SEGON LLIBRE DE FAMÍLIA. SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Títol: Segon llibre de família. Sant Nicolau, serradures del temps

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Imprès per Norprint SA

Lloc i any: Girona, 2011

“La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustrats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per visitar el monument”. [del text del llibre]

LES HOMILIES DE MEDINYÀ

Diari de Girona

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l’emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d’humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d’editar l’editorial Empúries sota l’impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.

He anat un moment a les Homilies d’Organyà, en l’edició que l’editorial Barcino (“Els Nostres Clàssics”), va fer el 2001 a cura d’ Amadeu – J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d’homilies. Les d’Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l’any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: “Les Homilies d’Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d’un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el diumenge de rams”.

Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d’arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l’avi d’en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d’uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.

Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d’homilies. Hi ha un compendi de vida, d’observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les alegries.

La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l’avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l’escola, i com l’avi li recitava els versos que l’acompanyarien sempre: “‘Sóc barretinaire de Prats de Molló…’ aquest fragment em sembla que l’he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m’ha pogut ser mai indiferent”. Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d’ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.

I un itinerari vital que transita des de Castelló d’Empúries a Girona, d’aquí al país i el seu paisatge, i d’aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel·lectual d’en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d’un ministeri carregat d’humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D’un compromís profund  amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.

“Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m’ha vagat d’evocar amb breus pinzellades”, resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: “Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després.” Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza “som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”. I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil·lat més pur d’humanitat d’en Modest: “Al començament d’aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m’impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d’hivern. I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”.

Aquest dietari, que s’inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l’objectiu de fixar els valors i els records d’un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d’espontaneïtat i per una manca de mètode. “No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit. Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d’estil, però no em pregunto res més. D’aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol”. Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: “La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d’escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps”.

I el dietari s’ acaba sobtadament.

I el temps també s’acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/28/homilies-medinya/525397.html

EL CORREDOR MEDITERRANI

El Punt Avui

Finalment aquesta setmana, la Comissió Europea ha fet pública la seva decisió sobre el nou mapa de prioritats de la xarxa transeuropea de transport de mercaderies. El pronunciament favorable a l’eix del Mediterrani, connectant Algesires amb la frontera francesa tot al llarg de la costa peninsular, és un acte de justícia. La decisió corregeix una anomalia històrica enquistada en els mapes europeus: el gran forat negre (cartogràficament blanc) de tot el litoral de Catalunya, València, Múrcia i Andalusia, mancat de qualsevol previsió en l’ordre de prioritats de la Comissió fins dimecres passat, 19 d’octubre de 2011.

Parlem d’anomalia perquè es feia molt estrany que el que reclamava la lògica geogràfica, demogràfica i econòmica no ho recollís la lògica política. Aquest contrasentit té els seus orígens en decisions del passat que ara no discutirem. Però als ulls de qualsevol observador era molt sospitós descobrir que on els passos físics són materialment més fàcils, on es concentra el més alt percentatge de població i d’activitat econòmica no estigués prevista la connexió adequada amb una xarxa ferroviària moderna i eficient, dissenyada i proporcionada per al tràfic de mercaderies i per connectar tot el front marítim mediterrani peninsular i els grans ports comercials d’aquesta costa.

Avui ja no és discutible que té tot el sentit del món concentrar les inversions i les subvencions europees en un corredor que, en un cert sentit, una mica precari ja existeix i en el qual ja s’estan fent inversions, per part del Govern central, des de força abans de la decisió de la Comissió. Ara és hora, doncs, d’aprofundir en aquesta línia i d’accelerar el procés d’inversió i de modernització, facilitant la millor connexió entre Castelló i Tarragona, invertint en la xarxa de la regió de Múrcia, superant els diferents colls d’ampolla i definint una xarxa, ja prevista, d’apartadors suficient per tal de compaginar els diferents fluxos i d’assegurar trens de prou llargada com per ser més competitius.

En aquest context de celebració raonable pel reconeixement final de la racionalitat ha sonat una mica sobrera la corredissa dels darrers dies per tal de veure qui s’atribuïa el mèrit del resultat, i encara ha sonat més estrany el cúmul de greuges que en algun moment s’han formulat. A hores d’ara hem de passar per alt, fins i tot, la relliscada arriscada d’un eurodiputat que amb un cert afany de notorietat havia volgut posar les coses en el punt que han quedat finalment, però accentuant el risc de les rivalitats regionals pocs dies abans de la decisió definitiva.

