“SOCIALITZAR LA CRISI I CONCENTRAR ELS BENEFICIS AL PODER ÉS, FINS I TOT, ANTIDEMOCRÀTIC”
Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre la reforma laboral i el diàleg social
La presidenta
La darrera pregunta és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Molt honorable president. Senyor Mas, misericòrdia davant d’aquest exemple de temprança, si us plau, la veritat és que la teatralitat permanent amb els seus aliats, que ens hi tenen tan acostumats que la credibilitat és mínima. Però anem a una altra cosa, perquè com deia el senyor Herrera, avui probablement toca una altra cosa.
Demà hi ha vaga general contra la reforma laboral, on ha quedat, senyor Mas, l’esperit que regnava al Palau el dia que vostè va presidir l signatura de l’acord interprofessional entre la patronal i els sindicats que demostrava una línia de diàleg social que s’ha trencat i que demà s’acabarà de trencar del tot?
La presidenta
Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo li recordo que la forma laboral no la fa el Govern del Catalunya, s’ha confós de Parlament, la fa…
La presidenta
Un moment. Continuï.
Eñ president de la Generalitat
…la fa el Govern espanyol i, a més a més, amb majoria absoluta. Altra cosa és els partits polítics quina opinió en tenen o, fins i tot, el Govern, si vostè ara me la demana jo l’hi donaré. Dit això, doncs, li recordo que no és la primera reforma laboral que es fa. Li recordo que el seu partit, de reformes laborals n’ha fet més d’una i més de dues, i li recordo que gairebé totes van comportar una vaga general.
La presidenta
Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
I li recordo que aquesta que està ara en joc vostès la van votar en el Congrés dels Diputats, vostès, vull dir, el partit que dóna suport al seu Govern. Però, miri, senyor president, cada vegada és més clar i hi ha veus més autoritzades i més expertes, que diuen que no pot haver-hi austeritat sense alternatives. Que no hi pot haver retallades sense esperança, que no hi pot haver por sense horitzó, que no hi pot haver retrocés social, que no hi pot haver retrocés del diàleg social, que no hi pot haver el trencament del principi de la negociació col·lectiva, i que socialitzar la crisi i concentrar els beneficis al poder i als drets, és finament, fins i tot, antidemocràtic. I, per tant, president, per generar confiança i per neutralitzar la por que té la gent d’aquest país, què ha fet vostè i el seu Govern per impedir, per evitar la vaga general i per assegurar els drets dels treballadors i sobretot l’estat del benestar.
I li canvio un moment de tema. Senyor president, nosaltres mai no direm que l’eufemisme que van acordar vostès ahir d’acord d’ocupació per a la funció pública, sigui una ocurrència d’Unió Democràtica. Perquè és un acord del Govern. Li prego que li digui als consellers i conselleres del seu Govern, que eliminin del seu llenguatge allò que hem sentit aquí a l’hemicicle, perquè l’ICASS, senyora diputada, el governava el seu partit. No, el Govern de Catalunya. I, per tant, en benefici de la dignitat de les institucions i del prestigi de les institucions, el Govern,…
La presidenta
Senyor diputat…
Joaquim Nadal i Farreras
..és el Govern sempre.
La presidenta
Per respondre té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
El Govern és el Govern, senyor Nadal, i l’oposició és l’oposició…
…i ara hi són vostès. Abans hi érem nosaltres i recordo moltes vegades que vostès intentaven, a dintre de Convergència i Unió, ficar cullerada entre Convergència i Unió. O no se’n recorda ja vostè, d’això? Sí. N’hi puc recordar moltes, de coses d’aquestes.
Dit això, senyor Nadal, anem per feina, perquè això diguéssim que és anecdòtic, no? Primer, efectivament, Convergència i Unió –en nom de la qual jo no hauria de respondre, però puc fer-ho perquè suposo que s’entén–, va votar a favor de l’inici d’aquesta reforma laboral amb una condició, que és que s’havia de tramitar com un projecte de llei. Per tant, ara es poden fer esmenes. I tothom en podrà fer. El Partit Socialista en farà, estic segur que Convergència i Unió també, no sé quines, però estic segur que també les farà Convergència i Unió. Veurem si a partir d’aquí, doncs, es pot millorar aquest projecte de llei que va entrar a les Corts i que com tot projecte de llei té la seva tramitació.
