Joaquim Nadal i Farreras

“HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

Entrevista al programa “L’entrevista” de Catalunya Informació

Hem de començar parlant d’Heribert Barrera

Heribert Barrera va ser un vell lluitador, un patriota, coherent i lleial amb els seus valors republicans. Hem de destacar que en l’exili va fer una carrera acadèmica, va conèixer dirigents europeus i va tornar sabent el que era el desplegament de l’Europa democràtica.

Havia criticat la supeditació de Catalunya a Espanya. Hi està d’acord?

Heribert Barrera, érem amics i ens coneixíem de l’Autònoma (ell era més gran que jo). Teníem discrepàncies però teníem coincidències. És evident que el respecte a la seva trajectòria política i també en la seva trajectòria professional va molt més enllà de la coincidència i la discrepància en algun dels seus punts. Jo no sóc independentista i no ho sóc perquè em sembla que tenim una millor sortida d’una altra manera. En qualsevol cas, màxim respecte i absolut reconeixent a la forma de fer política d’Heribert Barrera que va ser el primer president del Parlament a la Generalitat restaurada.

Parlem de política, demà la direcció del El PSC demà formalitza la posició per la reforma de la Constitució pactada divendres per PSOE i PP. Vostè va dir que l’acord final és millor del que es preveia en un principi.

Vol dir simplement que és més flexible, menys rígid, imposa menys sostre, que ho deixa per una llei orgànica, obre portes, un marge de maniobra en circumstàncies difícils i situa la decisió final sobre els anys 2018 i 2020 i que això matisa molt la por inicial que s’havia generat. Va ser molt sorpresiva la sortida a Prada de Conflent del portaveu Homs, es contradeia amb el que deia al debat Duran i amb el que va acabar dient el conseller d’Economia, Andreu Mas Colell. Demà nosaltres valorarem si el procediment, el mètode, el contingut i el resultat que s’espera són des del punt de vista del PSC suficients i si hi ha o no marge per aconseguir la incorporació d’altres formacions i no convertir aquest tema en uns més dels que de forma reiterada, gent d’una manera molt interessada, vol fer servir PSOE i PP contra Catalunya. És una operació diferent, no és contra Catalunya. És a favor l’estabilitat pressupostària. I el que hauríem d’entendre si ens ho expliquessin bé, més enllà de que el sistema triat que és la reforma de la constitució és una mica insòlit, és que està passant a l’economia espanyola en relació amb l’economia europea i qui ens està dient que hem de fer això.

Entenc que diu que està més a prop el sí?

Fins demà no ho sabrem i jo no ho anticiparé. Simplement dic el que hem dit diferents dirigents del PSC: el mètode triat és insòlit, es podia triat per altres coses en altres moments de contingut més polític i més autonomista i no es va fer. Ara sembla fàcil el que durant molt de temps ha sigut era difícil, reformar la Constitució. Aturem-nos un moment a reflexionar sobre això i que ens expliquin millor que és el que està passant. Després veurem com l’Executiva del PSC decideix què fan els seus diputats i diputades a Madrid.

Hi ha hagut malestar al PSC per aquesta reforma?

En tot el conjunt de la societat espanyola ha sorprès que sortís aquest acord per la via d’un debat parlamentari i que semblés que era via inevitable que només es podia fer així. Jo estic d’acord en controlar despesa, jo estic d’acord en que hem de limitar el dèficit, estic d’acord en que no ens podem endeutar perpètuament, estic d’acord en que Espanya i també Catalunya, correlativament, hem viscut per sobre de les seves possibilitats i ens hem cregut més rics del que érem. D’acord. Però calia reformar la constitució per això? Hem de saber quins són els condicionants de caràcter internacional que encara no s’han explicat suficientment.

El fet que suposi un esforç més grans per part de les comunitats autònomes que no pas per l’Estat, com ho veuen?

Ha d’afectar a totes les administracions públiques. S’ha de fer de dat a baix: l’Estat ha de fer més esforç que les comunitats autònomes, i aquestes han de fer molt més esforç que els ajuntaments, i els ajuntaments han de fer el just per sobreviure en aquesta situació en què estan ara.

