Joaquim Nadal i Farreras

“A CATALUNYA NO S’ENTÉN L’EQUIDISTÀNCIA DE CiU AMB EL PP I ERC.I AQUESTA EQUIDISTÀNCIA PELS EXTREMS ES POT TRENCAR”

Entrevista al programa “Els matins” de TV3, amb Ariadna Oltra
 

Què opina de l’equidistància CiU – ERC?

Ho diria en paraules del grup parlamentari d’ERC. Ho podria haver dit jo. És molt difícil que a Catalunya la gent entengui justament aquesta equidistància entre CiU al mig, donant la mà al PP, l’enemic històric de Catalunya, el que va presentar el recurs contra l’Estatut al TC, li diu “amb tu pactarem els pressupostos”, “i les essència identitàries: pacte fiscal, dret a decidir i tot això, ja ho pactaré amb els nacionalistes sobiranistes d’ERC.”

Arriba un dia que aquesta equidistància amb els extrems s’esqueixa. I la part central del país, el gruix central del país, diu “Què estan fent?” Però, ¿com poden donar tant la mà a aquells amb qui van dir que no hi pactarien mai, i ho van anar a dir davant d’un  notari? Si, Josep Pla ja havia explicat que els notaris havien fet la història d’aquest país.

Si parlem d’enemics històrics, hem tingut una reforma exprés de la Constitució pactada entre PSOE i PP. Se sent incòmode amb aquest pacte essent del PSC?

Em sento incòmode sobretot amb les formes amb què s’ha fet això. Precipitació i una mica de nocturnitat; si fins ara s’havia dit que era tan difícil reformar la Constitució, ara no ho és gens? I jo vaig dir molt ràpidament, escolta, perquè no aprofiteu i col·loqueu també la reforma del Senat, convertiu el Senat en una veritable cambra de les autonomies i recuperem una part del temps perdut amb la sentència de l’Estatut. Aquest argument és evident. Ara, també fa una mica de gràcia que CiU, fent-se l’ofesa, digui que hi ha una cosa molt fonda aquí, que PSOE i PP volen fer una ofensiva centralitzadora es volen carregar l’esperit de la transició. D’entrada, el PP, com a Aliança Popular, en l’esperit de la transició va jugar poquet. No hi era, hi havia la UCD i les coses eren d’una altra manera. En qualsevol cas, després, d’entusiasme constitucional, hauríem de prendre la temperatura de tothom i veure què havia passat en el moment de la votació de la Constitució del 78. Jo vaig dir ahir en el debat molt clarament: escolti, estàs a l’estatut el que ara es posarà a la Constitució. Sostre de despesa, límit pressupostari. Esta a l’Estatut de Catalunya i estava a la Constitució no nata europea. No estava a l’espanyola i se li ha posat. Han estat descortesos no trucant a un tercer, a qui per cert sí que van trucar uns i altres? D’acord, però és molt, molt, molt més greu la sentència del TC en termes de dinamitació de l’esperit d la transició. Qui s’ha carregat 33 anys de transició ben fet és la sentència del TC.

Però no està amb Mas quan dóna per morta la via estatutària.

El que dic és que els itineraris cap a un horitzó nacional, tothom tria el que vol, Mas creu que el seu el pot portar a un  grau de sobirania màxim; jo no sé què passarà, el que sí se és que avui per demà, rescatar l’Estatut en la seva integritat, recuperar l’esperit de l’Estatut votat pel poble de Catalunya, no el que va mutilar el TC, és una via, i és una via d’un  possibilisme raonable. El president Mas diu “a mi no m’interessa”. D’acord, però jo el que dic és el pacte fiscal el farem al marge de la Constitució i l’Estatut? Quin serà el mecanisme legal per arribar al pacte fiscal sinó la pròpia reforma de la Constitució o de l’Estatut o de la LOFCA? I tot és possible, però els camins o son uns camins que van pel marc legal establert o marquen una altra via.

No faran la pinya que demana el president

Ja vaig dir que depèn del que surti de la comissió que estudia el pacte fiscal. El PSC no estarà mai en contra de tenir més ingressos per a Catalunya. Més diners per a Catalunya? I tant que sí. Solidaritat amb altres comunitats? La que toqui i no més de la que toqui. Per tant, finalment ahir, una de les coses grans que van passar al debat, amb lletres grosses el president Mas va dir  sí, reconec que el model de finançament, com tots els altres abans ha comportat més diners per a Catalunya. Ja era hora! És veritat, és millor l’actual  que el del Majèstic.

Li queden dos anys, a aquest model

Que s’ha de revisar. Perquè té una clàusula de revisió que no tenia l’anterior. I que dins d’aquest hi pot haver l’esperit, la llavor, d’aquets pacte fiscal que ens ha de fer més autònoms pel que fa a la capacitat recaptatòria i administració d’impostos que es paguen a Catalunya. Però s’ha de trobar el camí i trobar el camí a vegades és l’encert de trobar la via. El president Mas diu que no vol portar el país a la frustració  i fa una fugida endavant per no portar el país a la frustració. És una opció tàctica que jo puc entendre. A risc de portar-lo a la frustració.

Vostè va parlar d’immolació

Però no del país. Dic que algunes retallades semblen portar no al sacrifici de la gent, sinó a la immolació. Hem de contenir la despesa? Sí. Hem de ser més austers? D’acord.

Austers, en què?

Ja ho vaig dir ahir. No trenquis el pacte que has fet amb els ajuntaments i amb els pares i mares pel que fa a les escoles bressol. Digues que durant cinc anys no en podràs fer gaires de noves. Però allò que ja tens pactat, que és que us repartireu a terços el cost del funcionament de l’escola bressol, no ho tallis. Talla allò que no fa mal i no tallis allò que fa mal a la vida de les persones directament.

Digui’m alguna cosa en concret que no fa mal a la vida de les persones

El mateix president Mas ho va dir: hem tallat molt més en infraestructures que no pas en funcionament de l’estat del benestar. Només faltaria! Les carreteres ni ploren, ni mengen ni es queixen. I es poden esperar.

Però els que fan les carreteres volen més inversió pública

És l’element central del meu discurs. Si només penses a retallar, si cada dia retalles una mica més, si anuncies les retallades amb compta-gotes com una mena de martiri de gota malaia, si avuil és A, demà és B, demà passat és C i finalment és la paga doble dels metges i les infermeres per Nadal. I l’endemà, què? I si no penses en l’economia productiva, si no et gastes els diners que tens de transferència de l’Estat per a la formació ocupacional, com dinamitzaràs l’economia? Per tant, arriba un moment que això és el peix que es mossega la cua. El peix que es mossega la cua acaba arribant al cap. S’acaba menjant a si mateix.

Encara ens han de pagar el Fons de competitivitat

Tard o aviat, això el Govern espanyol haurà de pagar-ho.

El PSC ha pogut fer pressió

Aquí el PSC ha proposat una cosa i el Govern no li ha volgut fer cas.  Posa-ho en el pressupost, comptabilitza-ho com un ingrés possible, com fan els ajuntaments.

Mas-Colell ha dit que ells no ho farien

Perquè Mas-Colell ha preferit tenir un element de pressió i dir “jo faré més dèficit del que tu em recomanes o em manes i et diré que no hi poso allò que tu em deus perquè em dius que no m’ho pagaràs”. Ara, al final, tot això es tradueix en posar pressió a les famílies que no arriben a final de mes, fent-los un xec en ple mes d’agost i portant-los a una manifestació al Palau de Mar? Aquest no és el camí.

