu crisi política i econòmica

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Senyor president, inculpats des de l’Estat, com acabem de veure, «reretallats» des de dalt en la sanitat i l’educació, intervinguts de fet amb la Llei d’estabilitat pressupostària, disminuïts competencialment, no creu, president, que ha arribat l’hora d’una rectificació política estratègica i d’aliances a Catalunya per afrontar aquesta situació de greu crisi econòmica i política que viu el nostre país?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo no crec que el problema siguin les aliances a Catalunya, perquè el problema que en aquest moment té aquest Parlament i aquest país és precisament que hi ha discussió sobre aliances, quan el que hauríem d’estar fent és tots plegats pinya, sense excepcions, sense voler posar fronteres, per defensar els temes que ens interessen com a país.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquin Nadal i Farreras

Miri, president, si vol mantenir les polítiques que ha fet fins ara sense cap canvi de rumb sàpiga que no pot comptar amb nosaltres. Ara, si de veritat diu el que diu avui, que és que vol fer una política de país, que vol proposar un programa de regeneració i redreça; si el que diu és que vol fer pinya de veritat per afrontar la situació, les agressions que vénen de fora i els problemes que tenim a dins; si el que de veritat vol fer és un programa equitatiu que retalli a tothom per igual però que tracti amb justícia els ciutadans de Catalunya; que tregui a qui més té i tregui menys a qui té menys, si està disposat a fer tot això ens pot tenir al seu costat.

Ara, vostè té l’obligació moral i política de prendre el lideratge, i no es pot estar quiet aquí esperant que uns i altres li diguin «compti amb nosaltres», ha de dir què vol fer, com ho vol fer, amb qui ho vol fer i a més a més ha de reconèixer que el que ha obtingut fins ara és tan irrisori que cal necessàriament un canvi d’orientació política, un canvi de prioritats, un canvi de forma de fer les coses i una manera d’afrontar els reptes que ens vénen de fora i els problemes que tenim  que ha de ser necessàriament diferent, perquè als ciutadans de Catalunya no els pot demanar vostè, president, que un cop han vist i patit indiscriminadament retallades per baix en la sanitat, en l’educació i en molts altres temes, com vostè ha dit avui, que hi hagi un pic i repicó que ve de dalt i que afecti la salut i l’educació. I que un cop, cop de destral, cop de destral, cop de destral des de dins a la qualitat dels serveis públics que es rematin aquest serveis públics des d’una decisió que ve de fora. Lideri el procés i ens tindrà al seu costat.

La presidenta

Té la paraula per respondre el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Bé, suposo que la pregunta és sobre el lideratge, m’imagino, no?, perquè és en el que més ha insistit vostè. Doncs, clar, això són percepcions diferents, jo crec que ho estem fent. Vostès pensen que no; nosaltres pensem que sí.

I a més a més, allò que vostè ens recomana que hem de fer crec que també ho estem fent, crec. I no fem molt diferent del que estan fent molts altres països europeus. Miri, a Holanda mateix ara hi ha, doncs, un govern que està caient, que ha de convocar eleccions anticipades perquè internament no s’ha pogut posar d’acord en el tema de les retallades. Holanda, Holanda que va bé, que creix, que és més rica, que està enganxada a Alemanya, etcètera, no? Aquesta és la realitat. Afortunadament, aquí tenim un govern que no sé si tindrà més o menys lideratge, això ja és una percepció seva, però és un govern cohesionat i que està mantenint un rumb, complicat, molt difícil, però l’està mantenint des del començament de la legislatura.

Vostè em diu: «fem les coses junts», escolti’m, jo ja ho estic intentant, d’aquí a pocs dies em veuré amb el primer secretari del PSC un altre cop, igual que em veuré també amb els responsables dels altres partits catalans. I a veure, és clar, però les actituds han de ser mútues, eh?, les actituds han de ser mútues. Jo els convidaré una vegada més a sumar-se a una estratègia de país que és el tema del pacte fiscal.