El Govern de la Generalitat vol aprofitar el debat per introduir altres reivindicacions com per exemple que s’acoti la solidaritat de Catalunya respecte les altres comunitats per reduir el dèficit fiscal.

Aquest és un debat obert. El Govern de la Generalitat ens sorprèn sempre amb dos o tres baralles diferents del joc que està fent servir. Una va a ser a Prada de Francesc Homs. L’altra és aquesta. I l’altra és la comissió del Parlament de Catalunya per revisar el sistema de finançament.  És evident que Catalunya necessita reduir el seu dèficit fiscal amb Espanya. I és evident que els ingressos de Catalunya han de créixer de forma proporcional a la nostra contribució a la riquesa conjunta. La solidaritat també té un límit. Per això diem, és l’hora d’un pacte fiscal solidari. Quina solidaritat? Fixem-la. Pacte fiscal en quins termes? Treballem-ho de forma conjunta, avaluem el resultat de l’actual sistema de finançament i esperem a sabre quin és el dèficit fiscal ara, un cop conegudes les liquidacions pressupostàries de l’any 2009.

Creu que aquesta reforma s’hauria de validar en forma de referèndum?

No li puc avançar, perquè el jo pensi o cregui queda supeditat a l’Executiva Nacional del PSC. I és molt probable que la fórmula referèndum, que podria ser útil, sigui massa just en el temps, vist el calendari de les eleccions. Prefereixo no pronunciar-me per deixar que demà coneguem totes les dades que tenim sobre això i puguem decidir de forma col·legiada.

El PSC obre termini per presentar candidatures del cap de llista a Madrid. Podem donar per fet que serà Carme Chacón?

Jo no ho vull avançar, però crec que Carme Chacón té clar que ella vol ser cap de llista per BCN, crec que a la major part del partit li està bé que ho sigui. Sinó demà, de seguida, la Carme Chacón ho dirà. I després si n’hi ha més d’un, hi haurà primàries, però sinó no caldrà. Anem clarament cap a fer Carme Chacón cap de llista del PSC.

Ella no va ser crítica amb la sentència que retallava l’Estatut, no li passarà factura a Catalunya?

Jo espero que no. La Carme Chacón en el seu moment va fer aquest pronunciament de forma col·lectiva amb un article signat, sap perfectament que a Catalunya la sentència de l’Estatut ha limitat moltíssim la capacitat d’aprofundir en l’autogovern i és evident que qualsevol programa polític ha d’incloure la recuperació íntegra de l’Estatut que va votar el poble de Catalunya.

Quin resultat dóna per bo el 20N?

Tampoc vull fer especulacions. Sabem que venim d’un resultat òptim, 25 diputats sobre 10 de la segona força política a Catalunya, és un resultat excepcional d’un moment excepcional. Ara són moments diferents, difícils, més dolents per nosaltres. Venim de dues derrotes, a les eleccions autonòmiques i municipals, però hi ha elements suficients per afrontar el redreçament de l’espai polític socialista i espero que aquells que es fregarien les mans d’una gran derrota socialista es trobin amb una sorpresa i els resultats sigui millor del que molta gent espera.

Fa unes setmanes CiU treia una enquesta que apuntava que podria haver-hi sorpresa en aquestes eleccions. Tenen enquestes vostès que els digui que això es podria produir?

No, però vaja CiU es va afanyar a tirar aigua al vi i diferents dirigents polítics van dir que tenim una enquesta que diu això, però també tenim la percepció que això serà molt difícil. Venim d’on venim. Venim de 25 a 10, crec que els convé ser més realistes i prudents, practicar una certa humilitat. I malgrat l’enorme poder que ara acaparem, i l’estan fent servir per retallar prestacions socials, la RMI, les prestacions dels hospitals… Doncs potser hauran de repensar alguna de les coses si volen concórrer en aquestes eleccions oferint als ciutadans de Catalunya alguna cosa diferent a les que ha ofert fins ara.

El PSC també va ajornar al desembre, arrel de les eleccions, el Congrés que ha de servir per triar el successor de José Montilla. El resultat de les eleccions afectarà al Congrés i sobre l’estratègia que hauran de seguir els socialistes aquí a Catalunya?