Va parlar també d’apujar impostos, però no va concretar…

Jo no vaig parlar d’apujar impostos. Que quedi clar, vaig parlar d’apujar ingressos, i es pot fer de diferents maneres: una apujant impostos, una altra no suprimint-ne, una altra seria dir que suprimiràs l’impost de patrimoni i que en faràs un de grans fortunes? Eh! que has fet la petita trampa d’anunciar un impost de grans fortunes que no pots fer tú perquè ha de ser d’àmbit estatal! Però què estàs dient? Fem un impost de grans fortunes però portem-lo a Espanya, que és allà on toca

El mateix president Mas ha admès que la seva capacitat és limitada. El PSC se sent responsable de la situació financera de la Generalitat? Recordem que la intervenció general ha elevat el dèficit del 3,8 al 4,2%

Jo tinc un punt de indignació i alhora de corresponsabilitat en un fet.  El President Mas s’ha plantejat la nova etapa postgoverns de progrés (Maragall i Montilla), com una mena de “passar comptes” amb el passat. Amb els 7 anys de Maragall Montilla i, fins i tot el seu propi passat convergent. Nosaltres vàrem fer una auditoria interna, no ens vam gastar el milió i mig de Deloitte, vam explicar com ho havíem trobat, no vam fer sang, i vaig explicar ahir que la mateixa limitació per fer inversions públiques que ha trobat el Govern Mas quan ha entrat a principis d’aquest any és la que em vaig trobar jo mateix, per la hipoteca de la Línia 9, en espera d’una etapa de molts ingressos que ens va anar bé per fer moltes infraestructures. Més del compte? Ja ho dirà el temps.

Ens sentim responsables d’haver endeutat el país per fer els equipaments i les infraestructures que el país necessitava per fer front a l’increment d’1 milió i mig de persones? Sí, ens en sentim plenament responsables. Això ha generat un dèficit pel seu propi mecanisme perquè han caigut els ingressos. Perquè inesperadament, malgrat que el conseller Castells anava fent retallades des del 2008, la caiguda dels ingressos des del 2010 va ser superior a les previsions que per dues vegades va fer el conseller Castells en el pressupost. A finals de desembre resulta que hem fet més dèficit del que es va pressupostar, han caigut els ingressos i algun dia es recuperaran. Ara, algú està disposat a renunciar a les infraestructures o a algun dels equipaments que s’han fet? No sembla pas que ningú estigui disposat a renunciar a l’escola bressol, al CAP, al palau de justícia o a la residència que té al costat de casa seva.

Mas diu que la seva proposta és la del pacte fiscal i ERC en la línia del concert econòmic. Això ho pacten amb ERC, malgrat que el president volia fer front comú… el PSC no creu que podria anar per aquí, com per exemple els socialistes defensen al País Basc…

No, no el defensen, l’apliquen, el tenen. El tenen com Navarra, des d’aquella transició que Catalunya no va tenir. Si jo fos socialista basc i tingués el concert no em caldria teoritzar, el tinc i l’aplico. L’equivalent del concert econòmic a Catalunya altera l’equilibri de tot el sistema i fa inviable un sistema que és solidari i integrat amb la resta d’Espanya. Nosaltres estem d’acord amb que Catalunya necessita més ingressos, i que d’això se’n pot dir pacte fiscal solidari, i que això pot comportar el concert econòmic com el concert al país basc: no, perquè no serà veritat i això pot generar frustració. Ara, podem administrar millor el que cobrem, podem administrar-ho des d’aquí, podem establir acords amb el govern de l’Estat, podem fer una agència tributaria compartida… per això depèn de quin sigui el resultat de la comissió del pacte fiscal nosaltres estarem en l’acord o no estarem en l’acord.

El 31 d’octubre ho sabrem…

És una mica sospitós no? Perquè si estem en ple context de campanya electoral o juguem a tot i presentem el Pressupost ara i el discutim en plena campanya, amb retallades incloses, i fem un pim-pam-pum, que no serà bo per ningú, i hi posem també el pacte fiscal i aleshores el pim-pam-pum serà màxim… o hi posem una mica d’ordre i sensatesa en tot el calendari i l’agenda política que és molt i molt complicada.

En canvi, després d’aquest Debat de política general sí que hi ha acord entre CiU i PSC en el tema de la Llei electoral… què els fa pensar que ara hi pugui haver acord?

Que els papers que hem fet fins ara, les propostes que hem fet, que la capacitat de renúncia d’uns i altres potser ens pugui portar a ser prou sensats per aconseguir CiU i PSC, forces centrals al Parlament de Catalunya, donar a Catalunya, ja que som nació, una llei electoral i trenquem l’anomalia de ser la única CCAA que no en té. Si hauríem hagut de ser els primers de tenir-la, una llei electoral pròpia, per reforçar l’especificitat catalana dins el conjunt de les comunitats. Clar que som diferents!

Aquesta sensatesa té a veure amb què ara nosaltres no tenim eleccions a la vista?

Podria ajudar-hi. Avui jo em mirava els diaris, i la meva intervenció d’ahir…

Per cert, diuen que va estar molt dur, volia anar per aquí…

Jo no em vaig trobar molt dur, sé que el president Mas em va trobar especialment dur i alguns sectors de CiU em van trobar massa dur. Ara, de les meves 40 pàgines espaiades que tenia, les últimes 15 eren de propostes en positiu. El to quan és propositiu és estrictament propositiu. Jo faig un crescendo crític al començament i després, durant 10 ó 12 minuts, propostes, propostes i propostes per a la reactivació econòmica.

No s’hi va enganxar perquè es va picar en la primera part. Aleshores, en els torns de rèplica va ser un debat que jo vaig trobar que tenia la força de la dialèctica d’un i altre. I el president Mas és un hàbil parlamentari i jo tinc una certa experiència i sóc gat vell en aquesta matèria. Va haver-hi un rifi-rafe…  i hi ha qui diu que això ha matat qualsevol possibilitat d’acord… doncs miri, potser fem la Llei electoral. Igual resulta que som nosaltres que vam permetre que passéssim de la vergonya inicial a la investidura del president Mas, i igual resulta que pel que a la simplificació de les lleis, malgrat que això no li agradi massa a Iniciativa, vam ser nosaltres els que vàrem permetre la tramitació de les lleis de simplificació.

I amb els pressupostos què passarà senyor Nadal? Perquè vostès van posar una condició molt clara…

Depèn, només es poden acordar aquelles coses que es negocien. En el Pressupost vigent no hi ha hagut amb nosaltres perquè mai hi ha hagut una proposta seriosa de negociar-los. Només es pot acordar allò que es negocia a la taula de la negociació. Quan el president Mas el que vol és una adhesió incondicional a la seva manera de fer i de portar les coses no la tindrà. Cal contenir? Sí. Cal fer algunes retallades? Sí. Cal fer les que fa, de la forma que les fa i amb la brutalitat amb la que les fa? I amb la discrecionalitat amb què les fa? No. De cap manera.

No es trucaran per quedar i parlar-ho?

Podem trucar-nos i quedar… de fet, a l’hemicicle sembla que hi ha poc feeling entre el president Mas i jo. Però quan ell i jo ens veiem, la comunicació és bastant fluïda.

Deixa la porta oberta…

Si és normal. El cap de l’oposició s’ha de veure amb el president de la Generalitat. Si el que no era normal era… fa uns dies repassava algunes  coses de quan era cap de l’oposició en el passat, del 95 al 99. Jo faig un article i li dic al president Pujol: “veiem-nos un cop al mes”. I em diu:  “no”. I no ens vam veure més. En el fons li molestava veure’s amb el cap de l’oposició.

Ara això no passa

Ara ens veiem amb  una certa assiduïtat. En públic o en privat. I parlem de tot el que convé.

Sóc gat vell, ha dit. Deixarà la primera línia política si no li agrada la direcció que surti al desembre. Amb qui es planteja deixar-ho? Qui ha d’haver al capdavant?

Val la pena explicar bé això. Jo dic que no vull ser primer secretari, que no vull ser candidat a la presidència de la Generalitat, em sembla que ja no em toca. Però vull estar en la direcció del PSC, que reculli gent que ha perdut pel camí i que n’incorpori de nova. Molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Vull estar en aquesta nova direcció. Si resulta que en el procés congressual no m’hi volen, tinc moltes altres coses a fer a la vida. Perquè tot i que sóc gat vell, encara sóc jove. Jo fixo la meva edat de jubilació a l’edat de Miterrand o de Köhl, i així que tothom quedi tranquil.

Si fos Carme Chacón qui acabés liderant el PSC… seria un inconvenient per vostè?

