Joaquim Nadal i Farreras

“I SI VOL, PARLEM DEL PRESSUPOST PERÒ AMB DUES LÍNIES VERMELLES: COHESIÓ SOCIAL I REACTIVACIÓ ECONÒMICA”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre l’incompliment de l’acord interprofessional signat amb els sindicats i la patronal

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat, fa molt pocs dies, vostè va rebre el Palau de la Generalitat representants dels sindicats i de la patronal i va assistir a la signatura d’un acord de concertació, de l’acord interprofessional, que vostè mateix va qualificar de molt positiu, d’un exemple a seguir i d’una mostra de lideratge de Catalunya. Si és veritat això que vostè diu que pensa, com és que vostè no segueix el mateix camí de l’acord al qual va assistir?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Disculpi’m, senyor Nadal, però acabo d’entendre del tot la pregunta, no? No, suposo que vostè es deu referir…, vaja, m’ha d’explicar exactament a què es refereix, perquè jo penso que el Govern, aquest mateix model de concertació l’està seguint. Si vostè em diu amb què no, o amb què vostè considera que no, intentaré respondre-li amb més exactitud.

La presidenta

Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Sí. Vostè, si fes examen de consciència, que potser no en deu fer prendria nota de què és allò en el que efectivament no està fent cas d’aquesta línia de concertació. Però li faré una mica de memòria: vostè ha abandonat… –vostè i el seu Govern–, han abandonat absolutament l’acord estratègic. Vostè i el seu Govern no han fet res –res vol dir res de res de res– per complir aquell programa de mínims que va sortir de la cimera anticrisi. Vostè ara, més enllà dels plans d’ajustos que hem estat comentant avui mateix en altres respostes a preguntes d’altres dirigents polítics, presenta un nou pla d’ajustos i enfoca, per primera vegada, un programa d’ingressos, al qual nosaltres li insistíem l’any passat: no abandoni els ingressos i sobretot una determinada fiscalitat progressiva. I aborda els ingressos d’una determinada manera, que no és progressiva, que és lineal, que afecta a taxes i preus públics i que no intenta de cap de les maneres fer que paguin els qui més tenen. I, per altra banda, en aquell esbós que ens va fer la setmana passada, just quaranta-vuit hores després de les eleccions, vostè anuncia un conjunt de mesures i del conjunt de mesures en el marc del pressupost no en situa ni una –ni una– lligada amb la reactivació econòmica. I els experts avui ja han dit, l’un darrere l’altre, de moltes maneres diferents: només amb retallades no sortirem de la crisi, perquè retallada sobre retallada crea asfíxia.

I, si vol, senyor president, parlem del pressupost. Parlem-ne en els termes que vostè vulgui. Però parlem-ne amb dues línies vermelles, sense restriccions: cohesió social i reactivació econòmica. Si vol anar per aquí podem parlar, si no ja sabem quina és la línia que ha triat i que no és la nostra.

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, deixi’m dir-li amb tota la cordialitat –si m’ho permet– que no és cert que nosaltres haguem abandonat l’acord estratègic –no és veritat– i tampoc és veritat que no estiguem aplicant les decisions de la cimera que es va fer al mes de març des d’un punt de vista econòmic. No és cert, simplement. Vostè pot dir-ho així però nosaltres hi estem treballant cada dia, cada setmana i cada més. A partir d’aquí les matèries òbviament són opinables.

Després em diu d’aquest segon pla d’ajustos, d’austeritat, que entrem per la via dels ingressos, i aleshores em diu: «Però això no és progressiu.» N’hi ha alguns que sí i d’altres que no. Abans li he posat en exemple al senyor Herrera. Jo vaig dir, el primer tema que vaig anunciar és que si hi ha impost de patrimoni s’aplicarà l’impost de patrimoni. Hi haurà autonomies que no l’aplicaran –hi haurà autonomies que no l’aplicaran– que el bonificaran. I algunes li anuncio que el bonificaran al 100 per cent, probablement. Catalunya no, sóc conscient perfectament de la situació que estem passant i sé que les càrregues i els sacrificis s’han de distribuir correctament, homogèniament i equitativament en el conjunt de la societat.