Més que condicionar-lo ens facilitarà les coses. Teníem el risc d’una coincidència en el temps. Avançades les eleccions queda clar que no podíem mantenir el Congrés, perquè coincidia amb l’inici de la campanya electoral, i per això vàrem decidir sense aturar el procés de convocatòria del Congrés, endarrerir-lo als dies 16, 17 i 18 de desembre. Saben què ha passat a aquestes eleccions, els documents congressuals s’hauran treballat abans, les esmenes de les federacions ja hauran arribat abans, per tant entrem en un procés paral·lel en el que és evident que qüestions clau com la visibilitat i veu pròpia del PSC al Congrés hauran estat parlats, debatuts i en un cert sentit definits en una línia de major claredat de la nostra relació amb el PSOE.

Quina ha de ser aquesta veu pròpia?

Ho he dit sovint, hi ha que d’una forma en part reduccionista parla del grup propi. Jo que al llarg de la meva vida he plantejat el grup propi diverses vegades, ara penso que si fóssim capaços de redefinir en un document els termes del pacte de federació entre PSC i PSOE d’explicitar els casos en els que el PSC pot o ha de votar diferent, segurament seria més interessant que tenir un grup parlamentari propi. A vegades vol dir el mateix, però des d’una cobertura única que ens permetés dir que en tots aquells casos en què es resti autonomia al Parlament de Catalunya o al Govern de Catalunya en relació amb el text estatutari votat pel Parlament i el poble de Catalunya en referèndum, noi l’actual Estatut vigent, els diputats catalans si l’Executiva així ho resol hauran de votar diferent del PSOE si hi ha algun tema en aquesta direcció. O si hi ha qüestions del finançament autonòmic o que afectin al model de l’autogovern, els diputats catalans votaran diferent, crec que amb dues o tres clàusules de salvaguarda estaríem més que salvats respecte un tema que fa molt temps que dura i que voldríem resoldre per la via de la simplificació. El meu punt de vista és més realista per la immediatesa de les eleccions i perquè no sempre tenir dos barrets assegura un comportament i una disciplina de vot exactament diferenciada.

Sortirà del Congrés del desembre?

Sabem que hi ha hagut aquesta aproximació, una esmena pactada entre Àngel Ros i Manel Bustos que pot ser una fórmula del tipus que jo estic explicant. Veurem al Congrés  i a la preparació del programa electoral com el PSC explica a la ciutadania que com que som dos partits independents la veu pròpia del PCS es farà sentir alta i clara en el congrés dels Diputats.

Qui veu amb més opcions per ser primer secretari?

és difícil de dir perquè hi ha un sol candidat explícit tot i que encara no s’ha obert el procés, que és el Joan Ignasi Elena, i sonen diferents noms com Iceta, Ros o Navarro. I és evident que s’ha de decidir si el primer secretari ha de ser candidat a la presidència de la Generalitat. A aquestes alçades molts creiem que no podrà haver-hi coincidència, almenys momentània, entre el primer secretari i el candidat i que aquest tema segon ha de ser objecte d’unes primàries i no es tractarà en el Congrés de desembre. Si és així, més que del nom hauríem de parlar de quin model de direcció, de partit, de com orgànicament el PSC es reestructura per readaptar-se a la militància i a la societat i de quina persona està més preparada per fer aquesta obertura i acostament a la societat. He dit en públic i no me n’amago, que a hores d’ara i donades la seva habilitat dialèctica i la seva capacitat i fórmula de fer les coses, un dels que està més ben posicionats és el Miquel Iceta però no prejutja res i simplement és indicar com veig jo les coses en aquest moment del procés precongressual. després veure si cadascun d’aquests candidats defineix l’equip que els acompanyarà en els llocs clau en la direcció del PSC, i en funció d’això la gent podrà jutjar.

Quin paper tindrà l’actual primer secretari, José Montilla?

Ell ja ha dit que no hi serà i que fa un pas enrere. El PSC li reservarà sempre un paper directe o indirecte en els elements de direcció del partit, però és evident que ha fet un pas enrere i que ha d’exercir en plenitud la seva condició d’expresident. Opinant i actuant des del respecte i la dignitat que mereix un expresident.

