Joaquim Nadal i Farreras

“AMB SPANAIR VÀREM FER UNA APOSTA DECIDIDA, EN UN MOMENT PROPICI PER FER-LA”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes

 
"Amb Spanair vàrem fer una aposta decidida, en un moment propici per fer-la". Joaquim Nadal
 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

Anuncis

30 gener 2012 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | Comentaris tancats a “AMB SPANAIR VÀREM FER UNA APOSTA DECIDIDA, EN UN MOMENT PROPICI PER FER-LA”

FREDERIC-PAU VERRIÉ

El Punt Avui

En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.

És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la  d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.

Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.

Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.

Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.

Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.

Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.

Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.

Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a FREDERIC-PAU VERRIÉ

“JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”

Entrevista al programa “L’hemicicle” de Catalunya Informació

– Té la paraula…

Joaquim Nadal i Farreras, president del GP Socialista i cap de l’oposició

– En una frase…

– Clar i català, qui és Joaquim Nadal a banda del president del GP Socialista i cap de l’oposició?

Un historiador que fa temps que fa política i compromès sempre amb els idearis i els ideals del socialisme democràtic

– Recorda el dia que va decidir entrar en política?

Recordo el dia que vaig decidir acceptar la proposta que em feia del Partit dels Socialistes de Catalunya de participar en les eleccions municipals a Girorna

– Quin parlamentari d’un altre grup fitxaria per al seu?

La Dolors Camats i  també podria afegir-hi, potser, en Josep Rull, que ha sigut la meva contrapart en la vida parlamentària.

– Si Catalunya és bilingüe, en quin idioma somnia?

Jo  parlo i somnio sempre en català i només en català.

– Si un dia el truca Barak Obama, li cal traductor per parlar-hi?

No. Crec que no em costaria d’entendre’l i potser em costaria més de fer-me entendre

– Té parents o persones pròximes, a l’atur?

 Sent com sóc d’una família nombrosa, pocs.

– Catalunya tindrà concert econòmic?

Catalunya tindrà un pacte fiscal revisat i modificat, però el terme concert econòmic tal com el tenen Navarra o el País Basc costarà molt i molt.

– Com veu l’estat de les autonomies a 10 anys vista?

A mi m’agradaria que l’estat de les autonomies d’aquí a 10 anys s’hagués reconvertit en la geografia variable  que apuntaven els articles 149 i 151  de la Constitució i que després no es va materialitzar.

– Escòcia és un mirall sobiranista per a Catalunya?

Jo crec que no. Som països diferents.Ells tenen un avantatge i que és que tenen petroli a les seves costes. Però respecte al sobiranisme, Catalunya el que hauria de reflexionar és sobre el fet que tots els estats nous que s’han creat provenen del que podríem dir-ne l’antic l’espai comunista

– El cas Urdangarín és el principi del final de la monarquia?

 És una patacada molt sèria, la monarquia hauria de saber separar aquest cas de la seva pròpia continuïtat.

– L’adéu a les armes d’ETA és definitiu?

Sí.

– La retallada en salut pública l’han afectat personalment?

Sí, però poc, perquè tinc prou salut com per no necessitar-ho gaire.

– Té mútua privada?

No tinc cap mútua privada

– Els seus fills han anat a l’escola pública?

Els meus fills, quan jo vaig ser elegit alcalde de Girona, venien d’una escola privada a Barcelona i quan vam arribar a Girona van anar a una escola pública, la del barri que tocava,  una escola no desitjada, amb ràtios de 1 i-15 alumnes per aula perquè la gent no hi anava.

– Quant temps els dedica als fills ara?

Tant ara com quan eren petits els n’hi he dedicat massa poc pel que ells necessitarien.

– Hi ha algun tema musical que el convidi irrefrenablement a sortir a ballar?

Tinc un sentit del ridícul que m’impedeix sortir a una pista de ball a ballar.

– Un llibre que l’hagi enganxat molt…

Un llibre d’Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la serra, que és una crònica ruralista de principis del segle XX.

– L’últim film que ha vist en català al cinema?

“Pa negre”. 

Un final de pel·lícula?

El final òptim és sempre el de “Casablanca”.

– Quan acabi el seu pas en el Parlament seguirà en política?