Segona cosa que li volia dir. També estic totalment d’acord amb vostè que només amb austeritat no n’hi ha prou. Però si jo ho dic cada dia, aquest Govern ho diu cada dia. El Grup Parlamentari de Convergència i Unió ho diu cada dia. I ho fa, senyor Nadal –i ho fa, clar que ho fa. Totes les lleis que s’han fet en aquest Parlament, totes, totes les lleis «òmnibus» van totes en la línia d’intentar estimular l’economia d’aquest país. S’han fet amb un sol any, vostès hi han participat. Clar que fem moltes altres coses. Cada dia estem fen moltes altres coses. El que passa és que aquesta austeritat, bé, és obligada i imposada –obligada i imposada–, i sense marge de maniobra, i vostès ho saben perfectament. A partir d’aquí facin el que hagin de fer.
I, parlant dels drets dels treballadors, que és el punt final que, de la seva intervenció, permeti’m que li digui que és el que més m’interessa: els drets dels treballadors, no? Quan tens un atur del 20 o de més del 20 per cent, el principal dret dels treballadors ha quedat afectat i anul·lat. És la situació d’ara i la situació d’abans. I la reforma laboral és veritat que no crearà llocs de treball en el curtíssim termini, però pot ser la base per crear-los en el futur, i vostès ho saben.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
“POT SER QUE EL PSC, SABENT EL QUE VOL, NO HO TRANSMETI”
Entrevista a El Punt Avui
“CiU haurà de decidir si continua una política suïcida”
“Es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases”
“La gestió portarà a veure si preval el model de servei públic o el d’una majoria de dretes”
“Tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari”
“Sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer en l’objectiu futur”
A punt de complir-se els cent dies de la nova direcció del PSC, Joaquim Nadal repassa la situació del partit i les relacions amb CiU, començant pel gir sobiranista del seu 16è congrés.
Com veu el viratge de Convergència cap a l’estat propi?
De l’escenificació, se’n desprèn un congrés cap endins, per satisfer els assistents respecte a la seva coincidència amb objectius propers al sobiranisme, i un altre cap enfora, ple de cauteles. Són les que marca el president Mas i recull el nou secretari general quan afirma que CDC és molt més que un partit independentista per dir que no ho és. En el fons, es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases però sabent que no hi ha cap objectiu polític a compartir a Catalunya que no sigui amb un gros social ampli que, avui, no es pot donar per descomptat.
No hi veu canvis substancials?
Si la imatge és el viatge a Ítaca és una travessia plena de dificultats i que, a més, s’ha de procurar que sigui llarga. Quan responsables com el secretari d’organització, Josep Rull, diuen que la independència no és el problema, sinó la solució, però que sent realistes han de pactar amb el PP, donen la doble dimensió del missatge: la brutalitat del dia a dia, que és d’un realisme pragmàtic fora de dubte, i l’opció de marcar un horitzó de futur utòpic que encara està per definir i construir.
CiU ha retirat Josep Puigbò com a candidat a la Corpora-ció; han arribat a un acord?
No. Això deixa les coses en la proporció que dóna l’aplicació ordinària dels mecanismes parlamentaris establerts. Tres, dos i un. És difícil d’entendre que el repartiment sigui conseqüència d’un acord anterior quan el grup que en té un sembla que per acord previ podria acabar tenint la vicepresidència. Demà votarem i la gestió portarà a veure si preval el model de servei públic que defensem o si s’intenta desvirtuar fent ús d’una majoria de dretes.
Ara per ara, doncs, no se senten en el consens de la CCMA?
Podem estar dins del consell amb dos representants, però no en el ple consens. L’aposta de CiU amb un instrument de nacionalització catalana de primer nivell és molt arriscada. Si fos coherent amb la seva agenda política identitària, el consideraria no negociable amb el PP.
I si CiU no troba en el PSC l’estabilitat que busca?
No l’han buscada mai. Si ho haguessin fet, l’haurien trobat. En el pressupost, si haguessin renunciat a eliminar successions, en els comptes d’aquest any si hi haguessin introduït un parell o tres de coses i també a la tele.
Pot ser que el PSC estigués tan immers en el debat intern que costés saber qui és?
No costa gens. El PSC és qui és en cada moment. A efectes polítics, és el primer secretari, el secretariat i l’executiva. Abans, José Montilla i, ara, Pere Navarro. I amb els dos, en la via parlamentària, Joaquim Nadal i Miquel Iceta.
Hi ha acord en l’oposició que ha de fer el PSC?
Que hi ha algun sector del PSC que pensa que viuríem més tranquils anant a la confrontació permanent? Segur. El país i el partit s’ho poden permetre? No. Hi ha qui diu: “Com que vau pactar la investidura, després vau votar en contra del pressupost, després a favor de les òmnibus i finalment n’heu desaprovat una, ningú no us entén perquè no pareu de fer ziga-zagues.” Les ziga-zagues marquen un perfil i punts d’acord en què ens hem entès i de desacord en què no. En els últims, és CiU la que no ha volgut arribar a un acord.
