L’HOMES DELS NASSOS

El Punt Avui

Avui és el darrer dia de l’any. Un dia especial, sembla. Tant que sortirem tots a buscar pel paisatge urbà l’home dels nassos. L’home o la dona. Aquell que avui té tants nassos com dies té l’any. No és ben bé el mateix que endevinar el color del cavall blanc de Sant Jaume que, com es veu, és blanc. Però sí que estem dient que sortirem a buscar aquell home o dona, que som tots els humans, que avui té tants nassos “com dies té (li queden a ) l’any”.

 Tots hem sentit, un dia o altre, un any o altre, l’esgarrifança, la petita tremolor emocionada del misteri que envolta aquests dies. Un misteri que s’alimenta en la tradició i que des de fa segles ha intentat crear al voltant d’aquest temps d’hiverns crus, en el nostre hemisferi, esclar, un clima de recolliment i de reflexió, de celebració, de menges extraordinàries que no es repetirien la resta de l’any, llevat d’algunes celebracions molt singulars. Associem un concepte limitat, i afectat diria Modest Prats, de felicitat a aquests dies que no ens poden sostreure de la realitat quotidiana i del pas inexorable de les estacions primer, i del calendari litúrgic més endavant.

El món no s’atura i el temps tampoc. Potser ens ho sembla. Però la realitat és tossuda i ens desmenteix a cada instant. No hi ha cançó que aturi el rellotge, ni voluntat que pugui doblegar el temps. Però és veritat que el dia, les hores, els minuts, els segons, el calendari o els sistemes de mesures són una convenció establerta pels mateixos humans per mirar de posar contorns, límits a la realitat i intentar mesurar-la i d’aquesta manera administrar-la millor. Però la convenció mateixa té les seves excepcions, residuals o no gens, de civilitzacions que tenen el seu propi còmput del temps o de les coses. Resulta que així ens entenem millor.

Però també és veritat que aquests dies festius del pas de l’any, entre Nadal i Reis a la nostra civilització, semblen venir acompanyats d’un alentiment del temps. Les coses passen més a poc a poc o, fins i tot, ens fem una idea estranya que passen menys coses.

Torno a insistir que malgrat els canvis de ritme, el món no s’atura i cada dia passen moltes coses, la gent viu i sobreviu, neix i mor, menja molt o poc i dorm també molt o poc. Les injustícies no s’aturen perquè sigui Nadal i les guerres tampoc. No és veritat que la violència sigui menys violència aquests dies; com tampoc no és gens veritat que la crisi pugui dissimular-se perquè hagin arribat uns dies que es revesteixen de lluminàries diverses i d’aparadors rutilants.

L’exercici de llegir la premsa escrita aquests dies és especialment alliçonador. Tot sembla més flonjo, més espaiat, menys atapeït i precipitat. Breus al llarg de l’any s’estiren i esdevenen articles de fons, temes tractats amb més capacitat analítica, amb més informació. Descobrim una altra manera d’encarar la realitat. Llegim com vivim aquests dies.

Però, fet i fet, és un miratge, com l’home dels nassos, que no trobarem si no és mirant-nos a nosaltres mateixos al mirall. Tornaran l’atabalament, les agendes que no ens empassem, els horaris impossibles, els dinars a corre-cuita, les nits curtes, les matinades fosques esperant que el dia s’allargui. Tornarem a viure portats pel cavall alat del frenesí quotidià. Fins que un dia el cos mateix avisa. La màquina falla. Algun ressort no funciona. Aquesta meravella insondable que és el cos humà i tot el que representa acostuma a  avisar. I quan l’avís és seriós, la consciència mateixa de la gravetat comporta un canvi de les maneres d’actuar dels humans. De cop tot es relativitza. La visió més o menys tràgica del fet mateix de la precarietat de la vida porta molta gent a conversions.

Gent que fuma deixa de fumar, gent grassa s’aprima, gent que mai no fa res es posa a caminar cada dia una mica, gent que fins ara corria tot el dia administra millor el seu temps. Fins i tot, molta gent que normalment no s’atura a pensar, pensa. L’ànima humana descobreix de cop uns mecanismes de defensa que havien romàs del tot desactivats durant anys. Hi ha, de sobte, com una recuperació de la dimensió humana de les persones, els sentiments i les emocions es fan més evidents i traspuen pels ulls i les mirades de persones que fins aquell moment s’havien mostrat duríssimes i impenetrables.