Ara, només amb l’impost de patrimoni no ens en sortim del problema que tenim, i vostè ho sap perfectament. I si no podem seguir retallant –com vostès diuen sempre– serveis públics, perquè és veritat que després de l’esforç que s’ha fet al 2011 hem d’anar amb compte amb com seguim en aquesta política de reducció de despesa especialment en alguns àmbits, doncs d’alguna manera hem d’ajustar-ho tot plegat, i una de les maneres d’ajustar-ho és demanant algun sacrifici a gent que moltes vegades té la feina assegurada, que és la gent que està a la funció pública, i segon, doncs obtenir una sèrie d’ingressos més grans. I no em digui que alguns d’ells no són progressius perquè ho estem fent amb tota la cura possible. Quan s’està pujant el cànon de l’aigua es fa d’una manera que les persones que consumeixen menys aigua o que tenen menys renda no tinguin increments. Això és progressiu i és equitatiu.

I amb les polítiques de matrícules universitàries exactament el mateix. Es fa un programa de beques, s’apugen les matrícules, és veritat, s’havia de fer, vostès ho saben, però al mateix temps vam fer un programa de beques potent perquè aquella gent que no té recursos per anar a la universitat puguin tenir una beca per estudiar-hi, en funció de les seves capacitats i no dels seus diners. Això també és progressivitat.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

30 Novembre 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “I SI VOL, PARLEM DEL PRESSUPOST PERÒ AMB DUES LÍNIES VERMELLES: COHESIÓ SOCIAL I REACTIVACIÓ ECONÒMICA”

LLAURAR I SEMBRAR

L’Avenç núm. 374, desembre de 2011

En ocasió de la publicació de les Homilies de Medinyà de Modest Prats

El lector de L’Avenç coneix la profunda humanitat de mossèn Modest Prats a través, sobretot, de l’entrevista que li féu en Josep M. Muñoz.

En Modest és un home poc donat a escriure per publicar. Ha parlat i ha escrit molt, però n’ha fet sempre eina de la paraula viva. Les publicacions d’en Modest han anat arribant una mica per decantament, per una tria i selecció feta pel pas del temps, dels anys, de les estacions, del calendari litúrgic, i la col·laboració dels deixebles i dels amics. És, sobretot, el cas de les Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, en una edició a cura de Francesc Feliu (Girona, CCG, 2009).

I és també, ara, el cas d’aquestes Homilies de Medinyà, que ha estampat l’editorial Empúries (Barcelona, 2011) amb la tria de Salomó Marquès, la col·laboració de Josep M. Fonalleras i l’impuls decidit i amistós de Xavier Folch.

Cal dir, però, que existeix una excepció notable, la Història de la llengua catalana, que Josep M. Nadal i Modest Prats van publicar a Edicions 62 en dos volums, Dels inicis al segle XV (Barcelona, 1982) i El segle XV  (Barcelona, 1996). Nadal i Prats es tancaven dies i dies a casa d’aquest darrer “a fer llibre”, i durant uns quants estius desmentien la idea afirmada més amunt que en Modest escrivia poc per publicar.

La publicació de les Homilies ha resultat un esdeveniment una mica insòlit, d’interès, d’amistat, de solidaritat, d’entusiasme per l’obra d’en Modest Prats. El ressò mediàtic i de crítica ha desbordat les previsions. Per a molts ha resultat un descobriment. La confirmació, cas a cas, de la intuïció de l’editor Xavier Folch fa una colla d’anys quan reconeixia en el mossèn de Medinyà “un orador inigualable”, i pensava a aplegar alguna de les seves intervencions: “M’imaginava un llibre essencialment literari”. I l’editor conclou que un cop editat i difós el llibre,  ja pot certificar que des d’ara Modest Prats exercirà “el seu mestratge no sols religiós, cívic i intel·lectual sinó també literari”.