És que en això sóc disciplinat al màxim. Hi ha un candidat que ha dit que vol ser candidat, que és el Joan Ignasi Elena, un altre que també ho ha dit, que és l’Àngel Ros, i un altre que ho acaba de dir, que és Pere Navarro. Hi ha un altre que no ho ha dit, però que podria acabar dient-ho: Miquel Iceta. Aquí observo que no hi ha cap dona, i constato que poden haver-hi encara, en el llistat de noms que el 20N poden estar damunt de la taula per decidir qui pot liderar el nou PSC, pot haver-hi una, dues o tres dones encara. Després ens haurem de posar d’acord en qui de veritat lidera aquest partit.

En quines dones està pensant?

És igual. Vostè n’ha dit una, que és la Carme Chacón. Però pot haver-n’hi alguna altra, jo què sé. La qüestió és que fins passades les eleccions, hem quedat que d’això no en parlarem. Per tant, amb la meva responsabilitat de membre de l’Executiva del PSC i, sobreto,t com a cap de l’oposició  seria poc prudent. En quin sentit em vull pronunciar? En aquest: al PSC no hi sobra ningú, hi falta molta gent.  Hem d’incorporar  gent jove i gent nova. El projecte que sigui capaç de tirar això endavant, em tindrà entusiàsticament, i em tindrà al costat.  Em tindrà a dins. Vull estar a dins. Ara, no a qualsevol preu, i no fins que vagi amb bastó.

Àngel Ros, tot i que encara no ha presentat projecte, és un dels que millor està situat, diuen els analistes. Vostè què en pensa?

Una cosa és estar ben situat partit en fora i una altra és estar ben situat partit endins.  Guanyarà el congrés qui tingui el suport intens de delegats i delegades per guanyar el congrés. I l’òptim seria que qui acabi guanyant el congrés sumi recolzaments interns i acceptació externa, que és una cohesió difícil. Però hem d’anar cap aquí perquè el que hem de recuperar és acceptació social, és reconeixement social i espai polític en la societat.

Què en farem de tenir un congrés molt ben trabat si la gent no ens compra allò que volem oferir? Aquesta és la qüestió  que tenim davant nostre com un gran repte.

Què li sembla el document que ha signat Blanco amb el seu homòleg francès defensant el corredor central? Vostè ha estat conseller del PTOP. Quina lectura en fa?

Deixi’m explicar una cosa que em sembla que no traeixo cap confidencialitat. Ahir, a mitja tarda, va començar a haver rebombori  en els bancs de l’hemicicle del Parlament. Van començar a  córrer a les blackberrys, als telèfons mòbils, amb un tuit del corresponsal d’aquesta casa a París que deia: Pprioritat al corredor central en detriment del corredor del mediterrani”. El President Mas es gira i em diu: “què passa?” Jo miro al conseller Recoder i li dic: “Lluís, passa algo?” , i em respon: “Jo he llegit la nota i no diu el que diu aquest tuit”. Jo faig un sms al ministre Blanco i li dic: “què heu fet?” “Qué barbaridad!”, em contesta. I em truca. Sortim a Passos Perduts, el conseller Recoder i jo, i parlem tots dos des del meu telèfon amb el ministre Blanco.  Blanco diu que no hi ha cap canvi, que el 19 d’octubre el Govern espanyol jugarà a fons la carta del corredor del mediterrani Algeciras-La Jonquera-París. Una altra cosa és que el corredor central ja hi és entre els eixos prioritaris.

Què han firmat França i Espanya? Vista la nota, que aposten per tots els corredors. En el fons estan dient que el que passi el dia 19 no altera els mapes existents. Després la realitat dirà una altra cosa. Esmento a aquestes hores que la diferència entre el corredor del mediterrani i el central, és que el mediterrani ja s’està fent, per la via dels fets. Encara que sigui per una sola via, entre Castelló i Tarragona, ja s’està fent.

Només amb una via…

Ja hi ha un acord de desdoblar-la, ja estan licitades les obres. Amb cap altre corredor s’estan gastant ara tants diners com en el corredor del mediterrani, abans que Europa el faci seu i digui que és estratègic i que  hi posarà el 10%, ja s’està fent.

A banda del corresponsal d’aquesta casa, els diaris avui en fan la mateixa lectura. M’agradaria que escoltés les paraules de Blanco i em diu si les troba ambigües o no: “hemos querido dar un impulso a la agrupación econòmica de interés  para el impulso de los estudios y proyectos de la travesía central. La definición de trazados, estudios y proyectos no es una cuestión de días, sinó de años. Ambos paises consideramos que a pesar de que consideramos que no es inmediato, ambos corredores, unos se sigan manteniendo y otros se incorporen a las redes transeuropeas de transporte…”

Sabent el transfons, em sembla claríssim:  que es mantinguin els que ja hi ha. I  no passa res perquè s’incorporin de nous. 

Que és el mediterrani

És clar, que no hi era. Si ara mires el mapa d’Europa de les xarxes transeuropees, hi ha un forat blanc, que és un forat negre a la costa mediterrània de la Península ibèrica. El posaran. Ja s’està fent el mediterrani, encara que no sigui a la xarxa europea. El Ministre diu que ens hem posat d’acord a tirar endavant els “estudios, que ya se sabe que es una cuestión de años”.  No em sembla ambigu, em sembla claríssim.

Encara que defensi el corredor central

Que no el defensa, que diu que ja hi és. Per què l’han de defensar si ja hi és? O és que per aconseguir el corredor del mediterrani hem d’excitar les baixes passions aragoneses? Deixem-los tranquils.

En el punt 4 de la nota diu: “además Francia y España confirman su voluntat de dar un impulso con la región de Aquitania y la Comunidad Autónoma de Aragón a la reapertura de la línea ferroviària Pau- Canfranc, que debe incluirse en la red ferroviaria transeuropea”. Hi dóna prioritat.

No. Diu “Dar un nuevo impulso” a allò que ja hi és. Què estem dient? Sembla mentida que a 15 dies de la decisió que afecta de veritat el nucli dur de la incorporació de l’eix mediterrani a les xarxes estratègiques europees  ens estiguem entretenint en coses col·laterals.

Els diners del 19 d’octubre que donarà Europa aniran…

El 19 d’octubre, no es decideix res sobre diners. Decideix si en els seus mapes, una cosa que no hi és ara, passa a ser-hi, el corredor mediterrani. Si a partir d’aquell moment, el Ministeri  de Foment, governat per qui sigui, fa obres al corredor del mediterrani i porta la factura a Europa, té opció a subvenció europea.

El 10% del pressupost

A partir d’aquell moment, un cop estigui a dins, i si ja s’està fent, les factures arribaran abans d’aquell que se ha de estudiar durante años. Sembla que estic parlant massa. Això pot provocar una falsa polèmica pocs dies abans que arribi la decisió definitiva. Deixem a tothom tranquil i que Europa decideixi amb tranquil·litat.

Però això ho ha firmat Blanco

Aquí no diuen res que no sabéssim. El problema era fins ara que Aquitània ho volia però que França no ho veia clar. El ministre francès diu, s’acosten eleccions, satisfem als d’Aquitània. Que facin el que vulguin.

Blanco ha entrat al joc.

Hi ha una lògica, la de la geografia que diu que des d’Algecires fins a la Jonquera, hi ha el port d’Algecires, Màlaga, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Palamós, Roses… que tots han de connectar per tren per poder treure mercaderies que vénen d’Àsia i de l’Extrem Orient pel Canal de Suez, arribar aquí i descarregar cap a Europa, en trens del corredor del mediterrani, i no haver d’anar a Hamburg i donar la volta a la Península és d’una lògica tan aplastant que caurà pel seu propi pes, vulgui o no qui sigui.

Veurem si la seva lògica coincideix amb la lògica d’Europa i si té raó.

El 19 d’octubre parlarem vostè i jo.

Sí, cap problema. Quedem emplaçats

No sé si puc tornar tan sovint a aquesta casa.

Què vol dir?

No m’hi voldreu.

Si vostè continua en la primera línia política, sap que pot venir quan vulgui.

Jo no demano mai, espero que em cridin.

Doncs ja el cridarem. Tindrem relació, no pateixi.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

 
 
Anuncis

29 Setembre 2011 Posted by | Televisió, TV3 | , , , , , | Comentaris tancats a “A CATALUNYA NO S’ENTÉN L’EQUIDISTÀNCIA DE CiU AMB EL PP I ERC.I AQUESTA EQUIDISTÀNCIA PELS EXTREMS ES POT TRENCAR”

“ARTUR MAS DONARÀ LA MÀ DRETA ALS UNS I L’ESQUERRA ALS ALTRES”

Entrevista al programa “El Balcó” de la Cadena Ser

Resum

 

Joaquim Nadal:

Les retallades són inevitables?

