Joaquim Nadal i Farreras

LA NOVENA LEGISLATURA. PRIMER PERÍODE DE SESSIONS

Criteris.cat núm. 10 (butlletí electrònic del Grup Parlamentari Socialista)

El resultat de les eleccions del 28 de novembre va marcar l’arrencada de la legislatura amb la negociació de la investidura que els socialistes vam facilitar convençuts que, amb el document acordat, demostràvem voluntat d’oposició responsable i contundent alhora. Amb l’abstenció facilitàvem la investidura i evitàvem un espectacle deplorable que hauria afegit més convulsió a la crisi que vivim.

Però un cop assegurada la investidura, CiU sense majoria absoluta i sense miraments, convençuda de les virtuts de la geometria variable, va començar una gran sacsejada de la societat catalana amb un atac sense precedents contra el Govern anterior. La dramatització dels comptes públics era la porta d’entrada d’un anunci reiterat de retallades pressupostàries formulat de manera indiscriminada, sense ordre i sense cap criteri de prioritats.

En aquestes circumstàncies, el PSC va avançar d’immediat que no hi havia condicions per pactar la votació dels Pressupostos, si no s’abandonava la idea de les retallades tal com s’havia plantejat i si no es renunciava a l’aplicació per un any de la supressió de l’impost de successions. Renunciar a ingressos, si el context era tan dolent com es deia, era socialment injust per als sectors més desfavorits. No hi va haver, doncs, ni una sola reunió en la qual s’abordessin negociacions per a pactar els pressupostos.

El PSC va haver de fer front a les condicions desfavorables dels resultats, a l’atac contumaç i indiscriminat de CiU i a les dificultats objectives generades per la crisi econòmica i de les finances públiques, intentant combinar la responsabilitat i la imprescindible col·laboració amb el Govern de Catalunya en la justa reclamació dels compromisos econòmics derivats del model de finançament que havíem acordat. Defensàvem el model i defensàvem Catalunya, mentre el Govern atacava el model, atacava el PSC, i atacava directament les prestacions de l’estat del benestar.

Las geometria variable al Parlament va escombrar d’una ventada totes les recances dels sectors conservadors i nacionalistes respecte al PP, i l’acord pressupostari amb aquest partit va ser venut, per mala consciència per part de CiU, com un fet inevitable provocat per la nul·la voluntat constructiva del PSC.

La votació del nostre grup parlamentari contra les esmenes a la totalitat de les lleis de simplificació, agilització i promoció econòmica es va produir després d’un acord per aportar racionalitat formal a aquestes lleis, mal plantejades d’inici, i per garantir uns mínims de coherència amb els avenços socials de les anteriors legislatures. Instal·lada en l’opinió pública la necessitat de la simplificació, la paradoxa era que una mala llei, mal concebuda i mal plantejada, havia esdevingut objectiva i socialment desitjable. Superar aquesta contradicció era el repte que es plantejava al Grup Parlamentari Socialista.

L’aparença de ziga-zagues es desmenteix amb un fil conductor que marca la nostra actuació amb un objectius clar de ser oposició contundent, oposició constructiva i alternativa de govern.

PUBLICAT A: http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/criteris-cat-n-10

29 Juliol 2011 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a LA NOVENA LEGISLATURA. PRIMER PERÍODE DE SESSIONS

NOCTURNS D’ESTIU A GIRONA

Diari de Girona

Les nits d’estiu a Girona són dolces i suaus. Diríeu potser també fresques si no fos que moltes nits s’acosten a l’ideal de la temperatura imperceptible. El goig d’estar bé i de no sentir ni fred ni alenades xardoroses. Aquestes nits, caminar pels carrers encalmats, buscar els racons més íntims i evocadors és un plaer per als sentits. Però en moviment tenim sempre la sensació de passar, d’atorgar-nos només un gaudi transitori d’instants successius. Hem trigat anys a superar l’estadi de passar, anar passant i aprendre a estar. Romandre quiets a les múltiples terrasses dels carrers, a l’ombra potent de la cúpula vegetal dels plàtans a les carpes, a la descoberta enlairada de les terrasses als terrats.