I vostè?

Sóc president del Grup parlamentari, he dit en públic que no aspiraré a ser primer secretari del PSC. També he dit que havent-ho estat el 95 no  em sembla que hagi de repetir de candidat a la Generalitat. Em veig a la direcció d’aquest partit i tinc ganes d’estar a l’Executiva però depenent de qui és el primer secretari que surti i a quin paper puguem acordar el primer secretari i jo mateix a l’hora d’estar en la direcció del partit. Mentrestant faré en plenitud la meva feina com a cap de l’oposició i  modularem plegats els 28 diputats que som una oposició que serà clara, contundent, exigent, crítica, constructiva i alternativa. I això vol dir que aquells que sovint diuen “ah, els socialistes és com si estiguessin ballant, ara la dreta, ara l’esquerra, ara li votem alguna cosa a CiU…”. No. Allà on hi ha hagut converses i possibilitats d’acord, hem votat amb CiU. I allà on no han volgut tenir converses i no han pogut avançar en la direcció de treballar conjuntament pel país, nosaltres hi hem votat en contra. Vam votar la investidura, vam votar les quatre lleis que han substituït els quatre projectes de llei de la Llei Òmnibus, però això no té res a veure, perquè hem sigut durs i clars contra el pressupost i contra la Llei d’Acompanyament. Recordo que vàrem votar contra la llei d’acompanyament dels pressupostos, i és aquí on hi ha hagut l’escletxa i la metxa que ha fet que esclatés el conflicte de la Pirmi i que ha posat a molta gent que està en situació greu a la societat catalana al límit de la supervivència.

Al setembre comença el curs parlamentari, quines espera que siguin les relacions amb CiU? Canviaran aquestes relacions?

Tots plegats ens hauríem de preguntar fins a quin punt CiU i PP ja tenen establert que segons com vagin les generals hi haurà acostament més clar encara i més definitiu del que hi ha hagut fins ara. Però si no és així, al DPG que es farà a finals de setembre es despendrà un debat per part nostre amb condicions i propostes pel que fa al pressupost de l’any que ve, pel que fa a les lleis, pel que fa a les prestacions i l’estat del benestar, i si CiU vol parlar a la taula de les negociacions, no amb declaracions públiques, d’aquestes coses que nosaltres plantejarem, poden ser relacions constructives, com vaig publicar en un article a La Vanguardia. i sinó no. Ara, aquest estil de governar de qui no té la majoria i que va picotejant i que de forma preferent s’entén amb el PP però que per dissimular de tant en tant s’entén amb altres forces polítiques, també té un límit i a la ciutadania no li agrada.

Comparteix les paraules de Chaves que deia que una victòria del PP a Madrid significaria el concert econòmic per Catalunya?

Si hagués dit això el senyor Chaves, i no ho va dir, almenys pels talls de veus que jo he sentit, no va dir això sinó que es temia que com estan coquetejant, el PP acabaria parlant català en la intimitat. L’altre, li dic que el PSC estarà a favor d’una millora en el model de finançament, si representa una millora i una reducció del dèficit fiscal. En tot cas, jo no crec que el PP, que ja ha posat límits a la seva promesa d’un pacte fiscal, estigui en condicions de fer això que se li està atribuint, i jo no li he escoltat que ho digués.

Felicitar a Renfe, al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per l’èxit en l’operació de tall al servei de Rodalies tal i com va passar l’any passat quan es van tallar les línies del nord durant més temps i també amb èxit d’informació.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

Anuncis

28 Agost 2011 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a “HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

“PAÍS EN XARXA”

Tertúlia al programa “País en xarxa”, amb Saül Gordillo. COM Ràdio

Nadal i Recoder piulen a “País en xarxa”

País en xarxa a COMRàdio

.