Ara, posats a parlar de lideratge, perquè vostès parlen molt, molt, molt de lideratge, no?, no podrien liderar una cosa d’una vegada per totes, que és veu pròpia i decisió pròpia a Madrid? Perquè jo sempre els he demanat una cosa a vostès, els he dit: «Volen fer coses junts a Catalunya? Encantat de la vida, però, home, compleixin una condició, que allò que després és l’agenda catalana i els temes catalans vostès els votaran igual a Madrid que a Catalunya.» Sí, no, no, igual a Madrid que a Catalunya. I això vostès no ho garanteixen mai. I això és un escull i vostès ho saben perfectament. I això ho han de resoldre vostès, no els ho podem resoldre nosaltres per vostès. I discussions en el seu partit en aquest sentit n’hi ha, i, per tant, espero que en algun moment vostès agafin aquesta línia definitivament, no?

Però disposats a parlar amb vostès? Absolutament. Disposats a arribar a acords amb vostès? Absolutament. I d’entrada el del pacte fiscal, que això ens resoldria moltes de les coses que estem plantejant precisament en aquest país, com un problema com les famoses retallades, com el tema de l’austeritat, com l’afectació sobre els serveis públics que vostè deia, etcètera.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

25 Abril 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “PRESIDENT, HA RECONÈIXER QUE EL QUE HA OBTINGUT FINS ARA ÉS TAN IRRISORI QUE CAL UN CANVI D’ORIENTACIÓ POLÍTICA”

“ALLÒ QUE S’HAVIA PROMÈS AVUI S’ESTÀ INCOMPLINT L’ENDEMÀ MATEIX, I D’UNA FORMA REITERADA”

L’entrevista del diumenge”, Catalunya Informació

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

22 Abril 2012 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “ALLÒ QUE S’HAVIA PROMÈS AVUI S’ESTÀ INCOMPLINT L’ENDEMÀ MATEIX, I D’UNA FORMA REITERADA”

“EL GRAU D’ALIANÇA IMPLÍCITA ENTRE EL PP I CiU ÉS DE TAL MAGNITUD QUE SI HO HAGUÉSSIM FET NOSALTRES ENS HAURÍEN TITLLAT DE TRAÏDORS A LA PÀTRIA I DE VENUTS A ESPANYA”

Entrevista al programa “Parlament” de TV3

Si voleu veure el video cliqueu aquí (del minut 6.24 al 10.24)

21 Abril 2012 Posted by | Televisió, TV3 | , , , | Comentaris tancats a “EL GRAU D’ALIANÇA IMPLÍCITA ENTRE EL PP I CiU ÉS DE TAL MAGNITUD QUE SI HO HAGUÉSSIM FET NOSALTRES ENS HAURÍEN TITLLAT DE TRAÏDORS A LA PÀTRIA I DE VENUTS A ESPANYA”

L’EFECTE XUCLADOR

El Punt Avui

La crisi econòmica té unes dimensions i unes ramificacions molt profundes. És global i és local, és financera i és de model i sectors econòmics, és de durada i horitzons imprevisibles i té unes causes ben conegudes i unes conseqüències massa sovint dramàtiques.

En el terreny de les causes, sovint acompanyades d’imprevisió, les diagnosis són abundants i sovint precises. En el terreny de les conseqüències tampoc no és difícil de descriure un món en canvi, un model productiu en un final d’etapa i una espiral d’atur, de desconfiança i pèrdua de capacitat de reacció. Ningú, però, no ha encertat encara en la formulació de propostes consistents i creïbles per sortir-ne. Les receptes són d’una rigidesa extrema, sovint són dictades pels mateixos responsables d’algunes de les polítiques que ens hi han abocat, i la seva aplicació extrema, de moment, no ha donat els resultats que hom n’esperava.

Més aviat sembla com si per a les economies més fràgils i vulnerables les rigideses de l’ortodòxia del dèficit ens portin a un empitjorament creixent de la situació econòmica, a una extrema dificultat per a crear ocupació, a una destrucció massiva de llocs de treball, a una caiguda vertiginosa del consum. No només això, sinó que hi hem d’afegir pèrdua de drets, socials i humans, pèrdua de qualitat de vida i de prestacions dels serveis públics, pèrdua creixent de la cohesió social, retrocés de la percepció de seguretat, increment de les situacions de conflicte i dels brots de violència.