Però és evident que no hi ha només literatura en aquest llibre. Les intervencions de caire més directament eclesial assenyalen un camí inconfusible d’exigència, espiritualitat i catalanitat per a l’Església; una línia de compromís cívic i àdhuc nacional i patriòtic. L’atenta lectura dels sermons ens acosta a una lectura eficaç, culta i realista, alhora, dels textos sagrats, i la capacitat de situar el seu contingut en el context més immediat dels país, la seva història i la seva gent. Les admonicions als bisbes de la Tarraconense en el Concili provincial de 1995, alertant del perill de la subordinació, la lectura atenta dels resultats i dels compromisos que es desprenien del Concili Vaticà II ens recorden la sempre permanent doble dimensió d’en Modest Prats: el seu ministeri pastoral i el seu magisteri acadèmic i cívic; només que per molt que ens hi esforcem no trobarem una línia que ho faci destriable i permeti separar-ho en dos móns complementaris. Són móns indestriables que conviuen  simultàniament i de forma interdependent.

Però és veritat que més enllà dels textos de la més estricta predicació, que ara transcendeixen el seu caràcter oral i queden fixats per sempre, el llibre conté unes parts molt singulars al principi i al final.

En l’arrencada, textos d’evocació, en els quals lliga la vida, la família, la memòria, el poble, el país, la descoberta, el compromís i la regeneració del país. Els dies que més l’han marcat: el dia que va néixer i el dia que va ser ordenat sacerdot. Entremig, la mort del pare, Baldiri Prats; la companyia amatent de la mare, Enriqueta Domingo, originària d’Arànser, i de l’avi,  Cebrià Prats; l’arribada als deu anys a Girona per entrar al Seminari; la ciutat boirosa el caminar lent i feixuc de la mare amb un matalàs a l’esquena, i el compte enrere a la casa missió de Banyoles per a l’ordenació amb l’“oració de les mans”, que ha desvetllat l’interès periodístic d’Imma Merino i ha fet dir a Narcís Comadira que aquesta oració situa Prats al nivell d’alguns poemes de Charles Peguy.

I per tancar el volum, un dietari de l’any vuitanta, de poc més d’un mes, on intenta fixar la memòria de l’avi Cebrià i del món que ell representava, i que aquell any que hagués fet cent anys era un món a punt de desaparèixer de la realitat i de la memòria definitivament. És, segurament, en aquest dietari on Prats s’expressa amb la forma literària més depurada, amb el llenguatge més exacte i amb una càrrega narrativa molt potent que fixa les persones, els paisatges, els moments, les circumstàncies i els diàlegs amb una precisió envejables i una capacitat d’evocació d’una frescor creativa total.

Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras han dedicat a Prats el llibret Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. (Barcelona, Associació Rosa Sensat i mestres 68, 2010). Aquí, Marquès explica que “El seu pare Baldiri Prats va ser un dels castellonencs assassinats pels grups violents els primers mesos de la guerra; tenia vint-i cinc anys. El van afusellar a Montcada el 3 de desembre”. Prats tenia tres mesos i va viure amb la mare i l’avi que van tirar la casa endavant ella fent de telefonista a Castelló d’Empúries i l’avi continuant la feina i la tradició de la família de ferrers que eren i vivien a “Cal Ferrer de les Alegries”.

Modest Prats reprèn aquest tema en la ja esmentada “Oració de les mans”: “Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades, un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar, esbardellat el crani per les bales”, i hi torna amb el sermó predicat el mes de maig de 1975 a l’església del Carme de Girona, a tocar de l’edifici que havia fet de presó, ”A favor de l’abolició de la pena de mort”: “Ja ho sabem que aquí, al nostre país, aquesta lluita és particularment difícil, perquè vivim en una situació construïda sobre morts i execucions. Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d’un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstància lluito per l’abolició de la pena de mort  i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d’una fe que, sota l’impuls de l’Esperit, em porta a dir a Déu: Pare  Nostre”.