Si voleu escoltar el programa auí trobareu l’àudio del programa i també podeu visionar el vídeo:

País en xarxa a COMRàdio

El conseller Recorder (esquerra) i l’exconseller Nadal, a l’estudi central de COMRàdio. Fotos de COM Ràdio

27 Agost 2011 Posted by | Altres, COM Ràdio, Ràdio, Televisió | , , , | Comentaris tancats a “PAÍS EN XARXA”

ELS CAMINS DE RONDA

Diari de Girona

Fa unes setmanes vaig ser a Aigua Xelida. Sopàvem a casa d’uns amics a tocar de l’antiga barraca de l’Hermós, ara convertida en casa. El dia abans havia plogut i l’aigua encara s’escorria per la muntanya fins a la vora del mar. Queia la tarda i la costa adquiria la llum minvant que perfila i retalla la costa i els esculls enmig del mar. Els pins recargolats, torturats i modelats pel vent, esmaltaven el camí de ronda. Aquí vaig poder veure l’esllavissada de la qual s’havien fet ressò els mitjans aquell mateix dia. Terra moguda i amarada ocupava l’espai de l’escala i del camí. Una petita platja de còdols quedava inaccessible des del camí de ronda.

El camí de ronda, la càrrega emocional i literària d’aquell racó entre Tamariu i Aiguablava, els penya-segats de roca vermellosa, els pins esforçant-se per créixer enmig de la penya, la bellesa del captard em van portar al centenari de la Costa Brava. Un pensament fugisser, esclar. Però suficient per dedicar un instant a pensar en l’ocasió parcialment perduda. Una celebració que es va viure amb intensitat, però que potser sense un objectiu ben marcat haurà deixat poc pòsit i haurà sigut més volàtil que tangible. Les commemoracions, els aniversaris, les celebracions haurien de servir per deixar sembrada la llavor del futur, per insinuar la continuïtat d’una herència, per deixar una petjada identificable, per posar fites entre el passat, el present i el futur.

En el sopar era evident la preocupació per la crisi mundial. Crisi de valors, crisi social, però finalment també i sobretot, crisi de recursos farcida de dificultats per a les persones, les famílies, els països. Crisi de tot un sistema. Ningú, encara, no ha sabut apuntar a les solucions i menys a les solucions justes i equitatives davant el gran daltabaix que pot deixar petit el gran crack de 1929. La connotació global de la crisi ha empetitit la política i l’ha deixat en un paper sovint residual, malgrat que encara es visualitza com a part del problema i com a possible eina de les solucions que ningú no sap arbitrar. La política i els polítics atenallats pel desprestigi i menystinguts com a presumptes culpables d’un desgavell que, amb tota seguretat, obligaria a mirar en d’altres direccions.

Sembla clar, però, que des dels poders públics el màxim sentit comú ha de ser la combinació de l’exemplaritat, l’austeritat, l’estalvi i la proximitat. És una combinació difícil i possible que passa per canviar les prioritats, per abandonar les ambicions grandiloqüents, per renunciar a les inversions de prestigi i potser improductives, per aparcar les grans infraestructures que no es poden finançar, i orientar l’activitat cap a la dimensió local i abastable. Primer rehabilitar abans que construir, primer conservar abans que substituir, primer recuperar des de la proximitat abans que anar a buscar les coses lluny.

Aquí juga un paper el capital inexplorat, o insuficientment, dels camins de ronda. Tenim a disposició uns atributs naturals que cal preservar i mostrar. Que cal ordenar per a fer-los practicables i per a permetre de gaudir-ne. Els tenim com una dada més del paisatge amb un inventari complet i un programa incomplet i parcial per a la seva recuperació. En els nous plans municipals dels municipis de costa hi hauria de figurar la reclamació i l’exigència que les administracions competents en matèria de costes asseguressin els recursos i els projectes per a tirar endavant plans d’ocupació específics destinats a la plena recuperació, exploració i explotació dels camins de ronda. Es tractaria de completar una feina que està a mig fer, però que encara dóna a entendre un excés d’inèrcia, o potser una manca d’ambició, per tal de convertir els camins de ronda en un actiu essencial de la nostra oferta turística. Ara que està de moda el senderisme, ara que ha esdevingut imprescindible l’exercici físic, ara que els valors del paisatge tornen a un primer pla, ara ha arribat l’hora d’una recuperació física integral i cultural d’aquests recorreguts, que ressegueixen la sinuositat abrupta i suau del nostre litoral i marquen tota la costa amb una línia de demarcació amb el predomini de la titularitat i l’interès públic. La costa, des de mar i des de terra, és de tots. Preservar-la és un imperatiu moral i fer-la practicable una exigència d’aquest imperatiu.