Hem dit “no” a les retallades, sí als ajustos. Cal prioritzar. Exemple clamorós: les escoles bressol als municipis que es pagaven a terços. S’alteren les previsions de les famílies que sabien que tenien dos terços finançats. Es tracta d’un problema greu que afecta sobretot a les famílies amb membres a l’atur. No es poden fer les coses de forma indiscriminada, amb mala previsió i anar fent d’un dia per l’altre.

Exemple de les retallades en sanitat: llits, quiròfans, urgències, servei nocturn… i fins i tot endarreriment en el pagament als professionals, per un  tema que afecta estrictament a la liquiditat del govern. No es pot anar traient cada dia un globus sonda per saber fins on la ciutadania pot acceptar.

Per on passar la tisora?

Per exemple, estem d’acord que ara no és moment de fer noves escoles bressol, però no a retallar els convenis per al seu funcionament.

I pel que fa a salut, el MHP ha donat a entendre que un Departament amb 9.000 milions, abans d’endarrerir intervencions quirúrgiques, pot fer altres coses. En canvi, estan provocant indefensió dels usuaris de la sanitat pública que fins ara confiaven en un sistema de prestigi mundial. 

Festeig ERC i PP…

L’opció d’un govern minoritari, de picar aquí allà, és legítima però no acaba de donar un resultat desitjable. No es pot estar a Boston i Nova Zelanda al mateix temps. A les antípodes i repicar la processó dient que el nostre model és Harvard. I lligar-ho amb qui pot haver fet trontollar un model d’excel·lència. No pots comprar aliances esporàdiques temporals si les antípodes no estan entre CiU i PP, sinó entre els presumptes socis.

Donarà la mà dreta als uns i l’esquerra als altres.

El President s’ha dirigit a vostès

Jo no ho entès així. Ha estat fins i tot poc cortès, no ha entès bé el meu discurs i li ha atribuït una duresa que conceptualment existia però també estava carregat de propostes.

Li hem dit, en ocupació, FP, educació, perquè no ha fet res en nou mesos i s’ha concentrat en creació d’alarma general sense posar discurs de confiança? No hi ha volgut entrar. Ens ha dit “ajudeu-nos” i li he dit “no hi ha adhesions”, per a què hi hagi acord hi ha d’haver negociació. Vam negociar la investidura i la vam facilitar; vam negociar la llei òmnibus  no vam presentar esmena a la totalitat, no van negociar els pressupostos i hi vam votar en contra. Fins ara no han volgut negociar la Llei d’audiovisuals i tindran esmena a la totalitat si no negocien. Estem negociant la Llei d’urbanisme i no hi haurà esmena a totalitat.

Seguirem acceptant seure a negociar, però no submisament, sense ser súbdits d’uns altres. 

Si voleu escoltar l’entrevista sencera cliqueu aquí.

28 Setembre 2011 Posted by | SER | , , , | Comentaris tancats a “ARTUR MAS DONARÀ LA MÀ DRETA ALS UNS I L’ESQUERRA ALS ALTRES”

DEBAT DE POLÍTICA GENERAL 2011

Intervenció en el Ple del Parlament. Debat sobre l’orientació política general del Govern de la Generalitat 

Foto: Parlament de Catalunya (Job Vermeulen)

Molt Honorable Presidenta del Parlament, Molt Honorable President, diputades i diputats,

Plantejarem dues parts ben diferenciades. Primer, l’any que s’acaba, des de les eleccions i el debat d’investidura al debat d’ahir, d’avui i de demà: vist un debat i altre, hem perdut nou mesos.

Després, l’any que ens espera.

Primer, doncs, l’estat de la nació, l’estat de la nació en crisi, i el camí i el rumb equivocats.

Després, algunes propostes i idees per sortir de l’atzucac.

1.    L’estat de la nació

On som avui? Han passat nou mesos d’ençà del debat d’investidura.

El país està pitjor ara que fa un any.

Hi ha més crisi, més atur, més indefensió.

Ha augmentat la desconfiança i tenim menys crèdit, en sentit real i en sentit figurat.

Vull dir, malgrat tot, que el país està millor que la política.

El país està francament millor que el Govern.

Vivim una crisi d’abast mundial.

La nostra crisi té una doble dimensió: és una crisi material i és una crisi moral.

En l’aspecte material i les seves repercussions socials, la fractura és avui més oberta. Les desigualtats són més grans. Les injustícies més manifestes. Les frustracions individuals i col·lectives afecten sectors més amplis de la ciutadania. La pobresa s’ha estès.

En l’aspecte moral, la crisi de confiança i de valors ha pujat un grau.

El grau de l’opció que ha fet el Govern de tensar la corda institucional i la corda social. Ens estendrem més endavant sobre aquest darrer aspecte.

En canvi, en el terreny institucional vull deixar les coses clares per no haver de tornar-hi, per no convertir aquesta qüestió en el gran pretext, en la gran coartada i constato que ahir el President no ho va fer gaire.

1. El Govern i la ciutadania ens tenen de ple al seu costat en la defensa del model lingüístic. En l’educació i en l´ús social. Un model del qual en som partícips i ens en sentim coautors primigenis. Aquest és un tema que requereix d’un ampli consens. Si és possible, del màxim consens. I és un tema que no admet fugides i acusacions irresponsables. Deixin de fugir d’estudi amb excuses de mal pagador, deixin d’associar-nos amb les actituds anticatalanes que d’altres prediquen i practiquen encara que dissimulin. No busquin la confrontació i el desgast utilitaris per aquest costat. Som un aliat imprescindible i convençut. I en el terreny de l’educació apliquin l’article 53 de la LEC i deixin-se de romanços de campanya. Si volen poden afegir-hi aquí la nostra plena sintonia amb la Llei de l’aranès i la necessitat de defensar-ne la seva constitucionalitat.

2. El model de finançament. És indubtable que Catalunya genera molts recursos i en necessita més dels que ingressa ara per a l’exercici de l’autogovern. Però deixin d’etiquetar les coses mostrant les aparences i oblidant els continguts. Convé que ens preguntem tots plegats on seríem avui, en el dèficit públic de Catalunya, si en comptes de l’actual model de finançament fos encara vigent el que van acordar l’any 2000. Podríem fixar el dèficit d’ara amb paràmetres de l’any 2000? Busquin el camí de les millores substancials en el model actual de finançament; comptant que a diferència de l’anterior té una previsió de revisió per l’any 2013. Partim plegats de l’avaluació, el rendiment i l’actualització del model actual i fixem-nos la necessària perspectiva de la reducció del dèficit fiscal entre Catalunya i la resta d’Espanya. I no ens concentrem només en el dèficit i l’endeutament. Hipnotitzats pel dèficit estem paralitzats per al creixement.

 3. Despleguin l’Estatut. Busquem els camins per restituir-ne la plenitud. Exercim un autogovern sòlid i responsable com a fonament essencial del futur de la nació catalana. Cadascú tria els camins que vol, però en el recorregut, la grandesa dels lideratges rau justament a saber aprofitar al màxim les eines disponibles, sense cap mena de renúncia a l’ambició necessària i a nous horitzons. Més Estatut i més autogovern són incompatibles amb cants de sirena d’homogeneïtzació i harmonització. Ho dic per deixar clara la nostra posició i per alertar d’altres riscos que vostès semblen disposats a assumir. Si la Constitució i l’Estatut estan fora de l’agenda, quina és realment l’agenda? I en quin marc legal?

 4. Hi ha un clam per la regeneració, el canvi, l’afirmació nacional i l’orgull compartit. Volem més i volem ser més. Ni un pas enrere, ni una agressió sense resposta, però ni una provocació innecessària, ni un risc mal calculat. Catalunya ha necessitat sempre trobar camins per sortir dels espais tancats, dels culs de sac, dels carrerons sense sortida. Catalunya necessita sortir de l’impasse amb crèdit moral i material, amb solvència econòmica i dels seus governants. Catalunya necessita fer-se respectar, sentint-se reconeguda, acceptada, volguda.