Cal recordar que, més enllà de les reunions, trobades, viatges a Brussel·les, assemblees de lobby a València (especialment les Jornades de l’Euram convocades per l’Institut Ignasi Vilallonga el 7 de maig de 2010), a Barcelona o a Brussel·les mateix, les entrevistes amb els successius comissaris, el canvi d’orientació de la política espanyola en relació amb el tema que ens ocupa ve marcada per diferents moments. Primer de tot, la contribució del Govern de Catalunya a la gran consulta pública que, sobre els corredors prioritaris va fer el grup d’experts de la Comissió, i que es va presentar el dia 1 de març de 2006, deixant molt clar que calia apostar per un corredor complet fins a Algesires. En segon lloc, hauríem de situar el compromís creixent del comissari Jacques Barrot, que es va mostrar favorable al corredor del Mediterrani en les entrevistes que hi vaig mantenir (Brussel·les 22 de febrer de 2006, Barcelona 24 de maig de 2006 i Madrid 19 d’octubre de 2007). Aprofitant la visita a Barcelona, el comissari Barrot va fer unes declaracions públiques a favor del corredor del Mediterrani al periodista Francesc Arroyo. Amb posterioritat, els comissaris successius, Antonio Trajani i Sim Kallas, ja tenien una part important de la feina feta i van continuar el camí que ja estava traçat. En tercer lloc, el nomenament com a ministre de Foment de José Blanco, el 7 d’abril de 2009, marca un punt d’inflexió i l’inici d’un camí recte cap a la decisió que ara celebrem, mantenint sempre un compromís públic en aquesta matèria i defugint qualsevol ambigüitat. Finalment crec que hem d’afirmar, amb rotunditat, que la passió que ha esmerçat en aquest tema el senyor Joan Amorós i el grup Ferrmed ha marcat el nivell més alt de compromís cívic i col·lectiu de la societat civil a favor d’un projecte transeuropeu que, ara, inicia la seva hora de la veritat, sempre amb la contribució i col·laboració al costat de les Cambres de Comerç i dels diferents Governs.

Efectivament és l’hora de superar les velles querelles i de contribuir, des de tots els camps, a fer viable i competitiu el corredor. Convé, en aquest sentit, modernitzar i completar el traçat i la xarxa, construir les connexions ferroviàries corresponents amb els ports de referència de tot el corredor i generar uns nivells de confiança en el transport ferroviari que permetin superar les actuals limitacions del tram, en ample europeu, port de Barcelona- frontera francesa pel qual circulen avui escassament sis trens de mercaderies a la setmana. Només incrementant les prestacions del corredor aconseguirem carregar-nos de raons per fer callar els vells detractors que, contra tota lògica, encara queden.

Vull concloure aquest article d’urgència assenyalant que aquest és un projecte europeu, un projecte de país i un projecte col·lectiu de tots i que, en aquest sentit, no és de ningú. Però si algun nom propi haguéssim de retenir hauríem d’esmentar, mal m’està dir-ho però és de justícia, els de Manel Nadal, tant quan va ser secretari de Mobilitat i com abans, el de Joan Amorós i el del comissari Jacques Barrot. Ells i molts altres han fet una contribució decisiva per tal d’assolir, finalment, l’objectiu plantejat tot i sabent que per culpa de moltes inèrcies ha fet gastar més esforços i energies dels que haurien calgut de prevaler l’imperi de la raó.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/466365-el-corredor-mediterrani.html

NOVES VIDES AMB NOM

Títol: Noves vides amb nom

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2011

“A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos. Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom.
De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines amb la meva pròpia biografia”. [de la Presentació de l’autor]

NOVES VIDES AMB NOM

Presentació a Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions, 2011

A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos.

Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom, fruit de col·laboracions a El Periódico, El Punt, l’Avui, la Revista de Girona i, molt especialment, el Diari de Girona, al costat d’intervencions o d’escrits en presentacions, commemoracions, pròlegs i llibres biogràfics de caràcter col·lectiu.

De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines barreja amb la meva pròpia biografia. Alguns personatges històrics, persones conegudes, personalitats ciutadanes i grans amics. He escrit sobre ells des d’una perspectiva subjectiva, personal. Pesa, en aquest sentit, més la passió i el sentiment, les emocions, que la pulsió estrictament biogràfica.

Com més va, com més passa el temps, més es barregen la vida i la mort. La mort adquireix una presència creixent, inevitable. Però el llibre són retalls de vida. Vides viscudes i compartides intensament. Petjades profundes, amb notorietat i sense. M’entretinc molt en el detall mínim, en la discreta i íntima satisfacció d’una descoberta subtil, en la sensibilitat que traspuen situacions i trajectòries compromeses sempre amb valors i actituds.

Hi trobareu un pes rellevant de la Història. És la meva professió. Però jo no he concebut mai la Història com un laboratori, un fet aïllat, un compartiment estanc. Ni com un exercici professional. Més aviat m’ha semblat un mètode de reflexió i anàlisi, una manera d’aproximar-me als fets socials, a la dimensió col·lectiva de les societats. D’aquí que els personatges històrics triats tinguin sempre una projecció actual, una dimensió contemporània que ens fa acudir a les arrels sense cap renúncia a la més estricta contemporaneïtat.