Però aquests espais s’acompanyen de bullícia i música, d’atapeïment social, de trobades col·lectives.

Podem, però, fer també la descoberta de traslladar aquesta passivitat estàtica als racons més amagats, als espais insospitats i verges de freqüentació nocturna. Passar unes hores, sense pressa, per exemple, una nit en el caient de juliol cap a agost sota la frondositat de les acàcies dels Jardins dels Alemanys. Sentir el pes de la història, suavitzar l’aclaparament de les muralles mil·lenàries amb el xipolleig escàs de la bassa, deixar pujar lentament la humitat que no arriba a incomodar el moll de l’os. No veure passar ningú. Estar hores seguides quiets, asseguts, gaudint simplement de les menges del paradís i de la discreció encantada del silenci que trenquen les batallades de la Catedral.

Només sortint de la muralla per la porta de la reina Joana podem fer el mateix en el clos tancat i en l’espai obert a redós encara de la segona muralla de la Torre Gironella. Aquí, la presència de carreus de terra sorrenca escampats amb displicència, inequívocament romans, tamborets improvisats sovint, allunyen a les entranyes més profundes de la mateixa torre els aclaparaments del passat. Els xiprers de fora i les oliveres de dins acompanyen la nit que fuig del pes immortal de les voltes protectores de jueus i de reines, o de les moles immenses esquarterades de murs escampats, únic testimoni mut de la contumàcia dels francesos. L’ambient és el mateix, el gaudi compartit també, el pas lent de les hores imperceptible només trencat, potser, per una parella que s’ha casat i es fotografia atònita de la companyia sobtada.

No gaire lluny, seguint el camí de ronda de la muralla passat el pont del portal de Sant Cristòfol, hi ha una terrassa enlairada, amb paviment de sauló que s’adapta a la forma arrodonida de la torre i dels espais interiors que formen la mateixa muralla quan enfila cap avall del pendent del Galligants en l’arrencada del passeig arqueològic. La mirada s’entreté en els confins immediats de les formes i els volums i la vegetació dels voltants de la muralla, però s’obre també als horitzons suaus de la vall de Sant Daniel o als contraforts arrodonits de la muntanya de Montjuic. Hores i hores també sense veure passar ningú. Estar. Saber estar i gaudir.

Seguint el mateix camí de ronda, quan la muralla abraça gairebé el recinte i les enormes plataformes carolíngies dels espais de la Catedral, canònica i claustre, quan el camí queda cegat, les escales t’acosten a les feixes vegetals del Jardí de la Francesa. Plataformes esglaonades que toquen de tu a tu la torre de Carlemany i la capçalera de la Catedral. Lluny de l’aparatositat monumental i barroca de la façana principal, l’enlairament dels jardins i l’arrencada enfonsada dels absis en el fossar perimetral t’acosta visualment a les primeres terrasses de les capelles de la girola, i sembla com si amb la mà poguessis agafar la panxa suau dels arcbotants.

Les magnòlies del Palau del Bisbe, buit d’estadants i ple d’art i testimoni magnífic de l’art diocesà, acompanya els volums arrodonits de la transició entre el palau i el recinte de la Catedral. Ressonen només uns instants esgarips dalinians com una aparició sobtada que forma part de la companyia i incorpora somriures oberts a la parsimònia tranquil·la de les hores que es desgranen.

A l’altra banda de la vall del Galligants, als jardins del doctor Figueres, l’estada s’acompanya del raucar incessant de les granotes del riu i de les basses dels jardins. La muralla ni es veu i només els absis repolits de Sant Pere de Galligants acompanyen l’esclat vegetal d’un contrapunt monumental.

Els jardins John Lennon, terrasses d’antics horts a recer de la muralla, sobre els burots ja desapareguts d’un portal també escombrat, s’acosten al replà interior i misteriós de la capella de santa Llúcia i de la coronació singular del campanar, refugi, colomar, torre de guaita de vells jardins privats ara a disposició del municipi. El deixondiment dels sentits no deixa espai per a cap expansió nostàlgica cap als temps més antics de les comunitats cristianes de la ciutat. La ciutat des de la torre, escorada cap a Pedret i Fontajau i el burg de sant Pere als peus, dorm tranquil·la i llunyana des de la més absoluta proximitat.