Dubto que els camins erràtics, ambigus i vacil·lants triats fins ara siguin els més adequats. No sé si arriscar la cohesió social és el bon camí; no crec que tensar la corda dels més febles i provocar la irritació creixent de les classes mitjanes ens porti enlloc. Tinc per segur que s’ha trencat algun fil de la cohesió social i nacional.

Foto: Parlament de Catalunya (Job Vermeulen)

 

I que ens és imprescindible reconstruir-lo per tenir ponts, per generar complicitats, per establir un camí de confiança més que un camí d’agitació.

En aquest punt, encara que pugui sonar estrany, vull fer un reconeixement:

Als treballadors que han fet acords de contenció salarial i de millora de la productivitat.

A tots els que han entès que hem de ser més competitius.

A les famílies que ho passen malament i tenen algun o tots els seus membres a l’atur.

Als emprenedors que innoven,  inverteixen i exporten.

Als que ja han entès que estem davant un canvi de cicle i un canvi de model. I que és millor anticipar-se que anar a remolc. 

Liderar més que no seguir l’estela del tren.

La crisi seria més crisi; més dura i més violenta sense tots aquests que ens aporten els fonaments per ésser optimistes.

Contribuir entre tots, cadascú en el seu paper, a generar la confiança que el país necessita.

I, en aquest sentit, constatem com ja s’ha fet per d’altres economies i d’altres societats que “com més igualitària és una societat, més gran és la confiança”.  I que l’absència de confiança va directament contra una societat ben gestionada: ens estem acostant a aquesta difícil equació. 

2.    La dimensió de la crisi

Tornem a la crisi i, sobretot, a la crisi de confiança.

Catalunya, insisteixo, està pitjor ara que fa un any.

No obstant això, en situacions com aquesta, de crisi d’abast mundial, és imprescindible encertar en el diagnòstic i contribuir a crear, a restituir, per difícil que sigui, un clima de confiança.

Vostès no han dubtat ni un moment a posar en crisi la confiança. Ho han fet a base de dibuixar netament uns culpables externs, de dins o de fora, però aliens a vostès com a partit i, sobretot, com a Govern.

El risc del discurs de l’oposició en aquestes circumstàncies és carregar les tintes en sentit contrari. Considerar que passat un any, el culpable de l’empitjorament de la situació és l’actual Govern, per incapacitat manifesta. Per incompliment evident de la promesa electoral de constituir el Govern dels millors.

Però per no deteriorar més el clima de desconfiança ho plantejarem d’una altra manera. Per nosaltres no és una qüestió d’anar a aixecar culpables de sota les pedres. Per nosaltres en aquest examen d’un any n’hi ha prou amb establir qui són els responsables i per què.

I un cop establert que els responsables són la manca de decisió i cohesió governamental, la manca de discurs, la manca de solvència i l’opció de mantenir un clima de por i d’inseguretat com a fonament de les retallades, proposar d’actuar de forma diferent. Perquè, President, ahir negava la por, però la dramatització ha portat a més por.

Contraposem, doncs, la responsabilitat a la fugida endavant de la cacera de culpables. Constatem que hi ha més d’una manera de sortir de la crisi actual. I que hi ha una sortida menys destructiva, menys traumàtica, menys liberal que la que es proposen i ens proposen de la mà, també, del Partit Popular.

Proposarem al final d’aquesta intervenció un canvi de rumb, un canvi de solucions, un canvi de doctrina imperant.

La grandesa dels líders i de la política es posa justament a prova en les situacions difícils i en els moments de crisi.

Ara no és l’hora d’interpretar i d’afavorir esbiaixadament les expectatives d’uns quants.

Ara és justament l’hora d’aixecar-se i posar-se al capdavant de totes i tots, al servei de la col·lectivitat sencera, sense exclusions i sense exclusivitat de cap mena.

El món no se’n surt. 

El món està en crisi i Europa també.

Catalunya i Espanya no se n’escapen.

Però estem encertant en les receptes? Hem de fiar-ho tot-tot a la contenció del dèficit? I com deia abans, concentrats en el dèficit per quan deixem la preocupació pel creixement?

L’extrema, la radical disciplina pressupostària, crea ocupació o frena l’economia, limita el consum i impedeix la creació de riquesa i d’ocupació?

On és el punt just de les polítiques de contenció?

Estem d’acord que s’han de complir els objectius de dèficit.

Estem d’acord que cal aprovar instruments propis que estableixin, des d’aquí, un sostre de despesa.

No estem d’acord, en canvi, gens d’acord, amb què contenir el dèficit hagi de voler dir inexcusablement que no es pot gastar més.

S’ha de gastar amb equilibri, amb ponderació, amb prudència, amb austeritat. D’acord.

Però si es vol, o es considera convenient i socialment imprescindible  mantenir les prestacions de l’estat del benestar s’ha de fer, inexcusablement també, al costat d’una política d’estalvi i de contenció, una política d’ingressos.

Sense renunciar a l’impost de patrimoni.

Sense renunciar a l’impost de successions.

Sense renunciar a la recerca de nous camins per a generar i augmentar els ingressos.

No té sentit retallar despeses i retallar també ingressos. És, potser, molt liberal, però és econòmicament i socialment asfixiant.

Precisament en relació amb aquest tema, contraposar patrimoni a grans fortunes no és, que diguem, gaire creatiu.

La conjuntura els domina i estan condicionats, com mai no hi havíem estat, per l’agenda política de les eleccions espanyoles que vénen.

Han dit, successivament, “estem en contra del restabliment de l’impost de patrimoni, hi votarem en contra, o potser ens abstindrem, l’aprofitarem en qualsevol cas i proposarem la creació d’un impost de grans fortunes”.

El país no està per ambigüitats i fugides d’estudi. Ni per maniobres tàctiques.

No ens vinguin amb la maniobra de: pactarem, ara, en plena campanya la sortida de la comissió del concert; aixecarem, ara, totes les expectatives, i deixarem per després de les eleccions l’aprovació dels pressupostos i la concreció i anunci de les noves retallades que ens anuncien amb sordina! Però que avancen de forma inexorable i dramàtica. En alguns casos no estan demanant sacrificis, estan preparant la immolació.

3.    Un camí equivocat. Les retallades indiscriminades

L’episodi del PIRMI d’aquest estiu i la càrrega de profunditat contra el programa que contenia la Llei d’acompanyament dels pressupostos és el cas més simptomàtic.

Convertir la inserció en assistència, en beneficència i caritat empeny a índexs més alts de pobresa.

Les retallades en el camp de la salut són les més universals, les més traumàtiques, les més dramàtiques, les més mancades de consens amb els professionals, els usuaris i territori, i les més supeditades a interessos privatius.

I les retallades en educació són les que comprometen més directament el futur dels infants en edat escolar i les que, d’una forma radical, fan recaure el pes de les retallades sobre els usuaris, alumnes, pares, mares i mestres.

El primer tema ja va ser objecte d’una Diputació permanent i d’una clara reprovació del mètode utilitzat, i la confusió en els objectius entre la simple actualització de les bases de dades i la lluita contra el frau, que es podia haver emprès sense necessitat de posar contra les cordes alguns milers de famílies de Catalunya. Depurar el cens no és abocar l’esglaó més feble de la societat al límit de l’explosió social.

Tancament de CAP a les nits i caps de setmana. Tancaments de llits i de quiròfans. Allargament de les llistes d’espera. Pèrdua de qualitat del model. Supressió de serveis d’urgència. Reestructuració del SEM, amb casos que demostren que hi ha estalvis que foraden les tovalles, com el cas de l’ambulància requerida per traslladar un malalt de Ripoll a Campdevànol i el recurs a un helicòpter medicalitzat per l’endarreriment inexplicable de l’ambulància.

Reducció de l’horari escolar amb la supressió de la sisena hora, reducció de les transferències per a les escoles de música, paralització d’obres ja licitades de CEIP i IES, retallades a les escoles-bressol, supressió del bus escolar en alguns casos, congelació de plantilles, dels programes TIC a l’escola, paràlisi de la LEC i abandonament de la línia reformista que portava implícita.

Retallades d’obres públiques, endarreriment i manca de convocatòria del Pla de barris, trencament del pacte de mobilitat del Maresme, descapitalització de l’aeroport de Girona.