Probablement ja no dedicant-m’hi en plenitud professional, però vull continuar sent polític, en el sentit d’instint polític, tota la meva vida.

Senyor Nadal, moltes gràcies.

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

21 gener 2012 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”

SET-CENTS TRENTA-QUATRE

Diari de Girona

Dissabte de la setmana passada es va aixecar un dia fred, com tots aquests darrers dies. Hi havia una gebrada important que esmaltava de blanc els marges i els camps de la rodalia de Girona. Anunciava també un dia clar i net, de sol tebi al migdia. Un bon dia d’hivern.

A primera hora vaig enfilar l’autopista i vaig anar a Maçanet de la Selva per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova nau logística de l’empresa Frit Ravich. Hi vaig arribar poc després de les deu i es veien ja grups nombrosos de persones, famílies senceres, que avançaven cap a la carpa que s’havia preparat amb estufes per esmorzar de manera confortable. Feia goig el moviment i es respirava alegria i optimisme. Només d’arribar vaig trobar la filla d’uns amics de Girona, que fa temps que treballa en aquesta empresa.

Tan bon punt vaig entrar al recinte es veia una gran esplanada, a mig excavar i amb màquines en moviment, espai que ocuparà d’aquí poc més d’un any aquesta nova nau d’emmagatzematge i distribució de les més de vuit-centes referències que comercialitza Frit Ravich, dedicada preferentment a les patates fregides, els fruits secs i els snacks. Judit Viader, directora general, amb un somriure plàcid ens va acompanyar una estona i traspuava optimisme. Vista la gran quantitat de gent que s’anava atansant a l’acte, li vaig preguntar de seguida quantes persones treballaven a l’empresa i amb una precisió automàtica, la Judit Viader va contestar-me: “set-centes trenta-quatre”. Molts dels que assistien a l’acte són comercials que pràcticament mai no paren a la fàbrica i que, fins i tot, tenien ganes de veure-la i ensenyar-la a la família, però naturalment estava tancada i ningú no es volia perdre el moment culminant del dia.

La família Viader, el senyor Josep M. Viader i la seva esposa, Rosa Codina, amb els seus fills Judit i Albert, el seu nét i la seva néta, i la seva jove, esperaven l’arribada del president de la Generalitat i de l’alcalde de Maçanet, que s’havien trobat primer a l’Ajuntament. No paraven de saludar els treballadors i els convidats, amb evident i íntima satisfacció. La Judit mateixa explicaria com, amb cinquanta anys, l’empresa que havia fundat el pare Viader i alguns amics i la incipient fabricació de patates fregides a la ‘patatera’ de l’hort de la casa s’havia acabat convertint amb esforç, dedicació i qualitat en una empresa capdavantera, amb una xarxa comercial molt apreciable, amb mercats en expansió, amb creixement constant, i amb la perspectiva d’una inversió de quinze milions d’euros en la nova nau que dissabte passat començava simbòlicament a construir-se. No va faltar una bossa de patates a l’interior del cilindre que seria dipositat a la primera pedra que es col·locaria després. Judit Viader, Antoni Guinó i Artur Mas van desgranar, en els seus parlaments, l’argument empresarial, municipal i general que els corresponia. L’alcalde no s’estava d’explicar que l’existència de polígons i de serveis preparats i una localització estratègica era una garantia per a l’activitat econòmica, i que la inversió de Frit Ravich era, pels temps que corren, un regal.

Cal reconèixer la valentia, la intel·ligència, l’habilitat, la capacitat, l’equip que s’ha anat construint al voltant d’un pla estratègic ben definit per créixer i assolir nous mercats, amb productes cada cop més definits i elaborats i amb una gamma més competitiva i atractiva. Però l’inici de la construcció del demà, que és el lema que s’havia triat per a simbolitzar tota la importància empresarial de l’acte, no pot fer oblidar el caràcter pioner dels que van començar i la intuïció i el coratge dels constructors dels fonaments que han permès la gran expansió posterior.