Projectes elementals, de poc cost, marcant el territori, assenyalant el recorregut, recordant la toponímia, fent evidents els ressons naturals i culturals (literaris) de cada racó. Deixant que voli la imaginació dels visitants en les matinades fresques d’estiu, en els capvespres brillants, en la calma i el temporal, en els recorreguts pausats per atorgar a cada instant i a cada punt el valor real que tenen.

Un bon programa de camins de ronda, amb afany de totalitat integral, d’acabar-los del tot, és un bon programa pels temps de penúria. Segurament és un programa amb un alt valor afegit en què la proporcionalitat entre la despesa i el guany és el que es fa més evident.

PUBLICAT A:  http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/26/camins-ronda/510735.html

26 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS CAMINS DE RONDA

EUROPA AL QUIRÒFAN

El Punt Avui

La calma dels estius permet un cert distanciament. Pots aplicar una certa circumspecció a l’anàlisi de les coses que passen. És hora de relativitzar, de posar un contrapunt escèptic a l’atabalament de tot l’any. A l’hivern, a vegades, ens deixem endur per una activitat frenètica i acabem sense saber on som, sense temps per a nosaltres mateixos, sense marge per dedicar una atenció acurada a les qüestions de la més estricta quotidianitat. Perdem potser, fins i tot, la sensació de proximitat, d’arrelament i ens capfiquem en una dinàmica alienant.

Puc dir que inclús ara llegeixo els diaris d’una manera diferent, més reflexiva, sense presses, en un contrasentit sense solució: a menor contingut més atenció. Els diaris densos de l’hivern passen rabent davant dels ulls en llambregades que intenten fixar les idees dels grans titulars i els destacats. Aquests dies m’ha emocionat, per exemple, l’article de David Grossman sobre les manifestacions d’Israel. He retrobat el vell conegut de El viento amarillo, l’intel·lectual i escriptor compromès que ha mantingut la serenitat malgrat la duresa de la seva vida. Una mirada lúcida a la crisi, crisi de valors i de cohesió, i a una societat en permanent estat de xoc.

Però també he aprofitat per retrobar vells coneguts. Fa un temps em vaig deixar seduir per la personalitat d’Annemarie Schwarzenbach, amb un llibret que acapara poca estona, Ver a una mujer (Minúscula), escrit l’any 1929 i una vida trepidant. Ara he reprès aquell gust amb un conjunt de relats apassionants aplegats sota el títol Con esta lluvia  (Minúscula). L’autora només va viure trenta-quatre anys, però va deixar mostra d’una agudesa singular i d’una gran capacitat per relatar situacions diàlegs i paisatges. Els escrits d’aquest darrer llibre es corresponen als anys 1934 i 1935, en ple període d’entreguerres. I hi he trobat aquest diàleg sensacional:

“-¿Sabe una cosa? –dijo el capitán a Claude- Deberíamos quitarnos Europa de la cabeza! Esa vieja y querida Europa que vive de sentimentalismos!

-Algunos de esos sentimentalismos me gustan mucho- dije. El capitán:

-Pero de eso no se puede vivir. En Europa la gente se niega a mirar a la cara a la realidad. Todos esos políticos medio conservadores, o totalment conservadores, querrían que Europa viviese de sus nobles sentimientos, de su respeto al pasado y de su fe en que la propiedad, las prerogativas de clase y los privilegios de la educación son eternos e inmutables.

-No -dijo Claude-, sólo tienen miedo al cambio. Saben que los grandes cambios traen desórdenes, desgracias y miseria y no quieren assumir la responsabilidad de todo eso.”

La cita és llarga, però si no fos que sé que va ser escrita abans de la Segona Guerra Mundial i que ha plogut molt des d’aleshores, em pensaria que és perfectament aplicable al moment present.