A l’homilia pel funeral de la seva mare (15 de gener de 2004), viu encara el record del Nadal, Prats recorda com la banalització de la paraula felicitats el molesta tant i més cada dia, incloses les raons filològiques, perquè “en aquesta vida podem,  fer, molt escadusserament, un tast de la felicitat”. “És en l’esperança que la meva mare ja ha arribat a la plena felicitat que avui ens hem reunit aquí per celebrar la nostra fe”. Aquesta referència lliga, i tanca el cercle de l’emoció continguda, de la profunda tendresa, del descobriment del paisatge, sobretot les nits d’hivern: “I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”

Un amic d’en Modest quan es va assabentar que la memòria li començava a flaquejar, que la mateixa malaltia d’en Pasqual Maragall, el començava a assetjar, va dir-me un dia: “Déu no existeix perquè si existís no hauria permès que en Modest perdés la memòria, per què no li ha fet perdre un braç o una cama?” La grandesa del personatge que traspúa per tots aquests textos i per tots aquests sermons, de ministre i de mestre, és que en la solidesa de les seves conviccions, aquesta com d’altres proves igual o més dures potser serien  per a ell l’evidència de tot el contrari.

 

PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/374/l_opinio/bitllets/llaurar_i_sembrar

29 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LLAURAR I SEMBRAR

“EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

Entrevista al Punt Avui

Joan Trillas

“En unes circumstàncies concretes com aquestes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança”

“No vull que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica”

“Sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària”

 

Joaquim Nadal, ahir al matí, a la plaça de les Castanyes, de Girona, abans de l’entrevista.

Foto: MANEL LLADÓ.

“Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent i fer autocrítica”
 
Nadal va arribar ahir a les deu en punt del matí al bar Artusi, a la plaça de les Castanyes de Girona, amb el posat pausat d’aquell que sembla que ja fa hores que ha fet tots els deures. Pren un tallat i, seguidament, i sense complexos, passa a fer-me una reflexió, entre la lliçó i la sinceritat, d’autocrítica política, en què no deixa cap cantonada sense analitzar. Moments difícils per als socialistes, que Nadal, primer secretari del PSC de les comarques gironines, valora, però sense llançar la tovallola i amb la voluntat que el PSC torni a ser el pal de paller de catalanisme d’esquerres.

Com analitza la davallada que ha tingut el PSC?

Som la segona força política a Girona i això ens representa haver perdut el 50% dels vots que havíem tingut fa quatre anys. És cert que aquell resultat, amb 3 diputats a Girona i 25 a Catalunya, segurament estava primat pel vot de la por al PP, que aquesta vegada no ha existit.

La pèrdua de vots, aquest 50% que diu, cap on ha anat?

Creiem que aquesta vegada hem perdut vots cap a l’abstenció, segurament els que més. Gent que és socialista de convicció però que entre haver de votar els socialistes, tal com ens presentàvem ara, o quedar-se a casa, ha escollit això darrer. Hi ha hagut un vot en blanc que per no esperat ha deixat de ser sorprenent, pel que fa a l’entitat. Alguns vots han anat cap a CiU; d’altres, cap al PP, i alguns, potser més, cap a ICV. Aquesta vegada el PSC, tant a Girona com a Catalunya, ha perdut vots en totes direccions. Potser perquè ara fa quatre anys n’havíem guanyat de totes direccions.

Quines creu que són les causes perquè n’hagin perdut?

De tot tipus. Internes, amb processos mal acabats: la interinitat, el retrocés en les autonòmiques i les municipals, un cansament històric arran de l’excessiva concentració de poder i les inèrcies que això havia comportat… També he arribat a pensar que l’excés de responsabilitats polítiques ens ha portat cap a una actitud excessivament responsable i que, per tant, ens hem contingut més del compte per tal potenciar la responsabilitat institucional per sobre de la coherència política. Respostes liberals a una crisi econòmica brutal, que ens converteixen en un fotocòpia dels liberals que les apliquen. Desdibuixament del projecte a tots els nivells: lideratges diluïts en molts aspectes i candidatures controvertides, el fracàs de les polítiques del PSOE, pel que fa afrontar la crisi, i les dificultats del PSC per tenir veu i perfils propis. També el desplaçament de l’eix de la política catalana cap a opcions més sobiranistes des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut.

Veig un Joaquim Nadal molt autocrític i molt sincer.

Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent. I a més de fer autocrítica de mi mateix, que també, la faig de l’espai socialista. Em pregunto què penso jo i no vull enganyar-me a mi mateix. Començo des de dins i vaig cap enfora. I situo en últim extrem la brutalitat de la crisi econòmica que castiga els que governen. No vull tampoc que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica. També és cert que si haguéssim reconegut la crisi i haguéssim parlat amb sinceritat als socialistes no ens hagués anat tant malament.

I la traducció?

En unes circumstàncies concretes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança. Ara bé: a Girona 65.000 persones ens han votat i a tot Catalunya, 920.000. I no voldria que totes aquestes persones es pensessin que les abandonem. Ben al contrari: volem tornar a ser el milió i mig perquè molta gent confia en els ideals socialdemòcrates que representem.

Com es planteja el congrés?

La urgència màxima és acabar aquest any llarg de previsió congressual. El més urgent és tenir nova executiva i primer secretari. Jo sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària.

La pau del veterà
 
Nadal va anar desgranant ahir, i sense complexos, una visió de la situació actual del partit que aboca a pensar en la necessitat de fer servir l’autocrítica com a instrument intel·lectual per avançar. Joaquim Nadal, home de caràcter fort –diuen que a vegades massa i tot– sembla que això ho té clar.
 

27 Novembre 2011 Posted by | El Punt Avui, Premsa escrita | , , | Comentaris tancats a “EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

JULI ESTEBAN I NOGUERA

Diari de Girona

Aquest migdia serà investit doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya l’arquitecte i urbanista Juli Esteban i Noguera (Girona, 16-II-1944). Arquitecte des de 1968, Esteban va néixer i viure a Girona en un ambient familiar amb moltes vinculacions amb l’urbanisme i l’habitatge. Casat amb Rosalia Claret, filla de Josep Claret  (1908-1988), arquitecte reconegut de la ciutat. Fill de Julio Esteban Ascensión (Palma de Mallorca, 1913 – Girona, 1977) que havia sigut vicesecretari provincial d’ordenación económica (1944-1951), diputat provincial responsable d’obres i infraestructures (1958-1967) i, molt singularment, delegat de l’Instituto Nacional de la Vivienda (1956-1958) i del Ministerio de la Vivienda (1958-1977); i d’Assumpció Noguera Sabater.

Així, doncs, tant per l’ambient viscut a casa seva com pels contactes amb la família de qui seria la seva muller, Juli Esteban va viure a Girona un ambient molt singular impregnat d’arquitectura per tots costats. Les ressonàncies d’aquests anys, marcats per l’ambient d’una ciutat petita i tancada, ens són conegudes per molts testimonis literaris i per algunes aportacions historiogràfiques que assenyalen la profunda càrrega administrativa i funcionarial de la ciutat. Les biografies del pare i del sogre de Juli Esteban, que podem resseguir amb els treballs i les aportacions de Josep Clara i de Gemma Domènech, Rosa M. Gil i Narcís Selles poden fer la síntesi del que representaven les classes dirigents de la ciutat amb vincles tant amb la vella tradició republicana i l’efervescència cultural de la ciutat en els anys trenta com amb les autoritats del nou ordre i les noves orientacions de les polítiques urbanístiques i d’habitatge. De fet, rastrejant aquesta època podem detectar fins i tot documentació i normativa que tracta d’ordenar el territori i protegir el paisatge, amb criteris que tenen clares referències teòriques avançades, tot i que la pràctica i la realitat les desmentiria sovint en sentit molt negatiu.