Els prescriptors de la política del dèficit zero apunten a la necessitat estricta amb caràcter previ d’assolir la màxima disciplina pressupostària com a condició per a crear les condicions per a la recuperació. Passa, però, que de moment hem passat de l’estancament a la recessió i que les fórmules que s’apliquen no arriben a sacsejar l’activitat i no provoquen cap símptoma de reactivació.

Ben al contrari. L’efecte de l’espiral de les retallades, la seva extensió i amplitud, l’univers social dels afectats, la socialització dels retalls i la concentració dels beneficis, el contrast entre les ‘apretades’ successives a les economies de les rendes salarials, la gent que cobra un sou, i les exempcions i les amnisties fiscals als que més guanyen i que fins ara han defraudat el fisc generen una crisi de valors i de confiança d’unes dimensions descomunals.

Tant és així que aquesta espiral és com un remolí, com un xuclador, que s’ho empassa tot i aprofundeix i agreuja les dificultats. Gràficament és com l’aigua que s’escola i fa remolí, o com els xucladors al mar i les gorgues dels rius, o com l’efecte devastador dels tifons que ho succionen tot i ho destrueixen. Cauen els sous, cauen els serveis, cauen les prestacions, cau l’ocupació, cau el consum, cauen els ingressos. Cap marge per a la reactivació, ni tan sols cap marge per la reducció real del dèficit. Al contrari. La pèrdua d’activitat i la caiguda dels ingressos acaba sent superior als retalls pressupostaris aplicats en el sector públic i es generen nous dèficits. El panorama és diabòlic i mancat d’esperança.

Ningú no dubta que l’austeritat, que ha sigut sempre un valor de la societat i de l’economia de Catalunya, és avui no només un valor sinó un actiu imprescindible. Ningú no dubta de la necessitat de la contenció i del rigor pressupostari, com ningú no dubta que en l’actual cicle no es pot mantenir una política d’endeutament creixent per tal de continuar assegurant la inversió. Que cal un aplanament de les corbes del deute, que cal un compàs d’espera, que cal extremar les cauteles i les prioritats.

Però la majoria dels experts tampoc no dubten que amb les retallades indiscriminades i universals, amb l’increment de les obligacions i la pèrdua de drets, no n’hi ha prou per sortir de la crisi. Fins i tot queda clar que la reiteració d’aquest mètode és contraproduent. Que retallar sobre el que ja s’ha retallat té efectes devastadors. I que intentar com ho intenta ara el Govern d’Espanya, retallar per dalt el que ja s’ha retallat diverses vegades per baix és percebut com un maltractament més que com una necessitat per part dels ciutadans que es consideren més agredits que no pas ben tractats.

A les polítiques d’austeritat i contenció els calen les equivalents mesures i propostes de reactivació i dinamització de l’economia, el crèdit, els incentius, els estímuls que sumin creació de riquesa i recuperació dels ingressos i de la confiança. Recuperació de valors i recuperació de l’instint democràtic de la ciutadania perquè pot arribar a percebre que l’interès col·lectiu preval per damunt de l’interès individual.

La setmana passada es va fer al Parlament de Catalunya un debat que pretenia tractar de totes aquestes qüestions. Un debat que, en bona mesura, va ser menystingut per part del Govern i que va intentar crear el marc necessari d’un punt d’acord i equilibri entre les polítiques de contenció des de l’equitat i de reactivació des de l’ estímul actiu a l’activitat productiva. L’equació es plantejava clara; contenció i reformes, austeritat i reactivació, rigor i confiança. Mecanismes actius a favor de l’equitat i la cohesió social, garanties per a combatre la pobresa i l’exclusió com a primer antídot davant de la radicalització de la conflictivitat social i també com a condició necessària per a sortir de la crisi en uns termes de complicitat social compartida.

Encara no han passat cinc dies que el Govern ja s’apressa a posar pressió a les institucions democràtiques dient que no pensa complir els acords dels Parlament, alguns votats per tots,  perquè comporten un increment de despesa. Esclar, per això també es proposaven mesures per incrementar els ingressos i es feia amb una voluntat clara de fer creïble el debat i alhora garantir que el model que es triava a Catalunya per sortir-ne volia escapar del nefast efecte xuclador.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

21 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a L’EFECTE XUCLADOR