Si aquesta és la dimensió real del temps nou que anuncia el Nadal m’hi apunto de forma entusiasta perquè sé segur que no ens serà difícil de recuperar valors, formes de relació social, enfocaments de la vida col·lectiva i comunitària que es deixin impregnar d’aquesta nova convenció temporal. No haurem de córrer com desesperats per arribar esbufegant al mateix lloc que busquem.

Fins i tot és possible que siguem tots capaços d’abandonar la frivolitat primària, la superficialitat inútil, de molts enfocaments que amortitzen les coses d’un dia per altre sense temps a una digestió imprescindible.

La nostra societat necessita saber fer una reflexió aprofundida sobre els canvis del món contemporani, sobre les aportacions de les noves tecnologies, sobre una nova dimensió del coneixement. Però ni tot el coneixement acumulat en una immensa base de dades en el núvol no ens estalvia de reconèixer que  aquest coneixement no és gratuït, i que és el conjunt de la dimensió humana que l’ha fet possible. Les màquines són cada cop més perfectes, però cap no ho és tant com el cos humà i el conjunt de les seves cèl·lules i només aquest les pot alimentar.

Vet aquí doncs que sortiré ara fins la Rambla de Girona i miraré si al pont de les Peixateries Velles hi trobo l’home dels nassos que hi anava a buscar de petit. És un dia fred però esplèndid, i la ciutat retalla el seu perfil amb la netedat de les arestes dels cristalls invisibles del gebre de la matinada. Ens prendrem tot el temps per buscar tot l’any que ve l’home dels nassos i per mirar tranquil·lament els dies i la gent.

 

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/490953-lhome-dels-nassos.html

 

GABRIEL ROURA I GÜIBAS (1932-2008)

Diari de Girona

L’Institut d’Estudis Gironins acaba de publicar un volum de pes. És el volum cinquanta-dos corresponent a l’any 2011 i s’ofereix com a Miscel·lània  d’homenatge a Gabriel Roura i Güibas. Avui no comentaré el contingut d’aquest volum que, com indica el seu mateix títol, és de caràcter miscel·lani, s’organitza cronològicament per les etapes de la història i recull un conjunt ampli i interessant de treballs de dictats a Mn. Gabriel Roura per part d’amics, companys i deixebles. Només dir que amb les aportacions que cada any publiquen els Annals anem avançant cap al millor coneixement de la història de les terres de Girona i anem coneixent aportacions i novetats sobre les principals qüestions de la nostra peripècia comunitària.

Vull, en canvi, referir-me a la persona i a la biografia de l’homenatjat, tot subratllant que el mateix volum l’encapçalen dos treballs de caràcter biobibliogràfic sobre Mn. Roura. D’una banda, l’article de Joan Villar Torrent, “Mn. Gabriel Roura i Güibas (1932-2008), canonge arxiver de la catedral de Girona”, i el d’Isabel Juncosa Ginestà “Bibliografia de Gabriel Roura i Güibas (1932-2008)”. Cal dir, així mateix, que en aquest mateix volum es publica un darrer treball inèdit de Mn. Roura, un petit article pòstum, dedicat a la figura de Dalmau de Raset.

Si ens fixem en la bibliografia cal destacar nombrosos treballs relacionats amb la Catedral de Girona, amb l’edició de col·leccions documentals, amb diferents aspectes de la història de l’església de Girona i amb el repàs d’alguns monuments i les seves singularitats. Cal destacar, en aquest sentit, els articles que amb caràcter biogràfic i d’homenatge va dedicar a mossèn Jaume Marquès Casanovas l’arxiver, antecessor seu, i a les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda; principalment aquest darrer perquè aclareix de manera concloent que es tracta efectivament del sepulcre de la gran comtessa Ermessenda i no de Mafalda, com en algun moments s’havia dit. I, molt especialment, les seves aportacions a edicions de facsímils del llibre del Beat de Lièbana de la Catedral o del Martirologi d’Usuard. El seu coneixement li va permetre també fer aportacions generalistes i de síntesi, la més important de les quals el llibre Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes, del 785 a l’any 1000 (Girona,1988), dins de la Història de Girona editada conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació. No cal dir que guardo un record molt singular i afectuós de la seva col·laboració en el llibre que vam dedicar a la Catedral de Girona l’any 2002, en una edició de l’editorial Lunwerg.