Sota l’empara dels murs més aixecats en els darreres del cos de guàrdia de la muralla, a tocar de la plaça de sant Pere i de l’antic portal de França, s’obren esponerosos els tarongers del Jardí de l’Àngel, racó subtilíssim d’escasses visites llevat dels dies més atrafegats del “Girona, temps de flors”. Els carrers de l’Àngel i de la Rosa, sense els tallers d’abans, tants anys sense pavimentar i ara amb llambordes potents, arreceren el jardí en una raconada insòlita que costa de descobrir. S’hi està també bé veient passar les hores, sentint-les. El perfum dels llessamins no esvaeix del tot un aire encalmat d’olor de cafè i gominoles.

Potser també un replà de les escales de la Catedral podria acollir en terrassa improvisada l’afany estiuenc per deixar de passar i simplement estar, però és potser l’espai més urbà de tots els racons i s’escolten llunyans, em diuen, les notes rítmiques d’un concert.

La porta de les escales de Sant Domènec, doble porta a l’església i el claustre, és el vestíbul d’una mirada diferent a la ciutat, encarats a la porta Rufina i als contraforts més potents de la façana lateral de la Catedral i més a prop els més antics de la vella muralla de la ciutat. És el punt que mira el campanar i el rellotge que marca les hores sobre quadrants superposats de pintures successives. El vell claustre, refugi de pensament i prèdiques inflamades de dominics sorruts i, ara, permanent aula d’humanitats és, en la seva absoluta nocturnitat, una simfonia gòtica tot just intuïda encara per milers de gironins.

Farem, com cada any, tota una colla recorreguts imaginaris sota l’aura protectora de Sant Lluc i refarem el somni d’una nit d’estius de dolça suavitat, d’un temps que passa inexorable, però que ni es nota si per un dia deixes de passar i aprens a estar en el gaudi de les coses intranscendents que acompanyen la vida.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/29/nocturns-destiu-girona/504491.html

29 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a NOCTURNS D’ESTIU A GIRONA

“NO FARÉ UN PAS ENDAVANT PER LIDERAR EL PARTIT”

Entrevista al programa “Directe 4.0” de Ràdio 4

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

 

28 Juliol 2011 Posted by | Ràdio, Ràdio 4 | , , , | Comentaris tancats a “NO FARÉ UN PAS ENDAVANT PER LIDERAR EL PARTIT”

INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

22 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a INFORMACIONS D’ESTIUEIG

“DEMANO FORMALMENT QUE EL GOVERN DEIXI DE SOTMETRE EL NOSTRE PAÍS A LA POLÍTICA DEL GLOBUS SONDA”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre l’enfocament dels ajustos econòmics

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política, i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Mirem un instant els municipis de la Riba i Alcover, i fem un reconeixement públic al treball dels bombers que encara ara estan treballant en l’extinció de l’incendi.

Senyor president, fa molts pocs dies a Lleida, el professor Josep Oliver va explicar en la presentació de les memòries comarcals d’una entitat d’estalvi que l’economia de Catalunya està sortint de la recessió, però que encara li toca passar un període llarg, gairebé d’un any i mig o dos, d’ajustos continuats. Com pensa enfocar el Govern de Catalunya que vostè presideix aquests ajustos que encara ara li calen a l’economia del nostre país?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor diputat, jo crec que ara, més que d’ajustos o d’ajustaments, hem de començar a parlar d’iniciatives. Per què? Perquè d’ajustaments ja en parlem molt. Són obligats. Tampoc hi podrem fer molt en aquest sentit perquè els haurem de fer, forma part de fer els deures, simplement, no? És la base per sortir d’aquesta situació. Ara, a partir d’aquí, en paral·lel, hem de parlar d’iniciatives.