En realitat aquests dies constatem que la vella i bella Europa que ha captivat George Steiner i que li va fer ponderar la geografia dels cafès, la santedat del moment concret, la contraposició del temps i dels contorns europeus en contraposició al temps americà, és potser una intuïció literària i cultural, una idea filosòfica, però que està lluny, encara, de ser una realitat política potent i coherent.

Patim un dèficit d’Europa i patim una saturació d’Europa. Manquen líders d’europeisme convençut, manquen polítiques comunes en matèria econòmica i política exterior. Manca claredat d’idees i d’acció. Sobra càlcul tàctic, interessos dels estats, predomini de la jugada curta, supeditació als grans interessos econòmics, burocràcia, allunyament de la realitat. Fins i tot, la gran jugada de l’euro s’ha posat en risc. En una hora greu com la que vivim ara mateix, el tempo europeu ha sigut horrible, la reacció tèbia i tardana, la unitat d’acció pràcticament inexistent. Les solucions abordades mínimes. La coincidència amb la crisis dels Estats Units ha fet més evidents totes les mancances i la distància entre la política convencional, les dinàmiques financeres d’un món global i les inquietuds col·lectives de la societat, que han trencat barreres d’incomprensió i silenci i han fet del desànim i de la desesperació l’aglutinant de la mobilització.

El carrer bull, els despatxos romansegen i grups minoritaris d’interessos mouen els fils del món amb total impunitat capgirant ordres establerts i impedints solucions creïbles i la recuperació de la confiança. Què hi ha darrere dels moviments de les agències de qualificació? Una mera asèpsia tècnica per descriure la gravetat del moment? O l’estultícia generalitzada dels qui no han fet un càlcul responsable de les conseqüències de les seves accions?

Quin és l’antídot, a Europa, per tot plegat? Alguns propugnarien més Estat i, en un cert sentit, menys Europa, en un clar replegament conservador cap a les casernes d’hivern i el reforçament dels grans estats-nació. D’altres voldríem menys Estat i més Europa a condició, esclar, que Europa fos una idea que anés més enllà dels estereotips literaris o de la burocràcia de Brusel·les i comencés a construir una nova realitat amb poders nous i capacitats noves de decisió conjunta que puguin acompanyar, ja de forma irreversible, la moneda única que ara trontolla.

M’he permès dir aquests dies que Europa trontolla, que Anglaterra tremola i que els estats no estan a l’alçada i els líders tampoc. Cal una reformulació total dels organismes europeus, de les seves competències, i cal el seu apoderament per impedir que les forces centrípetes dels grans socis de la Unió, incloent-hi Espanya, posin en risc un invent que hauria de ser garantia de llibertats, de democràcia i de cohesió social. Amb progrés, creant riquesa.Tornant a la fàbrica i guardant el balneari només per als pocs instants de lleure com els estius.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

25 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a EUROPA AL QUIRÒFAN

DARRYL MIDDLETON

Diari de Girona

L’any 1979 em vaig fer soci del Sant Josep. Al pavelló parroquial es vivia la passió del bàsquet. Amb un entusiasme indescriptible, jugadors i directius vivien amb intensitat el desig de donar un impuls a aquest esport i de lligar l’esport de base i l’esport de competició. Aquest és l’embrió d’una història ciutadana que potser mai no hem ponderat prou. La base dels successius projectes que la ciutat ha conegut. Sant Josep, Valvi, CB Girona, Akaswayu, Sant Josep, Girona. I un itinerari que és prou recordat: Sant Josep, Palau Sacosta, Fontajau. Associat a molts episodis coneguts i viscuts intensament, participats, en graus diversos  per la ciutadania, propiciant moments de gran eufòria, d’entusiasme col·lectiu, d’exigència crítica, de fatiga raonable també. I una llarga colla de noms propis associats a aquesta trajectòria de moltes dècades d’esport gironí. Velles glòries del bàsquet local, directius i presidents com Jaume Grabuleda, Francesc Faure, Joaquim Vidal, Francesc Ginés, Enric Ametller, Francesc Farroni, espònsors com el mateix Joaquim Vidal o Jaume Casademont, entrenadors com Gol, Julbe, Ivanovic, Poch, Costa, Pesic, Martínez, Casas, Comenge i un gran gruix de jugadors. Jugadors que han triomfat lluny de Girona, alguns a la mateixa NBA, com Marc Gasol, i molts d’altres que després de passar per Girona s’han fet grans a equips grans com el Barça.