El PSC queda a l’ombra del PP?
La que està quedant a l’ombra del PP és CiU i el govern. De vegades, la que fa de portaveu del govern és la presidenta del PP.
Però el PP guanya centralitat.
No. El PP guanya pes polític, no centralitat, per reconeixement, sobretot, de CiU. Si guanyés centralitat deixaria de plantejar la batalla de la llengua, el pacte fiscal… i de totes les coses en les quals esmena la plana al seu soci de govern de CiU. El PSC no està a l’ombra del PP, en fuig perquè n’està als antípodes. Però la interpretació denota un estat d’ànim col·lectiu que tendiria a explicar el PSC no tant en funció de la seva història, trajectòria…, sinó en funció dels objectius polítics dels altres.
Dins del PSC no hi ha un mea culpa en el sentit que cal ressituar-se i fixar el rumb?
El PSC ha de fer això i ha de trobar la manera de transmetre-ho. Pot ser un problema que, sabent el que vol, no ho transmeti. Però no es pot prejutjar que no sabem on anem.
El problema és de transmissió?
El problema és que hem reculat; venim del govern, hem de passar un dol, purgar errors del govern de Zapatero i alguns de nostres. Hi ha qui diu que el PSC ha desmantellat la seva pròpia obra de govern. No. La reivindiquem amb l’orgull legítim d’haver afrontat el creixement demogràfic del país en més d’un milió de persones i alhora haver-lo equipat per als temps de crisi com mai. Hi ha dèficit i endeutament? Sí, però proporcionalment no més que el que vam trobar l’any 2003, tot i que les circumstàncies són diferents.
Com està la relació amb CiU?
Anem parlant. CiU haurà de decidir si vol continuar una política suïcida que podria portar el país al límit de l’explosió social o posar-se a treballar en una política que relativitzi la tisorada, proporcionalitzi els ajustos en funció de la renda i ajudi a crear dinàmiques de confiança i d’ocupació. Hauran de revisar el càlcul immediatista de “m’entenc amb el PP perquè em deu uns calés i a veure si els cobro”.
En la política suïcida, hi inclou la transició nacional?
Són suïcidis diferents.
Però hi ha una qüestió identitària que ha canviat…
Quan la gent es troba al caire del precipici no s’està de filigranes identitàries. És clar que el preu de la solidaritat que paga Catalunya no ens pot dur a l’autoimmolació. El PSC està a favor d’un nou pacte fiscal, d’una certa solidaritat, però de posar-hi un límit. Això s’ha de jugar a fons junt amb una agenda social. Volem un pacte social i que no es barregi el pacte fiscal amb un objectiu no plenament compartit per molts sectors de la societat catalana, que és la independència. Que no s’alimenti tot un món a l’entorn de la idea del sobiranisme que nodreix un sobiranisme freaky que va contra la idea de la sobirania.
Què vol dir?
Banderes, insubmissió fiscal, l’Assemblea Nacional, la de Municipis per la Independència… Tot és legítim. Però tot sumat mor en les seves pròpies contradiccions i en l’ambigüitat de CiU. Els socialistes volem un nou pacte fiscal i més autogovern? Sí. Ho plantegem amb un full de ruta que ens porti a Catalunya com a estat independent dins de la UE? No. Determinats sectors de l’independentisme neguen qualsevol legitimitat democràtica als que defensen les seves idees no independentistes. CiU alimenta aquests focs que no sap si podrà apagar. I alhora, alimenta la confusió amb un cant a l’Europa federal que nega els mateixos federalistes.
Una consulta sobre el pacte fiscal no té cap sentit?
El tema no és la consulta, sinó els termes que facin possible un pacte fiscal que signifiqui més diners per a Catalunya. Si l’element d’agitació és la consulta, que pot acabar alimentant més frustració però servir per remenar la cua un cert temps, això porta a una lògica. O pots triar-ne una altra, que és: tinc un ampli acord sobre el pacte fiscal, una porta oberta a la negociació amb Madrid i estic en disposició de concretar una nova manera d’administrar els recursos dels catalans que signifiqui fer-ho des de Catalunya, capacitat de gestió, una corresponsabilitat i un límit a la solidaritat. I, amb tot això, anem a negociar.
Hi ha un greuge nacional, hi ha un problema entre Catalunya i Espanya?
El greuge nacional CiU el té mal enfocat i, per tant, és de no-resolució. Si parlem del PSC, tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari i no hi interferís constantment. No hi ha dues ànimes, catalanista i espanyolista, sinó una més d’esquerres i una altra més socialdemòcrata, negociadora i eventualment identitària.