Endarreriment del centre penitenciari els Plans de Tàrrega, retallada de mòduls del torn d’ofici, retard de l’oficina judicial, que ahir prometien, paràlisi de la posada en marxa del centre penitenciari Puig de les Basses de Figueres.

Tancament de l’Hospital  Dos de maig. Acomiadaments a Sant Pau, al Mar,  a Sant Rafael, a Sant Joan de Déu, als consorci sanitaris de l’ Anoia i als del Maresme, la Selva i l’Alt Penedès.

El més dramàtic de tot plegat és que aquesta via, la de pressionar només per un costat, de cargolar els sectors més fràgils i protegir els més forts, la de socialitzar al màxim els efectes de la crisi, la de no penalitzar-ne les causes i la de protegir els privilegis establerts, l’estratègia de fer recaure les retallades sobre el conjunt dels usuaris, la de forçar un impacte igualitari de la crisi en una societat plena de desigualtats creixents, ja és coneguda, està tipificada i ja ha entrat en la bibliografia contemporània.

“La ‘falsa precisió’ de què Maynard Keynes acusava els seus crítics economistes, segueix present. Pitjor encara. Ens hem instal·lat en un vocabulari equívocament ‘ètic’ per reforçar els nostres debats econòmics, tot vestint de lluentons d’autosatisfacció els càlculs  utilitaris més grollers. Per exemple, en imposar retalls assistencials als pobres, tant els legisladors del Regne Unit com dels Estats Units han mostrat un curiós orgull per les ‘difícils decisions’ que es van veure abocats a prendre.

Els pobres voten en proporció molt menor que la resta de població. De manera que el risc polític de penalitzar-los és igualment menor; així que, com són de difícils aquestes decisions?”

Insistim-hi una mica més. No es pot trencar el pacte de les escoles-bressol.

És un compromís que ve de lluny, i és un compromís que ens van exigir sistemàticament, amb duresa, els darrers set anys.

És un pacte que compleixen els pares i els ajuntaments i que ha trencat, de forma unilateral, el Govern de Catalunya. Amb quin resultat? El que fa pocs dies em deien dues alcaldesses afins al Govern. “No podem afrontar el que el Govern ens transferirà per impossibilitat de complir els compromisos. Ho haurem de carregar als pares!”

No es pot trencar el pacte de les beques menjador.

No es pot trencar el pacte de les escoles de música.

No es pot trencar el pacte per l’educació i la llei que se’n deriva.

I malgrat la llarga llista de les retallades radicals, indiscriminades, aleatòries, universals, és evident que es pot contenir i que es pot estalviar.

El Govern pot, legítimament, frenar el programa de construcció de noves escoles-bressol mentre duri la brutal crisi d’ingressos. Però el Govern no pot trencar els pactes ja establerts a tres bandes i que dues segueixen disposades a complir.

És un sol exemple, però és el camí.

Perquè la clau de tot és ajustar per mantenir. No escatimar per liquidar.

L’excusa és perfecta.

Diuen: “Volem salvar el que es pot salvar”, però en realitat s’ha iniciat un programa inexorable de desmantellament dels serveis públics.

Enlloc d’un programa reformista que tindria l’acceptació de tots, i la nostra també, han iniciat un camí sense retorn de privatització, de transferència al món privat, d’anul·lació d’un camí d’èxit i d’excel·lència que, en els seus orígens i en el seu desplegament, havien en molt bona mesura compartit.

Hi ha una altra manera de sortir de la crisi.

Més justa, més igualitària, més equitativa.

Assegurant la cohesió, no tibant la corda.

Exigint esforços, ajustos i sacrificis a tothom en proporció a les seves rendes.

Amb l’espiral hiperbòlica de les retallades ens temem, President, que heu triat ser el President d’uns quants, no el President de tots. I que en aquest camí heu deixat a l’estacada una part important dels que us van fer confiança en les eleccions de novembre passat.

Vulgui o no vulgui, li agradi o no, l’incomodi o no,  miri als ulls de la gent i vulgui ser, sense excepcions, el President de tots. Parli amb el cor a la gent que ho passa malament. Posi rostre humà a la nació, perquè, ara i sempre, les nacions les han fet les persones.

Vostè és el President del malalt diagnosticat de càncer de pulmó que sap que la intervenció és apressant, que sap que el temps compta i molt, i que sap que amb les retallades en té per tres mesos.

Vostè ha de ser el President de la dona víctima de violència masclista que no ha cobrat la RMI dels mesos d’agost i setembre perquè el xec, en el seu moment, es va enviar al municipi on resideix l’agressor.

Vostè és el President dels pares que estan a  l’atur, que no arriben a fi de mes i, ara, sense previ avís els apuja la factura de l’escola-bressol.

Vostè és el President dels joves que han hagut de marxar perquè, ara, aquí no tenen cap oportunitat.

Vostè és el President dels empresaris que rep o visita, tots els que ens va dir ahir, i que enlloc de donar-los alguna esperança els empeny només cap enfora, comptant que només l’exportació o anar a treballar a fora és garantia per trobar encàrrecs.

Recordi bé una cosa, MH President. Són paraules d’un empresari de Terrassa.

“Només retallar ens enfonsa en la misèria o simplement ens allarga l’agonia.

En tot cas -ell parlava per la seva empresa-, hem de retallar, sí, però hem de vendre. I si retallem i no venem estem perduts”.

I en el sector públic ajustar, produir i ingressar per no caure de simple inanició.

Ara es retalla però no es reforma.

I s’ha optat pel camí massa fàcil, i arriscat, de fer caure tot el pes de les retallades sobre els usuaris.

L’equació dèficit / retallades ha deixat de banda les mesures concretes contra la crisi: les propostes per a la reactivació econòmica.

 4.    La regeneració imprescindible

Passa per grans acords i consensos. Després de triar el camí adequat i després de rebutjar els falsos consensos que només són aliances d’interessos.

L’acord, el consens, la confiança no passen per gestionar la situació actual a base de tastets. Ni d’acords conjunturals. Ni tan sols pels pressupostos que han de venir, farcits com sembla, un cop més, de noves retallades.

No parlo ni de geometria, ni de geografia parlamentària. Parlo d’una agenda política per sortir dels paranys de la situació actual. Un acord de país. Un acord tangible, plausible, possible, pràctic, aplicable, que es pugui tocar, que es pugui sentir cada dia. Que defugi els plantejaments genèrics, que neixi de l’acostament real de les forces polítiques a la situació i a la sensibilitat del país.

Un acord Parlament enfora, per deixar les coses clares:

–       Sobre Europa i la dimensió europea de Catalunya. Sobre la necessitat de més Europa i la urgència que trobi respostes compartides i eficaces al control de fluxos financers i que aporti lideratges sòlids en la definició d’una nova governança europea. Un compromís de solidaritat i polítiques socials compartides. Unes polítiques fiscals també compartides. Una mirada europea amb rostre humà sobre la crisi. Sobre això què votarà avui CiU a Brussel·les?

–       Sobre la contenció del dèficit, la millora del finançament, l’increment d’ingressos per compensar l’equilibri prioritari en les despeses. Sobre els criteris i les fórmules per assegurar una estabilitat pressupostària.

–       Sobre el sistema financer, la seva viabilitat i els seus compromisos d’aportar liquiditat i crèdit a l’economia productiva.

–       Sobre les mesures concretes d’estímul a la producció, a la innovació, a  l’exportació, a la rehabilitació, a la creació d’empreses, als sectors més innovadors i competitius. Només caldria reprendre els acords del Parlament en relació amb la cimera i la crisi per tenir un full de ruta en aquest camp. Els tenen i no els han aplicat.

–       Sobre el món local. L’acord amb els ajuntaments en els àmbits institucional, financer, i competencial; en el marc legislatiu i d’organització territorial. Fer Catalunya amb tots i per a tots, des de baix i en el territori. Amb compliment estricte dels compromisos econòmics i sense centrifugar cap al món local deutes i obligacions. Pagant el que es deu.

–       Pel manteniment dels compromisos presents i futurs amb els barris de Catalunya, els pobles i les ciutats, la ciutadania i la cohesió social.