Però, a hores d’ara, el que més m’impressiona, el que em sembla del tot remarcable és aquesta xifra que he fet servir com a títol de l’article. Set-cents trenta-quatre treballadors són moltes persones i moltes famílies vinculades directament, i moltes més indirectament, a aquest projecte empresarial, ampliació de la realitat potentíssima que ara ja és. Amb fonaments sòlids, Frit Ravich ha decidit ampliar i créixer, assegurar els mercats, eixamplar horitzons, perfeccionar processos, garantir més i millor servei amb una atenció acuradíssima al client. No són temps fàcils, no circula tant diner com voldríem, no hi ha facilitats de crèdit, el mercat de treball està molt estancat i es fa molt difícil crear nous llocs de treball. En aquestes circumstàncies mantenir-ne prop de vuit-cents en un territori on la dimensió de les empreses no és gran, on tenen més pes en termes de llocs de treball algunes empreses del sector públic que el sector empresarial, el que és realment remarcable és això. Assegurar activitat, ocupació, creació de riquesa, en una població de la Selva que deu la seva vida i la seva activitat a l’entramat empresarial que es localitza en els seus polígons, és també un servei. Només caldria imaginar la diferència que hi hauria entre l’existència o no d’aquesta i moltes altres empreses.

Seguretat, confiança i optimisme són, a hores d’ara, condicions indispensables per construir de manera realista el futur, el demà, perquè és del tot evident que el futur comença ara.

La família Viader-Codina sap l’esforç que representa pagar les nòmines, però sap també que, com la Judit mateixa va dir, un component indispensable del seu projecte empresarial és la bona gent que integra el col·lectiu de treballadors i treballadores de l’empresa.

Estic segur que dissabte a l’hora de dinar es van concedir un descans merescut i devien respirar amb un somriure de satisfacció. Sabent, perquè així els ho ha ensenyat el seu pare, que només l’esforç constant és recompensat.

Tots sabem que ens calen més empreses com aquesta i tots sabem que en diferents sectors n’hi ha unes quantes. Però ara més que mai ens en calen més.

Tornant per l’autopista, el Pirineu mostrava les seves neus precàries. Sé segur que les terres altes respiren un punt de tristesa esperant amb impaciència la neu que no arriba. Després del bany d’optimisme de Maçanet un record realista per a les estacions d’ esquí i el sector del turisme de muntanya que també espera i mereix una ocasió millor.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/20/set-cents-trenta-quatre/542860.html

20 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a SET-CENTS TRENTA-QUATRE

“DE QUINA MANERA PENSA ENDEGAR POLÍTIQUES AMB EL MÓN LOCAL QUE SIGNIFIQUIN DONAR ALS CIUTADANS AQUELLES PRESTACIONS A QUÈ TENEN DRET?”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre la lleialtat institucional amb els ajuntaments i sobre la força política amb què assistirà a la reunió amb el president del Govern de l’Estat

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Senyor president, aquests darrers dies ha rebrotat amb molta força una expressió que a vostè li agrada i utilitza sovint, que és la de la lleialtat institucional. Amb quina lleialtat institucional pensa vostè enfocar la relació amb els ajuntaments de Catalunya per la construcció d’un clima de confiança, d’acord, de pacte, de voluntat compartida de sortida de la crisi i de garantia de la cohesió social?

 I, pel que fa a la seva reunió a Madrid amb el senyor Rajoy, no sé si és una qüestió de lleialtat institucional, amb quina força política pensa vostè anar-se a reunir amb el senyor Rajoy l’1 de febrer quan el senyor Rajoy, en termes estrictament parlamentaris, no el necessita per a res?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Pregunta oportuna, tot i que en són dues, però la primera especialment oportuna perquè avui mateix tinc una reunió precisament amb els responsables dels àmbits locals i municipals de Catalunya i parlarem de futures iniciatives legislatives que s’han de coordinar, concretament, amb aquesta representació institucional del món local. La nostra actitud és absolutament constructiva, absolutament positiva, volem arribar a acords amb ells, volem construir coses junts, és necessari que ho fem perquè els ajuntaments i els municipis són una part essencial de l’arquitectura d’aquest país i, a més a més, són allò que en podríem dir el front office estan just davant de tots els problemes, vostè ho sap molt bé perquè va ser alcalde d’una ciutat com Girona durant moltíssims anys i, per tant, no li he d’explicar res en aquest sentit.