No sóc prou expert per fer la nòmina acurada, ni per reconstruir la història precisa que algun dia s’haurà de fer. És evident que en més d’una ocasió no ha pas estat una història fàcil i que més d’una vegada s’han viscut tensions socials i institucionals. Com també caldrà destriar molt bé els encerts i els errors, la proporció i la desproporció de les iniciatives. Caldrà, fins i tot, insistir en els models de club que hi havia al darrere dels directius i d’alguns dels entrenadors que havien volgut construir un club arrelat i sòlid, amb bases fermes per encarar el futur. Demano disculpes, ja ara, per haver esmentat els noms que m’han sortit a raig i per haver-me’n deixat, segur, molts més.

Però justament el que vull dir és que en el balanç  global d’aquesta història preval el signe positiu, el pòsit indiscutible, que ha deixat  la mateixa promoció directa i indirecta del nom de la ciutat arreu, a tot l’Estat i també en les competicions europees. I vull deixar dit i escrit que en el repàs que necessàriament s’ha de fer seria bo que la ciutat sabés ser reconeguda i agraïda. No és només una qüestió d’un copet a l’esquena, però també. És, sobretot, qüestió d’establir complicitats, connexions ciutadanes, xarxes socials de solidaritat per tal de teixir un relat coherent i engrescador, en el qual tothom s’hi pugui trobar i on tothom pugui percebre una sensació d’agraïment que no sempre s’ha expressat. Hi ha, a hores d’ara, massa gent que pot pensar que la ciutat ha sigut ingrata amb ells, que no hi ha proporció entre l’esforç esmerçat i el reconeixement rebut. Ja sé que la majoria no ho fan amb l’afany de rebre un reconeixement públic, però tampoc no té cap sentit que puguin quedar-se amb la sensació que la ciutat els ha girat l’esquena. Com sé, també, que no tots els casos són iguals i que en el balanç global, fins i tot, hi pot haver gent que ha deixat un mal record.

Tot això ve ara a tomb de la darrera etapa del Girona, Sant Josep, de la directiva d’en Francesc Farroni i de l’acord, un any més, amb Darryl Middleton per tal que continuï, a la seva edat, exercint un mestratge a la pista i demostrant una fidelitat a Girona i al club que no té gaires precedents.

La premsa ja s’ha fet ressò de les dades bàsiques. Jugador en actiu encara als 45 anys, professional des de 1988, a Girona amb intermitències des de 1991 i fins ara. Em sembla que és amb l’exemple de Middleton que podem construir  un relat amb un fil conductor per ponderar els valors de la professionalitat, de la fidelitat, de l’esforç, de la humilitat. Com ja s’ha dit, la seva seqüència a la LEB bronze i a la LEB or amb el Girona, el pas efímer encara per l’ACB per acabar tornant a Girona bé mereixen un reconeixement que, prenent-lo com a símbol, hauria de servir per retre un homenatge a tots els que han fet possible que el bàsquet tingui, avui, a Girona una carta de naturalesa que alguns pioners i pioneres van començar a treballar molts i molts anys enrere. Reconeixement que s’hauria de fer extensiu als equips femenins que des de fa temps també han donar un exemple de punt d’honor i esforç.

No sabem si Darryl Middleton, que fa temps que viu a Girona, hi continuarà vivint quan es retiri. Sabem, però, que junt amb molts d’altres ha deixat ja una petjada que ultrapassa la dimensió esportiva i adquireix una dimensió ciutadana evident. Lligar esport i ciutat, donar dimensió cívica a l’esport, per molt que sigui d’alta competició, és l’única manera de travar un lligam potent, de reforçar la cohesió social i d’assegurar la continuïtat dels projectes.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/19/darryl-middelton/509182.html

19 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a DARRYL MIDDLETON