Des dels primers anys setanta trobem ja Juli Esteban orientat al treball i la reflexió sobre l’ordenació del territori, amb dedicació a la docència, la reflexió teòrica sobre la planificació i l’ordenació del territori i l’arquitectura. Vinculat des de 1971 a la Universitat Politècnica de Catalunya ha participat des que va acabar la carrera en cursos i màsters de la seva Escola i també de la Universitat Pompeu Fabra. La seva tasca planificadora arrenca, l’any 1969, amb treballs sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Pla General Metropolità, que ja no deixaria mai més. Hi ha treballat des de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Els seus llibres Elements d’ordenació urbana (1980) i L’ordenació urbanística, conceptes, eines i pràctiques (2001) han sigut reeditats freqüentment i han tingut àmplia divulgació en ambients internacionals. Des de la revista Papers, que va ajudar a crear, ha intervingut de forma reiterada en l’actualització del coneixement i en els debats sobre la planificació territorial. En la pràctica de l’arquitectura ha col·laborat amb l’equip TAU que integrava conjuntament amb Antonio Font i Jon Montero, amb els quals va redactar el Pla General de Mollet del Vallès pel qual van obtenir el Premi Nacional d’Urbanisme.

La culminació de tota la seva carrera ha sigut l’etapa de director del Programa de planejament territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (2004-2010), des d’on ha tingut cura de definir la metodologia, promoure, impulsar i concloure els set plans territorial parcials de les regions de Catalunya i, molt singularment, el Pla territorial Metropolità de Barcelona que, com a tema, haurà estat una constant en tota la seva vida acadèmica i professional.

Precisament aquest darrer ha sigut objecte d’una edició i estudi per part de Antonio Acierno i Angelino Mazza en el llibre Governare la metropoli. Il piano Territoriale Metropolitano di Barcellona  (Quaderni di Tria. Edizioni Scientifiche Italiane, 2011), en el qual Juli Esteban col·labora amb una “Nota metodològica” que emmarca els treballs que en van permetre la seva redacció, tramitació i aprovació. Aquest Pla és la clau de volta dels “Criteris de planejament territorial” que, impulsats per Oriol Nel·lo i dirigits i coordinats per Juli Esteban, es van redactar l’any 2004 i han donat peu a completar en un període de set anys els plans territorials anunciats i compromesos per la Llei d’ordenació territorial de 1983 i que havien quedat sempre pendents.

M’hauria de remuntar als dies 6, 7 i 8 de juny de 1975 per trobar els meus primers contactes amb Juli Esteban i segurament ell no ho recorda. Va ser a Banyoles a la trobada d’estudi “La ciutat de demà”, que va organitzar el Secretariat de Justícia i Pau a Girona. Josep M. Carreras i Juli Esteban hi van presentar la ponència  “La ciutat: reflex físic de la societat”, en la qual ja apareixien moltes de les preocupacions i orientacions de Juli Esteban, compromès sempre amb un model de planificació i urbanisme progressistes, transparents i democràtics. Ara sona fins i tot una mica estrany, però al juny de 1975 era una exigència de radicalitat imprescindible per trencar les inèrcies i les dinàmiques que s’havien apoderat de la gestió del territori durant el franquisme.

Ara que ja no en queda pràcticament res vull recordar també com amb l’equip TAU, Juli Esteban va intervenir en el projecte del Parc Central de Girona, acabat el juliol de 1990. Una intervenció elemental i delicada que feia la síntesi de dues Girones separades des de sempre pel tren i unides amb aquell parc per la vegetació i els espais amables entre el barri de Sant Narcís de Girona i l’eixample de la ciutat. Esperem que quan concloguin els treballs de la línia d’alta velocitat es pugui recuperar l’esperit i l’empremta d’aquell parc central.

Avui que se li fa un reconeixement acadèmic de primer nivell he volgut estirar el fil gironí de Juli Esteban per reivindicar els seus orígens i per fer un reconeixement explícit i entusiasta de la seva obra i de la seva trajectòria.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/25/juli-esteban-noguera/531761.html

25 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JULI ESTEBAN I NOGUERA

“EL GOVERN NO POT DEMANAR SUPORT ALS PRESSUPOSTOS SI FA AJUSTOS SENSE NEGOCIAR”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes

 
"El govern no pot demanar suport als pressupostos si fa ajustos sense negociar." Joaquim Nadal, PSC
 Si la voleu escoltar, cliqueu aquí.

 

 

23 Novembre 2011 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “EL GOVERN NO POT DEMANAR SUPORT ALS PRESSUPOSTOS SI FA AJUSTOS SENSE NEGOCIAR”