Dit això, sobre el tema del senyor Rajoy, que no té res a veure, suposo, amb la primera part de la pregunta, bé, dir-li que, efectivament, des d’un punt de vista aritmètic no se’ns necessita per a res, nosaltres aquí podríem tenir alguns pactes que tampoc necessitaríem per a res al Grup Socialista i, en canvi, la nostra actitud és que, malgrat això, amb el Grup Socialista hi volem tenir un diàleg constructiu per intentar arribar a acords de país.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Celebro, president, que avui tingui una reunió amb els responsables del món local i espero que en surti alguna cosa positiva. Sabem que les urgències del món local, que són les de la gent, aquest front office és la primera trinxera, la relació de l’Administració local amb els ciutadans són les urgències dels ciutadans, tenen problemes i diuen «què està fent el Govern per ajudar el meu ajuntament per sortir de la crisi». I els ajuntament estan dient «home, no ens paguen les escoles bressol, ens retallen les aportacions a les escoles bressol, ens retallen el menjador escolar, ens retallen el transport escolar, no ens paguen la Llei de barris, no convoquen la Llei de barris, ens retallen les prestacions del transport públic, no ens paguen la depuració d’aigües residuals i aigua potable, doncs, què estem fent?»

I el que jo li demano, senyor president, és justament això, de quina manera, i transcendint el que podríem dir-ne l’anunci d’un equip de treball que ha d’acabar formulant d’aquí a un any, un any i mig, un parell de lleis sobre el món local, la Llei de governs locals i la Llei d’hisendes locals, de quina manera pensa vostè enfocar de forma immediata el pagament d’allò que es deu als ajuntaments, la resposta en positiu d’aquelles qüestions que afecten el conjunt de la ciutadania i de quina manera pensa endegar polítiques acordades amb el món local que signifiquin donar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya aquelles prestacions a què tenen dret. Són drets que han adquirit amb el pas del temps pels quals havien lluitat, que ara finalment han aconseguit, i que dóna la impressió que ha arribat un Govern, en part amb l’excusa de la crisi, que diu: «Allò que havies aconseguit d’una forma tan dura amb el teu combat per les llibertats i pels drets socials, allò que et donaven amb una mà ara t’ho prenc amb una altra.» Faci aquesta reflexió i, naturalment, queda oberta la possibilitat de grans pactes de país, veurem, què donen de si les converses que tindrem d’aquí a uns dies.

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Efectivament, vostè té raó quan diu que la Generalitat deu diners, deu diners a gent diferent i també al món local, també a les administracions locals. Això és exactament així. No és el primer cop que això passa, ja passava també abans, però ara segurament passa amb més intensitat perquè estem en un procés d’ajustament dur, fins i tot molt dur, i per una altra cosa que a vegades no es té prou en compte, perquè aquests darrers mesos els mercats financers estaven tancats. Quan la Generalitat anava a algun lloc a demanar crèdit, no perquè fos la Generalitat sinó que simplement no n’hi havia, però no n’hi havia per la Generalitat i per molta altra gent, i quan estats independents o teòricament independents anaven a emetre obligacions les havien de pagar a uns preus altíssims. Des de fa ja molts anys no s’havia vist una situació així. No podem oblidar quines són les circumstàncies que ens envolten perquè sinó ens faríem trampes al solitari.

Aleshores, dit això, tot el que va passar ahir a Madrid té sentit en aquesta línia que vostè reclama, si es compleix, que és el que espero que passarà, que es complirà. Si a Madrid s’organitza un sistema que hi hagi una millor tresoreria pel conjunt de les administracions públiques de l’Estat, doncs, miri, podrem pagar millor als ajuntaments, podrem pagar millor als proveïdors, podrem pagar millor a les empreses, podrem pagar millor als centres concertats de tota mena, podrem pagar millor les nòmines de la funció pública, que això és el que volem.

 

Si voleu veure el vídeo cliqueu aquí.

 

 

18 gener 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “DE QUINA MANERA PENSA ENDEGAR POLÍTIQUES AMB EL MÓN LOCAL QUE SIGNIFIQUIN DONAR ALS CIUTADANS AQUELLES PRESTACIONS A QUÈ TENEN DRET?”