I, amb això, com ho fa el PSC perquè el seu missatge quedi clar?
Posicionant-se amb més claredat sobre els temes, sempre. El que demano per a CiU, doncs exercint-ho proactivament. No esperar a respondre a la conjuntura, sinó prendre la iniciativa. Com va fer Pere Navarro amb el tema del pacte fiscal.
Hi ha un problema de visibilitat pel fet que Navarro sigui extraparlamentari?
És una opció triada. És un handicap indiscutible. Jo, que tinc més visibilitat parlamentària, sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer respecte al seu objectiu de futur. Perquè tinc presència, però ja ho tinc tot fet i cap ambició. Puc posar al seu servei tota la meva visibilitat parlamentària. El grup parlamentari és avui el principal executor de la línia política que el PSC triï.
A l’hora de fixar la posició o de fer sentir la veu del PSC, el PSOE no és un problema o com a mínim no ajuda?
No. En algun moment el PSOE ha estat un problema, en d’altres ha estat la solució. Què passa? Que les vegades que ha estat la solució no compten, com en l’aprovació de l’Estatut. Que el PSC ha de tendir a fer que predominin els cops que el PSOE és la solució i ha de ser capaç de neutralitzar els cops en què serà un problema, és evident.
Negocien ja la veu pròpia?
Pere Navarro ha parlat dues vegades amb el secretari general del PSOE i han de continuar parlant. I s’han de fixar posicions.
El PSC ha perdut actius com ara Hereu, Castells, Mascarell…, una sèrie de cares conegudes que han desaparegut.
El PSC havia de fer una transició generacional. Algun d’aquests noms desapareixen perquè no suporten la pressió d’un context negatiu enmig de les primàries de Barcelona. En el cas d’Hereu, fa un pas enrere i altres han passat a un segon pla, però res indica que no tinguin una possibilitat de passar a un primer pla i jugar el seu paper.
El CEO situa Navarro com un desconegut; estan preocupats?
Els lideratges es construeixen. I Navarro ha de construir el seu lideratge i la seva imatge. Té bona imatge com a alcalde de Terrassa i ara la pot construir com a líder del PSC. L’any 1995, el meu nivell de coneixement també era baix i en el procés cap a les eleccions autonòmiques va millorar substancialment.
Una hisenda pròpia?
Joaquim Nadal creu que del congrés de CDC d’aquest cap de setmana queden moltes idees per concretar, com ara la formulada pel president del partit i de la Generalitat, Artur Mas, que si fracassa el pacte fiscal Catalunya impulsarà la seva hisenda pròpia. “Què vol dir insubmissió fiscal?”, es demana el president del grup parlamentari del PSC. “Costa de creure i costa de veure”, conclou el cap de files dels socialistes a la cambra catalana.
Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.
EL GREUGE INCESSANT
El Punt Avui
Durant molts anys la geografia d’Espanya marcava una delimitació clara entre una part del territori sotmès a un règim d’autopistes de peatge i una altra part del territori totalment, o gairebé, lliure d’autopistes de peatge i farcit d’autovies finançades generosament amb fons europeus o amb els pressupostos generals de l’Estat. L’Espanya de peatge es concentrava sobretot a Catalunya i s’estenia cap al País Valencià pel corredor del Mediterrani i cap al País Basc a través d’Aragó, la Rioja i Navarra en el corredor de l’Ebre. Aquesta geografia de traç gruixut i imperfecte es va modificar fa uns anys quan l’Estat va decidir que havia arribat l’hora de completar tot el sistema radial de Madrid amb una nova corona d’autopistes, en aquest cas de peatge.
Ara resulta que l’experiment de les autopistes de peatge a l’àrea metropolitana de Madrid ha estat un gran fracàs i que no ha estat suficient la provisió que va fer el Govern d’atendre directament, amb recursos propis, el preu de les expropiacions per tal d’alleujar la càrrega dels concessionaris i assegurar, així, l’anomenat “equilibri de la concessió”.
El risc de fallida de tot aquest sistema concessional metropolità, fruit d’un error de càlcul i d’una ambició territorial desmesurada, s’ha fet del tot evident. I davant d’aquest risc alguna veu autoritzada ha aventurat l’ocurrència de considerar el sistema d’autopistes en concessió per part de l’Estat un sistema de vasos comunicants, interdependent, que es compensi i que expressi d’una nova manera l’abús sistemàtic de carregar sobre els sectors més dinàmics i els territoris més actius i productius, la càrrega financera del fracàs dels altres. Atès que el concessionari és el mateix busquem a Catalunya, amb l’allargament dels peatges de l’AP7, el mecanisme de compensació de les pèrdues generades per les noves concessions. Una nova manera de drenar recursos dels usuaris de Catalunya cap a infraestructures fetes i mal plantejades fora del territori de Catalunya.