–       Per un sistema plural i independent en el camps dels mitjans públics audiovisuals.

–       Sobre les infraestructures  i, especialment, el corredor del mediterrani, i les sortides i entrades de fluxos a les zones logístiques dels ports de Tarragona i de Barcelona.

–       Sobre la necessitat de definir un model clar i competitiu de gestió individualitzada i autònoma dels aeroports catalans. Amb correcció dels errors comesos, el manteniment dels compromisos contrets i l’exploració de nous camins per a generar riquesa i afavorir l’augment dels ingressos pel turisme.

–       Per una actitud clara i valenta en matèria d’immigració. Defugint la demagògia i la manipulació sectària del tema. Fent evident la societat de drets i de deures que som. I fent ben evident que la immigració ha sigut, alhora, efecte i causa del canvi social, del creixement demogràfic, de l’augment de la població i l’ocupació.

–       Sobre la dimensió, el manteniment, la qualitat i l’equitat dels serveis públics, en defensa del model d’estat del benestar.

–       Sobre l’educació, la formació ocupacional, l’ocupació, l’ocupació juvenil. Els recursos públics i la concertació privada per a desencallar aquesta prioritat màxima. I el desplegament de les potencialitats en tots els camps de la Llei d’educació de Catalunya. Deixem de parlar de Formació professional i fem-ho d’una vegada.

–       Per la defensa i el manteniment del sistema nacional de salut amb la recerca de consensos entre els professionals, els usuaris,  l’Administració i els territoris. Per la potenciació de les indústries vinculades a les polítiques de salut.

–       Per atacar a les causes de la pobresa i proveir les polítiques que ajudin a sortir-ne amb itineraris d’inserció.

–       Per impulsar un canvi legislatiu a favor de l’emprenedoria.

–       Per dotar les polítiques d’ocupació d’un marc nou, amb nous estímuls i dedicació dels recursos a les polítiques actives i a la formació.

–       Per una política de prevenció i seguretat que continuï els programes d’especialització de la policia de Catalunya-Mossos d’Esquadra un cop completat del tot el seu desplegament.

–       Per un Pacte nacional per la Universitat, que defensi una estratègia en tots els temes de governança i excel·lència que són exigibles al sistema universitari.

–       Per un Pla d’equipaments culturals i una proposta d’acord per a la dinamització cultural i el coneixement com a motor econòmic.

–       Per l’elaboració del Pla estratègic nacional de suport a l’agricultura i l’alimentació, i pel compliment de les resolucions del debat monogràfic del 14 d’octubre de 2010.

Per acabar, Molt Honorable President, des del seu propi partit se li ha recordat, no sé si prudentment, que potser en el futur haurà de prendre decisions compromeses sobre les relacions Catalunya – Espanya.

És cert que sovint, en les cruïlles decisives, cal prendre grans decisions. La grandesa del pes i de la força institucional de la Presidència és justament aquesta, que molts altres no tenen.

Però la legitimitat de les grans decisions es confirma en el compromís de les decisions concretes. És més compromís fer un país per a tots, atendre les necessitats de tothom, respondre amb equitat a les demandes socials que proclamar en el buit els grans principis.

La valentia per a l’any que comença no passa pel tot o res, passa per una sensibilitat extrema per respondre als reptes de la crisi i a les tensions de la societat.

I alguns comentaris finals al seu discurs d’ahir.

Parla de combatre la por i de generar confiança, però les polítiques concretes de retallades han creat més por i més desconfiança.

L’economia de mercat té com a fi últim la justícia social. D’on ho ha tret això? Qui ho ha dit? No sense l’arbitri dels poders públics i el control de l’especulació i els fluxos financers.

L’exemple de Suècia i Alemanya és un bon retorn a la socialdemocràcia de matriu pujoliana, però en aquests països, el canvi va passar per una agenda reformista i per una fiscalitat progressiva, que aquí es nega.

Paralitzats per la hipnosi del dèficit han abandonat la prioritat del creixement, com ens recorden experts i el president Obama.

Sobre dèficits i auditories cal donar la panoràmica completa. Fent un esment transparent de la realitat. Sobre això es mostra disposat a escoltar i dialogar. Però la pràctica és una altra. Vostè ens crida a la responsabilitat i a amplis consensos, però en realitat no ens hi hem sentit mai cridats. L’acord és negociació, no adhesió. L’adhesió és l’acceptació que hi ha un únic camí, un pensament únic. I, en canvi, hi ha diversos camins, prioritats diferents.

No és veritat, President, que no tenim alternativa. Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions.

Gràcies Presidenta, President, senyores diputades, senyors diputats.

Si voleu veure el vídeo cliqueu aquí.

28 Setembre 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | Comentaris tancats a DEBAT DE POLÍTICA GENERAL 2011

LA VEU DEL PSC

El Punt Avui

Tothom sap que abans de final d’any el PSC ha de fer el seu congrés, ha d’aprovar després del debat la seva ponència-marc i ha d’elegir una nova direcció. Aquest darrer aspecte ja és molt conegut i és evident que hem de deixar passar les eleccions del 20 de novembre per començar a clarificar-lo.

En els temes de contingut ideològic m’agradaria que sortís envigorit un discurs socialdemòcrata que hagi abordat els temes de màxima actualitat que la crisi econòmica del món capitalista ha posat en primer terme. Si estem no només en un canvi de cicle sinó també en un canvi de model productiu, quins són els camins per sortir de la crisi, crear riquesa i recuperar la creació d’ocupació que són les qüestions bàsiques per restablir la confiança de la ciutadania? Quin és el límit de les polítiques de contenció i austeritat per no caure en la recessió i ajudar a la recuperació del consum intern? Com s’aborda la dimensió financera de la crisi i els moviments especulatius al voltant del sistema financer? Quin paper, quin pes i quina dimensió ha de tenir el sector públic i, específicament, l’Estat en la dilucidació d’aquestes qüestions? Quina política de despeses i quina política d’ingressos? Quina política fiscal? Quins límits i quins marges per a les prestacions de l’estat del benestar? Per quins camins es pot preservar la cohesió social i construir una societat més igualitària? Avui ja hi ha prou exemples per demostrar que les sortides que fins ara se’ns proposen no són adequades o no donen els resultats que s’esperaven. I aquí la socialdemocràcia, a tot Europa però també a Catalunya, té un repte i una clara oportunitat d’assenyalar el seu camí, les seves prioritats i les seves solucions.

Confesso que tots aquests interrogants són els que més m’interessen i més em preocupen. Les respostes a aquestes qüestions serien un bon banc de proves per encarar el futur del PSC.

Però és evident també que ha adquirit més rellevància i dimensió pública el tema de la veu i la visibilitat del PSC en la política espanyola. El que, per resumir molt, podríem dir-ne la qüestió del grup parlamentari propi. Sobre aquest tema se n’ha parlat molt i se’n parlarà encara i en els darrers temps ha adquirit molta notorietat. Ara, i des que el  dia 18 es va tancar el termini per a la presentació d’esmenes a la ponència-marc del congrés del PSC, ja sabem que al voltant d’aquest tema es dibuixen tres posicions; la que figura en el text originari i que deixa la qüestió molt oberta, en el mateix punt que l’havia deixada el congrés anterior; l’esmena Àngel Ros-Manuel Bustos, que defineix un itinerari cap a la veu pròpia i, finalment, l’esmena formulada per Nou Cicle i assumida per diverses agrupacions que defensa la necessitat estricta de recuperar la integritat i la independència del grup propi.

El procés congressual ha tingut la virtut de deixar ja molt clar que d’una manera o altra una majoria àmplia del PSC opta per un reforçament de la seva veu i visibilitat del PSC en la política espanyola. Tant és així que el darrer cap de setmana, sense concretar, ho va acceptar, d’una manera implícita, el mateix candidat del PSOE a la presidència del Govern.

La posició dels defensors del grup propi té la lògica i la contundència de les solucions tancades, de la formalització material de la independència dels dos partits. Però té algun inconvenient que es va evidenciar tant en els moments en què el PSC va tenir grup propi i no podia votar diferent com en els anys que no ha disposat d’aquest grup.