Però més enllà dels seus treballs científics i acadèmics, m’interessa ara destacar el perfil biogràfic, el rostre humà d’una persona que vaig tenir d’alumne i que com en molts altres casos va superar el mestre en els temes de la seva especialitat que, com la paleografia i la història de l’Església, van ser finalment el seu camp de treball un cop acabada la carrera. Tant que a partir de 1977 va ensenyar al Col·legi Universitari de Girona i, més endavant, també al Departament d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, des de 1975 va començar la seva tasca d’arxiver primer a l’arxiu diocesà, després (1977) a l’arxiu de la Catedral i de 1981 endavant, un cop traspassat Mn. Marquès, com a arxiver de la Catedral.

Aquest vessant no va ser mai incompatible amb la seva tasca pastoral que estrenà a Llagostera (1955), va continuar a la parròquia del Carme (1958), a Sarrià de Ter des de 1965, Colera de 1882 a 1890 fins que fou elegit president del capítol de la Catedral el 23 d’abril de 1990, càrrec que va mantenir  fins el 2006. La notícia de la seva mort sobtada el 26 de febrer de 2008 va deixar una empremta de tristesa, emoció i trasbals.

No puc donar detalls del seu pas per les parròquies on va innovar i renovar els mètodes pastorals i va introduir casals i colònies com un camí per incorporar els infants i els adolescents a les tasques parroquials. Sí que puc explicar més de prop que era un home afable, contingut i discret, amb un punt d’elegància vestia sovint amb corbata i en els dies d’hivern no deixava l’abric i un barret. Li agradava la conversa i la tertúlia al voltant d’una taula, el futbol i el ciclisme, amb una afició especial al Tour, que va heretar del seu pare i procurava donar a la Catedral la dimensió social i cultural que es correspon al primer temple de la ciutat i de la diòcesi. Exercia la presidència del Capítol amb afany de donar projecció a la Catedral cap enfora i cap endins, per interès pastoral, litúrgic i cultural. Li agradava viatjar, anar a visitar els amics que havia deixat arreu i trobar-se amb les persones que havia conegut i vivien en d’altres països.

És en aquesta etapa, més directament vinculada a la Catedral, que es relaciona amb les tradicions i les celebracions ciutadanes i exerceix de consiliari de confraries i entitats d’una gran dimensió ciutadana. Per tots aquests motius li agradava que els gironins truquessin a la porta de la Catedral per casar-se o batejar els seus fills, i donar també, així, al temple, més enllà de les grans solemnitats, l’oportunitat de ser vist i gaudit per molts ciutadans que d’una altra manera potser no s’hi haurien acostat mai.

El recull que suscita aquest article és un reconeixement a la trajectòria d’un capellà il·lustrat que, nascut a l’Empordà i amb profundes arrels figuerenques, va deixar la seva petjada per les parròquies de la diòcesi i finalment a la ciutat de Girona. Del record d’en Gabriel Roura ens queda una gran recança, un pòsit de tristesa, la gran satisfacció de tota la feina feta i la constatació que ja no va poder veure les darreres novetats de la nostra Catedral.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/23/gabriel-roura-guibas-1932—2008/538083.html

“ESTIC SOSPESANT TORNAR-ME A PRESENTAR A PRIMER SECRETARI”

Entrevista al Diari de Girona

Jesús Badenes

Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.

Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?

El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.

En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?

Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.

El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?

La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.

Quin balanç fa per la delegació de Girona?

Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.

El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?

No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.

Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?

No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.

En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?

Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.

En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.

La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.

Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?

Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.

 

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/portada/2011/12/21/sospesant-tornar-me-presentar-secretari/537724.html

“PRIMER LES PERSONES, DESPRÉS CATALUNYA I FINALMENT LES POLÍTIQUES PER A CATALUNYA I PER A LES PERSONES”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre què pensa fer, com i amb qui en la tercera fase de la legislatura

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política, i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, senyora presidenta. Molt honorable president, parlant de la investidura –de la de fa un any– vostè deu recordar perfectament aquella conversa que vam tenir poca estona abans de la investidura, perquè vostè deia: «Aquesta legislatura tindrà tres fases, d’ara, desembre 2010 fins a les eleccions municipals; de les eleccions municipals fins a les eleccions generals; i a partir de les eleccions generals.» Ja hi som, ja hi ha un nou president del Govern d’Espanya, hem arribat a la tercera fase.

Què pensa fer, com ho pensa fer i amb qui ho pensa fer?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Doncs miri, què pensem fer? Llegeixi’s els pressupostos de l’any 2012 i entendrà què és el que hem de fer en aquest moment tan complicat.