Crec que avui, en aquest Parlament, en tenim una de ben evident, tractarem en un sol ple, i en el primer semestre d’aquesta legislatura, tres lleis importantíssimes, a les quals s’afegirà alguna altra que entrarem properament en el mateix Parlament, que van en la línia d’ajudar a agilitzar l’Administració, que és alguna cosa que podem fer en aquest moment per contribuir a rellançar econòmicament el país, en un moment, a més a més, en què no podem posar més diners sobre la taula, sinó que n’hem de posar una mica menys. Doncs a canvi de menys diners, el que hem de fer és treure papers de la burocràcia general que ofega una part de la iniciativa d’aquest país. És un exemple no tant d’ajustament sinó d’iniciativa.

La presidenta

Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Sí, senyor president. Tothom ha coincidit avui en aquesta sessió de control en les dificultats de la situació econòmica, en la necessitat de sortir de la crisi, en la necessitat de crear ocupació, en la necessitat –com deia vostè ara mateix– de prendre iniciatives, però jo li demano formalment que el Govern que vostè presideix deixi de sotmetre el nostre país a la política del globus sonda, o la política d’un permanent bany maria d’iniciatives contradictòries que desconcerten, desorienten i fan creure a la ciutadania que la forma de sortir de la crisi que planteja el seu govern no és una forma equitativa.

I parlo, per exemple, del tema de la rebaixa dels sous dels funcionaris, anunciada i desmentida. O parlo també de l’anunci del copagament en matèria sanitària desmentint-lo a vostè mateix, senyor president, que va negar aquesta possibilitat en el debat d’investidura. Tot això són temes massa seriosos, massa importants i de massa entitat pel que fa al futur del país com perquè un dia sí i un altre també càrrecs públics del Govern que vostè presideix vagin dient coses que després no tenen cap possibilitat de convertir-se en realitat perquè, o son desmentides directament pel propi Govern, o simplement la realitat se les emporta per endavant perquè no hi ha cap, cap element que les sustenti, i en aquest sentit crec que és important, senyor president, que d’una vegada la seva decisió de prendre iniciatives, de passar a l’acció, signifiqui de veritat fer polítiques, marcar prioritats, orientar processos que ajudin aquest país a sortir de la crisi i a fer-ho fent que paguin tots i no només uns quants.

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. M’afegeixo a la seva felicitació a l’actuació dels bombers, tant de bo fos l’última vegada que aquest estiu han de fer sortides d’aquestes característiques, no?

Sobre el tema que vostè deia. Home, fixi’s, hi ha coses que vostè diu que és que ja s’estan fent. Després, jo ja sé que en el debat diguem-ne mediàtic entre partits, etcètera, les coses diguem que s’enfilen, es fan soufflé, després aquest soufflé es desinfla, a això poc o molt ja estem acostumats, però traiem el soufflé i anem una mica al que queda, no? Coses que ha dit el conseller Mas-Colell ja s’estan fent –ja s’estan fent–, i això són directrius del Govern.

Aquest any s’ha abaixat el sou un 5 per cent a la Corporació de Mitjans Audiovisuals, a TV3 i a Catalunya Ràdio. I això no s’havia fet pas l’any passat, i s’ha fet ara. Però li diré un altre exemple, que en aquest cas no significa cap reducció de sou però significa treballar d’una manera diferent, que també ho estem fent. Què està passant a l’Ensenyament? Com es pensen vostès que atendrem quinze mil persones més a partir del setembre en el sistema educatiu? Doncs escolti’m, fent que els mestres, que a més a més hi estan ajudant i hi estan col·laborant i jo els agraeixo de tot cor perquè és una manera d’ajudar el país en aquests moments a sortir i a l’educació de les criatures, fent, fent que aquestes persones estiguin una hora més a l’aula, tant a la primària com a la secundària. Sí, s’estan fent, aquestes coses, senyor Nadal. Per tant, fixi’s que són coses que són complicades, que no tots els governs s’hi enfronten. Nosaltres no, les fem perquè sabem que és l’única manera i que en aquest moment…

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

20 Juliol 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “DEMANO FORMALMENT QUE EL GOVERN DEIXI DE SOTMETRE EL NOSTRE PAÍS A LA POLÍTICA DEL GLOBUS SONDA”