Des del meu punt de vista no es tracta, doncs, tant d’articular la discrepància com d’assegurar els mecanismes d’afirmació del socialisme català en totes aquelles qüestions d’especial incidència en la política catalana. En tenim exemples recents en el tema de l’Estatut, del Fons de competitivitat o en la Llei de l’aranès.

Prenent aquests exemples podríem dir que una revisió dels mecanismes de relació parlamentària entre el PSC i el PSOE, la reformulació del seu contingut i la concreció dels casos en què hauria de prevaldre la posició decidida a Catalunya poden servir millor, que el mateix grup propi, l’objectiu de concretar veu i visibilitat i finalment vot diferenciat.

Votació coherent i coincident dels socialistes catalans al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i al Senat, en aquells temes que es portin a votació simultàniament o successivament a les cambres.

Votació diferenciada, si calgués, en els temes d’interpretació o de desplegament estatutari, amb clara preferència per a la preservació del màxim sostre d’autogovern. Votació diferenciada, si calgués, en aquest sentit en totes aquelles qüestions que poguessin representar la plena recuperació de la integritat de l’Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya.

Votació diferenciada, si calgués, en tots els temes que afectin a la llengua, a la cultura i al model d’escolarització que fa més de trenta anys que es va aplicar amb consens a Catalunya. La reiteració de la fórmula “si calgués” expressa que la solució òptima hauria de passar per la incorporació del vot del PSOE a les tesis del PSC en els temes referits a Catalunya.

I votació diferenciada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de representar una millora del finançament de Catalunya, des del respecte a una solidaritat interterritorial acotada.

Si la concreció fos molt ajustada, el model Ros-Bustos podria donar més joc, més autonomia i millor resultat pel que fa la defensa dels interessos de Catalunya.

Ha de quedar clar, evidentment, que estem parlant d’un principi de coordinació i reciprocitat que ha d’obligar amb igualtat l’executiva nacional del PSC, el grup parlamentari al Parlament de Catalunya i els grups de diputats i senadors del PSC a les Corts generals, sobre la base d’una unitat d’acció des del reconeixement mutu que ens és imprescindible.

El camí està marcat i les solucions estan definides i em sembla que buscant el pragmatisme de les coses pràctiques, una bona redefinició acordada de les relacions entre el PSC i el PSOE ha d’estalviar futurs entrebancs i ha d’incorporar, més i més cada dia, els socialistes espanyols a la causa del federalisme i al reconeixement de la permanent aportació dels socialistes catalans al catalanisme polític.

Joaquim Nadal i Farreras

24 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a LA VEU DEL PSC

HA TANCAT EL FORNELLS PARK

Diari de Girona

Aquest diumenge passat (18 de setembre), com ja va informar puntualment el Diari, va tancar l’Hotel Fornells Park, que havia obert el 19 de març de 1960. Portat per un cert sentimentalisme, a mitja tarda tornant de Barcelona, m’hi vaig acostar. El portal des de la gran rotonda de l’A-2 i la carretera de Fornells era obert encara de bat a bat, i al pàrquing hi havia un sol cotxe. Vaig entrar a la recepció i hi vaig trobar només una persona. “No hi ha ningú, hem tancat, senyor Nadal”, em va dir. I darrere el taulell s’hi apilonaven les caixes d’embalatge amb la darrera documentació. A la sala del costat, on havíem fet tantes reunions i algun dinar amb poca gent, ja no hi quedaven ni mobles. A les parets penjaven tristes i solitàries algunes litografies. Però s’havia apoderat de tot l’espai un silenci total i trist. Vaig fer un volt discret, vam comentar aquest moment final, vaig saber que amb els clients més habituals havien servit aquell migdia mateix el darrer dinar, i vaig sortir al jardí per veure l’espai de la piscina i els menjadors buits, a les fosques i en silenci. Tot feia una sensació evident de final d’etapa. Em costava d’imaginar-me, encara unes hores abans, la cuina funcionant i els cambrers servint les taules; a mitja tarda tot era ja història. Em va saber greu no haver-hi pensat i no haver anat a compartir aquest darrer àpat.

Després vaig repassar mentalment els meus records del Fornells Park. Casaments i jubilacions en primer terme. Però també actes institucionals de tota mena. Dinars i sopars de caràcter social de la vida gironina, que anaven a buscar al Fornells el local ampli i la cuina de qualitat que encara no es trobava a Girona. La meva obsessió pels bunyols de poma i crema cremada que quan em veien arribar ja encarregaven. Els sopars de l’esport, les penyes, les federacions, les campanyes, les entitats benèfiques, els sopars d’Astrid impulsats per la M. Lluïsa Ferrer i amb els jocs que organitzava en Joan Gaspart, les associacions de la societat civil. En els anys centrals de la meva etapa com alcalde, com a mínim una vintena de dinars i sopars l’any eren al Fornells Park. Ho recordo amb un punt de nostàlgia, com un record amable, plaent, tranquil. I confirmo que va ser sempre un establiment d’un tracte exquisit i d’un servei eficaç. En Joan Coll,   la Fina Navas i la col·laboració d’en Vicenç Andreu primer, i aquest i la Fina Navas després, varen tenir sempre cura d’un hotel en una cruïlla estratègica de la carretera nacional, a Fornells, a tocar Girona, amb un bosc de pins, un jardí frondós i uns locals amplis, i una terrassa tot volt de la piscina que va ser l’escenari d’aquells aperitius abundants i llarguíssims pròleg d’un àpat complet.

Em vénen al cap les cares de molts cambrers, que identificaria pel carrer i de qui no recordo els noms, els diferents maîtres, la Fina capficada en la seva tristesa per la mort del marit i alhora atenta a tots els detalls de la vida de l’hotel. Un hotel  on no he dormit mai i on sempre he pensat que si jo fos turista a la meva pròpia ciutat m’hi hauria aturat per fer una parada tranquil·la i convertir-lo en una bona base per a fer turisme cultural a la ciutat veïna, i on es devia dormir bé i lluny de la bullícia de la ciutat.

El Fornells Park no va perdre mai del tot la imatge inicial d’aquella torre que, en els anys cinquanta, es va fer construir el senyor Pallés i que era objecte de comentaris alguna vegada en algun dels sopars familiars, a la vora del foc, per part de l’avi Farreras, perquè eren amics. Però va anar afegint serveis i sales fins esdevenir el local de referència, com a mínim, durant tres dècades a la ciutat de Girona. Si com deia diumenge el Diari, l’hotel ha servit la ciutat i Fornells durant cinquanta un anys, hem de convenir que la petjada que haurà deixat és molt viva.

Tan viva que portat per la meva dèria per la documentació, els arxius i la història, penso que la història del  Fornells Park no es pot perdre. No sé si encara hi som a temps. Però estic convençut que d’aquí no gaire tindria un gran interès un estudi  qualitatiu i quantitatiu que mirés de fer una aproximació a l’impacte social de la vida del Fornells Park. Saber quants sopars, amb quanta gent, de quins col·lectius, amb quins menús, van fer ús dels serveis de l’hotel. Un estudi de gastronomia i hostaleria social, una aproximació a les festes i les celebracions  de la Girona dels setanta, vuitanta i noranta, com a mínim. Crec que seria útil i que ens ajudaria a captar la mutació de Girona en aquesta època, des que per a un determinat nombre de persones no hi havia cap altra alternativa a la ciutat fins a l’explosió de la gastronomia i els serveis gironins en els darrers temps, fins a assegurar una diversificació que ha esdevingut emblemàtica i estrictament necessària.

Finalment no em puc estar de dir que a la tristesa ambiental que vaig compartir diumenge a la tarda hi hauria d’afegir un cert sentiment de frustració, perquè el tancament d’un hotel com el Fornells Park em sembla un mal símptoma. No sabem què passarà en el futur. Sí que sabem que establiments d’aquestes característiques aporten valor afegit a la societat que els pot oferir. Fins ara hem viscut una llarga etapa marcada per l’expansió de l’oferta hotelera de la ciutat. Em nego a pensar que comenci una etapa de contracció. L’oferta turística i el pes del turisme en l’economia de Catalunya i de Girona ens haurien de dur a potenciar una oferta de qualitat i d’excel·lència que ja hi és, però que no pot perdre pes específic.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/09/23/ha-tancat-fornells-park/517120.html

23 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a HA TANCAT EL FORNELLS PARK