Com ho pensem fer? Doncs amb rigor, serietat, sentit de la responsabilitat, dient la veritat, no enganyant la gent i afrontant les circumstàncies, per dures que siguin, amb el màxim coratge i procurant, a més a més, exercir lideratge, i convertir Catalunya en un exemple dels bons.

I amb qui? Amb tothom que hi vulgui col·laborar.

La presidenta

Per respondre té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Miri, president. De fet vostè ahir va dir una cosa que transcendeix la investidura del senyor Rajoy i fins i tot transcendeix els pressupostos de la Generalitat que ahir va presentar el conseller Mas-Colell. Va dir que Catalunya viu un moment molt greu, crític, el més crític dels últims 25 anys. Vol dir fins i tot que passat un any de govern seu des d’aquella investidura estem pitjor ara que fa un any.

Planteja la qüestió i diu: «Reclamo consensos. Parlo a tothom i a tothom igual, i que s’hi apunti qui vulgui al consens sense rectificacions.» Proposa adhesions, no proposa consensos. I si reclama consensos però no proposa rectificacions és molt difícil que no torni a passar allò que ha passat tot aquest any, que és que ha anat fent la viu-viu de mala manera i ha alimentat una política de retallades indiscriminades que no han satisfet a ningú i que han fet molt de mal a les persones que viuen a Catalunya. I en aquest sentit, senyor president, el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, Pere Navarro –que ens acompanya a la tribuna– diumenge li va estendre la ma i li va dir: «Escolti, podem parlar de tot, i podem parlar-ne amb profunditat si abordem una agenda política que ho abordi tot, que posi, no Catalunya o no només Catalunya, als catalans i les catalans per davant, i que doni confiança als ciutadans que ara no ens veuen perquè estan treballant, i que doni esperança als ciutadans que ara potser ens veuen perquè no tenen feina.»

Primer les persones, després Catalunya i finalment les polítiques per a Catalunya i per a les persones.

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Bé, efectivament, ahir vaig fer un comentari sobre la situació crítica que viu el país, suposo que vostès comparteixen que això és així, vostès aleshores ho aprofiten dient «Això està pitjor i per tant és culpa de la Generalitat de Catalunya, de l’actual Govern», més o menys ha dit això. Jo, com que estem a prop de Nadal, li contestaré de la manera més amable possible. Ja li admeto que segurament el Govern no totes, totes les decisions, jo li puc admetre que hi ha hagut marges d’errors per la rapidesa amb què hem hagut de prendre algunes decisions, i no jutjo res més, ho deixo aquí.

Segon, crec que hem fet una feina important durant aquest any de redreçament d’algunes coses, deixi-m’ho dir d’aquesta manera, amb més o menys èxit, però crec que això ha estat així.

Tercer, aquesta feina continuarà, perquè el rumb el tenim establert, sabem on volem anar i sabem que hem d’aixecar aquest país, però que això no es farà sense sacrificis i sense esforços col·lectius. I jo crec que això també ho saben vostès.

Aleshores, dit això, vostè deia: «home, estem pitjor»; el context general està pitjor, Europa ha anat a pitjor, Espanya està pitjor i el món, desgraciadament, està pitjor, i nosaltres formem part de tot això. I dintre d’això, no hem de fer-ho servir d’excusa, sinó d’al·licient per nosaltres intentar destacar una mica més per sobre dels altres.

Dit això, jo agraeixo totes les mostres que hi hagi de voluntat de consens, ens trobaran parlant de tot això. Amb vostès i amb els altres grups que també ens ofereixen aquest tipus de diàleg i de consens. No anem amb idees preconcebudes definitives, el diàleg hi pot ser i el consens també, però jo només els demano una cosa: que no ens fem trampes al solitari. Aquest any 2012 Catalunya ha de sortir dient: «complim l’1,3 per cent perquè és la norma europea», i ara ho hem de fer. I això requereix un gran esforç. I requereix parlar clar i requereix prendre decisions molt complicades que no agradaran a tothom.

Si vostès aquesta norma, aquest codi el poden complir, sabent que això no agradarà a tothom, es pot parlar de moltes coses amb vostès i amb altres grups de la cambra.

“MAI NINGÚ NO HA ESCRIT RES PER MI QUE HAGI SIGNAT JO”

Entrevista al programa “Via lliure” de RAC1, secció “Desemmascarem els polítics”

 

Podeu escoltar-la sencera:  http://rac1.org/vialliure?s=joaquim+nadal