Confesso que sóc partidari dels peatges. Que sóc partidari del pagament per ús de les infraestructures i que sóc un radical partidari d’estendre al transport de tot Espanya el mecanisme de l’eurovinyeta. Sóc dels que crec que quan l’any 2021 acabin les concessions de les autopistes de Catalunya, la majoria, tant si són de l’Estat com si són de la Generalitat caldrà crear, com ja s’ha fet al País Basc, una societat que exploti i mantingui aquestes autopistes amb un nou sistema de peatges que n’asseguri la viabilitat permanent.
Vull recordar també que quan la insistència del Govern de Catalunya i la plena disposició d’Abertis i Acesa van permetre la signatura del conveni que havia d’assegurar l’ampliació de l’AP7 a tres carrils, des de Maçanet fins a la frontera francesa i des de Martorell fins a Tarragona, amb eliminació dels peatges troncals i amb quatre carrils per banda a la circumval·lació de Girona, la base de l’acord va ser el còmput dels trànsits i un compte final en acabar-se la concessió. Si s’havien satisfet les previsions, la inversió anava directament a compte dels majors trànsits i si aquests havien quedat per sota de les previsions s’havia de fer una liquidació al concessionari. De moment l’obra és ja una realitat gairebé acabada, potent, capaç de generar activitat, fluïdesa i seguretat. Però pesa sobre el conjunt de l’AP7 la hipoteca d’una liquidació final quan toqui. Vam defensar aquest model per acabar d’una vegada amb l’endarreriment històric, amb les cues en els dobles avançaments dels camions i per crear un corredor potent en la transició entre Catalunya i França. I ho vam fer convençuts que es tancava definitivament un plet històric. El contrasentit que Catalunya, que s’havia anticipat en la xarxa d’autopistes, patia la doble penalització de l’anticipació. Seguir pagant i no tenir, com es demostra clamorosament amb el tema de l’N-II, les inversions adequades dels pressupostos generals de l’Estat que eren desviades generosament cap a territoris teòricament més necessitats i menys servits. Pagar per tenir a temps i seguir pagant pel fet de no tenir alternativa. Vet aquí un mecanisme que reclamava posar el punt i final a diverses dècades de greuge comparatiu entre l’Espanya de peatge i l’Espanya lliure de peatge que, en certa manera, recordava els mapes de les classes de geografia del batxillerat que ens feien distingir entre l’España seca i l’España húmeda.
Ara l’invent d’aquest rescat amb els ingressos generats a les autopistes de Catalunya afegeix un greuge a una manera d’entendre l’articulació de l’Estat que és irracional i que penalitza els territoris més dinàmics, amb una pressió fiscal injusta que és dissuasiva i ofega les potencialitats d’aquests territoris per intentar la reactivació imprescindible de l’economia. La vella tàctica de centrifugar el dèficit, blindar les estructures de l’Estat, i afeblir les capacitats de les economies regionals esdevé un greuge afegit al greuge incessant.
Costa de veure i de creure la tebior de les reaccions del Govern de Catalunya davant d’agressions directes que afecten el model de corredors, la viabilitat del sistema d’infraestructures, el compliment de les compensacions per la manca d’inversions de l’Estat previstes a l’Estatut, els atacs a la línia de flotació del mateix sostre d’autogovern fixat a l’Estatut de 2006, recorregut i sentenciat, les agressions al model d’immersió lingüística, i ara el drenatge de recursos generats aquí per compensar els errors acumulats en altres llocs. Associar-se a aquestes polítiques i, alhora, construir un imaginari de transició nacional basat en el dret a decidir, les consultes i el sobiranisme, planteja molts dubtes sobre l’abast i les febleses d’aquestes polítiques i obliga tothom a un exercici de sinceritat i transparència per deixar de marejar els ciutadans que pateixen i veuen com les mancances acumulades es pretenen resoldre amb retallades lineals a les classes mitjanes i treballadores. Més ambició nacional, menys ambigüitats i full de ruta clar per a les qüestions bàsiques.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
TERTÚLIA A CLUB 21
Programa “Club 21”, de Ràdio 4
Tertúlia dirigida per David Escamilla amb participació de WALTER RISO (psicòleg i assagista), MATTHEW TREE (escriptor anglès) i JOAQUIM NADAL
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
Xarxes socials
Últimes imatges
Subscriu-te
Joaquim Nadal i Farreras 