També hi ha, i no podia ser d’una altra manera, Girona pels quatre costats. Aquest llibre i els personatges que hi desfilen destil·len Girona d’una manera o altra. Fins i tot en els que semblen més lluny hi ha algun fil subtil que els acosta a aquesta realitat urbana, social, històrica i cultural. Segurament és una expressió més de la meva manera de mirar el món d’una manera molt domèstica ,des de casa. Una mirada amb els peus a terra, però molt oberta, disposada a mirar sempre enfora per tenir el convenciment que amb una visió oberta al món tot el que ens enlluerna aquí es pot relativitzar.

Naturalment, la política i molt singularment la vida municipal tenen un pes que es concreta, sobretot, en els amics i amigues fets en l’aventura del municipalisme català. I, molt especialment, Antoni Farrés, que em va acompanyar sempre a la Federació de Municipis i ens vam entendre fins i tot en horitzons més amplis i més personals que la política. En aquest cas i en el de la memòria permanent de Just Casero i la memòria recent i viva de Jaume Curbet, la dolorosa experiència de la mort esdevé una lliçó de vida, una reivindicació de la vida. Vides viscudes serenament, conscientment, apassionadament, fins al darrer moment teixint ordits d’amistat, de calidesa construïda en la realitat concreta de cada moment, de cada gest, de cada cosa, de cada trobada. Vides i exemples per entendre la vida des del seu testimoni amb paràmetres diferents, amb valors nous, lluny de la frenètica obsessió de consumir la vida al ritme trepidant d’uns models que ho devoren tot.

Encara en la política, Catalunya. Una manera de viure i entendre el país, el paisatge, la societat, el catalanisme que situa el combat per l’autogovern i per l’alliberament social en el primer terme de les preocupacions de molts dels personatges que han sigut actors principals de la nostra peripècia col·lectiva més recent.

I, finalment, unes petjades singulars. Personatges que apareixen en més d’un escrit i que expressen una predilecció especial i una reiteració justificada. Carles Rahola, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés pel pes específic que cadascun d’ells ha tingut en la història i la vida política de Girona, de Catalunya i de la mateixa ciència històrica. Tres historiadors gironins, tres vides exemplars, tres vides heroiques,  parafrasejant Rahola. Carles Rahola, una vida trencada brutalment i injustificada; Vicens i Sobrequés, vides curtes, massa, per malalties sobtades. Els Palol, com una nissaga on es combina la literatura, la poesia, l’arqueologia i Girona, en proporcions diverses, durant més d’un segle. Nissaga amiga, amics de la família de tota la vida, amb Pere de Palol actuant de testimoni, el 1923, de l’acta de naixement de la meva mare; Miquel de Palol explicant els contactes amb l’avi Farreras per vendre Sant Nicolau i portar-hi les col·leccions de Santiago Rusiñol, i el segon Pere, company de curs de la meva mare a la Facultat de Lletres.

Eudald Solà com a expressió d’un somni grec, d’un inacabat viatge a Ítaca, d’un compromís amb una vida de permanent recerca de la bellesa i el plaer en la contemplació i gaudi de la bellesa.

Joaquim Pla Dalmau, llibreter d’ofici, dibuixant de vocació, evocador de tradicions populars i recreador de les festes populars gironines traumatitzades pel daltabaix de la guerra.

Modest Prats i Narcís Comadira. Amics, capellà i historiador de la llengua en Modest, pintor i poeta en Narcís, intel·lectuals fins i sensibles, de potència creadora i capacitat engrescadora.

I, finalment, Solius, com a vall de refugi i tranquil·litat, un paisatge de pau, un racó tranquil, un àmbit de vida monàstica, un lloc per viure, com ho acrediten aquelles proses de Montsalvatge, Proses del viure a Solius.

Vet aquí, doncs, un esclat i un esplet de vides ordenades per apartats diversos i cronològicament en cada apartat.

Unes Noves Vides amb nom que s’afegeixen al bagatge de tota una vida i a la memòria viva dels meus seixanta-tres anys.

Arribat a aquest punt no em puc estar de tornar al fil radical i alhora subtil i fràgil que separa la vida i la mort. I ho vull fer porat per la meva inclinació natural per la cultura francesa recordant el Cementiri marí de Paul Valéry amb tota la seva força evocadora que ha suscitat tantes emocions posteriors i, fins i tot, la redefinició irònica i personal en una cançó de Georges Brassens. No he trobat cap manera millor que recórrer a una citació d’”El cementerio marino”, article de Rafael Argullol a El País de 12 de juny de 2011:

“Hay un instante, que ocupa los versos centrales del poema de Valéry, en el que pasado, presente y futuro se confunden en un sólo átomo, y entonces se deshace momentáneamente la línea de hierro que separa la vida de la muerte, aflorando los recuerdos como acontecimientos que todavía tienen que suceder. Probablemente la inmortalidad no sea más que eso: vivir como futuro lo que forma parte del pasado.”

Em sembla una bellíssima manera d’explicar el que sento cada vegada que penso amb les vides dels morts que estimo i les vides que vivim cada dia.